Ahir em recordava en Josep-Empordà que n’Andreu havia demanat cent dies de gràcia pel nomenament de na Mònica Terribas com a directora de la televisió pública catalana.
En el seu moment es van fer moltes teories al respecte d’aquest fet. Som molt propensos a escalfar-nos per un esclatant no res. Uns van veure-hi un clar “ara sí”, mentre uns altres la volien fer dimitir. Bé, jo sóc dels que creuen que han guanyat els darrers. I aclareixo –per aquests que s’escalfen amb tanta facilitat-: no sóc un partidari dels que la volen fer plegar. Només crec que l’han desactivat.
Només ens faltava, però, sentir les declaracions d’ella apostant per menys política i més entreteniment. Formant un estrany duet amb el director de la corporació, convertit en defensor de les pel·lícules en castellà. Però tot això em sembla anècdota. Tampoc s’ha de fer més gros del que és ni cal personalitzar-ho. Totes aquestes declaracions de principis te les faria qualsevol altre. Perquè no és el plus que aporta un professional del periodisme, sinó el segell de la casa. Són els colors de la crosta.
Que en Fernando Alonso segueixi desplaçant un telenotícies, no és culpa de la Sra. Terribas. Com tampoc ho és el goig subnormal que ha transportat en Pellicer al bell mig d’una expo a Saragossa. TV3 s’ha convertit en un rosari de programació intranscendent, d’informació que aporta poc -per no dir res- i que ha enterrat definitivament la seva raó de ser, que és la de contribuir a la normalització nacional catalana. Catalunya necessita una televisió amb visió del món catalana. No pas un canal més.
Un dels moments on la idiotesa es manifesta més radical la podem trobar als telenotícies. Quan no és en Fernando Alonso, la carcassa de notícies es construeix als jutjats, a la cerca de notícies escabroses: assassinats, violacions, estafes, segrestos. Darrerament vaig adonar-me’n que quan hi ha una d’aquestes notícies tan imprescindible per saber com rutlla el món, només es fa una cita a la localitat. “Aquesta matinada a Sabadell un home apunyala una persona al carrer, mentre un tercer s’afarta clavant-li coces fins que mor dessagnat a la vorera. Tots dos fugen i ningú sap res de res. És una d’aquestes notícies molt desgraciada, això sí, però d’interès zero. Ara, si vas a TVE el mateix fet te’l relaten sense tanta beateria: “Reyerta entre Latin Kings, en Sabadel. Un ajuste de cuentas acaba con la muerte de un ciudadano de nacionalidad equatoriana.
A TV3 l’assumpte queda tot entre catalans. És la nova normalització que ens subministra la ideologia Fòrum, el recalcitrant progressisme i la visió multiculti més estúpida. Al final el que proposa és l’autoflagel·lació. A Telecinco, per exemple, hi ha una sèrie anomenada “Aida”. Un dels personatges és el “Machupichu”, que òbviament li ve donat pel seu origen llatinoamericà. Us imagineu a Ventdelpla una cosa semblant?. Algú que no té ni nom, que només se’l conegués com en “Xarnego” o en “Machupichu”?. Però no, a TV3 l’empresari és el xorisso -i molt català- per definició, el mosso un tarat mental, l’okupa és l’heroi veïnal i a l’immigrant (espanyol o no) li hem de parlar en castellà, no fos cas que li provoquem cap trauma. Tot molt políticament correcte. Sempre.
Aquest és el patró que converteix TV3 en TVres. Un invent que en temps rècord s’ha convertit en una caricatura de si mateix. Talment com sembla estar fent-ho el país sencer. Que camina impertorbablement cap el més absolut no res.
dimarts, de juny 17, 2008
dilluns, de juny 16, 2008
Vergonyes primàries
La vida política a voltes és francament molt crua. Per no dir cruel. Després de dur-hi fent feina anys i panys, hi ha moments que tornes fonedís. Les circumstàncies es posen de tal forma que desapareixes del mapa incomprensiblement. Pots ser dalt de tot de la cresta de l’ona, després de treballar molt i molt, i sobtadament desapareixes per encanteri.
Recordo, per exemple el cas de l’Alberto Fernández. De com va haver de salvar-se a sí mateix, ell que és un perfecte picapedrer de partit. Fou ell qui va autoproclamar-se candidat a l’alcaldia. A bombo i plateret perquè, de cop i volta, les circumstàncies apuntaven a d’altres persones acabades d’aterrar. Eren els temps en que en Piquè havia caigut en parapent al cor del PP català i volia fer un punt i a part.
De forma semblant, però en context diferent, va decidir-se la candidatura de Carod com a cap de cartell a Madrid. Davant els mitjans va improvisar la decisió i en Puigcercós va exhibir el somriure de qui s’ha enganxat el trasto a la cremallera.
Conec cassos més sonats, on després de seguir tota la rutina que mana el procés interior del partit, l’escolli’t per anar en la part alta de la llista, així que apareixen editades les butlletes, troba que el seu nom ha estat misteriosament enfonsat fins ratllar la misèria. I el motiu no és precisament un diable de la impremta.
Tot això em ve al cap perquè la tria d’un candidat és una cosa complicada. Per no dir fosca. Té una certa lògica que només es pot admetre essent molt i molt coneixedor de la vida interna de partit. Altrament, pot resultar aberrant. Sense haver viscut en primera persona una abnegada militància, hi ha coses que simplement poden escandalitzar.
Jo dubto molt de que el procés seguit a ERC en aquesta “renovació” hagi estat modèlica. Ho dubto sobre tot perquè ha servit per enrojolar la meitat de la seva pròpia parròquia. És per això que els socialistes els han regalat el prime time televisiu els cop que han fet falta.
Per a mi hi ha encara un capítol més perillós. És el que fins ara ens té acostumats CiU. Cada cop que s’escalfen motors hi ha numeret entre algun convergent i el maco d’en Duran. I pam: surt en primera portada de qualsevol mitjà, sigui en paper, radio o televisió. L’efecte serveix per destrempar la seva gent.
Si ara la patum d’ERC ha fet entrar a casa seva les càmeres per deixar-se retratar fins les amígdales, espereu-vos quan siguin en el procés de les primàries. Sota la pàtina de procés democràtic, el que hi haurà és un numeret difícil de digerir per l’audiència. En Carod, democràticament com sempre, s’ha postulat altre cop candidat a la presidència. I en semblant forma democratissima ho ha fet en Puigcercós.
Ara mateix es donen unes circumstàncies perfectes per a fer catastròfiques previsions. Tenim a ERC els dos galls més encesos que mai. Les primàries ben retransmeses prometen ser un espectacle únic. A la rebotiga de TV3 hi podreu trobar els Icetes i Zaragozes d’aquest món, fregant-se les mans. No hauran de gastar un euro ni cap neurona per confeccionar truculents espots tipus “que vénen els d’Esquerra si no ens voteu”. Temps al temps, vaja.
Recordo, per exemple el cas de l’Alberto Fernández. De com va haver de salvar-se a sí mateix, ell que és un perfecte picapedrer de partit. Fou ell qui va autoproclamar-se candidat a l’alcaldia. A bombo i plateret perquè, de cop i volta, les circumstàncies apuntaven a d’altres persones acabades d’aterrar. Eren els temps en que en Piquè havia caigut en parapent al cor del PP català i volia fer un punt i a part.
De forma semblant, però en context diferent, va decidir-se la candidatura de Carod com a cap de cartell a Madrid. Davant els mitjans va improvisar la decisió i en Puigcercós va exhibir el somriure de qui s’ha enganxat el trasto a la cremallera.
Conec cassos més sonats, on després de seguir tota la rutina que mana el procés interior del partit, l’escolli’t per anar en la part alta de la llista, així que apareixen editades les butlletes, troba que el seu nom ha estat misteriosament enfonsat fins ratllar la misèria. I el motiu no és precisament un diable de la impremta.
Tot això em ve al cap perquè la tria d’un candidat és una cosa complicada. Per no dir fosca. Té una certa lògica que només es pot admetre essent molt i molt coneixedor de la vida interna de partit. Altrament, pot resultar aberrant. Sense haver viscut en primera persona una abnegada militància, hi ha coses que simplement poden escandalitzar.
Jo dubto molt de que el procés seguit a ERC en aquesta “renovació” hagi estat modèlica. Ho dubto sobre tot perquè ha servit per enrojolar la meitat de la seva pròpia parròquia. És per això que els socialistes els han regalat el prime time televisiu els cop que han fet falta.
Per a mi hi ha encara un capítol més perillós. És el que fins ara ens té acostumats CiU. Cada cop que s’escalfen motors hi ha numeret entre algun convergent i el maco d’en Duran. I pam: surt en primera portada de qualsevol mitjà, sigui en paper, radio o televisió. L’efecte serveix per destrempar la seva gent.
Si ara la patum d’ERC ha fet entrar a casa seva les càmeres per deixar-se retratar fins les amígdales, espereu-vos quan siguin en el procés de les primàries. Sota la pàtina de procés democràtic, el que hi haurà és un numeret difícil de digerir per l’audiència. En Carod, democràticament com sempre, s’ha postulat altre cop candidat a la presidència. I en semblant forma democratissima ho ha fet en Puigcercós.
Ara mateix es donen unes circumstàncies perfectes per a fer catastròfiques previsions. Tenim a ERC els dos galls més encesos que mai. Les primàries ben retransmeses prometen ser un espectacle únic. A la rebotiga de TV3 hi podreu trobar els Icetes i Zaragozes d’aquest món, fregant-se les mans. No hauran de gastar un euro ni cap neurona per confeccionar truculents espots tipus “que vénen els d’Esquerra si no ens voteu”. Temps al temps, vaja.
diumenge, de juny 15, 2008
Megatall
Avui hi ha un megatall –que és tal i com ho qualifiquen els organitzadors- a la N-II, per reivindicar-ne la seva conversió en Passeig. Era anunciat per les 11 del matí. En aquesta hora els cotxes hi han circul·lat com sempre, cosa que l’he trobat estranyíssima. Conciliar una manifestació amb els vehicle de front pot perfectament acabar en tragèdia. Però no ha estat fins a vols de la una que no s’ha fet el silenci. Hi ha una estanya remor que, amb un dia tant lleig com el d’avui, provoca més desolació que una altra cosa. Aquesta quietud ambiental sembla l’episodi immediat d’alguna tragèdia. Semblo sortit d’algun mecanoscrit del segon origen. Hi ha absència dels sorolls habituals, una mar mandrosa i algun crit que fa una criatura ben lluny. Des del darrer trist megatall a la N-II que no tornava a sentir-me tant extraterrestre a casa meva.
Al final ha aparegut un centenar de penjats penjats, amb pancartes, algun capgròs i poca cosa més. M’ha sobtat molt veure quanta poca gent s’ha sumat a aquesta reivindicació. I això que acabarà en una gran arrossada popular a la platja. Costa un euro el cobert. Potser el que costa més de tot és entendre que els diumenges són festes que es respecten religiosament. Sobre tot quan venim de tota una setmaneta cosida de veritables megatalls.
Ara, reconec que viure així cada dia, amb aquesta calma -i una mica més de sol-, em faria sentir en el cor mateix del paradís. Sense gaire vergonya avui em sento espiritualment a favor d’aquest megatall. Si lo riu és vida, això ho és encara més.
Al final ha aparegut un centenar de penjats penjats, amb pancartes, algun capgròs i poca cosa més. M’ha sobtat molt veure quanta poca gent s’ha sumat a aquesta reivindicació. I això que acabarà en una gran arrossada popular a la platja. Costa un euro el cobert. Potser el que costa més de tot és entendre que els diumenges són festes que es respecten religiosament. Sobre tot quan venim de tota una setmaneta cosida de veritables megatalls.
Ara, reconec que viure així cada dia, amb aquesta calma -i una mica més de sol-, em faria sentir en el cor mateix del paradís. Sense gaire vergonya avui em sento espiritualment a favor d’aquest megatall. Si lo riu és vida, això ho és encara més.
Por a resultar poc seriosos
La informació que arriba del congrés d’ERC és bastant decebedora. Pocs canvis de forma i de fons. Les discussions al voltant de la “nova” executiva són el de sempre. Qüestions polítiques d’allò més domèstiques. Ha de ser molt dur anar-hi com a congressista anònim i esperar trobar una discussió a fons sobre què cal fer per redreçar el rumb del país o de com s’ha de reconvertir el partit, vists els darrers resultats.
Independentisme de pòrex. Amb poca consistència, que només es posa en marxa quan hi ha una calrada cada cop que s’organitza una calçotada. Però independentisme, més enllà de l’espot amb un compte enrere que fa riure, res de res. Hi ha hagut un procés electoral intern que ha deixat les coses pràcticament al punt on eren abans de començar-lo. Em temo, doncs, que la veritable renovació vindrà per altres vies, si és que mai arriba.
Mentres tant, paciència. A seguir aguantant les lliçons magistrals de dubtosa esquerrenositat i de més radicalisme verbal. I de no trencar el tripartit, no fos cas que no ens prenguem seriosament una opció com la que ara mateix representa ERC.
Independentisme de pòrex. Amb poca consistència, que només es posa en marxa quan hi ha una calrada cada cop que s’organitza una calçotada. Però independentisme, més enllà de l’espot amb un compte enrere que fa riure, res de res. Hi ha hagut un procés electoral intern que ha deixat les coses pràcticament al punt on eren abans de començar-lo. Em temo, doncs, que la veritable renovació vindrà per altres vies, si és que mai arriba.
Mentres tant, paciència. A seguir aguantant les lliçons magistrals de dubtosa esquerrenositat i de més radicalisme verbal. I de no trencar el tripartit, no fos cas que no ens prenguem seriosament una opció com la que ara mateix representa ERC.
dijous, de juny 12, 2008
Bandolerisme
Normalment quan tanques la parada ho fas cansat. Mentalment cansat. Voldries fer petar els dits i trobar-te dins una banyera templada, acolorida amb sals i els vapors d’algun perfum. Com que visc fora de Barcelona, en comptes d’aquesta postal, el que hi ha és encara un camí llarg de tornada. O sia, que quan finalment creuo la porta només tinc esma per fer una bona dutxa i... tornar a engegar l’ordinador.
No fa tant que cada dimecres, amb precisió alemanya, m’enganxava molt de resquitllada una patum que tallava la Ronda de Dalt. A mi em suposava haver d’aguantar mitja hora o tres quarts més de trajecte. I em considerava afortunadíssim quan veia les cares de la gent que ni podien fer marxa enrere ni endavant ni a la dreta ni a l’esquerra i que més tard o l’endemà la ràdio deia que s’hi havien quedat atrapats entre dues o tres hores. Com aquell qui res.
Va començar a ser habitual veure moltes cares de desesperació els dimecres a la Ronda, els mossos de Tura fent acte de presència i poca cosa més i aquells torracollons reivindicant la deslocalització d’una narcosala. Algun cop havia tingut el privilegi de contemplar just el moment el qual la tropa es tirava a la via de circul·lació per tallar-la. I pensava: hòstia, sabent el que m’espera, què faria si jo fos el primer de la fila?. Que per culpa d’uns segons em toca parar perquè un tros d’imbècil amb el vist-i-plau de l’autoritat competent, se’t planta davant el cotxe. Que per molt poc no he pogut evitar-lo i em té segrestat les hores que sigui perquè té un problema que tu no li pots resoldre ni li has provocat. Quin dret té aquest fill de puta a retenir-me en contra de la meva voluntat?. Què sap ell –o ella- dels meus problemes?. S’avindria a ser solidari amb qualsevol de les coses que em turmenten, a la força?. Podria comptar amb la policia per poder-lo fer passar per l’embut?.
Molts cops vaig pensar que jo no pararia del tot. Que a marxa molt lenta l’aniria empenyent fins escapolir-me’n. No us podeu imaginar la mena de ratera que arribaven a muntar aquesta colla de xorissos. La quantitat de gent que quedava enganxada sense poder-hi fer res de res. Quilòmetres i quilòmetres. Cada dimecres, amb puntualitat germànica. Quin filldeputisme!.
Ara que hi ha en marxa aquesta vaga del transport me n’assabento que a Granada un camioner ha matat un d’aquests personatges que assalten les carreteres i que agafen al primer que hi troben per fer-lo servir de moneda de canvi en la seva reivindicació. Ningú li ha demanat permís al camioner de Granada per implicar-lo en la causa, no li han demanat la mena de problemes que potser li poden venir al damunt si no fa la jornada i l’home probablement ha tingut la mateixa pensada que vaig tenir jo. Si se’t planta un assalta camins l’empenys mica en mica, fins que desisteixi i l’emprengui amb el que ve darrera. L’estira i arronsa entre un bandoler i un camió acaba a favor del que té més força. O amb qui demostra tenir menys cervell. Quina mena de torracollons has de ser per anar botant davant d’un camió que et ve de front, encara que sigui molt lentament!. Quina mena d’ofuscació has de dur per arribar-la a encomanar al camioner!.
Suposo que t’hi has de trobar. Has d’haver experimentat el calor de la impotència per arribar a pensar que la víctima és el camioner i no pas l’atropellat. Tinc ganes de saber quina mena de justícia s’aplicarà en aquest cas. Perquè es veu que si no hi ha morts pel mig, no hi ha autoritat que vulgui posar-se del teu cantó -o no- en cas de segrest.
En absolut desitjo que una qüestió d’aquestes hagi d’acabar amb un o altre mort. No. Si confesso tenir la mateixa pensada que el camioner és justament perquè mai hagués cregut que això podia acabar en tragèdia. Ara, no m’explico ni aquesta forma tant salvatge de reivindicar ni la tolerància de l’autoritat en cassos com aquest. És això que duu al cantó més fosc de la naturalesa humana. Tots tenim els nostres problemes i hem de tenir, també, el dret a ser solidaris. Però lliurement. I a poder arribar a casa, sense haver de demanar permís a cap aprenent d’assalta camins. Què coi sap ell dels problemes que m’assoten?.
No fa tant que cada dimecres, amb precisió alemanya, m’enganxava molt de resquitllada una patum que tallava la Ronda de Dalt. A mi em suposava haver d’aguantar mitja hora o tres quarts més de trajecte. I em considerava afortunadíssim quan veia les cares de la gent que ni podien fer marxa enrere ni endavant ni a la dreta ni a l’esquerra i que més tard o l’endemà la ràdio deia que s’hi havien quedat atrapats entre dues o tres hores. Com aquell qui res.
Va començar a ser habitual veure moltes cares de desesperació els dimecres a la Ronda, els mossos de Tura fent acte de presència i poca cosa més i aquells torracollons reivindicant la deslocalització d’una narcosala. Algun cop havia tingut el privilegi de contemplar just el moment el qual la tropa es tirava a la via de circul·lació per tallar-la. I pensava: hòstia, sabent el que m’espera, què faria si jo fos el primer de la fila?. Que per culpa d’uns segons em toca parar perquè un tros d’imbècil amb el vist-i-plau de l’autoritat competent, se’t planta davant el cotxe. Que per molt poc no he pogut evitar-lo i em té segrestat les hores que sigui perquè té un problema que tu no li pots resoldre ni li has provocat. Quin dret té aquest fill de puta a retenir-me en contra de la meva voluntat?. Què sap ell –o ella- dels meus problemes?. S’avindria a ser solidari amb qualsevol de les coses que em turmenten, a la força?. Podria comptar amb la policia per poder-lo fer passar per l’embut?.
Molts cops vaig pensar que jo no pararia del tot. Que a marxa molt lenta l’aniria empenyent fins escapolir-me’n. No us podeu imaginar la mena de ratera que arribaven a muntar aquesta colla de xorissos. La quantitat de gent que quedava enganxada sense poder-hi fer res de res. Quilòmetres i quilòmetres. Cada dimecres, amb puntualitat germànica. Quin filldeputisme!.
Ara que hi ha en marxa aquesta vaga del transport me n’assabento que a Granada un camioner ha matat un d’aquests personatges que assalten les carreteres i que agafen al primer que hi troben per fer-lo servir de moneda de canvi en la seva reivindicació. Ningú li ha demanat permís al camioner de Granada per implicar-lo en la causa, no li han demanat la mena de problemes que potser li poden venir al damunt si no fa la jornada i l’home probablement ha tingut la mateixa pensada que vaig tenir jo. Si se’t planta un assalta camins l’empenys mica en mica, fins que desisteixi i l’emprengui amb el que ve darrera. L’estira i arronsa entre un bandoler i un camió acaba a favor del que té més força. O amb qui demostra tenir menys cervell. Quina mena de torracollons has de ser per anar botant davant d’un camió que et ve de front, encara que sigui molt lentament!. Quina mena d’ofuscació has de dur per arribar-la a encomanar al camioner!.
Suposo que t’hi has de trobar. Has d’haver experimentat el calor de la impotència per arribar a pensar que la víctima és el camioner i no pas l’atropellat. Tinc ganes de saber quina mena de justícia s’aplicarà en aquest cas. Perquè es veu que si no hi ha morts pel mig, no hi ha autoritat que vulgui posar-se del teu cantó -o no- en cas de segrest.
En absolut desitjo que una qüestió d’aquestes hagi d’acabar amb un o altre mort. No. Si confesso tenir la mateixa pensada que el camioner és justament perquè mai hagués cregut que això podia acabar en tragèdia. Ara, no m’explico ni aquesta forma tant salvatge de reivindicar ni la tolerància de l’autoritat en cassos com aquest. És això que duu al cantó més fosc de la naturalesa humana. Tots tenim els nostres problemes i hem de tenir, també, el dret a ser solidaris. Però lliurement. I a poder arribar a casa, sense haver de demanar permís a cap aprenent d’assalta camins. Què coi sap ell dels problemes que m’assoten?.
dimarts, de juny 10, 2008
Què em costa de creure
Em costa de creure que tota aquesta quota de pantalla que ha tingut el procés electoral d’ERC surti de franc. Tot aquest sobtat amor democràtic, quan ve de la crosta, sens dubte és enverinat. El procés uns el qualifiquen d’exemplar. Ells ben lluços. A mi m’agradaria saber què ens ha mostrat en realitat. Tenir la càmera posada dins els mateixos budells del partit, a diari, pot ser una cosa tant edificant per l’exercici de la política com és el mateix Polònia. Ara tenim la certesa de com es ventilen les hòsties i de qui les reparteix en la casa del Gran Hermano Erky. Sabem qui està nominat i a punt de sortir per la finestra. Ventilar aquesta mena d’informació em costa de creure que no passi factura.
