Quan el Sr.Buenafuente va començar a fer negoci amb la seva suposada condició de xarnego, va deixar d’interessar-me. Potser també hi va contribuir l’excés de gràcia que feia brollar, de bon rotllu, per arreu. Algú que arriba a ser tant omnipresent i tant de la brometa, acaba resultant-me rematadament pesat. A tot això se li ha d’afegir el fet que no sintonitzo La Sexta. Mai he pogut i, per tant, mai l’he vist. És a dir, que fa molt de temps que li havia perdut la pista.
No fa pas massa, però, que vaig anar a sopar a casa uns amics. El nano va començar a cantar la cançó del Chikiliquatre. El pare ho va intentar tallar al més pur estil Uribarri: vinga, rei, passa a dormir. Ràpid!. L’endemà vaig cercar a internet el video. Em va sobtar el que va arribar a violentar al meu amic que la seva criatura enfilés per aquesta mena de gustos. La meva dona reia i animava el nano i el meu amic més emprenyat. Vaig recordar la meva mare, quan em deia que no podia sortir de casa sense afaitar. Jo li deia “i perquè no?” i la resposta sempre sempre fou “que pensarà la gent de l’educació que t’han donat els teus pares”. La conversa seguia una mica més, i a mesura que vaig fer-me més gran, el final va anar pujant també de to. Ja li arribarà això al meu amic. Jo me n’encarregaré.
Vaig quedar-me una bona estona mirant això de l’Eurovisión. Mai hi havia invertit tant de temps. Ara, no m’estranya que Europa sencera entri en crisi. Si el bo i millor de les televisions “europees” han optat pel model Lloret de Mar, és ben clara la decadència d’Europa. És l’Europa que aposta pel síndrome de Dawn.
En Chikiliquatre no fou la cosa més repulsiva en tal context. Una mostra de subproducte, però no el més fètid de tots. Àdhuc el mateix Uribarri el vaig trobar graciós. Els seus comentaris eren encertats i amb molta mala llet. Se’n fotia del mort i del qui el vetlla i no vaig entendre-ho del tot fins que van començar les votacions. Va ser aleshores que va sentenciar que guanyaria Rússia. (Per cert, quina bírria!). I la va clavar. No únicament predient el resultat final. No!. Pràcticament el total dels punts que cada país anava repartint de tres en tres. Ell tenia clar que en aquest context Espanya no te res a fer. Presentis un subhumà, presentis la seva admirada Massiel. “Que tiempos aquellos!”.
L’Europa de les televisions traspua l’encartonament polític. És la Europa del botellón –ampollota?-, hortera a més no poder i d’encefalograma pla. La vella Europa, la màquina de civilitzar, no pinta un rave. Només li queda intacte el dret a bramar –“Ahora le toca el turno a Azerbaijan: mucha pluma en la escenografia, mucha pluma en el escenario”-. És un reducte insignificant.
En aquest context els catalans hem de cercar les complicitats amb les pedres. Amb qui sigui però lluny. I fer negoci amb la televisió escombraria. La televisió més detestable és la feta per ments catalanes -però que molt progres. I és això el que ha passat en darrer terme. Abans de que arribi el desastre, com a mínim, fem el negoci.
Això que en diem Europa és molt més CE que UE. Culturament, a la vista del que ens presenten les televisions, és de valor zero. Creativitat zero. Patró Lloret de Mar o S’Arenal: vergona al·liena de trobar-t’ho prop de casa. El pols de la Unió són els interessos. A banda dels econòmics, la resta interessa entre poc o res. Així s’entén l’amor encara resident de les ex repúbliques soviètiques vers Rússia. O com floreix Escandinavia. O el paperot que acostuma fer Andorra, així que pot. O Espanya, que sempre se la disputen els perfils més baixos de la competició.
Eurovisió és la imatge més sonada d’aquesta Europa que irromp amb la força d’una cabra. Aquella que només te la trobes davant d'una desfilada de la Legión o fent el numeret de l’escala. Dirigida per funcionaris, mentalment anquilosats i tenint la renúncia per bandera. Això és el que vaig veure dissabte per televisió. Això és el que es porta i això, sens dubte, és el que ha de venir. I Espanya “ha sabido estar a la altura combinando la calidad con el sentido del humor”.
