Tragèdia de l'11S: Badalona

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

(Nombre d’habitants, segons dades del 2010:
Barcelona: 1 619 337. Tarragona: 134 737. Lleida: 137 387. Girona: 96 236.
L’Hospitalet: 258 642. Badalona: 218 886. Sabadell: 207 338. Terrassa: 212 724. Mataró: 122 905)

A mi el tema “Badalona” em fa més por que una pedregada. No per mor de l’alcalde que avui hi tenen, sinó per la mena de reacció que ha provocat. Aquesta no és una ciutat qualsevol de Catalunya, sinó la tercera quant a població. Demogràficament parlant –i amb tot el respecte-, Tarragona, Lleida o Girona al seu costat fan riure, tot i lluir la condició de “capital de província”. Badalona quasi les duplica amb escreix. Passa que és tan a tocar de Barcelona que tot el seu brogir sempre resta esmorteït. Qualsevol comparació amb Barcelona no aguanta. Però el de Badalona no és un assumpte menor.

Ens hem entrampat i escalfat amb afers molt greus, en aquests darrers dies. Una cosa és la democràcia que ens dispensa Espanya als catalans: Estatut, Finançament, Immersió lingüística. Una de ben diferent és la que resulta fruit d’unes eleccions, de forma neta i justa i que s’esdevé dins el país. En un cas i altre, hem de descobrir que podem fer cap en el mateix atzucac? Ens pot fer el mateix mal allò que ens arriba de dins o de fora?

El PP a Catalunya és una formació que es troba en vies d’expansió. D’una banda, beu directament de les fonts socialistes (d’on brolla de tot menys aigua clara. No oblidem que és al PSOE català on va veure la llum aquesta cosa dels Ciutadanos). D’altra banda, els populars comencen a tenir una visibilitat mai vista a Catalunya, perquè han esdevingut formació de govern.

I aquí, una part de la “culpa” la hi podem donar a la victòria de CiU, que tot i ser gran és, a més, prou insuficient. Tant com per haver de dependre de tercers. Però una altra part d’aquesta “culpa” prové de la resta de partits, d’aquells que en major o menor grau es declaren “catalanistes”. La seva visió de la política, que prima l’eix ideològic per damunt el nacional, converteix qualsevol petit escull en una vertadera muntanya. CiU arriba per eliminació als braços del nacionalisme espanyol. Tornem, doncs, a quedar-nos políticament molt tocats, sobretot davant Espanya.

Ancorar CiU cap al PP és d’una inconsistència moral difícil de justificar. I de pair. Aquí, repeteixo, hi prendrem mal tots: els qui volem la independència, els qui volem avançar cap a cotes més altes d’autogovern, els qui volem respostes contundents davant cadascun dels atacs a la nostra dignitat, els qui volem viure en una democràcia oxigenada, els qui tenim ambició sana de prosperar sense haver de pidolar allò que, d’altra banda, és nostre. CiU amb l’únic i enverinat recolzament del PP va camí del desastre, que anirà més enllà del seu compte particular de resultats. Si CiU fracassa en aquesta legislatura, viurem un rebrot de l’espanyolisme dur com mai hem tastat. Un PP en ascens a casa nostra garanteix el principi de la fi de Catalunya, com a realitat nacional. Una entesa a la basca només és qüestió d’aritmètica política. Res a veure amb aquestes palles mentals que es fot l’esquerra catalana i de progrés (!?), que només ha servit per marcar gols en pròpia porta.

Ahir el PP va decidir -perquè pot- esborrar qualsevol acte oficial d’afirmació nacional catalana, el dia 11 de setembre (a veure, per exemple, què passarà amb el dia de la Raza!) i en la tercera ciutat més important del país. El tema no és menor i en funció de la lectura que en fem tots plegats hi haurà motius per pensar en que tot és possible o, ben al contrari, que amb en Barrera va morir quelcom més que un ex president. Em demano si sabrem estar a l’alçada de les circumstàncies, ara que encara som a temps de poder fer grans revolucions i ara que el vent bufa al nostre favor. És per això que avui encara goso cridar convençudament: “Visca Catalunya Lliure!” Per què ho crec possible. I per què només depèn de nosaltres.