Ets tu
Qui ha decidit crear una frontera has estat tu. Qui decideix qui són els bons i qui són els dolents, això ho fas tu. Qui diu que la bondat és d’esquerres, ets tu. Qui reparteix la denominació d’origen esquerranosa, a més, ets tu. Qui només sap interpretar la vida entre opcions d’esquerra o de dretes, ets tu. Qui fa discriminació positiva i d’esquerres, ets tu. Qui ha de construir teories progressistes per amagar la grisor intel·lectual ets tu. Qui infla els mals dels altres per amagar els propis ets tu. Qui demostra no saber on tens l’esquerra ets tu. Qui no sap que hi ha vida més enllà d’una truita de patates d’esquerres ets tu.
Qui somia només en frases fetes, ets tu. Qui exigeix als demés el que mai s’exigiria a si mateix justament ets tu. Qui creu que ha de salvar el món, ets tu. Qui encara no ha dit com ho pensa fer, ets tu. Qui té la disfressa d’esquerres per voler semblar humil, ets tu. Qui gasta falsa modèstia ets tu. Qui es creu imprescindible, ets tu. Qui va descobrir que els demés ho fan tot malament, ets tu.
Qui no sap que un món sense dreta o esquerra és possible, ets tu. Qui té una por carrinclona per revisar el seu propi cas, ets tu. Qui necessita crear fantasmes per engreixar-se, ets tu. Qui no està disposat a fer la travessia per tal de créixer ets tu. Qui se’n fot, però només dels altres, ets tu.
Qui arriba a afartar-nos amb tanta carrincloneria, ets tu. Qui té un problema elemental d’inserció social, ets tu. Qui predicava tanta pluralitat eres tu. Però qui l’ha escanyat has estat tu. Qui parlava de nepotisme eres tu, fins que ens vas presentar la família sencera. Qui sempre té raó, ets tu. Però qui mai cedeix la paraula ets tu. Qui s’atreveix a trencar les normes no escrites, de moment, ets tu.
Qui no sap que el món segueix girant, ets tu. Qui no pot escapar de la seva gàbia ets tu. Qui vol crear-me un problema amb el seu problema, ets tu. Qui no assumeix el seu paper, ets tu. Qui ens vol abocar a l’abisme en nom de no sé quin cony d’esquerra ets tu. Qui no ha despertat del seu marxisme, ets tu. Qui avui sembla més petrificat que la mòmia de Walt Disney ets tu. Qui viu del fum que més contamina, ets tu. Qui cal que faci realitat alguna de les coses que va prometre, ets tu. I qui segur no ho farà i es quedarà tan ample, per variar, seràs tu.
Qui s’excita amb aquest post, lògicament, havies de ser tu.
dimecres, d’octubre 31, 2007
dimarts, d’octubre 30, 2007
Treure el nas
Portem una temporada, potser ja massa sostinguda, on l’acció política aboca al més gran dels descrèdits de la cosa pública. Potser els mitjans fan de catalitzador del procés, l’acceleren. Potser tracten les coses amb una intenció esbiaixada. Potser. Però el cas és que portem aquesta insuportable temporada, sense gaires signes de canvi a l’horitzó.
Una part de la responsabilitat, sens dubte, la té el govern de Catalunya. És una cosa amorfa i encara ha de demostrar que funciona. A ells i a nosaltres. No fa pas massa podíem llegir que un dels partits en el govern advertia que vigilaria de prop el que fan els altres socis. Ho deien per “marcar perfil”.
Després de tot aquest temps d’haver de conviure amb un cert caos tercermundista, les perspectives no donen cap avís que faci pensar en un canvi de tendència. Hi ha unes eleccions a la vista (coi, sempre som a les portes d’una o altre crida electoral!) i podries pensar que amb els vots pots fer girar el rumb de col·lisió. Però, tampoc.
Quan veus el paper que juga l’oposició, no quedes massa satisfet. Jo entenc per oposició exclusivament el que fa Convergència i Unió. I és tot un paper d’estrassa, que acciona o reacciona segons el rèdit mediàtic.
Entenc que passar de govern a oposició costa. Ho dic sense segones. Trobar l’hàbit de fer les coses ben fetes en una responsabilitat nova, reconec que té el seu grau de dificultat. Però em demano: fins quan l’anirem ballant?. Aquesta fe en el populisme de circumstàncies no és propi de CiU. De debò algú amb vocació de govern pot pretendre indemnitzar la gent afectada pel caos de rodalies?. Com es fa això?.
Puc respectar altre tipus de mesures populistes, com ara fer una crida a la ciutadania –societat civil?- per a manifestar-se. En situació semblant, la gent autoanomenada d’esquerres, progre i amb ulleres de pasta, estaria joiosa d’ocupar el carrer. No entenc perquè han de fer-ho només uns, quan el recurs ara està més que justificat.
Si falla el govern és un desastre. Però que falli l’alternativa, és una catàstrofe. Oportunitats per a que brilli una alternativa amb categoria avui ja hi són. Però exigim solvència, no populisme del barat. Per això ja hi ha Cuba i en Castro, Veneçuela i en Chaves o Espanya i el seu ZP. Nosaltres volem solvència política i veure que Burundi ens queda lluny. No cal que refundar res. Només cal treure el nas del despatx, si us plau.
Portem una temporada, potser ja massa sostinguda, on l’acció política aboca al més gran dels descrèdits de la cosa pública. Potser els mitjans fan de catalitzador del procés, l’acceleren. Potser tracten les coses amb una intenció esbiaixada. Potser. Però el cas és que portem aquesta insuportable temporada, sense gaires signes de canvi a l’horitzó.
Una part de la responsabilitat, sens dubte, la té el govern de Catalunya. És una cosa amorfa i encara ha de demostrar que funciona. A ells i a nosaltres. No fa pas massa podíem llegir que un dels partits en el govern advertia que vigilaria de prop el que fan els altres socis. Ho deien per “marcar perfil”.
Després de tot aquest temps d’haver de conviure amb un cert caos tercermundista, les perspectives no donen cap avís que faci pensar en un canvi de tendència. Hi ha unes eleccions a la vista (coi, sempre som a les portes d’una o altre crida electoral!) i podries pensar que amb els vots pots fer girar el rumb de col·lisió. Però, tampoc.
Quan veus el paper que juga l’oposició, no quedes massa satisfet. Jo entenc per oposició exclusivament el que fa Convergència i Unió. I és tot un paper d’estrassa, que acciona o reacciona segons el rèdit mediàtic.
Entenc que passar de govern a oposició costa. Ho dic sense segones. Trobar l’hàbit de fer les coses ben fetes en una responsabilitat nova, reconec que té el seu grau de dificultat. Però em demano: fins quan l’anirem ballant?. Aquesta fe en el populisme de circumstàncies no és propi de CiU. De debò algú amb vocació de govern pot pretendre indemnitzar la gent afectada pel caos de rodalies?. Com es fa això?.
Puc respectar altre tipus de mesures populistes, com ara fer una crida a la ciutadania –societat civil?- per a manifestar-se. En situació semblant, la gent autoanomenada d’esquerres, progre i amb ulleres de pasta, estaria joiosa d’ocupar el carrer. No entenc perquè han de fer-ho només uns, quan el recurs ara està més que justificat.
Si falla el govern és un desastre. Però que falli l’alternativa, és una catàstrofe. Oportunitats per a que brilli una alternativa amb categoria avui ja hi són. Però exigim solvència, no populisme del barat. Per això ja hi ha Cuba i en Castro, Veneçuela i en Chaves o Espanya i el seu ZP. Nosaltres volem solvència política i veure que Burundi ens queda lluny. No cal que refundar res. Només cal treure el nas del despatx, si us plau.
dilluns, d’octubre 29, 2007
Societat civil
Fa temps que ens van vendre el concepte “societat civil” com un pack de virtuts que exemplifica el vigor de la societat catalana. Rere aquesta “societat civil” és on s’hi pot trobar el grau de nervi, trempera i lucidesa del país. Hem de suposar, a més, que la d’avui empelta directament amb la de sempre. La que existia abans que el desastre de la guerra franquista esclatés. O fins i tot podem tirar més enerere.
Però aquesta “societat civil” que tan bé han magnificat, sobre tot la classe política, el cert és que a l’hora de la veritat grates i costa molt de trobar-la. A mesura que hem anat tenint administració amb segell propi, el pes d’aquesta societat civil s’ha anat convertint en una cosa simbòlica i escarransida. Diria jo, que ha arribat a convertir-se en l’expressió mínima de si mateixa. A mesura que hem anant engreixant aquesta administració, el grau de compromís social ha baixat en picat. Tot allò que no està subvencionat és mort i enterrat. Un exemple paradigmàtic per a mi va ser l’incendi del Liceu. En cent anys hem passat de fer-nos-el a que ens el facin. I tan amples.
Aquesta dimissió, que a estones es pot amagar sota l’estora de forma més o menys dissimulada, té el seu preu quan es fa de forma sostinguda. Vull dir, que no assumir determinades situacions no surt de franc, per més que ens fem el boig davant els problemes. Esperar que te’ls resolguin vol dir que ets summament afortunat o un perfecte descerebrat. Això és el que ens passa ara mateix com a país: la societat civil ha dimitit, perquè posa el cap sota l’ala així que ensuma el problema.
Tenim els maldecaps que tenim perquè la societat civil no vol tornar a liderar el país de la forma que sempre ho havia fet. Quina mena de catàstrofe ha de venir per començar a reaccionar?. Després de les apagades, la gestió dels aeroports, la manca d’infraestructures, les fortunes que ens gastem fent cues a la carretera, un sistema sanitari deficient, la llibertat més que censurada... Després de tot això i més, que ha de venir perquè algun múscul d’aquesta societat tan civil comenci a sentir la necessitat de fer algun moviment?.
Fa temps que ens van vendre el concepte “societat civil” com un pack de virtuts que exemplifica el vigor de la societat catalana. Rere aquesta “societat civil” és on s’hi pot trobar el grau de nervi, trempera i lucidesa del país. Hem de suposar, a més, que la d’avui empelta directament amb la de sempre. La que existia abans que el desastre de la guerra franquista esclatés. O fins i tot podem tirar més enerere.
Però aquesta “societat civil” que tan bé han magnificat, sobre tot la classe política, el cert és que a l’hora de la veritat grates i costa molt de trobar-la. A mesura que hem anat tenint administració amb segell propi, el pes d’aquesta societat civil s’ha anat convertint en una cosa simbòlica i escarransida. Diria jo, que ha arribat a convertir-se en l’expressió mínima de si mateixa. A mesura que hem anant engreixant aquesta administració, el grau de compromís social ha baixat en picat. Tot allò que no està subvencionat és mort i enterrat. Un exemple paradigmàtic per a mi va ser l’incendi del Liceu. En cent anys hem passat de fer-nos-el a que ens el facin. I tan amples.
Aquesta dimissió, que a estones es pot amagar sota l’estora de forma més o menys dissimulada, té el seu preu quan es fa de forma sostinguda. Vull dir, que no assumir determinades situacions no surt de franc, per més que ens fem el boig davant els problemes. Esperar que te’ls resolguin vol dir que ets summament afortunat o un perfecte descerebrat. Això és el que ens passa ara mateix com a país: la societat civil ha dimitit, perquè posa el cap sota l’ala així que ensuma el problema.
Tenim els maldecaps que tenim perquè la societat civil no vol tornar a liderar el país de la forma que sempre ho havia fet. Quina mena de catàstrofe ha de venir per començar a reaccionar?. Després de les apagades, la gestió dels aeroports, la manca d’infraestructures, les fortunes que ens gastem fent cues a la carretera, un sistema sanitari deficient, la llibertat més que censurada... Després de tot això i més, que ha de venir perquè algun múscul d’aquesta societat tan civil comenci a sentir la necessitat de fer algun moviment?.
dijous, d’octubre 25, 2007
De pel·lícula
Avui és un dia que comença galdós. A les 8 en punt he de ser a la Zona Franca per tal de deixar-hi el cotxe. No puc estirar més la revisió que fa gairebé 1000 km. que ja s’hauria d’haver fet. L’altre cop em van dir, amb 1300 km. d’excés, que “no pasa nada”. O sia, que ara vaig molt bé. En aquesta línia de fer bé les coses, em llevo a quarts de sis. Ja se sap com està el tràfic a determinades hores. Però mai n’arribes a saber el suficient perquè entro al concessionari a les 9.30h. . Com ja sembla un costum en ells em diuen, altre cop: “no pasa nada”.