Espanya té dificultats per interpretar el món que arriba. Va voler ser més 2.0. que ningú i va quedar poc més que ortopèdica. Va pensar amb internet en termes de joguina, quan en realitat pot ser un arma letal. A Espanya li ve molt gros assumir llibertat i competència. Ho accepta quan pensa que va de broma o és quelcom que passa en algun somni desafortunat. Encara ha de fer el trajecte cap a Europa, en patera.
I el vell continent que vigili. Fa dies que també perd pistonada. Per més focs d’artifici, lluentons i festetes que obsequiï a la seva ciutadania, el món segueix corrent. I em costa molt i molt de creure que en aquest món tant obert acabi liderat per un interès que no sigui el mèrit propi. La casualitat, la xamba, la sort desproporcionada, la genialitat puntual no són res si no van acompanyades de treball, esforç i autocrítica. Coses que ara mateix ni Espanya ni Europa en conjunt estan disposades a fer. Sort en tenim de la globalització. És el futur de Catalunya, sempre que demostrem amb fets que no ens han espanyolitzat del tot.
dilluns, de maig 26, 2008
diumenge, de maig 25, 2008
Les ironies del destí
Ahir vaig tenir una sobtada notícia que em va obligar a deixar un viatge just en el moment que anava a passar l’escorcoll, a l’aeroport del Prat. És una d’aquestes ironies del destí, per dir-ho d’alguna forma.
En comptes de fer una escapada que prometia, ara em trobo atrapat entre l’espectacle del Catalunya-Argentina i l’Eurovisión. El que deia, ironies del destí.
Recordo, d'altra banda, el dia que en Carretero va plegar del govern. Per dir el que tothom pensava del gran ZP. Ell i els carreteristes van deixar la conselleria en massa. Vull dir una troupe que rondava entre les 10 i 15 persones. Fulminantment. Ironies del destí, gràcies a aquesta expulsió guarnida amb l’eufemisme que vulguis, els porta a muntar una pàgina web. I això que és una cosa que tempta a tanta gent, es converteix en un fenomen tsumani dins a ERC.
Poc després en Carod va fer el senyal a la tropa per tal de tocar el dos del govern. Després de rebre una bona coça al cul i d’haver regalat la clau ben bé no sé encara a qui, ni perquè. I aleshores es va veure l’efecte loctite. Les cadires van seguir lacrades a la cara de seure d’aquell exèrcit que amb pas ferm havia de seguir el seu capità. Aquell terrabastall no va incomodar ningú seriosament. Pocs van fer cap moviment i els que el van fer, un cop cremat el tràmit del procés electoral, van tornar a escalfar amorosament la mateixa cadira. Cap ironia del destí, vaja.
D’aleshores ençà hem assistit al creixement espectacular dels carreteristes i al decreixemet no menys espectacular d’ERC. Fins arribar a la perla de les eleccions espanyoles. Tot això serveix per sacsejar encara més les consciències d’arrel esquerranosa. I els bolets comencen a brotar, des que en Carretero va agafar al paella pel mànec. Altre cop, ironies del destí.
RCat segueix fent-se gran i s’estén pel territori. El doctor Carretero va fent tasca evangelitzadora i convertint –o sumant- voluntats de forma miraculosa. Hi ha una línia oficial que creia impossible cert estat d’ànim dins el partit. És així que s’arriba al punt de presentar les candidatures i RCat queda en segona posició.
Ara cap on ens porta el caprici del destí?. Al de sempre?. No farà ostentació de nova ironía?. Veurem el joc creuat per on ens sortirà. Diuen les llengües que n’Uriel va rebre un bon feix d’avals, que en principi havien de constar per en Puigcercós. Cedits, perquè la cosa anava fluixa per a EI. Això explica que la xifra tan espectacular que en principi havia de rebre suport la candidatura de l’actual secretari general, al final fos respectable però continguda segons els pronòstics augurats.
El que realment serà decisiu és el dia de les votacions, però. El destí –ben generós!- fa que els tickets en realitat siguin oberts. Fins a extrems pornogràfics. Tant que en realitat permet votar el tàndem Puigcercós-Uriel i ho presenta de forma magníficament desdibuixada!. Ara, també les ironies d’aquest destí aplicades a les teories del vot útil podria ser que facin el llit al mateix Puigcercós. A EI hi ha qui prefereix de llarg en Carretero abans que en Renyer. I això si que pot donar com a resultat un bon ensurt. Això significaria bastant més que un simple flaix irònic del destí. Seria canviar el futur de moltes coses. Significaria replantejar el destí, de cap a peus.
