Avui ha sortit publicat el darrer butlletí digital del Grup Hayek. No cal dir que en recomano molt vivament la seva lectura. El contingut és francament potent i molt d'acord amb els temps que corren. Hi ha, a més, un altre punt a tenir present tal i com reflexa l'editorial. Aquest col·lectiu avui afronta en assemblea el seu destí. Ha d'aprovar -o no- la seva integració dins la Fundació Catalunya Oberta.
Jo en sóc un fervent defensor d'aquesta incorporació. Sens dubte jugar en la divisió de la Fundació significar sumar esforços en uns moments en que els liberals som pocs i dispersos. Però poder anar del bracet amb gent com ara en Xavier Sala i Martin, Joan Oliver, Vicent Sanchis, Ferran Sáez o Vicenç Villatoro, per citar els primers noms que em venen al cap, significa tenir una oportunitat d'or pel creixement personal i que no es presenta cada dia.
Fou la Fundació la que llençà el primer globus sonda. Això vol dir que des del Grup Hayek les coses s'han fet prou bé i suficientment atractives. (Insisteixo en agafar com referència el contingut del darrer e-GH). Motiu que em fa sentir orgullós d'una causa que he defensat durant uns quants anys.
Darrera reflexió, així entre nosaltres... Sé que les fundacions funcionen amb un règim que poc té a veure amb el concepte de democràcia. Sort -per a ells!-. Si finalment s'aprova aquest procés, el resultat final serà que l'actual gent de la Fundació restarà en minoria a casa seva. La de meravelles que es podrien fer aplicant criteris liberals a una organització com és la FCO!. Quina por!.
dimecres, d’octubre 29, 2008
dimarts, d’octubre 28, 2008
Tot a cent
El model “tot a cent” va aparèixer amb certa fortuna en moments de crisi passades. Eren establiments que tenien per esquer uns preus de riure. El més car de tot no passava les cent pessetes. Amb el canvi d'aquesta moneda per l’euro fins i tot aquests negocis van fer trampa. Del “tot a cent” van convertir-se “tot a un euro”. Ara, la qualitat de la seva oferta va consistir en les mateixes rampoines de sempre. Per un euro, què pots esperar: miracles?.
Ahir vaig comentar que la polèmica del cotxe d’en Benach ben mereixia un post a banda. És d’aquelles coses que hom diu sense el propòsit de complir. Al menys, de forma tan immediata. No m’hi he pogut resistir en veure com ha acabat el tema, però.
Així que va arrencar la polèmica, el mateix Benach va dir que aquesta era una qüestió del Parlament i que havia de ser la institució qui reflexionés i donés les oportunes explicacions, al no tractar-se d’un “capritx personal.” Això ho deia divendres i aquest dilluns, en el faristol del Parlament, ell ja demanava perdó i prometia llevar del cotxe tots els extres que, fins no fa res, eren del tot necessaris. És a dir, queda ben al descobert el model de “tot a cent” que tenim de país.
En primer lloc perquè el nacionalisme autòcton s’ha sumat a una causa que va venir d’un mitjà tant objectiu com és l’ABC. S’ha de dir que actuar políticament a remolc dels mitjans comporta indefectiblement la perversió del sistema. Però fer-ho, a més, aprofitant notícies aparegudes segons on, és clarament indigne. És un símptoma de sobiranisme “de tot a cent”.
Que una de les més altes institucions d’aquest país circuli en un bon cotxe i realitzi, a més, una despesa extra de 9500 euros em sembla d’allò més normal. El que no aguanta per enlloc és la comparació –demagògica- de la meva situació personal amb la del president del Parlament. Només una ment de “tot a cent” pot fer veure que s’escandalitza davant d’aquest episodi. Fa masses dies que protagonitzem fantasies de falsa solidaritat, de caritat malentesa i de bonrotllisme infantil sorgit del discurs polític.
Fa molt temps en què un exèrcit de politicastres ha fet fortuneta a base de propostes de “tot a cent”. D’un temps ençà han protagonitzant episodis d’un baratisme mental que ha acabat entrampant als seus promotors. Aquells que feien bandera –i molta demagògia- del “som com tu”, ara n’han sortit ben esquitllats amb aquesta mena d’arts. Els mateixos que només surten a protagonitzar episodis d’alta política tipus “corbata si, corbata no”. I que són molt curosos amb el “tots i les totes” i amb tantes i tantes coses insubstancials.
És lògic que els autors de tanta morralla política després siguin incapaços de defensar 9500 euros d’extra i que acabin demanant perdó com si fossin delinqüents. Un escàndol per aquesta quantitat significa que els temes ventilats en aquest país són de “tot a cent” i d’una volada que pot fer riure o plorar, segons el dia.
Una població que s’excita amb un episodi semblant és una massa humana a la que li serà impossible fer cap mena de salt qualitatiu. Aquells que passen comptes als seus governants confonent la presidència d’una comunitat de veïns amb la presidència del Parlament, aquells van directes al desastre. Han demostrat ser material prou justet en donar per bo que qualsevol és apte per dirigir les més altes instàncies polítiques. No hi ha país mentalment sa que accepti unes condicions així d’insolvents, malgrat que el “tot a cent” polític sigui perfectament democràtic.
Ahir vaig comentar que la polèmica del cotxe d’en Benach ben mereixia un post a banda. És d’aquelles coses que hom diu sense el propòsit de complir. Al menys, de forma tan immediata. No m’hi he pogut resistir en veure com ha acabat el tema, però.
Així que va arrencar la polèmica, el mateix Benach va dir que aquesta era una qüestió del Parlament i que havia de ser la institució qui reflexionés i donés les oportunes explicacions, al no tractar-se d’un “capritx personal.” Això ho deia divendres i aquest dilluns, en el faristol del Parlament, ell ja demanava perdó i prometia llevar del cotxe tots els extres que, fins no fa res, eren del tot necessaris. És a dir, queda ben al descobert el model de “tot a cent” que tenim de país.
En primer lloc perquè el nacionalisme autòcton s’ha sumat a una causa que va venir d’un mitjà tant objectiu com és l’ABC. S’ha de dir que actuar políticament a remolc dels mitjans comporta indefectiblement la perversió del sistema. Però fer-ho, a més, aprofitant notícies aparegudes segons on, és clarament indigne. És un símptoma de sobiranisme “de tot a cent”.
Que una de les més altes institucions d’aquest país circuli en un bon cotxe i realitzi, a més, una despesa extra de 9500 euros em sembla d’allò més normal. El que no aguanta per enlloc és la comparació –demagògica- de la meva situació personal amb la del president del Parlament. Només una ment de “tot a cent” pot fer veure que s’escandalitza davant d’aquest episodi. Fa masses dies que protagonitzem fantasies de falsa solidaritat, de caritat malentesa i de bonrotllisme infantil sorgit del discurs polític.
Fa molt temps en què un exèrcit de politicastres ha fet fortuneta a base de propostes de “tot a cent”. D’un temps ençà han protagonitzant episodis d’un baratisme mental que ha acabat entrampant als seus promotors. Aquells que feien bandera –i molta demagògia- del “som com tu”, ara n’han sortit ben esquitllats amb aquesta mena d’arts. Els mateixos que només surten a protagonitzar episodis d’alta política tipus “corbata si, corbata no”. I que són molt curosos amb el “tots i les totes” i amb tantes i tantes coses insubstancials.
És lògic que els autors de tanta morralla política després siguin incapaços de defensar 9500 euros d’extra i que acabin demanant perdó com si fossin delinqüents. Un escàndol per aquesta quantitat significa que els temes ventilats en aquest país són de “tot a cent” i d’una volada que pot fer riure o plorar, segons el dia.
Una població que s’excita amb un episodi semblant és una massa humana a la que li serà impossible fer cap mena de salt qualitatiu. Aquells que passen comptes als seus governants confonent la presidència d’una comunitat de veïns amb la presidència del Parlament, aquells van directes al desastre. Han demostrat ser material prou justet en donar per bo que qualsevol és apte per dirigir les més altes instàncies polítiques. No hi ha país mentalment sa que accepti unes condicions així d’insolvents, malgrat que el “tot a cent” polític sigui perfectament democràtic.
dilluns, d’octubre 27, 2008
El positiu de la crisi
No fa pas gaire que vaig parlar sobre la crisi. De la forma tan demencial com està essent catalogada per casa nostra. I de la magnífica sort que ha estat veure-la començar pels Estats Units. Això és un gran motiu per carregar contra el model capitalista de funcionar. Però sempre l’energia dedicada a pontificar sobre la qüestió s’ha dirigit cap a l’altra punta del planeta, perquè a Catalunya podem donar lliçons als americans i a qui se’ns posi pel davant. Talment com si fóssim perfectes espanyols.
A casa nostra certament hi ha crisi. Hi ha un encreuament de crisis, però encara se’n pot encavalcar alguna altra. Hi ha una crisi molt bèstia de valors, molt. Hi ha crisi econòmica, també, i hi ha crisi esclatant de model. Aquest sistema tan àmpliament ofertat d’universalització de drets –serveis- a canvi de res és la mare de totes les crisis. Sort, però, que tenim Amèrica per tapar les vergonyes més pròpies que alienes.
Defensar un model, els fonaments del qual reposen en la delegació de responsabilitats, això té el seu preu. Comença essent de tipus moral però finalment també és material. Universalitzar tot el que se’t posa pel davant com si no existís l’esforç per generar o mantenir un determinat servei i prescindir del mèrit pròpi, és portar-te davant el desastre. Per més que la història sigui de les més maques que mai t’han explicat, saps realment si t’ho podràs permetre?. Té cap mena de topall la universalització?. Si som tan escandalosament collonuts per protagonitzar tal descoberta, perquè el món sencer no ens fa la reverència dia sí, dia també?.
A casa nostra la crisi ens la porta el model. No pas el capitalisme salvatge, impossible de triomfar en un país de botiguers. Encara menys per cap fórmula emparentada amb el liberalisme, que l’hauries d’anar a arreplegar al segle passat o més lluny.
A Catalunya patim crisi financera però en patirem, sobretot, la provocada per la incapacitat manifesta de ser productius. Això ens suposarà viure molt per damunt del que ens podem permetre. Aquí ens diferenciarem radicalment dels americans, als que ara mateix hem de donar-los tantes lliçons magistrals. Passat l’ensurt financer, ells se’n sortiran perquè no han perdut el tren de la competitivitat. Vaja, de generar riquesa. Abandonar idees tan bàsiques com pot esser el desig de l’excel·lència o comprendre l’esforç com una virtut més que una calamitat, pot acabar provocant un gran forat. Han estat valors de rang elemental pels nostres pares o avis, que els van dur a la prosperitat. Vull dir que no cal anar a gratar a cap enciclopèdia per saber segons què vertaderament universal. Ara, nosaltres hem preferit escoltar el primer indocumentat abans que seguir l’exemple d’ells.
És així que podem arribar al cas del cotxe d’en Benach. (Donaria per tot un altre post). El realment greu no és el què costa literalment la joguina, que és l’altra forma d’abundar en la tonteria de l’assumpte. El que negiteja radicalment és el convenciment de saber que mai l’amortitzaràs. Que aquest auto és massa gran pel personatge; no pas pel president del Parlament.
Ens hem arribat a creure el cuento que predica barra lliure per a tothom, a tots nivells, sense demanar-nos com es pagarà tota aquesta festa. No hi ha cap mena de criteri basat en l’excel·lència o el mèrit propi per tirar-la endavant. Volem ser generosos, en nom de la justícia i la solidaritat, però ningú fa l’esforç de convertir-ho en un projecte viable i assumible.
Em donaria per ben pagat si aquesta crisi que ara té una lectura estrictament econòmica, sacseja el model. Ara mateix hi ha tot un castell a punt de fer llenya, format pel devessall de petites i mitjanes empreses. Hi ha, també, una estructura d’estat del benestar que pateix una tremolor semblant, donat que la seva solvència resta massa en dubte. Hi ha tot un horitzó de conflicte social per resoldre a casa nostra que s’ha gestat amb incompetència i demagògia de collita pròpia.
Es sorprenent que la resposta a la crisi, de moment, garanteixi una magnífica supervivència l’oligarquia financera. Quan comenci a esclatar el tsunami que provocarà l’economia productiva, vull creure que la mateixa generositat emprada pel món de les altes finances serà de caràcter universal. Com aquell qui res. Serà el moment de treure’s el barret o bé, altre cop, serà el moment de replantejar tot el que s’ha vingut predicant fins ara. Serà, potser, una magnífica ocasió per canviar de dimoni. Ara sembla que només habita per Amèrica.
