Lluitar qualsevol pam de llibertat

Demà dilluns es podrà llegir aquest post. És el que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Treballar en nous filons

Llegeixo de bon matí una literatura que potser no hauria de tocar fins passat el mig dia. Em refereixo a una entrevista a El Singular Digital que li fan al senyor Miralles, diputat i coordinador general d'EUiA. Explica –i defensa- moltes coses que, efectivament, li ajudaran a mimar el seu hortet. A mi potser m’escandalitzen. Però ell podrà conrear aquest nínxol de mercat que de forma impertèrrita segueix recolzant l’opció que defensa i, tot i ser minoritària a Catalunya, li garanteix tenir presència en redols polítics que mai hagués sospitat. Vull dir, ni ell ni jo. S’acompleix, doncs, allò tan conegut de la feina ben feta. Reconec que saben trempar molt bé tot aquest receptari verd de forma que arriben a fer les delícies a tots i totes les bledes que pul·lulen pel país. I ja no diguem el clímax que poden provocar a tot quisqui que decideix penjar directament d’una branca de la formació.

Diu el flamant conreador general d’EUiA: “Quan vam discutir el primer acord d’Entesa em vaig quedar en minoria defensant que les conselleries haurien de ser barreja. Les forces de govern haurien d’estar més presents a tots els departaments. La pluralitat comporta conviure i, per tant, no podem parlar de la conselleria del meu partit, sinó de la conselleria del govern.”

Sobta comprovar en algú tant antisistema com ell que ser al govern de la Generalitat ho entengui com una oportunitat de negoci bastant única. Mirar de fer crèixer el radi d’acció funcionarial fins l'equivalent al total de la institució, suposa augmentar exponencialment la capacitat de gestionar persones afins i dotar-les d’experiències que mai es donarien a base de complir amb el receptari propi. El més semblant a la versió verda i esquerranosa del que fa La Caixa amb les seves beques, vaja: posar a l’abast horitzons impossibles.

Com si el drama hagi estat aquest: arribar al govern i trobar una Generalitat orfe de funcionaris... d’això sí que n’hauria de parlar vostè, Sr. Miralles, en comptes de veure si el premi d'aquesta rifa encara l’hem de fer més gros!. Però és clar, el que pensa la majoria queda radicalment fora d'un determinat nínxol de mercat.

La crua realitat com a miratge

Diumenge La Vanguadia publicava una enquesta sobre la intenció de vot en unes eleccions al Parlament. Després d’una setmaneta presidida per la neu, podria ser que torni a glaçar en el cor d’algun personatge tripartit.

És sorprenent el que se’n pot arribar a ser d’incompetent, quan tenint tota la piconadora mediàtica del teu cantó, l’únic que assoleixes com a resposta és una jubilació a la bestreta. És clar que parlem d’una enquesta de La Vanguardia. Però és que les oficials apunten –més o menys- cap una mateixa direcció.

El negoci rodó, sens dubte, el fa Esquerra. Sempre segons la informació que ofereix aquesta font, la patacada més forta se l’arria Esquerra. Sí, els mateixos que van omplir portades –La Vanguardia inclosa- amb escenes d’una certa obscenitat política quan van decidir refregar-nos pels nassos una clau que mai més aquests mateixos nassos tornarien a ensumar en cap moment de cap legislatura. Ans el contrari. Tot el que hem pogut anar veient resta lluny, molt lluny de qualsevol clau.

El que podria resultar més sorprenent, però, és el cas dels comunistes reconvertits. Tot i el xàfec rere xàfec polític en el qual viuen instal·lats i la crua intempèrie amb la qual els han obsequiat els socis de govern, sembla ser que aguanten estoicament el que sigui. Hom podria pensar que es tracta d’un fenomen de la política. Però no podem perdre de vista que és una formació residual, acotadíssima, que tenia tant poc per perdre que fins i tot no podia perdre res. I així sembla que és.

Els socialistes pugen. Lleugerament, però ho fan. Ara, tenint present que han ostentat la presidència en dues legislatures aquest augment d’escons és una enganyifa. L’únic del que han estat capaços és de pispar en la bossa d’electors d’algun dels companys de coalició. Poca cosa més. Misèria i companyia, doncs. I amb tota fanfàrria mediatica a favor i un govern amic a Madrid. Misèria i companyia, efectivament.

Amb les coses així és fa difícil canviar de rumb hores d’ara. Per més que avui un suposat “interès informatiu” faci menester l’aparició sobtada -i en hora de màxima audiència- el president de la Generalitat en la televisió del règim. En la recta final de la legislatura és impossible bastir aquell miratge que hom ha estat impossible de recrear en quatre anys i escaig. O d’intentar vendre per enèsim cop allò que no ha estat aquesta “crisi” de la neu.

Símptomes de recta final

Com cada dilluns, el post de dilluns es podrà llegir a partir de dos quarts d'una. És aquest. El que sortirà al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Massa a la desesperada

Cal remuntar-se al 2001, per tornar atiar el més que discutible argument del “i tu pitjor”. Com si reiterar en el –ara ja- clàssic “la culpa és de CiU” servís per fer més suportable la manca de capacitat mostrada per l’actual govern de Catalunya.

