El cas Millet

L’actuació de’n Millet ha ereccionat moltes ments. De tots colors ideològics, però amb una confluència total. El cas ha servit d’excusa per carregar contra la burgesia catalana i la societat civil. M’ha sobtat veure tota la teoria que ha desfermat tant des de la dreta com de l’esquerra, sobre els cent cognoms que conformen aquest club exclusiu de prohoms burgesos. La virulència amb la qual es practica tanta crítica em portar a creure que aquest el país és un camp minat de complexos molt difícils de curar.

Aquesta Catalunya actual, que aspira a universalitzar tot allò que se li planti pel davant, devota del Low Cost i àvida d’Ikea és impossible que arribi generar mai un llegat semblant al que va deixar-nos els avantpassats d’aquests cent –o dos-cents- cognoms, que avui són denigrats amb tanta facilitat.

El cas Millet ha servit per fer aflorar el complex d’analfabet que avui passegen tant arrapat els nou rics que ha generat la catalana terra. I ha posat en la mateixa trinxera la Catalunya esquerranosa, amb el complex insuperat de forastera i eterna aspirant a nou rica. Avui fa el mec tirant de Mangos o de Zara, però si hi hagués l’oportunitat faria el senyor a Furest o a Santaeulària. No solament la burgesia a casa nostra estira més el braç que la màniga. Ai, si la tarja de crèdit parlés!

Això és el que també ha fet en Millet, sense voler. Posar a primera línia una guerra de guerrilles que diu ben poc en favor de molta Catalunya. Perquè de tant servida que va ha extraviat la vergonya, la sensibilitat, la civilitat i no perd ocasió per fer el ridícul de forma esclatant. Aquesta Catalunya de la xerrameca fàcil i delirant, que encarrega informes fins i tot per saber com ha de seure a la tassa del wàter, està rematadament incapacitada per deixar en herència a les generacions futures res semblant al Palau, per exemple. Encara que sigui amb els números vermells d’un roig roent. Impossible.

Ara que aquesta Catalunya tan rica i plena de retòrica s’embranca en discussions sobre el patrimoni intangible, ara podríem arribar a terribles conclusions. Després dels pressupostos que s’arriben a invertir per formar la ciutadania, ja em diràs sinó és un principi d’estafa als que vindran –intangible, això sí- el fet de no llegar res que no sigui una llufa, una buina o qualsevol altre caca encara avui difícil de catalogar.

Hi són, però no es veuen

Com cada dilluns, demà sortirà publicat el darrer post, aquest, al Bloc Gran del Sobiranisme. A partir de dos quarts d'una. Molt bona setmana!

De vol massa rasant

Ja som en campanya. Més que ho anirem veient. Sempre hi ha el qui ho està més que els altres. Cas del PP, que ja ha nomenat candidat a la presidència de la Generalitat. El pes d’aquesta responsabilitat ha caigut en la persona de n’Alícia Sanchez Camacho.

Sort que aquesta noia és gironina. No imagino el que podia haver sortit si els seus pares arriben a triar l’àrea metropolitana, com a paradís de la seva jubilació. Són espanyols i a la vista de com els ha sortit la nena, suposo que espanyolíssims.

En el mateix discurs d’acceptació/proclamació de la seva candidatura ha manifestat que “no permetrà que el català sigui la llengua vehicular a l'escola”. És curiós que una pensada d’aquesta mena la tingui precisament una persona nascuda aquí i que a casa fa anar l’espanyol. És justament la llengua l’element més integrador per a un foraster. El desconeixement del català per a molta gent significa el principi de condemna al ghetto. Ella ho hauria de saber més que ningú i, per tant, exhibir una mica més d’intel·ligència.

Si avui la Sanchez Camacho s’entesta a fer el paperot d’extraterrestre no és per culpa del que ha trobat a Catalunya, ni d’un destí que li ha jugat males passades. És per què vol fer carrera política pel cantó més rastrer. Amb aquesta persona Catalunya ja ha fet tot el que hi havia de fer. Però hi ha casos que no tenen remei ni després de ser recautxutats.