A casa nostra certament hi ha crisi. Hi ha un encreuament de crisis, però encara se’n pot encavalcar alguna altra. Hi ha una crisi molt bèstia de valors, molt. Hi ha crisi econòmica, també, i hi ha crisi esclatant de model. Aquest sistema tan àmpliament ofertat d’universalització de drets –serveis- a canvi de res és la mare de totes les crisis. Sort, però, que tenim Amèrica per tapar les vergonyes més pròpies que alienes.
Defensar un model, els fonaments del qual reposen en la delegació de responsabilitats, això té el seu preu. Comença essent de tipus moral però finalment també és material. Universalitzar tot el que se’t posa pel davant com si no existís l’esforç per generar o mantenir un determinat servei i prescindir del mèrit pròpi, és portar-te davant el desastre. Per més que la història sigui de les més maques que mai t’han explicat, saps realment si t’ho podràs permetre?. Té cap mena de topall la universalització?. Si som tan escandalosament collonuts per protagonitzar tal descoberta, perquè el món sencer no ens fa la reverència dia sí, dia també?.
A casa nostra la crisi ens la porta el model. No pas el capitalisme salvatge, impossible de triomfar en un país de botiguers. Encara menys per cap fórmula emparentada amb el liberalisme, que l’hauries d’anar a arreplegar al segle passat o més lluny.
A Catalunya patim crisi financera però en patirem, sobretot, la provocada per la incapacitat manifesta de ser productius. Això ens suposarà viure molt per damunt del que ens podem permetre. Aquí ens diferenciarem radicalment dels americans, als que ara mateix hem de donar-los tantes lliçons magistrals. Passat l’ensurt financer, ells se’n sortiran perquè no han perdut el tren de la competitivitat. Vaja, de generar riquesa. Abandonar idees tan bàsiques com pot esser el desig de l’excel·lència o comprendre l’esforç com una virtut més que una calamitat, pot acabar provocant un gran forat. Han estat valors de rang elemental pels nostres pares o avis, que els van dur a la prosperitat. Vull dir que no cal anar a gratar a cap enciclopèdia per saber segons què vertaderament universal. Ara, nosaltres hem preferit escoltar el primer indocumentat abans que seguir l’exemple d’ells.
És així que podem arribar al cas del cotxe d’en Benach. (Donaria per tot un altre post). El realment greu no és el què costa literalment la joguina, que és l’altra forma d’abundar en la tonteria de l’assumpte. El que negiteja radicalment és el convenciment de saber que mai l’amortitzaràs. Que aquest auto és massa gran pel personatge; no pas pel president del Parlament.
Ens hem arribat a creure el cuento que predica barra lliure per a tothom, a tots nivells, sense demanar-nos com es pagarà tota aquesta festa. No hi ha cap mena de criteri basat en l’excel·lència o el mèrit propi per tirar-la endavant. Volem ser generosos, en nom de la justícia i la solidaritat, però ningú fa l’esforç de convertir-ho en un projecte viable i assumible.
Em donaria per ben pagat si aquesta crisi que ara té una lectura estrictament econòmica, sacseja el model. Ara mateix hi ha tot un castell a punt de fer llenya, format pel devessall de petites i mitjanes empreses. Hi ha, també, una estructura d’estat del benestar que pateix una tremolor semblant, donat que la seva solvència resta massa en dubte. Hi ha tot un horitzó de conflicte social per resoldre a casa nostra que s’ha gestat amb incompetència i demagògia de collita pròpia.
Es sorprenent que la resposta a la crisi, de moment, garanteixi una magnífica supervivència l’oligarquia financera. Quan comenci a esclatar el tsunami que provocarà l’economia productiva, vull creure que la mateixa generositat emprada pel món de les altes finances serà de caràcter universal. Com aquell qui res. Serà el moment de treure’s el barret o bé, altre cop, serà el moment de replantejar tot el que s’ha vingut predicant fins ara. Serà, potser, una magnífica ocasió per canviar de dimoni. Ara sembla que només habita per Amèrica.
dijous, d’octubre 23, 2008
Guerra a les enquestes
A mi em fa l’efecte que tenim ben aviat alguna cosa de pes damunt la taula. No sé si nomenar-ho tant com eleccions avançades. Ningú sap del cert cap a on pot dur-nos exactament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, per exemple. Però que hauria de fer el mateix efecte que una bomba de neutrons, sí. Ara, com que Catalunya cada dia es mou per pulsions més imprevisibles, ves a saber com pot acabar tot plegat.
De totes formes ja hi ha qui va agafant posicions. Pel que pugui ser, finalment. L’altre dia fou una de les versions més porno d’aquest govern i la seva escena titulada “taula sobre les infraestructures”. Els senyors d’Iniciativa van poder fer el seu espot, on van deixar clar davant Montilla (i tot Catalunya) que ells segueixen tant coherents com sempre. Res de fer cap carretera nova i van puntualitzar que no tenen res a veure amb cap cosa en aquesta matèria que pugui engegar el govern. Ens van mostrar les seves mans netes, vaja. Aleshores em va semblar una posada en escena descaradament pre-electoral.
Ara acaba saltar la notícia de la dimissió del director de l’Avui, en Xavier Bosch. Encara no fa un any que gasta el càrrec. Aquesta ja em sembla més significativa. Molt en la línia que marca el noi de la crosta i, per tant, amb molta més visió d’eleccions a la vista. Quan el diputat socialista va demanar en seu parlamentària que havia de reclutar professionals a TV3, hi havia el mateix horitzó: enquestes magres i previsió de convocatòria amb les urnes. Calia, doncs, allisar un camí ple de dificultats amb l’AVE que no arribava, l’aigua que no arribava, Rodalíes que no arribaven, l’electricitat que no arribava. I en ZP sí que havia d’arribar. A la Moncloa, però.
Si t’ho penses fredament, digues-me una cosa amb la que t’hagi fet trempar el tripartit. No vull posar-te contra les cordes. Amb una ja faig. Amb què significaries com l’obra de govern?. Polítiques socials?. Si grates per aquest cantó pots quedar extenuat, perquè és un sac on hi pots posar de tot i tu seguir patint les incomoditats de sempre. O més. El fet és que les enquestes ja no donen matemàticament tripartit. Ha de ser pel goig que provoca, és clar.
Quan les coses arriben en aquest punt, cal preparar el camí. Desbrossar més crosta. Seguint aquesta lògica aviat serà el torn del fiscal. Sempre ressuscita alguna causa quan flairem eleccions. El tres per cent, el cas casinos, el cas treball, el cas turisme, alguna d’aquestes causes obertes i mai tancades, que van i venen sempre en les mateixes circumstàncies. Jo estic esperant alguna novetat, com ja s’ha testat a les Balears. Suposo que ha de venir amb càmeres de televisió i els Geos ocupant una seu central. Tot en rigorós directe, en una franja horària de màxima audiència. Cal donar un gir a les sempre tant rebels enquestes.
De totes formes ja hi ha qui va agafant posicions. Pel que pugui ser, finalment. L’altre dia fou una de les versions més porno d’aquest govern i la seva escena titulada “taula sobre les infraestructures”. Els senyors d’Iniciativa van poder fer el seu espot, on van deixar clar davant Montilla (i tot Catalunya) que ells segueixen tant coherents com sempre. Res de fer cap carretera nova i van puntualitzar que no tenen res a veure amb cap cosa en aquesta matèria que pugui engegar el govern. Ens van mostrar les seves mans netes, vaja. Aleshores em va semblar una posada en escena descaradament pre-electoral.
Ara acaba saltar la notícia de la dimissió del director de l’Avui, en Xavier Bosch. Encara no fa un any que gasta el càrrec. Aquesta ja em sembla més significativa. Molt en la línia que marca el noi de la crosta i, per tant, amb molta més visió d’eleccions a la vista. Quan el diputat socialista va demanar en seu parlamentària que havia de reclutar professionals a TV3, hi havia el mateix horitzó: enquestes magres i previsió de convocatòria amb les urnes. Calia, doncs, allisar un camí ple de dificultats amb l’AVE que no arribava, l’aigua que no arribava, Rodalíes que no arribaven, l’electricitat que no arribava. I en ZP sí que havia d’arribar. A la Moncloa, però.
Si t’ho penses fredament, digues-me una cosa amb la que t’hagi fet trempar el tripartit. No vull posar-te contra les cordes. Amb una ja faig. Amb què significaries com l’obra de govern?. Polítiques socials?. Si grates per aquest cantó pots quedar extenuat, perquè és un sac on hi pots posar de tot i tu seguir patint les incomoditats de sempre. O més. El fet és que les enquestes ja no donen matemàticament tripartit. Ha de ser pel goig que provoca, és clar.
Quan les coses arriben en aquest punt, cal preparar el camí. Desbrossar més crosta. Seguint aquesta lògica aviat serà el torn del fiscal. Sempre ressuscita alguna causa quan flairem eleccions. El tres per cent, el cas casinos, el cas treball, el cas turisme, alguna d’aquestes causes obertes i mai tancades, que van i venen sempre en les mateixes circumstàncies. Jo estic esperant alguna novetat, com ja s’ha testat a les Balears. Suposo que ha de venir amb càmeres de televisió i els Geos ocupant una seu central. Tot en rigorós directe, en una franja horària de màxima audiència. Cal donar un gir a les sempre tant rebels enquestes.
dilluns, d’octubre 20, 2008
Arran del congrés d'Unió
Aquest cap de setmana s’ha celebrat el congrés d’Unió. Oli en un llum. Com sempre. Tot ha sortit tal i com s’havia planejat i fins i tot els corrents crítics rumien saltar per la borda. Poc partits tenen un maquinària més eficaç que la d’Unió. I un líder a prova de bombes.
A mi em sembla perfecte i respectable que en Duran aguanti vint-i-cinc anys o el que li quedi, encara, al front d’aquesta organització. Si li ho permeten, si l’aguanten, si no hi ha ningú més capaç, perquè hauria de plegar?. A mi em sembla un líder polític tan sòlid com solvent. A més, mai m’ha agradat això de la limitació dels mandats. Ni les restriccions, en general.
Ara, el que no m’ha fet tanta gràcia ha estat el discurs sobre la sociovergència i el sobiranisme, que tant han retrunyit amb la seva reelecció. Ha imprès un segell irreconeixible a la Unió real. M’ha semblat una forma una mica bèstia d’intentar marcar perfil, l’altre gran objectiu que es proposa aquest partit i que, més que una novetat, ja comença a ser tot un clàssic pesat.
Amb la humilitat que sigui i, des del respecte absolut, vull dir que em sembla contradictori renunciar al sobiranisme o aquesta cosa tan lletja (com radical) de La Casa Gran i apostar per l’Espanya confederal. A la confederació s’hi arriba des de la sobirania. O és què, com sol passar en aquestes latituds, quan parlem de confederació, ves a saber tu en realitat de què vols parlar, no?. Em sembla que cal tenir unes grans dosis de fe –a saber a què, també- per anhelar en aquesta Espanya un sistema confederal. Si una cosa més tèbia com pot ser el federalisme benintencionat ja fa dies que ha deixat les cunetes plenes de cadàvers (encara prou calents), ara aquest es despenja amb la passió confederal!.
Voler practicar la sociovergència, quan encara és tant viu el “no” als pressupostos perquè en ZP no ofereix cap garantia, penso –altre cop molt humilment- que ratlla el pecat. Per això i per molts altres motius semblants, evidentment. Però és un pecatot dels grossos. Fa dies que Duran es deixa tirar massa els trastos socialistes. Tant d’amor com li professa en Zaragoza no pot ser mai bo. Ni ver, ni substancial, ni desitjable. Ni creïble. Sort que n’Iceta, quan toca, toca de peus a terra. I els trastos te’ls fum pel cap. Em costa d’entendre, doncs, com es pot fer el préssec d’aquesta forma i amb tantes ganes.
Duran és l’artífex d’aquesta cosa estratègica que és el marcar perfil dins la federació. Suposo que aquest discurs que no vol sentir de sobiranies i que, en canvi, sent un amor sobtat pel socialisme és part de la mateixa comèdia. Unió sempre ha fet una mica massa el ruc amb el partit socialista. I, a vegades, encara fa més l’ase amb l’excusa d’anar a la cerca del perfil favorable.
Em sembla que comença a ser hora d’aprendre la lliçó. Després de tants anys de remenar la cua i acumular tant d’experiència, seria molt desitjable que el fet de voler tenir un discurs propi dins la coalició no suposi introduir-hi confusió. Si ara ja fa mal d’orelles sentir segons què, espero que en arribar les eleccions no hi hagi un darrer numeret, tal ja és costum en els prohoms d’Unió. Més confusió d’aquesta no crec que la puguem suportar.
