dimecres, d’octubre 17, 2007

Per on arribarà la independència

Trobo que n’Aucanada està mooolt optimista. Només cal llegir els seus comentaris d’ahir. Suposo que està emprenyat perquè llegeix massa sobre el que fan els nostres administradors de la cosa pública. Però sospito que no els tracta directament, per motius professionals, perquè aleshores em temo que botaria de content.

Aquest emprenyo seu em permet treure un gran tema, pel cantó que mai encara havia sortit. Em refereixo al discurs pujolià, tant i tant sorprenent perquè l’home, després de tot el currículum acumulat, incomprensiblement es declara no separatista. M’hi he referit en un parell –mallorquí- d’ocasions. Jo trobo prou sensat el seu argumentari. Està basat en allò que popularment en diem “tocar de peus a terra”.

De totes formes, des que en Pujol va començar a traçar el seu camí, el món ha girat de forma molt sorprenent. Les raons pujolístiques són sobre tot de tipus historiogràfic i polítiques. Però en aquest córrer del món en Pujol no computa, per exemple, la caiguda de la URSS. Jo li he sentit dir: “això de la URSS ens va agafar a tots per sorpresa. Ningú no s’ho esperava”.

Jo celebro enormement aquesta confessió. Penso que és justament en aquesta via, que el magnífic discurs de l’ex president hi té l’escletxa. La seva visió del món no té present un element que cada cop és més decisiu, fins i tot molt més que la mateixa política: l’economia.

L’esfondrament de l’URSS és exclusivament de tipus econòmic. Qui mata la bèstia grossa no és cap batalla, cap guerra, cap invasió subtil. És el súmmum de la pròpia ineficàcia. La URSS es plega sobre si mateixa i fa, per exemple, que quatre penjats com són les repúbliques bàltiques s’autoproclamin independents. Algun dia el mateix Pujol això ho hauria d’explicar. Va haver algun president d’aquests que li va demanar consell. De tan gruixut com fou el cas, creia no gaudir de suficient perspectiva per fer o desfer.

Darrerament el món va desplaçant el seu centre de gravitació econòmic. La Xina, l’Índia i l’Àsia sencera, fan canviar les regles del joc. Europa deambula cofoiament com si tot campés com sempre. Els més consentits d’Europa, els que han crescut a cop de subvenció, són els més mal predisposats a surar en aquest nou món. Aquí Espanya hi té una menció honorífica.

El model de gestió espanyola és un model que en Tremosa ja el qualifica de soviètic, sobretot quan es refereix al tema dels aeroports. Però jo diria que aquest sovietisme es fa extensiu a molts d’altres àmbits de l’acció política. Només cal veure les darreres promeses chacones i zapateres. Tot basat en regalar els quartos.

A aquest model nefast, cal sumar-li la nostra pròpia bogeria. Convergim perfectament amb el model soviètic. El mateix tipus d’ineptitud pot fer possible altre cop l’inesperat: que l’estat col·lapsi. Serà aleshores el moment de fer-nos el lituà i tirar pel dret.

De tota aquesta magnífica història només em queda un dubte. Potser sigui el dubte: en quines condicions els catalans haurem d’afrontar el desastre?. Anem nosaltres ja per endavant de la tragèdia espanyola?.

7 comentaris:

catalunya.ffw ha dit...

Dess.,

No li he sentit explicar personalment, però fa uns anys (força) algú m'explicava embadalit que el President Pujol, en una d'aquelles reunions amb joves que feia (fa) els havia parlat de la via soviètica. La idea d'en Pujol era que la independència era impossible fora d'una situació de catarsi internacional. En aquesta línia, havíem d'anar reforçant el país, donant-li estructura i pes perquè, arribat el moment, fossim capaços d'aprofitar la oportunitat que una crisi espanyola, europea o mundial podria obrir.

Reforçar el país, és sempre la recepta.

Per altra banda, és curiós que coincidim avui a parlar de la Unió Soviètica.

Salut,
Marc

Aucanada ha dit...

