Rumb de col·lisió
Deia al post de divendres que portem rumb de col·lisió. Hi ha qui li va semblar exagerat, que a més ho accepto. Ara, l’article de dissabte em reafirma en el que dic perquè és massa simptomàtic. Com ho és, també, aquest d’avui signat per na Pilar Rahola a l’Avui.
Nacionalment portem rumb de col·lisió. I consti que m’agradaria fer ostentació de tot el contrari.
8 comentaris:
Mentre tot plegat no sigui una estratègia de "o amb nosaltres, o això s'enfonsa" ho trobo ben adequat.
Ja fa anys que hi ha un atac constant (depèn de amb qui parlis et dirà que és social o que hi participen només els mitjans) a posicions que reivindiquin una certa independència a Catalunya, començant per la lingüística.
Però és ben clar que legislant i usant polítiques agressives només aconseguirem atiar el foc i que, com a l'article, hi hagi gent que se senti orgullosa de resistir a les temptatives nacionalistes.
Què ens queda? Tenir mà esquerra. Saber-nos vendre, saber vendre el català, com a un plus de cultura i que realment és alguna cosa que ens defineix i ens diferencia.
Això sí, a gent com aquesta, que s'enorgulleixen de no conèixer una llengua amb la que han estat convivint durant 30 anys, no els convencerem pas. Es fa difícil de parlar amb la prepotència i la ignorància.
En fi. Un desig. Que pel 2014 (je) haguem aprés a conviure amb les nostres diferències i la independència sigui innecessària, perquè, de facto, ja la gaudirem.
Jo ja em vaig desfogar ahir amb el tema. Tot continua igual, o pitjor. Els nostres polítics s'obren tant de cames, com diu la Rahola, que algú haurà d'entrar-hi amb una canya esquerdada.
A la Crstina Peri Rosi la fotria en lloc del Bassas. Després, en comptes del Manel Fuentes, l'Arcadi Espada. Tot seguit, Digui oiga, amb Daniel Sirereta i Albert/o Rivera/o. I així anar fent.
anònim,
Estratègia?. Hores d'ara no hi ha lloc per aquest marge.
La qüestió no és simplement lingüística. El rumb de col·lisió és cultural, econòmic, d'infraestructures, d'autoestima.
El 2014 pot ser l'enèssima frustració si no es un horitzó mínimament fonamentat.
Entenc el que dius, però no veig els símptomes que ens duguin a aquesta direcció.
refelxions en català (marc),
Agafen ganes de tocar el dos. I que a Catalunya Ràdio, que ja no es reconeix com al ràdio nacional de Catalunya, parli qui vulgui.
Un espectacle depriment ens donen els nostres governants, dia sí dia també, gestionant a la deriva el poder que els ha atorgat la ciutadania. S'elaboren lleis i reglaments o es prenen decisions, sovint de forma improvisada, que després no es gosen aplicar o que finalment s'han de retirar davant la pressió mediàtica. No hi ha dubte que el Tribunal Constitucional retallarà el text estatutari, i que per tant limitarà sensiblement la capacitat d'autogovern de Catalunya. Però no és que aquest organisme controlat pel PP, amb la connivència del PSOE, es vegi amb cor de retallar i condicionar l'autogovern, davant la passivitat i la indolència del Govern de la Generalitat, sinó que per fer-nos ajupir el cap també s'hi veu amb cor, i se'n surt, un mitjà de comunicació com El Mundo. El diari ultra, una vegada més, s'ha sortit amb la seva i ha fet rectificar una decisió presa per Catalunya Ràdio en reclamar a una periodista capacitació professional per exercir en aquest mitjà.
Potser, caldria demanar-se prèviament a qui se li va ocórrer contractar algú, per a una feina basada en l'expressió oral, que no està capacitat per a exercir la seva tasca. Á quina emissora espanyola contractarien a un locutor o a un col·laborador que no fos capaç d'expressar-se en castellà!. La contractació de l'escriptora Cristina Peri Rossi per a un programa de Catalunya Ràdio era una vulneració dels reglaments que té establerts la Corporació Catalana. Es tracta d'una simple qüestió de capacitació professional, perquè en aquest mitjà es treballa amb la llengua, i per tant ha de ser un requisit indispensable com ho és exigir que se sàpiga de medicina per exercir de metge.
Resulta, però, que l'aplicació de la lògica més elemental que s'aplica arreu del món i el compliment de la normativa vigent no agrada al diari el Mundo. I el poder d'aquest diari és molt més important que la capacitat de decisió del Govern i de les pròpies normatives; o millor dit, el Govern de la Generalitat li atorga a aquest mitjà una autoritat i una capacitat de fiscalització tal que, obedient i submís, fa rectificar la direcció de Catalunya Ràdio, readmetent la periodista en qüestió. Per posar-nos de genolls no ens cal la decisió del tribunal Constitucional.
josep romeu,
Estic totalment d'acord amb el que dius. Que un diari, que a més ni és d'àmbit català, marqui el quefer de Catalunya Ràdio i no passi res és realment greu. Que els gestors d'aquest ens no puguin decidir els criteris de contractar o acomiadar els col·laboradors de la casa és molt patètic.
Si això pot passar avui, no cal ni que parlem de coses més elevades. No cal que parlem d'autogovern perquè això són paraules majúscules. I si no sabem ni que fer amb una ràdio pública, dubto que sapiguem com obrar amb l'autogovern de debó.
Je demande pardon, cela ne me convient pas. Il y a des autres variantes ? http://runfr.com acheter cialis france viagra generique
http://counterpark.com/forum/viewtopic.php?f=3&t=94789&p=117983
http://www.barbershop101.com/forum/viewtopic.php?f=2&t=100817&p=140752
http://evonyfans.net/forums/showthread.php?p=25526
la phrase Utile [url=http://runfr.com]viagra en ligne[/url] http://runfr.com/cialis pourquoi le cialis ne fonctionne pas cialis generique france avis cialis generique
Publica un comentari a l'entrada