El periple m’ha servit per fer dialing, per contemplar caos, per escoltar música, per gaudir de la simfonia de colors que provoquen la incandescència dels fanals i els llums dels frens dels milers d’automòbils atrapats. Si trobes el CD adequat i puges el volum, sembla que estiguis participant en qualsevol pel·lícula de Wim Wenders o de’n Coppola. O ets una mica com aquell personatge de n’Allen, que entra a i surt de la pantalla. Formes part d’un guió raríssim.
Aquesta foscor ja més hivernal que una altra cosa, de bon matí, acaba colant-se dins l’ànima. La decoloració amb la qual ens llevem, ho trastoca tot, fins el punt que arriba a semblar producte de laboratori.
Haver de guaitar hores i hores les cues de cotxes, llumets i les seves intermitències, kilòmetres i kilòmetres de murs de formigó, ponts que travessen per damunt, amb més cotxes i llurs lluminàries, camions, busos, excavadores, gent que camina amb més celeritat que els mateixos automòbils, sembla tot plegat propi d’un exercici filmogràfic. Gent que s’impacienta o es torna idiota, dins el seu cotxe, o simplement embogeix fins el punt de decidir circular per les voreres.
I quant més transcorre el temps en aquestes lúgubres cadències, semblant estat d’ànim es trasllada a les ràdios. El mateix ximple, el mateix boig, el mateix idiota o impacient en comptes de canviar les marxes té el seu micròfon, provist d’un pilot vermell, verd, o groc. A tocar algun equalitzador replet de leds que compulsivament pugen i baixen i que amb tanta harmonia arriba a afectar certs graus de cordura.
Després d’infusionar-ho tot, algun efecte ha de tenir. A més de la bogeria, ximpleria, idiotesa ha de provocar algun altre estímul més que el del concessionari: no passa nada. A mi em sembla que sí. Que n’està passant una i de grossa. De pel·lícula, vaja.
Avui és un dia que comença galdós. A les 8 en punt he de ser a la Zona Franca per tal de deixar-hi el cotxe. No puc estirar més la revisió que fa gairebé 1000 km. que ja s’hauria d’haver fet. L’altre cop em van dir, amb 1300 km. d’excés, que “no pasa nada”. O sia, que ara vaig molt bé. En aquesta línia de fer bé les coses, em llevo a quarts de sis. Ja se sap com està el tràfic a determinades hores. Però mai n’arribes a saber el suficient perquè entro al concessionari a les 9.30h. . Com ja sembla un costum en ells em diuen, altre cop: “no pasa nada”.
El periple m’ha servit per fer dialing, per contemplar caos, per escoltar música, per gaudir de la simfonia de colors que provoquen la incandescència dels fanals i els llums dels frens dels milers d’automòbils atrapats. Si trobes el CD adequat i puges el volum, sembla que estiguis participant en qualsevol pel·lícula de Wim Wenders o de’n Coppola. O ets una mica com aquell personatge de n’Allen, que entra a i surt de la pantalla. Formes part d’un guió raríssim.
Aquesta foscor ja més hivernal que una altra cosa, de bon matí, acaba colant-se dins l’ànima. La decoloració amb la qual ens llevem, ho trastoca tot, fins el punt que arriba a semblar producte de laboratori.
Haver de guaitar hores i hores les cues de cotxes, llumets i les seves intermitències, kilòmetres i kilòmetres de murs de formigó, ponts que travessen per damunt, amb més cotxes i llurs lluminàries, camions, busos, excavadores, gent que camina amb més celeritat que els mateixos automòbils, sembla tot plegat propi d’un exercici filmogràfic. Gent que s’impacienta o es torna idiota, dins el seu cotxe, o simplement embogeix fins el punt de decidir circular per les voreres.
I quant més transcorre el temps en aquestes lúgubres cadències, semblant estat d’ànim es trasllada a les ràdios. El mateix ximple, el mateix boig, el mateix idiota o impacient en comptes de canviar les marxes té el seu micròfon, provist d’un pilot vermell, verd, o groc. A tocar algun equalitzador replet de leds que compulsivament pugen i baixen i que amb tanta harmonia arriba a afectar certs graus de cordura.
Després d’infusionar-ho tot, algun efecte ha de tenir. A més de la bogeria, ximpleria, idiotesa ha de provocar algun altre estímul més que el del concessionari: no passa nada. A mi em sembla que sí. Que n’està passant una i de grossa. De pel·lícula, vaja.
dimecres, d’octubre 24, 2007
Canvi a l’Avui
Sembla que la provisionalitat indefinida en la qual havia entrat en Vicent Sanchís, al capdavant de l’Avui, tocarà ben aviat la seva fi. Sembla ser que des del proper novembre en Xavier Bosch el substituirà.
És una mala notícia, sens dubte. Però no perquè vulgui presentar-ho com a consol, també he de dir que podria haver estat molt pitjor.
Que un diari com l’Avui estigui dirigit per un valencià nacionalista no és cap cosa lleugera. Ha fet molt de bé aquesta combinació. La visió de València que es té al Principat és bastant soca, costumbrista i a estones regada d’una certa estupidesa. El millor que podia passar és que un valencià obri la porta a la valencianitat, a Catalunya. El diari Avui ha comptat amb interessantíssims articles i col·laboracions fetes des de València, que han lograt donar una perspectiva molt més normal i intel·ligent del que és la realitat. Gràcies a la visió valenciana d’en Vicent, hem lograt obtenir un tractament de les coses que passen al País Valencia amb la mateixa naturalitat que les que poden passar al Principat. Això per a mi és d’un valor incalculable. I està demostrada la incapacitat catalana de tractar adequadament tot allò que viu i respira més enllà de Catalunya, encara que sigui part de la mateixa nació. Els catalans som incapaços de veure més que el pur exotisme, quan mirem enllà. Som així de nefastos.
És una mala notícia perquè en Vicent Sanchís és una persona que es declara liberal, també de forma molt natural. Que la direcció d’aquest diari pugui perdre aquest component és una altra tragèdia. La nostra societat està massa orfe de l’autèntic liberalisme. Potser massa saturada del cantó estúpid i fals pels valors que se li atribueixen i que per aquí podríem explicar moltes de les nostres actuals febleses. Només per anar en aquesta contra, en Vicent Sanchís és insubstituïble.
Suposo que passaran més coses amb aquest canvi. Quan balla la cadira del director en ballen unes quantes més. Vull veure, per exemple, quant de temps més aguantarà en Salvador Sostres. Ningú com en Sanchís pot comprendre i suportar un Sostres. Això no és un desig meu, al contrari. Però aquesta possibilitat pot cristal·litzar realment. El mateix Sostres va decidir obrir el seu lloc web, perquè sap que és l’únic reducte des d’on podrà seguir cultivant l’ofici d’escriure sense embuts.
Que en Vicent Sanchís hagi de deixar la direcció de l’Avui no ha de ser, només, una mala notícia. Sempre i quan acabi fent altres coses amb el mateix rerefons que el caracteritza: nacionalment compromeses i des del seu convençut liberalisme. És important que els personatges de referència que té avui aquesta nació no els convertim en micos de fira. Simplement perquè s’estimen el país.
Sembla que la provisionalitat indefinida en la qual havia entrat en Vicent Sanchís, al capdavant de l’Avui, tocarà ben aviat la seva fi. Sembla ser que des del proper novembre en Xavier Bosch el substituirà.
És una mala notícia, sens dubte. Però no perquè vulgui presentar-ho com a consol, també he de dir que podria haver estat molt pitjor.
Que un diari com l’Avui estigui dirigit per un valencià nacionalista no és cap cosa lleugera. Ha fet molt de bé aquesta combinació. La visió de València que es té al Principat és bastant soca, costumbrista i a estones regada d’una certa estupidesa. El millor que podia passar és que un valencià obri la porta a la valencianitat, a Catalunya. El diari Avui ha comptat amb interessantíssims articles i col·laboracions fetes des de València, que han lograt donar una perspectiva molt més normal i intel·ligent del que és la realitat. Gràcies a la visió valenciana d’en Vicent, hem lograt obtenir un tractament de les coses que passen al País Valencia amb la mateixa naturalitat que les que poden passar al Principat. Això per a mi és d’un valor incalculable. I està demostrada la incapacitat catalana de tractar adequadament tot allò que viu i respira més enllà de Catalunya, encara que sigui part de la mateixa nació. Els catalans som incapaços de veure més que el pur exotisme, quan mirem enllà. Som així de nefastos.
És una mala notícia perquè en Vicent Sanchís és una persona que es declara liberal, també de forma molt natural. Que la direcció d’aquest diari pugui perdre aquest component és una altra tragèdia. La nostra societat està massa orfe de l’autèntic liberalisme. Potser massa saturada del cantó estúpid i fals pels valors que se li atribueixen i que per aquí podríem explicar moltes de les nostres actuals febleses. Només per anar en aquesta contra, en Vicent Sanchís és insubstituïble.
Suposo que passaran més coses amb aquest canvi. Quan balla la cadira del director en ballen unes quantes més. Vull veure, per exemple, quant de temps més aguantarà en Salvador Sostres. Ningú com en Sanchís pot comprendre i suportar un Sostres. Això no és un desig meu, al contrari. Però aquesta possibilitat pot cristal·litzar realment. El mateix Sostres va decidir obrir el seu lloc web, perquè sap que és l’únic reducte des d’on podrà seguir cultivant l’ofici d’escriure sense embuts.
Que en Vicent Sanchís hagi de deixar la direcció de l’Avui no ha de ser, només, una mala notícia. Sempre i quan acabi fent altres coses amb el mateix rerefons que el caracteritza: nacionalment compromeses i des del seu convençut liberalisme. És important que els personatges de referència que té avui aquesta nació no els convertim en micos de fira. Simplement perquè s’estimen el país.
dimarts, d’octubre 23, 2007
Els papers a Salamanca
Aquest divendres passat s’ha celebrat la Jornada Generacional d’Economia, a ESADEFORUM. Va ser oli en un llum. L’interès de les conferències, altíssim, i he d’afegir que el dinar va estar molt a l’alçada, tot i que es plantegés a peu dret.
Aquesta Jornada va provocar la vinguda del batlle de Kaunas a Barcelona, la pèrdua del seu equipatge i unes quantes estones per poder visitar els racons “top” de la ciutat. A Lituània, Catalunya es coneix poc. Però Barcelona és un punt glamurós de referència. A Kaunas en concret, gràcies a la Catweek, la cosa és bastant diferent. Barcelona segueix essent un referent àlgid però saben que hi ha molta vida més enllà de Barcelona. Tant és així que el batlle va dir: "els lituans sempre hem mirat cap a Escandinàvia. És hora de començar a pensar seriosament a mirar cap a Catalunya. Tot i que geogràficament estiguem separats, emocionalment som molt a tocar".
Amb frases com aquestes venen ganes de tornar a convidar-lo a visitar casa nostra, més sovint. Aprofitant la seva darrera estona per terres catalanes, al mateix aeroport, surt el tema dels papers que tenim per Salamanca. La cosa resulta infinitament més senzilla que fer entendre la situació política del nostre país. (Has intentat fer comprendre a un estranger aquest assumpte?. Si et queixes del que t’arriba a torrar la carcanada Espanya, com coi fas president a un espanyol?. Com pot passar això havent una majoria social que ni amb rodes s’embarcaria en opció semblant?. Com és possible que els més nacionalistes de Catalunya optin per una opció que sucursalitza els interessos del país?). Bé, si coneixes un mètode “amable” per fer-te explicar en quin cony de país vivim, et prego m’el facis saber el més aviat.