Em costa de creure que el punt on hem arribat s’hi albirin vents de canvi. Ara el guanyador ha de pactar amb els diferents corrents. Però molt em temo que vindrà allò tant elemental de que l’ordre dels factors no altera la suma. Cal pactar el de sempre, amb la proporció de sempre. El canvi, doncs, l’aporta en Ridao. Abans s’asseia a la punta de la taula, en aquell extrem on un dels colzes ja ni tenia lloc per poder reposar i ara el trobarem just al bell mig. Però la foto que resultarà d’aquest canvi serà molt difícil de destriar, si la compares amb la vista abans de tot aquest sarau.
Em costa de creure que aviat comenci l’acostament cap a CiU. Tots l’han pregonat en campanya. Quan hom està convençut d’una cosa com aquesta no li cal proclamar-ho, si no és per esgarrapar cap vot. L’acostament a CiU fa dies que s’havia pogut produir i el que jo veig és qualsevol pardalada, exceptuant una opció com aquesta. El resultat electoral fa dies que clama en aquesta direcció i la resposta donada ha estat en sentit contrari. Em costa de creure que ara es produeixi.
Em costa de creure que CiU provoqui aquest acostament que molts desitgem. A més de voler-lo, cal saber empènyer-lo. Em costa, però molt molt, pensar que vindrà de la mà de n’Àngel Colom. Un personatge que va sortir d’ERC igual com feia l’home bala al circ de la Manolita Chen, dubto jo que tingui molt de marge per a encetar cap maniobra orquestrada en l’obscuritat. Amb la d’amics que allí hi va deixar i que és per això que va arribar amb paracaigudes a CDC, em costa molt de creure en determinades formes de miracle.
Em costa molt de creure de totes formes, que si no és amb una estratègia comuna, ens en sortim. Passat l’agost començarà un ball de bastons considerable. L’Estatut té els dies comptats, la recessió serà més forta i evident, el finançament català no serà respectat ni pel cantó que empara la llei. M’aturo aquí. La llista és llarga. Però és que em costa de creure que d’aquí a l’estiu estiguem preparats per respondre com a país. Hores d’ara no comprenc aquesta nostra incapacitat per defensar la porteria amb un mínim de dignitat i em demano perquè les nostres jugades sempre acaben tan tranquil·lament en el mateix fora de joc.
Em costa de creure que el punt on hem arribat s’hi albirin vents de canvi. Ara el guanyador ha de pactar amb els diferents corrents. Però molt em temo que vindrà allò tant elemental de que l’ordre dels factors no altera la suma. Cal pactar el de sempre, amb la proporció de sempre. El canvi, doncs, l’aporta en Ridao. Abans s’asseia a la punta de la taula, en aquell extrem on un dels colzes ja ni tenia lloc per poder reposar i ara el trobarem just al bell mig. Però la foto que resultarà d’aquest canvi serà molt difícil de destriar, si la compares amb la vista abans de tot aquest sarau.
Em costa de creure que aviat comenci l’acostament cap a CiU. Tots l’han pregonat en campanya. Quan hom està convençut d’una cosa com aquesta no li cal proclamar-ho, si no és per esgarrapar cap vot. L’acostament a CiU fa dies que s’havia pogut produir i el que jo veig és qualsevol pardalada, exceptuant una opció com aquesta. El resultat electoral fa dies que clama en aquesta direcció i la resposta donada ha estat en sentit contrari. Em costa de creure que ara es produeixi.
Em costa de creure que CiU provoqui aquest acostament que molts desitgem. A més de voler-lo, cal saber empènyer-lo. Em costa, però molt molt, pensar que vindrà de la mà de n’Àngel Colom. Un personatge que va sortir d’ERC igual com feia l’home bala al circ de la Manolita Chen, dubto jo que tingui molt de marge per a encetar cap maniobra orquestrada en l’obscuritat. Amb la d’amics que allí hi va deixar i que és per això que va arribar amb paracaigudes a CDC, em costa molt de creure en determinades formes de miracle.
Em costa molt de creure de totes formes, que si no és amb una estratègia comuna, ens en sortim. Passat l’agost començarà un ball de bastons considerable. L’Estatut té els dies comptats, la recessió serà més forta i evident, el finançament català no serà respectat ni pel cantó que empara la llei. M’aturo aquí. La llista és llarga. Però és que em costa de creure que d’aquí a l’estiu estiguem preparats per respondre com a país. Hores d’ara no comprenc aquesta nostra incapacitat per defensar la porteria amb un mínim de dignitat i em demano perquè les nostres jugades sempre acaben tan tranquil·lament en el mateix fora de joc.
dilluns, de juny 09, 2008
Benvolgut director general de Air Berlin
Air Berlin menysprea la llengua catalana
Air Berlin menysprea la llengua catalana. Davant aquesta actitud hostil, l'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear ha posat en marxa una campanya d'enviament de cartes per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants. Us demanam que copieu elsegüent text i que el faceu arribar, acompanyat del vostres nom i llinatges al següent correu elecrònic: airberlin@airberlin.com
------------------------------------------------------------------
Herr Joachim Hunold
Generaldirektor Air Berlin
Sehr geehrter Herr Joachim Hunold,
Als katalanisch sprechender Bürger Mallorcas bin ich wirklich enttäuschtüber die unglücklichen Äusserungen, die in Ihrem Magazin zu lesen waren.
Es ist tatsächlich die Mehrheit der balearischen Bürger, die diekatalanische Sprache als Muttersprache hat, weshalb natürlich vieleMenschen bitter enttäuscht darüber sind, dass Ihre Sprache schlechtgemachtwird; und dass im Hinblick auf die Tatsache, dass Mallorca einer derwichtigsten wirtschaftlichen Standpunkte Air Berlins ist und zum Aufbau desAir Berlin- Flugnetzes in entscheidendem Masse beigetragen hat. Insbesonderedie lange Zeit der sprachlichen Unterdrückung, welche diekatalanischsprachigen Teile des spanischen Staates unter General Franco zuerdulden hatten, hat zur logischen Folge, dass die Bürger in der heutigendemokratischen Gesellschaft mit und in ihrer Sprache leben möchten.
Ich bin mehr als überzeugt, dass der Service, ihre Fluggäste auch inkatalanischer Sprache zu informieren, von ihren balearischen Kunden als einschönes Zeichen der Verbundenheit Air Berlins mit Mallorca sowie denanderen katalanischsprachigen Teilen des spanischen Staates verstanden würdeund in nicht zu unterschätzendem Masse zu einer weiteren Festigung derdeutsch-mallorquinischen Verbindung beitragen wird.
Mit fereundlichen Grüssen,
-----------------
Sr. Joachim Hunold,
director general de Air Berlin
Benvolgut senyor Hunold:
Com a persona que coneix la realitat de les Illes Balears i com a clientd'Air Berlin vull manifestar la meva decepció per l'article recentmentpublicat a la revista Air Berlin Magazin en què, lluny de mantenir unarelació de respecte cap a la llengua catalana que utilitzen molts delsusuaris de la companyia, s'hi expressen informacions que falsegen,tergiversen i criminalitzen la nostra realitat lingüística. Amb aquestarticle Air Berlin no actua com una empresa que ha de donar servei alsciutadans i ciutadanes, sinó com un agent en contra de la llengua que parlala majoria de la societat de les Illes Balears, el País Valencià iCatalunya malgrat la repressió lingüística patida durant la dictaduramilitar del General Franco.
Sr. Hunold, voldria aprofitar l'ocasió per fer-li notar que l'empresa quevostè dirigeix, tot i tenir Mallorca com un dels seus centres operatius, noofereix cap informació als usuaris en la llengua pròpia d'aquesta terra.Pensam que no seria cap trasbals per a una companyia aèria tan implantada acasa nostra que el català es vehiculés com a llengua d'informació, de lamateixa manera que respecta i fa servir els idiomes dels altres territorisen què opera. D'aquesta manera acontentaria una gran part dels seus clientsi consolidaria les relacions d'amistat entre Mallorca i Alemanya.
Atentament,
Air Berlin menysprea la llengua catalana. Davant aquesta actitud hostil, l'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear ha posat en marxa una campanya d'enviament de cartes per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants. Us demanam que copieu elsegüent text i que el faceu arribar, acompanyat del vostres nom i llinatges al següent correu elecrònic: airberlin@airberlin.com
------------------------------------------------------------------
Herr Joachim Hunold
Generaldirektor Air Berlin
Sehr geehrter Herr Joachim Hunold,
Als katalanisch sprechender Bürger Mallorcas bin ich wirklich enttäuschtüber die unglücklichen Äusserungen, die in Ihrem Magazin zu lesen waren.
Es ist tatsächlich die Mehrheit der balearischen Bürger, die diekatalanische Sprache als Muttersprache hat, weshalb natürlich vieleMenschen bitter enttäuscht darüber sind, dass Ihre Sprache schlechtgemachtwird; und dass im Hinblick auf die Tatsache, dass Mallorca einer derwichtigsten wirtschaftlichen Standpunkte Air Berlins ist und zum Aufbau desAir Berlin- Flugnetzes in entscheidendem Masse beigetragen hat. Insbesonderedie lange Zeit der sprachlichen Unterdrückung, welche diekatalanischsprachigen Teile des spanischen Staates unter General Franco zuerdulden hatten, hat zur logischen Folge, dass die Bürger in der heutigendemokratischen Gesellschaft mit und in ihrer Sprache leben möchten.
Ich bin mehr als überzeugt, dass der Service, ihre Fluggäste auch inkatalanischer Sprache zu informieren, von ihren balearischen Kunden als einschönes Zeichen der Verbundenheit Air Berlins mit Mallorca sowie denanderen katalanischsprachigen Teilen des spanischen Staates verstanden würdeund in nicht zu unterschätzendem Masse zu einer weiteren Festigung derdeutsch-mallorquinischen Verbindung beitragen wird.
Mit fereundlichen Grüssen,
-----------------
Sr. Joachim Hunold,
director general de Air Berlin
Benvolgut senyor Hunold:
Com a persona que coneix la realitat de les Illes Balears i com a clientd'Air Berlin vull manifestar la meva decepció per l'article recentmentpublicat a la revista Air Berlin Magazin en què, lluny de mantenir unarelació de respecte cap a la llengua catalana que utilitzen molts delsusuaris de la companyia, s'hi expressen informacions que falsegen,tergiversen i criminalitzen la nostra realitat lingüística. Amb aquestarticle Air Berlin no actua com una empresa que ha de donar servei alsciutadans i ciutadanes, sinó com un agent en contra de la llengua que parlala majoria de la societat de les Illes Balears, el País Valencià iCatalunya malgrat la repressió lingüística patida durant la dictaduramilitar del General Franco.
Sr. Hunold, voldria aprofitar l'ocasió per fer-li notar que l'empresa quevostè dirigeix, tot i tenir Mallorca com un dels seus centres operatius, noofereix cap informació als usuaris en la llengua pròpia d'aquesta terra.Pensam que no seria cap trasbals per a una companyia aèria tan implantada acasa nostra que el català es vehiculés com a llengua d'informació, de lamateixa manera que respecta i fa servir els idiomes dels altres territorisen què opera. D'aquesta manera acontentaria una gran part dels seus clientsi consolidaria les relacions d'amistat entre Mallorca i Alemanya.
Atentament,
diumenge, de juny 08, 2008
Un primer pas
Després de tota la tempesta em queda una cosa molt viva: ERC ha despertat passions. De tots els colors. Unes més florides que d’altres, però ha despertat moltes passions. Aquests darrers dies les eleccions per triar secretari general i president ha estat un procés atípic. Hi ha una part molt positiva que hauria de quedar sempre flotant. Després d’aquest cas n’han de venir d’altres processos semblants. A d’altres formacions. Sospito, però, que no generaran el grau d’adhesió, de passió, que s’ha vist amb ERC.
Aquí brolla el que no s’hi dona enlloc més. Hi ha unes carreres meteòriques. Úniques en el panorama polític. Es passa d’una marea a favor a tenir un onatge en contra. De tenir una perspectiva de creixement a començar una davallada literal. Un cas únic, vaja. Fer aquesta mena de recorreguts en menys de cinc anys no és el freqüent.
Aquest nervi que recorre l’espinada republicana potser explica tota la gran diversitat d’energies que s’han congregat al voltant d’aquest partit. En cap altra formació hi haurà un moviment tectònic semblant. Penso que és una dels grans actius que ara mateix té ERC. És el seu “fet diferencial”.
Carretero ha fet un gran paper. Un gran resultat. D’acord en que no s’ha arribat al punt de guanyar, que era el realment important. Però la trajectòria carreterista ha estat digne d’estudi. És un cas a tenir molt present. Dels 10-16 elements que conformaven RCat quan van deixar la conselleria, Carretero ha arribat a ser el segon de la cursa. I perquè ha estat un procés adobat amb alguna candidatura de palla. Altrament, la cosa segurament hagués estat més roent.
RCat ha sabut passar molt bé el rasclet. Gràcies a internet. Fer un bon ús d’aquest mitjà permet ser alguna cosa més que un Chikiliquatre, tal com hagués estat el desig de l’aparell. Però passa que en Carretero no és cap bluf, sinó l’element amb valor afegit dins el panorama de caiguda lliure al qual convida l’actual direcció. Els carreteristes, com molt bé indica en Sort, no gaudeixen de feus. Són la confluència de molts militants, però dispersos. No són amos de cap ghetto, ni reducte, ni de cap clot que permet fer decantar una balança en cas d’emergència. Només compta amb el talent propi per posar en dansa idees noves que aportin saba nova.
Haver guanyat hagués estat el súmmum. En canvi RCat només ha fet un magnífic resultat. Potser en qualsevol altre partit al senyor Carretero se li començaria a fer la reverència. No se com reaccionarà ERC, en endavant. Té aquesta ànima tant taquicàrdica que fa difícil preveure res. En tot cas el realment importat és saber quina lectura en farà de tot plegat el mateix Carretero. Espero que sigui conscient de quin és ara mateix el seu gran actiu. Espero, també, que pesi més que cap sensació agredolça que li pugui obsequiar un segon lloc. S’ha fet un gran pas. Ara cal començar-ne a fer un altre. Aquesta cursa en realitat no es fa amb una sola gambada.
Aquí brolla el que no s’hi dona enlloc més. Hi ha unes carreres meteòriques. Úniques en el panorama polític. Es passa d’una marea a favor a tenir un onatge en contra. De tenir una perspectiva de creixement a començar una davallada literal. Un cas únic, vaja. Fer aquesta mena de recorreguts en menys de cinc anys no és el freqüent.
Aquest nervi que recorre l’espinada republicana potser explica tota la gran diversitat d’energies que s’han congregat al voltant d’aquest partit. En cap altra formació hi haurà un moviment tectònic semblant. Penso que és una dels grans actius que ara mateix té ERC. És el seu “fet diferencial”.
Carretero ha fet un gran paper. Un gran resultat. D’acord en que no s’ha arribat al punt de guanyar, que era el realment important. Però la trajectòria carreterista ha estat digne d’estudi. És un cas a tenir molt present. Dels 10-16 elements que conformaven RCat quan van deixar la conselleria, Carretero ha arribat a ser el segon de la cursa. I perquè ha estat un procés adobat amb alguna candidatura de palla. Altrament, la cosa segurament hagués estat més roent.
RCat ha sabut passar molt bé el rasclet. Gràcies a internet. Fer un bon ús d’aquest mitjà permet ser alguna cosa més que un Chikiliquatre, tal com hagués estat el desig de l’aparell. Però passa que en Carretero no és cap bluf, sinó l’element amb valor afegit dins el panorama de caiguda lliure al qual convida l’actual direcció. Els carreteristes, com molt bé indica en Sort, no gaudeixen de feus. Són la confluència de molts militants, però dispersos. No són amos de cap ghetto, ni reducte, ni de cap clot que permet fer decantar una balança en cas d’emergència. Només compta amb el talent propi per posar en dansa idees noves que aportin saba nova.
Haver guanyat hagués estat el súmmum. En canvi RCat només ha fet un magnífic resultat. Potser en qualsevol altre partit al senyor Carretero se li començaria a fer la reverència. No se com reaccionarà ERC, en endavant. Té aquesta ànima tant taquicàrdica que fa difícil preveure res. En tot cas el realment importat és saber quina lectura en farà de tot plegat el mateix Carretero. Espero que sigui conscient de quin és ara mateix el seu gran actiu. Espero, també, que pesi més que cap sensació agredolça que li pugui obsequiar un segon lloc. S’ha fet un gran pas. Ara cal començar-ne a fer un altre. Aquesta cursa en realitat no es fa amb una sola gambada.
divendres, de juny 06, 2008
Repugnància blaugrana
A mi el Barça em genera bastant d’això, de repugnància. Ja sé que si vols passar la prova del cotó de la bona catalanitat, aquestes coses mai les hauria de dir. I menys públicament. Però és que és superior a mi. Avui ja és tot un mal exemple pel país.
El club inverteix immenses fortunes per congregar a Barcelona homes als quals només els hi demana una cosa: que fotin coces o cops de cap a una pilota. Com a bojos. I gairebé pots establir una relació directa entre el grau de ruqueria i la genialitat d’una coça. Com més ruc, més ben pagat. Tant hi fa el color de pell, la religió o la condició d’extracomunitari. Si demostres ser prou ruc i home, segur que hi ha una fitxa esperant-te.
És una mal exemple per a les generacions més tendres veure l’estona que li dediquen els mitjans a un rotund analfabet, pel fet de lluir una samarreta blaugrana. Quan el veus tractat com tot un Déu vertader, per aquesta regla de tres, pots comprendre moltes coses que passen a Catalunya. A mi per això el Barça em posa malalt. Les energies que absorbeix al país és d’un cost ocult amb proporcions majúscules. En conec un i més d’un que són capaços de sortir de Barcelona per anar fer quatre rebregades amb els esquís, en algun cim de la Cerdanya, i tornar a ser puntualment a la cita del Camp Nou. Això sí, no els demanis anar al Fossar de les Moreres, al monument de Rafael de Casanovas o fer una donació de sang. No tenen temps.
Ara fa dies que el Barça arriba altre cop a exasperar. Hi ha muntat un debat al voltant d’en Joan Laporta que evidencia el subdesenvolupament mental que genera aquesta institució. Ha de ser per això que és més que un club.
On és el drama, per mor d’un fet tan vulgar com és no guanyar una lliga?. El soci del Barça és un personatge que hauria de tenir un bon mirall a casa. I mirar-s’hi de tant en tant. Quan el sento emocionar-se amb la copa del rei, sí, del rei!, hauria de posar-se davant el mirall. A veure quina mena de tros de suro descobreix.
Tot i resistir-m’hi, fa temps em van proposar participar en una campanya a les eleccions del club. Allí vaig confirmar totes les meves sospites al voltant de la veritable essència blaugrana. És granítica. Quan diuen que és de pedra picada, s’ha d’entendre en el sentit més literal. Vam estar analitzant milimètricament cada pas, cada discurs, cada conseqüència dels altres candidats. Només hi havia pedres. Ni rastre d’intel·ligència. Vam fer enquestes i vam obtenir un mapa de la composició –mental- de les grades del Camp Nou. El resultat era més semblant al subsòl de Mallorca que altra cosa. Roca de la més resistent. I és així que vaig accedir al palc, però amb condicions: fes el favor de venir afaitat. Mentre sonava l’himne, era l’únic moment que podies arribar als canapès. Deliciosos, per cert. Ara, en el temps de joc, es formava una defensa implacable que riu-te’n tu d’un Puchol un Migueli o un Koeman. Ni driblant com en Pelé podies arribar a engrapar a un canapè.
Em foten molta gràcia aquells que veuen en Laporta el futur president de Catalunya. És tant com pensar en aquest país amb la mateixa pulsació que Marbella. Aquesta teoria intento combatir-la sempre, per un sentit de dignitat elemental. Tenir aquesta visió tan tercermundista del nostre sostre nacional m’escandalitza. Ara, si algun d’aquests nou rics i abastament analfabets són incapaços de fer res de bo, no sé perquè ve l’escàndol. Que podies esperar d’aquesta matèria gris?.
La feina del president del Barça no és la d’anar al vestidor. Ni la de fer gols. Si el Barça no es menja un torrat no és culpa d’en Laporta. En tot cas n’és del klinker conformat per l’entrenador i l’equip. Començar processos de moció de censura contra el president del Barça, per aquest motiu, només s’entén en el cas que siguis constructor. Que de tant fascinat que puguis estar pel món del totxo, la pedra picada o el ciment porland, en vulguis contemplar els millors exemplars del món. Ara que venen les vaques magres al sector puc entendre això i poca cosa més.
El club inverteix immenses fortunes per congregar a Barcelona homes als quals només els hi demana una cosa: que fotin coces o cops de cap a una pilota. Com a bojos. I gairebé pots establir una relació directa entre el grau de ruqueria i la genialitat d’una coça. Com més ruc, més ben pagat. Tant hi fa el color de pell, la religió o la condició d’extracomunitari. Si demostres ser prou ruc i home, segur que hi ha una fitxa esperant-te.
És una mal exemple per a les generacions més tendres veure l’estona que li dediquen els mitjans a un rotund analfabet, pel fet de lluir una samarreta blaugrana. Quan el veus tractat com tot un Déu vertader, per aquesta regla de tres, pots comprendre moltes coses que passen a Catalunya. A mi per això el Barça em posa malalt. Les energies que absorbeix al país és d’un cost ocult amb proporcions majúscules. En conec un i més d’un que són capaços de sortir de Barcelona per anar fer quatre rebregades amb els esquís, en algun cim de la Cerdanya, i tornar a ser puntualment a la cita del Camp Nou. Això sí, no els demanis anar al Fossar de les Moreres, al monument de Rafael de Casanovas o fer una donació de sang. No tenen temps.