A mi em sembla perfecte i respectable que en Duran aguanti vint-i-cinc anys o el que li quedi, encara, al front d’aquesta organització. Si li ho permeten, si l’aguanten, si no hi ha ningú més capaç, perquè hauria de plegar?. A mi em sembla un líder polític tan sòlid com solvent. A més, mai m’ha agradat això de la limitació dels mandats. Ni les restriccions, en general.
Ara, el que no m’ha fet tanta gràcia ha estat el discurs sobre la sociovergència i el sobiranisme, que tant han retrunyit amb la seva reelecció. Ha imprès un segell irreconeixible a la Unió real. M’ha semblat una forma una mica bèstia d’intentar marcar perfil, l’altre gran objectiu que es proposa aquest partit i que, més que una novetat, ja comença a ser tot un clàssic pesat.
Amb la humilitat que sigui i, des del respecte absolut, vull dir que em sembla contradictori renunciar al sobiranisme o aquesta cosa tan lletja (com radical) de La Casa Gran i apostar per l’Espanya confederal. A la confederació s’hi arriba des de la sobirania. O és què, com sol passar en aquestes latituds, quan parlem de confederació, ves a saber tu en realitat de què vols parlar, no?. Em sembla que cal tenir unes grans dosis de fe –a saber a què, també- per anhelar en aquesta Espanya un sistema confederal. Si una cosa més tèbia com pot ser el federalisme benintencionat ja fa dies que ha deixat les cunetes plenes de cadàvers (encara prou calents), ara aquest es despenja amb la passió confederal!.
Voler practicar la sociovergència, quan encara és tant viu el “no” als pressupostos perquè en ZP no ofereix cap garantia, penso –altre cop molt humilment- que ratlla el pecat. Per això i per molts altres motius semblants, evidentment. Però és un pecatot dels grossos. Fa dies que Duran es deixa tirar massa els trastos socialistes. Tant d’amor com li professa en Zaragoza no pot ser mai bo. Ni ver, ni substancial, ni desitjable. Ni creïble. Sort que n’Iceta, quan toca, toca de peus a terra. I els trastos te’ls fum pel cap. Em costa d’entendre, doncs, com es pot fer el préssec d’aquesta forma i amb tantes ganes.
Duran és l’artífex d’aquesta cosa estratègica que és el marcar perfil dins la federació. Suposo que aquest discurs que no vol sentir de sobiranies i que, en canvi, sent un amor sobtat pel socialisme és part de la mateixa comèdia. Unió sempre ha fet una mica massa el ruc amb el partit socialista. I, a vegades, encara fa més l’ase amb l’excusa d’anar a la cerca del perfil favorable.
Em sembla que comença a ser hora d’aprendre la lliçó. Després de tants anys de remenar la cua i acumular tant d’experiència, seria molt desitjable que el fet de voler tenir un discurs propi dins la coalició no suposi introduir-hi confusió. Si ara ja fa mal d’orelles sentir segons què, espero que en arribar les eleccions no hi hagi un darrer numeret, tal ja és costum en els prohoms d’Unió. Més confusió d’aquesta no crec que la puguem suportar.
divendres, d’octubre 17, 2008
Catalans emmirallats
Hi ha moments com aquests en els que voldria sentir altre cop un Joel Joan dient coses del tipus: senyor, gràcies perquè ens il·lumines. No sé que faríem sense tu!. Paraules d’un ridícul antològic que va adreçar públicament no fa pas tant al President basc. Si aleshores ja feien sentir vergonya aliena, en el context actual no sé quin dring poden provocar. I tants i tants catalanets que miren com a perfectes babaus cap a la política d’Euskadi sense garbellar mínimament la informació que d’allí ens arriba. L’emmirallament basc és una de les coses més ridícules i catalanetes que conec. Perquè es fa prescindint del context i donant màxim valor a la literalitat, ja siguin paraules o simples gestos.
Algun d’aquests reiets de la perpètua basquitis m’hauria d’explicar com es menja aquest recolzament als pressupostos del govern espanyol, tenint el concert econòmic sota el braç i la humiliació reiterada cada cop que hi ha un pla Ibarretxe a la vista. Encara és ben calenta la darrera i sonada afaitada nacional.
El galleguisme del BNG és molt més discret que el nacionalisme a Euskadi o a Catalunya. Ha anat creixent, mica en mica. Sempre que no era tocant cuixa, ni amb cotxe oficial. Sense fer massa soroll i amb molta constància ha anat traçant una línia ascendent. Ull viu, a Galícia, el nacionalisme són ells. Tots els ous al mateix cistell. Això sí, el PSOE fent-los l’abraçada de l’ós. Caldrà veure, doncs, la resistència en el temps d’aquest projecte.
En moments com els presents m’agradaria saber la vida que cal dedicar a un invent com Galeusca. Clínicament mort, des del punt de vista polític. Potser és una eina molt útil per organitzar congressos lletraferits, jornades folklòriques o reunions transnacionals de tuperware. Però poca cosa més. El resultat és què Espanya pot dormir tranquil·la. Lluny queden els temps en que a un president espanyol un invent semblant podia treure-li la son. Lluny haurien de quedar, també, els emmirallaments de tants catalanets.
Algun d’aquests reiets de la perpètua basquitis m’hauria d’explicar com es menja aquest recolzament als pressupostos del govern espanyol, tenint el concert econòmic sota el braç i la humiliació reiterada cada cop que hi ha un pla Ibarretxe a la vista. Encara és ben calenta la darrera i sonada afaitada nacional.
El galleguisme del BNG és molt més discret que el nacionalisme a Euskadi o a Catalunya. Ha anat creixent, mica en mica. Sempre que no era tocant cuixa, ni amb cotxe oficial. Sense fer massa soroll i amb molta constància ha anat traçant una línia ascendent. Ull viu, a Galícia, el nacionalisme són ells. Tots els ous al mateix cistell. Això sí, el PSOE fent-los l’abraçada de l’ós. Caldrà veure, doncs, la resistència en el temps d’aquest projecte.
En moments com els presents m’agradaria saber la vida que cal dedicar a un invent com Galeusca. Clínicament mort, des del punt de vista polític. Potser és una eina molt útil per organitzar congressos lletraferits, jornades folklòriques o reunions transnacionals de tuperware. Però poca cosa més. El resultat és què Espanya pot dormir tranquil·la. Lluny queden els temps en que a un president espanyol un invent semblant podia treure-li la son. Lluny haurien de quedar, també, els emmirallaments de tants catalanets.
dijous, d’octubre 16, 2008
En crisi, per força
És un símptoma de crisi incontestable el discurs oficial que s’ha instal·lat a Catalunya. La governació del país s’ha produït pensant que qualsevol pot agafar-ne les regnes i el resultat sempre és el mateix de productiu. Anem més que tocats pel populisme tipus “som com tu” i per les crides buides de contingut, però això sí, recatadament progres. És així que fem tard a tot arreu. Per arrodonir la situació només ens manca arribar a destemps quan plana una crisi econòmica. Global o no.
A l’altra legislatura ja va ser còmica –entre d’altres episodis- la resposta contundent de’n Carod davant un primer cas de deslocalització, apuntat per l’empresa Phillips. Aleshores, va brollar un atac d’esquerranositat irrefrenable: la Generalitat no comprarà cap bombeta d’aquesta marca si no reconsideren la seva postura. Són d’aquelles frases que han de passar a la història, per força. I és aquesta visió tan extraviada de la realitat la que després porta a matar les mosques a canonades. Ara, quan es fa el ridícul d’aquesta forma tant esperpèntica, aleshores cal atiar el rosari de sempre: el capitalisme salvatge, el neoliberalisme salvatge, el liberalisme també salvatge i així hom pot deixar a cobert la incompetència pròpia.
Ridícul d’un salvatge semblant vaig trobar aquest dimarts el bombo i plateret que se li va donar a la “taula per les infraestructures”. Notícia que naturalment ens va obsequiar la televisió regional catalana. Davant de tal anunci, què hi esperes veure en una taula com aquesta?: Cambres de comerç, agents socials, representants polítics, patronals, població afectada, economistes de prestigi, etc., etc., etc. . Essent com és un tema crucial el de les infraestructures a casa nostra i convocant el president d’aquesta Generalitat, a la cosa se li podia suposar un gran nivell. O no?.
Al final resultà que a una banda de’n Montilla hi havia els senyors d’Iniciativa i a l’altra senyors socialistes. Ningú més. La discussió, evidentment, fou per marejar la perdiu en el seu enèsim cop. No pas per atacar les febleses del país en aquesta matèria. La cosa va ser una reunió d’intendència entre dos socis de govern, units en matrimoni de conveniència. Un assumpte d’aquesta naturalesa, no fa pas massa temps, s’hagués ventilat amb discreció absoluta i sense tanta llum ni cap taquígraf. De les misèries polítiques rarament ningú en els seus cabals en fa cap mena d’ostentació. Mig país entrampat per unes infraestructures esgotades i resulta que el veritablement rellevant és comunicar a la població una reunioneta de politicastres enllotats per la incompetència.
Quan plana un visió tan residual de Catalunya i l’analfabetisme polític és d’aquesta volada, el més fàcil –i potser l’únic possible- és intentar desviar l’atenció a d’altres bandes. Preconitzar malures, perseguir dimonis, prevenir contubernis són el més efectiu per no haver de confessar el que avui ja és manifest: patim una crisi profunda. Però, insisteixo, és d’arrel mental més que material. Un país confiat a una visió tan extraviada per força ha d’entrar en crisi. Per força.
A l’altra legislatura ja va ser còmica –entre d’altres episodis- la resposta contundent de’n Carod davant un primer cas de deslocalització, apuntat per l’empresa Phillips. Aleshores, va brollar un atac d’esquerranositat irrefrenable: la Generalitat no comprarà cap bombeta d’aquesta marca si no reconsideren la seva postura. Són d’aquelles frases que han de passar a la història, per força. I és aquesta visió tan extraviada de la realitat la que després porta a matar les mosques a canonades. Ara, quan es fa el ridícul d’aquesta forma tant esperpèntica, aleshores cal atiar el rosari de sempre: el capitalisme salvatge, el neoliberalisme salvatge, el liberalisme també salvatge i així hom pot deixar a cobert la incompetència pròpia.
Ridícul d’un salvatge semblant vaig trobar aquest dimarts el bombo i plateret que se li va donar a la “taula per les infraestructures”. Notícia que naturalment ens va obsequiar la televisió regional catalana. Davant de tal anunci, què hi esperes veure en una taula com aquesta?: Cambres de comerç, agents socials, representants polítics, patronals, població afectada, economistes de prestigi, etc., etc., etc. . Essent com és un tema crucial el de les infraestructures a casa nostra i convocant el president d’aquesta Generalitat, a la cosa se li podia suposar un gran nivell. O no?.
Al final resultà que a una banda de’n Montilla hi havia els senyors d’Iniciativa i a l’altra senyors socialistes. Ningú més. La discussió, evidentment, fou per marejar la perdiu en el seu enèsim cop. No pas per atacar les febleses del país en aquesta matèria. La cosa va ser una reunió d’intendència entre dos socis de govern, units en matrimoni de conveniència. Un assumpte d’aquesta naturalesa, no fa pas massa temps, s’hagués ventilat amb discreció absoluta i sense tanta llum ni cap taquígraf. De les misèries polítiques rarament ningú en els seus cabals en fa cap mena d’ostentació. Mig país entrampat per unes infraestructures esgotades i resulta que el veritablement rellevant és comunicar a la població una reunioneta de politicastres enllotats per la incompetència.
Quan plana un visió tan residual de Catalunya i l’analfabetisme polític és d’aquesta volada, el més fàcil –i potser l’únic possible- és intentar desviar l’atenció a d’altres bandes. Preconitzar malures, perseguir dimonis, prevenir contubernis són el més efectiu per no haver de confessar el que avui ja és manifest: patim una crisi profunda. Però, insisteixo, és d’arrel mental més que material. Un país confiat a una visió tan extraviada per força ha d’entrar en crisi. Per força.
dimecres, d’octubre 15, 2008
Temps de crisi
Són temps de crisi refotuda els que vivim. Sens dubte. Viure tan afartats no pot ser mai bo. El que ha fet la economia ha estat fer aflorar una recessió mental, més que material. També ha posat de manifest l’efecte indiscutible de la globalització i allò que en un temps se’n va dir “aldea global”. Ha deixat a la fresca tants eslògans de pòrex que sempre acaben afirmant que una altra cosa és possible. Sí, sempre que no es confongui desig amb realitat.