Cal també ostentar una petitesa moral i política fora del comú per arribar a plantar-se davant del faristol del Parlament i només ser bo per adreçar semblant missatge a la població:

"S’ha reaccionat amb molta més solvència que el 2001, per exemple. Afortunadament, les coses han canviat molt des del 2001: avui, el President de la Generalitat ha anat personalment a la seu d’Endesa per interessar-se pel restabliment del servei elèctric; el 2001, el que era conseller en cap, Artur Mas, gastava llum a la pista de ball d’una discoteca"

L’autor –o autora- ha de ser molt conscient que el seu determinat estil de fer política ha tocat fons i que ja ha exhaurit tota la munició de la qual disposava. Quan ja no et queden bales per reposar l’únic que pots fer és mirar d’estampar la pistola al cap enemic, per veure si com a mínim el pots estabornir o obri-li un bon trau. Deixar-lo ben tocat com sigui amb l'objectiu de sobreviure, vaja. Però és que ni la pistola saben llençar aquesta gent. De tant prop com veuen i senten que és el perill, són víctimes de la desesperació.

El ciutadà "normal" davant l'imprevist

En tota situació excepcional, com pot ser la d’una nevada com la viscuda, hi ha una versió múltiple del papanatisme. Tenim els polítics que es cobreixen de glòria gestionant l’imprevist com perfectes amateurs, apareixen els polítics barruts que s’espolsen les puces amb més pocavergonya que gràcia, o brollen les valoracions polítiques que ratllen la indigència mental. Però hi ha un capítol a banda que mereix ser dedicat al ciutadà “normal”. Que sembla ser és tot aquell bestiar que d’una forma o altra no exerceix directament l’ofici de polític.

Això no vol dir que no pugui arribar a assolir les mateixes cotes rupestres. Quan plou, quan trona o quan neva, sempre hi ha un o altre que la bufa de través. Aquest dia era freqüent trobar el conductor que unilateralment decidia aturar la seva cursa en el punt mateix allí on era. Sense apartar el seu vehicle del carril de circulació, sense posar cap tipus d’avís ja sigui el triangle de marres o els quatre intermitents. Res de res, i a començar una espera de perfecte imbècil amb el pretext que “s’ha posat a nevar”. Això va provocar caos difícil de gestionar. Cues i males llets certament difícils de gestionar. Quan topes amb ciutadans on veus que la seva “normalitat” és d’aquest calibre et recorre una fredor per dins que no la provoca pas la intempèrie, sinó comprovar fins a quin punt hom ha extraviat la capacitat de reacció mínimament intel·ligent davant un imprevist que en absolut és catastròfic. Hi ha molta ciutadania “normal” que n’espera tant de l’administració, que arribarà el dia en que li exigirà que li treguin els mocs del nas.

Tota la vida que ha nevat, un moment o altre. Però és des que hi ha tanta administració disposada a fer tant pel ciutadà “normal”, que aquest ha començat una cursa imparable cap a una atrofia mental difícil de convertir-la en reversible.

La nevada del 2001 ja va mostrar uns primers indicis alarmants, a la vista de segons quina mena de comportament havia aflorat. Però després, fins arribar avui, hem tingut altres moments àlgids on ha rebrotat vertadera estupidesa humana amb tota la seva força. Cas del Carmel, per exemple. No és d’estranyar, doncs, que encara puguem assolir noves cotes de “normalitat” ciutadana altament preocupant.

Assumpte arxivat

Hereu, alcalde que defensa unilateralment -i per sorpresa- una candidatura de Barcelona pels JJOO d’un hivern o altre, s’ha tret les puces del damunt atiant el tros de funcionari incontenible que li surt tant de dins. Diu que l’ajuntament ha tingut una resposta correcta davant la previsió feta. És el llenguatge administratiu del “vuelva Vd. manyana”. I puntualitza què:

1)La previsió era només de ventada exagerada. Barcelona, doncs, estava preparada per rebre qualsevol tipus d’embat amb els braços ben oberts i sense necessitat de despentinar-se.
2) La previsió -que va resultar ser un absolut fracàs- va ser feta per una altra administració. Això és, la Generalitat de Catalunya i molt concretament el departament d’Interior.

I així és que ha donat per contestat amb una pulcritud administrativa el perquè de tot plegat i tant plegat i assenyalat el sentit cap on havia de caure el pes de tota l’atenció mediàtica.

Rere el desglaç

Després d’enllustrar una conselleria a base de tot el Feng Shui amb el qual un polític pot fer ostentació, ve l’hora d’actuar. Un cop pagades –entre tots- les condicions per irradiar bones vibracions arriba el moment de fer política. I és aquí quan queda al ras tot el farciment que intenta aixoplugar la retòrica “eco”. Són els professionals del “bio”, de l’ecologisme, de les performances en hores de servei i de tanta i tanta retòrica buida de contingut el que resta al descobert quan toca fer front a l’adversitat, encara que sigui de tipus natural. I acaba aflorant la vertadera dimensió d’aquests profetes sostenibles, així que no han gestionat cap més pancarta des de l’oposició. Tot aquest concepte “verd” esdevé un recurs efectiu del pur màrketing, destinant a conrear un nínxol de mercat molt concret. Només tirant d’aquesta veta assoleixen una subsistència política, altrament impossible.

Quan arriba l’hora d’enretirar les cortines de fum, per comprovar què hi ha rere el posat inversemblant de “Laura Ingalls” en aquesta colla que va quedar infantilment atrapada a “La casa de la pradera”, aleshores ve la sorpresa. Perquè tota aquest compendi de fabulació (in)sostenible sembla que hauria de quedar enrere, un cop toca fer política. Però no, hi ha la poca vergonya de sempre, suficient com per seguir la comèdia un cop ha començat la festa. Per exemple, que el director general de protecció civil quedi entrampat en un tren, és una broma de molt mal gust. Per més que siguis devot de no sé pas quina sostenibilitat en concret.

