Em vaig jugar la reputació assegurant que ERC no acceptaria de cap de les maneres aquest acord de finançament. Al cap i a la fi, pactar incomplint l’Estatut és més temari. Vull dir més que complint-lo. Hi ha molts números que la cosa no surti pas bé. L’efecte per corregir aquest risc només és virtual. L’únic que s’hi pot fer és vendre que el miracle passarà el 2012, per exemple. Ara, jo creia molt innocentment, que tal i com van les coses, la gent d’Esquerra només necessitava una excusa versemblant per no haver-se d’empassar més ratlles vermelles del compte. Un cop de puny a la taula per mor d’un dubtós acord de finançament els hagués atorgat una credibilitat que ara resta molt tocada. I, per efecte de carambola, agafaven als reagrupats amb el pas canviat.
I no ha estat així la cosa. S’ha esbombat un gran pacte per aquí a tres anys. El curiós del cas és que, així com el mac Andreu de la part catalana ja s’ha penjat unes quantes formoses medalles, a Madrid la ministra que recepciona l’acord no gosa parlar de cap xifra. D’aquí ja pots començar a deduir com pot acabar aquesta història. Ara mateix, per exemple, un dels grans mèrits del pacte és que tothom rebrà per damunt de la mitjana. Miracle, com deia.
Trobo molt simptomàtic, també, la sincronia que hi ha hagut a Esquerra entre l’assumpció d’aquest pacte i el nomenament d’un responsable de campanya electoral.
Sembla que aquí hi ha un llarg guió que està més que escrit de fa dies. Que el dia 15 s’anunciaria l’ok a un finançament, el que sigui, era cosa arxisabuda. Es va respectar, però, les dosis de comèdia –així és com encertadament ho qualificava el mateix Ridao- per donar més cache a l’escenificació política. Ara en Saura ja ens assabenta d’un nou apunt, no gens menor. L’Estatut serà considerat “globalment constitucional”. I posa data a la declaració pública, que oscil·la entre l’agost i el 15 de setembre. Ja podem suposar, doncs, com quedarà de pla allò que sobiranament representa la nostra voluntat popular.
Les incògnites a aïllar són ben poques. Només cal veure exactament per on és que s’ha podat la constitució catalana. En funció d’això vindrà la decisió d’embolcallar-se amb la bandera o no. Però el cert és que cada dia que passa juga en contra del naixement d’un tercer tripartit. Jo començo a sospitar que tindrem eleccions aviat.
El patriotisme social ha estat una afaitada més. El quaranta per cent dels aturats ja han esgotat la prestació de subsidi i la tendència no sembla minvar. El nombre de pobres ha augmentat un trenta per cent en un any. D’altra banda, tot el que és pot comptar com acció política en positiu d’aquest tripartit sempre resulta ser a llarg termini i en dibuix fotorealístic. I, en canvi, les enquestes pròpies per més que s’intentin acolorir amb el Photoshop són prou galdoses.
El temps els juga en contra. La maquinària socialista fa dies que és en campanya. El erkys ja han nomenat director d’orquestra electoral. Veurem com puja el to en els mitjans públics i veurem, també, que els aires de la tardor no seran precisament els que marca El Corte Inglés. Sinó de campanya més o menys descarada. Ara, com a mínim, els queda el ressò d’un gran pacte. Ara que encara ningú sap res de res al respecte.
Només feia catorze minuts del petardo a Calvià, que jo ja me n’havia assabentat. Uns amics meus, catalans, que eren a dinar amb nosaltres havien de passar la tarda amb uns parents seus allí, molt a prop d’on havia estat l’atemptat. La tieta Paquita va trucar-los quaranta vegades. Estava molt esverada. Molt. Les mesures policials cada cop eren més fortes i les cúes a les carreteres dels voltants eren considerables. L’esmentada tieta, patia per què els seria francament complicat accedir a la zona i poder perpetrar la visita. Els meus amics van un cop l’any a Mallorca i fan una mena de ruta bacallanera familiar. Un tour esgotador. Però, és clar, és que només és un cop l’any que van a Sa Roqueta!. Finalment la tieta Paquita sembla ser que, preveient el pitjor dels col·lapses, va donar-los els telèfons de la Polícia Nacional, el de la Guàrdia Civil -la de Calvià-, el de la polícia local, el de ...