La crisi que bufa d’Amèrica ha fet escriure unes teories surrealistes sobre el capitalisme, el liberalisme i neoliberalisme. Tothom s’ha fet l’hamburguesa a mida, segons la gana exhibida. L’ha farcit com ha volgut i patapam: l’ha publicat. Ara, per exemple, acabo de llegir que el neoliberalisme fa un quart de segle que rutlla. Només em resta saber què és exactament aquesta cosa.
Fa dies que sento parlar amb una alegria sorprenent sobre liberalisme i altres derivats. És per aquí que apunta la crisi de debò. Perquè el que hom només gosava engaltar en una tertúlia de casino, avui es venta on sigui. Fins i tot amb segell d’informació “veraç i objectiva”. Les ments tan summament calentes d’esquerranositat posen al mateix sac “liberalisme”, “neoliberalisme”, “capitalisme salvatge” i “fi del capitalisme salvatge”. I més coses que ara em deixo, per no avorrir i per no abundar en el mateix: l’índex d’estupidesa mental exhibit darrerament, gràcies als Estats Units, posa de manifest una crisi molt profunda a casa nostra.
Les esquerres en aquesta banda de món fa dies que naveguen. Europa és el paradigma d’aquest fracàs. Els seus ideòlegs, fins i tot, han arribat a apostar primer per “terceres vies” i darrerament pel “liberalisme social”. Una i altra cosa són filigranes difícils de digerir quan, en realitat, el què hom que cerca és salvar els mobles.
Però ara els vents que bufen d’Amèrica permeten treure pit a l’amatent i disciplinat usuari del manual d’esquerra. Pot carregar amb veu alta contra el dimoni que suposa tot el que representa el liberalisme. Deixa al descobert la seva ignorància i s’arrapa com una fera al que vulgarment en diem el consol dels tontos. Que els altres tinguin problemes no significa que els teus quedin resolts.
Ara, quan arribes a confondre una xorissada, un delicte, un negoci fraudulent, una jugada indigne, amb liberalisme, malament. Mai he llegit enlloc que el liberalisme patrocini coses semblants, més que en boca dels seus detractors. Sí que es dona, en canvi, el fenomen de la prosperitat allí on s’aplica la llibertat individual. És això el que genera el pànic en un món somiat a l’esquerra. I és de tal magnitud que s’arriba a confondre un lladre amb un liberal, la qual cosa posa de manifest fins a quin punt hi ha resident una crisi d’intel·lectualitat a casa nostra molt fonda.
Passi el que passi a l’altra punta del planeta terra no podem renunciar a la llibertat. Això sí, els xorissos han d’acabar sota alguna mena de custòdia. Però tots. Els que propugnen negocis i polítiques fraudulentes. Receptar l’engany no pot quedar mai impune.
La crisi que bufa d’Amèrica ha fet escriure unes teories surrealistes sobre el capitalisme, el liberalisme i neoliberalisme. Tothom s’ha fet l’hamburguesa a mida, segons la gana exhibida. L’ha farcit com ha volgut i patapam: l’ha publicat. Ara, per exemple, acabo de llegir que el neoliberalisme fa un quart de segle que rutlla. Només em resta saber què és exactament aquesta cosa.
Fa dies que sento parlar amb una alegria sorprenent sobre liberalisme i altres derivats. És per aquí que apunta la crisi de debò. Perquè el que hom només gosava engaltar en una tertúlia de casino, avui es venta on sigui. Fins i tot amb segell d’informació “veraç i objectiva”. Les ments tan summament calentes d’esquerranositat posen al mateix sac “liberalisme”, “neoliberalisme”, “capitalisme salvatge” i “fi del capitalisme salvatge”. I més coses que ara em deixo, per no avorrir i per no abundar en el mateix: l’índex d’estupidesa mental exhibit darrerament, gràcies als Estats Units, posa de manifest una crisi molt profunda a casa nostra.
Les esquerres en aquesta banda de món fa dies que naveguen. Europa és el paradigma d’aquest fracàs. Els seus ideòlegs, fins i tot, han arribat a apostar primer per “terceres vies” i darrerament pel “liberalisme social”. Una i altra cosa són filigranes difícils de digerir quan, en realitat, el què hom que cerca és salvar els mobles.
Però ara els vents que bufen d’Amèrica permeten treure pit a l’amatent i disciplinat usuari del manual d’esquerra. Pot carregar amb veu alta contra el dimoni que suposa tot el que representa el liberalisme. Deixa al descobert la seva ignorància i s’arrapa com una fera al que vulgarment en diem el consol dels tontos. Que els altres tinguin problemes no significa que els teus quedin resolts.
Ara, quan arribes a confondre una xorissada, un delicte, un negoci fraudulent, una jugada indigne, amb liberalisme, malament. Mai he llegit enlloc que el liberalisme patrocini coses semblants, més que en boca dels seus detractors. Sí que es dona, en canvi, el fenomen de la prosperitat allí on s’aplica la llibertat individual. És això el que genera el pànic en un món somiat a l’esquerra. I és de tal magnitud que s’arriba a confondre un lladre amb un liberal, la qual cosa posa de manifest fins a quin punt hi ha resident una crisi d’intel·lectualitat a casa nostra molt fonda.
Passi el que passi a l’altra punta del planeta terra no podem renunciar a la llibertat. Això sí, els xorissos han d’acabar sota alguna mena de custòdia. Però tots. Els que propugnen negocis i polítiques fraudulentes. Receptar l’engany no pot quedar mai impune.
divendres, d’octubre 03, 2008
Cara la galeria
Sembla ser que hi ha acord sobre el finançament. L’estira i arronsa que ha hagut en aquesta cursa em va descavalcar les ganes de fer-ne un seguiment diari. El cert és que un ciutadà “normal” no té una quantitat de temps semblant a la que pot gaudir un polític democràticament escollit, per invertir-les en coses altament improductives. De seguida veus que l’assumpte anirà d’afaitada en afaitada. Encara que al final uns ho bategin com el “millor acord” o els altres afirmin que el possibilisme no podia donar més de sí. Fet i fet, el que no pesa finalment és complir amb el que diu la llei. Que, d’altra banda, seria motiu més que suficient per plantar-se i deixar la dignitat intacta. Quan et roben, t’espolien, et maltracten o t’humilien no pots, a més, deixar escapar ni un bocinet de la pròpia dignitat. És una forma de perpetuar aquest estatus tan hostil.
Comença a ser una necessitat el pensar seriosament amb l’opció de plantar-se. Em demano què és pitjor, en un escenari de crisi global: si protagonitzar una encaixada de mans, per haver tancat un negoci tal que permet seguint donar corda a l’espoli, el robatori, al maltractament i la humiliació sostinguda o plantar-se. Quina capacitat de reacció podem suposar-nos en una situació de recessió sobtada si acceptem no poder ni cobrir els mínims?.
En el context d’aquesta suposada negociació hi pesa massa el factor galeria. Més que l’embolic al qual ens aboca un mal acord -o deixar de banda el que pugui dir la llei!. Encara està massa calent el mort de l’Estatut, que jeu damunt la taula. Així és que CiU no vol tornar a ser el primer en representar una foto que il·lustri un desacord. És una llufa que pesa com una llosa. Els socialistes han de generar el fum suficient, per poder fer-te creure la quadratura del cercle. Al cap d’avall són aquells que aquí signen la lluna en un cove i allí negocien asseguts al cantó de les espanyoles voluntats. ERC encara està intentant trobar la seva línia de flotació i vol arrapar-se al primer flotador que ha trobat en el seu imaginari, ara ja tan poc compartit. Ha repescat l’equidistància, en la versió més malmesa. No es pot ser jutge i part. No pots tenir la clau i fer veure que vols representar un centre de gravetat objectiu. I aleshores han convertit l’equidistància amb l’erc-quisdistància. El més semblant a patir una manca de criteri. Ells signen quan els altres hauran signat.
De cara la galeria arribarem a un nou desastre. Tractar al ciutadà “normal” com si fos una criatureta ha de tenir conseqüències, perquè no és la millor forma de creure en el sistema, de generar il·lusió, de retornar la confiança en la classe política. De cara la galeria només hi trobes les folklòriques o alguna altra mena de sapastre. Veure la nostra classe política tan orfe de coratge, tan poc disposada a jugar fins el final les millor cartes per culpa d’algun tipus de servilisme, és ben descoratjador. I fer-ho, pensat que de cara la galeria només hi ha innocència adolescent, inacceptable.
Comença a ser una necessitat el pensar seriosament amb l’opció de plantar-se. Em demano què és pitjor, en un escenari de crisi global: si protagonitzar una encaixada de mans, per haver tancat un negoci tal que permet seguint donar corda a l’espoli, el robatori, al maltractament i la humiliació sostinguda o plantar-se. Quina capacitat de reacció podem suposar-nos en una situació de recessió sobtada si acceptem no poder ni cobrir els mínims?.
En el context d’aquesta suposada negociació hi pesa massa el factor galeria. Més que l’embolic al qual ens aboca un mal acord -o deixar de banda el que pugui dir la llei!. Encara està massa calent el mort de l’Estatut, que jeu damunt la taula. Així és que CiU no vol tornar a ser el primer en representar una foto que il·lustri un desacord. És una llufa que pesa com una llosa. Els socialistes han de generar el fum suficient, per poder fer-te creure la quadratura del cercle. Al cap d’avall són aquells que aquí signen la lluna en un cove i allí negocien asseguts al cantó de les espanyoles voluntats. ERC encara està intentant trobar la seva línia de flotació i vol arrapar-se al primer flotador que ha trobat en el seu imaginari, ara ja tan poc compartit. Ha repescat l’equidistància, en la versió més malmesa. No es pot ser jutge i part. No pots tenir la clau i fer veure que vols representar un centre de gravetat objectiu. I aleshores han convertit l’equidistància amb l’erc-quisdistància. El més semblant a patir una manca de criteri. Ells signen quan els altres hauran signat.
De cara la galeria arribarem a un nou desastre. Tractar al ciutadà “normal” com si fos una criatureta ha de tenir conseqüències, perquè no és la millor forma de creure en el sistema, de generar il·lusió, de retornar la confiança en la classe política. De cara la galeria només hi trobes les folklòriques o alguna altra mena de sapastre. Veure la nostra classe política tan orfe de coratge, tan poc disposada a jugar fins el final les millor cartes per culpa d’algun tipus de servilisme, és ben descoratjador. I fer-ho, pensat que de cara la galeria només hi ha innocència adolescent, inacceptable.
dissabte, de setembre 27, 2008
Invasió poc subtil
El meu amic, sandinista hasta la muerte, ja porta dues setmanes per aquí. Com aquell qui res. Ha preparat el seu programa vital de tal forma, que si no fos pel color de la pell tan fumada que té, diria que és ben alemany. Sap què ha de fer a tres mesos vista des de ja fa dies. Sap les hores de treball que té per endavant, les d’estudi, les que ha de dedicar a repartir els encàrrecs que duu des de l’altra punta de món, els amics què ha de visitar sens falta i, fins i tot, els divendres i dissabtes a venir ja tenen un lloc determinat per anar a sopar.
Ahir vam fer un pa amb tomàquet, en un reducte psuquero. Al costat dels Quatre Gats. Vam repassar coneguts seus que potser jo també conec, a través d’ell. N’hi ha un en particular que em meravella. El primer cop que ens vam trobar -potser farà més de vint anys- era una còpia de barriada d’en John Lennon. Molta grenya, ulleretes rodones i molt net. Això darrer ja em va fer mala espina. Tots els aspirants de John Lennon que conec a Gràcia, Barcelona, fan pudor, porten les ungles plenes de quisca i no toquen una dutxa amb la regularitat que seria menester. Amb aquest, sempre que quedàvem, arribava tard. Però ell venia net i polit. És això el que el va delatar. Com si és tractes d’una altra Invasió Subtil. Però en comptes del japonès que reconeix el personatge de Calders hi poses un comunista d’extrema esquerra. Aquella pulcritud no em feia pensar que en realitat podia ser un venedor de sants d’Olot. No. Era l’enèsim cas d’esquerra divina. Potser el més insolentment diví que conec personalment.
El darrer cop que el vaig veure fou amb el meu amic sandinista. Sort d’anar amb ell. No l’hagués reconegut pas. Un tipus trajat, blau fosc, corbata i tall de cabell acabat de sortir de perruqueria. Ni rastre de les grenyes i les ulleres rodones havien tornat lentilles. Era l’estampa viva d’allò que tanta fortuna va fer i que en deien yuppie agressiu. Una mica de panxa i un mal a l’espatlla incipient l’obligava a fer una hora de piscina diari, a casa seva, on a més també hi guarda cavalls. En fi, un ritme de vida que mai l’assoliries a base de vendre imatges de sants, encara que fossin els més miraculosos d’Olot.