Ahir sentir en Boada era entre patètic i indignant. Els sopars de duro que oferia a la població escandalitzaven fins i tot a la periodista que dirigia el programa especial a TV3. S’ha de dir, també, que ella, com a bona professional, no va perdre en cap moment el posat seriós mentre oferia les declaracions en directe del pobre Boada i acte seguit les destrossava. Amb les dosis més altes de talante, és clar. Era exactament patètic escoltar les xifres de màquines llevaneus que hom havia de suposar eren treballant per la geografia catalana. Segons les fonts oficials la cosa va començar amb vuitanta. A mesura que va passar el temps i es va incrementar la mala llet ciutadana, el número gairebé és va doblar màgicament: cent cinquanta, amb un impagable apunt d’aquest il·lustre membre al servei de Catalunya, al dir que treballaven “a tot trap”. Van ser també còmiques les disquisicions sobre l’estoc de quilos de sal que el govern tenia a la seva disposició. Tot era un devessall de tirar pilotes fora.

Avui el repertori ha continuat. Incansable i patètic, vull dir. En Boada, poc content amb els paperets d’ahir, avui ha enlairat el recital fins extrems –ara sí- insostenibles a la credibilitat: els equips han rescatat el 99% de la gent que els ha sol·licitat.
Sí, a en Boada li toca molt fer el paperina. I no estalvia en numerets. On eren, però, en Saura o en Montilla? Queden misteriosament atrapats per les circumstàncies, fins que no arriba el desglaç. És aleshores que podem veure les seves peülles de mamut i de com n’arriba a ser d’anacrònica –per no dir esotèrica- la seva relació amb la gent.

Fer passar gana al nacionalisme

Demà, a partir de dos quarts d'una, ja es podrà llegir un nou post. Sortirà publicat, com cada dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Noves des de Xile

El meu amic, després d'una llarga espera, ha donat senyals de vida. Afortunadament. Tot i ser un correu personal, espero que no s'emprenyarà si el comparteixo amb l'audiència. D'altra banda, no crec que hores d'ara tingui massa temps per veure de què va el nou post en aquest blog. I és això el que diu:

Després de mes de 24 hores sense llum i 36 sense connexió a Internet a causa dels danys del terratrèmol, per fi em puc connectar. Moltes gràcies als que haveu trucat a mi o la meva família o enviat e-mails preocupats per com estàvem.

Ja sabreu tots les conseqüències i danys del terratrèmol a Xile, malgrat que encara no està del tot dimensionat el mal que ha fet, tan a nivell de la quantitat de morts com de danys a la infraestructura. Encara hi hal moltissims desapareguts.

La nostra regió (Araucanía) ha estat una de les afectades pel terratrèmol, i si bé ni de molt lluny els danys han estat els de les regions veïnes, a la nostra ciutat (Villarrica d'uns 45.000 habitants) la catedral ha estat molt afectada amb moltes esquerdes, un supermercat s'ha enfonsat i unes cinc cases a sectors populars també amb 3 morts, un d'ells una nena de només 4 mesos al caure-li al damunt una part de casa seva a causa del despreniment del terreny.

A casa nostra, (encara amb olor a nova ja que fa només 4 mesos que estem aquí), ha aguantat molt bé el cop, només amb algunes coses que s'han caigut i trencat però res greu.

Si bé, ja m'havia tocar viure molts "temblors" a Copiapó, zona molt més sísmica que el Sud de Xile (es considera temblor un moviment de terra de menor intensitat que un terratrèmol), cap d'ells havia estat de la intensitat del d'ara.

A nosaltres ens va agafar a una cabanya de la muntanya a 50 Qm. de Villarrica, on el moviment de la cabanya era tal que no podíem baixar del segon pis entre mig de soroll de trencadisses de vidres i altres. Finalment vam poder sortir de la cabanya i des de fora veure com es movia la casa i la terra sota els nostres peus. Quan teòricament va passar tot vaig entrar a la cabanya i si bé no teníem danys a l'estructura, van caure moltes coses entre articles decoratius, quadres i estanteries amb llibres i altres (al segon pis totes les coses de les parets i estants eren a terra). Ens vam posar a recollir entremig de repliques constants que ens obligaven a sortir novament de la cabanya. Van esser més de 3 hores després del terratrèmol de moviment continuat de la terra (amb molta menys intensitat afortudament).

Com que estàvem molt aïllats vam tractar de comunicar-nos amb familiars a altres regions per entendre la magnitud de la tragèdia i on havia estat l'epicentre (com ja sabreu Xile es una país amb una gran historia sísmica, i per lo tant amb bastant coneixement sobre el mateix, malgrat que feia 50 anys que no hi havia cap d'aquesta magnitud). Finalment vam saber que l'epicentre havia estat a prop de Concepció (a uns 300 Qm. d'on vivim), però que a Santiago també havia estat molt fort el terratrèmol. Encara no se saben els danys finals pero a Santiago hi han moltissims edificis amb danys de consideració. Afortunadament tots els nostres amics i familars estàn bé.

Tots els que vivim a Xile sabem que de tant en tant ens toca algun desastre natural a causa de la geografia on vivim (terratrèmols, erupcions volcàniques, temporals o altres), però mai estàs suficientment preparat i conscient per viure'l tant de prop. Sens dubte ara tocara una gran feina de reconstrucció al país, principalment vivendes e infraestructura vial.

Una abraçada,

R

Independentisme i informació

Demà podrà ser llegit aquest nou post. A partir de dos quarts d'una, com cada dilluns.

Bona setmana!

En Paul Auster és català

Demà, a partir de dos quarts d'una, es podrà llegir aquest post. Com ja és costum els dilluns això serà al Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Fi d’un cicle

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una, es pot llegir aquest nou post que sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Hora de l’endoscòpia

Ja es pot llegir aquest post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Ja és dilluns. Molt bona setmana!