Llevat dels seguidors de les teories creacionistes, no entraré a discutir qui és primer: l'ou o la gallina. Què vull dir amb això? No sé qui va primer en aquesta cursa directa al precipici del descrèdit moral i material, Catalunya o Espanya, o potser anem ben agafats de la man com Thelma&Louise a l'escena final en el cotxe. Torn repetir: no ho sé. Però el que sí que em fa dubtar és si aquesta Catalunya actual o futura/independent serà un clon del que tenim ara, o sigui, model soviètic però disfressats de eco-pijo-guay o si de veritat podem aspirar a un model liberal, només que sigui una miqueta. Francament, essent mooolt optimista, em sembla que el model soviètic ho tenim ben insertat al cervell! Porca misèria.

Toy folloso ha dit...

I com a l´URSS, també tenim els incompetents ben enfilats dins el partit.
Per exemple, els que han de fer baixar el nombre d´accidents de trànsit, entre d´altres.

Mikel ha dit...

bufff jo vull creuré que aquesta situació ja esta superada i que no tindrem pas un col.lapse economic com el sovietic , entre altres coses perque no estem sota un regim comunista.
Per altre banda diguem egoista pero jo no vull fer un pas enrera economic per assolir fites d´identitat nacional.

David ha dit...

Aquí ja hem superat l'URSS. Ara anem camí d'igualar-nos a Albània o amb Corea del Nord...

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

En Pujol va viure i veure, molt d'aprop, el col.lapse soviètic i la desintegració de la Iugoslàvia postitista. I ho té explicat en la publicació d'una molt interessant conferència monogràfica que va donar al Palau 9 ó 10 mesos després de neixer el 1er. tripartit. Interessantíssima. I presentat per en Vicent Sanchis.

Jo,personalment, discrepo de les apreciacions simplificadíssimes dient "aquest és independentista" i "aquest no". Primer, allò, això, dels fets de debó, del progrés o del regrés, del construir o destruir, de l'avenç o de la fatxenderia dels crancs, etc.

Però recordo que ell sempre ha parlat de que "el proiecte de xx del periode yy" no era independentista. I deia veritat. Però mai ho ha dit o desdit d'ell. I fa bé i cal respectar-ho. La seva família i els seus propers ho saben molt bé, i no hi ha hagut cap canvi en 55 anys. Cap.

Sempre hi ha una comaprança real que pot ser il.lustrativa: alguns van optar, la dècada dels 60, al començament, al mig o després del 68, en dir que feien política consstituint partidetes/grupets polítics clandestins, mes aviat cèl.lules poc actives sobre la realitat i molt teoriques. Però deien, i crec que deien bé, que feien política, en plé franquisme bastant dur.
Altres van triar allò de "fer pais" o de fer "prepolítica", a la vista que el règim duraria temps, i no es podia esperar a intentar reconstruir alguna cosa fins la legalització dels partits que no se sabia quan passaria.

Sense prepolítica, sense fer pais, no haguessim tingut un grau madur de política catalanista els darrers anys del franquisme i a la transició.

I crec que hi ha també un altre paràmetre : uns es frisen per arribar a algun lloc un dia i d'altres per arribar i poder durat en aquella nova situació. I no es el mateix.

L'economia es important, però es modificable. El cas d'Eslovènia, de Croàcia, o dels meravellosos països bàltics, en són una bona prova. Han progressat molt i molt, des de que són estats independents. Per diversos factors. Però no per casualitat.

I la principal, crec, ha estat la de tenir aliats "protectors", "tutors" internacionals importants. Suècia o Finlàndia, USA, Alemanya, però ja eren "aliats"/"relacionats" molts anys abans, quan encara no eren lliures.

Relacions "polítiques" en maiuscula, i de perspectives de futur polític sobirà, no només econòmiques.

I aquest aspecte, crec, és l'element crític menys treballat a Catalunya, excepció feta de l'etapa del President Pujol que, en aquesta vessant, va fer moltes coses positives poc o gens conegudes ni difoses. Però cal constància i actualització permanent. I em sembla que , col.lectivament, no fem gairebé res.