Companyero, li vaig dir: esta gente es la que vende la peor versión del sandinismo por aquí. Aquesta mena de predicadors mecànics de les revolucions, de les esquerres, del comunisme, en realitat fan befa dels seus ideals –si és que en podem dir així- i de la gent que els ha patit. Difícilment prediquen amb l’exemple, però és per les seves obres que els coneixeràs. És d’aquesta forma que les invasions poc subtils queden al descobert.
Ahir vam fer un pa amb tomàquet, en un reducte psuquero. Al costat dels Quatre Gats. Vam repassar coneguts seus que potser jo també conec, a través d’ell. N’hi ha un en particular que em meravella. El primer cop que ens vam trobar -potser farà més de vint anys- era una còpia de barriada d’en John Lennon. Molta grenya, ulleretes rodones i molt net. Això darrer ja em va fer mala espina. Tots els aspirants de John Lennon que conec a Gràcia, Barcelona, fan pudor, porten les ungles plenes de quisca i no toquen una dutxa amb la regularitat que seria menester. Amb aquest, sempre que quedàvem, arribava tard. Però ell venia net i polit. És això el que el va delatar. Com si és tractes d’una altra Invasió Subtil. Però en comptes del japonès que reconeix el personatge de Calders hi poses un comunista d’extrema esquerra. Aquella pulcritud no em feia pensar que en realitat podia ser un venedor de sants d’Olot. No. Era l’enèsim cas d’esquerra divina. Potser el més insolentment diví que conec personalment.
El darrer cop que el vaig veure fou amb el meu amic sandinista. Sort d’anar amb ell. No l’hagués reconegut pas. Un tipus trajat, blau fosc, corbata i tall de cabell acabat de sortir de perruqueria. Ni rastre de les grenyes i les ulleres rodones havien tornat lentilles. Era l’estampa viva d’allò que tanta fortuna va fer i que en deien yuppie agressiu. Una mica de panxa i un mal a l’espatlla incipient l’obligava a fer una hora de piscina diari, a casa seva, on a més també hi guarda cavalls. En fi, un ritme de vida que mai l’assoliries a base de vendre imatges de sants, encara que fossin els més miraculosos d’Olot.
Companyero, li vaig dir: esta gente es la que vende la peor versión del sandinismo por aquí. Aquesta mena de predicadors mecànics de les revolucions, de les esquerres, del comunisme, en realitat fan befa dels seus ideals –si és que en podem dir així- i de la gent que els ha patit. Difícilment prediquen amb l’exemple, però és per les seves obres que els coneixeràs. És d’aquesta forma que les invasions poc subtils queden al descobert.
dimarts, de setembre 23, 2008
El Grup Hayek, a Sabadell
El Grup Hayek està immers en un debat intern, per tal de veure com ha de pintar el seu futur. Ara mateix que cotitza a l’alça ha rebut una interessant opa de la Fundació Catalunya Oberta. Una opa què, jo diria, és irresistible. Totes les coses tenen el seu moment a la vida i cal saber quan aquest arriba.
Mentre desfloren la margalida del destí, la maquinària del Grup no s’atura. Vet aquí que el proper dijous dia 25 de setembre organitza un sopar-debat sobre seguretat, defensa i geoestratègia a càrrec del secretari del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), David Bajona.
S’analitzaran qüestions entorn de la seguretat, el crim organitzat, el fenomen del terrorisme i l'activitat contraterrorista, les polítiques de defensa, els afers militars i els equilibris estratègics des d'una perspectiva catalana. Em sembla que, hores d’ara, poca gent es qüestiona coses d’aquest calibre. Jo ja he fet la corresponent reserva a guillemlaporta(ensaïmada)hayek(punt)cat . No cal que et digui que te’l ben recomano. Fins llavors, doncs.
Data: 25/9/08
Hora: 21.00h
Lloc: Gran Hotel Verdi, Avinguda Francesc Macià 62, Sabadell.
Preu soci: 25 EUR
Preu no soci: 30EUR
Reserves: guillemlaporta(ensaïmada)hayek(punt)cat
Mentre desfloren la margalida del destí, la maquinària del Grup no s’atura. Vet aquí que el proper dijous dia 25 de setembre organitza un sopar-debat sobre seguretat, defensa i geoestratègia a càrrec del secretari del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), David Bajona.
S’analitzaran qüestions entorn de la seguretat, el crim organitzat, el fenomen del terrorisme i l'activitat contraterrorista, les polítiques de defensa, els afers militars i els equilibris estratègics des d'una perspectiva catalana. Em sembla que, hores d’ara, poca gent es qüestiona coses d’aquest calibre. Jo ja he fet la corresponent reserva a guillemlaporta(ensaïmada)hayek(punt)cat . No cal que et digui que te’l ben recomano. Fins llavors, doncs.
Data: 25/9/08
Hora: 21.00h
Lloc: Gran Hotel Verdi, Avinguda Francesc Macià 62, Sabadell.
Preu soci: 25 EUR
Preu no soci: 30EUR
Reserves: guillemlaporta(ensaïmada)hayek(punt)cat
dijous, de setembre 18, 2008
L'important és governar
L’altra cosa rocambolesca que en endavant potser hauria de contemplar en Mas, a més de treure’s el disfraç de diputat, seria revisar el discurs cap a posicions nacionalistes netes i clares. Nacionalisme és vetllar la sobirania i la independència. Posar llum al que tants filòlegs dedicats a fer de polític han deixat gairebé al punt de la inanició.
Probablement fa trenta anys calia tirar de la poètica per a que el credo nacionalista no gaudis de molt rebuig a casa nostra. Prova de que les coses es van fer més que bé fou la consecució d’un govern rere altre. I tothom va entendre el que va voler. Per nacionalisme, vull dir. Probablement, també, la societat d’aleshores era massa diferent a l’actual i aquell punt d’arrencada té poques complicitats amb la que trobem a dia d’avui. En trenta anys caduquen moltes coses, fins i tot la mateixa concepció de la cultura política.
El que avui en Mas considera una cosa inacceptable com és que no pugui formar govern aquell qui té més diputats, no val un pebre. (Cosa que, d’altra banda, jo també comparteixo). Això que fa trenta anys podria ser pecat, avui justament per en Mas hauria de ser una virtut. Però de les grosses. Entre d’altres, vol dir que en aquest recorregut anem perden matisos. I què?. Passa això.
Passa, també, que la societat en aquesta pèrdua de sofisticació sembla que tendeix a demandar blanc o negre. Els programes electorals s’han aprimat fins l’impensable i les declaracions de principis polítics apel·len a raons sentimentaloides més que buides: vota’m a mi, no pels meus mèrits, sinó perquè els altres són pitjors –que és, per exemple, el missatge tant elevat que van fer circular els socialistes en les darreres eleccions i amb prou èxit.
En aquest context tota poètica ha mort. Les segones lectures resulten insuportables per aquest electorat. La poètica i l’ambigüitat poden ser del tot prescindibles a l’hora d’anar a les eleccions. Potser a en Mas li cal un discurs més engrescador i explícit, des del punt de vista nacionalista. Que parli sense embuts de sobirania i de qualsevol mena d’independències. Això podria donar-li numèricament menys resultat. Ara, segur que tibaria de molta gent sepultada en el desencís. Cal tenir molt viu que a la presidència s’hi arriba per moltes vies i no necessàriament des d’una victòria electoral. Bé, i què?.
Probablement fa trenta anys calia tirar de la poètica per a que el credo nacionalista no gaudis de molt rebuig a casa nostra. Prova de que les coses es van fer més que bé fou la consecució d’un govern rere altre. I tothom va entendre el que va voler. Per nacionalisme, vull dir. Probablement, també, la societat d’aleshores era massa diferent a l’actual i aquell punt d’arrencada té poques complicitats amb la que trobem a dia d’avui. En trenta anys caduquen moltes coses, fins i tot la mateixa concepció de la cultura política.
El que avui en Mas considera una cosa inacceptable com és que no pugui formar govern aquell qui té més diputats, no val un pebre. (Cosa que, d’altra banda, jo també comparteixo). Això que fa trenta anys podria ser pecat, avui justament per en Mas hauria de ser una virtut. Però de les grosses. Entre d’altres, vol dir que en aquest recorregut anem perden matisos. I què?. Passa això.
Passa, també, que la societat en aquesta pèrdua de sofisticació sembla que tendeix a demandar blanc o negre. Els programes electorals s’han aprimat fins l’impensable i les declaracions de principis polítics apel·len a raons sentimentaloides més que buides: vota’m a mi, no pels meus mèrits, sinó perquè els altres són pitjors –que és, per exemple, el missatge tant elevat que van fer circular els socialistes en les darreres eleccions i amb prou èxit.
En aquest context tota poètica ha mort. Les segones lectures resulten insuportables per aquest electorat. La poètica i l’ambigüitat poden ser del tot prescindibles a l’hora d’anar a les eleccions. Potser a en Mas li cal un discurs més engrescador i explícit, des del punt de vista nacionalista. Que parli sense embuts de sobirania i de qualsevol mena d’independències. Això podria donar-li numèricament menys resultat. Ara, segur que tibaria de molta gent sepultada en el desencís. Cal tenir molt viu que a la presidència s’hi arriba per moltes vies i no necessàriament des d’una victòria electoral. Bé, i què?.
dimecres, de setembre 17, 2008
59 segons
Ahir, mentre mirava els 59 segons, anava pensant què hauria de passar a Catalunya per a que en Mas arribes finalment a ser el president. I les disquisicions porten a situacions rocambolesques. Bé, que jo considero rocambolesques. Avui només en parlaré d'una.
El primer de tot –i molt obvi- és conèixer el país. Això vol dir fer un gran esforç per sortir del cercle cada cop més decebedor en el que ha entrat la nostra política. En Mas –opino humilment- es faria un gran favor a si mateix –i de returc a tots nosaltres- anunciant que deixa l’escó de diputat, la corbata i l’americana, per agafar carretera i manta. En el que queda de legislatura hauria de rematar la feina a cop d’esmorzar, dinar i sopar en qualsevol punt de la geografia catalana exceptuant a casa seva. En realitat, la seva tasca principal hauria de ser la de propagar el seu ideari catalanista. Si això es clou amb un àpat, tant la digestió política com la gastronòmica, resultarien ser una meravella.
En Mas és un home de tracte molt afable, intel·ligent i molt pencaire. La única forma de traslladar a la societat el seu segell personal és a base de fer quilòmetres i moltes tertúlies anònimes. Clar que de tant en tant ha de sortir als mitjans. Però cada cop que ho fa des del faristol del Parlament per criticar, posar en dubte el que ha dit algun beneit, el que irradia és més pesantor moral. Ell solet queda eclipsat, quan en realitat podria estar brillant amb llum pròpia. És impossible vendre cap alenada fresca de res des d’un escenari on només s’hi donen volades de lloca.
En Mas ha de reconstruir un projecte d’il·lusió a partir del cos a cos amb el possible votant. Que encara n’hi molt de suelto per aquests móns de Déu!. Però mai l'arribarà a trobar si només desafia les enquestes. Els números avui són gairebé part del seu miratge.
Em sap molt greu veure de quina forma es balafia un valor com el que representa en Mas. Ara que no hi ha per triar i remenar tant, que és l’hora de les faves comptades, un Mas fent de florero és un luxe imperdonable.
Hi ha un Mas al qual mai ningú li podrà guanyar la partida. És aquell que un dia et truca la porta i et demana si li deixes una estona per poder explicar la seva versió. Aquest Mas resisteix qualsevol intempèrie que ara mateix pot oferir-li un telenotícies qualsevol o aquesta cosa tan nefasta que du per nom Polònia.
L’únic que pot donar més joc i llibertat a en Mas és ell mateix. Si fos conscient de la presó en la qual ara mateix habita, properament guanyaria de carrera. Com cada cop que ha passat que no hi ha cap elecció a la vista i ha decidit programar una conferència. Ha omplert fins la bandera i hem descobert la gran peça política que hi ha rere tanta conyeta, tant de clixé interessat i tant de complex d’inferioritat. Ell, sense cap mena d’interferència, pot fer possible el que avui és rematadament impossible. Només deixa-li 59 segons.
El primer de tot –i molt obvi- és conèixer el país. Això vol dir fer un gran esforç per sortir del cercle cada cop més decebedor en el que ha entrat la nostra política. En Mas –opino humilment- es faria un gran favor a si mateix –i de returc a tots nosaltres- anunciant que deixa l’escó de diputat, la corbata i l’americana, per agafar carretera i manta. En el que queda de legislatura hauria de rematar la feina a cop d’esmorzar, dinar i sopar en qualsevol punt de la geografia catalana exceptuant a casa seva. En realitat, la seva tasca principal hauria de ser la de propagar el seu ideari catalanista. Si això es clou amb un àpat, tant la digestió política com la gastronòmica, resultarien ser una meravella.