Jo també sóc amic d'en Francesc Abad

Aquest dies hem assistit, per sorpresa, a un daltabaix en el si de Reagrupament. Sóc dels que m’havia mirat aquest projecte molt de prop. N’estic una mica massa cansat dels venedors de duros a quatre pessetes. Per tant m’he mirat l’invent tant de prop com he pogut. Fins i tot he acabat –molt gustosament- fent campanya en favor d’aquesta causa. Puc dir que he tingut la sort de poder comptar en dues ocasions amb en Joan Carretero com a convidat dels sopars organitzats des d’aquest blog. Sempre gràcies a les gestions i a l’entusiasme desbordant de’n Francesc Abad vers la causa Reagrupada. En motiu d’això he pugut compartir bones estones xerrant amb la Rut Carandell. No cal que digui que compartim una visió de país bastant bastant semblant. De retruc he d’afegir que he parlat, sopat, escoltat, en diferents ocasions a n’Emili Valdero. Tinc, doncs, per tots ells més simpatia que altra cosa.

He de dir, també, que he quedat molt parat amb el què ha passat a Reagrupament. Em reservaré l’opinió per a mi. No voldria contribuir a fer més gros aquesta mena de brou infecte que es fabrica cada cop que hi ha una picabaralla entre gent que és en un mateix bàndol.

Ara, si que vull deixar ben clara la repugnància que sento al veure determinades coses que s’han dit sobre els quatre que van decidir aguantar el xàfec en el si de la Junta d’RCat. De la mateixa forma que em sembla ben miserable treure punta a l’afer sentimental –pressumpte afer? és que no tinc ni idea si la cosa és certa!- de Joan Carretero, trobo igualment repugnant el linxament que se li ha dedicat a en Francesc Abad. Cal ser un perfecte indocumentat per dir el que s’ha dit sobre ell i vull que quedi clar el meu suport cap a la seva persona.

Jo, que m’ho miro molt des de la barrera -i amb tot el carinyo que vulguis-, no entenc com una majoria de membres de la junta no poden atacar el problema en clau estrictament interna. Trobo insòlit que quatre membres puguin fer-ne dimitir trezte. (Bé no en sé el número exacte, però si que sobrepassa la desena).

Arribats en aquest punt m’importa ben poc conèixer qualsevol tipus de justificació que intenti salvar la jugada. No en vull saber res de res. El mal ja està fet i servit en safata. Misèria i companyia. Ara, el que no acceptaré de ningú són els intents de linxament cap en Francesc Abad. El considero amic meu. I aquell que tiri en contra d’ell sàpiga que també ho fa en contra meva. Informo, doncs, que els desgraciats, els bacteris –tal i com molt encertadament els anomenen a can Cimera-, amb mi tampoc no trobaran cap comprensió, sinó tot el contrari: més i més menyspreu.

Lideratge i compromís cívic

Aquest és el nou post, que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Més que una festa

Avui es farà una festa de presentació de la candidatura "continuadora", liderada per n'Alfons Godall i en Xavier Sala i Martín. A l'acte hi assistirà en Joan Laporta. Te n'informo per si estàs interessat en el Barça i en voler que segueixi essent el millor club de futbol del món. I, de moment, la millor referència de país que ronda per Catalunya. Hi estàs convidat.

Lloc: Ronda Universitat, 37, Barcelona
Hora: 19:00h
Més informació: info-ensaïmada-mcamps.es

Missatge d'esquerres

Aquest és el nou post del dilluns. És pel Bloc Gran del Sobiranisme i podrà ser llegit a partir de dos quarts d'una. Molt bona setmana!

Tres micro històries sobre la infinita estupidesa catalana

Demà es podrà llegir aquest post. Està programat per tal que es pugui veure a partir de dos quarts d'una de la matinada. Bona setmana!

El toc surrealista

Com és ja habitual els dilluns, a partir de dos quarts d'una del matí serà possible llegir aquest post. Al Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Els discursos dels presidents

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una, es podrà llegir aquest nou post. Sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana! Molt bon 2010!

Missatge de Cap d'any

Enguany he escoltat sencer el missatge del president. De pura xamba. He pescat l’Antich de casualitat, fent zàping. Primer he pensat que era alguna paròdia del Polònia d’ell mateix. Però de seguida he caigut que aquest programa només surt de la política estrictament principatina per anar petar dins les entranyes més espanyoles. Catalunya ben inserida a Espanya és el segell de la casa en aquesta TV3, ara tan progre tota ella. Però no, la llufa d’IB3 m’ha fet caure que la cosa podia voler ser quelcom seriós. Un gag, sí, però sense intenció de fer gràcia. Ans el contrari.

El posat de l’Antich era tibat. De tant encarcarat com estava, l’únic que movia era la nineta dels ulls. És a dir, que se’l veia d’una hora lluny que llegia les quatre obvietats que ens ha obsequiat. Queda molt lluny aquell personatge que en arribar a la presidència va institucionalitzar allò tan radical -per nacionalista- del “Quatre Illes, un país”. Avui el partit socialista de les Illes ha convertit en esperpent el concepte “país”, a l’hora de referir-se a les Balears. Han passat amb alegria a formar part de l’efecte harmonitzador que ara tant es propugna des del centre peninsular.