L’home queda sorprès, per l’increïble que és la situació. "Com que no us han retornat tota una documentació que es va arrabassar en una guerra?. No podeu acudir a les instàncies europees, a les internacionals?". "Per fer-hi el què?. El govern espanyol fa molt temps que va decretar el retorn de tot. Si la raó ja ens l’han donada!. No necessitem que ens la tornin a donar!. Ara només queda saber quan es farà efectiva. Ningú sap quan es produirà. I portem molts anys, així!. Hem de demanar els cascos blaus?".
L’exemple de l’artista Carles Fontseré és el retrat d’un escàndol majúscul. Els seus cartells, espoliats, han anat amunt i avall en exposicions organitzades per administracions públiques espanyoles. Esdeveniments que han motivat la venda d’entrades, la publicació -i altre cop venda- dels catàlegs corresponents, la reproducció de les seves obres amb pvp, etc., etc. . Al cartellista, aquest estat espanyol li fa poc més que de macarra. Li roben les obres i hi fan el negoci a costa seva. Democràticament, progrement, feixistament. Els espanyols de tots els colors s’han posat d’acord en aquest punt dels papers.
A l’alcalde la mirada se li garratiba. No surt de la seva sorpresa. Fa un silenci i diu indignat: així que arribi a casa ho explicaré a tothom.
Aquest divendres passat s’ha celebrat la Jornada Generacional d’Economia, a ESADEFORUM. Va ser oli en un llum. L’interès de les conferències, altíssim, i he d’afegir que el dinar va estar molt a l’alçada, tot i que es plantegés a peu dret.
Aquesta Jornada va provocar la vinguda del batlle de Kaunas a Barcelona, la pèrdua del seu equipatge i unes quantes estones per poder visitar els racons “top” de la ciutat. A Lituània, Catalunya es coneix poc. Però Barcelona és un punt glamurós de referència. A Kaunas en concret, gràcies a la Catweek, la cosa és bastant diferent. Barcelona segueix essent un referent àlgid però saben que hi ha molta vida més enllà de Barcelona. Tant és així que el batlle va dir: "els lituans sempre hem mirat cap a Escandinàvia. És hora de començar a pensar seriosament a mirar cap a Catalunya. Tot i que geogràficament estiguem separats, emocionalment som molt a tocar".
Amb frases com aquestes venen ganes de tornar a convidar-lo a visitar casa nostra, més sovint. Aprofitant la seva darrera estona per terres catalanes, al mateix aeroport, surt el tema dels papers que tenim per Salamanca. La cosa resulta infinitament més senzilla que fer entendre la situació política del nostre país. (Has intentat fer comprendre a un estranger aquest assumpte?. Si et queixes del que t’arriba a torrar la carcanada Espanya, com coi fas president a un espanyol?. Com pot passar això havent una majoria social que ni amb rodes s’embarcaria en opció semblant?. Com és possible que els més nacionalistes de Catalunya optin per una opció que sucursalitza els interessos del país?). Bé, si coneixes un mètode “amable” per fer-te explicar en quin cony de país vivim, et prego m’el facis saber el més aviat.
L’home queda sorprès, per l’increïble que és la situació. "Com que no us han retornat tota una documentació que es va arrabassar en una guerra?. No podeu acudir a les instàncies europees, a les internacionals?". "Per fer-hi el què?. El govern espanyol fa molt temps que va decretar el retorn de tot. Si la raó ja ens l’han donada!. No necessitem que ens la tornin a donar!. Ara només queda saber quan es farà efectiva. Ningú sap quan es produirà. I portem molts anys, així!. Hem de demanar els cascos blaus?".
L’exemple de l’artista Carles Fontseré és el retrat d’un escàndol majúscul. Els seus cartells, espoliats, han anat amunt i avall en exposicions organitzades per administracions públiques espanyoles. Esdeveniments que han motivat la venda d’entrades, la publicació -i altre cop venda- dels catàlegs corresponents, la reproducció de les seves obres amb pvp, etc., etc. . Al cartellista, aquest estat espanyol li fa poc més que de macarra. Li roben les obres i hi fan el negoci a costa seva. Democràticament, progrement, feixistament. Els espanyols de tots els colors s’han posat d’acord en aquest punt dels papers.
A l’alcalde la mirada se li garratiba. No surt de la seva sorpresa. Fa un silenci i diu indignat: així que arribi a casa ho explicaré a tothom.
diumenge, d’octubre 21, 2007
Notes de cap de setmana
Nota 1
Ahir, de bon matí, llegeixo que en Maragall estripa el carnet. Una veritable bomba. És el titular de portada de l’Avui. A l’article es despatxa a gust amb tota la família amiga: amb en ZP, en Montilla, i de la socialistada en general. Deixo aquí la lectura perquè he d’anar corrent cap a l’aeroport. Em quedo amb aquesta part significativa de l’article: “La direcció socialista, davant la nova bomba informativa, va decidir fer pinya i expressar "respecte i afecte" per l'expresident sense entrar en més detalls”.
En tornar, la tele i radio –també amigues- fan referència del seu Alzheimer. Tot l’espectre polític parla afectuosament de la malaltia de’n Maragall, com si ja tinguéssim un mort en vida. Queda ben palès que la direcció del PSC ha fet una bona pinya. Els artificiers amics desactiven meravellosament bé allò que havia de ser tot una senyora càrrega de goma 2 política.
Maragall ben mereix un post.
Nota2
A més de la colla amiga, s’ha de parlar de la marca blanca amiga. La conferència nacional d’Esquerra avala les tesis oficials de la direcció. Acollonants els flaixos que sento a la ràdio sobre la defensa que en fa en Ridao del pensament de l’aparell. Acollonants.
Acollona, també, en Carretero. Les seves esmenes són seguides pel 22 per cent dels parroquians, sempre segons les fonts amigues. Però ell declara que és un terç de la Conferència el que recolça les tesis de Reagrupament.cat .
En Carretero té molta feina a fer. Mai saps si ve o si torna. Mai saps si vol o no dol. En Carretero s’haurà d’arremangar si ha de propiciar un mínim de canvi. El seu tansemenfotisme el pot acabar pagant car. I nosaltres, també.
En Carretero ben mereix un post.
Nota 3
Tots aquests mesos hem anat plens dels corrent crítics, de com suposadament tremolen les cadires oficials. La realitat és tota una altra. L'ERC oficial i tripartita presenta una salut de ferro. Només ha fet una mica de respecte l’andanada presentada per l’Uriel. La seva esmena l’ha recolçat el 43 per cent. L’Uriel fa dies que treballa el seu tema. No es fa el desmenjat i sembla que li ha donat un cert/bon resultat.
ERC ben mereix un post.
Nota 4
En Carod fa una de les seves crides al vent: al partit li cal augmentar la militància. Ha de passar dels 10 mil militants als 30 mil. La cosa fa riure una mica, després de veure el que costa obtenir el carnet. Que li ho demanin a n’Hèctor López Bofill. O a en Josep Pinyol.
Arribar als 30 mil així serà tan possible com assolir la independència amb en Montilla.
A en Carod no sé ben bé quin post dedicar-li.
PS: Avui he contestat els comentaris que tenia pendents dels posts anteriors. He anat de bòlid. Ho sento.
Nota 1
Ahir, de bon matí, llegeixo que en Maragall estripa el carnet. Una veritable bomba. És el titular de portada de l’Avui. A l’article es despatxa a gust amb tota la família amiga: amb en ZP, en Montilla, i de la socialistada en general. Deixo aquí la lectura perquè he d’anar corrent cap a l’aeroport. Em quedo amb aquesta part significativa de l’article: “La direcció socialista, davant la nova bomba informativa, va decidir fer pinya i expressar "respecte i afecte" per l'expresident sense entrar en més detalls”.
En tornar, la tele i radio –també amigues- fan referència del seu Alzheimer. Tot l’espectre polític parla afectuosament de la malaltia de’n Maragall, com si ja tinguéssim un mort en vida. Queda ben palès que la direcció del PSC ha fet una bona pinya. Els artificiers amics desactiven meravellosament bé allò que havia de ser tot una senyora càrrega de goma 2 política.
Maragall ben mereix un post.
Nota2
A més de la colla amiga, s’ha de parlar de la marca blanca amiga. La conferència nacional d’Esquerra avala les tesis oficials de la direcció. Acollonants els flaixos que sento a la ràdio sobre la defensa que en fa en Ridao del pensament de l’aparell. Acollonants.
Acollona, també, en Carretero. Les seves esmenes són seguides pel 22 per cent dels parroquians, sempre segons les fonts amigues. Però ell declara que és un terç de la Conferència el que recolça les tesis de Reagrupament.cat .
En Carretero té molta feina a fer. Mai saps si ve o si torna. Mai saps si vol o no dol. En Carretero s’haurà d’arremangar si ha de propiciar un mínim de canvi. El seu tansemenfotisme el pot acabar pagant car. I nosaltres, també.
En Carretero ben mereix un post.
Nota 3
Tots aquests mesos hem anat plens dels corrent crítics, de com suposadament tremolen les cadires oficials. La realitat és tota una altra. L'ERC oficial i tripartita presenta una salut de ferro. Només ha fet una mica de respecte l’andanada presentada per l’Uriel. La seva esmena l’ha recolçat el 43 per cent. L’Uriel fa dies que treballa el seu tema. No es fa el desmenjat i sembla que li ha donat un cert/bon resultat.
ERC ben mereix un post.
Nota 4
En Carod fa una de les seves crides al vent: al partit li cal augmentar la militància. Ha de passar dels 10 mil militants als 30 mil. La cosa fa riure una mica, després de veure el que costa obtenir el carnet. Que li ho demanin a n’Hèctor López Bofill. O a en Josep Pinyol.
Arribar als 30 mil així serà tan possible com assolir la independència amb en Montilla.
A en Carod no sé ben bé quin post dedicar-li.
PS: Avui he contestat els comentaris que tenia pendents dels posts anteriors. He anat de bòlid. Ho sento.
divendres, d’octubre 19, 2007
El batlle de Kaunas per Barcelona
Abans d'ahir va arribar l’alcalde de Kaunas a Barcelona. Li van perdre les maletes a l’aeroport. Amb aquestes va començar una conversa sobre la necessitat que tenim de gestionar nosaltres una infraestructura com aquesta. A Kaunas passa exactament el mateix. Volen fer del seu aeroport un element clau per al desenvolupament. Però la gestió els arriba d’algun ministeri allí a la capital, a Vílnius.
Kaunas és la segona ciutat més important de Lituània. Hi viuen al voltant de les 400 000 persones. Poca broma. Hi ha moltes universitats, hi ha empreses grans, és el centre geogràfic del país, és un punt neuràlgic de la logística. Té vocació de capital, allò que no fa pas massa va arribar a ser quan Vílnius quedà com a part de l’estranger per mor d’algun repartiment després d’una guerra. Hi ha massa viu el rastre de capital del país, encara. I són molt nacionalistes.
Els problemes a Kaunas semblen calcats als de Barcelona. La competència Madrid-Barcelona és cosina germana de la de Vílnius-Kaunas. Hi ha sempre molts punts de contacte amb nosaltres, que afloren així que comences a parlar. Amb una arribada accidentada com la seva, la conversa arrenca molt fàcilment, doncs. “La gestió de l’aeroport no trigarem massa a tenir-la nosaltres. Ara, les maletes seguiran perdent-se tan bé com sempre. Benvingut a Barcelona, alcalde”.
Abans d'ahir va arribar l’alcalde de Kaunas a Barcelona. Li van perdre les maletes a l’aeroport. Amb aquestes va començar una conversa sobre la necessitat que tenim de gestionar nosaltres una infraestructura com aquesta. A Kaunas passa exactament el mateix. Volen fer del seu aeroport un element clau per al desenvolupament. Però la gestió els arriba d’algun ministeri allí a la capital, a Vílnius.
Kaunas és la segona ciutat més important de Lituània. Hi viuen al voltant de les 400 000 persones. Poca broma. Hi ha moltes universitats, hi ha empreses grans, és el centre geogràfic del país, és un punt neuràlgic de la logística. Té vocació de capital, allò que no fa pas massa va arribar a ser quan Vílnius quedà com a part de l’estranger per mor d’algun repartiment després d’una guerra. Hi ha massa viu el rastre de capital del país, encara. I són molt nacionalistes.