En Mas és un home de tracte molt afable, intel·ligent i molt pencaire. La única forma de traslladar a la societat el seu segell personal és a base de fer quilòmetres i moltes tertúlies anònimes. Clar que de tant en tant ha de sortir als mitjans. Però cada cop que ho fa des del faristol del Parlament per criticar, posar en dubte el que ha dit algun beneit, el que irradia és més pesantor moral. Ell solet queda eclipsat, quan en realitat podria estar brillant amb llum pròpia. És impossible vendre cap alenada fresca de res des d’un escenari on només s’hi donen volades de lloca.
En Mas ha de reconstruir un projecte d’il·lusió a partir del cos a cos amb el possible votant. Que encara n’hi molt de suelto per aquests móns de Déu!. Però mai l'arribarà a trobar si només desafia les enquestes. Els números avui són gairebé part del seu miratge.
Em sap molt greu veure de quina forma es balafia un valor com el que representa en Mas. Ara que no hi ha per triar i remenar tant, que és l’hora de les faves comptades, un Mas fent de florero és un luxe imperdonable.
Hi ha un Mas al qual mai ningú li podrà guanyar la partida. És aquell que un dia et truca la porta i et demana si li deixes una estona per poder explicar la seva versió. Aquest Mas resisteix qualsevol intempèrie que ara mateix pot oferir-li un telenotícies qualsevol o aquesta cosa tan nefasta que du per nom Polònia.
L’únic que pot donar més joc i llibertat a en Mas és ell mateix. Si fos conscient de la presó en la qual ara mateix habita, properament guanyaria de carrera. Com cada cop que ha passat que no hi ha cap elecció a la vista i ha decidit programar una conferència. Ha omplert fins la bandera i hem descobert la gran peça política que hi ha rere tanta conyeta, tant de clixé interessat i tant de complex d’inferioritat. Ell, sense cap mena d’interferència, pot fer possible el que avui és rematadament impossible. Només deixa-li 59 segons.
dimarts, de setembre 16, 2008
Sort vertadera
Dintre d'uns moments marxo direcció a l’aeroport de Barcelona. Hi he d’anar a recollir un molt bon amic, nicaragüenc. És un d’aquells sandinistes hasta la muerte. Tot i això, he de dir que em considero afortunat de tenir un amic com ell.
Fa anys que ens coneixem. El primer cop que vaig visitar aquell país centroamericà, ell em va fer de guia. Varem fer molts kilòmetres i només ens vam deixar un bocí concret de Nicaragua perquè, segons ell, el visitaríem quan jo decidís sentar el cap. És un lloc on es veu que s’hi arriba només amb canoa i allí s’hi troben les dones més boniques del país. El paio que hi fa cap s’hi queda de per vida. Vistes les referències, vaig preferir no jugar amb foc. I ara ja és massa tard per intentar-ho.
Ell em va mostrar fins i tot zones on encara hi havia guerra. Els carros, els helicòpters de combat anaven amunt i avall. Les tropes de soldats armades creuaven els carrers amb pas lleuger. Per accedir-hi vam haver de passar una gran tanca formada per filferros infectats de punxes i camuflats amb fullaraca i una fila de camions enormes i soldats –guarnits també amb la mateixa traça- resseguia tota aquella ferralla. No havia estat mai en una zona en guerra i no sabia que aquell dia justament la visitaríem. Ja em va fer mala espina que em vingués a cercar en Jeep i guarnit de militar, amb tot l’estol de medalles penjades. Jo, com sempre, vaig partir amb una samarreta –blanca- de màniga curta, texans i bambes. Ah, i la màquina de fer fotos. Fotia una calor de mil déus, però en canvi vaig sentir una fredor interior que encara la recordo perfectament quan ens vam aturar davant el control. També em va venir al cap allò tan clàssic de la meva mare: així has de sortir de casa??? Així???. Tenia més angúnia que por, si he de ser sincer. Jo era una nota tan discordant en aquell entorn que em sentia molt molt incòmode. I ell es va fotre a riure i va exclamar: companyero, esto es la guerra!.
Aleshores Nicaragua era un país fumejant. A qualsevol racó, el primer que veies en arribar a un poble, era una cortina de fum que s’enlairava i molta canalla que corria guarnida amb quatre parracs. Era un contrast que sobtava. D’una banda, les cases derruïdes, una desolació que feia encongir el cor. I d’altra, les rialles de les criatures, que feien fugir qualsevol mena de mal esperit. És una sensació molt especial.
Un cop vam haver fet molts i molt quilòmetres vaig agafar solemnement el meu amic, sandinista hasta la muerte, i li vaig dir que no guanyarien pas les eleccions. Quan hi ha tanta gana com la que hem vist no hi ha revolució que valgui. Vaig veure el mal que li van fer les meves paraules, però es va guardar molt d’exterioritzar-lo. En alguna altra ocasió vaig repetir el mateix advertiment i sort que fou en presència del meu amic, que anava altre cop engalanat de militar i fet un perfecte paó exhibint totes les seves medalles. Sort. Vaig topar amb un fill de puta rematat de les joventuts sandinistes que una mica més i treu la pistola. Quan dic fill de puta he d’advertir que sóc molt mesurat. Sort que va veure que el meu amic a més de medalles podia dur una metralleta al cotxe. Sí, vaig tenir molta sort.
Vaig aprendre moltes lliçons aquells dies. Hi vaig anar per conèixer la revolució, sense filtres, i vaig tornar donant valor a tantes coses que mai hi havia parat. El luxe autèntic que és un got d’aigua, per exemple. O el saldo que arriba a ser el pensament autoanomenat d’esquerra en aquesta banda de món. Vaig captar millor tot el drama que provoca una guerra. Totes les referències a la que va patir Catalunya i que em quedaven tant lluny i que se’m feien sempre tant pesades, van quedar com a mínim racionalitzades. Vaig posar molt d’ordre mental allí on mai m’ho hagués esperat. I sí, penso que vaig descobrir també la sort.
Fa anys que ens coneixem. El primer cop que vaig visitar aquell país centroamericà, ell em va fer de guia. Varem fer molts kilòmetres i només ens vam deixar un bocí concret de Nicaragua perquè, segons ell, el visitaríem quan jo decidís sentar el cap. És un lloc on es veu que s’hi arriba només amb canoa i allí s’hi troben les dones més boniques del país. El paio que hi fa cap s’hi queda de per vida. Vistes les referències, vaig preferir no jugar amb foc. I ara ja és massa tard per intentar-ho.
Ell em va mostrar fins i tot zones on encara hi havia guerra. Els carros, els helicòpters de combat anaven amunt i avall. Les tropes de soldats armades creuaven els carrers amb pas lleuger. Per accedir-hi vam haver de passar una gran tanca formada per filferros infectats de punxes i camuflats amb fullaraca i una fila de camions enormes i soldats –guarnits també amb la mateixa traça- resseguia tota aquella ferralla. No havia estat mai en una zona en guerra i no sabia que aquell dia justament la visitaríem. Ja em va fer mala espina que em vingués a cercar en Jeep i guarnit de militar, amb tot l’estol de medalles penjades. Jo, com sempre, vaig partir amb una samarreta –blanca- de màniga curta, texans i bambes. Ah, i la màquina de fer fotos. Fotia una calor de mil déus, però en canvi vaig sentir una fredor interior que encara la recordo perfectament quan ens vam aturar davant el control. També em va venir al cap allò tan clàssic de la meva mare: així has de sortir de casa??? Així???. Tenia més angúnia que por, si he de ser sincer. Jo era una nota tan discordant en aquell entorn que em sentia molt molt incòmode. I ell es va fotre a riure i va exclamar: companyero, esto es la guerra!.
Aleshores Nicaragua era un país fumejant. A qualsevol racó, el primer que veies en arribar a un poble, era una cortina de fum que s’enlairava i molta canalla que corria guarnida amb quatre parracs. Era un contrast que sobtava. D’una banda, les cases derruïdes, una desolació que feia encongir el cor. I d’altra, les rialles de les criatures, que feien fugir qualsevol mena de mal esperit. És una sensació molt especial.
Un cop vam haver fet molts i molt quilòmetres vaig agafar solemnement el meu amic, sandinista hasta la muerte, i li vaig dir que no guanyarien pas les eleccions. Quan hi ha tanta gana com la que hem vist no hi ha revolució que valgui. Vaig veure el mal que li van fer les meves paraules, però es va guardar molt d’exterioritzar-lo. En alguna altra ocasió vaig repetir el mateix advertiment i sort que fou en presència del meu amic, que anava altre cop engalanat de militar i fet un perfecte paó exhibint totes les seves medalles. Sort. Vaig topar amb un fill de puta rematat de les joventuts sandinistes que una mica més i treu la pistola. Quan dic fill de puta he d’advertir que sóc molt mesurat. Sort que va veure que el meu amic a més de medalles podia dur una metralleta al cotxe. Sí, vaig tenir molta sort.
Vaig aprendre moltes lliçons aquells dies. Hi vaig anar per conèixer la revolució, sense filtres, i vaig tornar donant valor a tantes coses que mai hi havia parat. El luxe autèntic que és un got d’aigua, per exemple. O el saldo que arriba a ser el pensament autoanomenat d’esquerra en aquesta banda de món. Vaig captar millor tot el drama que provoca una guerra. Totes les referències a la que va patir Catalunya i que em quedaven tant lluny i que se’m feien sempre tant pesades, van quedar com a mínim racionalitzades. Vaig posar molt d’ordre mental allí on mai m’ho hagués esperat. I sí, penso que vaig descobrir també la sort.
dijous, de setembre 11, 2008
Demanar peres a l’om
Convocar una manifestació “Per un estat propi”, justament avui, és tenir una visió política de la situació molt fallera o calçotaire. Rematar la reivindicació amb absència explícita de la classe política només fa que confirmar la sospita.
En el context polític que vivim hauríem de pensar que a l’onze de setembre s’hi ha d'anar amb la feina bastant feta. Si una manifestació és un recurs democràtic d’exercir pressió, ja em diràs tu aquesta mena de fogot amb síndrome post-vacacional el que pot arribar a incomodar. Exactament a qui?: a Espanya?. Només cal veure en què es va convertir l’1-D. Fum, fum, fum. Tindríem un resultat semblant si el lema hagués estat “Volem els donuts sense forat”. Una forma més de tirar aigua a mar.
En l’actual context s’ha de disparar en una sola direcció, que és la del finançament. Tenir la butxaca sense forats és el més semblant a ser sobirà i, si juguem bé les cartes, és l’objectiu més realista que podem assolir en un termini més que breu. (Si realment vols un estat propi, el primer que cal fer és anar a parlar amb l’oncle Sam. I a veure com respón...).
Vist com han anat les coses, aquests sobiranistes -i les personalitats que els avalen- haurien de tenir més clar on cal exercir la pressió. Insisteixo, vist com han anat les coses, a qui se li ha d’advertir amb molta contundència és a la classe política catalana. Avui govern i oposició encara estan desflorant la margalida del finançament, esperant veure per on és que bufarà el vent. Deixar-los fer el mateix paperet que amb la tramitació de l’Estatut és un altre pas que ens porta de pet al precipici. És aquí que cal dirigir la reivindicació i molt contundentment.
El sobiranisme actual ha de decidir entre activar accions més pròpies de la comunitat Hare-Krishna, que sempre acaben ballant-la Rambles avall o fer política sense tenir tants prejudicis. Les cassolades, la lectura de manifestos, el vot en blanc o les manifestacions amb lemes pretensiosos ens duran al no res. Això ho sap qualsevol, encara que no surti a cap llista avaladora.
Avui els polítics no senten una pressió directa rere el clatell. Ensumen un descontent, el desànim, la inapetència. Però ningú se'n fa responsable directe. Cal, doncs, pensar en organitzar una cosa multudinària, com la de l’1-D. Però al Parc de la Ciutadella, el dia que hi hagi ple i dirigint l’acció cap els polítics catalans. Que tots els diputats sentin el crit que els ha de fer marcar el pas. Són ells que després han d’anar amb tota aquesta força que els pressiona a pactar amb Espanya. És a través de la política, de fer anar els seus ressorts que aconseguirem objectius polítics. Clar que podem demanar la lluna!. I peres a l’om.
