Itching like grass

Les respostes
En l'ordre que em van arribar

júlia said...
Els partits tenen un problema, volen agradar tothom i esgarrapar vots de tot arreu. Per això, han de fer concessions i filigranes. Crec que no es pot dir que ciu hagi punxat, després del desgast de tants anys de govern i de canviar de líder, amb un pes pesat com Pujol al darrere. Llevat de iniciativa, tots van punxar, em sembla. Una altra cosa és que precisi més vots i suports, que no arribi a grans majories. De fet, fins ara, ell, i els altres, tenen uns sostres difícils de superar. Recolzar-se en el pp, tal com està ara, potser l'hauria fet punxar més. L'esquerra, ni en vull parlar, crec que vol governar com sigui, vol sortir a la foto. En fi, un panorama lamentable, però no crec que precisament sigui ciu qui tingui la culpa de no governar, encara que Mas és un líder que potser -encara- no connecta amb certs sectors socials més humils, de 'cor' convergent. Titllar encara les opcions de dreta-esquerra està bé per fer partidisme, però no és massa real. NI comparar tres ays de tripartit amb vint-i-tres dels altres.

Com a reflexió: és més difícil ser coherent i alhora arribar a un milió de persones. Hem de començar a pensar en la construcció d’un espai –el catalanisme- que ha de ser hegemònic. Cal començar en canviar de paràmetres.

Marc Arza Nolla said...
Havent perdut "només" 100.000 vots, CiU és el guanyador de les eleccions. Però si es té en compte la trajectòria del tripartit, el paper galdós d'ERC, la deriva absurda del PP espanyol i sobretot el perfil del candidat socialista, el resultat de CiU és molt dolent.

El que m'agradaria transmetre al convergent amb qui sopeu és la sensació que per a molta gent l'ànima "pija" de CiU ha pesat en excés i li ha provocat un rebuig que en molts casos l'ha fet quedar-se a casa.

Amb les eleccions a l'ajuntament de Barcelona i el perfil del candidat Trias hi ha una oportunitat excel.lent per a trencar aquest "feeling".

Ja ens explicaràs,
Marc

Alguns en som més conscients que d’altres. Jo en sóc un d’ells.
Ara, les caricaturitzacions sempre en les faran. A en Pujol se li va dir missaire, botiguer i pare de set fills. Als anys 80 molta gent era això. Això et juga a favor.
Quan se’t caricaturitza com a robot, això se’t tira en contra. La seguretat d’en Mas ha estat gairebé ofensiva.

Jaume Ametller said...
Demana´ls si una estratègia nacional de debó no hauria de voler construir un marc de partits sobiranistes a esquerra i dreta? Aquesta pluralitat l'hem de veure com una possibilitat no com un perill. I això ho dic independenment del que pugui pensar sobre la política de pactes d'ERC.

El dia que siguem independents, sí. Aquest dia jo ja no estaré en la política.
Hem de construir moviments que ens ho permetin. Mentre no siguem lliures, no hem de crear la discussió sobre dreta/esquerra. Quan el substantiu és dreta/esquerra i l’adjectiu és Catalunya, aleshores això és fatal.
Podem mirar el que han fet els moviments nacionalistes al País Valencià, per exemple: en primer terme són d’esquerres i després valencians. Així han acabat.

Clint said...
Jo li preguntaria com és que els que tot i saber al que juguen, que per això s'hi dediquen professionalment, han estat incapaços de liderar una sinergia de país que engresqui tots els nacionalistes, i com encara avui estan fent el paper del guanyador moral, com si això signifiquès res.
A mi no em val que diguin que el tripartit estava pastelejat abans, que ve van saber sortir-se dels camins marcats amb l'aprovació de l'estatut no?
Si sabem fer tant alta política, demostrem-ho a tots els nivells.

El fet diferencial del catalanisme el marca CiU, encara. Altrament hores d’ara seriem Mallorca o València. ERC no és gaire diferent a la Chunta Aragonesista.
Aquí s’hagués pogut fer un pacte nacionalista únic, un cop el PSC diu que prefereix l’oposició a pactar amb nosaltres. Heguessim pogut muntar un fet diferencial molt potent.
Hem d’aspirar a ocupar el terreny que ha quedat erm. La política l’hem de fer en funció d’aquest fet.