Els problemes a Kaunas semblen calcats als de Barcelona. La competència Madrid-Barcelona és cosina germana de la de Vílnius-Kaunas. Hi ha sempre molts punts de contacte amb nosaltres, que afloren així que comences a parlar. Amb una arribada accidentada com la seva, la conversa arrenca molt fàcilment, doncs. “La gestió de l’aeroport no trigarem massa a tenir-la nosaltres. Ara, les maletes seguiran perdent-se tan bé com sempre. Benvingut a Barcelona, alcalde”.
dimecres, d’octubre 17, 2007
Per on arribarà la independència
Trobo que n’Aucanada està mooolt optimista. Només cal llegir els seus comentaris d’ahir. Suposo que està emprenyat perquè llegeix massa sobre el que fan els nostres administradors de la cosa pública. Però sospito que no els tracta directament, per motius professionals, perquè aleshores em temo que botaria de content.
Aquest emprenyo seu em permet treure un gran tema, pel cantó que mai encara havia sortit. Em refereixo al discurs pujolià, tant i tant sorprenent perquè l’home, després de tot el currículum acumulat, incomprensiblement es declara no separatista. M’hi he referit en un parell –mallorquí- d’ocasions. Jo trobo prou sensat el seu argumentari. Està basat en allò que popularment en diem “tocar de peus a terra”.
De totes formes, des que en Pujol va començar a traçar el seu camí, el món ha girat de forma molt sorprenent. Les raons pujolístiques són sobre tot de tipus historiogràfic i polítiques. Però en aquest córrer del món en Pujol no computa, per exemple, la caiguda de la URSS. Jo li he sentit dir: “això de la URSS ens va agafar a tots per sorpresa. Ningú no s’ho esperava”.
Jo celebro enormement aquesta confessió. Penso que és justament en aquesta via, que el magnífic discurs de l’ex president hi té l’escletxa. La seva visió del món no té present un element que cada cop és més decisiu, fins i tot molt més que la mateixa política: l’economia.
L’esfondrament de l’URSS és exclusivament de tipus econòmic. Qui mata la bèstia grossa no és cap batalla, cap guerra, cap invasió subtil. És el súmmum de la pròpia ineficàcia. La URSS es plega sobre si mateixa i fa, per exemple, que quatre penjats com són les repúbliques bàltiques s’autoproclamin independents. Algun dia el mateix Pujol això ho hauria d’explicar. Va haver algun president d’aquests que li va demanar consell. De tan gruixut com fou el cas, creia no gaudir de suficient perspectiva per fer o desfer.
Darrerament el món va desplaçant el seu centre de gravitació econòmic. La Xina, l’Índia i l’Àsia sencera, fan canviar les regles del joc. Europa deambula cofoiament com si tot campés com sempre. Els més consentits d’Europa, els que han crescut a cop de subvenció, són els més mal predisposats a surar en aquest nou món. Aquí Espanya hi té una menció honorífica.
El model de gestió espanyola és un model que en Tremosa ja el qualifica de soviètic, sobretot quan es refereix al tema dels aeroports. Però jo diria que aquest sovietisme es fa extensiu a molts d’altres àmbits de l’acció política. Només cal veure les darreres promeses chacones i zapateres. Tot basat en regalar els quartos.
A aquest model nefast, cal sumar-li la nostra pròpia bogeria. Convergim perfectament amb el model soviètic. El mateix tipus d’ineptitud pot fer possible altre cop l’inesperat: que l’estat col·lapsi. Serà aleshores el moment de fer-nos el lituà i tirar pel dret.
De tota aquesta magnífica història només em queda un dubte. Potser sigui el dubte: en quines condicions els catalans haurem d’afrontar el desastre?. Anem nosaltres ja per endavant de la tragèdia espanyola?.
Trobo que n’Aucanada està mooolt optimista. Només cal llegir els seus comentaris d’ahir. Suposo que està emprenyat perquè llegeix massa sobre el que fan els nostres administradors de la cosa pública. Però sospito que no els tracta directament, per motius professionals, perquè aleshores em temo que botaria de content.
Aquest emprenyo seu em permet treure un gran tema, pel cantó que mai encara havia sortit. Em refereixo al discurs pujolià, tant i tant sorprenent perquè l’home, després de tot el currículum acumulat, incomprensiblement es declara no separatista. M’hi he referit en un parell –mallorquí- d’ocasions. Jo trobo prou sensat el seu argumentari. Està basat en allò que popularment en diem “tocar de peus a terra”.
De totes formes, des que en Pujol va començar a traçar el seu camí, el món ha girat de forma molt sorprenent. Les raons pujolístiques són sobre tot de tipus historiogràfic i polítiques. Però en aquest córrer del món en Pujol no computa, per exemple, la caiguda de la URSS. Jo li he sentit dir: “això de la URSS ens va agafar a tots per sorpresa. Ningú no s’ho esperava”.
Jo celebro enormement aquesta confessió. Penso que és justament en aquesta via, que el magnífic discurs de l’ex president hi té l’escletxa. La seva visió del món no té present un element que cada cop és més decisiu, fins i tot molt més que la mateixa política: l’economia.
L’esfondrament de l’URSS és exclusivament de tipus econòmic. Qui mata la bèstia grossa no és cap batalla, cap guerra, cap invasió subtil. És el súmmum de la pròpia ineficàcia. La URSS es plega sobre si mateixa i fa, per exemple, que quatre penjats com són les repúbliques bàltiques s’autoproclamin independents. Algun dia el mateix Pujol això ho hauria d’explicar. Va haver algun president d’aquests que li va demanar consell. De tan gruixut com fou el cas, creia no gaudir de suficient perspectiva per fer o desfer.
Darrerament el món va desplaçant el seu centre de gravitació econòmic. La Xina, l’Índia i l’Àsia sencera, fan canviar les regles del joc. Europa deambula cofoiament com si tot campés com sempre. Els més consentits d’Europa, els que han crescut a cop de subvenció, són els més mal predisposats a surar en aquest nou món. Aquí Espanya hi té una menció honorífica.
El model de gestió espanyola és un model que en Tremosa ja el qualifica de soviètic, sobretot quan es refereix al tema dels aeroports. Però jo diria que aquest sovietisme es fa extensiu a molts d’altres àmbits de l’acció política. Només cal veure les darreres promeses chacones i zapateres. Tot basat en regalar els quartos.
A aquest model nefast, cal sumar-li la nostra pròpia bogeria. Convergim perfectament amb el model soviètic. El mateix tipus d’ineptitud pot fer possible altre cop l’inesperat: que l’estat col·lapsi. Serà aleshores el moment de fer-nos el lituà i tirar pel dret.
De tota aquesta magnífica història només em queda un dubte. Potser sigui el dubte: en quines condicions els catalans haurem d’afrontar el desastre?. Anem nosaltres ja per endavant de la tragèdia espanyola?.
dimarts, d’octubre 16, 2007
Canvi de sexe
Ahir es va donar la notícia: els transsexuals podran fer el canvi de sexe a partir de l’any vinent a la sanitat –salut?- pública. De franc.
És una notícia més d’aquest degoteig constant d’informacions que venen a dir-te que ja tens una cosa més regalada. És la versió sofisticada de fer política a cop de peonades. I és una altra notícia on et venen la pell abans de matar l’ós. Darrerament n’hem tingut un fotimer, de les que et volen encolomar “polítiques socials” per a l’any 2018 o més enllà. Les que són acollonants, però d’aplicació immediata, fan llufa gairebé abans de començar, com la llei de dependència: invasió de competències, ningú garanteix poder-la aplicar el segon any, queixes en la tramitació, etc., etc.
He de dir que en aquest cas me n’alegro molt que finalment es puguin fer canvis de sexe sense haver de suposar un dispendi per a qui li faci menester. M’emprenya, però, que la iniciativa es publiciti quan en realitat l’honorable consellera no tingui idea de quan es farà efectiva. Però vull pensar que de tot el fum que s’ha venut, aquest serà convertible en realitat.
Un canvi de sexe no és comparable a gairebé res. No pots confondre que et proposin arreglar-te les tetes o la dentadura amb una reconversió sexual. No poder gaudir d’una definició sexual plena ha de ser un martiri dels grossos. Per això cal que tothom que ho necessiti ho pugui fer de la forma més eficaç possible. Ser transexual, nacionalista (català) i liberal ha de ser la més grossa de les putades que et pot confiar el destí a casa nostra. Existeix tabú major?.
Aquesta mena de qüestions trobo que els liberals n’haurien de fer bandera. Sembla que el liberalisme només hagi de parlar d’economia, de xifres, de números, de mercats globals –o no-. Una part de la culpa que aquest tòpic hagi arrelat ha de ser per l’apatia dels mateixos liberals. Quan parles de canviar de sexe, parles de la llibertat individual. De l’únic monopoli acceptable: poder decidir que coi vols fer amb tu, el teu cos, la teva vida. Amb absoluta llibertat. En aquest cas, si cal, que hi intervingui l’administració. Deu ser de les poques ocasions en que resulta útil, a més de necessària.
Ahir es va donar la notícia: els transsexuals podran fer el canvi de sexe a partir de l’any vinent a la sanitat –salut?- pública. De franc.
És una notícia més d’aquest degoteig constant d’informacions que venen a dir-te que ja tens una cosa més regalada. És la versió sofisticada de fer política a cop de peonades. I és una altra notícia on et venen la pell abans de matar l’ós. Darrerament n’hem tingut un fotimer, de les que et volen encolomar “polítiques socials” per a l’any 2018 o més enllà. Les que són acollonants, però d’aplicació immediata, fan llufa gairebé abans de començar, com la llei de dependència: invasió de competències, ningú garanteix poder-la aplicar el segon any, queixes en la tramitació, etc., etc.
He de dir que en aquest cas me n’alegro molt que finalment es puguin fer canvis de sexe sense haver de suposar un dispendi per a qui li faci menester. M’emprenya, però, que la iniciativa es publiciti quan en realitat l’honorable consellera no tingui idea de quan es farà efectiva. Però vull pensar que de tot el fum que s’ha venut, aquest serà convertible en realitat.
Un canvi de sexe no és comparable a gairebé res. No pots confondre que et proposin arreglar-te les tetes o la dentadura amb una reconversió sexual. No poder gaudir d’una definició sexual plena ha de ser un martiri dels grossos. Per això cal que tothom que ho necessiti ho pugui fer de la forma més eficaç possible. Ser transexual, nacionalista (català) i liberal ha de ser la més grossa de les putades que et pot confiar el destí a casa nostra. Existeix tabú major?.
Aquesta mena de qüestions trobo que els liberals n’haurien de fer bandera. Sembla que el liberalisme només hagi de parlar d’economia, de xifres, de números, de mercats globals –o no-. Una part de la culpa que aquest tòpic hagi arrelat ha de ser per l’apatia dels mateixos liberals. Quan parles de canviar de sexe, parles de la llibertat individual. De l’únic monopoli acceptable: poder decidir que coi vols fer amb tu, el teu cos, la teva vida. Amb absoluta llibertat. En aquest cas, si cal, que hi intervingui l’administració. Deu ser de les poques ocasions en que resulta útil, a més de necessària.
diumenge, d’octubre 14, 2007
L’altre collita
Avui fa un diumenge assoleiat. La mar reposa i de tant en tant corre un fil de vent. És un dia que fa prou goig. A mi m’agrada quedar-me a casa, quan els astres es conjuren d’aquesta forma.
Hem dit als meus pares que vinguin a dinar a casa. Sempre responen que no. Vilassar de Mar queda molt lluny de Barcelona. I com que aquesta cançoneta ja la conec, li he dit a la meva mare que pateixo per les meves tomaqueres. “Estic convençut que ara és el mildiu”.