Ara fa dies que el Barça arriba altre cop a exasperar. Hi ha muntat un debat al voltant d’en Joan Laporta que evidencia el subdesenvolupament mental que genera aquesta institució. Ha de ser per això que és més que un club.
On és el drama, per mor d’un fet tan vulgar com és no guanyar una lliga?. El soci del Barça és un personatge que hauria de tenir un bon mirall a casa. I mirar-s’hi de tant en tant. Quan el sento emocionar-se amb la copa del rei, sí, del rei!, hauria de posar-se davant el mirall. A veure quina mena de tros de suro descobreix.
Tot i resistir-m’hi, fa temps em van proposar participar en una campanya a les eleccions del club. Allí vaig confirmar totes les meves sospites al voltant de la veritable essència blaugrana. És granítica. Quan diuen que és de pedra picada, s’ha d’entendre en el sentit més literal. Vam estar analitzant milimètricament cada pas, cada discurs, cada conseqüència dels altres candidats. Només hi havia pedres. Ni rastre d’intel·ligència. Vam fer enquestes i vam obtenir un mapa de la composició –mental- de les grades del Camp Nou. El resultat era més semblant al subsòl de Mallorca que altra cosa. Roca de la més resistent. I és així que vaig accedir al palc, però amb condicions: fes el favor de venir afaitat. Mentre sonava l’himne, era l’únic moment que podies arribar als canapès. Deliciosos, per cert. Ara, en el temps de joc, es formava una defensa implacable que riu-te’n tu d’un Puchol un Migueli o un Koeman. Ni driblant com en Pelé podies arribar a engrapar a un canapè.
Em foten molta gràcia aquells que veuen en Laporta el futur president de Catalunya. És tant com pensar en aquest país amb la mateixa pulsació que Marbella. Aquesta teoria intento combatir-la sempre, per un sentit de dignitat elemental. Tenir aquesta visió tan tercermundista del nostre sostre nacional m’escandalitza. Ara, si algun d’aquests nou rics i abastament analfabets són incapaços de fer res de bo, no sé perquè ve l’escàndol. Que podies esperar d’aquesta matèria gris?.
La feina del president del Barça no és la d’anar al vestidor. Ni la de fer gols. Si el Barça no es menja un torrat no és culpa d’en Laporta. En tot cas n’és del klinker conformat per l’entrenador i l’equip. Començar processos de moció de censura contra el president del Barça, per aquest motiu, només s’entén en el cas que siguis constructor. Que de tant fascinat que puguis estar pel món del totxo, la pedra picada o el ciment porland, en vulguis contemplar els millors exemplars del món. Ara que venen les vaques magres al sector puc entendre això i poca cosa més.
dijous, de juny 05, 2008
Recuperar l’estrella (manifest de fi de campanya)
El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.
Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.
Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.
Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.
Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.
El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.
Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.
Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.
Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008
Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.
Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.
Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.
Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.
El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.
Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.
Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.
Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008
dimecres, de juny 04, 2008
Vine a la Festa!
Els amics, versió espanyola
A Espanya es fa ús i abús del llenguatge i la gesticulació. Madrid, com no podria ser d’altra forma, n’és la capital. Allí, el segon cop que topes amb el mateix paio, quan li vas a dir bon dia, se t’abraona i t’obsequia amb unes abraçades que arriben a ser incòmodes. En aquest segon cop ja et dispensa un tracte d’amic de tota la vida. I no és més que una simple entabanada.
Una manera de fer tan superficial a vegades sobta, quan te la mires catalanament. Aquí potser costa d’endinyar aquests cops de braç i aquestes maganyes si no tractes en clau d’amistat, de coneixença amb afecte, de veritable estimació. Altrament, la cosa resulta ser més formal i freda. Però el tracte dispensat deixa llegir clarament per on van els tiros de les relacions.
En el seu dia a mi em va sobtar molt que determinada argumentació política aterrés en el buit més feréstec. Que allò fos talment com picar en ferro fred. Fins i tot arribant al cas d’incomplir la llei, el pacte o la paraula donada.
Però a partir d’un cert moment encara va ser més escandalosa la forma per on podia produir-se un canvi radical de tendència en el resultat: a base d’exhibir això tan proxeneta del “gobierno amigo”. És el discurs de l’antidemocràcia. Vota’m a mi perquè jo sóc amic d’aquests que manen tant. La resta no hi té res a fer, per més que hi hagi una llei, pacte o paraula donada. Exactament el mateix que passa al ram de la construcció. Un bon dia t’arriba un patriarca que t’assegura que, si el contractes a ell, mai més et robaran. I el gitano compleix.
Això del “gobierno amigo” ja no recordo ni com va començar. Gaudeix ja tal pàtina de normalitat que no causa ni vergonya ni escàndol. Fer anar les coses a cop d’amic fins no fa massa es feia d’amagat. Per què tothom pensava que era lleig. O que era una altra cosa de la gent de dretes. O molt català. Per tant, denunciable.
Quan en Maragall va tenir un problema gros per resoldre, com ara El Carmel, el primer que li va venir a la barretina va ser a veure de quin amic podia tirar. Va fer dos cops de cap. Entre els amics que li volten per Europa i el govern també amic, va recaptar mentalment 200 milions de dòlars. Pim pam.
Quan apunten les flaires electorals és cada cop més freqüent –i normal- lluir la por a la dreta i la condició d’amic preferent davant el govern amic. Sense manies, a pit descobert. Com ho fan els millors clans calabresos o a Rússia.
Al final s’ha perdut la vergonya més elemental. Per esgarrapar un vot miserable s’hi val tot. Prescindir de la democràcia i optar directament per l’amiguisme. La llei, el pacte o la paraula donada han perdut qualsevol valor. No és d’estranyar, doncs, que quan escoltes determinada xerrameca política sents aquesta mena d’abraçada tan espanyola i de postís. Aquestes encaixades tan sentides no condueixen absolutament a res. Mes que fer-te sentir incòmode. Aquesta mena de fer amics és simplement repugnant. I és un drama que això s’hagi convertit en moneda de curs legal a Catalunya. Això si que és sentir el pes de la pitjor espanyolització.
Una manera de fer tan superficial a vegades sobta, quan te la mires catalanament. Aquí potser costa d’endinyar aquests cops de braç i aquestes maganyes si no tractes en clau d’amistat, de coneixença amb afecte, de veritable estimació. Altrament, la cosa resulta ser més formal i freda. Però el tracte dispensat deixa llegir clarament per on van els tiros de les relacions.
En el seu dia a mi em va sobtar molt que determinada argumentació política aterrés en el buit més feréstec. Que allò fos talment com picar en ferro fred. Fins i tot arribant al cas d’incomplir la llei, el pacte o la paraula donada.
Però a partir d’un cert moment encara va ser més escandalosa la forma per on podia produir-se un canvi radical de tendència en el resultat: a base d’exhibir això tan proxeneta del “gobierno amigo”. És el discurs de l’antidemocràcia. Vota’m a mi perquè jo sóc amic d’aquests que manen tant. La resta no hi té res a fer, per més que hi hagi una llei, pacte o paraula donada. Exactament el mateix que passa al ram de la construcció. Un bon dia t’arriba un patriarca que t’assegura que, si el contractes a ell, mai més et robaran. I el gitano compleix.
Això del “gobierno amigo” ja no recordo ni com va començar. Gaudeix ja tal pàtina de normalitat que no causa ni vergonya ni escàndol. Fer anar les coses a cop d’amic fins no fa massa es feia d’amagat. Per què tothom pensava que era lleig. O que era una altra cosa de la gent de dretes. O molt català. Per tant, denunciable.
Quan en Maragall va tenir un problema gros per resoldre, com ara El Carmel, el primer que li va venir a la barretina va ser a veure de quin amic podia tirar. Va fer dos cops de cap. Entre els amics que li volten per Europa i el govern també amic, va recaptar mentalment 200 milions de dòlars. Pim pam.
Quan apunten les flaires electorals és cada cop més freqüent –i normal- lluir la por a la dreta i la condició d’amic preferent davant el govern amic. Sense manies, a pit descobert. Com ho fan els millors clans calabresos o a Rússia.
Al final s’ha perdut la vergonya més elemental. Per esgarrapar un vot miserable s’hi val tot. Prescindir de la democràcia i optar directament per l’amiguisme. La llei, el pacte o la paraula donada han perdut qualsevol valor. No és d’estranyar, doncs, que quan escoltes determinada xerrameca política sents aquesta mena d’abraçada tan espanyola i de postís. Aquestes encaixades tan sentides no condueixen absolutament a res. Mes que fer-te sentir incòmode. Aquesta mena de fer amics és simplement repugnant. I és un drama que això s’hagi convertit en moneda de curs legal a Catalunya. Això si que és sentir el pes de la pitjor espanyolització.
diumenge, de juny 01, 2008
divendres, de maig 30, 2008
Vigència del "moviment"
Una de les coses més pesades que conec és la de deixar de militar en un partit. Quan decideixes tirar la tovallola és que n’has vist de masses colors. En realitat el motiu té poc a veure amb la ideologia. Quan t’acaben els torrons no és, per exemple, per que et sobti un raig de llum que et fa veure una veritat abans desconeguda. No. És la misèria humana la que fa avorrir. Aleshores has de passar una bona temporada aguantant el brunzir rere al clatell dels pesats que vols deixar enrere. És com una mena de plaga de llagostes, que si no rosseguen més és perquè no poden. Deixar de militar a la JNC va ser una cosa així. Una mica tortuós.
També he de dir que gràcies a la JNC vaig fer grans amics, als quals els dec molt més del que ells mateixos sospiten. M’han ensenyat coses que van mes enllà del que seria l’estrictament polític. Jo diria que a ser més persona. Sempre he hagut d’agrair l’integrista convergent de la meva mare que m’hi obligués a militar. Sempre, això li ho reconec. He de dir que amb ma mare i la JNC hi estic en deute.
Després em va venir un període... de reflexió (?). No vol dir inactiu. Van venir coses que poden fer-se o no des de cap militància. Però sempre van ser pensades per encabir el màxim de gent. Per tant la idea que feia de denominador comú és el sentit de país. Allí hi podies trobar des de la mosca collonera que intenta brunzir novament rere l’orella després d’anys i panys o gent que no coneixes de res, de procedència diversa. Tornes a fer amics, la qual cosa és un negoci més que rodó.
I pam, arriba alguna proposta en ferm per tornar a militar. Quan vaig decidir fer-me d’Unió allò va ser un vesper. En tot cas, un cop avisat el meu amic de que jo havia militat al bàndol convergent, que de creient en sóc més aviat poc i la gràcia que em fa en Duran es dubtosa, tot el demés em va relliscar. Només vaig prendre en consideració la campanya de les pressions vils i baixes de la meva mare. Em va amenaçar de retirar de la meva vida les seves safates de canalons!. És el més gruixut que em poden fer, us ho asseguro. Tot i així, vaig tirar endavant. I aleshores els borinots brunzien pel davant i pel darrere. La de calamitats que em van aventurar!.
Al final vaig optar per deixar de militar a Unió. La cosa va caure pel seu propi pes i va ser molt més fàcil. Ningú em va donar la murga i la gent que hi vaig conèixer ara són bons amics. Bons bons.
Fa temps que torno a ser en via morta. Políticament parlant. He anat coneixent gent pel camí, que també m’ha generat un gran respecte i amb la qual espero fer moltes coses més en clau catalanista. Però dubto molt que torni a agafar mai més cap carnet.
Fins no fa massa no vaig entendre l’obsessió d’en Pujol per mantenir la flama de “moviment” en comptes de “partit” a Convergència. Em va caler un coi de tripartit per haver-ho de comprendre. Fins que no tinguem lligada i ben lligada la sobirania, voler jugar a fer política partidista simplement ens mata. Lentament, però ens condemna a la mort. Aquest país no el tirarà endavant els uns o els altres. Serà el dia que sapiguem entrar tots al mateix sac. I això avui es fa molt difícil. El fet d’haver militat a Unió comporta ser un tipus amb orígens foscs i stalinista, per exemple. El fet de militar en una altra banda, ves a saber el què. I el fet de no militar enlloc?. Hi ha graus i graus encara, que conviden a la disgregació.
La cosa no té massa importància, perquè jo fa dies que tinc la ració de canalons garantida. Per a mi el principal és tenir contenta ma mare. Indefinidament. Ara, puc entendre certes temptacions, vistos els grans resultats que, per exemple, els ha donat als socialistes. Atiar els fantasmes és molt productiu, sempre que no pensis en clau de país, és clar. Per fer coses d’una certa volada cal bastant més que tenir una bona estrella.
També he de dir que gràcies a la JNC vaig fer grans amics, als quals els dec molt més del que ells mateixos sospiten. M’han ensenyat coses que van mes enllà del que seria l’estrictament polític. Jo diria que a ser més persona. Sempre he hagut d’agrair l’integrista convergent de la meva mare que m’hi obligués a militar. Sempre, això li ho reconec. He de dir que amb ma mare i la JNC hi estic en deute.
Després em va venir un període... de reflexió (?). No vol dir inactiu. Van venir coses que poden fer-se o no des de cap militància. Però sempre van ser pensades per encabir el màxim de gent. Per tant la idea que feia de denominador comú és el sentit de país. Allí hi podies trobar des de la mosca collonera que intenta brunzir novament rere l’orella després d’anys i panys o gent que no coneixes de res, de procedència diversa. Tornes a fer amics, la qual cosa és un negoci més que rodó.
I pam, arriba alguna proposta en ferm per tornar a militar. Quan vaig decidir fer-me d’Unió allò va ser un vesper. En tot cas, un cop avisat el meu amic de que jo havia militat al bàndol convergent, que de creient en sóc més aviat poc i la gràcia que em fa en Duran es dubtosa, tot el demés em va relliscar. Només vaig prendre en consideració la campanya de les pressions vils i baixes de la meva mare. Em va amenaçar de retirar de la meva vida les seves safates de canalons!. És el més gruixut que em poden fer, us ho asseguro. Tot i així, vaig tirar endavant. I aleshores els borinots brunzien pel davant i pel darrere. La de calamitats que em van aventurar!.
Al final vaig optar per deixar de militar a Unió. La cosa va caure pel seu propi pes i va ser molt més fàcil. Ningú em va donar la murga i la gent que hi vaig conèixer ara són bons amics. Bons bons.
Fa temps que torno a ser en via morta. Políticament parlant. He anat coneixent gent pel camí, que també m’ha generat un gran respecte i amb la qual espero fer moltes coses més en clau catalanista. Però dubto molt que torni a agafar mai més cap carnet.
Fins no fa massa no vaig entendre l’obsessió d’en Pujol per mantenir la flama de “moviment” en comptes de “partit” a Convergència. Em va caler un coi de tripartit per haver-ho de comprendre. Fins que no tinguem lligada i ben lligada la sobirania, voler jugar a fer política partidista simplement ens mata. Lentament, però ens condemna a la mort. Aquest país no el tirarà endavant els uns o els altres. Serà el dia que sapiguem entrar tots al mateix sac. I això avui es fa molt difícil. El fet d’haver militat a Unió comporta ser un tipus amb orígens foscs i stalinista, per exemple. El fet de militar en una altra banda, ves a saber el què. I el fet de no militar enlloc?. Hi ha graus i graus encara, que conviden a la disgregació.
La cosa no té massa importància, perquè jo fa dies que tinc la ració de canalons garantida. Per a mi el principal és tenir contenta ma mare. Indefinidament. Ara, puc entendre certes temptacions, vistos els grans resultats que, per exemple, els ha donat als socialistes. Atiar els fantasmes és molt productiu, sempre que no pensis en clau de país, és clar. Per fer coses d’una certa volada cal bastant més que tenir una bona estrella.
dijous, de maig 29, 2008
Pensar sobiranament
A Catalunya el més fàcil que pot donar-s’hi és això de perdre el tren. Literal i metafòricament. És un fenomen que s’ha accelerat en els darrers anys. Jo tinc la sensació que ara potser és més visible. Amb els governs de CiU, en Pujol feia de tap de bassa. Que en absolut era estanc. Sempre veies aquell fil del país que s’escolava a no se pas cap a quina claveguera. Però veies la intenció de voler ser, de plantar, amb visió d’estat.
La revolta hídrica fou un dels punts febles, que van atacar la línia de flotació d’aquell govern català. Allí es va escolar un bon raig d’aquesta mena de fils que van directes a les clavegueres de la nostra debilitat. Va anar agafant una gran volada tot un moviment en contra de qualsevol iniciativa per intentar resoldre un problema que és lluny de ser conjuntural.
Rere tota aquesta tempesta hi havia moltes de les mans que avui remenen les cireres de les conselleries i al govern de Catalunya. El problema, però, segueix intacte. A canvi ens han plantat un anunci o un eslògan.
Fa temps que intento desxifrar que coi vol dir això de la “nova cultura de l’aigua”. Jo, que vinc de pagès, ni recordo quan fou que vaig aprendre abans a donar valor a l’aigua que posar-li preu. El dia que falti l’aigua!, ho he arribat des de temps immemorial. Per això trobo tan summament ridículs aquests anuncis que concentren tanta pedagogia en el fet de tancar l’aixeta. Si això no t’ho ha ensenyat ta mare a una determinada edat, dubto molt ara de l’efectivitat d’aquest anunci. Des de quan l’ascendent de l’administració és major al de ta mare?.
És aquesta manera d’entendre el fet de governar que ens fa perdre tants trens. De pensar que la ciutadania som una colla de gent amb el síndrome de Peter Pan i que amb un anunci es resolen els problemes.
El tema de l’aigua queda com sempre. Penjat. Ha plogut quatre dies i tots aquells transvasaments que s’havien de fer a corre-cuita, ara ja no calen. Sembla que suportem un govern empeltat de Sioux. Hem enfilat la vista als núvols, les orenetes ja voleien a ran de mar, sense sincronia, ja tenim el senyal de pluja sostinguda. Problema resolt.
Ja fou ridícul l’espectacle dels vaixells amunt i avall. Una riota que va donar la volta al món en més d’un sentit. I ara això del coi de canonada. Ara la reclamo com un energumen al govern d’Espanya, ara li dic que se l’emporti o m’emprenyo. Qui pot prendre’s Catalunya seriosament amb aquest concepte tan rupestre de governar?. Tenim clara la consideració que volem per aquest país?. Sabem quina mesura d’estat li cal a un país per tal que pugui obrir les aixetes?. O és que és cosa de la política adulta i no parlem, doncs, del nostre cas?.
La revolta hídrica fou un dels punts febles, que van atacar la línia de flotació d’aquell govern català. Allí es va escolar un bon raig d’aquesta mena de fils que van directes a les clavegueres de la nostra debilitat. Va anar agafant una gran volada tot un moviment en contra de qualsevol iniciativa per intentar resoldre un problema que és lluny de ser conjuntural.
Rere tota aquesta tempesta hi havia moltes de les mans que avui remenen les cireres de les conselleries i al govern de Catalunya. El problema, però, segueix intacte. A canvi ens han plantat un anunci o un eslògan.
Fa temps que intento desxifrar que coi vol dir això de la “nova cultura de l’aigua”. Jo, que vinc de pagès, ni recordo quan fou que vaig aprendre abans a donar valor a l’aigua que posar-li preu. El dia que falti l’aigua!, ho he arribat des de temps immemorial. Per això trobo tan summament ridículs aquests anuncis que concentren tanta pedagogia en el fet de tancar l’aixeta. Si això no t’ho ha ensenyat ta mare a una determinada edat, dubto molt ara de l’efectivitat d’aquest anunci. Des de quan l’ascendent de l’administració és major al de ta mare?.
És aquesta manera d’entendre el fet de governar que ens fa perdre tants trens. De pensar que la ciutadania som una colla de gent amb el síndrome de Peter Pan i que amb un anunci es resolen els problemes.
El tema de l’aigua queda com sempre. Penjat. Ha plogut quatre dies i tots aquells transvasaments que s’havien de fer a corre-cuita, ara ja no calen. Sembla que suportem un govern empeltat de Sioux. Hem enfilat la vista als núvols, les orenetes ja voleien a ran de mar, sense sincronia, ja tenim el senyal de pluja sostinguda. Problema resolt.
Ja fou ridícul l’espectacle dels vaixells amunt i avall. Una riota que va donar la volta al món en més d’un sentit. I ara això del coi de canonada. Ara la reclamo com un energumen al govern d’Espanya, ara li dic que se l’emporti o m’emprenyo. Qui pot prendre’s Catalunya seriosament amb aquest concepte tan rupestre de governar?. Tenim clara la consideració que volem per aquest país?. Sabem quina mesura d’estat li cal a un país per tal que pugui obrir les aixetes?. O és que és cosa de la política adulta i no parlem, doncs, del nostre cas?.
dimecres, de maig 28, 2008
País de beats i funcionaris
Una de les coses que m’agraden d’en Carretero és el seu pinyó fix. No sé si al ram de la política és del tot una virtut. Però jo he de dir que a mi m’agrada justament això d’ell. En aquest país tant amic de les capelletes, per força ha de ferir sensibilitats. I per força a mi m’havia d’agradar.
Sempre hi trobes el beat de torn procliu a llegir, escoltar i finalment interpretar les paraules. A tocar d’oïdes i a posar l’etiqueta que ha de dur cap al tribunal de l’Inquisició, si cal. Beats o funcionaris que mencànicament sempre estan disposats a endreçar el panorama i a desbrossar el camí d’alguna santa causa.
En aquest país de capelletes -de beats i funcionaris- només pots dir o fer el que toca. El que està escrit. Si preguntes o poses en dubte algun precepte, ja l’has vessat. Ja surt l’homenet que t’ensenya el garrot. Mai va de cara, però.
Si trenques certs esquemes és inevitable rebre advertiments. Les coses són blanc o negre. Pures i virginals. No cal donar-hi més tombs. Aquesta és la història recent de Catalunya. La que ara menen els funcionaris, però amb el cor de beats sempre apunt per refilar. Si vols moure un dit o bé has de demanar perdó o demanar permís. Per això m’agrada en Carretero, perquè ni fa una cosa ni l’altra. Li rellisca bastant haver de sotmetre’s a segons quina mena de tràmit. Per això aixeca tantes passions, perquè no es creu en l’obligació de donar comptes a segons qui.