Bona Diada Nacional. Malgrat tot, fem el que fem avui, hem de tenir molt present aquells que van resistir heroicament el 1714. Els que van morir i els que van poder sobreviure. Sense el seu esperit avui no seriem aquí. Siguem dignes de la responsabilitat patriòtica que ens van transferir pels segles dels segles. Siguem els nous herois i treballem a consciència per la victòria. Que Catalunya visqui lliure!. Molt bona Diada Nacional!.
En el context polític que vivim hauríem de pensar que a l’onze de setembre s’hi ha d'anar amb la feina bastant feta. Si una manifestació és un recurs democràtic d’exercir pressió, ja em diràs tu aquesta mena de fogot amb síndrome post-vacacional el que pot arribar a incomodar. Exactament a qui?: a Espanya?. Només cal veure en què es va convertir l’1-D. Fum, fum, fum. Tindríem un resultat semblant si el lema hagués estat “Volem els donuts sense forat”. Una forma més de tirar aigua a mar.
En l’actual context s’ha de disparar en una sola direcció, que és la del finançament. Tenir la butxaca sense forats és el més semblant a ser sobirà i, si juguem bé les cartes, és l’objectiu més realista que podem assolir en un termini més que breu. (Si realment vols un estat propi, el primer que cal fer és anar a parlar amb l’oncle Sam. I a veure com respón...).
Vist com han anat les coses, aquests sobiranistes -i les personalitats que els avalen- haurien de tenir més clar on cal exercir la pressió. Insisteixo, vist com han anat les coses, a qui se li ha d’advertir amb molta contundència és a la classe política catalana. Avui govern i oposició encara estan desflorant la margalida del finançament, esperant veure per on és que bufarà el vent. Deixar-los fer el mateix paperet que amb la tramitació de l’Estatut és un altre pas que ens porta de pet al precipici. És aquí que cal dirigir la reivindicació i molt contundentment.
El sobiranisme actual ha de decidir entre activar accions més pròpies de la comunitat Hare-Krishna, que sempre acaben ballant-la Rambles avall o fer política sense tenir tants prejudicis. Les cassolades, la lectura de manifestos, el vot en blanc o les manifestacions amb lemes pretensiosos ens duran al no res. Això ho sap qualsevol, encara que no surti a cap llista avaladora.
Avui els polítics no senten una pressió directa rere el clatell. Ensumen un descontent, el desànim, la inapetència. Però ningú se'n fa responsable directe. Cal, doncs, pensar en organitzar una cosa multudinària, com la de l’1-D. Però al Parc de la Ciutadella, el dia que hi hagi ple i dirigint l’acció cap els polítics catalans. Que tots els diputats sentin el crit que els ha de fer marcar el pas. Són ells que després han d’anar amb tota aquesta força que els pressiona a pactar amb Espanya. És a través de la política, de fer anar els seus ressorts que aconseguirem objectius polítics. Clar que podem demanar la lluna!. I peres a l’om.
Bona Diada Nacional. Malgrat tot, fem el que fem avui, hem de tenir molt present aquells que van resistir heroicament el 1714. Els que van morir i els que van poder sobreviure. Sense el seu esperit avui no seriem aquí. Siguem dignes de la responsabilitat patriòtica que ens van transferir pels segles dels segles. Siguem els nous herois i treballem a consciència per la victòria. Que Catalunya visqui lliure!. Molt bona Diada Nacional!.
dimecres, de setembre 10, 2008
La nostra ineficiència
La ineficiència és la mare de totes les guerres, però de les perdudes. Ahir en parlava de l’espanyola que dona uns resultats magnífics, afortunadament. Però també s’ha d’anar amb compte amb la pròpia, perquè ens pot portar directes a la indigència. No tots els nostres mals són espanyols. En tenim d’estrictament catalans.
Cada cop que s’acosta l’onze de setembre hi ha motiu per a la reflexió pàtria. Es programen manifestacions i, un cop la brigada d’escombriaires ha tret del paisatge el darrer flyer abrandat, la vida segueix exactament com sempre.
Ara són els “sobiranistes al marge de partits” els que convoquen. Rere aquesta crida hi ha una llista de personalitats que donen suport a la manifestació “Per un estat propi”. En el terreny esportiu seria el més semblant al que fa la selecció catalana: partits de costellada. Comencem a estar massa avesats a fer propostes polítiques també de costellada amb personalitats de “tot a cent”.
Em costa molt de creure que la direcció d’un país es pot gestionar per generació espontània. Tenim els polítics amagats a l’armari, perquè no fereixin la sensibilitat i l’espai que els tocaria liderar en un onze de setembre com el present, el substituïm per una caterva de sobiranistes. Això sí, avalada per una colla de personalitats.
Sort de la ineficiència espanyola, repeteixo. Sort!. Amb aquests plantejaments tan sòmines, la sobirania trigarà dies a caure’ns del cel. Si els països són resultat dels mèrits propis, no dubto que el nostre trigarà a quallar. Perquè cada cop ens fa menys angúnia donar per bo allò que no corre ni amb rodes.
Sense un lideratge polític fort no hi ha resultats en aquest camp. I en un escenari, roent com l’actual, els partits –els nacionalistes, com a mínim- haurien d’haver fet una crida contundent per encarar el finançament, per exemple. Tenir tot un poble al darrera els atorgaria una força molt diferent de la que els pot subministrar l’armariet en el qual, com a sapastres, nosaltres mateixos els volem entaforar. Cada cota de llibertat s’ha de treballar i s’ha de guanyar. És un procés lent. Esgotador, poc amable. El que tu vulguis i una mica més. I ha de tenir els líders que pertoca.
Que calli el conseller Castells i que parli en Joel Joan. Això segur segur que ens portarà directes a un nou capítol d’una “Porca misèria”.
Cada cop que s’acosta l’onze de setembre hi ha motiu per a la reflexió pàtria. Es programen manifestacions i, un cop la brigada d’escombriaires ha tret del paisatge el darrer flyer abrandat, la vida segueix exactament com sempre.
Ara són els “sobiranistes al marge de partits” els que convoquen. Rere aquesta crida hi ha una llista de personalitats que donen suport a la manifestació “Per un estat propi”. En el terreny esportiu seria el més semblant al que fa la selecció catalana: partits de costellada. Comencem a estar massa avesats a fer propostes polítiques també de costellada amb personalitats de “tot a cent”.
Em costa molt de creure que la direcció d’un país es pot gestionar per generació espontània. Tenim els polítics amagats a l’armari, perquè no fereixin la sensibilitat i l’espai que els tocaria liderar en un onze de setembre com el present, el substituïm per una caterva de sobiranistes. Això sí, avalada per una colla de personalitats.
Sort de la ineficiència espanyola, repeteixo. Sort!. Amb aquests plantejaments tan sòmines, la sobirania trigarà dies a caure’ns del cel. Si els països són resultat dels mèrits propis, no dubto que el nostre trigarà a quallar. Perquè cada cop ens fa menys angúnia donar per bo allò que no corre ni amb rodes.
Sense un lideratge polític fort no hi ha resultats en aquest camp. I en un escenari, roent com l’actual, els partits –els nacionalistes, com a mínim- haurien d’haver fet una crida contundent per encarar el finançament, per exemple. Tenir tot un poble al darrera els atorgaria una força molt diferent de la que els pot subministrar l’armariet en el qual, com a sapastres, nosaltres mateixos els volem entaforar. Cada cota de llibertat s’ha de treballar i s’ha de guanyar. És un procés lent. Esgotador, poc amable. El que tu vulguis i una mica més. I ha de tenir els líders que pertoca.
Que calli el conseller Castells i que parli en Joel Joan. Això segur segur que ens portarà directes a un nou capítol d’una “Porca misèria”.
dimarts, de setembre 09, 2008
La infeficiència espanyola
Farà, potser, més de trenta anys que vaig anar per primer cop al que molts en diem – innocentment?- la Catalunya Nord. Un senyor va informar al meu pare que allí només parlaven català la gent molt gran i els esnobs, que són quatre penjats. A mi aquesta conversa m’ha revingut molt cops. Sempre ha anat ressuscitant de forma intermitent, des que la vaig escoltar.He de dir que hi he posat ben poc els peus a la Catalunya Nord. Sempre escopetejadament, sense temps per parar gaire l’orella. Fins la setmana passada. Per culpa del síndrome de les vacances i per les ganes per descobrir raconets que em van deixar enceses tantes anades per Mallorca i que ja vaig explicar en el seu moment.
Feia temps que volia conèixer Cotlliure i la zona que suposadament forma part de la Costa Vermella: Argeles, Banyuls, Cervera, Port-Vendres, Portbou. Una col·lecció de lloc petits que els vas trobant en una magnífica carretera que va recorrent la costa. El trajecte és únic, això sí.
A Banyuls m’interessava més conèixer les vinyes. S’hi fa un vi més aviat dolç que té molta nomenada i que jo he tasta poc per no dir gens. En un lloc en mig d’un bosc hi ha el Museu de n’Arístides Maillol. I des d’allí, des del museu mateix, arrenca una carretereta minúscula que va enfilant-se cap amunt amunt amunt. El paisatge és monotemàtic, amb el verd dels pàmpols. Hi vas trobant vinya en pendents més que endimoniats i en els llocs més impossibles de treballar. Hi ha hectàrees de conreu que només es poden fer manualment i amb una paciència de beat. Vaig quedar astorat. Hi ha vinyes que gairebé són en plans verticals, que donen directament al precipici. El cep neix entre betes de llicorella. Suposo que el patiment de la planta ha de donar un raïm excel·lent. Hi ha moltes plantes que són centenàries. És un espectacle únic el que vam trobar.Deixant les vinyes, tot el demés fou molt decebedor. Cotlliure, per exemple, és un llogarret turístic fins l’insult. Hi ha la bandereta catalana per arreu, en mil formes. Però sempre pensada per atraure una venda. La bandereta quadribarrada és per posar l’accent en el souvenir, res més. No hi queda un bri de catalanitat. Ni en els llocs que diuen oferir cuina catalana saben fer-te un pa amb tomàquet. Literal. Vaig quedar tan emprenyat que en una vinateria, a Port-Vendres, vaig demanar perquè ningú no parla català. La resposta, en un magnífic espanyol, fou: per culpa de la immigració. La industria del turisme al Pays Catalan és tan prometedora, que ha portat francesos de per arreu. I els autòctons, aquells que en podien saber parlar –els esnobs, vaja-, han quedat definitivament enterrats.
Vaig quedar fart de tanta gent com hi havia, àvida de consumir sense saber exactament el què. Senyera amunt, senyera avall. Ara, cap rastre de catalanitat. A vegades penso que no sabem la sort que hem tingut de quedar a la part espanyola. Aquesta anormalitat de ser una nació sense estat que segueix bategant tres-cents anys després de ser conquerida, això només podia passar en una administració com l’espanyola. És el colmo de la ineficiència que permet fenòmens com el nostre. Gràcies a Déu.
dissabte, de setembre 06, 2008
Anar per feina
Avui he anat a fer una donació de sang. M’han fet emplenar un qüestionari que comença per demanar les dades personals. Telèfons i correu-e inclòs. Un cop quedes ben retratat de dalt a baix, com aquell qui res, els del Banc de sang volen que els respongui coses com ara si en els darrers sis mesos he cardat amb diverses parelles, si he acceptat mai diners a canvi de mantenir relacions sexuals o si he anat de putes. Encara que això darrer compta amb un redactat políticament més correcte, que pot també fer referència a putus i transexuals. A vostè li ho explicaré, senyora.
Aquest formulari amb segell prou multi-culti em sembla d’una inutilitat semblant a la que vaig trobar quan vaig haver de contestar-ne un de bastant sapastre per poder viatjar als Estats Units. Em demanaven si jo era comunista, tenia simpaties comunistes i des de quan patia aital trastorn. Jo suposo, cas de ser-ne, que l’últim que faria és confessar-ho vist que podia ser motiu per convidar-me a no moure’m de casa.
Quan m’han fet estirar per anar-me a punxar he demanat fins a quin punt se’n fien del que pugi contestar la gent. Ep, no parlo de mi!, sinó que penso en un amic que també li agradaria donar sang, eh?!... o d’aquell senyor d’allí que fa cara de ser correcte i bona persona, però vagi vostè a saber, senyora.
-Si us plau, ara calli una estona que li hem de pispar gairebé mig litre de sang. No pensi en res i no es posi nerviós. No pateixi que vostè no prendrà mal. Té preferència per a que li punxi un braç o un altre?.
-No, cap preferència.
En acabar m’han donat unes xancles negres, de mercadillo. Precintades dins d'un plàstic que garanteix l’asèpsia. I el passi-ho bé. Molt sec, però també molt polit. Tant, que m'ha semblat que aquesta gent fa molt bona feina si no és la d'enquestar. Espero que això no et desanimi a ser tu el proper donant.