Ha convertit, també, en esperpent el que s’hauria d’entendre per missatge "institucional" de Cap d’any. La seva intervenció ha estat una falca publicitària de llarga durada. Cap idea força, cap visió personal de per on és que corre el món o les mateixes Illes. Cap missatge d’una certa volada. Ha estat una com una mena de carta als Reis d’Orient satisfeta. Aquest altre gestor vocacional de comunitat autònoma ha fet una llista de polítiques aplicades, la majoria de les quals són pròpies d’aquest centre peninsular que ara tan efectivament serveix. Poques idees i ben poca iniciativa per governar, pel que sembla.

De tant fluix com ha estat aquest home, en Montilla esdevé una benedicció de Déu. Així de dura ha estat la seva aparició. Ha estat just abans del telenotícies, cosa que ha servit d’excusa per a tractar la gris intervenció com a notícia de referència. L’informatiu baleàric ha disseccionat el missatge “institucional” i li ha pujat el to partidista. Jo diria que a IB3 fan la feina amb el mateix tipus de professional que ara mateix s’arrossega per TV3.

Al final el missatge ha estat clar: com més fluix és el socialista de torn, menys escrúpols hi ha a l’hora d’amanir la crua realitat. Prou que ho saben.

Escrit des de Mallorca

Nou post pel Bloc Gran del Sobiranisme. Pel dilluns. Es podrà llegir a partir de dos quarts d'una de la matinada. És aquest.

Molt bona setmana!

És Nadal

1er. any

Avui fa un any que va nèixer en Pere-Miquel. No ens n'hem adonat de com ha passat el temps i avui ja li hem fet bufar una espelma. Aviat farà un any, també, d'aquella trista nit de Nadal on vaig sopar únicament entrepà rebregat de llangonissa. El darrer que tenien a la cafeteria de l'hospital i encara vaig haver de donar les gràcies. Passen volant aquesta mena de peripècies, afortunadament. Avui tot és radicalment diferent a fa un any. Hi ha moments en la vida on l'essencial és resistir. (M'ha tocat aguantar episodis bastant més crus que el maleït entrepà de llangonissa rebregada). Després ve, irrefrenable, una gran sensació d'alliberament. Resistir i després gaudir de la llibertat. Una lliçò eterna de subsistència. Avui he celebrat que en Pere ha fet el seu primer any. I jo, també.

Fart del miratge

Demà dilluns, a dos quarts d'una, sortirà publicat aquest post. Això serà al Blog Gran del Sobiranisme, com ja és costum.

Bona setmana!

La Generalitat de Catalunya fa 650 anys

Per recordar aquesta notícia.

Un govern com el present, que oscil·la entre l'analfabetisme bàsic i el màxim grau de piradura, una data com aquesta li passa totalment desapercebuda. Com així ja va ser amb la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume I. O com passa amb tantes altres coses que podrien estimular l'autoestima del país o simplement el coneixement propi. O saber d'on venim.
Però és clar, ara a l'agenda política del govern només hi ha previst què passarà si els toca la grossa de Nadal. Quina mala broma ens ha regalat el destí!.

7001 malalties minoritàries

Demà a dos quarts d'una es podrà llegir un nou post. Serà aquest, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Suport a en Prenafeta i a n'Alavedra

L'operació Pretòria és desproporcionada a les totes. Només cal llegir la interlocutòria. Els senyors Prenafeta i Alavedra són privats de llibertat des del dia 27 d'octubre. Esperem que aviat puguin sortir de la presó.

Pots fer-los arribar les teves mostres de suport al correu electrònic elmeusuport@hotmail.com . Seran publicades al blog http://elmeusuport.blogspot.com/ i les hi farem arribar a ells personalment.

Una petita estona teva dedicada a escriure pot tenir una fi molt agraïda.

Moltes gràcies!

http://www.facebook.com/event.php?eid=195828173606

El català i el torracollons

Demà dilluns, a dos quarts d'una, es podrà llegir aquest nou post. Com ja és costum, serà des del Bloc Gran del Sobiranisme.

Bon pont!

13-D, mort a la democràcia de perfil baix

Avui és dilluns. Toca, doncs, publicar nou post al Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest.

Bona setmana!

No caure en la temptació

Demà, a dos quarts d'una, es podrà llegir aquest post. Com ja és costum dels dilluns això serà al Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Foment de la feina ben feta

Diu la notícia: “Extremadura ensenya als seus joves a pelar-se-la”. I ho fa amb aquest to de beat escandalitzat. Informa que el govern socialista extremeny ha invertit catorze mil euros en una campanya on s’aposta per fomentar l’autoexploració sexual i l’autodescobriment del plaer.

Defensa aquest projecte institucional una senyora que es diu Pulido, que fa de directora general de l'IMEx i que ho argumenta dient que cal fomentar hàbits saludables als joves.

En un racó de món, on un de cada tres ciutadans és funcionari, el que hagués suposat vertader escàndol és que el govern extremeny apostés per ensenyar als seus joves a viure de l’esforç i del treball. Però aprendre a fer la mà està molt més en sintonia amb aquest pla futur de per vida que és el de quedar arrapat com una gadella en alguna escletxa de l’administració. Cal saber fer coses de profit, així que hom s’incorpori al mon feiner. I més si parlem en clau de funcionari. La improvisació sempre ha estat mala consellera.

Estirant de la manta

Demà dilluns, és a dir, dintre d'una estoneta, sortirà publicat aquest post. A dos quarts d'una, en el Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Entrevista a Marc Prenafeta

Entrevista a Marc Prenafeta, a RAC1, divendres 6 de novembre de 2009

Justícia, mitjans, Convergència i la nova Inquisició

Aquesta és la meva contribució al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Espero que t'agradi. Ja m'ho diràs. Bona setmana!

