Itching like grass

Els papers a Salamanca

Aquest divendres passat s’ha celebrat la Jornada Generacional d’Economia, a ESADEFORUM. Va ser oli en un llum. L’interès de les conferències, altíssim, i he d’afegir que el dinar va estar molt a l’alçada, tot i que es plantegés a peu dret.

Aquesta Jornada va provocar la vinguda del batlle de Kaunas a Barcelona, la pèrdua del seu equipatge i unes quantes estones per poder visitar els racons “top” de la ciutat. A Lituània, Catalunya es coneix poc. Però Barcelona és un punt glamurós de referència. A Kaunas en concret, gràcies a la Catweek, la cosa és bastant diferent. Barcelona segueix essent un referent àlgid però saben que hi ha molta vida més enllà de Barcelona. Tant és així que el batlle va dir: "els lituans sempre hem mirat cap a Escandinàvia. És hora de començar a pensar seriosament a mirar cap a Catalunya. Tot i que geogràficament estiguem separats, emocionalment som molt a tocar".

Amb frases com aquestes venen ganes de tornar a convidar-lo a visitar casa nostra, més sovint. Aprofitant la seva darrera estona per terres catalanes, al mateix aeroport, surt el tema dels papers que tenim per Salamanca. La cosa resulta infinitament més senzilla que fer entendre la situació política del nostre país. (Has intentat fer comprendre a un estranger aquest assumpte?. Si et queixes del que t’arriba a torrar la carcanada Espanya, com coi fas president a un espanyol?. Com pot passar això havent una majoria social que ni amb rodes s’embarcaria en opció semblant?. Com és possible que els més nacionalistes de Catalunya optin per una opció que sucursalitza els interessos del país?). Bé, si coneixes un mètode “amable” per fer-te explicar en quin cony de país vivim, et prego m’el facis saber el més aviat.

L’home queda sorprès, per l’increïble que és la situació. "Com que no us han retornat tota una documentació que es va arrabassar en una guerra?. No podeu acudir a les instàncies europees, a les internacionals?". "Per fer-hi el què?. El govern espanyol fa molt temps que va decretar el retorn de tot. Si la raó ja ens l’han donada!. No necessitem que ens la tornin a donar!. Ara només queda saber quan es farà efectiva. Ningú sap quan es produirà. I portem molts anys, així!. Hem de demanar els cascos blaus?".

L’exemple de l’artista Carles Fontseré és el retrat d’un escàndol majúscul. Els seus cartells, espoliats, han anat amunt i avall en exposicions organitzades per administracions públiques espanyoles. Esdeveniments que han motivat la venda d’entrades, la publicació -i altre cop venda- dels catàlegs corresponents, la reproducció de les seves obres amb pvp, etc., etc. . Al cartellista, aquest estat espanyol li fa poc més que de macarra. Li roben les obres i hi fan el negoci a costa seva. Democràticament, progrement, feixistament. Els espanyols de tots els colors s’han posat d’acord en aquest punt dels papers.

A l’alcalde la mirada se li garratiba. No surt de la seva sorpresa. Fa un silenci i diu indignat: així que arribi a casa ho explicaré a tothom.