En comptes de fer una escapada que prometia, ara em trobo atrapat entre l’espectacle del Catalunya-Argentina i l’Eurovisión. El que deia, ironies del destí.
Recordo, d'altra banda, el dia que en Carretero va plegar del govern. Per dir el que tothom pensava del gran ZP. Ell i els carreteristes van deixar la conselleria en massa. Vull dir una troupe que rondava entre les 10 i 15 persones. Fulminantment. Ironies del destí, gràcies a aquesta expulsió guarnida amb l’eufemisme que vulguis, els porta a muntar una pàgina web. I això que és una cosa que tempta a tanta gent, es converteix en un fenomen tsumani dins a ERC.
Poc després en Carod va fer el senyal a la tropa per tal de tocar el dos del govern. Després de rebre una bona coça al cul i d’haver regalat la clau ben bé no sé encara a qui, ni perquè. I aleshores es va veure l’efecte loctite. Les cadires van seguir lacrades a la cara de seure d’aquell exèrcit que amb pas ferm havia de seguir el seu capità. Aquell terrabastall no va incomodar ningú seriosament. Pocs van fer cap moviment i els que el van fer, un cop cremat el tràmit del procés electoral, van tornar a escalfar amorosament la mateixa cadira. Cap ironia del destí, vaja.
D’aleshores ençà hem assistit al creixement espectacular dels carreteristes i al decreixemet no menys espectacular d’ERC. Fins arribar a la perla de les eleccions espanyoles. Tot això serveix per sacsejar encara més les consciències d’arrel esquerranosa. I els bolets comencen a brotar, des que en Carretero va agafar al paella pel mànec. Altre cop, ironies del destí.
RCat segueix fent-se gran i s’estén pel territori. El doctor Carretero va fent tasca evangelitzadora i convertint –o sumant- voluntats de forma miraculosa. Hi ha una línia oficial que creia impossible cert estat d’ànim dins el partit. És així que s’arriba al punt de presentar les candidatures i RCat queda en segona posició.
Ara cap on ens porta el caprici del destí?. Al de sempre?. No farà ostentació de nova ironía?. Veurem el joc creuat per on ens sortirà. Diuen les llengües que n’Uriel va rebre un bon feix d’avals, que en principi havien de constar per en Puigcercós. Cedits, perquè la cosa anava fluixa per a EI. Això explica que la xifra tan espectacular que en principi havia de rebre suport la candidatura de l’actual secretari general, al final fos respectable però continguda segons els pronòstics augurats.
El que realment serà decisiu és el dia de les votacions, però. El destí –ben generós!- fa que els tickets en realitat siguin oberts. Fins a extrems pornogràfics. Tant que en realitat permet votar el tàndem Puigcercós-Uriel i ho presenta de forma magníficament desdibuixada!. Ara, també les ironies d’aquest destí aplicades a les teories del vot útil podria ser que facin el llit al mateix Puigcercós. A EI hi ha qui prefereix de llarg en Carretero abans que en Renyer. I això si que pot donar com a resultat un bon ensurt. Això significaria bastant més que un simple flaix irònic del destí. Seria canviar el futur de moltes coses. Significaria replantejar el destí, de cap a peus.
dijous, de maig 22, 2008
El "gustàs" de debò
La meva vida porta uns dies frenètics. Hi ha feines de les quals no em puc escaquejar, per més que ho intenti. Ara, quan tinc una estona aprofito per navegar en els mars de sempre.
Una cala on sempre em returo és a la del Cimera Extraordinària. Sempre hi ha un raig de sol que t’alegra la vida. S’hi pot trobar el bo i millor: la crua realitat.
Fa dies que els indicis apunten en el bon sentit. Cal ser prudents i continguts. Tota prudència serà poca. Ara, també cal començar a fer notar que s’està gestant un canvi al si d’ERC.