La política en aquest país és de tal volada, que sempre estàs en disposició d’acabar en alguna foguera. Si vols arribar a port bé has de moure algun dit. Però quan ho fas ja tens el beat rere el clatell a punt de condemnar-te, brandant algun bastó. Sort n’hi ha que en aquest país fins i tot les fogueres foten riure. I sort, també, d’en Carretero.
Sempre hi trobes el beat de torn procliu a llegir, escoltar i finalment interpretar les paraules. A tocar d’oïdes i a posar l’etiqueta que ha de dur cap al tribunal de l’Inquisició, si cal. Beats o funcionaris que mencànicament sempre estan disposats a endreçar el panorama i a desbrossar el camí d’alguna santa causa.
En aquest país de capelletes -de beats i funcionaris- només pots dir o fer el que toca. El que està escrit. Si preguntes o poses en dubte algun precepte, ja l’has vessat. Ja surt l’homenet que t’ensenya el garrot. Mai va de cara, però.
Si trenques certs esquemes és inevitable rebre advertiments. Les coses són blanc o negre. Pures i virginals. No cal donar-hi més tombs. Aquesta és la història recent de Catalunya. La que ara menen els funcionaris, però amb el cor de beats sempre apunt per refilar. Si vols moure un dit o bé has de demanar perdó o demanar permís. Per això m’agrada en Carretero, perquè ni fa una cosa ni l’altra. Li rellisca bastant haver de sotmetre’s a segons quina mena de tràmit. Per això aixeca tantes passions, perquè no es creu en l’obligació de donar comptes a segons qui.
La política en aquest país és de tal volada, que sempre estàs en disposició d’acabar en alguna foguera. Si vols arribar a port bé has de moure algun dit. Però quan ho fas ja tens el beat rere el clatell a punt de condemnar-te, brandant algun bastó. Sort n’hi ha que en aquest país fins i tot les fogueres foten riure. I sort, també, d’en Carretero.
dilluns, de maig 26, 2008
Deliri eurovisiu
Quan el Sr.Buenafuente va començar a fer negoci amb la seva suposada condició de xarnego, va deixar d’interessar-me. Potser també hi va contribuir l’excés de gràcia que feia brollar, de bon rotllu, per arreu. Algú que arriba a ser tant omnipresent i tant de la brometa, acaba resultant-me rematadament pesat. A tot això se li ha d’afegir el fet que no sintonitzo La Sexta. Mai he pogut i, per tant, mai l’he vist. És a dir, que fa molt de temps que li havia perdut la pista.
No fa pas massa, però, que vaig anar a sopar a casa uns amics. El nano va començar a cantar la cançó del Chikiliquatre. El pare ho va intentar tallar al més pur estil Uribarri: vinga, rei, passa a dormir. Ràpid!. L’endemà vaig cercar a internet el video. Em va sobtar el que va arribar a violentar al meu amic que la seva criatura enfilés per aquesta mena de gustos. La meva dona reia i animava el nano i el meu amic més emprenyat. Vaig recordar la meva mare, quan em deia que no podia sortir de casa sense afaitar. Jo li deia “i perquè no?” i la resposta sempre sempre fou “que pensarà la gent de l’educació que t’han donat els teus pares”. La conversa seguia una mica més, i a mesura que vaig fer-me més gran, el final va anar pujant també de to. Ja li arribarà això al meu amic. Jo me n’encarregaré.
Vaig quedar-me una bona estona mirant això de l’Eurovisión. Mai hi havia invertit tant de temps. Ara, no m’estranya que Europa sencera entri en crisi. Si el bo i millor de les televisions “europees” han optat pel model Lloret de Mar, és ben clara la decadència d’Europa. És l’Europa que aposta pel síndrome de Dawn.
En Chikiliquatre no fou la cosa més repulsiva en tal context. Una mostra de subproducte, però no el més fètid de tots. Àdhuc el mateix Uribarri el vaig trobar graciós. Els seus comentaris eren encertats i amb molta mala llet. Se’n fotia del mort i del qui el vetlla i no vaig entendre-ho del tot fins que van començar les votacions. Va ser aleshores que va sentenciar que guanyaria Rússia. (Per cert, quina bírria!). I la va clavar. No únicament predient el resultat final. No!. Pràcticament el total dels punts que cada país anava repartint de tres en tres. Ell tenia clar que en aquest context Espanya no te res a fer. Presentis un subhumà, presentis la seva admirada Massiel. “Que tiempos aquellos!”.
L’Europa de les televisions traspua l’encartonament polític. És la Europa del botellón –ampollota?-, hortera a més no poder i d’encefalograma pla. La vella Europa, la màquina de civilitzar, no pinta un rave. Només li queda intacte el dret a bramar –“Ahora le toca el turno a Azerbaijan: mucha pluma en la escenografia, mucha pluma en el escenario”-. És un reducte insignificant.
En aquest context els catalans hem de cercar les complicitats amb les pedres. Amb qui sigui però lluny. I fer negoci amb la televisió escombraria. La televisió més detestable és la feta per ments catalanes -però que molt progres. I és això el que ha passat en darrer terme. Abans de que arribi el desastre, com a mínim, fem el negoci.
Això que en diem Europa és molt més CE que UE. Culturament, a la vista del que ens presenten les televisions, és de valor zero. Creativitat zero. Patró Lloret de Mar o S’Arenal: vergona al·liena de trobar-t’ho prop de casa. El pols de la Unió són els interessos. A banda dels econòmics, la resta interessa entre poc o res. Així s’entén l’amor encara resident de les ex repúbliques soviètiques vers Rússia. O com floreix Escandinavia. O el paperot que acostuma fer Andorra, així que pot. O Espanya, que sempre se la disputen els perfils més baixos de la competició.
Eurovisió és la imatge més sonada d’aquesta Europa que irromp amb la força d’una cabra. Aquella que només te la trobes davant d'una desfilada de la Legión o fent el numeret de l’escala. Dirigida per funcionaris, mentalment anquilosats i tenint la renúncia per bandera. Això és el que vaig veure dissabte per televisió. Això és el que es porta i això, sens dubte, és el que ha de venir. I Espanya “ha sabido estar a la altura combinando la calidad con el sentido del humor”.
Espanya té dificultats per interpretar el món que arriba. Va voler ser més 2.0. que ningú i va quedar poc més que ortopèdica. Va pensar amb internet en termes de joguina, quan en realitat pot ser un arma letal. A Espanya li ve molt gros assumir llibertat i competència. Ho accepta quan pensa que va de broma o és quelcom que passa en algun somni desafortunat. Encara ha de fer el trajecte cap a Europa, en patera.
I el vell continent que vigili. Fa dies que també perd pistonada. Per més focs d’artifici, lluentons i festetes que obsequiï a la seva ciutadania, el món segueix corrent. I em costa molt i molt de creure que en aquest món tant obert acabi liderat per un interès que no sigui el mèrit propi. La casualitat, la xamba, la sort desproporcionada, la genialitat puntual no són res si no van acompanyades de treball, esforç i autocrítica. Coses que ara mateix ni Espanya ni Europa en conjunt estan disposades a fer. Sort en tenim de la globalització. És el futur de Catalunya, sempre que demostrem amb fets que no ens han espanyolitzat del tot.
No fa pas massa, però, que vaig anar a sopar a casa uns amics. El nano va començar a cantar la cançó del Chikiliquatre. El pare ho va intentar tallar al més pur estil Uribarri: vinga, rei, passa a dormir. Ràpid!. L’endemà vaig cercar a internet el video. Em va sobtar el que va arribar a violentar al meu amic que la seva criatura enfilés per aquesta mena de gustos. La meva dona reia i animava el nano i el meu amic més emprenyat. Vaig recordar la meva mare, quan em deia que no podia sortir de casa sense afaitar. Jo li deia “i perquè no?” i la resposta sempre sempre fou “que pensarà la gent de l’educació que t’han donat els teus pares”. La conversa seguia una mica més, i a mesura que vaig fer-me més gran, el final va anar pujant també de to. Ja li arribarà això al meu amic. Jo me n’encarregaré.
Vaig quedar-me una bona estona mirant això de l’Eurovisión. Mai hi havia invertit tant de temps. Ara, no m’estranya que Europa sencera entri en crisi. Si el bo i millor de les televisions “europees” han optat pel model Lloret de Mar, és ben clara la decadència d’Europa. És l’Europa que aposta pel síndrome de Dawn.
En Chikiliquatre no fou la cosa més repulsiva en tal context. Una mostra de subproducte, però no el més fètid de tots. Àdhuc el mateix Uribarri el vaig trobar graciós. Els seus comentaris eren encertats i amb molta mala llet. Se’n fotia del mort i del qui el vetlla i no vaig entendre-ho del tot fins que van començar les votacions. Va ser aleshores que va sentenciar que guanyaria Rússia. (Per cert, quina bírria!). I la va clavar. No únicament predient el resultat final. No!. Pràcticament el total dels punts que cada país anava repartint de tres en tres. Ell tenia clar que en aquest context Espanya no te res a fer. Presentis un subhumà, presentis la seva admirada Massiel. “Que tiempos aquellos!”.
L’Europa de les televisions traspua l’encartonament polític. És la Europa del botellón –ampollota?-, hortera a més no poder i d’encefalograma pla. La vella Europa, la màquina de civilitzar, no pinta un rave. Només li queda intacte el dret a bramar –“Ahora le toca el turno a Azerbaijan: mucha pluma en la escenografia, mucha pluma en el escenario”-. És un reducte insignificant.
En aquest context els catalans hem de cercar les complicitats amb les pedres. Amb qui sigui però lluny. I fer negoci amb la televisió escombraria. La televisió més detestable és la feta per ments catalanes -però que molt progres. I és això el que ha passat en darrer terme. Abans de que arribi el desastre, com a mínim, fem el negoci.
Això que en diem Europa és molt més CE que UE. Culturament, a la vista del que ens presenten les televisions, és de valor zero. Creativitat zero. Patró Lloret de Mar o S’Arenal: vergona al·liena de trobar-t’ho prop de casa. El pols de la Unió són els interessos. A banda dels econòmics, la resta interessa entre poc o res. Així s’entén l’amor encara resident de les ex repúbliques soviètiques vers Rússia. O com floreix Escandinavia. O el paperot que acostuma fer Andorra, així que pot. O Espanya, que sempre se la disputen els perfils més baixos de la competició.
Eurovisió és la imatge més sonada d’aquesta Europa que irromp amb la força d’una cabra. Aquella que només te la trobes davant d'una desfilada de la Legión o fent el numeret de l’escala. Dirigida per funcionaris, mentalment anquilosats i tenint la renúncia per bandera. Això és el que vaig veure dissabte per televisió. Això és el que es porta i això, sens dubte, és el que ha de venir. I Espanya “ha sabido estar a la altura combinando la calidad con el sentido del humor”.
Espanya té dificultats per interpretar el món que arriba. Va voler ser més 2.0. que ningú i va quedar poc més que ortopèdica. Va pensar amb internet en termes de joguina, quan en realitat pot ser un arma letal. A Espanya li ve molt gros assumir llibertat i competència. Ho accepta quan pensa que va de broma o és quelcom que passa en algun somni desafortunat. Encara ha de fer el trajecte cap a Europa, en patera.
I el vell continent que vigili. Fa dies que també perd pistonada. Per més focs d’artifici, lluentons i festetes que obsequiï a la seva ciutadania, el món segueix corrent. I em costa molt i molt de creure que en aquest món tant obert acabi liderat per un interès que no sigui el mèrit propi. La casualitat, la xamba, la sort desproporcionada, la genialitat puntual no són res si no van acompanyades de treball, esforç i autocrítica. Coses que ara mateix ni Espanya ni Europa en conjunt estan disposades a fer. Sort en tenim de la globalització. És el futur de Catalunya, sempre que demostrem amb fets que no ens han espanyolitzat del tot.
diumenge, de maig 25, 2008
Les ironies del destí
Ahir vaig tenir una sobtada notícia que em va obligar a deixar un viatge just en el moment que anava a passar l’escorcoll, a l’aeroport del Prat. És una d’aquestes ironies del destí, per dir-ho d’alguna forma.
En comptes de fer una escapada que prometia, ara em trobo atrapat entre l’espectacle del Catalunya-Argentina i l’Eurovisión. El que deia, ironies del destí.
Recordo, d'altra banda, el dia que en Carretero va plegar del govern. Per dir el que tothom pensava del gran ZP. Ell i els carreteristes van deixar la conselleria en massa. Vull dir una troupe que rondava entre les 10 i 15 persones. Fulminantment. Ironies del destí, gràcies a aquesta expulsió guarnida amb l’eufemisme que vulguis, els porta a muntar una pàgina web. I això que és una cosa que tempta a tanta gent, es converteix en un fenomen tsumani dins a ERC.
Poc després en Carod va fer el senyal a la tropa per tal de tocar el dos del govern. Després de rebre una bona coça al cul i d’haver regalat la clau ben bé no sé encara a qui, ni perquè. I aleshores es va veure l’efecte loctite. Les cadires van seguir lacrades a la cara de seure d’aquell exèrcit que amb pas ferm havia de seguir el seu capità. Aquell terrabastall no va incomodar ningú seriosament. Pocs van fer cap moviment i els que el van fer, un cop cremat el tràmit del procés electoral, van tornar a escalfar amorosament la mateixa cadira. Cap ironia del destí, vaja.
D’aleshores ençà hem assistit al creixement espectacular dels carreteristes i al decreixemet no menys espectacular d’ERC. Fins arribar a la perla de les eleccions espanyoles. Tot això serveix per sacsejar encara més les consciències d’arrel esquerranosa. I els bolets comencen a brotar, des que en Carretero va agafar al paella pel mànec. Altre cop, ironies del destí.
RCat segueix fent-se gran i s’estén pel territori. El doctor Carretero va fent tasca evangelitzadora i convertint –o sumant- voluntats de forma miraculosa. Hi ha una línia oficial que creia impossible cert estat d’ànim dins el partit. És així que s’arriba al punt de presentar les candidatures i RCat queda en segona posició.
Ara cap on ens porta el caprici del destí?. Al de sempre?. No farà ostentació de nova ironía?. Veurem el joc creuat per on ens sortirà. Diuen les llengües que n’Uriel va rebre un bon feix d’avals, que en principi havien de constar per en Puigcercós. Cedits, perquè la cosa anava fluixa per a EI. Això explica que la xifra tan espectacular que en principi havia de rebre suport la candidatura de l’actual secretari general, al final fos respectable però continguda segons els pronòstics augurats.
El que realment serà decisiu és el dia de les votacions, però. El destí –ben generós!- fa que els tickets en realitat siguin oberts. Fins a extrems pornogràfics. Tant que en realitat permet votar el tàndem Puigcercós-Uriel i ho presenta de forma magníficament desdibuixada!. Ara, també les ironies d’aquest destí aplicades a les teories del vot útil podria ser que facin el llit al mateix Puigcercós. A EI hi ha qui prefereix de llarg en Carretero abans que en Renyer. I això si que pot donar com a resultat un bon ensurt. Això significaria bastant més que un simple flaix irònic del destí. Seria canviar el futur de moltes coses. Significaria replantejar el destí, de cap a peus.
En comptes de fer una escapada que prometia, ara em trobo atrapat entre l’espectacle del Catalunya-Argentina i l’Eurovisión. El que deia, ironies del destí.
Recordo, d'altra banda, el dia que en Carretero va plegar del govern. Per dir el que tothom pensava del gran ZP. Ell i els carreteristes van deixar la conselleria en massa. Vull dir una troupe que rondava entre les 10 i 15 persones. Fulminantment. Ironies del destí, gràcies a aquesta expulsió guarnida amb l’eufemisme que vulguis, els porta a muntar una pàgina web. I això que és una cosa que tempta a tanta gent, es converteix en un fenomen tsumani dins a ERC.
Poc després en Carod va fer el senyal a la tropa per tal de tocar el dos del govern. Després de rebre una bona coça al cul i d’haver regalat la clau ben bé no sé encara a qui, ni perquè. I aleshores es va veure l’efecte loctite. Les cadires van seguir lacrades a la cara de seure d’aquell exèrcit que amb pas ferm havia de seguir el seu capità. Aquell terrabastall no va incomodar ningú seriosament. Pocs van fer cap moviment i els que el van fer, un cop cremat el tràmit del procés electoral, van tornar a escalfar amorosament la mateixa cadira. Cap ironia del destí, vaja.
D’aleshores ençà hem assistit al creixement espectacular dels carreteristes i al decreixemet no menys espectacular d’ERC. Fins arribar a la perla de les eleccions espanyoles. Tot això serveix per sacsejar encara més les consciències d’arrel esquerranosa. I els bolets comencen a brotar, des que en Carretero va agafar al paella pel mànec. Altre cop, ironies del destí.
RCat segueix fent-se gran i s’estén pel territori. El doctor Carretero va fent tasca evangelitzadora i convertint –o sumant- voluntats de forma miraculosa. Hi ha una línia oficial que creia impossible cert estat d’ànim dins el partit. És així que s’arriba al punt de presentar les candidatures i RCat queda en segona posició.
Ara cap on ens porta el caprici del destí?. Al de sempre?. No farà ostentació de nova ironía?. Veurem el joc creuat per on ens sortirà. Diuen les llengües que n’Uriel va rebre un bon feix d’avals, que en principi havien de constar per en Puigcercós. Cedits, perquè la cosa anava fluixa per a EI. Això explica que la xifra tan espectacular que en principi havia de rebre suport la candidatura de l’actual secretari general, al final fos respectable però continguda segons els pronòstics augurats.
El que realment serà decisiu és el dia de les votacions, però. El destí –ben generós!- fa que els tickets en realitat siguin oberts. Fins a extrems pornogràfics. Tant que en realitat permet votar el tàndem Puigcercós-Uriel i ho presenta de forma magníficament desdibuixada!. Ara, també les ironies d’aquest destí aplicades a les teories del vot útil podria ser que facin el llit al mateix Puigcercós. A EI hi ha qui prefereix de llarg en Carretero abans que en Renyer. I això si que pot donar com a resultat un bon ensurt. Això significaria bastant més que un simple flaix irònic del destí. Seria canviar el futur de moltes coses. Significaria replantejar el destí, de cap a peus.
dijous, de maig 22, 2008
El "gustàs" de debò
La meva vida porta uns dies frenètics. Hi ha feines de les quals no em puc escaquejar, per més que ho intenti. Ara, quan tinc una estona aprofito per navegar en els mars de sempre.
Una cala on sempre em returo és a la del Cimera Extraordinària. Sempre hi ha un raig de sol que t’alegra la vida. S’hi pot trobar el bo i millor: la crua realitat.
Fa dies que els indicis apunten en el bon sentit. Cal ser prudents i continguts. Tota prudència serà poca. Ara, també cal començar a fer notar que s’està gestant un canvi al si d’ERC.
Resulta que a les seccions locals RCat comença a tenir una presència que oficialment no era comptabilitzada. Resulta que RCat és la segona candidatura amb nombre d’avals. Resulta que l’equip d’en Carod –o ell mateix- denuncia mobbing al si del partit. Resulta que els puigcercosians tenen TV3 per fer tantes declaracions i anuncis en calent de campanya com vulguin. Resulta que ara es tornen liberals. Resulta que ara escriuen llibres. Resulta que s’han de reprogramar actes centrals perquè no s’hi apunta ni la claca. Resulta que en la reprogramació ara t’ofereixen un pack difícil de rebutjar: autocar, teca i entrada al Catalunya-Argentina. 10 euros en el millor estil del “el gustàs de passar de quarts!”. Resulta que significats alts càrrecs de l’administració opten per RCat. Resulta que els segueixen tota una rècula de gent, també molt significada. Resulta que de tot això es produeix un silenci sepulcral en la premsa convencional.
Resulten tantes coses, que fins i tot hi ha qui es desmelena a la pròpia seu de Calàbria, per allò tant humà, suposo, d’intentar posar els ous a diferents cistells. Sembla que el sector Puicercós-Uriel no els acaben de quadrar els números i sempre hi ha el funcionari vocacional que no vol perdre tal condició, mani qui mani. El funcionari vocacional ha començat a ensenyar alguna pàgina d’algun d’aquests magnífics informes que ara corren amunt i avall i sembla que el de menys és a veure qui el pagarà. El que de debò és rellevant és aquest nerviosisme que fins i tot sembla arribar al cor del sistema.
Hi ha molts indicis que apunten en un bon sentit pel que fa a l’augment de la credibilitat de l’opció RCat. Tot i que les filtracions apuntades són una anècdota, sempre ajuden a confirmar el que només queda al nivell de la pura intuïció. En Carretero és l’opció creïble, afortunadament.
Potser el silenci que corre als mitjans tradicionals només fa forat al buit. Clama al desert. El que és realment decisiu és anar a fer el porta a porta, trepitjar territori i que et rebin amb els braços oberts. Veure que som a prop de tancar un cicle, que va més enllà de la intendència de partit, això si que és un “gustàs”!.
Una cala on sempre em returo és a la del Cimera Extraordinària. Sempre hi ha un raig de sol que t’alegra la vida. S’hi pot trobar el bo i millor: la crua realitat.
Fa dies que els indicis apunten en el bon sentit. Cal ser prudents i continguts. Tota prudència serà poca. Ara, també cal començar a fer notar que s’està gestant un canvi al si d’ERC.
Resulta que a les seccions locals RCat comença a tenir una presència que oficialment no era comptabilitzada. Resulta que RCat és la segona candidatura amb nombre d’avals. Resulta que l’equip d’en Carod –o ell mateix- denuncia mobbing al si del partit. Resulta que els puigcercosians tenen TV3 per fer tantes declaracions i anuncis en calent de campanya com vulguin. Resulta que ara es tornen liberals. Resulta que ara escriuen llibres. Resulta que s’han de reprogramar actes centrals perquè no s’hi apunta ni la claca. Resulta que en la reprogramació ara t’ofereixen un pack difícil de rebutjar: autocar, teca i entrada al Catalunya-Argentina. 10 euros en el millor estil del “el gustàs de passar de quarts!”. Resulta que significats alts càrrecs de l’administració opten per RCat. Resulta que els segueixen tota una rècula de gent, també molt significada. Resulta que de tot això es produeix un silenci sepulcral en la premsa convencional.
