Demà serà un altre dia

Després de mesos de preparació, ahir ens va fallar el sopar al que la meva dona i jo havíem d’anar. El convidat estava indisposat. Malgrat tot, lluny de lamentar-ho, he de dir que vaig quedar alleugerit. Fa temps -exactament avui fa deu mesos!- que vaig començar una vida entre ermitana i espartana. Forma part del ritual que s’enceta en venir una criatura al món.

Em costa molt renunciar a les estones de qualitat que puc passar amb el meu fill. Unes són pel matí, quan em desperta. Ja fa dies que me’l trobo dempeus, agafat a la barana del llitet, somrient. Les altres arriben per la nit. El moment de fer-lo anar a dormir és un espectacle que aviat canviarà i serà impossible de recuperar.

Tinc amics que m’han fet saber llurs teories. El nen ha d’aprendre a dormir tot sol. Potser sí. I a menjar amb cullera. Però no saben el que es perden. Nosaltres hem optat pel balancí i anar-lo gronxant, damunt nostre. No se sap dormir d’altra forma. És una estona delirantment magnífica. Mentre ell agafa el son, a mi se me’n van tots els mals, el cansament, la mala llet i les ganes de sopar fora.

He de ser molt curós. Ara he arrodonit tant la tècnica que en un pim-pam-pum el nen queda mort. I això m’emprenya. Per tal d’estirar el ritus, l’he d’espavilar fins que no pot més. Aleshores , allí a les fosques, amb els ulls clucs i amb el seu caparronet reposant en el meu pit, ell comença a fer esforços titànics per aixecar un braç. Noto la minúscula maneta que tiquitiquitiqui va pujant. A dures penes palpa l’espatlla fins arribar al coll. Després la papada i puja cap a una galta. S’atura un moment en els llavis. Aquella ma trepadora salta cap el meu nas. Toca toca toca de forma que el seu palmell i tots els ditets poden agafar-me ben bé la punta. I quan decideix que ho té perfectament apamat me’l retorça, amb un gir sec i veloç. Em clava les ungles amb tal maldat que més d’una vegada he acabat amb anant directe cap a la farmaciola. És el senyal que la broma no dona per a més. I demà serà un altre dia.