Txell said...
Mira jo no hi entenc massa de política, però a CIU els hi fa molt mal aquesta imatge rovellada que porten i el victimisme que esbomben als quatre vents cada vegada que guanyen, però els fumen a l'oposició.
NEcessiten un cap de llista més proper al poble, que realment es preocupi per les persones, necessiten treure's la xacra de la dreta, d'una punyetera vegada i sobretot sobretot... enviar als d'Unió a pastar fang!.

Totalment d’acord.
Es fa molt difícil trencar clixés quan ets sol i t’els posen contínuament.
(Li explico que vas anar a escoltar un míting a Mataró i el “molt” que et va engrescar). M’hagués agradat conèixer-la personalment. Tinc més sex appeal que en Ramon Camp, jejejeje...

garmir said...
Hola:
Dessmond, jo com altres comparteixo que la denominada ànima pija de CIU es directament culpable de no haver tret majoria per governar (via increment abstenció)CIU era amb Pujol un partit Nacional i Social, peró amb Artur Mas, (sé que em renyaràs)es massa liberal en economia, ha perdut teixit social i complicitat amb certs sectos socials. Gràcies.

Sense desligitimar el que diu aquest senyor, m’haurà d’acceptar que el partit que està més ben connectat amb la realitat social és el que ha rebut més vots. Ara, també cal acceptar que s’ha de revsisar algunes coses per anar millor.

En Farlopa, via correu-e diu...
Bones Dessmond tu has demanat que t'enviem 4 ratlles de la nostre opinio, doncs aquí les tens, fes-ne el que creguis oportu.

CIU no a punxat, a punxat la societat i això per a mi be directament ocasionat per culpa la falta d'identitat dels liders politics amb la societat, en especial amb el jovent. La distancia real entre un politic i la gent del carrer es molt exagerada, els politics es vinculen poc amb la societat de carrer i el ciutadà no es sent identificat, i tampoc s'ha fet gran cosa per vincular la societat amb la politica, un cas seria el d'Igualada que el lio que tenen montat amb el futur alcaldable es exagerat i ridícul això fa que et desilusionis. M'allargaria molt més però entenc que tampoc és el que toca. Gaudeix del sopar esperem veure la crònica.

A la teva disposicio
Farlopa

Cert, des de la política s’ha generat molta frustració. Però des de la ciutadanía també s’ha generat molta frustració als polítics. Tenim un nivell d’exigència que ens ha tornat egoistes. Això es fa molt difícil d’administrar.

Mireia said...
No se si arribo tard per la pregunta però bueno, m'agradaria saber fins a quin punt Convergència estaria disposada a avançar cap al sobiranisme, vull dir que entenc que si no es aixís doncs que amb ERC hi ha poques possibilitats de pacte, nusé però a mi per projectes que no incloguin arribar a la sobirania doncs que m'està millor el tripartit que cap altra cosa, que es cert que a Convergència també hi ha gent progressista (per exemple he comprovat que als instis la Carme Laura Gil va deixar molt bon record, com a defensora de l'ensenyament públic i de la integració escolar, i aixòs es progressista), vale, però hi ha un llast carcamal que es diu Unió, i una bona part de Convergència que també Deu n'hi do, bueno que lo que volia dir es que a banda del sobiranisme doncs que no veig la manera perque Convergència s'apropi a ERC, i si no hi ha sobiranisme doncs que no queda res, doncs aixòs Dessmond, que fins a quin punt Convergència està pel sobiranisme.

El que no se li pot demanar a Convergència és allò que no se li demana a ningú més.
Pel que fa a ser progressista, quines diferències hi ha en les polítiques de CiU i PSC –més enllà d‘etiquetes i retòrica-?. Un exemple: la primera regulació de parelles homosexuals a l’estat va ser la catalana, impulsada per una consellera d’Unió.