Resulten tantes coses, que fins i tot hi ha qui es desmelena a la pròpia seu de Calàbria, per allò tant humà, suposo, d’intentar posar els ous a diferents cistells. Sembla que el sector Puicercós-Uriel no els acaben de quadrar els números i sempre hi ha el funcionari vocacional que no vol perdre tal condició, mani qui mani. El funcionari vocacional ha començat a ensenyar alguna pàgina d’algun d’aquests magnífics informes que ara corren amunt i avall i sembla que el de menys és a veure qui el pagarà. El que de debò és rellevant és aquest nerviosisme que fins i tot sembla arribar al cor del sistema.
Hi ha molts indicis que apunten en un bon sentit pel que fa a l’augment de la credibilitat de l’opció RCat. Tot i que les filtracions apuntades són una anècdota, sempre ajuden a confirmar el que només queda al nivell de la pura intuïció. En Carretero és l’opció creïble, afortunadament.
Potser el silenci que corre als mitjans tradicionals només fa forat al buit. Clama al desert. El que és realment decisiu és anar a fer el porta a porta, trepitjar territori i que et rebin amb els braços oberts. Veure que som a prop de tancar un cicle, que va més enllà de la intendència de partit, això si que és un “gustàs”!.
dilluns, de maig 19, 2008
Notícia d'ERC
Aquest cap de setmana ha tocat fer bondat. Molta. Ha tocat treballar i només he aturat una mica per veure algun flaix televisiu, a l’hora del dinar o del sopar. Hi ha hagut dues coses que m’han semblat significatives: el tema de l’aigua i el congrés d’ERC. Sempre en versió TN del règim.
Pel que fa a l’aigua, ho deixo per més endavant. Em sembla que aviat la crosta intentarà una de les seves millors piruetes informatives. Però ara només em limitaré a la intoxicació referida al segon cas.
El que passa a ERC és un tema que em fa molt de respecte. Aquesta deriva, si te la mires en clau de país, no pot deixar-te indiferent. Té un cantó molt positiu, perquè esperona de bona fe a molta més gent del que seria l’estricta militància. Que la política encara provoqui determinats estímuls vol dir molt a favor d’ERC, doncs. Això no ho sap fer tothom.
L’altra cosa és l’espectacle que es munta amb càrrec a ERC. No hi ha cap partit amb un procés semblant al d’aquesta formació. El PSOE va ser un cas emparentat potser a aquest, però després d’una experiència de govern molt més llarga i contundent.
ERC ha estat la clau. No el pes pesant. Ha passat de generar una eufòria a la depressió. I això no ho dic amb ganes de fer el burxeta. Només cal anar veient com es perden a grapades, els vots. Li passa el mateix que li podria passar a qualsevol, però després d’anys i panys exercint molt de poder. A mi em sembla que no hi ha cas comparable al seu.
Una part d’aquest procés, d’aquest cremar etapes frenèticament, probablement cal atribuir-ho a mèrits propis. A no haver calibrat exactament què significa governar. Això de voler anar amb cotxe oficial pel matí i d’enrotllat a la mani, per la tarda, es fa difícil de vendre. I molt. Per tant, aquí el que cal és replantejar-se moltes coses, que poden arribar als fonaments de determinades idees massa il·luses o massa dogmàtiques.
I l’altre gran pes pesant que caldria valorar, que ni es veu, ni es toca, però que mata, són les males companyies. Una part d’aquesta precipitació cap al vuit, en temps rècord, no són només les pardalades. Sinó la forma amb que els col·legues de govern tan deslleialment les publiciten.
Jo no sé si recordes, per exemple, les corregudes a les Cortes Espanyoles que el mindundi d’en Puigcercós feia direcció al registre per entrar no sé quina iniciativa i per acabar votant els pressupostos. I el nano fracassava. Tot perfectament retransmès en un quasi directe, veus i soroll d’ambient inclosos, per fer diana en la voluntat de trametre una perfecta escena de patetisme polític. En Puigcercós quedava com un rústec milhomes. Això sí, l’endemà l’implacable negociador, a votar socialista. Així es van acabar les republicanes rebel·lies a la cort del rei d’Espanya.
Aquesta televisió que surt d’on sigui, com el millor dels productes Acme, per deixar en fals a en Puigcercós i tota crosta que no sigui la seva, té el seu efecte. No en dubtis. Què coi hi feia en aquells moments una càmera de televisió, preparada per córrer si calia rere el ridícul dels ridículs?. Com anècdota per farcir un programa de zappings, encara. Però a un TN?. Mala llet. Molt sibil·lina, però mala llet.
Fixa’t la quota de pantalla que té el procés d’ERC, els talls que es trien, la confrontació que s’hi atia. Mai ERC ha estat tan notícia com ara. Les ganivetades entre Puicercós i en Carod són un dels espectacles més lamentables i odiosos que he vist. Puigcercós està essent utilitzat de la forma més pueril i estic segur que n’està més que cofoi. En Carod fa el número passivament. Deixa entrar les càmeres i veus talls del seu míting. Però en Puigcercós és actiu. Fa declaracions, llença avisos per a navegants via una carxofa de TV3.
Celebro que en Carretero no formi part d’aquesta sèrie de Pressing Catch. Enfonsar ERC no és l’objectiu. Renovar el partit, reorientar l’estratègia. Repensar el missatge, fer autocrítica. Tot això és ben diferent a carregar de goma 2 el vaixell que tragina una gran part de les il·lusions catalanes. Avenir-se a aquest joc no pot sortir de franc, de cap de les maneres. Espero que, d’aquí a juny, la militància haurà pensat com posar-hi remei. Encara s’hi és a temps. I és possible.
Pel que fa a l’aigua, ho deixo per més endavant. Em sembla que aviat la crosta intentarà una de les seves millors piruetes informatives. Però ara només em limitaré a la intoxicació referida al segon cas.
El que passa a ERC és un tema que em fa molt de respecte. Aquesta deriva, si te la mires en clau de país, no pot deixar-te indiferent. Té un cantó molt positiu, perquè esperona de bona fe a molta més gent del que seria l’estricta militància. Que la política encara provoqui determinats estímuls vol dir molt a favor d’ERC, doncs. Això no ho sap fer tothom.
L’altra cosa és l’espectacle que es munta amb càrrec a ERC. No hi ha cap partit amb un procés semblant al d’aquesta formació. El PSOE va ser un cas emparentat potser a aquest, però després d’una experiència de govern molt més llarga i contundent.
ERC ha estat la clau. No el pes pesant. Ha passat de generar una eufòria a la depressió. I això no ho dic amb ganes de fer el burxeta. Només cal anar veient com es perden a grapades, els vots. Li passa el mateix que li podria passar a qualsevol, però després d’anys i panys exercint molt de poder. A mi em sembla que no hi ha cas comparable al seu.
Una part d’aquest procés, d’aquest cremar etapes frenèticament, probablement cal atribuir-ho a mèrits propis. A no haver calibrat exactament què significa governar. Això de voler anar amb cotxe oficial pel matí i d’enrotllat a la mani, per la tarda, es fa difícil de vendre. I molt. Per tant, aquí el que cal és replantejar-se moltes coses, que poden arribar als fonaments de determinades idees massa il·luses o massa dogmàtiques.
I l’altre gran pes pesant que caldria valorar, que ni es veu, ni es toca, però que mata, són les males companyies. Una part d’aquesta precipitació cap al vuit, en temps rècord, no són només les pardalades. Sinó la forma amb que els col·legues de govern tan deslleialment les publiciten.
Jo no sé si recordes, per exemple, les corregudes a les Cortes Espanyoles que el mindundi d’en Puigcercós feia direcció al registre per entrar no sé quina iniciativa i per acabar votant els pressupostos. I el nano fracassava. Tot perfectament retransmès en un quasi directe, veus i soroll d’ambient inclosos, per fer diana en la voluntat de trametre una perfecta escena de patetisme polític. En Puigcercós quedava com un rústec milhomes. Això sí, l’endemà l’implacable negociador, a votar socialista. Així es van acabar les republicanes rebel·lies a la cort del rei d’Espanya.
Aquesta televisió que surt d’on sigui, com el millor dels productes Acme, per deixar en fals a en Puigcercós i tota crosta que no sigui la seva, té el seu efecte. No en dubtis. Què coi hi feia en aquells moments una càmera de televisió, preparada per córrer si calia rere el ridícul dels ridículs?. Com anècdota per farcir un programa de zappings, encara. Però a un TN?. Mala llet. Molt sibil·lina, però mala llet.
Fixa’t la quota de pantalla que té el procés d’ERC, els talls que es trien, la confrontació que s’hi atia. Mai ERC ha estat tan notícia com ara. Les ganivetades entre Puicercós i en Carod són un dels espectacles més lamentables i odiosos que he vist. Puigcercós està essent utilitzat de la forma més pueril i estic segur que n’està més que cofoi. En Carod fa el número passivament. Deixa entrar les càmeres i veus talls del seu míting. Però en Puigcercós és actiu. Fa declaracions, llença avisos per a navegants via una carxofa de TV3.
Celebro que en Carretero no formi part d’aquesta sèrie de Pressing Catch. Enfonsar ERC no és l’objectiu. Renovar el partit, reorientar l’estratègia. Repensar el missatge, fer autocrítica. Tot això és ben diferent a carregar de goma 2 el vaixell que tragina una gran part de les il·lusions catalanes. Avenir-se a aquest joc no pot sortir de franc, de cap de les maneres. Espero que, d’aquí a juny, la militància haurà pensat com posar-hi remei. Encara s’hi és a temps. I és possible.
diumenge, de maig 18, 2008
Presentacions, Mir i calcetes
Suposo que com a bon blogaire un moment o altre vas treure el nas pel blog de la Mireia. Al final s'ha sabut el perquè de tot plegat. La Mireia no és tan Mireia com semblava i el blog ha acabat en forma de llibre. Hi ha un calendari de presentacions. A Barcelona serà dimecres dia 21 de maig, a les 19.30h -dos de 8-, a la Llibreria Catalònia. Si res no em falla, allí ens hi veurem.
Us en deixo l'epíleg.
Us en deixo, també, un fragment del llibre on es fa una picada d'ull a aquest blog. M'ho van fer arribar gràcies a un afortunat error. Sempre em va caure bé la Mireia, tot i no lograr fer-la canviar d'idees polítiques. Ara em cauen millor na Mir Roy i en Manel Riu. Moltes gràcies!.
És curiós el recorregut que pot arribar a fer aquest Itching like grass. Fer parada en alguna pàgina de "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)"!. Mai m'hagués pensat trobar-me en aquesta mena d'excursions. Tot un honor i tot un gran plaer.
Us en deixo l'epíleg.
Us en deixo, també, un fragment del llibre on es fa una picada d'ull a aquest blog. M'ho van fer arribar gràcies a un afortunat error. Sempre em va caure bé la Mireia, tot i no lograr fer-la canviar d'idees polítiques. Ara em cauen millor na Mir Roy i en Manel Riu. Moltes gràcies!.
És curiós el recorregut que pot arribar a fer aquest Itching like grass. Fer parada en alguna pàgina de "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)"!. Mai m'hagués pensat trobar-me en aquesta mena d'excursions. Tot un honor i tot un gran plaer.
Tarda a Vallromanes
Coneixia de fa temps en Toni Ibáñez. Només virtualment. (Qui no coneix el Sr. Ibáñez!). És un personatge catosfèric amb un llarg recorregut. És un tipus que no s’arronsa. Això ho ha sabut convertir en virtut. Es va implicar en l’organització de les Jornades de la Catosfera i de seguida va veure que al món blogaire hi ha fusta suficient per a guarnir un bon llibre.
Ara mateix acabo de tornar de la presentació de “La catosfera literària 08-Primera antologia de blogs en català”. He vingut pensant com de ràpid m’ha passat el temps. Ep, vinc d’una presentació d’un llibre!. Aquesta mena de coses són feixugues, per dir-ho finament. He sortit més que satisfet. Jo i tant d’altres. Una presentació d’un llibre és un coi de tràmit, per norma general. Hi ha un parlament, quatre aplaudiments obligats i -en el millor dels cassos- una copa justeta de cava calent. I cap a casa.
Aquesta tarda el Casal de Vallromanes bullia. Això que havia de ser un tràmit, en Toni ho ha sabut convertir en un festa molt ben orquestrada. Ha estat, segurament, un treball de xinos arribar al punt que hem viscut aquesta tarda –veig que parlo ja d’ahir!-. Presentat per na Marina Martori, hem assistit a uns interessants els parlaments d’en Saül Gordillo, en Marc Vidal, el mateix Toni Ibáñez i l’editor del llibre, en Jordi Ferré. Molt encertada la lectura de fragments d’aquest llibre per part de l’actor Jaume Comas. I tot combinat amb un “quintet” de jazz, la jarband, que després ha seguit amanint les converses amb la Joana i família, la Cruella o el Veí de dalt –més fugaçment-, mentre corria la teca. També vull fer-ho notar: el menjar i el cava, deliciós. He tingut el plaer de conèixer en Rubèn Novoa i el rei dels Gumets, en Jordi Torà. (N’Elia Romaní queda per una altra ocasió). També he topat amb en J.M. Tibau. Una tarda-nit deliciosa.
S’ha d’agrair i molt les coses fetes cuidant tant el detall. Avui hi ha hagut alegria pels descosits. No és fàcil organitzar un acte multitudinari on s’hi respiri aquest bon caliu. Vull felicitar públicament a en Toni. No és gens fàcil, repeteixo, muntar tot aquest ciri i que surti tant bé. Vull animar-lo a que segueixi fent coses com aquestes. És així que aquest país es construeix gran i respectat.
Avui he sortit clarament convençut que arribaré a tastar els canelons que fa sa mare. (Fa dies que em treballo el tema!). Han de ser una veritable joia. Algú que s’ha criat amb aquesta matèria, per força li han de sortir les coses com les d’aquesta tarda a Vallromanes. L’enhorabona, doncs, Toni!.
(Ara penjo el post i vull dedicar una estona a llegir el llibre)
Ara mateix acabo de tornar de la presentació de “La catosfera literària 08-Primera antologia de blogs en català”. He vingut pensant com de ràpid m’ha passat el temps. Ep, vinc d’una presentació d’un llibre!. Aquesta mena de coses són feixugues, per dir-ho finament. He sortit més que satisfet. Jo i tant d’altres. Una presentació d’un llibre és un coi de tràmit, per norma general. Hi ha un parlament, quatre aplaudiments obligats i -en el millor dels cassos- una copa justeta de cava calent. I cap a casa.
Aquesta tarda el Casal de Vallromanes bullia. Això que havia de ser un tràmit, en Toni ho ha sabut convertir en un festa molt ben orquestrada. Ha estat, segurament, un treball de xinos arribar al punt que hem viscut aquesta tarda –veig que parlo ja d’ahir!-. Presentat per na Marina Martori, hem assistit a uns interessants els parlaments d’en Saül Gordillo, en Marc Vidal, el mateix Toni Ibáñez i l’editor del llibre, en Jordi Ferré. Molt encertada la lectura de fragments d’aquest llibre per part de l’actor Jaume Comas. I tot combinat amb un “quintet” de jazz, la jarband, que després ha seguit amanint les converses amb la Joana i família, la Cruella o el Veí de dalt –més fugaçment-, mentre corria la teca. També vull fer-ho notar: el menjar i el cava, deliciós. He tingut el plaer de conèixer en Rubèn Novoa i el rei dels Gumets, en Jordi Torà. (N’Elia Romaní queda per una altra ocasió). També he topat amb en J.M. Tibau. Una tarda-nit deliciosa.
S’ha d’agrair i molt les coses fetes cuidant tant el detall. Avui hi ha hagut alegria pels descosits. No és fàcil organitzar un acte multitudinari on s’hi respiri aquest bon caliu. Vull felicitar públicament a en Toni. No és gens fàcil, repeteixo, muntar tot aquest ciri i que surti tant bé. Vull animar-lo a que segueixi fent coses com aquestes. És així que aquest país es construeix gran i respectat.
Avui he sortit clarament convençut que arribaré a tastar els canelons que fa sa mare. (Fa dies que em treballo el tema!). Han de ser una veritable joia. Algú que s’ha criat amb aquesta matèria, per força li han de sortir les coses com les d’aquesta tarda a Vallromanes. L’enhorabona, doncs, Toni!.
(Ara penjo el post i vull dedicar una estona a llegir el llibre)
divendres, de maig 16, 2008
Linxaments morals de Catalunya
La forma en que aquest país va perdre la sobirania, ha estat una gran base pel linxament. Des del setge a Barcelona, la tàctica del linxament s’ha prodigat en formes més o menys barroeres, arribant fins avui.
A vegades, llegint per exemple, fets sobre el 1714 veus que tampoc han canviat gaire les coses. Hem passat del linxament físic i moral per part de les tropes espanyoles al –fins fa ben poc- linxament exclusivament moral. Ara les tropes s’han convertides en ses senyories. Però les ganes de linxar, intactes. Qualsevol que repassi un llibre d’història o l’edició d’avui de qualsevol diari, encara que sigui el més pamfletari, en trobarà mostres.
Dins d’aquest desgraciat destí, hi ha linxaments i linxaments. Una dada que sempre es repetia és la col·laboració d’algun autòcton en aquest afer tan pròdig. Tot i així, trobo que no és comparable a la situació actual el col·laboracionisme borbònic o el franquista. En aquestes situacions és molt fàcil, humà, entendre els canvis de camisa.
La situació moderna és la que em sembla més difícil de justificar. Ara som dins un context polític europeu on la por a la desaparició física no existeix. Hi ha certes garanties per poder fer-te aguantar el tipus, arribat el cas. Tot i així hem arribat a l’extrem dels extrems més absurds, per ridículs. Aquells on era inimaginable que per allí es podes donar un cas de linxament sagnant. Moralment sagnant, vull dir.
El cas de l’aigua a casa nostra ens ha esventrat moralment. Com a país. Ha deixat al descobert fins a quin punt podem arribar a ser d’insignificants i poca cosa. De la fotesa en la qual s’ha convertit Catalunya.
Abans d’ahir vam ser portada i comentari de tota la premsa internacional. Ni pagant haguéssim lograt aquest ressò mediàtic. La imatge del vaixell carregat d’aigua que atraca al port de Barcelona és la cosa més inexplicable que ha passat en molt de temps. En el nostre món, a la vella Europa. Escenes semblants les veiem en l’ajut humanitari després d’una catàstrofe sobtada. Ha estat una vexació majúscula.
Potser si que hi ha catàstrofe. Potser no és evident i requereix forçar l’abstracció. Potser sí que és una catàstrofe de dimensions desconegudes haver de patir el mateix color polític en tots els nivells de la política: govern espanyol, govern català, govern de Barcelona, govern de la Diputació, govern civil.
És un linxament moral haver de protagonitzar un ridícul mundial. Ratlla el drama humanitari l’haver d’aguantar tanta poca solvència del nostre govern. Pel matí aprova un decret i a la tarda se suma a la manifestació en contra. La novetat és que ara ja no cal cap tropa ni puny espanyol, per reblar un perfecte linxament.
El darrer, il·lustrat també pel regidor Wiliam. Anuncia una conxorxa internacional, amb l’objectiu d’enfonsar Barcelona. Ell que va formar part del govern català. Aquell que havia d’arreglar el mal de la pluja amb una nova cultura de l’aigua. I ara que hem vist tal obra de govern, ara se’n va a l’altra banda de la plaça a certificar que tot el món coneix la nostra particular forma de fer el ridícul. I la denuncia. Gràcies mil Sr. Wiliam.
Avui som capaços d’anul·lar-nos, d’humiliar-nos, solets com a país. No ens calen ni els col·laboracionistes. Ho fem tan bé que enlluernem el món. Un i altre cop. Els espanyols ho saben. I és en aquest context que es produirà segurament una altre gran prova de foc moral. Dubto molt que un país que no sap ni com fer-s’ho per omplir la cisterna del wàter, que sàpiga estar a l’alçada quan l’estat borbònic torni altre vegada a abolir-nos les lleis. Aquest cop no caldrà ni recórrer a la força, que és com pertoca a la forma moderna de linxar els catalans.
A vegades, llegint per exemple, fets sobre el 1714 veus que tampoc han canviat gaire les coses. Hem passat del linxament físic i moral per part de les tropes espanyoles al –fins fa ben poc- linxament exclusivament moral. Ara les tropes s’han convertides en ses senyories. Però les ganes de linxar, intactes. Qualsevol que repassi un llibre d’història o l’edició d’avui de qualsevol diari, encara que sigui el més pamfletari, en trobarà mostres.
Dins d’aquest desgraciat destí, hi ha linxaments i linxaments. Una dada que sempre es repetia és la col·laboració d’algun autòcton en aquest afer tan pròdig. Tot i així, trobo que no és comparable a la situació actual el col·laboracionisme borbònic o el franquista. En aquestes situacions és molt fàcil, humà, entendre els canvis de camisa.
La situació moderna és la que em sembla més difícil de justificar. Ara som dins un context polític europeu on la por a la desaparició física no existeix. Hi ha certes garanties per poder fer-te aguantar el tipus, arribat el cas. Tot i així hem arribat a l’extrem dels extrems més absurds, per ridículs. Aquells on era inimaginable que per allí es podes donar un cas de linxament sagnant. Moralment sagnant, vull dir.
El cas de l’aigua a casa nostra ens ha esventrat moralment. Com a país. Ha deixat al descobert fins a quin punt podem arribar a ser d’insignificants i poca cosa. De la fotesa en la qual s’ha convertit Catalunya.