Xorissos i xorissos

Segueixo poc els telenotícies. Però vist el que ha passat en les darreres hores, no he pogut resistir-me a veure què diuen. Es veu que hi ha una onada de corrupció a Catalunya. I el jutge súper star de l’Audiència “Nacional” ha decidit prendre cartes en l’assumpte. Així queda clar qui mana, qui té els cossos i forces de seguretat i com resta, altre cop, el ja tant agònic concepte d’autogovern. He de confessar que tot aquell ramat de guàrdies civils, entrant i sortint de l’ajuntament de Santa Coloma, és un espectacle que fereix la meva sensibilitat. Què se suposa que n'hem de fer amb el Mossos?

Veig, d’altra banda, que el cas Millet ha desaparegut de l’escena. Tota aquella informació que anava sortint en compta gotes, les filtracions interessades d’un sumari sota secret -que era munició per aconseguir allò que sembla impossible d’arribar-hi per vies democràtiques-, tot allò s’ho ha dut una ventada. La vena involucionista d’aquesta gent sembla que no té un sostre a la vista. Ah, i el paper de periodistes i mitjans, a l’alçada del betum.

I vet aquí com han canviat les tornes. La garzonada ha frenat sobtadament les ganes incendiàries de fer servit la justícia com a Cavall de Troia. Tota aquella superioritat moral que exhibeix l’esquerra a base de jugar amb les cartes marcades, ha quedat aturada en sec. Amb una contundència tal que ara fins i tot demanen una treva.

Ahir tots els que no votem socialistes érem tractats de vulgars xorissos, pel màxim responsable del PSC i actual president de la Generalitat. Avui ja proposen amicalment una treva. Potser és que n’han trobat de més grossos. De xorissos, vull dir. De tant com s’han arribat a mirar el melic i d’escampar la mentida no se n’havien adonat que els tenien dins de casa.

Cas perdut

L’altre dia el majúscul i irreductible compatriota Arnau Oteji advertia al Cimera que en Montilla és un “cervell espanyol envasat al buit”. I això que podria semblar un despropòsit, avui al mateix cervell li ha faltat temps per certificar el seu estat envasat. “Montilla creu que el 'cas Millet' no afectarà electoralment CiU”, diu el titular de l’Agència catalana de notícies. Sembla ser que l’electorat de CiU no és sensible a aquesta mena de coses. Com no li afecta al PP el cas Gürtel. (El cuento de sempre sobre la dreta, quan l'esquerra fa aigües). La disquisició és pròpia d’un objecte envasat al buit i allunyat de la realitat. Considerar xorisso tothom qui no vota socialista és un acte propi d’algu a qui ja no li cal l’envàs al buit perquè té el cervellet entrat en vies de fossilització.

Dones i vídues

M'he afeccionat al xarop de saüc diluit en aigua. M'hi he quedat ben enganxat. Escolto la mar i els grills a la fosca. Fa una nit esplèndida. Corre l'aire oxigenat, perfumat amb puntes d'herba fresca. Milers i milers de llumetes dibuixen una línia d'horitzó en la llunyania. Fa goig la contemplació dirigida cap el no res. Decideixo escoltar "Take Your Shirt Off", dels T-Pain. Mentre, aprofito per penjar el que ha de ser el proper post que ha d'apareixer aquest dilluns, al Blog Gran del Sobiranisme. Es podrà veure a partir de dos quarts d'una. Com mana la tradició.

Bona setmana!

Demà serà un altre dia

Després de mesos de preparació, ahir ens va fallar el sopar al que la meva dona i jo havíem d’anar. El convidat estava indisposat. Malgrat tot, lluny de lamentar-ho, he de dir que vaig quedar alleugerit. Fa temps -exactament avui fa deu mesos!- que vaig començar una vida entre ermitana i espartana. Forma part del ritual que s’enceta en venir una criatura al món.

Em costa molt renunciar a les estones de qualitat que puc passar amb el meu fill. Unes són pel matí, quan em desperta. Ja fa dies que me’l trobo dempeus, agafat a la barana del llitet, somrient. Les altres arriben per la nit. El moment de fer-lo anar a dormir és un espectacle que aviat canviarà i serà impossible de recuperar.

Tinc amics que m’han fet saber llurs teories. El nen ha d’aprendre a dormir tot sol. Potser sí. I a menjar amb cullera. Però no saben el que es perden. Nosaltres hem optat pel balancí i anar-lo gronxant, damunt nostre. No se sap dormir d’altra forma. És una estona delirantment magnífica. Mentre ell agafa el son, a mi se me’n van tots els mals, el cansament, la mala llet i les ganes de sopar fora.

He de ser molt curós. Ara he arrodonit tant la tècnica que en un pim-pam-pum el nen queda mort. I això m’emprenya. Per tal d’estirar el ritus, l’he d’espavilar fins que no pot més. Aleshores , allí a les fosques, amb els ulls clucs i amb el seu caparronet reposant en el meu pit, ell comença a fer esforços titànics per aixecar un braç. Noto la minúscula maneta que tiquitiquitiqui va pujant. A dures penes palpa l’espatlla fins arribar al coll. Després la papada i puja cap a una galta. S’atura un moment en els llavis. Aquella ma trepadora salta cap el meu nas. Toca toca toca de forma que el seu palmell i tots els ditets poden agafar-me ben bé la punta. I quan decideix que ho té perfectament apamat me’l retorça, amb un gir sec i veloç. Em clava les ungles amb tal maldat que més d’una vegada he acabat amb anant directe cap a la farmaciola. És el senyal que la broma no dona per a més. I demà serà un altre dia.

De cap a peus!

