El cas Millet

L’actuació de’n Millet ha ereccionat moltes ments. De tots colors ideològics, però amb una confluència total. El cas ha servit d’excusa per carregar contra la burgesia catalana i la societat civil. M’ha sobtat veure tota la teoria que ha desfermat tant des de la dreta com de l’esquerra, sobre els cent cognoms que conformen aquest club exclusiu de prohoms burgesos. La virulència amb la qual es practica tanta crítica em portar a creure que aquest el país és un camp minat de complexos molt difícils de curar.

Aquesta Catalunya actual, que aspira a universalitzar tot allò que se li planti pel davant, devota del Low Cost i àvida d’Ikea és impossible que arribi generar mai un llegat semblant al que va deixar-nos els avantpassats d’aquests cent –o dos-cents- cognoms, que avui són denigrats amb tanta facilitat.

El cas Millet ha servit per fer aflorar el complex d’analfabet que avui passegen tant arrapat els nou rics que ha generat la catalana terra. I ha posat en la mateixa trinxera la Catalunya esquerranosa, amb el complex insuperat de forastera i eterna aspirant a nou rica. Avui fa el mec tirant de Mangos o de Zara, però si hi hagués l’oportunitat faria el senyor a Furest o a Santaeulària. No solament la burgesia a casa nostra estira més el braç que la màniga. Ai, si la tarja de crèdit parlés!

Això és el que també ha fet en Millet, sense voler. Posar a primera línia una guerra de guerrilles que diu ben poc en favor de molta Catalunya. Perquè de tant servida que va ha extraviat la vergonya, la sensibilitat, la civilitat i no perd ocasió per fer el ridícul de forma esclatant. Aquesta Catalunya de la xerrameca fàcil i delirant, que encarrega informes fins i tot per saber com ha de seure a la tassa del wàter, està rematadament incapacitada per deixar en herència a les generacions futures res semblant al Palau, per exemple. Encara que sigui amb els números vermells d’un roig roent. Impossible.

Ara que aquesta Catalunya tan rica i plena de retòrica s’embranca en discussions sobre el patrimoni intangible, ara podríem arribar a terribles conclusions. Després dels pressupostos que s’arriben a invertir per formar la ciutadania, ja em diràs sinó és un principi d’estafa als que vindran –intangible, això sí- el fet de no llegar res que no sigui una llufa, una buina o qualsevol altre caca encara avui difícil de catalogar.