He tingut una tràgica experiència fent de pagès a l’hort que he improvisat a la terrassa. Vaig haver de sacrificar tot el planter. Aquest agost vaig patir totes les plagues per voler fer de pagès ecològic, per no fer servir res de res químic: mosca blanca, aranya roja, exèrcit d’orugues. I el resultat fou que, a l’agost, vaig decidir tallar el coll a totes les plantes. Rieu-vos del que podeu veure ara al festival de Sitges. Allò si que fou una autèntica massacre.
En tornar de Mallorca, vaig decidir començar el cicle altre cop. Potser haurà estat un decisió massa tardana. El cas és que –com en tinc ben poc de pagès- em sembla que aquestes tomaqueres no peten rodó. Ja han sortit els primers tomàquets, però tots és concentren en dues o tres plantes. La resta no solament no donen cap indici en forma de fruit, sinó que trobo la planta feble.
La meva mare revifa quan li parles de vegetals. Ella soleta entabanarà el meu pare i sa gemana. Crec que per la via del tomàquet puc estirar fins on vulgui a ma mare. Em sembla increïble. Però la vida dona aquestes garrotades. Pinto menys que un tomàquet de ramallet.
No sé que passarà avui amb determinades plantes. Jo crec que ma mare les sentenciarà. De fet n’hi vaig passar tot un planter que no li ha arribat a donar ni una miserable flor i ahir les va sacrificar. Amb les meves potser farà el mateix. La diferència és que m’hauran portat els meus pares de tant “lluny”!. És una forma de veure’n els fruits. Encara que la fi sigui tan taxativa.
Avui fa un diumenge assoleiat. La mar reposa i de tant en tant corre un fil de vent. És un dia que fa prou goig. A mi m’agrada quedar-me a casa, quan els astres es conjuren d’aquesta forma.
Hem dit als meus pares que vinguin a dinar a casa. Sempre responen que no. Vilassar de Mar queda molt lluny de Barcelona. I com que aquesta cançoneta ja la conec, li he dit a la meva mare que pateixo per les meves tomaqueres. “Estic convençut que ara és el mildiu”.
He tingut una tràgica experiència fent de pagès a l’hort que he improvisat a la terrassa. Vaig haver de sacrificar tot el planter. Aquest agost vaig patir totes les plagues per voler fer de pagès ecològic, per no fer servir res de res químic: mosca blanca, aranya roja, exèrcit d’orugues. I el resultat fou que, a l’agost, vaig decidir tallar el coll a totes les plantes. Rieu-vos del que podeu veure ara al festival de Sitges. Allò si que fou una autèntica massacre.
En tornar de Mallorca, vaig decidir començar el cicle altre cop. Potser haurà estat un decisió massa tardana. El cas és que –com en tinc ben poc de pagès- em sembla que aquestes tomaqueres no peten rodó. Ja han sortit els primers tomàquets, però tots és concentren en dues o tres plantes. La resta no solament no donen cap indici en forma de fruit, sinó que trobo la planta feble.
La meva mare revifa quan li parles de vegetals. Ella soleta entabanarà el meu pare i sa gemana. Crec que per la via del tomàquet puc estirar fins on vulgui a ma mare. Em sembla increïble. Però la vida dona aquestes garrotades. Pinto menys que un tomàquet de ramallet.
No sé que passarà avui amb determinades plantes. Jo crec que ma mare les sentenciarà. De fet n’hi vaig passar tot un planter que no li ha arribat a donar ni una miserable flor i ahir les va sacrificar. Amb les meves potser farà el mateix. La diferència és que m’hauran portat els meus pares de tant “lluny”!. És una forma de veure’n els fruits. Encara que la fi sigui tan taxativa.
divendres, d’octubre 12, 2007
El melic: a Frankfurt
Hem portat una veritable eternitat parlant de la Fira de Frankfurt. Li hem atorgat la categoria de remei miraculós o de fita imprescindible per guarir tots els mals del nostre món. El recorregut que ha portat la gestació de l’event fins parir-lo, simplement m’ha arribat a carregar. Hi el precedent mongòlic que ha estat la Fira de Guadalajara. Una mena de bolet que va aparèixer del no res, així que vam tenir tripartit. I vam esmorzar, dinar i sopar amb el collons d’una fira que fins aleshores cap mitjà li havia dedicat un sol minut. Anant bé, fins aleshores, només la coneixien els entesos.
Tot aquell soroll em va fer l’efecte que només estava pensat per a la televidència, fenomen que consisteix en fer-te creure que tots els mals es curen si hi poses molta fe del teu cantó. No hi ha cap bruixot, ni has de prendre cap infusió d’herbetes. Simplement has de sintonitzar el canal de televisió oportú. I per aquesta via t’hi apareix allò que fins i tot costa de veure en somnis.
Això de Frankfurt es veu que és un d’èxit aclaparador. I en veritat ho deu ser perquè només hi veus que la gent parla en català. Pel que surt a la tele, diria que s’ha fet el miracle. Discursos que arrenquen aplaudiments, com el de’n Monzó. Una cosa mai vista. Els polítics passegen amunt i avall -per una fira!- i tot d’una arrepleguen un micròfon i foten el seu discurset allí mateix. En català.
Quan finalment logres veure un alemany, el director de tal fira poso pel cas, tot el miracle de la catalanitat s’esvaeix. Obre la boca i diu les mateixes txuminades que pot dir-te en Rajoy o en Bono o un perfecte analfabet. Després de tots els esforços dedicats, morals i materials!. Tota aquesta gesticulació dels nostres queda en no res.
Temo que aquesta fira només servirà per aclarir si ets un pària o no. Hi ha mitja Catalunya convidada a remenar la cua per Frankfurt. Si tu ho pots fer de franc, encara que sigui amb Vueling, vol dir que ets d’una casta diferent a jo. Els meus tot això s’ho miren des de casa, avorrits de la vida. Som els pàries i encara ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Al cap d’avall és una fira. La més important del seu gremi. Però, coi, mira-t’ho com vulguis: és una fira!. Poc a veure amb la fi dels nostres mals.
Hem portat una veritable eternitat parlant de la Fira de Frankfurt. Li hem atorgat la categoria de remei miraculós o de fita imprescindible per guarir tots els mals del nostre món. El recorregut que ha portat la gestació de l’event fins parir-lo, simplement m’ha arribat a carregar. Hi el precedent mongòlic que ha estat la Fira de Guadalajara. Una mena de bolet que va aparèixer del no res, així que vam tenir tripartit. I vam esmorzar, dinar i sopar amb el collons d’una fira que fins aleshores cap mitjà li havia dedicat un sol minut. Anant bé, fins aleshores, només la coneixien els entesos.
Tot aquell soroll em va fer l’efecte que només estava pensat per a la televidència, fenomen que consisteix en fer-te creure que tots els mals es curen si hi poses molta fe del teu cantó. No hi ha cap bruixot, ni has de prendre cap infusió d’herbetes. Simplement has de sintonitzar el canal de televisió oportú. I per aquesta via t’hi apareix allò que fins i tot costa de veure en somnis.
Això de Frankfurt es veu que és un d’èxit aclaparador. I en veritat ho deu ser perquè només hi veus que la gent parla en català. Pel que surt a la tele, diria que s’ha fet el miracle. Discursos que arrenquen aplaudiments, com el de’n Monzó. Una cosa mai vista. Els polítics passegen amunt i avall -per una fira!- i tot d’una arrepleguen un micròfon i foten el seu discurset allí mateix. En català.
Quan finalment logres veure un alemany, el director de tal fira poso pel cas, tot el miracle de la catalanitat s’esvaeix. Obre la boca i diu les mateixes txuminades que pot dir-te en Rajoy o en Bono o un perfecte analfabet. Després de tots els esforços dedicats, morals i materials!. Tota aquesta gesticulació dels nostres queda en no res.
Temo que aquesta fira només servirà per aclarir si ets un pària o no. Hi ha mitja Catalunya convidada a remenar la cua per Frankfurt. Si tu ho pots fer de franc, encara que sigui amb Vueling, vol dir que ets d’una casta diferent a jo. Els meus tot això s’ho miren des de casa, avorrits de la vida. Som els pàries i encara ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Al cap d’avall és una fira. La més important del seu gremi. Però, coi, mira-t’ho com vulguis: és una fira!. Poc a veure amb la fi dels nostres mals.
dimecres, d’octubre 10, 2007
Ascensor avall
Després de dinar el pitjor que pugui passar és que aparegui una pesantor. A l’estómac o quan agafes l’ascensor, per fer el trajecte cap avall. Visc entre pesats i halitosics. Esperar a que s’obri la porta automàtica deu ser el més semblant a estar guaitant que del bombo giratori en surti la boleta amb el número que t’ha de portar la sort o la desgràcia. Aquest cop l’ascensor duu un ocupant: Bingo, la nena!. Deu no vulgui que l’ascensor quedi aturat imprevistament.
-M’ha dit ta mare que et cases. L’enhorabona!.
-Sí, per l’Església. Ho fem per la llista de noces. Si no hi ha casori no hi ha pis, ni rentadora, ni sofàs, ni llit, ni tota la pesca... a més les fotos queden millor amb el vestit blanc.
-Vestida de blanc blanc?. Blanc trencat?.
(Sempre he pensat que la puta histèrica ha fet molt el que li ha sortit de la poma. Sempre ha anat a l’últim crit de roba i modelets, de moto, de cotxe. Ha tingut una bona col·lecció d’amics. “Nòvio és una paraula massa forta”. Són per fer manteniment, deia també ella. Sempre l’he vist que té la decència de sortir de casa més o menys maquillada i amanida amb algun bon perfum. Sempre m’ha fet l’efecte de que en sa vida no ha fotut mai brot. Però sembla que rentar-se no li fa pas mandra. Sempre he trobat que feia el seu punt de goig, tot i que ben lluny és quan realment està radiant.)
-Estrenar casa em fa molt de pal.
-No ho diria, sembles feliç.
-Quan tot ho tens nou, has de vigilar que res no se’t faci malbé. Has de tenir cura de saber on són totes les garanties dels catxarros. Les cases avui són plenes de catxarros, que ajuden molt, però és un pal. Al final els papers es perden.
-En realitat, si t’ho muntes bé, només has de tenir cura d’un sol catxarro.
(La puta histèrica ha pescat la indirecta. Per atzar de la vida conec de refilo el seu ase espatllat. Mentre que a ella li dono l’enhorabona, a ell, si me’l trobés altre cop, només podria fer que donar-li el pésam. Serà del cert un mort en vida).
-Quin catxarro???.
-La maquineta de fer diners.
-Tens raó, els diners ho són tot. Fins i tot molt més que l’amor vertader.
És de les poques vegades que he sentit que el trajecte en ascensor no sigui més llarg. Deixar en aquest punt la conversa m’ha dolgut. M’hagués agradat saber el final de la seva teoria. A la puta histèrica se li han anat encenent els ulls, a mesura que ordenava les idees dins el seu caparronet. Li ha queda una expressió de persona cabal, que no fa pas per a ella. S’ha transformat de tal forma que em sembla que el seu matrimoni serà dels que aguantarà el pas dels anys, encara que siguin difícils de pair. L’enhorabona, mala puta.
Després de dinar el pitjor que pugui passar és que aparegui una pesantor. A l’estómac o quan agafes l’ascensor, per fer el trajecte cap avall. Visc entre pesats i halitosics. Esperar a que s’obri la porta automàtica deu ser el més semblant a estar guaitant que del bombo giratori en surti la boleta amb el número que t’ha de portar la sort o la desgràcia. Aquest cop l’ascensor duu un ocupant: Bingo, la nena!. Deu no vulgui que l’ascensor quedi aturat imprevistament.
-M’ha dit ta mare que et cases. L’enhorabona!.
-Sí, per l’Església. Ho fem per la llista de noces. Si no hi ha casori no hi ha pis, ni rentadora, ni sofàs, ni llit, ni tota la pesca... a més les fotos queden millor amb el vestit blanc.
-Vestida de blanc blanc?. Blanc trencat?.