Abans d’ahir vam ser portada i comentari de tota la premsa internacional. Ni pagant haguéssim lograt aquest ressò mediàtic. La imatge del vaixell carregat d’aigua que atraca al port de Barcelona és la cosa més inexplicable que ha passat en molt de temps. En el nostre món, a la vella Europa. Escenes semblants les veiem en l’ajut humanitari després d’una catàstrofe sobtada. Ha estat una vexació majúscula.
Potser si que hi ha catàstrofe. Potser no és evident i requereix forçar l’abstracció. Potser sí que és una catàstrofe de dimensions desconegudes haver de patir el mateix color polític en tots els nivells de la política: govern espanyol, govern català, govern de Barcelona, govern de la Diputació, govern civil.
És un linxament moral haver de protagonitzar un ridícul mundial. Ratlla el drama humanitari l’haver d’aguantar tanta poca solvència del nostre govern. Pel matí aprova un decret i a la tarda se suma a la manifestació en contra. La novetat és que ara ja no cal cap tropa ni puny espanyol, per reblar un perfecte linxament.
El darrer, il·lustrat també pel regidor Wiliam. Anuncia una conxorxa internacional, amb l’objectiu d’enfonsar Barcelona. Ell que va formar part del govern català. Aquell que havia d’arreglar el mal de la pluja amb una nova cultura de l’aigua. I ara que hem vist tal obra de govern, ara se’n va a l’altra banda de la plaça a certificar que tot el món coneix la nostra particular forma de fer el ridícul. I la denuncia. Gràcies mil Sr. Wiliam.
Avui som capaços d’anul·lar-nos, d’humiliar-nos, solets com a país. No ens calen ni els col·laboracionistes. Ho fem tan bé que enlluernem el món. Un i altre cop. Els espanyols ho saben. I és en aquest context que es produirà segurament una altre gran prova de foc moral. Dubto molt que un país que no sap ni com fer-s’ho per omplir la cisterna del wàter, que sàpiga estar a l’alçada quan l’estat borbònic torni altre vegada a abolir-nos les lleis. Aquest cop no caldrà ni recórrer a la força, que és com pertoca a la forma moderna de linxar els catalans.
dijous, de maig 15, 2008
Préssecs a 400 euros
Avui m’he llevat 2.0. a vessar. Us convido a mirar una seqüència de vídeos.
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=424439
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=213699
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=220999
Si vas molt enfeinat amb el primer n’hi ha prou. Més o menys tothom ha sentit parlar sobre el miracle dels pans i els peixos, que en la darrera cursa electoral va sorgir en forma de 400 euros.
Quan vaig trobar aquestes perles cinematogràfiques, vaig recordar la cara de lluç que se li va quedar a en Mas. Aquella encaixada de mà a la Moncloa gairebé em provoca el col·lapse. Em va costar uns quants dies processar aquella imatge, com a en Carod. Vist com va anar aquell campi-qui-pugui al final només comptava la foto-finish. Que li diguin a en Mas el que li ha arribat a pesar aquesta llosa. Gràcies a confiar amb el talante ZP, avui en Mas simbolitza el monument errant al préssec. I el que el rondarà aquesta llufa!.
Però la cosa semblava un problema personal de’n Mas. Quan una mentida te la venten una i altra vegada, diuen els experts de la comunicació que acaba esdevenint veritat irrefutable. Així és que quan vam entrar en la febrada electoral, el ventilador de les veritats ZP va posar-se en marxa. L’escampada va ser majúscula, amb coses només vistes per Nadal, a les cartes dirigides als Reis d’Orient. I la cirereta en fou els 400 euros, que havien de salvar-nos la vida demà passat.
Entenc que el model de la "peonada" faci fortuna. Sobretot en l’estrat social més infeliç. Ja vaig dir que quan la cosa t’ha de venir de 400 euros l’any, significa que el teu mal de cap real és de bastant més que això. I quan els problemes te’ls volen resoldre posant-te una pastanaga davant els nassos és que reps la consideració d’ase. Quan algú vol comprar el teu vot amb tanta poca consideració, amb diners que no són els seus, a preu rebentat, no mereix ni que se li torni cap contesta.
El que mai m’hagués imaginat -i aquí és quan m’agafa el complex de préssec ben almivarat- és que l’oferta anés tan saturada d’engany. Una cosa és agafar a banda en Mas i afaitar-lo de dalt a baix. Fins i tot hi ha qui amb això pot arribar a considerar en ZP un veritable heroi. Ara, amb la versió més aberrant de la "peonada", perquè en aquest cas el "senyorito" no paga ni la puta misèria que tant va marmolar a cau d’orella, en ZP i el seu cor d’escolanets esdevenen uns quasi delinqüents.
Les mentides, les estafes, els robatoris socialment estan mal vistes. Tant, que pots acabar a redòs d’alguna ombra, si no exerceixes de polític. M’agradaria saber on queda el pot de les essències, quan l’esquerra entra en campanya. On queda l’ètica, l’honor, el sentit de la vergonya, la paraula donada. El nostre món, per damunt dels papers –les lleis o els contractes- no és res sense la confiança.
Suposo que parlar d’aquestes foteses només ho fan els carques, els conservadors. El monstre de la dreta. Ser d’esquerres és tota una altra llegenda. No tothom està preparat per entendre-la. I, ai d’aquell que no ho faci!. M’agradaria saber, hores d’ara, qui sap destriar els bons dels dolents. A mi ja em costa molt. Si els 400 euros queden en no res, serà impossible. I no en vingueu amb més cuentos de la dreta i l’esquerra, si us plau. Parleu-me de lladres.
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=424439
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=213699
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=220999
Si vas molt enfeinat amb el primer n’hi ha prou. Més o menys tothom ha sentit parlar sobre el miracle dels pans i els peixos, que en la darrera cursa electoral va sorgir en forma de 400 euros.
Quan vaig trobar aquestes perles cinematogràfiques, vaig recordar la cara de lluç que se li va quedar a en Mas. Aquella encaixada de mà a la Moncloa gairebé em provoca el col·lapse. Em va costar uns quants dies processar aquella imatge, com a en Carod. Vist com va anar aquell campi-qui-pugui al final només comptava la foto-finish. Que li diguin a en Mas el que li ha arribat a pesar aquesta llosa. Gràcies a confiar amb el talante ZP, avui en Mas simbolitza el monument errant al préssec. I el que el rondarà aquesta llufa!.
Però la cosa semblava un problema personal de’n Mas. Quan una mentida te la venten una i altra vegada, diuen els experts de la comunicació que acaba esdevenint veritat irrefutable. Així és que quan vam entrar en la febrada electoral, el ventilador de les veritats ZP va posar-se en marxa. L’escampada va ser majúscula, amb coses només vistes per Nadal, a les cartes dirigides als Reis d’Orient. I la cirereta en fou els 400 euros, que havien de salvar-nos la vida demà passat.
Entenc que el model de la "peonada" faci fortuna. Sobretot en l’estrat social més infeliç. Ja vaig dir que quan la cosa t’ha de venir de 400 euros l’any, significa que el teu mal de cap real és de bastant més que això. I quan els problemes te’ls volen resoldre posant-te una pastanaga davant els nassos és que reps la consideració d’ase. Quan algú vol comprar el teu vot amb tanta poca consideració, amb diners que no són els seus, a preu rebentat, no mereix ni que se li torni cap contesta.
El que mai m’hagués imaginat -i aquí és quan m’agafa el complex de préssec ben almivarat- és que l’oferta anés tan saturada d’engany. Una cosa és agafar a banda en Mas i afaitar-lo de dalt a baix. Fins i tot hi ha qui amb això pot arribar a considerar en ZP un veritable heroi. Ara, amb la versió més aberrant de la "peonada", perquè en aquest cas el "senyorito" no paga ni la puta misèria que tant va marmolar a cau d’orella, en ZP i el seu cor d’escolanets esdevenen uns quasi delinqüents.
Les mentides, les estafes, els robatoris socialment estan mal vistes. Tant, que pots acabar a redòs d’alguna ombra, si no exerceixes de polític. M’agradaria saber on queda el pot de les essències, quan l’esquerra entra en campanya. On queda l’ètica, l’honor, el sentit de la vergonya, la paraula donada. El nostre món, per damunt dels papers –les lleis o els contractes- no és res sense la confiança.
Suposo que parlar d’aquestes foteses només ho fan els carques, els conservadors. El monstre de la dreta. Ser d’esquerres és tota una altra llegenda. No tothom està preparat per entendre-la. I, ai d’aquell que no ho faci!. M’agradaria saber, hores d’ara, qui sap destriar els bons dels dolents. A mi ja em costa molt. Si els 400 euros queden en no res, serà impossible. I no en vingueu amb més cuentos de la dreta i l’esquerra, si us plau. Parleu-me de lladres.
dimecres, de maig 14, 2008
Els descendents del 1714
Mentre no siguem capaços de veure Catalunya en clau catalana, anem malament. Consti que no ho dic excitat per les fètides teories que apunten cap el 2014. No. La cosa m’assalta quan veig el ressò que podem fer de determinades notícies, provinents del cor de la Brunete.
No fou cap novetat, fins que La Vanguàrdia va començar a tirar contra tot el que es movia que fos català. No en català, no. Contra allò que penses en clau catalana. Allò en absolut ha estat el més reeixit.
El Pais va representar la professionalització del tema. No sé que passa, però quan es tracta de la lluita més sibil·lina contra Catalunya, el progressisme sempre ha anat per endavant de qualsevol PP, Aznar o altre objecte catalogat a la dreta. De llarg. Un clàssic pel record fou el tema Banca Catalana, per exemple.
Quan no hi ha tancs per atiar alegrement, cal provar altres experiments. Democràtics, naturalment. Hi ha una insinuació política que sorgeix des de les files més progres, hi ha una mitjà de comunicació que se’n fa ressò i després arriba un fiscal, que tot prenent les magdalenes amb el cafè, llegeix sobresaltat una informació on l’objectivitat periodística apunta que per aquí es cou un fil de delicte. I naturalment, les coses així, engega una causa. La darrera experiència, el 3%.
Aleshores comença a bullir una olla, els vapors de la qual idiotitzen mig país. Ningú para a mirar qui remena l’olla o qui reparteix el tall. Tots ben encabronats, això si, com a perfectes mindundis. Com si la justícia es repartís pels safareigs en comptes dels jutjats. I vinga remenar i remenar i atiar el foc. I els catalanets, la ruqueria dels quals està més que comprovada, molt esvalotats, escandalitzats, corpresos. Com la tribu més analfabeta del planeta, s’avé a jugar amb allò que mai hauria d’avenir-s’hi: participar en el joc de les mitges veritats. Perquè al final qui esta posant-se en dubte és a si mateix. El país sencer. En darrer terme, la conclusió que surt de tot plegat, és que els catalans som uns xorissos, uns poca vergonyes i gent de poc fiar. Amb un punt excessiu de mesquinesa el que fem és aportar l’evidència. Sempre acaba amb el linxament moral de Catalunya per part dels mateixos.
Si les coses es fan mal fetes, com passa arreu, cal denunciar el que sigui als jutjats. I fins que un jutge no dicti sentència no es pot fer certa mena de sacramental. Si et creus tot aquest sermonet que pertanys a un país modern, europeu, llegit, és clar.
L’escàndol havia d’haver arribat abans. Amb la formació del tripartit. Veient la nul·litat per metre quadrat que exhibia aquest govern, no és pas d’estranyar que els informes havien de córrer frenèticament amunt i avall. Per força. Per pura necessitat. Si no t’escandalitza que segons qui pugui governar, sabent que va just de lectura comprensiva o d’ortografia, ara no pots fer gaire suc amb això dels informes. Si un jutge no te’n dona motius, és clar.
Tota la resta és donar corda als pesats de sempre. Als que proven de fer l’abordatge final. Als descendents dels pirates que el 1714 van pensar que la feina ja estava feta i que el camí era llis i pla. Que podien venir per aquí a cercar minyones i que estan convençuts que amb en Floquet de Neu també va arribar el pa amb tomàquet.
No fou cap novetat, fins que La Vanguàrdia va començar a tirar contra tot el que es movia que fos català. No en català, no. Contra allò que penses en clau catalana. Allò en absolut ha estat el més reeixit.
El Pais va representar la professionalització del tema. No sé que passa, però quan es tracta de la lluita més sibil·lina contra Catalunya, el progressisme sempre ha anat per endavant de qualsevol PP, Aznar o altre objecte catalogat a la dreta. De llarg. Un clàssic pel record fou el tema Banca Catalana, per exemple.
Quan no hi ha tancs per atiar alegrement, cal provar altres experiments. Democràtics, naturalment. Hi ha una insinuació política que sorgeix des de les files més progres, hi ha una mitjà de comunicació que se’n fa ressò i després arriba un fiscal, que tot prenent les magdalenes amb el cafè, llegeix sobresaltat una informació on l’objectivitat periodística apunta que per aquí es cou un fil de delicte. I naturalment, les coses així, engega una causa. La darrera experiència, el 3%.
Aleshores comença a bullir una olla, els vapors de la qual idiotitzen mig país. Ningú para a mirar qui remena l’olla o qui reparteix el tall. Tots ben encabronats, això si, com a perfectes mindundis. Com si la justícia es repartís pels safareigs en comptes dels jutjats. I vinga remenar i remenar i atiar el foc. I els catalanets, la ruqueria dels quals està més que comprovada, molt esvalotats, escandalitzats, corpresos. Com la tribu més analfabeta del planeta, s’avé a jugar amb allò que mai hauria d’avenir-s’hi: participar en el joc de les mitges veritats. Perquè al final qui esta posant-se en dubte és a si mateix. El país sencer. En darrer terme, la conclusió que surt de tot plegat, és que els catalans som uns xorissos, uns poca vergonyes i gent de poc fiar. Amb un punt excessiu de mesquinesa el que fem és aportar l’evidència. Sempre acaba amb el linxament moral de Catalunya per part dels mateixos.
Si les coses es fan mal fetes, com passa arreu, cal denunciar el que sigui als jutjats. I fins que un jutge no dicti sentència no es pot fer certa mena de sacramental. Si et creus tot aquest sermonet que pertanys a un país modern, europeu, llegit, és clar.
L’escàndol havia d’haver arribat abans. Amb la formació del tripartit. Veient la nul·litat per metre quadrat que exhibia aquest govern, no és pas d’estranyar que els informes havien de córrer frenèticament amunt i avall. Per força. Per pura necessitat. Si no t’escandalitza que segons qui pugui governar, sabent que va just de lectura comprensiva o d’ortografia, ara no pots fer gaire suc amb això dels informes. Si un jutge no te’n dona motius, és clar.
Tota la resta és donar corda als pesats de sempre. Als que proven de fer l’abordatge final. Als descendents dels pirates que el 1714 van pensar que la feina ja estava feta i que el camí era llis i pla. Que podien venir per aquí a cercar minyones i que estan convençuts que amb en Floquet de Neu també va arribar el pa amb tomàquet.
dimarts, de maig 13, 2008
Paranormalitat i desafecció
Un dels fenòmens paranormals que ens ha proveït el tripartit –en les dues versions- ha estat la desafecció. Aquí ja se’m pot acusar de demagog, perquè suposo que començar d’aquesta forma pot excitar molt, sobre tot si pagues alguna quota de militant obedient. Però en realitat de demagògia en pretenc fer ben poca. Jo no vull dir asèpticament que un tripartit comporti irremeiablement desafecció. No. Això que quedi clar. Ara, el que si he dit -i repetidament- és que la classe política és un referent per a la societat, amb valor incalculable.
Del que faci o desfaci aquest gremi no podem comptar que tingui un pes equivalent a zero. Que no hi hagi cap repercussió en la ciutadania. Per això sobta tant quan els polítics s’avenen a liderar segons quina mena d’espectacle.
El curs que protagonitza el govern marca la pauta. Hi té una responsabilitat màxima. L’oposició no queda exenta de responsabilitat, però la vida política del país resta en mans del govern. L’obra de govern no la fa qui és al galliner. Entenc que això és prou clar i qui lidera, per tant, el curs polític és qui governa. La cara política del país no és el teu retrat o el meu. Sinó el del Govern.
El gruixut del tema és que amb el tripartit, va venir la novetat. Per primer cop el Govern català crea una conselleria especifica de participació ciutadana. I coincideix amb aquest fet històric el de la desafecció roent.
A risc ara si de vorejar la demagògia, penso que el responsable d’aquella conselleria hores d’ara havia d’haver-se dedicat a d’altres afers. A poder ser més domèstics. No cal que expliciti el que s’esdevé quan un fenomen semblant brolla en el camp de l’empresa privada. La reacció aniria justament en sentit contrari, si aquesta empresa vol arribar a gaudir finalment d’uns resultats que es marca.
Lluny de tot això, la nit electoral que precedeix el naixement del segon tripartit, apareix un raig de goig i alegria que no es dona en cap altra seu política més que a can Saura. L’únic valor en alça de la política queda representat per aquesta opció. A la resta de partits només hi ha cara de funeral i principi de depressió.
La lògica paranormal porta indefectiblement a repetir. Vols participació ciutadana?. Aquí tens en Saura. No volies sopa?. Aquí tens dues tasses. I amb ell, l’abstenció s’engreixa vigorosament. Fins el punt, que quan ratlla l’escàndol, hi ha l’original pensada de redactar un projecte que en valori les causes.
L’estudi arriba a reflexar el detall dels 24 218’32 euros que costa. Hi ha una justificació molt pormenoritzada de què val cada peça que el compon i fins i tot arribem a saber que ha calgut que un tècnic del cos superior de nivell 26 de la Direcció General de Participació Ciutadana hi hagi dedicat aproximadament 180 de les seves hores. (No queda clar si el valor d’aquest temps és dins el total del cost directe “d’aquest projecte”).
La primera impressió és la de tenir un “paper” molt pensat de cara la galeria. Amb el que en el seu dia va elaborar el Grup Hayek, el problema ja anava més que servit. Ho dic altre cop sense ànim de fer el demagog. Alguna de les pensades són d’allò que la gent “normal” com ara jo en diem de pa sucat amb oli. Entre el “repertori obert” de propostes trobem perles d’aquest calibre: Establir la formació especialitzada dels professionals de la comunicació dedicats a la informació política.
El problema sembla que ens arribi de Mart. El tractem com bons marcians i fem un esforç marcià per assumir-ne alguna solució. Només en aquest cas, d’estricta lògica paranormal, trobo comprensible la creació d’una conselleria dedicada a eradicar la desafecció i que el seu responsable no se’l pugui extirpar de la cadira ni amb sabó. Si no hi ha marge pel surrealisme, escolta, que faci les maletes que ja ha durat prou aquesta comèdia.
Del que faci o desfaci aquest gremi no podem comptar que tingui un pes equivalent a zero. Que no hi hagi cap repercussió en la ciutadania. Per això sobta tant quan els polítics s’avenen a liderar segons quina mena d’espectacle.
El curs que protagonitza el govern marca la pauta. Hi té una responsabilitat màxima. L’oposició no queda exenta de responsabilitat, però la vida política del país resta en mans del govern. L’obra de govern no la fa qui és al galliner. Entenc que això és prou clar i qui lidera, per tant, el curs polític és qui governa. La cara política del país no és el teu retrat o el meu. Sinó el del Govern.
El gruixut del tema és que amb el tripartit, va venir la novetat. Per primer cop el Govern català crea una conselleria especifica de participació ciutadana. I coincideix amb aquest fet històric el de la desafecció roent.
A risc ara si de vorejar la demagògia, penso que el responsable d’aquella conselleria hores d’ara havia d’haver-se dedicat a d’altres afers. A poder ser més domèstics. No cal que expliciti el que s’esdevé quan un fenomen semblant brolla en el camp de l’empresa privada. La reacció aniria justament en sentit contrari, si aquesta empresa vol arribar a gaudir finalment d’uns resultats que es marca.
Lluny de tot això, la nit electoral que precedeix el naixement del segon tripartit, apareix un raig de goig i alegria que no es dona en cap altra seu política més que a can Saura. L’únic valor en alça de la política queda representat per aquesta opció. A la resta de partits només hi ha cara de funeral i principi de depressió.
La lògica paranormal porta indefectiblement a repetir. Vols participació ciutadana?. Aquí tens en Saura. No volies sopa?. Aquí tens dues tasses. I amb ell, l’abstenció s’engreixa vigorosament. Fins el punt, que quan ratlla l’escàndol, hi ha l’original pensada de redactar un projecte que en valori les causes.
L’estudi arriba a reflexar el detall dels 24 218’32 euros que costa. Hi ha una justificació molt pormenoritzada de què val cada peça que el compon i fins i tot arribem a saber que ha calgut que un tècnic del cos superior de nivell 26 de la Direcció General de Participació Ciutadana hi hagi dedicat aproximadament 180 de les seves hores. (No queda clar si el valor d’aquest temps és dins el total del cost directe “d’aquest projecte”).
La primera impressió és la de tenir un “paper” molt pensat de cara la galeria. Amb el que en el seu dia va elaborar el Grup Hayek, el problema ja anava més que servit. Ho dic altre cop sense ànim de fer el demagog. Alguna de les pensades són d’allò que la gent “normal” com ara jo en diem de pa sucat amb oli. Entre el “repertori obert” de propostes trobem perles d’aquest calibre: Establir la formació especialitzada dels professionals de la comunicació dedicats a la informació política.
El problema sembla que ens arribi de Mart. El tractem com bons marcians i fem un esforç marcià per assumir-ne alguna solució. Només en aquest cas, d’estricta lògica paranormal, trobo comprensible la creació d’una conselleria dedicada a eradicar la desafecció i que el seu responsable no se’l pugui extirpar de la cadira ni amb sabó. Si no hi ha marge pel surrealisme, escolta, que faci les maletes que ja ha durat prou aquesta comèdia.
dilluns, de maig 12, 2008
El dinar d'ahir
En alguna altra ocasió ja n’he parlat de na Brocheta Valiente. És la noia que ve a casa. Ens ajuda a tenir-la endreçada. La Brocheta es va creuar al nostre camí per alguna carambola del destí. La noia que treballava abans de fer-ho ella era una penques de marca major. Això sí, és molt bonica. El darrer cop que va decidir comparèixer –ho feia capriciosament, sense donar gaires explicacions- fou per anunciar que ens deixava. I aleshores ens va dir que la substituiria sa cosina.
