Classes d’idiota

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Passa que l’idiota és vostè
La setmana passada era moment de celebració patriòtica. En comptes d’això, vam arribar a escoltar una de les declaracions més desafortunades que s’han fet en nom de l’independentisme. Titllar d’idiota a la bossa més gran de separatisme que corre per aquest país és una magnífica forma d’enfonsar la causa. En comptes d’abundar en l’autocrítica per tal de veure com es poden millorar uns resultats prou desastrosos, la recepta emprada és la fàcil –i molt espanyola, per cert-: empastifar els altres. Ara, jo dubto que tal pensada doni masses rèdits. Es poden ser moltes coses, però no tan suficientment idiota com per decidir votar a qui directament t’insulta. Tant malament encara no estem.

Passa que vostè no té un pèl d’idiota
Aquest cap de setmana Esquerra ha triat nou president. En Junqueras ha aconseguit sortir escollit president amb un suport majoritari del seu partit, així com el seu candidat a les espanyoles, que ha doblat a l’altre aspirant, un exemplar de la vella guàrdia.

En Junqueras gasta bastant més d’intel•ligència com per suposar idiota tothom que decideix no votar-lo. Deia ell: “en la vigília de la victòria haurem de tenir la ma estesa”. Difícilment una ocurrència com aquesta pot ser compatible amb la de l’insult gratuït.

Aquest home pot fer una gran feina, perquè mentalment no està subjecte al jou clàssic del sectarisme. Té una visió més lúcida del que estem acostumats a veure en l’independentisme oficialitzat. Pocs són els excessos que se li coneixen, per no dir cap. Molta és la capacitat demostrada per construir ponts amb l’objectiu de sumar per la causa que defensa, que també és la nostra. Aquest estil de fer política fa temps que una majoria l’espera.

Passa que aquests tampoc han fet l’idiota. De moment.
Hi ha la gran bossa de vot independentista dipositada a CiU que espera el seu moment. Això és: trobar la versió política que posi per davant els interessos de país a els ideològics o els de partit. En teoria això hauria de ser el fonament on reposés tota la teoria independentista d’una formació que se’n declari com a tal.

A l’hora de la veritat no es pas així. Hem assistit a molta efervescència separatista, a molta cridòria i ha poca traducció política de tot aquest enrenou. Per això CiU s’acaba lucrant d’un vot que en realitat no el mereix. Però la coherència del seu discurs fa que molta gent es decanti per ells abans que fer-ho per una altra opció desacomplexadament independentista.

Podria ser que la victòria que ara mateix li toca gestionar a la federació nacionalista (una conjuntura rematadament desastrosa, un PP abrasiu i amb efectes devastadors i el canvi de rumb que sembla iniciar ERC amb en Junqueras) li surti molt cara. Pocs seràn els avenços que experimentarem com a país i, en canvi, el nivell de frustració nacional sembla disparar-se fins a quotes impensables. És justament en aquesta retorçada combinatòria que auguro un bon futur al recentment escollit president d’ERC.

Els uns que no saben fer res més que l’idiota. Els altres que juguen amb foc, sense tenir massa clar que tant el cove com el peix se n’han anat a fer punyetes. Conclusió: totes li ponen a en Junqueres, hores d’ara.