dijous, de setembre 04, 2008

Idees pelegrines

La política molts cops duu cap a una mena de cul-de-sac. O no. O potser sí. O coi, no ho sé. A vegades sents dir tals coses que em demano: i aquest, a més, cobra per lluir aquest grau d’il·luminació?.

Per exemple, el procés de reforma de l’Estatut va donar peu a un fotimer de pensades escombraria. Se’n van arribar a dir de tots colors, com si el món no hagués avançat en els darrers cent o cent cinquanta anys. Veies una d’aquestes espanyoles i il·lustríssimes senyories exclamant la mateixa ximpleria que podia haver-se dit fa no sé quan de temps enrere. Quan la vida era més obscura i qualsevol por arrelava amb facilitat perquè l’humanitat, comparant-la amb el que és avui, era immensament subdesenvolupada. I pensava, quines idees que corren encara!.

O l’Aznar. Irradiava tanta joia amb els peus damunt la taula que compartia amb el mandatari més poderós d’aquest món i probablement de la galàxia!. Poca conya quan comparteixes aquesta mena de moble!. Ara, veies que la taula era tremendament desequilibrada. Voler posar Espanya en la mateix sac de les grans potències mundials, com ara Anglaterra o els U S of A, a base de fer l’espavilat en comptes de suar la cansalada, donava fins i tot un punt d’angúnia. Espanya o fa un esforç mental titànic o per més que vulgui somiar no deixa de ser un dels vulgars PIGS, com va recordar dilluns passat el Financial Times. Quines idees les del Sr. Aznar!.

I així podria estar donant corda fins l’any vinent. Hi ha sortides que, de tant absurdes com són, et deixen amb la mateixa cara d’astorament que fa un lluç bullit. Quan aquestes t’arriben del Regne d’Espanya ja les trobes fins i tot normal, perquè sembla que allò és una immensa fàbrica de somiar truites que mai descansa.

Però és clar, quan la cosa té una catalana facturació, la sorpresa m’aglapeix. En general Catalunya sempre ha tocat més de peus a terra. Ha calgut tenir un discurs més precís, basat en la cruesa del realisme i d’acceptar que tot és possible mentre no es demostri el contrari. Això ens ha fet arribar al segle XXI, quan en realitat ja fa unes centúries que hauríem d’haver desaparegut del mapa, seguint la lògica del que és la normalitat.

És pensant així que em van sobtar majúsculament les paraules d’en Josep Maria Pelegrí, flamant secretari general d’Unió. En ple síndrome post-vacacional declara que “Unió no governarà amb ERC si intenta imposar el seu projecte independentista”. Mira que hi ha motius honorables per decidir seguir escalfant l’escó a l’oposició!. Ara, aquesta exhibició de beateria política és que no sé com descriure-la. Em sembla del mateix carpetovetònic que fins ara el creia només propi de les Espanyes més fosques o més quixotesques. Pensades com aquestes només s’haurien d’avocar en l’intimitat més rotunda. O pensar en no tornar a governar. Després que ERC ha ballat el tiru-liru amb la branca més espanyola del PSC, li regala la clau, signa tots els xecs en blanc que li demanen, l’única por comprensible és compartir una calçotada amb ells.

És que no hi ha ningú més a Unió capaç d’entendre el mal polític que pot fer exhibir semblants idees pelegrines?. És que no veieu, amics –i amigues- d’Unió, que aquesta obsessió tan poc meditada per Espanya pot donar com a resultat fer el mateix tipus de ridícul que avui fan ells?. És que és Unió un partit sense vocació de govern?.

10 comentaris:

Carles TV ha dit...

Aquesta mania de voler marcar perfil d'Unió quan el millor que poden fer és estar ben calladets. Poca categoria política!

Cesc. ha dit...

Jo penso que piulen, com també va fer en Cullell, perque veuen que se'ls escapa de les mans. No dubto que els interessi una ciusociata, amb els sociates supeditats, el problema és que aquesta gent estarien disposats a una sociovergència, supeditant CiU al dictat de Ferraz, sent primera força al Parlament.
Alguna cosa es deu estar tramant quan veus a la direcció d' ERC i la de CDC muda per la banda sobiranista, i molt donada a la prèdica per la banda roquista.
Acostuma a passar que els muts fan la feina, i els que no se' n surten...desbarren.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Soc partidari de que CDC trenqui amb Unió...però no pas encara. Encara no ha arribat el moment. El moment arribará quant el PSC trenqui amb el PSOE, Reagrupament amb ERC i Iniciativa amb els verds.

Merntres tant, perqué haurian de trencar?

Cesc. ha dit...

Benvolgut Josep,
No crec pas que el problema sigui tant de sigles com de part de les persones que les integren...i pel que sembla força desesperades.
Salut i independència,
Cesc.
PS: llegeix l' enllaç que hi ha de l' FT al post, t' agradarà.

Anònim ha dit...

No sé si Unió és un partit amb vocació de Govern, de fet no tinc clar ni que sigui partit donades les seves minúscules dimensions. Quants militants pot tenir en aquest moments, a quants pot mobilitzar per treballar dia a dia des les collectius de cada poble? Unió te un pes i una veu que no li pertoca considerant el suport electoral que pot tenir.