Els pressupostos de l’estat tiraran endavant. Gràcies al PNB i als canaris. Em meravella la capacitat de’n Zapatero per treure tant de suc a una mateixa llimona. Se suposa que els bascos, un cop han fet de perfectes banyuts, rebran a canvi quantitats ingents de matèries que beneficiaran el seu país.

En el paper també de banyuts, els catalans i molt particularment els que encara tenim l’humor de defensar les bondats de CiU, hem d’estar infinitament agraïts als bascos per tant de sacrifici. Després del que hem hagut d’empassar-nos jo no les tenia totes amb la deriva que podia prendre en Duran. CiU hauria de gastar el “No” sistemàticament per a un partit que no ha fet altra cosa que estafar-nos. L’únic que rebem del talante és la mentida i l’oprobi. I en el cas particular de la gent de CiU això es podria multiplicar a l’enèsima. Sort, sort, n’hem tingut dels bascos, que ens han allunyat de qualsevol temptació. (Sembla increïble poder comprovar que hi ha encara qui pot superar-nos i de molt).

El PNB fa quatre dies que esbombava un Pla Ibarretxe, perquè l’Estat espanyol no complia amb el que pactava políticament. El seu estatut se’ls quedava esquifit. I, ves per on, ara, justament ara que els han clavat la ganivetada de la seva vida, ara recolzaran uns pressupostos a canvi de tornar a pactar quartos i concessions polítiques.

A qui n’hi ha uns quants que no n’aprendran mai. Ni a base de rebre escarments exemplars i humilacions públiques. Qui és el maco que hores d’ara pot creure en la paraula d’en ZP? A qui n’hi ha uns quants què, potser sense saber-ho, no són més que uns perfectes espanyols. De cap a peus.

Tinguem molt present els colpistes

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una de la matinada, ja serà possible llegir aquest article. És el que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Grip "A" -o no-

A la sala d’espera de la consulta del pediatre hi ha una cartell que descriu tots els símptomes de la grip “A”. Em penso que els tinc tots. Em sento com si m’hagués passat una piconadora pel damunt i només em faltava topar amb aquesta mena d’informació. De la meva dona també podria dir-se’n el mateix. Li dic que ja sé d’on és que li venen tots els mals.

Quan entrem a la consulta, amb la metgessa només parlem del nen. Prefereixo no tocar el tema de la “A”. Està pansit i fa aquelles ulleres que apareixen quan no has dormit pràcticament tot un cap de setmana i, a més, l’has passat fumant porros i bevent. Clar, un aspecte semblant quan tens entre nou i deu mesos fa vertadera llàstima. Així és que passo de treure el tema de la meva grip.

Ja sabem, a més, que en aquest país l’afecció que hi ha per fer grans les sospites. Les ganes que hi ha per lapidar a qui sigui, amb l’excusa que sigui. La grip “A” és perfecte per enfonsar la reputació del primer que se’t posi pel davant. Aquí els mitjans han ajudat a fer bons els inquisidors de barriada.

Quan la visita la donem per acabada, li demano a la doctora si la grip “A” és un virus que es pot transmetre per internet. Ella respon molt secament: “no”. Bé, aleshores puc confessar tranquil·lament que em sento talment com si tingués la grip “A”. Ara em dedico a sobreviure a base d’infusions de farigola i suc de pinya. No tolero res més. He de prendre de tant en tant un bon tanto d’Aquarius, per les sals que conté. Si així aconsegueixo revifar, no dubto que la humanitat haurà fet un altre gran pas cap endavant.

Encetar el veritable procés

Aquest dilluns, com no podia ser d'altra forma, serà un dia feiner. (Com a blogaire o no). Aniré a treballar i, per tant, a fer més rica i plena Catalunya.

Com cada dilluns, també, sortirà publicat a dos quarts d'una aquest post al Blog Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

El que Déu no pot fer

Ahir va tocar dinar amb el president que va portar a Lituània altre cop a la independència. Important pels lituans això de remarcar “altre cop”. Adverteixo, però, que a mi no m’interessa massa explicar el nostre cas a segons qui. Un cop ho has fet te n’adones que és impossible assolir la comprensió de ningú. És un tema que no s’aguanta per enlloc. Només pots rebre el tractament d’imbècil, si ho penses fredament. Qui és el maco que declarant-se independentista fa entenedor a un observador estranger això que el nacionalisme espanyol presideixi el govern català. Gràcies, precisament, als independentistes. No saps on coi fotre’t. Un cas de vergonya col·lectiva, únic segurament al món més o menys civilitzat.