Resulta que a les seccions locals RCat comença a tenir una presència que oficialment no era comptabilitzada. Resulta que RCat és la segona candidatura amb nombre d’avals. Resulta que l’equip d’en Carod –o ell mateix- denuncia mobbing al si del partit. Resulta que els puigcercosians tenen TV3 per fer tantes declaracions i anuncis en calent de campanya com vulguin. Resulta que ara es tornen liberals. Resulta que ara escriuen llibres. Resulta que s’han de reprogramar actes centrals perquè no s’hi apunta ni la claca. Resulta que en la reprogramació ara t’ofereixen un pack difícil de rebutjar: autocar, teca i entrada al Catalunya-Argentina. 10 euros en el millor estil del “el gustàs de passar de quarts!”. Resulta que significats alts càrrecs de l’administració opten per RCat. Resulta que els segueixen tota una rècula de gent, també molt significada. Resulta que de tot això es produeix un silenci sepulcral en la premsa convencional.
Resulten tantes coses, que fins i tot hi ha qui es desmelena a la pròpia seu de Calàbria, per allò tant humà, suposo, d’intentar posar els ous a diferents cistells. Sembla que el sector Puicercós-Uriel no els acaben de quadrar els números i sempre hi ha el funcionari vocacional que no vol perdre tal condició, mani qui mani. El funcionari vocacional ha començat a ensenyar alguna pàgina d’algun d’aquests magnífics informes que ara corren amunt i avall i sembla que el de menys és a veure qui el pagarà. El que de debò és rellevant és aquest nerviosisme que fins i tot sembla arribar al cor del sistema.
Hi ha molts indicis que apunten en un bon sentit pel que fa a l’augment de la credibilitat de l’opció RCat. Tot i que les filtracions apuntades són una anècdota, sempre ajuden a confirmar el que només queda al nivell de la pura intuïció. En Carretero és l’opció creïble, afortunadament.
Potser el silenci que corre als mitjans tradicionals només fa forat al buit. Clama al desert. El que és realment decisiu és anar a fer el porta a porta, trepitjar territori i que et rebin amb els braços oberts. Veure que som a prop de tancar un cicle, que va més enllà de la intendència de partit, això si que és un “gustàs”!.
Una cala on sempre em returo és a la del Cimera Extraordinària. Sempre hi ha un raig de sol que t’alegra la vida. S’hi pot trobar el bo i millor: la crua realitat.
Fa dies que els indicis apunten en el bon sentit. Cal ser prudents i continguts. Tota prudència serà poca. Ara, també cal començar a fer notar que s’està gestant un canvi al si d’ERC.
Resulta que a les seccions locals RCat comença a tenir una presència que oficialment no era comptabilitzada. Resulta que RCat és la segona candidatura amb nombre d’avals. Resulta que l’equip d’en Carod –o ell mateix- denuncia mobbing al si del partit. Resulta que els puigcercosians tenen TV3 per fer tantes declaracions i anuncis en calent de campanya com vulguin. Resulta que ara es tornen liberals. Resulta que ara escriuen llibres. Resulta que s’han de reprogramar actes centrals perquè no s’hi apunta ni la claca. Resulta que en la reprogramació ara t’ofereixen un pack difícil de rebutjar: autocar, teca i entrada al Catalunya-Argentina. 10 euros en el millor estil del “el gustàs de passar de quarts!”. Resulta que significats alts càrrecs de l’administració opten per RCat. Resulta que els segueixen tota una rècula de gent, també molt significada. Resulta que de tot això es produeix un silenci sepulcral en la premsa convencional.
Resulten tantes coses, que fins i tot hi ha qui es desmelena a la pròpia seu de Calàbria, per allò tant humà, suposo, d’intentar posar els ous a diferents cistells. Sembla que el sector Puicercós-Uriel no els acaben de quadrar els números i sempre hi ha el funcionari vocacional que no vol perdre tal condició, mani qui mani. El funcionari vocacional ha començat a ensenyar alguna pàgina d’algun d’aquests magnífics informes que ara corren amunt i avall i sembla que el de menys és a veure qui el pagarà. El que de debò és rellevant és aquest nerviosisme que fins i tot sembla arribar al cor del sistema.
Hi ha molts indicis que apunten en un bon sentit pel que fa a l’augment de la credibilitat de l’opció RCat. Tot i que les filtracions apuntades són una anècdota, sempre ajuden a confirmar el que només queda al nivell de la pura intuïció. En Carretero és l’opció creïble, afortunadament.
Potser el silenci que corre als mitjans tradicionals només fa forat al buit. Clama al desert. El que és realment decisiu és anar a fer el porta a porta, trepitjar territori i que et rebin amb els braços oberts. Veure que som a prop de tancar un cicle, que va més enllà de la intendència de partit, això si que és un “gustàs”!.
dilluns, de maig 19, 2008
Notícia d'ERC
Aquest cap de setmana ha tocat fer bondat. Molta. Ha tocat treballar i només he aturat una mica per veure algun flaix televisiu, a l’hora del dinar o del sopar. Hi ha hagut dues coses que m’han semblat significatives: el tema de l’aigua i el congrés d’ERC. Sempre en versió TN del règim.