Comparteixo completament el que dius en relació al Pelegrí. Un comentari d'una miopia política com una casa -gran- de pagès. D'entrada caldria saber quins son aquests projectes tant independentistes que PSC-PSOE ha pogut assumir sense problemes. O d'altre manera, Esquerda és independentista? (Miopia que podem aplicar també el Sr. Collell)

Acostumo a ser crític amb Unió per que dona motius per ser-ho i ja conec les respostes que acostumo a obtenir: “no es pot generalitzar” “Hi ha gent molt vàlida” “hi ha molts nacionalistes de pedra picada”. Molt bé ho accepto tot, però aquestes alçades aplico a Unió el mateix que aplico a Esquerda: Si hi ha tants militants nacionalment dignes caldria que la seva veu es sentís. De moment els militants d'Esquela va votar continuar com ara, amb més Tripi i més Montilla. Diran res els d'Unió?

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

PIGS= Portugal,Italia, Grecia i Spain.

Aixó del F.T., ja és vell. I el que diu, encara més. Tothom menys el Gobierno de España i el Banc d'Espanya, estaban al cas del que ens venía a sobre. De totes maneres, el que diguin els britànics, cal agafar-ho amb pinces. El BCE, ha endurit la concessió de liquidesa, els bancs britànics, n'estan tant o més necessitats que els bancs espanyols i, ara mateix, els britànics, tant històricament generosos, veuen la banca espanyola com una competidora.Com diu la vella dita romana: "primum vivere".

No obstant, que algún banc i algunes caixes espanyoles (i una caixa i/o banc catalans) tenen molts de nùmeros per petar, aixó ja és més que conegut. D'aquí a finals d'any, han de tornar més de 120.000 milions d'€ (n'hi ha per marejar-se)

Ah!, i és cert el que diu el FT, ningú ha previst un recanvi pel totxo...aquest és el drama. La connivencia de la industria/especulació del totxo i la politica, és de sobres coneguda.

Cordialment.

Cesc. ha dit...

Benvolut Josep,
Sabia que t' agradaria.
;)
Cesc.

Anònim ha dit...

Benvolguts,

Estic amb el timing de les fussions o de les separacions que comenta en Josep-Empordà.

Cert, com diu en Tresinores, que se'ls hi dona, graciosament, un nombre superior de càrrecs dels qui els hi corresponent (diputats a Madrid, per exemple), i que això s'ha d'acabar ja. Però sense trencar, que estem veient que es vol aixecar una Casa Gran.Quan en Duran, per alguna raó, deixi la primera fila de la política activa, serà el moment clau. Mentre, a seguir aparellats.

Desmenteixo, novament, benvolgut Cesc, la teva erronia apreciació sobre el que pensa o desitja en Cullell. Cap, ni un, dels quadres ni militants de CDC,(ni de CiU) ha pensat mai en no utilitzar la condicio de primera força catalana votada i primer grup parlamentari en quasevol coalicio amb qui sigui. Mai. Mai.

Ja saps l'oferiment del Pasqual després de l'abc de Perpinyà: sottogoverno per a CDC, Artur Mas, i a fer punyetes la E. Nanai dels nanais, replicà en Mas. Això queda per als aventurers, no per als demòcrates.

En Roca influeix tant en la política concreta de CDC com jo. Gens. No es el cas, obviament, de Jordi Pujol, president de CDC.

De moment, benvolgut Cesc, doctorats en coaliacions amb els sociates nomes en tenim dos: ERC i ICV. Els convergents van a una altra escola. Fa 30 anys. Hi ha un apartheid democràtic, però apartheid.

I si, realment interessant, i preocupant, la gran crisi en la que ens trobem, tant economica com financera. Qui en té més, de responsabilitat, a l'Estat Espanyol, d'aquest grau fortíssim de la crisi global? El Psoe, els governs del Psoe, que son, amb suports com els d'ERC i ICV, per allò del gobierno amigo i els tripartits, des del març del 2004.

Fa 4 anys que nomes governa el Psoe a Espanya. I 4 anys donen per molt. Si se sap governar. Comparem el temps de govern de la Sra. Merkel i el del gran Pinotxo ZP, i evolucions i resultats, i situació dels països.

Des del govern dels estas es poden fer moltes coses, no arreglar-hom tot, però si moltes coses. Però cal saber com funciona una societat d'ara a l'Europa occidental, el que es vol corregir o retardar o millorar, decidir-ho i fer-ho, sabent qe hi ha aspectes aparentment impopulars pero necessaris.

Els governs del ZP, amb les/els ministres catalans del PSc-Psoe que té i ha tingut, no n'ha sapigut, i estem molt pitjor del que podriem estar.

I com no en saben, dificilment faran quelcom positiu al respecte.

Així de tràgic, sense tremendismes, però sí de molt precopuant tenim la situació.

Salutacions cordials,
Andreu

Anònim ha dit...

Convergència va caure fa molts anys en mans d'aquesta secta i això no hi ha qui ho arregli. Si no els va fotre fora ni el Jordi Pujol, qui els hauria de fer fora ara?

Anònim ha dit...

Molt ben explicat, això de "la mateixa ximpleria que podia haver-se dit fa no sé quan de temps enrere".

És com el Manifiesto, en què el contingut no ha vairat gaire respecte del segle XVIII.

I l'angúnia, també. El millor que li ha passat a Espany en 200 anys. Aquests espanyols que van de nou-rics fan molta angúnia, i tant!

Què faria el Duran sense anar a Madrit? És com el Gasol: Espanya em dóna força i orgull, o sigui, em dóna pasta i poder.

A Unió van a la deriva.