(Sempre he pensat que la puta histèrica ha fet molt el que li ha sortit de la poma. Sempre ha anat a l’últim crit de roba i modelets, de moto, de cotxe. Ha tingut una bona col·lecció d’amics. “Nòvio és una paraula massa forta”. Són per fer manteniment, deia també ella. Sempre l’he vist que té la decència de sortir de casa més o menys maquillada i amanida amb algun bon perfum. Sempre m’ha fet l’efecte de que en sa vida no ha fotut mai brot. Però sembla que rentar-se no li fa pas mandra. Sempre he trobat que feia el seu punt de goig, tot i que ben lluny és quan realment està radiant.)
-Estrenar casa em fa molt de pal.
-No ho diria, sembles feliç.
-Quan tot ho tens nou, has de vigilar que res no se’t faci malbé. Has de tenir cura de saber on són totes les garanties dels catxarros. Les cases avui són plenes de catxarros, que ajuden molt, però és un pal. Al final els papers es perden.
-En realitat, si t’ho muntes bé, només has de tenir cura d’un sol catxarro.
(La puta histèrica ha pescat la indirecta. Per atzar de la vida conec de refilo el seu ase espatllat. Mentre que a ella li dono l’enhorabona, a ell, si me’l trobés altre cop, només podria fer que donar-li el pésam. Serà del cert un mort en vida).
-Quin catxarro???.
-La maquineta de fer diners.
-Tens raó, els diners ho són tot. Fins i tot molt més que l’amor vertader.
És de les poques vegades que he sentit que el trajecte en ascensor no sigui més llarg. Deixar en aquest punt la conversa m’ha dolgut. M’hagués agradat saber el final de la seva teoria. A la puta histèrica se li han anat encenent els ulls, a mesura que ordenava les idees dins el seu caparronet. Li ha queda una expressió de persona cabal, que no fa pas per a ella. S’ha transformat de tal forma que em sembla que el seu matrimoni serà dels que aguantarà el pas dels anys, encara que siguin difícils de pair. L’enhorabona, mala puta.
dimarts, d’octubre 09, 2007
Ascensor amunt
Vaig a dinar a casa. Sóc esperant l’ascensor. Quan s’obre la porta, automàticament, entra amb mi una senyora major. Sembla contenta. No ho puc dir del cert, perquè la fauna que habita en el meu edifici és difícil d’interpretar.
Quan arrenca cap amunt, arrenca també una d’aquelles converses prescindibles.
-La nena sens casa...
-La nena de vostès?. L’enhorabona.
(La nena de la senyora és una mena de fera. Ben maquillada arriba a fer goig. I calladeta sembla persona. Però és una puta histèrica. Un cop vaig quedar atrapat amb ella i tres persones més en l’ascensor. Després de molt emprenyar, vaig haver de dir-li que si tenia calor, que s’aguantés. Que si patia claustrofòbia, que s’aguantés; que jo també en tenia. Que aquests atacs els curo quan engego una hòstia. Una bona hòstia em rebaixa l’excitació i em proporciona confiança. Els veïns em van mirar de reüll, però alleugerits perquè estava molt clar qui era la puta histèrica. Era impossible, doncs, que una hòstia pogués sortir en la direcció incorrecta. Probablement, si l’escena s’arriba a produir sense cap veí pel mig, li hagués dit “o calles o et remeno les tetes”. És una puta histèrica i sempre m’he quedat amb el dubte de saber si tenia més del primer que del segon. Era un dia d’estiu, feia calor i aquell maleït ascensor estrenava il·luminació al·lògena. No recordo com en vam sortir, però sé que va ser sense més violència que la verbal.)
-Per l'Església. Però des que tenia catorze anys que no en trepitja cap.
-A ella li deu fer il·lusió anar vestida de blanc radiant, tot i que el color hauria de ser ...
-Coneix l’afortunat?
-Son pare, sens dubte.
Sort que el trajecte és breu. La veïna té una mirada de felicitat que és perd en un punt a l'infinit d’alguna galàxia que sembla habitar l’ascensor. Aquesta conversa si dura dos pisos més podia haver acabat com el rosari de l’aurora.
Vaig a dinar a casa. Sóc esperant l’ascensor. Quan s’obre la porta, automàticament, entra amb mi una senyora major. Sembla contenta. No ho puc dir del cert, perquè la fauna que habita en el meu edifici és difícil d’interpretar.
Quan arrenca cap amunt, arrenca també una d’aquelles converses prescindibles.
-La nena sens casa...
-La nena de vostès?. L’enhorabona.
(La nena de la senyora és una mena de fera. Ben maquillada arriba a fer goig. I calladeta sembla persona. Però és una puta histèrica. Un cop vaig quedar atrapat amb ella i tres persones més en l’ascensor. Després de molt emprenyar, vaig haver de dir-li que si tenia calor, que s’aguantés. Que si patia claustrofòbia, que s’aguantés; que jo també en tenia. Que aquests atacs els curo quan engego una hòstia. Una bona hòstia em rebaixa l’excitació i em proporciona confiança. Els veïns em van mirar de reüll, però alleugerits perquè estava molt clar qui era la puta histèrica. Era impossible, doncs, que una hòstia pogués sortir en la direcció incorrecta. Probablement, si l’escena s’arriba a produir sense cap veí pel mig, li hagués dit “o calles o et remeno les tetes”. És una puta histèrica i sempre m’he quedat amb el dubte de saber si tenia més del primer que del segon. Era un dia d’estiu, feia calor i aquell maleït ascensor estrenava il·luminació al·lògena. No recordo com en vam sortir, però sé que va ser sense més violència que la verbal.)
-Per l'Església. Però des que tenia catorze anys que no en trepitja cap.
-A ella li deu fer il·lusió anar vestida de blanc radiant, tot i que el color hauria de ser ...
-Coneix l’afortunat?
-Son pare, sens dubte.
Sort que el trajecte és breu. La veïna té una mirada de felicitat que és perd en un punt a l'infinit d’alguna galàxia que sembla habitar l’ascensor. Aquesta conversa si dura dos pisos més podia haver acabat com el rosari de l’aurora.
dilluns, d’octubre 08, 2007
En Toni Roig
Divendres el Canal 33, a quarts de deu, va fer un reportatge en homenatge a en Toni Roig. Va morir sobtadament el passat 30 de setembre. Després de fer un concert –em penso a Lloseta- es va trobar malament, va anar a l’hospital i d’allí no en va sortir.
En Toni Roig fou l’ànima del grup Al-Mayurca. Un grup de música tradicional mallorquina, que des de l’any 1994 ha fet una tasca de formigueta, admirable, a favor de la cultura i la llengua del país. Un d’aquells personatges al qual restarem sempre en deute les persones compromeses amb la nació dels catalans.
Aquest músic diu moltes coses significatives. La principal: la preocupació per posar al dia el que en diem música popular. Des de la Plaça del Rei, a Barcelona, comenta amb certa sorpresa que “aquí, els mallorquins surten de sota les pedres”. I diu que a més de mallorquins, cada cop que Al-Mayurca actúa a Catalunya, també comença a haver-hi molts principatins. I apunta gairebé demanant perdó: els boleros són uns ritmes populars a Mallorca, però no s’ha d’oblidar que també un dia ho van ser al Principat. Caldria recuperar aquesta tradició aquí ( referint-se a Catalunya).
M’ha crida’t l’atenció que aquest bon home digui aquestes coses disculpant-se. A Catalunya necessitem molta més influència de Mallorca. Molta més que la del bolero i el ball de bot. Mallorca ens pot aportar saba nova. Una visió més catalana de veure’ns. Rebent més influència mallorquina podem anar molt millor, no solament des del punt de vista cultural. I farem el que és principal: donar el toc de normalitat al que ara ratlla la estupidesa. Quan sortim del Principat i sentim parlar català ho trobem d’allò més exòtic. Això simplement és patètic i massa simptomàtic de com arribem a sentir-nos estranys aquells que conformem una mateixa unitat cultural.
Que en Toni Roig hagi mort significa que el punt de normalitat desitjable entre els països de parla catalana costarà una mica més de lograr. Però gràcies a la seva tasca creadora, incansable, impagable, deixa un camí traçat. I tota la herència en forma de CD’s o DVD’s. Espero, que malgrat el seu traspàs, Al-Mayurca continuï. És el millor homenatge que se li pot fer a aquest gran artista i encara més gran patriota.
Divendres el Canal 33, a quarts de deu, va fer un reportatge en homenatge a en Toni Roig. Va morir sobtadament el passat 30 de setembre. Després de fer un concert –em penso a Lloseta- es va trobar malament, va anar a l’hospital i d’allí no en va sortir.
En Toni Roig fou l’ànima del grup Al-Mayurca. Un grup de música tradicional mallorquina, que des de l’any 1994 ha fet una tasca de formigueta, admirable, a favor de la cultura i la llengua del país. Un d’aquells personatges al qual restarem sempre en deute les persones compromeses amb la nació dels catalans.
Aquest músic diu moltes coses significatives. La principal: la preocupació per posar al dia el que en diem música popular. Des de la Plaça del Rei, a Barcelona, comenta amb certa sorpresa que “aquí, els mallorquins surten de sota les pedres”. I diu que a més de mallorquins, cada cop que Al-Mayurca actúa a Catalunya, també comença a haver-hi molts principatins. I apunta gairebé demanant perdó: els boleros són uns ritmes populars a Mallorca, però no s’ha d’oblidar que també un dia ho van ser al Principat. Caldria recuperar aquesta tradició aquí ( referint-se a Catalunya).
M’ha crida’t l’atenció que aquest bon home digui aquestes coses disculpant-se. A Catalunya necessitem molta més influència de Mallorca. Molta més que la del bolero i el ball de bot. Mallorca ens pot aportar saba nova. Una visió més catalana de veure’ns. Rebent més influència mallorquina podem anar molt millor, no solament des del punt de vista cultural. I farem el que és principal: donar el toc de normalitat al que ara ratlla la estupidesa. Quan sortim del Principat i sentim parlar català ho trobem d’allò més exòtic. Això simplement és patètic i massa simptomàtic de com arribem a sentir-nos estranys aquells que conformem una mateixa unitat cultural.
Que en Toni Roig hagi mort significa que el punt de normalitat desitjable entre els països de parla catalana costarà una mica més de lograr. Però gràcies a la seva tasca creadora, incansable, impagable, deixa un camí traçat. I tota la herència en forma de CD’s o DVD’s. Espero, que malgrat el seu traspàs, Al-Mayurca continuï. És el millor homenatge que se li pot fer a aquest gran artista i encara més gran patriota.
diumenge, d’octubre 07, 2007
Rumb de col·lisió
Deia al post de divendres que portem rumb de col·lisió. Hi ha qui li va semblar exagerat, que a més ho accepto. Ara, l’article de dissabte em reafirma en el que dic perquè és massa simptomàtic. Com ho és, també, aquest d’avui signat per na Pilar Rahola a l’Avui.
Nacionalment portem rumb de col·lisió. I consti que m’agradaria fer ostentació de tot el contrari.
Deia al post de divendres que portem rumb de col·lisió. Hi ha qui li va semblar exagerat, que a més ho accepto. Ara, l’article de dissabte em reafirma en el que dic perquè és massa simptomàtic. Com ho és, també, aquest d’avui signat per na Pilar Rahola a l’Avui.
Nacionalment portem rumb de col·lisió. I consti que m’agradaria fer ostentació de tot el contrari.
dissabte, d’octubre 06, 2007
Vels, teles o altres bagatel·les
Hi ha una escola a Girona que té un reglament intern on, entre d’altres coses, diu que no pot haver diferencies entre els seus alumnes per motius de raça, sexe o religió. En aplicació de l’esmentat reglament la direcció del centre va decidir no permetre-hi l’accés a una nena de vuit anys, per dur el vel islàmic. Passada la setmana, el Departament d’Educació va signar una resolució que desautoritza el reglament escolar i la nena ja pot assistir a les classes amb el vel posat.
Aquesta situació ha derivat cap a un debat on sobretot es posa de manifest amb quins ulls d’analfabet es tracten les qüestions de fons a casa nostra. Amb quina mena de facilitat s’opta per un cert populisme barrejat amb la frivolitat.