L’interès de debò, doncs, va venir pel fet de compartir la taula, també, amb n’Agustí Bassols. No havia tingut el plaer de xerrar amb ell, abans. Als vuitanta-cinc anys s’embarca a promoure la independència, a raig. Com a home prestigiós en el camp del dret i com a persona d’una certa edat, em genera un respecte fora mida. Solvència demostrada i experiència vital són dues coses que jo venero. És un home que encomana pau i tranquil·litat amb la mirada. En canvi, sembla que ha de tenir el seu geni: “jo sempre he estat independentista! Des dels set anys! Vaig acceptar ser conseller perquè em pensava que en Pujol també n'era d'independentista”. Això darrer ho diu amb una mica d’amargura. Jo li apunto:
-Sr. Bassols, en Pujol és independentista
-Nooo.
-Sí, sí que n'és. El que passa és que encara no ho ha descobert. (Somriu. Agrament, però somriu).
-Si en Pujol se’n declarés, de cop tindríem vint mil independentistes més.
-Mig país ho seria de pet!
-Em trobo molta gent, que després que em sembla els he convençut, em diuen: ho vaig a parlar amb en Pujol. (Fa un silenci i posa cara de voler dir: i aquest m’acaba esguerrant el negoci.) En Pujol és un home molt important per aquest país, però ell vol una Catalunya forta, plena, dins d’una Espanya també forta i plena. Quan ho vaig descobrir em vaig enfadar molt. Gairebé marxo del govern. És un home molt pragmàtic. Molt.
-Aviat es trobarà en terra de ningú. En algun llim difícil d’ubicar. Allí on abans hi podia haver matisos, avui és impossible. Tot el cuento de ser catalanista, però autonomista o nacionalista, però moderat, etc, etc, tot això se n’ha anat a fer punyetes. O ets independentista o no n’ets. Espanya s’ha radicalitzat tant que no permet cap terme mig. Només pots ser a una punta o a l’altra.
-Li diré una cosa: miri que jo sóc molt catòlic, eh?. Però això és una cosa que ni Déu (i assenyala cap amunt amb el dit índex) és capaç d’arreglar-ho. Déu pot trencar Espanya. Però no pas la mentalitat dels espanyols. (Se’m queda mirant fix. Fa un petit silenci i resta immòbil, com si s’hagués convertit en la seva pròpia estàtua de cera). I remata: És l’únic que Déu no pot fer.

Després d’un parell d’horetes, no cal dir que la conversa se’m va fer curta. Vam acomiadar el president lituà i nosaltres varem continuar la tertúlia. Primer amb l’arribada dels cafès i, després, sense ells. Ara ja estic mirant de veure a qui he d’enredar per tal de poder tornar a xerrar amb l'honorable Sr. Bassols. De moment, ja m’he adherit a Sobirania i Justícia, entitat independentista i transversal promoguda per ell mateix.

Què n’hem de fer ara dels Països Catalans?

Imprescindible la lectura d'aquest magnífic article, escrit per en Joan-Josep Rosselló, periodista mallorquí. És el convidat de la setmana al Blog Gran del Sobiranisme.

Vytautas Landsbergis

Després de molt temps hem aconseguit portar a Barcelona l’ex president lituà Vytautas Landsbergis. Aquesta fou una idea que sorgí del consol honorari lituà a Barcelona, Sr. Miquel Vila, i que la nostra associació recolzà de seguida.

Es van cercar complicitats en altres associacions i persones i, finalment, ha estat gràcies el Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, organisme depenent del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat que farà possible la seva vinguda. Serà, però, dins un programa més ampli.

Nosaltres volem convidar-te de forma molt entusiasta al dia 8 d’octubre a les 18:00h, al Museu d’Història de Catalunya (Pl. de Pau Vila, 3 (Palau de Mar), 08003 BARCELONA , Telèfons 93 225 47 00 93 225 47 26 93 225 47 32), on el Sr. Vytautas Landsbergis farà una xerrada.

Associació Catalano-Lituana, Ct-Lt

En el pot petit hi ha la bona confitura

Demà dilluns sortirà aquest post, penjat al Bloc Gran del Sobiranisme. Demà a les 00:30h. Una pinzellada sobre l'Assemblea constituent de Reagrupament i una altra sobre la visita que farà l'ex president de Lituània, el Sr. Vytautas Landsbergis, aquest dijous a Barcelona. Bona setmana!

Gòtic català

Una mostra gòtica de Catalunya ho és ben bé el nostre Parlament. No per les pedres que el sustenten, sinó per les ànimes de càntir que hi acull. Gòtic del bo i millor, equiparable a l’exhibit no fa pas tant per na Sonsoles i en Jóse.

És francament tètric contemplar en què consisteix un “debat”. Tot està escrit i, òbviament, pre-fixat i arxi-conegut. No hi ha marge per a l’espontaneïtat o l’honestedat política. Les intervencions fan vertadera llàstima perquè s’acosten més al que seria un concert en play-back que una actuació on realment el ciutadà “normal” pugui identificar un bri de lideratge polític que permeti alleugerir el pes de totes les tensions que mortifiquen la vida moderna, marcada per tant desconcert i crisi.

El govern de Catalunya ofereix una imatge de família Adams que tomba, amb un president que necessita llegir fins i tot el “Bon dia”. Tot ho porta escrit o pre-fixat. I allò que no surt al guió no rep símptomes d’atenció o de rèplica. L’home transmet una manca de credibilitat per liderar el país tan rotunda, que fins i tot els seus consellers en fan la conyeta via sms del que n’arriba a ser de pesat aquest home quan té el micròfon en dansa. Exactament: “toston”. I un altre dels diputats que suporta –entén-ho com millor et sembli- el govern contesta que és poc sensible amb la gent que pateix dificultats.

L’espectacle ofert pel Parlament és bastant rònec. Ni els predicadors del patriotisme social creuen en el producte que ofereixen. I aquí hi té una bona part de responsabilitat, insisteixo, la manca de lideratge que ofereix el govern català i molt particularment el seu president. Fins i tot, a la hora d’intervenir els grups polítics, quan ha estat el torn del partit socialista, el seu porta-en-veu ha fet una prèvia a la intervenció que tenia preparada. S'ha a dedicat a replicar intervencions anteriors que en realitat li correspondria haver-ho fet el mateix president o algú altre del govern. Però ja no ve d’aquí. Qualsevol ajut per difuminar el semblant gòtic de l’obra de govern sempre és benvingut.

Aquí només ens falta l’Obama i senyora, per passar definitivament a la posteritat. Gòtic com el nostre no se’n troba per gaires llocs més. I si no s’afanyen els americans, aviat ni tindran ocasió per retratar-lo. Cau a miques.