Les nostres pors

Demà dilluns sortirà l'article que penjo al Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest i el podràs veure a partir de dos quarts d'una de la matinada. Bona setmana!

Desesperats de la vida

En aquests darrers dies hi ha hagut motius per escalfar-se el terrat més del normal. Això d’Arenys podria haver fer molt de bé. O molt de mal. Segons com es miri o, sobretot, segons com es gestioni.

No considero que en aquesta localitat del Maresme hi hagi cap principi de res. Ans el contrari. Ens ho hauríem de mirar amb una mica més de deteniment, abans de començar una d’aquestes febrades patriòtiques que darrerament només les provocaven el fart de calçots. Convoca referèndums a Barcelona i la seva àrea metropolitana, maco. A veure si ens tornem a clavar un gol en pròpia porta.

I amb aquest pim pam pum sobiranista i el conseqüent excés d’eufòria, entra en escena en Laporta. Quin pais! Per a mi el que seria normal és anar a sospirar rere la porta d’alguna universitat o d’alguna empresa de referència. Vull dir per anar a la cerca de recanvis polítics. Mai entraria en els meus plans posar en el punt de mira cap element vinculat amb el futbol. Al capdavall no és més que una activitat tercermundista, per més que m’ho intentin vestir d’alguna altra forma.

Ho sé: en Gil i Gil va triomfar, sí. Però deixem aquest model de funcionament a Espanya, que allí senta de meravella. Un país no és ben be el mateix que anar rere una piloteta. I si entra, entra. I sinó, crisi institucional al canto. Col·loquem al futbol al seu lloc i no cacem més mosques a canonades. No estem -encara- tant desesperats!

Gestionar la seva por

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una de la matinada, sortirà publicat aquest post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com ja és tradició en aquest dia de la setmana.

Espero que tant la Diada Nacional com el dia d'avui a Arenys de Munt t'hagin proveït moments àlgids de satisfacció.

11 de setembre

Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena...
Molt bona Diada!

Crítiques a la política econòmica

L’atac que ara té en Castells cap a la política econòmica d’en ZP és un atac en defensa pròpia. D’allò més naïf, però. Ell representa un dels darrers cops de cua del maragallisme oficial. Sabia –ho sap el més ase- que el resultat de les seves negociacions per la qüestió del finançament van acabar amb un bon calbot montillesc i passant per l’adreçador. Després de mostrar una vel·leïtat -més o menys sentida- el van haver de posar a lloc. El nyap que ens farà menjar aquest home serà antològic, perquè ni acompleix les expectatives que va crear ni amb aquest Estatut que ja fa dies que tremola. El conseller Castells s’ha jugat el prestigi intentant vendre, tant a la Sra. Paquita del Mercat de l’Abaceria com al col·lectiu d’economistes -i a tothom que se li posa pel davant-, que les seves gestions van ser tant lluïdes. L’endemà de rebre el calbot no havia ningú a Madrid que sabes el que l’honorable conseller havia anat a signar, ni gosaven aventurar cap de les xifres que l’home anava esbombant en forma de triomf per Catalunya. En resumides comptes, una manera de fer el ridícul tant privada com públicament. I ara sembla que s’hi vol tornar, perquè el seu honor ha quedat remenat i massa tocat. Però els seus companys ja han corregut a desmarcar-se. Davant d’un faristol i la bandera catalana han declarat solemnement haver quedat sorpresos amb les declaracions del seu conseller. (Aquí s'albira un principi de nou calbot, que motivarà en Castells haver de precisar ben aviat les seves paraules).

En Castells sap que la presa de pèl de l’acord de finançament no aguantarà dos telenotícies. Se l’ha hagut de menjar i ara ha de començar a cercar noves vies per distraure efectivament l’atenció que ara se li podria dedicar. En fi, com un calamar: tira tinta i comença a córrer. Fins la propera trastada.

Ja fa vint anys!