Tenim un país tossudament anticlerical, que gairebé traspassa el límit de l’estupidesa. Un país on campa el blanc o negre i s’ignora la riquesa pugui aportar el matís. No és un casual aquesta facilitat per veure-ho tot d’esquerres o de dretes, quan la majoria passa olímpicament d’uns i altres.
A la estupidesa anticlerical que ens subministrem nosaltres solets, ens quedem en la més absoluta evidència quan importem religions. Les tractem amb uns ulls encara més grossos d’ase. I el que fa és fer aflorar la frivolitat amb la qual hem tractat fins avui el tema de la immigració. Aquella broma dels “papeles para todos” n’és molt responsable d’aquesta ruqueria present. Ningú ha volgut o ha pogut atacar el problema de fons. La misèria moral de la politiqueria progre ha tapat qualsevol altre discurs que no sigui el seu. I a mesura que la cosa ha anat desbordant-se, s’hi ha anat posant algun pedaç.
Hi ha hagut qui, amb to de savi, ha volgut maquillar la seva ruqueria reduint la qüestió a un tema purament estètic. Un vel no és estètica. Ni cap posat contestatari. El problema sorgeix quan hom no hi sap veure més que això. Perquè no permet abordar un tema complex, on el vel és només un símptoma, un simple indici.
La història ha acabat ratllant el cantó més paradoxal: ha d’acceptar aquest centre diferències per motius de raça, sexe o religió?. Cada dia que passa el problema es va fent més gros. Sobretot pel que fa a les races i religions, perquè en la nostra espècie els sexes semblen bastant acotats. Però tant aquesta multiculturalitat summament estúpida com aquest sentiment analfabetament antireligiós fan que encarem autèntics problemes amb un caparró d’estruç. No parlem de modes. Parlem de religió, per més que alguns ulls no hi sàpiguen veure més que teles o altres bagatel·les.
Hi ha una escola a Girona que té un reglament intern on, entre d’altres coses, diu que no pot haver diferencies entre els seus alumnes per motius de raça, sexe o religió. En aplicació de l’esmentat reglament la direcció del centre va decidir no permetre-hi l’accés a una nena de vuit anys, per dur el vel islàmic. Passada la setmana, el Departament d’Educació va signar una resolució que desautoritza el reglament escolar i la nena ja pot assistir a les classes amb el vel posat.
Aquesta situació ha derivat cap a un debat on sobretot es posa de manifest amb quins ulls d’analfabet es tracten les qüestions de fons a casa nostra. Amb quina mena de facilitat s’opta per un cert populisme barrejat amb la frivolitat.
Tenim un país tossudament anticlerical, que gairebé traspassa el límit de l’estupidesa. Un país on campa el blanc o negre i s’ignora la riquesa pugui aportar el matís. No és un casual aquesta facilitat per veure-ho tot d’esquerres o de dretes, quan la majoria passa olímpicament d’uns i altres.
A la estupidesa anticlerical que ens subministrem nosaltres solets, ens quedem en la més absoluta evidència quan importem religions. Les tractem amb uns ulls encara més grossos d’ase. I el que fa és fer aflorar la frivolitat amb la qual hem tractat fins avui el tema de la immigració. Aquella broma dels “papeles para todos” n’és molt responsable d’aquesta ruqueria present. Ningú ha volgut o ha pogut atacar el problema de fons. La misèria moral de la politiqueria progre ha tapat qualsevol altre discurs que no sigui el seu. I a mesura que la cosa ha anat desbordant-se, s’hi ha anat posant algun pedaç.
Hi ha hagut qui, amb to de savi, ha volgut maquillar la seva ruqueria reduint la qüestió a un tema purament estètic. Un vel no és estètica. Ni cap posat contestatari. El problema sorgeix quan hom no hi sap veure més que això. Perquè no permet abordar un tema complex, on el vel és només un símptoma, un simple indici.
La història ha acabat ratllant el cantó més paradoxal: ha d’acceptar aquest centre diferències per motius de raça, sexe o religió?. Cada dia que passa el problema es va fent més gros. Sobretot pel que fa a les races i religions, perquè en la nostra espècie els sexes semblen bastant acotats. Però tant aquesta multiculturalitat summament estúpida com aquest sentiment analfabetament antireligiós fan que encarem autèntics problemes amb un caparró d’estruç. No parlem de modes. Parlem de religió, per més que alguns ulls no hi sàpiguen veure més que teles o altres bagatel·les.
divendres, d’octubre 05, 2007
Víctimes i botxins
Hi ha situacions que simplement són autèntics impossibles. I no cal ser una llumenera per arribar a segons quina mena de conclusió. Catalunya fa massa temps que s’engreixa artificialment de suposats èxits. D'una mena de triomfs amb consistència de miratge. Això simplement vol dir que les coses són bastant diferents a les que realment ens volen fer creure. Vol dir, per tant, que portem rumb de col·lisió.
La darrera notícia, referent a l’adjudicació de la T-Sud de l’aeroport del Prat, n’és un exemple paradigmàtic. Després de molta mobilització ciutadana, dels agents més representatius de la societat catalana, de factòtums econòmics inclosos i tongada de bolos pels mitjans de comunicació per part dels experts, arribem allí on precisament dèiem que no volíem arribar. Aquests experts se n’han queixat de l’opció presa per Aena, entenguis el govern amic espanyol.
El resultat és el de consolidar l’aeroport de Barcelona com el tinglado més fabulós pel món dedicat a la cosa del Low Cost. L’adjudicació farà les delícies a Clickair i a Vueling, que bona falta els feia “a little help from my friends”. És tan surrealista com massa casual que tot un president de la Generalitat faci els seus viatges oficials anant amb una d’aquestes companyies i tornant amb l’altra. Massa casual i massa significatiu.
Experts i empresaris demanen un aeroport que sigui autènticament intercontinental. Curiosament el grup aèri que oferia més vols d’aquest calibre no optarà pas a aquesta terminal. És a dir, que consolidem El Prat com aeroport subsidiari del de Barajas. Consolidem l’estratègia d’anar encongint la importància i el pes de Catalunya.
Mitjans de comunicació afins i govern català estan encantats amb la notícia. Tant d'encantament porten que ja exiteix un lloc web que publicita el miratge fabulós en el qual s’ha convertit l'aeroport barceloní. La màquina de l’engreix artificial ja rutlla.
Portem rumb de col·lisió. Amb el vist-i-plau nostre. Potser és aquest el tret diferencial del que ha passat en aquests darrers tres-cents anys. Fem de víctimes i de botxins de la nostra pròpia existència. I sembla ser que ens agrada.
Hi ha situacions que simplement són autèntics impossibles. I no cal ser una llumenera per arribar a segons quina mena de conclusió. Catalunya fa massa temps que s’engreixa artificialment de suposats èxits. D'una mena de triomfs amb consistència de miratge. Això simplement vol dir que les coses són bastant diferents a les que realment ens volen fer creure. Vol dir, per tant, que portem rumb de col·lisió.
La darrera notícia, referent a l’adjudicació de la T-Sud de l’aeroport del Prat, n’és un exemple paradigmàtic. Després de molta mobilització ciutadana, dels agents més representatius de la societat catalana, de factòtums econòmics inclosos i tongada de bolos pels mitjans de comunicació per part dels experts, arribem allí on precisament dèiem que no volíem arribar. Aquests experts se n’han queixat de l’opció presa per Aena, entenguis el govern amic espanyol.
El resultat és el de consolidar l’aeroport de Barcelona com el tinglado més fabulós pel món dedicat a la cosa del Low Cost. L’adjudicació farà les delícies a Clickair i a Vueling, que bona falta els feia “a little help from my friends”. És tan surrealista com massa casual que tot un president de la Generalitat faci els seus viatges oficials anant amb una d’aquestes companyies i tornant amb l’altra. Massa casual i massa significatiu.
Experts i empresaris demanen un aeroport que sigui autènticament intercontinental. Curiosament el grup aèri que oferia més vols d’aquest calibre no optarà pas a aquesta terminal. És a dir, que consolidem El Prat com aeroport subsidiari del de Barajas. Consolidem l’estratègia d’anar encongint la importància i el pes de Catalunya.
Mitjans de comunicació afins i govern català estan encantats amb la notícia. Tant d'encantament porten que ja exiteix un lloc web que publicita el miratge fabulós en el qual s’ha convertit l'aeroport barceloní. La màquina de l’engreix artificial ja rutlla.
Portem rumb de col·lisió. Amb el vist-i-plau nostre. Potser és aquest el tret diferencial del que ha passat en aquests darrers tres-cents anys. Fem de víctimes i de botxins de la nostra pròpia existència. I sembla ser que ens agrada.
dimecres, d’octubre 03, 2007
Jornada Generacional d'Economia
El proper 19 d’octubre se celebrarà la Segona Jornada Generacional d’Economia, a l’Espai ESADEFORUM de Barcelona. Aquesta jornada que fa dies que ja és publicita per alguna banda, té un aforament limitat. Vull fer notar aquest detall, així d’entrada, perquè després de dies i dies per inscriure-s’hi, i hi ha qui dirà coses del tipus “si ho arribo a saber!”.
Aquesta és una iniciativa que va sorgir fa un parell d’anys al sí del Grup Hayek. De seguida vam veure que si volíem aspirar a fer una cosa de molta volada, calia comptar amb més gent que ajudés a fer una proposta el màxim de transversal. Així s’hi sumaren al projecte l’Espai Vicens Vives i l’Associació Catalana de Professionals. Aquest tercet d’entitats, que va fer-ne una molt bona primera edició, enguany es proposa repetir l’experiència.
S’analitzarà i debatrà al voltant dels diversos nivells de lideratge: individual, col·lectiu i de país. Tema singularment necessari pels dies que ens toca viure. Recomano, doncs, visitar el lloc web i mirar amb cert deteniment el programa. I demanar els dubtes que calgui i formular la corresponent inscripció.
Entre les persones que obriran l’acte podem trobar els consellers d’economia català i baleàric, així com el director general d’Esade. Suposo i desitjo que ben aviat sortirà el llistat de ponents definitius, però ja avanço que són de primer nivell. Afortunadament, els convidats són gent lligada al món empresarial, més que a l’administració pura i dura, on exerceixen càrrecs de màxima responsabilitat. Tenen en comú el perfil d’edat: rondar entre els 30 i 45 anys. És a dir, la generació “jove” que ha de pilotar aquest país de forma exitosa.
Fa molt temps, potser massa, que hi ha un ambient general tocat per la grisor. En el lideratge del país, sobre tot. Aquesta iniciativa pretén visualitzar que tenim material humà necessari per segui avançat tan excel·lentment com sempre. Potser comença a ser hora que una determinada generació, massa encartonada, deixi pas al talent encara que vingui de nivells més joves. Aquesta gent existeix en múltiples camps, però el relleu generacional mai ha estat fàcil de fer. Ara cal començar a plantejar-ho amb molta prudència. No és un procés immediat. Potser si deixem aquesta feina per més endavant, aleshores no valdrà la pena.
El proper 19 d’octubre se celebrarà la Segona Jornada Generacional d’Economia, a l’Espai ESADEFORUM de Barcelona. Aquesta jornada que fa dies que ja és publicita per alguna banda, té un aforament limitat. Vull fer notar aquest detall, així d’entrada, perquè després de dies i dies per inscriure-s’hi, i hi ha qui dirà coses del tipus “si ho arribo a saber!”.
Aquesta és una iniciativa que va sorgir fa un parell d’anys al sí del Grup Hayek. De seguida vam veure que si volíem aspirar a fer una cosa de molta volada, calia comptar amb més gent que ajudés a fer una proposta el màxim de transversal. Així s’hi sumaren al projecte l’Espai Vicens Vives i l’Associació Catalana de Professionals. Aquest tercet d’entitats, que va fer-ne una molt bona primera edició, enguany es proposa repetir l’experiència.
S’analitzarà i debatrà al voltant dels diversos nivells de lideratge: individual, col·lectiu i de país. Tema singularment necessari pels dies que ens toca viure. Recomano, doncs, visitar el lloc web i mirar amb cert deteniment el programa. I demanar els dubtes que calgui i formular la corresponent inscripció.
