Itching like grass

Amenaces

Dintre del pack nadalenc hi ha un capítol de les amenaces. Ara és el moment àlgid. Ara és quan hem de concretar que coi hem de fer pel famós pont/aqüeducte de la setmana vinent.

Penseu que el primer rumor del que havia de ser el moll de l’ós d’aquests dies em va arribar a finals de juliol. Si algú em va llegir aleshores, vaig tenir la feblesa de fer una escapada al País Basc, a un balneari. Entre banys d’algues, menjars continguts i excursions insofribles travessant paratges ignots i munts de llicorella, em va arribar el primer eco d’una proposta indigne per a mi: fer una ruta en bicicleta dels collons per les terres de l’Ebre.

Aquest juliol va anar d’un tris que no hi deixés la pell. En set dies vaig arribar a fer l’equivalent a vint anys –meus- d’exercici físic. Ho juro. I tal com juro això vaig rejurar que mai més m’embrancaria a una presa de pèl semblant. El que havia de ser una cosa relaxada en realitat fou una de les creus més grosses que ha hagut de suportar la meva carcanada.

Doncs bé: en plena excursió aleshores, ja va sonar el mòbil amb el “cuento” de la bicicleta. Deia na M a la meva estimada –a estones- dona que fins i tot en Desmó pot fer la ruta en bicicleta: tot allò és molt pla. Ah, na M, a més de ser molt bona –boníssima amiga-, és de les comptades persones que saben que tinc en dansa aquest blog.

Ganes les meves, sabeu?. Quan tinc una estona de lleure la vull per fer el que em vingui de gust. No tinc aquest esperit esportiu ni el vull desenvolupar. La meva caixa toràcica és encara de bebè immaculat. So what?. Quatre dies que puc tenir més o menys de calma txitxa els he d’invertir per quedar esbraonat?.

El pla resulta que consisteix a fer la volta a Catalunya en dues rodes. Una cosa que hauria de fer en Saura i la seva Mayol en comptes de jo. En la cursa hi participem tres parelles i les corresponents proles. El cert és que amb els darrers és on hi trobo l’incentiu. Jo no tinc descendència i no visc en primera persona tot el sacrifici que comporta haver d’educar en la correcció un nano. Però he de dir que tampoc tinc masses manies per trencar qualsevol d’aquestes normes que un pare assenyat mai faria i que converteix en regla d’or. Sempre que fem excursions jo em quedo amb els petits que van al davant o al darrere. Sempre. Així els puc fer la proposta següent: si em dieu un acudit amb moltes paraulotes, jo us n’explicaré una altre que en tingui de pitjors. Entesos?. És un dels exercicis més descollonants que conec. Us el recomano, de debò.

Enguany, a més, estic disposat a pujar el nivell. Estic mentalitzat fins i tot a clavar-los aquella hòstia que un bon pare d’avui encara no ha engaltat mai al seu cadell. Ara ho pacten tot, s’ho parlen i ho mediten. Mai arriba la hòstia que tants cops plana en l’ambient i que mai acaba de fer la maniobra de descens des dels llims. No ens hem d’enganyar, amb quatre dies de convivència hi ha moments de tot: per fer el bandarra i riure molt i moments de pedagogia encara que sigui un xic forçada.