Catalunya i... ooolè!

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

A partir d’avui comença una Catalunya lliure de curses de braus. Una de les fites més grans que ha aconseguit aquest país per posar a lloc un dels clixés més refotudament espanyols. Qui vulgui curses de braus, que se’n vagi a l’estranger. Ara només queda engegar a Mart tota la iconografia que encara ronda per les botigues txusqueres de souvenirs. Les manoles amb farbalans i els braus -que al final acaben damunt d’algun televisor- han de ser definitivament extirpats del nostre imaginari col•lectiu. Si ens hem de presentar al món, que sigui amb Gaudí o Dalí o amb la barretina i el porró. Tenim mil collonades amb denominació d’origen, abans que haver de recórrer a qualsevol forma de producte espanyolista. Hi ha carcamalada que pugui superar un objecte amb els colors blaugranes? Qui vulgui segons quina meravella, que se’n vagi a l’estranger.

Els braus, doncs, estan de sort a casa nostra. Els ha tocat certament la grossa. Però en aquest tràmit, a més, ens hem trobat amb escenes d’histèria espanyolista, que mai hagués pogut imaginar. Posats a haver de suportar tanta caspa espanyolista per decret, he de reconèixer que he rigut molt veient les lectures que alguns prohoms de la causa pàtria han vist en tot aquest afer.

Començant pels mateixos “toreros” -carn de perfecte analfabet-, que han fet declaracions d’una lucidesa inhabitual. Serafín Marín, per exemple, ahir afirmà: “tenemos(?) un sector independentista que está gobernando y no quiere símbolos españoles”

Aquest tros de soca ni deu saber que tot això és fruit d’una iniciativa popular, engegada per un ciutadà argentí resident a Barcelona. Vull dir que ben probablement si una mà tacada de nacionalisme català hi hagués portat la iniciativa, de ben segur que de seguida en sortiria una altra, encara més nacionalista –i més progre- que hagués fet mans i mànigues per avortar l’operació. Ni aquest torero ni tota la caterva de –suposats- periodistes, polítics, opinadors professionals, liberals de vol rasant, altres impostors i quasi profetes, no volen saber res d’aquell argentí que un dia va ser presa del rampell animalista. Aquesta prohibició els proporciona cobertura per embestir altre cop contra tot allò que es mou en forma quatribarrada. Talment com un bou, així que veu el primer capot rosat, perden el món de vista.

Un país que maltracta els animals i d’això en fa espectacle és un país anormal. Tot el lirisme abocat en la defensa d’aital festa em sembla lamentable. Me’n refot bastant si empelta o no amb cap tradició genuïnament catalana. Avui trobar el gaudi a base de maltractar cap bèstia em sembla del tot censurable. Mil anys d’història ens han de servir per alguna cosa més que substituir els parracs dels nostres predecessors pels coi d’Iphone. L’oci, amb mil anys, també ha experimentat una gran varietat de formes i escales. Així com se li suposa a la sensibilitat humana.

Aquells pro-taurins que avui lamenteu la decisió del Parlament, podeu trobar gran consol llegint les cròniques de l’ABC, La Razón o escoltant Intereconomia. Unes quantes racions d’aquest xarop d’estopa i estic segur que aviat vindreu a les meves. Només per això, ja valia la pena haver prescindit de les “corrides”. Llàstima de no haver-ho sospitat molt abans. Muuuuu!!!