Aquest formulari amb segell prou multi-culti em sembla d’una inutilitat semblant a la que vaig trobar quan vaig haver de contestar-ne un de bastant sapastre per poder viatjar als Estats Units. Em demanaven si jo era comunista, tenia simpaties comunistes i des de quan patia aital trastorn. Jo suposo, cas de ser-ne, que l’últim que faria és confessar-ho vist que podia ser motiu per convidar-me a no moure’m de casa.
Quan m’han fet estirar per anar-me a punxar he demanat fins a quin punt se’n fien del que pugi contestar la gent. Ep, no parlo de mi!, sinó que penso en un amic que també li agradaria donar sang, eh?!... o d’aquell senyor d’allí que fa cara de ser correcte i bona persona, però vagi vostè a saber, senyora.
-Si us plau, ara calli una estona que li hem de pispar gairebé mig litre de sang. No pensi en res i no es posi nerviós. No pateixi que vostè no prendrà mal. Té preferència per a que li punxi un braç o un altre?.
-No, cap preferència.
En acabar m’han donat unes xancles negres, de mercadillo. Precintades dins d'un plàstic que garanteix l’asèpsia. I el passi-ho bé. Molt sec, però també molt polit. Tant, que m'ha semblat que aquesta gent fa molt bona feina si no és la d'enquestar. Espero que això no et desanimi a ser tu el proper donant.
dijous, de setembre 04, 2008
Idees pelegrines
La política molts cops duu cap a una mena de cul-de-sac. O no. O potser sí. O coi, no ho sé. A vegades sents dir tals coses que em demano: i aquest, a més, cobra per lluir aquest grau d’il·luminació?.
Per exemple, el procés de reforma de l’Estatut va donar peu a un fotimer de pensades escombraria. Se’n van arribar a dir de tots colors, com si el món no hagués avançat en els darrers cent o cent cinquanta anys. Veies una d’aquestes espanyoles i il·lustríssimes senyories exclamant la mateixa ximpleria que podia haver-se dit fa no sé quan de temps enrere. Quan la vida era més obscura i qualsevol por arrelava amb facilitat perquè l’humanitat, comparant-la amb el que és avui, era immensament subdesenvolupada. I pensava, quines idees que corren encara!.
O l’Aznar. Irradiava tanta joia amb els peus damunt la taula que compartia amb el mandatari més poderós d’aquest món i probablement de la galàxia!. Poca conya quan comparteixes aquesta mena de moble!. Ara, veies que la taula era tremendament desequilibrada. Voler posar Espanya en la mateix sac de les grans potències mundials, com ara Anglaterra o els U S of A, a base de fer l’espavilat en comptes de suar la cansalada, donava fins i tot un punt d’angúnia. Espanya o fa un esforç mental titànic o per més que vulgui somiar no deixa de ser un dels vulgars PIGS, com va recordar dilluns passat el Financial Times. Quines idees les del Sr. Aznar!.
I així podria estar donant corda fins l’any vinent. Hi ha sortides que, de tant absurdes com són, et deixen amb la mateixa cara d’astorament que fa un lluç bullit. Quan aquestes t’arriben del Regne d’Espanya ja les trobes fins i tot normal, perquè sembla que allò és una immensa fàbrica de somiar truites que mai descansa.
Però és clar, quan la cosa té una catalana facturació, la sorpresa m’aglapeix. En general Catalunya sempre ha tocat més de peus a terra. Ha calgut tenir un discurs més precís, basat en la cruesa del realisme i d’acceptar que tot és possible mentre no es demostri el contrari. Això ens ha fet arribar al segle XXI, quan en realitat ja fa unes centúries que hauríem d’haver desaparegut del mapa, seguint la lògica del que és la normalitat.
És pensant així que em van sobtar majúsculament les paraules d’en Josep Maria Pelegrí, flamant secretari general d’Unió. En ple síndrome post-vacacional declara que “Unió no governarà amb ERC si intenta imposar el seu projecte independentista”. Mira que hi ha motius honorables per decidir seguir escalfant l’escó a l’oposició!. Ara, aquesta exhibició de beateria política és que no sé com descriure-la. Em sembla del mateix carpetovetònic que fins ara el creia només propi de les Espanyes més fosques o més quixotesques. Pensades com aquestes només s’haurien d’avocar en l’intimitat més rotunda. O pensar en no tornar a governar. Després que ERC ha ballat el tiru-liru amb la branca més espanyola del PSC, li regala la clau, signa tots els xecs en blanc que li demanen, l’única por comprensible és compartir una calçotada amb ells.
És que no hi ha ningú més a Unió capaç d’entendre el mal polític que pot fer exhibir semblants idees pelegrines?. És que no veieu, amics –i amigues- d’Unió, que aquesta obsessió tan poc meditada per Espanya pot donar com a resultat fer el mateix tipus de ridícul que avui fan ells?. És que és Unió un partit sense vocació de govern?.
Per exemple, el procés de reforma de l’Estatut va donar peu a un fotimer de pensades escombraria. Se’n van arribar a dir de tots colors, com si el món no hagués avançat en els darrers cent o cent cinquanta anys. Veies una d’aquestes espanyoles i il·lustríssimes senyories exclamant la mateixa ximpleria que podia haver-se dit fa no sé quan de temps enrere. Quan la vida era més obscura i qualsevol por arrelava amb facilitat perquè l’humanitat, comparant-la amb el que és avui, era immensament subdesenvolupada. I pensava, quines idees que corren encara!.
O l’Aznar. Irradiava tanta joia amb els peus damunt la taula que compartia amb el mandatari més poderós d’aquest món i probablement de la galàxia!. Poca conya quan comparteixes aquesta mena de moble!. Ara, veies que la taula era tremendament desequilibrada. Voler posar Espanya en la mateix sac de les grans potències mundials, com ara Anglaterra o els U S of A, a base de fer l’espavilat en comptes de suar la cansalada, donava fins i tot un punt d’angúnia. Espanya o fa un esforç mental titànic o per més que vulgui somiar no deixa de ser un dels vulgars PIGS, com va recordar dilluns passat el Financial Times. Quines idees les del Sr. Aznar!.
I així podria estar donant corda fins l’any vinent. Hi ha sortides que, de tant absurdes com són, et deixen amb la mateixa cara d’astorament que fa un lluç bullit. Quan aquestes t’arriben del Regne d’Espanya ja les trobes fins i tot normal, perquè sembla que allò és una immensa fàbrica de somiar truites que mai descansa.
Però és clar, quan la cosa té una catalana facturació, la sorpresa m’aglapeix. En general Catalunya sempre ha tocat més de peus a terra. Ha calgut tenir un discurs més precís, basat en la cruesa del realisme i d’acceptar que tot és possible mentre no es demostri el contrari. Això ens ha fet arribar al segle XXI, quan en realitat ja fa unes centúries que hauríem d’haver desaparegut del mapa, seguint la lògica del que és la normalitat.
És pensant així que em van sobtar majúsculament les paraules d’en Josep Maria Pelegrí, flamant secretari general d’Unió. En ple síndrome post-vacacional declara que “Unió no governarà amb ERC si intenta imposar el seu projecte independentista”. Mira que hi ha motius honorables per decidir seguir escalfant l’escó a l’oposició!. Ara, aquesta exhibició de beateria política és que no sé com descriure-la. Em sembla del mateix carpetovetònic que fins ara el creia només propi de les Espanyes més fosques o més quixotesques. Pensades com aquestes només s’haurien d’avocar en l’intimitat més rotunda. O pensar en no tornar a governar. Després que ERC ha ballat el tiru-liru amb la branca més espanyola del PSC, li regala la clau, signa tots els xecs en blanc que li demanen, l’única por comprensible és compartir una calçotada amb ells.
És que no hi ha ningú més a Unió capaç d’entendre el mal polític que pot fer exhibir semblants idees pelegrines?. És que no veieu, amics –i amigues- d’Unió, que aquesta obsessió tan poc meditada per Espanya pot donar com a resultat fer el mateix tipus de ridícul que avui fan ells?. És que és Unió un partit sense vocació de govern?.
dimarts, de setembre 02, 2008
La gran crisi (i II)
De responsables d’haver provocat aquesta situació n’hi ha a les dues bandes. Els que ofereixen els duros a quatre pessetes i els que els agafen. Sabent que hi ha trampa, és clar. Tothom sap la part de fals que hi ha, per exemple, en el fet de passar de curs amb quatre assignatures penjades. Hi ha, doncs, el que ofereix el tracte i el que l’accepta. Les dues parts són bastants responsables de provocar una crisi de magnitud incalculable.
En aquest món irreversiblement global la subsistència la garanteix una gran capacitat per competir. Ser competent i incrementar generacionalment el coneixement d’un país esdevindran condicions fonamentals per mantenir la línia de flotació col·lectiva. El més ruc de tots, fins i tot aquest tros de corni, ho sap. Altre cosa és que s’hi avingui.
El paper de l’estat ha creuat masses límits, de forma impúdica. Ha convidat a delegar responsabilitats individuals a tercers. El mateix estat es converteix en dipositari d’una sèrie de competències personals que són intransferibles si hom desitja assolir un determinat nivell de solvència. Altres intents ja van demostrar abastament el fracàs de reservar determinats rols a l’estat quan haurien d’haver-ho estat exclusivament pels individus.
En aquesta mena de farsa es produeix el joc més pervers de tots. Perquè en nom d’una suposada sensibilitat social, el que s’ofereix al més desfavorit és la possibilitat d’accedir a un sistema educatiu farcit de temptadores dreceres. El que es fa amb això és matar qualsevol oportunitat de promoció real. Per variar, els únics que poden aconseguir l’antídot per combatre aquest socialisme de via estreta són els econòmicament ben servits. Pagant sempre pots trobar una opció que pugui proveir-te de la formació necessària. Aquí o a qualsevol punta del món.
Carregar-se l’oportunitat d’una bona formació és destrossar el futur, en més d’una generació. És una catàstrofe. En nom d’una suposada universalització de l’ensenyament el que s’està fent és convertir-lo en infinitament elitista. Perquè cal tenir un bon compte corrent i optar per anar més enllà de les fronteres catalanes, espanyoles o europees. Amb un model semblant de formació al d’avui Europa, Espanya o Catalunya tindran seriosos problemes per afrontar el futur. La societat que ara mateix genera és summament vulnerable a qualsevol intent de sobreviure, perquè la manca de preparació és la cosa més semblant a tenir la sida. No et mata, però et deixa sense cap mena de defensa. És un vulgar constipat el que pot costar-te la vida. Clar, si ets dels que no pots comprar la vacuna per aïllar el virus. Així de cru.
En aquest món irreversiblement global la subsistència la garanteix una gran capacitat per competir. Ser competent i incrementar generacionalment el coneixement d’un país esdevindran condicions fonamentals per mantenir la línia de flotació col·lectiva. El més ruc de tots, fins i tot aquest tros de corni, ho sap. Altre cosa és que s’hi avingui.
El paper de l’estat ha creuat masses límits, de forma impúdica. Ha convidat a delegar responsabilitats individuals a tercers. El mateix estat es converteix en dipositari d’una sèrie de competències personals que són intransferibles si hom desitja assolir un determinat nivell de solvència. Altres intents ja van demostrar abastament el fracàs de reservar determinats rols a l’estat quan haurien d’haver-ho estat exclusivament pels individus.
En aquesta mena de farsa es produeix el joc més pervers de tots. Perquè en nom d’una suposada sensibilitat social, el que s’ofereix al més desfavorit és la possibilitat d’accedir a un sistema educatiu farcit de temptadores dreceres. El que es fa amb això és matar qualsevol oportunitat de promoció real. Per variar, els únics que poden aconseguir l’antídot per combatre aquest socialisme de via estreta són els econòmicament ben servits. Pagant sempre pots trobar una opció que pugui proveir-te de la formació necessària. Aquí o a qualsevol punta del món.
Carregar-se l’oportunitat d’una bona formació és destrossar el futur, en més d’una generació. És una catàstrofe. En nom d’una suposada universalització de l’ensenyament el que s’està fent és convertir-lo en infinitament elitista. Perquè cal tenir un bon compte corrent i optar per anar més enllà de les fronteres catalanes, espanyoles o europees. Amb un model semblant de formació al d’avui Europa, Espanya o Catalunya tindran seriosos problemes per afrontar el futur. La societat que ara mateix genera és summament vulnerable a qualsevol intent de sobreviure, perquè la manca de preparació és la cosa més semblant a tenir la sida. No et mata, però et deixa sense cap mena de defensa. És un vulgar constipat el que pot costar-te la vida. Clar, si ets dels que no pots comprar la vacuna per aïllar el virus. Així de cru.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)