Quan vaig veure la Brocheta, el primer que li vaig dir era que havia de ser una cosina ben llunyana. Les dues són bolivianes. Però físicament les diferències són abismals. Amb el temps vaig descobrir que el parentiu, a més de llunyà, era inexistent. Afortunadament. La Brocheta és viva com la fam. És un tros de pa i és una persona molt feinera.
Ella i nosaltres pertanyem a dos móns diferents. Rotundament diferents. Mentalment llunyans. Culturalment inconnexes. Hem de decidir si optem per construir ponts entre aquestes dues concepcions d’entendre la vida o si bé muntem alguna mena de cabaneta d’Ikea, que li en podem dir molt analfabetament república independent. I cadascú a la seva.
La Brocheta va plantar una bona oportunitat, quan va quedar en estat. Va demanar-nos si volíem fer de padrins de la seva filla. Hi vam acceptar encantats i és així que varem esdevenir “compadres”.
Ahir els vam tenir a dinar. Ella i el seu marit, la nena, un germà, un germanastre, la novia del germanastre i la mare del marit. Algú més va lamentar no poder venir perquè tenia partit de futbol, gràcies a Déu.
La mare parla quèchua i poc castellà. Li fa vergonya que es descobreixi el seu precari coneixement d’aquest idioma. Així és que li vaig dir que la diferència entre ella i jo és que a mi no me’n fa de vergonya. Li ho vaig dir per animar-la, és clar. (Tot i que la meva dona se me’n foti, jo el parlo bastant millor). I vam quedar que l’important és que s’espavili més amb el català. El que és terrible de debò és no entendre’s amb la família que ara li ha sortit a Catalunya. Així és que vam començar amb el programa bàsic: bon dia, bona nit, pare, mare, aigua, mar. La dona reia feliç. Deu ser el primer cop que ningú se li en riu del seu rebregat espanyol.
A mi em sembla vital conèixer sense filtres el que pensa en López Tena, en Madí, en Carretero. Però és fa igual d’imprescindible entaular-se amb la gent que aterra a Catalunya. Uns i altres tenen en comú el ser factors que poden decantar la balança del país cap un cantó o l’altre. Tots. Ara que no tenim les pistoles franquistes al clatell és molt més fàcil decantar-la per allí on més ens interessi. I convertir el fenomen de la immigració en una oportunitat. Sempre ha estat així, de fet.
Amb la Brocheta parlem en català. Hi vam quedar des del primer moment. Ella l’incorpora més lentament del que seria desitjable. Però ho fa mica en mica. Probablement la nena serà un cas diferent i el vehicle més eficaç. Però el camí és realment capriciós si aquesta responsabilitat la deleguem totalment a les institucions. O als il·luminats que tracten el tema via twitter com si fossin curts de gambals o elaborant teories demencials per aquí a setze anys.
Vam quedar que ben aviat el proper àpat serà a casa d’ells. Estan esperant l’arribada de nous familiars. Això és motiu suficient de celebració. D’aquí al 2014 cal fer alguna cosa més que calçotades. Altrament, les ganes per acudir a cap referèndum seran semblants a les del darrer. Això si, en el millor dels cassos, tots aquests il·luminats segueixen mantenint la seva paraula. Fins ara és tant volàtil...
Quan vaig veure la Brocheta, el primer que li vaig dir era que havia de ser una cosina ben llunyana. Les dues són bolivianes. Però físicament les diferències són abismals. Amb el temps vaig descobrir que el parentiu, a més de llunyà, era inexistent. Afortunadament. La Brocheta és viva com la fam. És un tros de pa i és una persona molt feinera.
Ella i nosaltres pertanyem a dos móns diferents. Rotundament diferents. Mentalment llunyans. Culturalment inconnexes. Hem de decidir si optem per construir ponts entre aquestes dues concepcions d’entendre la vida o si bé muntem alguna mena de cabaneta d’Ikea, que li en podem dir molt analfabetament república independent. I cadascú a la seva.
La Brocheta va plantar una bona oportunitat, quan va quedar en estat. Va demanar-nos si volíem fer de padrins de la seva filla. Hi vam acceptar encantats i és així que varem esdevenir “compadres”.
Ahir els vam tenir a dinar. Ella i el seu marit, la nena, un germà, un germanastre, la novia del germanastre i la mare del marit. Algú més va lamentar no poder venir perquè tenia partit de futbol, gràcies a Déu.
La mare parla quèchua i poc castellà. Li fa vergonya que es descobreixi el seu precari coneixement d’aquest idioma. Així és que li vaig dir que la diferència entre ella i jo és que a mi no me’n fa de vergonya. Li ho vaig dir per animar-la, és clar. (Tot i que la meva dona se me’n foti, jo el parlo bastant millor). I vam quedar que l’important és que s’espavili més amb el català. El que és terrible de debò és no entendre’s amb la família que ara li ha sortit a Catalunya. Així és que vam començar amb el programa bàsic: bon dia, bona nit, pare, mare, aigua, mar. La dona reia feliç. Deu ser el primer cop que ningú se li en riu del seu rebregat espanyol.
A mi em sembla vital conèixer sense filtres el que pensa en López Tena, en Madí, en Carretero. Però és fa igual d’imprescindible entaular-se amb la gent que aterra a Catalunya. Uns i altres tenen en comú el ser factors que poden decantar la balança del país cap un cantó o l’altre. Tots. Ara que no tenim les pistoles franquistes al clatell és molt més fàcil decantar-la per allí on més ens interessi. I convertir el fenomen de la immigració en una oportunitat. Sempre ha estat així, de fet.
Amb la Brocheta parlem en català. Hi vam quedar des del primer moment. Ella l’incorpora més lentament del que seria desitjable. Però ho fa mica en mica. Probablement la nena serà un cas diferent i el vehicle més eficaç. Però el camí és realment capriciós si aquesta responsabilitat la deleguem totalment a les institucions. O als il·luminats que tracten el tema via twitter com si fossin curts de gambals o elaborant teories demencials per aquí a setze anys.
Vam quedar que ben aviat el proper àpat serà a casa d’ells. Estan esperant l’arribada de nous familiars. Això és motiu suficient de celebració. D’aquí al 2014 cal fer alguna cosa més que calçotades. Altrament, les ganes per acudir a cap referèndum seran semblants a les del darrer. Això si, en el millor dels cassos, tots aquests il·luminats segueixen mantenint la seva paraula. Fins ara és tant volàtil...
diumenge, de maig 11, 2008
El got de la Sra. Bonàs
Les coses són com allò del got. Que el pots veure mig ple o mig buit. L’humor de cadascú el fa interpretar d’una forma o altra.
Em va tocar deixar-li un missatge a la Sra. Bonàs, convidant-la a sumar-se a B*. Jo m’encarrego de fer l’apostolat entre les primeres lletres de l’abecedari. La “B” de Bonàs, per tant, és competència meva.
La Sra. Bonàs dedica una entrada al seu blog a la causa que represento, com a contesta al comentari que li vaig lliurar. L’altre reacció que vaig tenir fou la de n’Agustí Cerdà –la “C” també és competència meva. Però va anar i tornar una i altra vegada en forma de correu-e. Va ser una experiència ben agradable.
A mi em sembla que la Sra. Borràs no és prou conscient de cap a on camina el món. Estic segur que ella, com a persona que es dedica a la política, s’ha sumat al carro d’allò tant gastat de “fer polítiques d’aproximació a la ciutadania”. Del rotllet “som com tu”. Que a l’hora de la veritat observo que són declaracions tan mecàniques com quan jo enfilo a recitar un Pare Nostre.
Un blog, Sra. Bonàs, és la voluntat de trencar el nivell màxim de barreres que hom pugui tenir vers el món. És per això que molts polítics n’han posat en dansa un. Per fer veure que la proximitat entre l’autor i el ciutadà normal és zero o tendent a zero. Però la cosa, Sra. Bonàs, resulta ser en doble sentit. Aquest humil ciutadà també pot accedir a vostè amb molta més facilitat. D’això tracta el web 2.0. en el qual vostè lliurement –suposo- s’hi ha embrancat.
Benvolguda Sra. Bonàs, el món democràtic anirà indefectiblement més cap aquí. A escurçar la distància entre administrador i administrat. A rehubicar el tradicional concepte de jerarquia. A rebre i lliurar informació de tots els colors. A saber filtrar el que és realment rellevant. En el cas d’algu que exerceixi de polític, això encara serà més important. Però si us plau, deixi pel passat els contubernis judeo-masònics.
És evident que jo no aniré a votar al congrés d’ERC. No hi milito pas. Això l’hauria de d’abocar a una tranquil·litat d’esperit infinita. La meva “arma” és solament la paraula. Així és que em sobta encara més la seva reacció tant i tant poruga. Vostè és conscient que les decisions que pren ERC van molt més enllà de la seva estricta militància?. Li estranya, doncs, que es pugui opinar amb el que fa o desfà Esquerra, des de fora el partit?.
Sra. Bonàs, ha de saber veure el got mig ple. Modestament penso que hauria d’haver-me felicitat perquè hores d’ara, en comptes de rondar la desafecció, la rondi a vostè. No sigui tan desconfiada, dona!. Estic segur que tenim moltes coses en comú: interès per la política, amor al país, santa paciència. I sàpiga que jo, de mena, també em considero un bonàs.
Em va tocar deixar-li un missatge a la Sra. Bonàs, convidant-la a sumar-se a B*. Jo m’encarrego de fer l’apostolat entre les primeres lletres de l’abecedari. La “B” de Bonàs, per tant, és competència meva.
La Sra. Bonàs dedica una entrada al seu blog a la causa que represento, com a contesta al comentari que li vaig lliurar. L’altre reacció que vaig tenir fou la de n’Agustí Cerdà –la “C” també és competència meva. Però va anar i tornar una i altra vegada en forma de correu-e. Va ser una experiència ben agradable.
A mi em sembla que la Sra. Borràs no és prou conscient de cap a on camina el món. Estic segur que ella, com a persona que es dedica a la política, s’ha sumat al carro d’allò tant gastat de “fer polítiques d’aproximació a la ciutadania”. Del rotllet “som com tu”. Que a l’hora de la veritat observo que són declaracions tan mecàniques com quan jo enfilo a recitar un Pare Nostre.
Un blog, Sra. Bonàs, és la voluntat de trencar el nivell màxim de barreres que hom pugui tenir vers el món. És per això que molts polítics n’han posat en dansa un. Per fer veure que la proximitat entre l’autor i el ciutadà normal és zero o tendent a zero. Però la cosa, Sra. Bonàs, resulta ser en doble sentit. Aquest humil ciutadà també pot accedir a vostè amb molta més facilitat. D’això tracta el web 2.0. en el qual vostè lliurement –suposo- s’hi ha embrancat.
Benvolguda Sra. Bonàs, el món democràtic anirà indefectiblement més cap aquí. A escurçar la distància entre administrador i administrat. A rehubicar el tradicional concepte de jerarquia. A rebre i lliurar informació de tots els colors. A saber filtrar el que és realment rellevant. En el cas d’algu que exerceixi de polític, això encara serà més important. Però si us plau, deixi pel passat els contubernis judeo-masònics.
És evident que jo no aniré a votar al congrés d’ERC. No hi milito pas. Això l’hauria de d’abocar a una tranquil·litat d’esperit infinita. La meva “arma” és solament la paraula. Així és que em sobta encara més la seva reacció tant i tant poruga. Vostè és conscient que les decisions que pren ERC van molt més enllà de la seva estricta militància?. Li estranya, doncs, que es pugui opinar amb el que fa o desfà Esquerra, des de fora el partit?.
Sra. Bonàs, ha de saber veure el got mig ple. Modestament penso que hauria d’haver-me felicitat perquè hores d’ara, en comptes de rondar la desafecció, la rondi a vostè. No sigui tan desconfiada, dona!. Estic segur que tenim moltes coses en comú: interès per la política, amor al país, santa paciència. I sàpiga que jo, de mena, també em considero un bonàs.
dissabte, de maig 10, 2008
Repúbliques independents d'Ikea
Un dia o altre la nostra ànima s’ha vist temptada per l'Ikea. I ha acceptat agraïdament el pa que s’hi dona. Preus rebentats, disseny aparent i tota una filosofia del consumisme més ferotge amb la disfressa del desganat.
Ikea és un santuari, de pa sucat amb oli. Tot d’una qualitat més que dubtosa, però a un preu que permet sortir del pas. No és cap model de res. Prou que ho sé. Tot és d’un insofrible nyigui-nyogui, que permet passar els estadis de provisionalitat. No hi ha res a Ikea que pensis que et durarà per tota la vida.
Hi ha molt del rotllo ecològic. Això sí, el primer és consumir pels descosits. Després ja vindrà tot un univers del reciclatge, que et farà sentir com la persona mes responsable del planeta. Però tu devora. Uf, i aquelles tones de frankfurts que s’ofereixen a un euro?. -Em venen esgarrifances-. Amb quin coi de material reciclat els deuen fer?. Encara no he gosat tastar-los.
A mi m’hi agrada anar a badar, molt de tant en tant. És l’ocasió en que no hi entro de mal humor. El personal és tan saldo com la variant d’orquídia que per allí hi pots trobar. Em sobta molt els que miren i remiren. Hi ha gent que hi aterra amb santa devoció. No ho entenc. Allí hi has d’anar a tiro fet. Em falten gots?. Cap a Ikea. Em falten tovalloles?. Cap a Ikea. He de fer un regal d’aniversari a un tros de lluç?. Cap a Ikea. Però anar a veure què hi ha de nou, a un lloc on a primers de gener ja t’anuncien quines seran les seves rebaixes d’agost, em sembla una bona pèrdua de temps. A Ikea s’hi va quan no tens cap altre remei. No a fer descobertes ni a gaudir massa de res. Ja se sap el pa que s’hi dona.
I quan sento en Carod... “plup”, em veig transportat novament dins alguna bombolla d’Ikea. En aquesta república imaginària que aquest personatge s’entesta en encolomar-nos. Obsessionat en oferir (sub)productes a preus rebentats. A l’abast del més escurat -intel·lectualment, vull dir-. El seu darrer llibre, el gran mèrit del qual és el temps rècord amb que l’ha escrit, és més a prop de ser un complement del catàleg general de la marca sueca que de cap altra cosa. Una idea de país més barata, impossible. La república que ell visiona arribarà abans que la nació!. Ara mateix no hi ha res al mercat que pugui competir amb aquesta filfa. Ho diu i ho proclama. Em sembla el cant que justament ens podria fer tot un encarregat d’Ikea-Badalona.
En Carod fa dies que proposa rocambolesques dreceres. Té un cap moblat a Ikea. D'això no hi ha dubte. No gosa demanar a la ciutadania que faci els deures. No parla pas de reconstruir el país amb tota la càrrega d’ingratitud que això comporta. No fa una crida a l’esforç. No. L’excel·lència, la disciplina, el rigor: tot això és pels tontos. Perquè ens hem d’arremangar podent fer la viu-viu?. La petjada del franquisme, no res. La nova immigració, cap problema. La nació?: pels pijos. No conec una versió més sòmines de concebre la política. Fer país sense país.
Quan sento el seu discurs polític veig fins a quin punt arriba a fer-se el suec. I que, també, pel cap li balla alguna versió de república independent. Ara, tan barateta ens la pinta, que suposo jo que parla d’algun model d’Ikea, no?. Amb quatre canyes, quin altre invent sospita que podrà muntar?.
Ikea és un santuari, de pa sucat amb oli. Tot d’una qualitat més que dubtosa, però a un preu que permet sortir del pas. No és cap model de res. Prou que ho sé. Tot és d’un insofrible nyigui-nyogui, que permet passar els estadis de provisionalitat. No hi ha res a Ikea que pensis que et durarà per tota la vida.
Hi ha molt del rotllo ecològic. Això sí, el primer és consumir pels descosits. Després ja vindrà tot un univers del reciclatge, que et farà sentir com la persona mes responsable del planeta. Però tu devora. Uf, i aquelles tones de frankfurts que s’ofereixen a un euro?. -Em venen esgarrifances-. Amb quin coi de material reciclat els deuen fer?. Encara no he gosat tastar-los.
A mi m’hi agrada anar a badar, molt de tant en tant. És l’ocasió en que no hi entro de mal humor. El personal és tan saldo com la variant d’orquídia que per allí hi pots trobar. Em sobta molt els que miren i remiren. Hi ha gent que hi aterra amb santa devoció. No ho entenc. Allí hi has d’anar a tiro fet. Em falten gots?. Cap a Ikea. Em falten tovalloles?. Cap a Ikea. He de fer un regal d’aniversari a un tros de lluç?. Cap a Ikea. Però anar a veure què hi ha de nou, a un lloc on a primers de gener ja t’anuncien quines seran les seves rebaixes d’agost, em sembla una bona pèrdua de temps. A Ikea s’hi va quan no tens cap altre remei. No a fer descobertes ni a gaudir massa de res. Ja se sap el pa que s’hi dona.
I quan sento en Carod... “plup”, em veig transportat novament dins alguna bombolla d’Ikea. En aquesta república imaginària que aquest personatge s’entesta en encolomar-nos. Obsessionat en oferir (sub)productes a preus rebentats. A l’abast del més escurat -intel·lectualment, vull dir-. El seu darrer llibre, el gran mèrit del qual és el temps rècord amb que l’ha escrit, és més a prop de ser un complement del catàleg general de la marca sueca que de cap altra cosa. Una idea de país més barata, impossible. La república que ell visiona arribarà abans que la nació!. Ara mateix no hi ha res al mercat que pugui competir amb aquesta filfa. Ho diu i ho proclama. Em sembla el cant que justament ens podria fer tot un encarregat d’Ikea-Badalona.
En Carod fa dies que proposa rocambolesques dreceres. Té un cap moblat a Ikea. D'això no hi ha dubte. No gosa demanar a la ciutadania que faci els deures. No parla pas de reconstruir el país amb tota la càrrega d’ingratitud que això comporta. No fa una crida a l’esforç. No. L’excel·lència, la disciplina, el rigor: tot això és pels tontos. Perquè ens hem d’arremangar podent fer la viu-viu?. La petjada del franquisme, no res. La nova immigració, cap problema. La nació?: pels pijos. No conec una versió més sòmines de concebre la política. Fer país sense país.
Quan sento el seu discurs polític veig fins a quin punt arriba a fer-se el suec. I que, també, pel cap li balla alguna versió de república independent. Ara, tan barateta ens la pinta, que suposo jo que parla d’algun model d’Ikea, no?. Amb quatre canyes, quin altre invent sospita que podrà muntar?.
divendres, de maig 09, 2008
La gran preocupació d’en Piqué
En Josep Piqué em mereix un gran respecte. És un home molt preparat. Diria jo insultantment preparat. Això és el que potser sobta més quan s’embranca en cert tipus de disquisició política. És d’una lucidesa única, quan es belluga en els mars de l’economia, però torna esquifit quan toca grans temes polítics.
Les comparacions són odioses. Ho sabem tots i sense ànim de provocar, el Piquè polític el vaig trobar més a prop del deliri Puigcercós-Carod amb els seu infumable “Som com tu”, que d’en Pujol. Això darrer és el que m’esperava, a priori: un brillant analista de la història a partir de la qual projecta qualsevol proposta de futur pel país.
I no. Quan li parles de coses com ara l’autodeterminació se li inflama aquella vena que un punt o altre del front tots la tenim tan visible. Parlar de nacionalisme –català- el fa enrojolar com una torradora de pa. S’escalfa incomprensiblement, com un Zaplana o Acebes qualsevol amb aquest tema. En Piqué és un tipus molt educat, però que s’encén com un misto per no res.
Aleshores ve quan enfilem amb allò que resulta ser tant decebedor. En comptes de parlar d’independències, de mirar-nos tant el nostre esquifit melic –confesso que part de raó no li en falta- i de quaranta collonades més, el que toca de debò políticament parlant és “d’allò que preocupa al ciutadà”. Causa shock sentir aquesta mena de subproducte populista en boca del Sr. Piqué.
Després de donar la volta al món en més d’un sentit esbrinant la salut econòmica mundial, de disseccionar meticulosament tots els escenaris que esdevindran claus per entendre el curs que enfila el futur del nostre món, quan aterra a Catalunya ho fa per la T4 i amb Low Cost. Amb perfil baix i espanyolista. En Piqué és un gran acadèmic. Molt gran. Però políticament parlant és ben fluix.
La seva visió historicista de Catalunya és d’una truculència digne de n’Acebes. El que ha entès o fa veure que va entendre del 1714 fa riure o plorar. L’important, el que ens ha de guiar políticament parlant, segons en Piqué és “allò que de debò preocupa a la gent”. Vaig trobar-lo massa orfe d’escola política. Allò que “preocupa a la gent” és el segell que mou el Diario de Patricia o l’Operación Triunfo. Una persona com en Piqué ha de liderar idees, més que deixar-se arrossegar pel populisme baratet.
El Piqué polític està molt descompensat amb l’acadèmic. Passa que va arribar a l’escena catalana essent diputat quan el nivell del nostre Parlament és segurament el més baix de la història. Aleshores sa senyoria, en mig de tanta grisor, fins i tot arriba a enlluernar. Però d’animal polític en té el que jo de monja franciscana.
Els seus inicis els fa militant al PSUC, perquè es declara “home d’ordre”. Per això no va anar a petar a Bandera Roja, com d’altres personatges que avui són tant admirats al Grup Hayek. Després de fer carrera brillant en el camp professional, n’Aznar el fa ministre de vàries coses. I quan n’Aznar canta el seu adéu, la vida política d’en Piqué no resisteix dos telenotícies seguits. Així de cru, però així de real.
