dilluns, de març 15, 2010

La crua realitat com a miratge

Diumenge La Vanguadia publicava una enquesta sobre la intenció de vot en unes eleccions al Parlament. Després d’una setmaneta presidida per la neu, podria ser que torni a glaçar en el cor d’algun personatge tripartit.

És sorprenent el que se’n pot arribar a ser d’incompetent, quan tenint tota la piconadora mediàtica del teu cantó, l’únic que assoleixes com a resposta és una jubilació a la bestreta. És clar que parlem d’una enquesta de La Vanguardia. Però és que les oficials apunten –més o menys- cap una mateixa direcció.

El negoci rodó, sens dubte, el fa Esquerra. Sempre segons la informació que ofereix aquesta font, la patacada més forta se l’arria Esquerra. Sí, els mateixos que van omplir portades –La Vanguardia inclosa- amb escenes d’una certa obscenitat política quan van decidir refregar-nos pels nassos una clau que mai més aquests mateixos nassos tornarien a ensumar en cap moment de cap legislatura. Ans el contrari. Tot el que hem pogut anar veient resta lluny, molt lluny de qualsevol clau.

El que podria resultar més sorprenent, però, és el cas dels comunistes reconvertits. Tot i el xàfec rere xàfec polític en el qual viuen instal·lats i la crua intempèrie amb la qual els han obsequiat els socis de govern, sembla ser que aguanten estoicament el que sigui. Hom podria pensar que es tracta d’un fenomen de la política. Però no podem perdre de vista que és una formació residual, acotadíssima, que tenia tant poc per perdre que fins i tot no podia perdre res. I així sembla que és.

Els socialistes pugen. Lleugerament, però ho fan. Ara, tenint present que han ostentat la presidència en dues legislatures aquest augment d’escons és una enganyifa. L’únic del que han estat capaços és de pispar en la bossa d’electors d’algun dels companys de coalició. Poca cosa més. Misèria i companyia, doncs. I amb tota fanfàrria mediatica a favor i un govern amic a Madrid. Misèria i companyia, efectivament.

Amb les coses així és fa difícil canviar de rumb hores d’ara. Per més que avui un suposat “interès informatiu” faci menester l’aparició sobtada -i en hora de màxima audiència- el president de la Generalitat en la televisió del règim. En la recta final de la legislatura és impossible bastir aquell miratge que hom ha estat impossible de recrear en quatre anys i escaig. O d’intentar vendre per enèsim cop allò que no ha estat aquesta “crisi” de la neu.

5 comentaris:

Josep ha dit...

I tu te la creus aquesta enquesta?

Dessmond ha dit...

Em crec la tendència, perquè coincideix amb d'altres que s'han fet. Algunes d'elles són oficials.

joanoliu ha dit...

La clau era només per obrir-se l'entrada del recte.
La novetat d'aquesta enquesta és que el PSC baixa 4 o 5 escons. Si ens fixem en que la fidelitat de vot d'ICV no és la més alta, hem de concloure que malgrat ser els més ineptes encara roben vots als socis.

Josep ha dit...

1) No té en compte la forta pujada de la PxC de l'Anglada.
2) No té en compte l'irrupció de Montserrat Nebrera.
3) No té en compte l'irrupció del Carretero i Joan Laporta (junts o separats).

Dessmond ha dit...

Joan Oliu,
Ben apuntat. He de dir que jo me l'he mirat poc. En tinc prou amb la tendència, que es confirma per tots cantons.

Josep,
1) Jo dubto que la pujada de la PxC sigui forta. Forta com la sensació que ara mateix és ven mediàticament. És un bon reclam mediàtic el Sr. Anglada, però dubto que tingui el mateix efecte electoral.
2) Això encara tindrà menys trascendència!
3) Ja es veurà...

Jo insisteixo a dir que coincideix en la tendència d'altres que ja porten dies fetes. Alguna d'elles que venen des d'organismes oficials.