Es veritat, és feina "diplomàtica", o pre-diplomàtica, ó "para-diplomàtica", la qual, per definició, ha d'estar allunyada dels focus mediàtics. Però cal fer-la.

I dubto que darrerament es faci. Queden relacions interpersonals importants. Però no són suficients.
I no estrictament des del govern. Des de cercles universitaris, des de think thanks que ací no tenim, des de sindicats, que ací no tenim de propis, des d'organitzacions empresarials sectorials o multisectorials, etc.

La cultura és una cosa.Molt important. Però la política internacional n'és una altra de ben diferent. I també imprescindible.

El futur no està escrit ni predeterminat, per sort. Cauria l'imperi soviètic, però pocs creiem que seria d'aquella manera tant accelerada i tant aviat. Algunes diplomàcies no sé si ho pensaven, però s'hi van adaptar i van actuar rapidament, perque s'havien preparat abans.

Per aci, més que en efectes "imitació", una coiuntura favorable, o possible, és el canvi de monarca espanyol, per decés de l'actual. Té 70 anys.

I cada nou dia es diferent i pot passar alguna cosa. Com els hi va passar a les republiques soviètiques del Caspi, del Caucàs o asiàtiques. I s'hi van adaptar.

Cordialment,

Jordi

Dessmond ha dit...

catalunya.ffw,
Absolutament d'acord: reforçar el país com a horitzó immediat, a curt, a mig i llarg termini. I si l'oportunitat es presenta la podrem aprofitar.

Aucanada,
A mi em sembla que estem més sovietitzats del que sembla. Per dalt i per baix. Però el cert és que el món seguiex girant pel cantó de sempre i els soviètics fa dies que van caure pel seu propi pes. Que cadascú faci la lectura del tema. Porca misèria, si!.

toy folloso,
Els que han de fer baixar els accidents de trànsit per decret i els que prometen els tomàquets amb gust de tomàquet, els que... la llista no l'acabariem avui.

mikel,
Dues coses: m'hauràs de dir que és el que fa pensar que no estàs en un règim comunista?. És evident que això no és l'URSS. No vull frivolitzar. Jo parlo de gestió de la cosa pública sense tenir en compte els resultats. Aquí ens assemblem molt a l'URSS. El que cal és anar augmentant la despesa pública sense tenir cap criteri d'eficència?. Això té un topall, que també podria ser com l'URSS, si els polítics no el volen posar per manca de coratge.
L'altra cosa: el meu escrit ni va ni insinúa això. El catalanisme, que és la filosofia que més ha lluitat per garantir la identitat nacional d'aquest país, sempre ha fet compatible -amb èxit!- el binomi progrés econòmic i reivindicació nacional. A mi aquesta fòrmula és la que em sedueix.
Sento, doncs, haver-me explicat tan malament.

David,
En molts cassos a mi també em sembla veure les coses amb aquest sentit tan optimista. Però certament, és així.

Anònim Jordi,
Pots dir-me on puc trobar la conferència?. T'ho agrairé ben molt.

A mi que el president no es consideri independentista m'és absolutament igual. La seva trajectòria, el seu ideari, no ofega l'opció de ser-ho. Ans el contrari. Li dona moltíssima munició.
Jo em considero nacionalista gràcies a la seva influència. Qui no sàpiga què significa la paraula nacionalista que agafi el diccionari.

Molt interessant el que apuntes. I t'agraeixo molt el temps dedicat.

Estic molt d'acord amb el que comentes. Estic d'acord que cal fer xarxa en el camp de les relacions diplomàtiques. Però el curs que porta l'economia espanyola pot precipitar moltes coses.
Cert també el que dius dels think tanks. Si aquí no en tenim tants, entre d'altres coses, és per aquesta sovietització que patim. Tot ho ha de fer un altre, que acaba essent l'administració. I hi ha certes coses, certes responsabilitats que no es poden delegar, per més que "emprenyin".