En la conversa va sorgir una idea genial, per treure airosament en Piqué del terreny estrictament polític i tornar-lo a situar en un mix que deixés còmode tothom: barreja d’economia i política. Un dels comensals va fer una proposta brillantíssima de privatitzar la monarquia. Res de rampells nacionalistes, que consti. Una proposta d’arrel borsària. Sota la teoria econòmica de la confiança, de veure que els valors que generen confiança “real” són els més cotitzats, la idea proposada era la de treure la institució monàrquica del nivell polític perquè és ja un vestigi del passat i trasplantar-la als cercles dels poder modern (entenguis l'econòmic), a veure si és capaç de lograr grandesa. És a dir, confiança: fer-la cotitzar a borsa. Aquest argument que ens va fascinar a tots, a en Piqué li causà –gosaria dir- una bona dosi de repugnància. Aquí vaig veure quin plomall polític gasta i la seva poca cintura. Vaig adonar-me’n que en realitat a en Piqué li van fer un gran favor escombrant-lo de la forma més troglodita del seu partit. Acadèmicament és un paio admirat i reverenciat. I així seguirà per molt de temps. Políticament parlant és d’una fluxor que ara ja serà molt difícil de descobrir i sempre podrà viure molt dignament del seu propi mite.
Ara, sopar amb en Piqué ha estat un gran plaer que no em faria res tornar a repetir demà mateix.
Les comparacions són odioses. Ho sabem tots i sense ànim de provocar, el Piquè polític el vaig trobar més a prop del deliri Puigcercós-Carod amb els seu infumable “Som com tu”, que d’en Pujol. Això darrer és el que m’esperava, a priori: un brillant analista de la història a partir de la qual projecta qualsevol proposta de futur pel país.
I no. Quan li parles de coses com ara l’autodeterminació se li inflama aquella vena que un punt o altre del front tots la tenim tan visible. Parlar de nacionalisme –català- el fa enrojolar com una torradora de pa. S’escalfa incomprensiblement, com un Zaplana o Acebes qualsevol amb aquest tema. En Piqué és un tipus molt educat, però que s’encén com un misto per no res.
Aleshores ve quan enfilem amb allò que resulta ser tant decebedor. En comptes de parlar d’independències, de mirar-nos tant el nostre esquifit melic –confesso que part de raó no li en falta- i de quaranta collonades més, el que toca de debò políticament parlant és “d’allò que preocupa al ciutadà”. Causa shock sentir aquesta mena de subproducte populista en boca del Sr. Piqué.
Després de donar la volta al món en més d’un sentit esbrinant la salut econòmica mundial, de disseccionar meticulosament tots els escenaris que esdevindran claus per entendre el curs que enfila el futur del nostre món, quan aterra a Catalunya ho fa per la T4 i amb Low Cost. Amb perfil baix i espanyolista. En Piqué és un gran acadèmic. Molt gran. Però políticament parlant és ben fluix.
La seva visió historicista de Catalunya és d’una truculència digne de n’Acebes. El que ha entès o fa veure que va entendre del 1714 fa riure o plorar. L’important, el que ens ha de guiar políticament parlant, segons en Piqué és “allò que de debò preocupa a la gent”. Vaig trobar-lo massa orfe d’escola política. Allò que “preocupa a la gent” és el segell que mou el Diario de Patricia o l’Operación Triunfo. Una persona com en Piqué ha de liderar idees, més que deixar-se arrossegar pel populisme baratet.
El Piqué polític està molt descompensat amb l’acadèmic. Passa que va arribar a l’escena catalana essent diputat quan el nivell del nostre Parlament és segurament el més baix de la història. Aleshores sa senyoria, en mig de tanta grisor, fins i tot arriba a enlluernar. Però d’animal polític en té el que jo de monja franciscana.
Els seus inicis els fa militant al PSUC, perquè es declara “home d’ordre”. Per això no va anar a petar a Bandera Roja, com d’altres personatges que avui són tant admirats al Grup Hayek. Després de fer carrera brillant en el camp professional, n’Aznar el fa ministre de vàries coses. I quan n’Aznar canta el seu adéu, la vida política d’en Piqué no resisteix dos telenotícies seguits. Així de cru, però així de real.
En la conversa va sorgir una idea genial, per treure airosament en Piqué del terreny estrictament polític i tornar-lo a situar en un mix que deixés còmode tothom: barreja d’economia i política. Un dels comensals va fer una proposta brillantíssima de privatitzar la monarquia. Res de rampells nacionalistes, que consti. Una proposta d’arrel borsària. Sota la teoria econòmica de la confiança, de veure que els valors que generen confiança “real” són els més cotitzats, la idea proposada era la de treure la institució monàrquica del nivell polític perquè és ja un vestigi del passat i trasplantar-la als cercles dels poder modern (entenguis l'econòmic), a veure si és capaç de lograr grandesa. És a dir, confiança: fer-la cotitzar a borsa. Aquest argument que ens va fascinar a tots, a en Piqué li causà –gosaria dir- una bona dosi de repugnància. Aquí vaig veure quin plomall polític gasta i la seva poca cintura. Vaig adonar-me’n que en realitat a en Piqué li van fer un gran favor escombrant-lo de la forma més troglodita del seu partit. Acadèmicament és un paio admirat i reverenciat. I així seguirà per molt de temps. Políticament parlant és d’una fluxor que ara ja serà molt difícil de descobrir i sempre podrà viure molt dignament del seu propi mite.
Ara, sopar amb en Piqué ha estat un gran plaer que no em faria res tornar a repetir demà mateix.
dijous, de maig 08, 2008
Vist com les gasten
Arriba l’hora de la veritat –relativa- i tothom lliura les signatures que avalen llurs candidatures. Els d’en Carretero n’aporten al voltant de 900. Són les que realment m’interessen.
Haver-ne d’aconseguir-ne un mínim de 507 va sorprendre a més d’un. Aquesta condició va ser fruit d’una calrada, més que la interpretació de cap reglament intern de partit. Així m’ho han fet saber per més d’una via. Jo confesso que desconec els estatuts d’ERC. Per tant no m’hi estendré massa en aquest punt.
Ara, s’ha de dir que la cosa no ha estat en sintonia amb allò que no fa pas tant de temps es pregonava orgullosament de les mans netes. Aquestes nou-centes persones ha calgut caçar-les al vol. Perquè resulta que ningú més que l’aparell pur i dur de partit no podia gaudir de la informació i estructura per anar recol·lectant aquesta quantitat respectable d’avals. No s’ha tingut accés a telèfons, adreces o el que sigui per poder dirigir-se a la militància, si no formes part de l’oficialitat. I encara menys s’ha comptat amb cap alliberat de partit per donar suport a un procés de mínims democràtics interns. Aquesta cursa a la cerca de l’aval ha calgut fer-la fora d’hores. No cal forçar gaire la imaginació per veure en quines condicions desiguals s’ha ventilat aquest tràmit. Una cosa és guanyar-se les garrofes i després invertir hores al partit i una altra és invertir totes les hores al partit per haver-te de guanyar les garrofes.
El resultat, doncs, és francament respectable pel cantó de RCat. Ara només m’assalta un nou interrogant, de cara aquest congrés. Vistes així les coses, dubto de l’afabilitat absoluta que hi ha dipositada en els milers de signatures que aporten les altres candidatures. Estic convençut que en més d’un i de dos casos hom ha accedit a recolzar una determinada opció per mor d’algun nus que pot formar-se a l’estómac quan es donen unes determinades condicions vitals. Quant sents amenaçada la teva línia de flotació pots arribar fer-ne de tots colors. Fins i tot votar per un sofà. Això no és pas criticable, sinó que gaudeix de la meva comprensió. És una reacció prou humana.
Ara, repeteixo: vistes així les coses en temo una de final, més gruixuda. Donat l’alt grau de sentit democràtic que corre, suposo que si l’aparell de partit no vol cap ensurt que faci trontollar la seva condició d’aparell, imposarà les votacions a mà alçada i ben públiques. És la millor forma de garantir amor i fidelitat a tot aquell que senti estranyes temptacions en el darrer moment. És allò de canviar el que sigui per a que no canviï res. Una interpretació molt personal, és clar. Però vist com les gasten...
Haver-ne d’aconseguir-ne un mínim de 507 va sorprendre a més d’un. Aquesta condició va ser fruit d’una calrada, més que la interpretació de cap reglament intern de partit. Així m’ho han fet saber per més d’una via. Jo confesso que desconec els estatuts d’ERC. Per tant no m’hi estendré massa en aquest punt.
Ara, s’ha de dir que la cosa no ha estat en sintonia amb allò que no fa pas tant de temps es pregonava orgullosament de les mans netes. Aquestes nou-centes persones ha calgut caçar-les al vol. Perquè resulta que ningú més que l’aparell pur i dur de partit no podia gaudir de la informació i estructura per anar recol·lectant aquesta quantitat respectable d’avals. No s’ha tingut accés a telèfons, adreces o el que sigui per poder dirigir-se a la militància, si no formes part de l’oficialitat. I encara menys s’ha comptat amb cap alliberat de partit per donar suport a un procés de mínims democràtics interns. Aquesta cursa a la cerca de l’aval ha calgut fer-la fora d’hores. No cal forçar gaire la imaginació per veure en quines condicions desiguals s’ha ventilat aquest tràmit. Una cosa és guanyar-se les garrofes i després invertir hores al partit i una altra és invertir totes les hores al partit per haver-te de guanyar les garrofes.
El resultat, doncs, és francament respectable pel cantó de RCat. Ara només m’assalta un nou interrogant, de cara aquest congrés. Vistes així les coses, dubto de l’afabilitat absoluta que hi ha dipositada en els milers de signatures que aporten les altres candidatures. Estic convençut que en més d’un i de dos casos hom ha accedit a recolzar una determinada opció per mor d’algun nus que pot formar-se a l’estómac quan es donen unes determinades condicions vitals. Quant sents amenaçada la teva línia de flotació pots arribar fer-ne de tots colors. Fins i tot votar per un sofà. Això no és pas criticable, sinó que gaudeix de la meva comprensió. És una reacció prou humana.
Ara, repeteixo: vistes així les coses en temo una de final, més gruixuda. Donat l’alt grau de sentit democràtic que corre, suposo que si l’aparell de partit no vol cap ensurt que faci trontollar la seva condició d’aparell, imposarà les votacions a mà alçada i ben públiques. És la millor forma de garantir amor i fidelitat a tot aquell que senti estranyes temptacions en el darrer moment. És allò de canviar el que sigui per a que no canviï res. Una interpretació molt personal, és clar. Però vist com les gasten...
dimecres, de maig 07, 2008
Sopar amb en Josep Piqué
Ahir el Grup Hayek va organitzar un sopar amb en Josep Piqué. Políticament parlant diria que és un personatge fet de la mateixa fusta que en Duran i Lleida: molt ben valorat però difícil que t’arrenqui el vot.
Va ser una estona llarga que va passar volant. Una memorable estona, perquè es va discutir de moltes coses, es van creuar moltes idees. Quan enfiles camí de tornada cap a casa, vas meditant el que s’ha ventilat i te n’adones que el Grup Hayek és un invent entre únic i estrany. És la vàlvula que em proveeix del millor oxigen.
En Josep Piqué és lúcid quan parla sobre temes estrictament econòmics. És un tipus brillant i intel·ligent. Ho dic així de rotund perquè els que no som del ram de l’economia -i fins i tot en som bastant al·lèrgics-, arriba a fer entenedors els mecanismes que regulen aquest món dels mercats. Radiografia situacions que són de difícil lectura i de processar. Això el porta a dir que avui se sent entre poc optimista i molt poc optimista. I quan argumenta el perquè, ho veus clar.
Europa fa dies que dona símptomes de perdre pistonada. Hi ha motius interns per pensar en aquesta clau i motius que li són externs. Tot això succeeix en un context que apunta cap a una crisi econòmica global.
En clau interna, el llast europeu el produeix aquesta interpretació que es fa de la societat del benestar. Hem tornat una societat eminentment acomodada, on hi ha el culte cap els valors de la igualtat sense destriar massa. Hi ha lectures que porten directament cap a l’igualitarisme, cap a la decadència. En el cas d’Europa pot ser irreversible.
Els factors externs que ens fan perdre el tren és la nova situació geoestratègica. El despertar econòmic de països com la Xina o la Índia fan desplaçar el centre de gravetat del nostre món. A Europa hi ha poca reacció davant d’aquest fet.
Tot plegat en un context presidit per una crisi econòmica global. Segons Piqué aquesta any i el proper seran molt durs per a nosaltres; particularment per Espanya. No en té cap dubte d’això. El que és una incògnita, però, és quan dura el termini d’aquesta crisi global.
Ens trobem davant tres factors que ens porten davant una previsió de crisi de grans dimensions:
1) Hi ha una crisi immobiliària, que aflora als EEUU i que peta a Europa.
2) Hi ha una crisi financera, que no és de liquiditat sinó de manca de confiança
3) Hi ha un shock d’oferta, on matèries com ara el petroli estan sotmeses a valors difícils de preveure. Digues-li petroli, digues-li cereals.
Aquest panorama el duu a pensar que s’albira una crisi d'abast global, semblant a la del 29.
El Piqué economista també va haver de posar-se el barret de polític. Li va gran. Piqué mostra una sensibilitat extraordinària per comprendre qualsevol racó del món en termes econòmics. Furga en la lletra més petita a l’hora de construir un discurs econòmic que resulta apassionant. I en canvi, políticament parlant, és un home barroer. Poc fi. Torpe com un mamut. Però això ja és història d’un altre post.
Va ser una estona llarga que va passar volant. Una memorable estona, perquè es va discutir de moltes coses, es van creuar moltes idees. Quan enfiles camí de tornada cap a casa, vas meditant el que s’ha ventilat i te n’adones que el Grup Hayek és un invent entre únic i estrany. És la vàlvula que em proveeix del millor oxigen.
En Josep Piqué és lúcid quan parla sobre temes estrictament econòmics. És un tipus brillant i intel·ligent. Ho dic així de rotund perquè els que no som del ram de l’economia -i fins i tot en som bastant al·lèrgics-, arriba a fer entenedors els mecanismes que regulen aquest món dels mercats. Radiografia situacions que són de difícil lectura i de processar. Això el porta a dir que avui se sent entre poc optimista i molt poc optimista. I quan argumenta el perquè, ho veus clar.
Europa fa dies que dona símptomes de perdre pistonada. Hi ha motius interns per pensar en aquesta clau i motius que li són externs. Tot això succeeix en un context que apunta cap a una crisi econòmica global.
En clau interna, el llast europeu el produeix aquesta interpretació que es fa de la societat del benestar. Hem tornat una societat eminentment acomodada, on hi ha el culte cap els valors de la igualtat sense destriar massa. Hi ha lectures que porten directament cap a l’igualitarisme, cap a la decadència. En el cas d’Europa pot ser irreversible.
Els factors externs que ens fan perdre el tren és la nova situació geoestratègica. El despertar econòmic de països com la Xina o la Índia fan desplaçar el centre de gravetat del nostre món. A Europa hi ha poca reacció davant d’aquest fet.
Tot plegat en un context presidit per una crisi econòmica global. Segons Piqué aquesta any i el proper seran molt durs per a nosaltres; particularment per Espanya. No en té cap dubte d’això. El que és una incògnita, però, és quan dura el termini d’aquesta crisi global.
Ens trobem davant tres factors que ens porten davant una previsió de crisi de grans dimensions:
1) Hi ha una crisi immobiliària, que aflora als EEUU i que peta a Europa.
2) Hi ha una crisi financera, que no és de liquiditat sinó de manca de confiança
3) Hi ha un shock d’oferta, on matèries com ara el petroli estan sotmeses a valors difícils de preveure. Digues-li petroli, digues-li cereals.
Aquest panorama el duu a pensar que s’albira una crisi d'abast global, semblant a la del 29.
El Piqué economista també va haver de posar-se el barret de polític. Li va gran. Piqué mostra una sensibilitat extraordinària per comprendre qualsevol racó del món en termes econòmics. Furga en la lletra més petita a l’hora de construir un discurs econòmic que resulta apassionant. I en canvi, políticament parlant, és un home barroer. Poc fi. Torpe com un mamut. Però això ja és història d’un altre post.
dimarts, de maig 06, 2008
Obrir les portes
A la televisió del règim fa dies que no surt l’anunci on s'hi proclama la feinada que arriba a fer el govern per resoldre el tema de l’aigua. Aquell il·lustrat amb rierols extenuats, embassaments agònics i aixetes que no ragen. És un videoclip per dir-te que no malbaratis l’aigua. La culpa ha de ser teva, naturalment. Ells hi treballen de valent. Però la culpa és ben teva.
En comptes d’aquesta forma tant poc reeixida de proclamar les proeses governamentals, n’ha aparegut un altre. Amb la mateixa aspiració de voler arribar a tocar el miracle i a veure si a cop de videoclip s’aconsegueix l’impossible. En aquest cas: obrir les portes del Parlament, amb la finalitat de fer-lo més proper al ciutadà. Tanta desafecció al sistema cal donar-li una resposta.
I en realitat el problema no es resol a base de convertir les institucions en parc temàtic. El problema no és tant del grau d’obertura que puguin tenir determinades portes. Un cop tens, per exemple, el canal tv del Parlament, quin coi de porta necessites obrir?.
És cert que amb “Nissaga de poder” el món vitivinícola va experimentar una embranzida insospitada. Per l’Alt Penedès i l’Anoia van començar a circular carretades d’autocars rebotits de gent delerosa per conèixer els escenaris on transcorrien les maldats, les corrupteles, les traïcions de tota una trama de personatges foscos. Veies ramats de pixa-pins amunt i avall, que de tant en tant els encolomaven la capsa de dotze ampolles de cava no-t’hi-fixis, després de tota una vida amarada pels espumosos Rondel. Allò va ser obrir les portes de bat a bat al món de l’enologia: autocars, entrepans oliosos i venda discrecional de cava.
Allò va ser, també, el començament de la Catalunya-parc-temàtic en forma d’èxit clamorós. Per cada culebrot emès havia una llarga resposta popular en forma de processó. (Un país que pot presumir de que el seu museu més visitat sigui el de can Barça, ja pots intuir com poden anar les jornades de portes obertes).
La política catalana reconeix el seu perfil de culebrot inacabable. Ara només falta crear una línia de garrafes d’oli, de formatge artesanal o de potes de pernil autòcton per arrodonir aquesta pensada de les portes obertes. De cara el bon temps ja arribaran les samarretes, les xancles, les ronyoneres o les viseres. El que es tracta és d’abocar carretades de gent àvida de consumir ben bé no sé el què, allí per la Ciutadella. Sempre que he volgut, he visitat el Parlament. Hi he portat gent de fora, també. No ha estat fruit de cap jornada de portes obertes.
Serà que aviat tornarem a tenir aquella conjunció de col·lapse energètic, caos ferroviari, cues quilomètriques, incendis d’estiu i sequera en el seu punt àlgid. Que no es pugui dir que no s’hi ha "treballat" de valent.
En realitat el canvi ha de produir-se en la cultura de la classe política. En els valors que tant proclama amb veu alta i que tan alegrement ignora. Apropar les institucions és una feina que s’assolirà a base de tenir ascendent moral sobre la ciutadania. No pas de mostrar el piset a una quantitat ingent de persones, que en el millor dels cassos compraran el cava amb l’etiqueta del Parlament que ja s’hi ofereix a la botiga. Una cosa són els culebrots de TV3 o les operacions de merchandising tipus Barça. I una altra sensiblement diferent és intentar rentar la cara a la política.
En comptes d’aquesta forma tant poc reeixida de proclamar les proeses governamentals, n’ha aparegut un altre. Amb la mateixa aspiració de voler arribar a tocar el miracle i a veure si a cop de videoclip s’aconsegueix l’impossible. En aquest cas: obrir les portes del Parlament, amb la finalitat de fer-lo més proper al ciutadà. Tanta desafecció al sistema cal donar-li una resposta.
I en realitat el problema no es resol a base de convertir les institucions en parc temàtic. El problema no és tant del grau d’obertura que puguin tenir determinades portes. Un cop tens, per exemple, el canal tv del Parlament, quin coi de porta necessites obrir?.
És cert que amb “Nissaga de poder” el món vitivinícola va experimentar una embranzida insospitada. Per l’Alt Penedès i l’Anoia van començar a circular carretades d’autocars rebotits de gent delerosa per conèixer els escenaris on transcorrien les maldats, les corrupteles, les traïcions de tota una trama de personatges foscos. Veies ramats de pixa-pins amunt i avall, que de tant en tant els encolomaven la capsa de dotze ampolles de cava no-t’hi-fixis, després de tota una vida amarada pels espumosos Rondel. Allò va ser obrir les portes de bat a bat al món de l’enologia: autocars, entrepans oliosos i venda discrecional de cava.
Allò va ser, també, el començament de la Catalunya-parc-temàtic en forma d’èxit clamorós. Per cada culebrot emès havia una llarga resposta popular en forma de processó. (Un país que pot presumir de que el seu museu més visitat sigui el de can Barça, ja pots intuir com poden anar les jornades de portes obertes).
La política catalana reconeix el seu perfil de culebrot inacabable. Ara només falta crear una línia de garrafes d’oli, de formatge artesanal o de potes de pernil autòcton per arrodonir aquesta pensada de les portes obertes. De cara el bon temps ja arribaran les samarretes, les xancles, les ronyoneres o les viseres. El que es tracta és d’abocar carretades de gent àvida de consumir ben bé no sé el què, allí per la Ciutadella. Sempre que he volgut, he visitat el Parlament. Hi he portat gent de fora, també. No ha estat fruit de cap jornada de portes obertes.
Serà que aviat tornarem a tenir aquella conjunció de col·lapse energètic, caos ferroviari, cues quilomètriques, incendis d’estiu i sequera en el seu punt àlgid. Que no es pugui dir que no s’hi ha "treballat" de valent.
En realitat el canvi ha de produir-se en la cultura de la classe política. En els valors que tant proclama amb veu alta i que tan alegrement ignora. Apropar les institucions és una feina que s’assolirà a base de tenir ascendent moral sobre la ciutadania. No pas de mostrar el piset a una quantitat ingent de persones, que en el millor dels cassos compraran el cava amb l’etiqueta del Parlament que ja s’hi ofereix a la botiga. Una cosa són els culebrots de TV3 o les operacions de merchandising tipus Barça. I una altra sensiblement diferent és intentar rentar la cara a la política.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)