Itching like grass

Tocar el dos

Dintre d’unes hores agafarem carretera i manta, cap a les terres de l’Ebre. Si he de ser sincer encara no sé exactament on vaig. Sospito amb qui, però exactament no ho sé del tot. En Tremosa diu que un moment o altre s’hi afegirà. Les darreres vacances d’aquesta mena les vam passar a casa seva. Fou poc abans del referèndum. Vam tenir una discussió prou pujada de to. El coi d’en Tremosa tot ho valora en funció del dèficit fiscal del nassos. Em va saber greu –una mica, només- haver-li de dur la contrària justament a qui t’està posant el plat a taula. Aquest cop serà diferent, però. Ell s’ha postulat clarament per l’esquerrovergència. Crec fins i tot que la parauleta es seva. És un gran consol –al menys per a mi- saber, com a mínim, del que no discutiré en aquest collons de pont.

De moment em concentraré a lluitar aferrissadament per no haver de passar la humiliació de pujar a cap bicicleta. Els meus amics són uns xirucaires de molt cuidado. Podrien passar per deixebles avançats d’en Saura. En la intimitat tenen eco-rampells. Aquí incloc la meva estimada Ília Gràcia, que em llegeix i que m’he afartat de dir-li que és una comunista extraviada. Només us diré que tots farem cap a una casa d’aquestes d’agroturisme. Vida comunitària. Ho compartirem tot, fins i tot les criatures. Tres dies i després tots cap a casa.

Aquest trasbals majúscul a la meva rutina, sospito que significarà haver d’aturar el blog. Fins diumenge. Jo m’enduré l’ordinador, per si puc fer algun post. Però com que ja he dit que els meus amics són tan xirucaires, estic segur que no han tingut el detall de posar com a prioritari el comptar amb la connexió a internet, a l’hora de llogar aquest coi de casa.

Per si es confirma el meu aïllament, vull desitjar-vos unes bones vacances als que les pogueu fer. I als altres, també. Heu de recordar en moments com aquests que treballar honora a l’home. Fins ben aviat!.