Entre les persones que obriran l’acte podem trobar els consellers d’economia català i baleàric, així com el director general d’Esade. Suposo i desitjo que ben aviat sortirà el llistat de ponents definitius, però ja avanço que són de primer nivell. Afortunadament, els convidats són gent lligada al món empresarial, més que a l’administració pura i dura, on exerceixen càrrecs de màxima responsabilitat. Tenen en comú el perfil d’edat: rondar entre els 30 i 45 anys. És a dir, la generació “jove” que ha de pilotar aquest país de forma exitosa.
Fa molt temps, potser massa, que hi ha un ambient general tocat per la grisor. En el lideratge del país, sobre tot. Aquesta iniciativa pretén visualitzar que tenim material humà necessari per segui avançat tan excel·lentment com sempre. Potser comença a ser hora que una determinada generació, massa encartonada, deixi pas al talent encara que vingui de nivells més joves. Aquesta gent existeix en múltiples camps, però el relleu generacional mai ha estat fàcil de fer. Ara cal començar a plantejar-ho amb molta prudència. No és un procés immediat. Potser si deixem aquesta feina per més endavant, aleshores no valdrà la pena.
dimarts, d’octubre 02, 2007
Na Brocheta i en Hayek
He vist en alguna ocasió que la dona de fer feines acaba sent una font de material literari. Per exemple, en Truman Capote va farcir algun dels seus comptes a base de passar el dia amb la seva “queli”. L’acompanyava a les diferents cases que la senyora havia de posar ordre i llustre i ell aprofitava per prendre les seves notes.
Una “queli” pot donar per molt. Ho va certificar el gran Capote i ho certifico jo, l’humil Dessmond. La que ve a casa meva, per massa i tot. En alguna ocasió ja n’he parlat de na Brocheta Valiente (1,2, 3). No acostumem a coincidir, perquè hauria de ser en horari feiner. Però algun cop si que ho he volgut forçar. En totes les coses hi ha un moment que has de poder saltar-te la virtualitat o la via telefònica. Sinó, malament.
Trobo na Brocheta molt il·lusionada. L’any vinent sembla ser que cauran els pans del cel. En ZP va prometre que el tema de l’escola quedaria resolt. El tema de la vivenda, la sanitat, el ... . L’any vinent serà un any magnífic. “No hay otro país mejor que Espanya”.
Brocheta, saps qui resoldrà de debò aquests problemes?. Tu. Si fas la feina ben feta, si cerques l’excel·lència, si ets responsable, si ets seriosa i no t’escoltes massa la televisió. Si treballes bé de feina no te’n faltarà; sempre tindràs una manera o altra de tirar endavant. Si esperes que els problemes te’ls resolgui alguna mena de Déu amb cara de Zapatero, vas arreglada.
No oblidis una cosa: ara començaràs a entendre el que és ser català. Des del punt de vista polític estàs completament catalanitzada. Rebràs tots els copets del món a l’esquena. Sobre tot ara que s’albiren les eleccions espanyoles. Copets a l’esquena i somriures que t’encadilaran. I veuràs que després de les raspallades més sentides que mai t’hagin dedicat, de tot plegat no en queda absolutament res.
Na Brocheta fa un silenci. Està processant tot el que li he dit, que no és altra cosa que els fonaments del liberalisme. Per la cara que posa, penso que passades les properes eleccions espanyoles ja podrem parlar obertament de’n Hayek. El ritme amb el qual se succeeixen les coses provoquen aquesta mena de situacions impensables.
He vist en alguna ocasió que la dona de fer feines acaba sent una font de material literari. Per exemple, en Truman Capote va farcir algun dels seus comptes a base de passar el dia amb la seva “queli”. L’acompanyava a les diferents cases que la senyora havia de posar ordre i llustre i ell aprofitava per prendre les seves notes.
Una “queli” pot donar per molt. Ho va certificar el gran Capote i ho certifico jo, l’humil Dessmond. La que ve a casa meva, per massa i tot. En alguna ocasió ja n’he parlat de na Brocheta Valiente (1,2, 3). No acostumem a coincidir, perquè hauria de ser en horari feiner. Però algun cop si que ho he volgut forçar. En totes les coses hi ha un moment que has de poder saltar-te la virtualitat o la via telefònica. Sinó, malament.
Trobo na Brocheta molt il·lusionada. L’any vinent sembla ser que cauran els pans del cel. En ZP va prometre que el tema de l’escola quedaria resolt. El tema de la vivenda, la sanitat, el ... . L’any vinent serà un any magnífic. “No hay otro país mejor que Espanya”.
Brocheta, saps qui resoldrà de debò aquests problemes?. Tu. Si fas la feina ben feta, si cerques l’excel·lència, si ets responsable, si ets seriosa i no t’escoltes massa la televisió. Si treballes bé de feina no te’n faltarà; sempre tindràs una manera o altra de tirar endavant. Si esperes que els problemes te’ls resolgui alguna mena de Déu amb cara de Zapatero, vas arreglada.
No oblidis una cosa: ara començaràs a entendre el que és ser català. Des del punt de vista polític estàs completament catalanitzada. Rebràs tots els copets del món a l’esquena. Sobre tot ara que s’albiren les eleccions espanyoles. Copets a l’esquena i somriures que t’encadilaran. I veuràs que després de les raspallades més sentides que mai t’hagin dedicat, de tot plegat no en queda absolutament res.
Na Brocheta fa un silenci. Està processant tot el que li he dit, que no és altra cosa que els fonaments del liberalisme. Per la cara que posa, penso que passades les properes eleccions espanyoles ja podrem parlar obertament de’n Hayek. El ritme amb el qual se succeeixen les coses provoquen aquesta mena de situacions impensables.
dilluns, d’octubre 01, 2007
No vol dir no
Un Alderdi Eguna és un espectacle digne de ser viscut. Com a mínim un cop a la vida. És un espectacle i una lliçó de cultura política. L’Alderdi Eguna és el dia del Partit Nacionalista Basc. Allí s’hi congreguen peneuvistes de per arreu i també hi treuen el nas líders de formacions polítiques d’altres països. L’Alderdi Eguna és una mena d’exercici on es posa de manifest la salut del PNB.
Milers de persones afins al partit pul·lulen per una campa, que queda a vessar en tal dia. És un formigueig constant d’anar i venir de moltíssima gent. El sol, la terra, la gent irradia un devessall d’energia positiva que tomba d’esquena. Quan arriba el moment dels parlaments tot aquell frenesí s’aletarga. Aquella gentada clava la mirada en direcció al faristol de l’orador i el ritme que batega damunt aquella extensió de terreny el marquen els parlaments. Passes d’un bullici improvisat a un retombar amb director d’orquestra.
I mentre l’adrenalina puja, els ànims s’encenen i el cor batega amb una pulsió més sincopada, en alguna altra banda s’esdevé el mateix, però en sentit contrari. La cosa és més enclaustrada, sota el cobert d’un auditori entre fosc i tenebrós, però l’objectiu és desactivar per complert tota aquella energia que s’acumula a Euskadi.
El president del govern espanyol ja ha llençat el seu missatge, amb més dosis del seu "talante": si al lehendakari ja el vaig desactivar un cop, hi puc tornar. En ZP ha advertit deseguida, que amb la mateixa tranquil·litat i serenor que el caracteritza, deixarà en no res les aspiracions del lehendakari o basques.
Jo no vull entrar en una dinàmica estèril. No poso a jutjar el dret que tenen els pobles a decidir el que els sembli decidir. Amb això ja quedem entesos. El que de debò m’interessa saber és com passem de la puta teoria al cas pràctic i que doni fruits en forma d’èxit.
Jo només crec en una mena de fogots, que fins i tot vindrien molt de gust apaivagar a la mateixa campa. Però rodolar com un adolescent en mig de tal sarau em talla absolutament el rotllo. Com m’el talla el sòmines estelat que li cau la bava amb el discurs del lehendakari i que la tarda abans talla, també, sobtadament una conversa amb l’Arzalluz per advertir-li que la gent de Convergència i Unió són una colla de traïdors, de regionalistes i que els hauria d’expulsar d’Euskadi.
No es poden llençar a l’aire determinades calrades. Ni pel 2014, si darrere no ho apuntala l’èxit. A la campa d’Altube, temps enrere, vaig haver-me d’aguantar en català autèntiques barbaritats. Fins el punt de sentir vergonya aliena i veure que tota aquella teoria era per justificar un estat de coses que ens porten Ferraz a la presidència de Catalunya.
Em fan por les paraules del lehendakari. Ho deia en el post anterior. Aquí tenim un cert enamorament estúpid de la política basca, que difícilment és comparable a la nostra. I la majoria dels que pateixen calors sobtades són d’una conseqüència més que discutible. Ferraz ja ha dit que NO. I a Euskadi i a la plaça Sant Jaume, NO significa NO. Fins que no es demostri el contrari.
Un Alderdi Eguna és un espectacle digne de ser viscut. Com a mínim un cop a la vida. És un espectacle i una lliçó de cultura política. L’Alderdi Eguna és el dia del Partit Nacionalista Basc. Allí s’hi congreguen peneuvistes de per arreu i també hi treuen el nas líders de formacions polítiques d’altres països. L’Alderdi Eguna és una mena d’exercici on es posa de manifest la salut del PNB.
Milers de persones afins al partit pul·lulen per una campa, que queda a vessar en tal dia. És un formigueig constant d’anar i venir de moltíssima gent. El sol, la terra, la gent irradia un devessall d’energia positiva que tomba d’esquena. Quan arriba el moment dels parlaments tot aquell frenesí s’aletarga. Aquella gentada clava la mirada en direcció al faristol de l’orador i el ritme que batega damunt aquella extensió de terreny el marquen els parlaments. Passes d’un bullici improvisat a un retombar amb director d’orquestra.
I mentre l’adrenalina puja, els ànims s’encenen i el cor batega amb una pulsió més sincopada, en alguna altra banda s’esdevé el mateix, però en sentit contrari. La cosa és més enclaustrada, sota el cobert d’un auditori entre fosc i tenebrós, però l’objectiu és desactivar per complert tota aquella energia que s’acumula a Euskadi.
El president del govern espanyol ja ha llençat el seu missatge, amb més dosis del seu "talante": si al lehendakari ja el vaig desactivar un cop, hi puc tornar. En ZP ha advertit deseguida, que amb la mateixa tranquil·litat i serenor que el caracteritza, deixarà en no res les aspiracions del lehendakari o basques.
Jo no vull entrar en una dinàmica estèril. No poso a jutjar el dret que tenen els pobles a decidir el que els sembli decidir. Amb això ja quedem entesos. El que de debò m’interessa saber és com passem de la puta teoria al cas pràctic i que doni fruits en forma d’èxit.
Jo només crec en una mena de fogots, que fins i tot vindrien molt de gust apaivagar a la mateixa campa. Però rodolar com un adolescent en mig de tal sarau em talla absolutament el rotllo. Com m’el talla el sòmines estelat que li cau la bava amb el discurs del lehendakari i que la tarda abans talla, també, sobtadament una conversa amb l’Arzalluz per advertir-li que la gent de Convergència i Unió són una colla de traïdors, de regionalistes i que els hauria d’expulsar d’Euskadi.
No es poden llençar a l’aire determinades calrades. Ni pel 2014, si darrere no ho apuntala l’èxit. A la campa d’Altube, temps enrere, vaig haver-me d’aguantar en català autèntiques barbaritats. Fins el punt de sentir vergonya aliena i veure que tota aquella teoria era per justificar un estat de coses que ens porten Ferraz a la presidència de Catalunya.
Em fan por les paraules del lehendakari. Ho deia en el post anterior. Aquí tenim un cert enamorament estúpid de la política basca, que difícilment és comparable a la nostra. I la majoria dels que pateixen calors sobtades són d’una conseqüència més que discutible. Ferraz ja ha dit que NO. I a Euskadi i a la plaça Sant Jaume, NO significa NO. Fins que no es demostri el contrari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)