Després de trenta anys

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Setmana marcada per dos fets: la reforma de la constitució i l'auto del TSJC que insta a la Generalitat a incloure el castellà com a llengua vehicular a les aules.

Sobre la reformeta, hi ha dues coses que em semblen remarcables. La primera és que després de trenta anys d’anar marejant la perdiu espanyola, de bramar que era entre sagrada i reconsagrada, a l’hora de la veritat ha resultat que només cal fer espetegar els dits i la Constitució dels espanyols entra en procés de reforma. Això sí, en absència de referèndum no fos cas que un excés de democràcia pogués capgirar el resultat desitjat. Però no tothom té la capacitat d’engegar el procés. Han estat la Sra. Merkel i el Banc Central Europeu els que han donat l’ordre, cosa que em fa pensar en quina mena de filfa s’ha convertit la “sobirania” espanyola. Calia un gest contundent de cara aconseguir la confiança dels mercats. És a dir, d’aquells que tenen a bé subvencionar aital sobirania. El que abans era feina dels tancs ara és patrimoni de l’economia. Les guerres ja no s’estilen. Ara és l’economia la que fa saltar les fronteres dels Estats i permet la lliure circulació d’homes –i de capitals!-.

És per això que hem de començar a tenir més present la qüestió econòmica a l’hora de plantejar la separació, on sigui. Els drets trepitjats, l’incompliment de la llei, el dèficit democràtic que es respira a Espanya, tot això i més, és una causa que en el millor dels casos acaba impecablement arxivada. En canvi, el plantejament d’una Espanya esmicolada en ares de garantir una autosuficiència econòmica és tota una altra cosa. L’Estat espanyol li costa una fortuna a Europa!. Ben explicat a la Merkel, el tema pot acabar amb un nou espetec de dits. Deixem-nos, doncs, de fer el ploramiques i aprofitem la feblesa moral, material i política d’Espanya. Ara el vent bufa en favor nostre.

La segona cosa destacable en vistes de com s’ha ventilat aquest afer és el paper fet per en Duran. Tot i seguint pensant que és el millor polític que ara mateix campa per Las Cortes Generales, li cal una revisió a fons del seu paper a Madrid.

Després de certificar com ha anat tot plegat, resulta una mica grotesc això de descobrir que els espanyols han deixat de banda Catalunya i que s’ha trencat l’esperit constitucional del 78. Hi ha algú, hores d’ara, que sospiti això o una majoria aclaparadora n’estava ja més que convençuda?

Fa dies que les tàctiques i tactiquetes s’han vist desbordades. Ha passat massa temps com per creure que la negociació, el pacte, la lleialtat institicional i financera, són valors respectats a parts iguales, quan parlem d’Espanya i Catalunya. Els fets s’entesten a dir tot el contrari. Espanya pateix tal dèficit democràtic que ha ensorrat qualsevol bri de credibilitat. Si ho saben a Alemanya, aquí ja n’hauríem d’estar de tornada. El Sr. Duran i tot aquests tripijocs propis d’una intensa però inútil vida cortesana comencen a resultar fruit del passat més que objecte de futur.

Hem apurat tota la combinatòria política possible. Han passat trenta anys, amb la consegüent experiència, i ens hem quedat amb bastant més que un pam de nassos. El peix al cove és un recurs que ha quedat totalment desballestat per la força dels fets. Després de la lliçó magistral que l’Estat va aplicar-nos en motiu de l’Estatut, calia haver tret conclusions sobre el què pot donar de sí la condició d’espanyola per a Catalunya. És hora de començar a repensar el discurs i la tàctica. Trenta anys no passen de franc ni per tot un senyor Duran.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/