Pel que fa a l’aigua, ho deixo per més endavant. Em sembla que aviat la crosta intentarà una de les seves millors piruetes informatives. Però ara només em limitaré a la intoxicació referida al segon cas.
El que passa a ERC és un tema que em fa molt de respecte. Aquesta deriva, si te la mires en clau de país, no pot deixar-te indiferent. Té un cantó molt positiu, perquè esperona de bona fe a molta més gent del que seria l’estricta militància. Que la política encara provoqui determinats estímuls vol dir molt a favor d’ERC, doncs. Això no ho sap fer tothom.
L’altra cosa és l’espectacle que es munta amb càrrec a ERC. No hi ha cap partit amb un procés semblant al d’aquesta formació. El PSOE va ser un cas emparentat potser a aquest, però després d’una experiència de govern molt més llarga i contundent.
ERC ha estat la clau. No el pes pesant. Ha passat de generar una eufòria a la depressió. I això no ho dic amb ganes de fer el burxeta. Només cal anar veient com es perden a grapades, els vots. Li passa el mateix que li podria passar a qualsevol, però després d’anys i panys exercint molt de poder. A mi em sembla que no hi ha cas comparable al seu.
Una part d’aquest procés, d’aquest cremar etapes frenèticament, probablement cal atribuir-ho a mèrits propis. A no haver calibrat exactament què significa governar. Això de voler anar amb cotxe oficial pel matí i d’enrotllat a la mani, per la tarda, es fa difícil de vendre. I molt. Per tant, aquí el que cal és replantejar-se moltes coses, que poden arribar als fonaments de determinades idees massa il·luses o massa dogmàtiques.
I l’altre gran pes pesant que caldria valorar, que ni es veu, ni es toca, però que mata, són les males companyies. Una part d’aquesta precipitació cap al vuit, en temps rècord, no són només les pardalades. Sinó la forma amb que els col·legues de govern tan deslleialment les publiciten.
Jo no sé si recordes, per exemple, les corregudes a les Cortes Espanyoles que el mindundi d’en Puigcercós feia direcció al registre per entrar no sé quina iniciativa i per acabar votant els pressupostos. I el nano fracassava. Tot perfectament retransmès en un quasi directe, veus i soroll d’ambient inclosos, per fer diana en la voluntat de trametre una perfecta escena de patetisme polític. En Puigcercós quedava com un rústec milhomes. Això sí, l’endemà l’implacable negociador, a votar socialista. Així es van acabar les republicanes rebel·lies a la cort del rei d’Espanya.
Aquesta televisió que surt d’on sigui, com el millor dels productes Acme, per deixar en fals a en Puigcercós i tota crosta que no sigui la seva, té el seu efecte. No en dubtis. Què coi hi feia en aquells moments una càmera de televisió, preparada per córrer si calia rere el ridícul dels ridículs?. Com anècdota per farcir un programa de zappings, encara. Però a un TN?. Mala llet. Molt sibil·lina, però mala llet.
Fixa’t la quota de pantalla que té el procés d’ERC, els talls que es trien, la confrontació que s’hi atia. Mai ERC ha estat tan notícia com ara. Les ganivetades entre Puicercós i en Carod són un dels espectacles més lamentables i odiosos que he vist. Puigcercós està essent utilitzat de la forma més pueril i estic segur que n’està més que cofoi. En Carod fa el número passivament. Deixa entrar les càmeres i veus talls del seu míting. Però en Puigcercós és actiu. Fa declaracions, llença avisos per a navegants via una carxofa de TV3.
Celebro que en Carretero no formi part d’aquesta sèrie de Pressing Catch. Enfonsar ERC no és l’objectiu. Renovar el partit, reorientar l’estratègia. Repensar el missatge, fer autocrítica. Tot això és ben diferent a carregar de goma 2 el vaixell que tragina una gran part de les il·lusions catalanes. Avenir-se a aquest joc no pot sortir de franc, de cap de les maneres. Espero que, d’aquí a juny, la militància haurà pensat com posar-hi remei. Encara s’hi és a temps. I és possible.