A tres quarts de vuit m’ha arribat un missatge de text, via mòbil: “Avui fa 20 anys de la inauguració de l’estadi. FREEDOM FOR CATALUNYA!”. Al seu autor el vaig fer anar rere les columnes que hi ha al començament de l’Avinguda Ma. Cristina i li vaig dir: Et baixes els pantalons i t’hi col·loques unes quantes lletres. Són les que després t’hauràs de tornar a treure, un cop salvats els controls policials. Ajuntant-les amb les d’altres voluntaris com tu farem una pancarta que ha de donar la volta al món.
Al paio el que li preocupava de debò era que, un cop dins l’estadi, algun reporter gràfic el pesqués amb els pantalons avall. I que fos aquella imatge la que recorregués el planeta. (Als catalans sempre ens ha perdut l’estètica!). El meu amic cada any m’ha recordat la baixada de pantalons en lloc públic. Jo li havia promès una entrada, sí. Però es va haver de baixar els pantalons!. Quan em va presentar la seva dona el primer que va fer fou delatar-me: Aquest va ser el que em va fer despilotar a Montijuïc! I quan la meva dona aparegué en escena, tres quarts del mateix. Ara té dues precioses criatures. Són encara petitones. Però així que sàpiguen dir “bon dia”, son pare em tornarà a assenyalar davant d’elles. I jo aleshores faré córrer la seva foto, amb els calçotets avall. En vint anys el Photoshop ha arribat al punt de fer vertaders miracles. No tant com per aconseguir la independència, però sí per poder deixar-me ben descansat.

Ser o no ser

Avui és dilluns. Aquí pots llegir el post que he penjat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Suposo que pot ferir una sensibilitat o altra, sempre que no siguis liberal. Bona setmana!

Humanitat

Amb les presses típiques de la tornada sempre hi ha alguna cosa que marxa del cap. Tot i ja sent en alta mar, vaig demanar-li a la noia que havia a recepció em deixés anar a la coberta on era el cotxe aparcat. Era una persona prou disposada, procedent d’alguna banda de Llatinoamèrica. Ella em va dir que era totalment prohibit accedir-hi, un cop el buc és en marxa. Vaig insistir en motius humanitaris i que després em caldria una habitació doble.

La noia va ser presa del dubte, tot i les estrictes instruccions que sembla ser existeixen al respecte. Jo mateix em vaig oferir per ajudar a obrir la voluminosa porta de ferro, tancada amb dos panys enormes i difícils de manegar. Vaig fer saltar el primer i, veient la meva decisió, ja em va deixar obrir el segon i la mateixa porta.

Vaig poder arribar de seguida al meu cotxe. El sol era espatarrant i no vull ni pensar què hagués pogut passar allà dins, en les set hores de travessia i a mercè d’aquelles temperatures. Vaig agafar amorosament la sobrassada de quatre quilos i mig que havia comprat a Sa Canova, a Campos. (Quan penso en que el meu fill -que era tota una bèstia en néixer- feia només quatre quilos!). No va ser fàcil obtenir-la, perquè parlem d’un restaurant. Ara, la qualitat és majúscula i va valer molt la pena ser prou pesat com per poder dur l’aigua al meu molí.

Vaig portar orgullosament la criatura en braços, cap a dins. A la noia de la recepció hi havia alguna cosa que no li quadrava, perquè l’embolcall era justament una bossa del Corte Inglés. M’esperava amb la clau de l’habitació als dits. La hi vaig prendre, amb cara alleugerida. Ella va dir-me, amb un punt de sorpresa:

-Está bien?
-Gràcies a vostè i a Déu, sí. Ella va somriure i va seguir:
-Como se llama?
-Sobrassada. És mallorquina, com la meva dona. Així que arribi a l’habitació la deixaré damunt d’un llit i la destaparé. Aquesta calor no li podia anar bé de cap de les maneres.
-Pues claro que no! Ni modo! Cuidela bien.
-Ho faré. No en tingui el menor dubte. Gràcies altre cop.

No vull ni pensar què m’hagués pogut passar si arribo a casa amb aquest tresor rostit. Cap raó de tipus humanitari hagués impedit que la ira de la meva estimada esposa em convertís molt probablement en ració de croquetes o en alguna cosa encara més capolada.