Pel que fa a l’aigua, ho deixo per més endavant. Em sembla que aviat la crosta intentarà una de les seves millors piruetes informatives. Però ara només em limitaré a la intoxicació referida al segon cas.
El que passa a ERC és un tema que em fa molt de respecte. Aquesta deriva, si te la mires en clau de país, no pot deixar-te indiferent. Té un cantó molt positiu, perquè esperona de bona fe a molta més gent del que seria l’estricta militància. Que la política encara provoqui determinats estímuls vol dir molt a favor d’ERC, doncs. Això no ho sap fer tothom.
L’altra cosa és l’espectacle que es munta amb càrrec a ERC. No hi ha cap partit amb un procés semblant al d’aquesta formació. El PSOE va ser un cas emparentat potser a aquest, però després d’una experiència de govern molt més llarga i contundent.
ERC ha estat la clau. No el pes pesant. Ha passat de generar una eufòria a la depressió. I això no ho dic amb ganes de fer el burxeta. Només cal anar veient com es perden a grapades, els vots. Li passa el mateix que li podria passar a qualsevol, però després d’anys i panys exercint molt de poder. A mi em sembla que no hi ha cas comparable al seu.
Una part d’aquest procés, d’aquest cremar etapes frenèticament, probablement cal atribuir-ho a mèrits propis. A no haver calibrat exactament què significa governar. Això de voler anar amb cotxe oficial pel matí i d’enrotllat a la mani, per la tarda, es fa difícil de vendre. I molt. Per tant, aquí el que cal és replantejar-se moltes coses, que poden arribar als fonaments de determinades idees massa il·luses o massa dogmàtiques.
I l’altre gran pes pesant que caldria valorar, que ni es veu, ni es toca, però que mata, són les males companyies. Una part d’aquesta precipitació cap al vuit, en temps rècord, no són només les pardalades. Sinó la forma amb que els col·legues de govern tan deslleialment les publiciten.
Jo no sé si recordes, per exemple, les corregudes a les Cortes Espanyoles que el mindundi d’en Puigcercós feia direcció al registre per entrar no sé quina iniciativa i per acabar votant els pressupostos. I el nano fracassava. Tot perfectament retransmès en un quasi directe, veus i soroll d’ambient inclosos, per fer diana en la voluntat de trametre una perfecta escena de patetisme polític. En Puigcercós quedava com un rústec milhomes. Això sí, l’endemà l’implacable negociador, a votar socialista. Així es van acabar les republicanes rebel·lies a la cort del rei d’Espanya.
Aquesta televisió que surt d’on sigui, com el millor dels productes Acme, per deixar en fals a en Puigcercós i tota crosta que no sigui la seva, té el seu efecte. No en dubtis. Què coi hi feia en aquells moments una càmera de televisió, preparada per córrer si calia rere el ridícul dels ridículs?. Com anècdota per farcir un programa de zappings, encara. Però a un TN?. Mala llet. Molt sibil·lina, però mala llet.
Fixa’t la quota de pantalla que té el procés d’ERC, els talls que es trien, la confrontació que s’hi atia. Mai ERC ha estat tan notícia com ara. Les ganivetades entre Puicercós i en Carod són un dels espectacles més lamentables i odiosos que he vist. Puigcercós està essent utilitzat de la forma més pueril i estic segur que n’està més que cofoi. En Carod fa el número passivament. Deixa entrar les càmeres i veus talls del seu míting. Però en Puigcercós és actiu. Fa declaracions, llença avisos per a navegants via una carxofa de TV3.
Celebro que en Carretero no formi part d’aquesta sèrie de Pressing Catch. Enfonsar ERC no és l’objectiu. Renovar el partit, reorientar l’estratègia. Repensar el missatge, fer autocrítica. Tot això és ben diferent a carregar de goma 2 el vaixell que tragina una gran part de les il·lusions catalanes. Avenir-se a aquest joc no pot sortir de franc, de cap de les maneres. Espero que, d’aquí a juny, la militància haurà pensat com posar-hi remei. Encara s’hi és a temps. I és possible.
diumenge, de maig 18, 2008
Presentacions, Mir i calcetes
Suposo que com a bon blogaire un moment o altre vas treure el nas pel blog de la Mireia. Al final s'ha sabut el perquè de tot plegat. La Mireia no és tan Mireia com semblava i el blog ha acabat en forma de llibre. Hi ha un calendari de presentacions. A Barcelona serà dimecres dia 21 de maig, a les 19.30h -dos de 8-, a la Llibreria Catalònia. Si res no em falla, allí ens hi veurem.
Us en deixo l'epíleg.
Us en deixo, també, un fragment del llibre on es fa una picada d'ull a aquest blog. M'ho van fer arribar gràcies a un afortunat error. Sempre em va caure bé la Mireia, tot i no lograr fer-la canviar d'idees polítiques. Ara em cauen millor na Mir Roy i en Manel Riu. Moltes gràcies!.
És curiós el recorregut que pot arribar a fer aquest Itching like grass. Fer parada en alguna pàgina de "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)"!. Mai m'hagués pensat trobar-me en aquesta mena d'excursions. Tot un honor i tot un gran plaer.
Us en deixo l'epíleg.
Us en deixo, també, un fragment del llibre on es fa una picada d'ull a aquest blog. M'ho van fer arribar gràcies a un afortunat error. Sempre em va caure bé la Mireia, tot i no lograr fer-la canviar d'idees polítiques. Ara em cauen millor na Mir Roy i en Manel Riu. Moltes gràcies!.
És curiós el recorregut que pot arribar a fer aquest Itching like grass. Fer parada en alguna pàgina de "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)"!. Mai m'hagués pensat trobar-me en aquesta mena d'excursions. Tot un honor i tot un gran plaer.
Tarda a Vallromanes
Coneixia de fa temps en Toni Ibáñez. Només virtualment. (Qui no coneix el Sr. Ibáñez!). És un personatge catosfèric amb un llarg recorregut. És un tipus que no s’arronsa. Això ho ha sabut convertir en virtut. Es va implicar en l’organització de les Jornades de la Catosfera i de seguida va veure que al món blogaire hi ha fusta suficient per a guarnir un bon llibre.
Ara mateix acabo de tornar de la presentació de “La catosfera literària 08-Primera antologia de blogs en català”. He vingut pensant com de ràpid m’ha passat el temps. Ep, vinc d’una presentació d’un llibre!. Aquesta mena de coses són feixugues, per dir-ho finament. He sortit més que satisfet. Jo i tant d’altres. Una presentació d’un llibre és un coi de tràmit, per norma general. Hi ha un parlament, quatre aplaudiments obligats i -en el millor dels cassos- una copa justeta de cava calent. I cap a casa.
Aquesta tarda el Casal de Vallromanes bullia. Això que havia de ser un tràmit, en Toni ho ha sabut convertir en un festa molt ben orquestrada. Ha estat, segurament, un treball de xinos arribar al punt que hem viscut aquesta tarda –veig que parlo ja d’ahir!-. Presentat per na Marina Martori, hem assistit a uns interessants els parlaments d’en Saül Gordillo, en Marc Vidal, el mateix Toni Ibáñez i l’editor del llibre, en Jordi Ferré. Molt encertada la lectura de fragments d’aquest llibre per part de l’actor Jaume Comas. I tot combinat amb un “quintet” de jazz, la jarband, que després ha seguit amanint les converses amb la Joana i família, la Cruella o el Veí de dalt –més fugaçment-, mentre corria la teca. També vull fer-ho notar: el menjar i el cava, deliciós. He tingut el plaer de conèixer en Rubèn Novoa i el rei dels Gumets, en Jordi Torà. (N’Elia Romaní queda per una altra ocasió). També he topat amb en J.M. Tibau. Una tarda-nit deliciosa.
S’ha d’agrair i molt les coses fetes cuidant tant el detall. Avui hi ha hagut alegria pels descosits. No és fàcil organitzar un acte multitudinari on s’hi respiri aquest bon caliu. Vull felicitar públicament a en Toni. No és gens fàcil, repeteixo, muntar tot aquest ciri i que surti tant bé. Vull animar-lo a que segueixi fent coses com aquestes. És així que aquest país es construeix gran i respectat.
Avui he sortit clarament convençut que arribaré a tastar els canelons que fa sa mare. (Fa dies que em treballo el tema!). Han de ser una veritable joia. Algú que s’ha criat amb aquesta matèria, per força li han de sortir les coses com les d’aquesta tarda a Vallromanes. L’enhorabona, doncs, Toni!.
(Ara penjo el post i vull dedicar una estona a llegir el llibre)
Ara mateix acabo de tornar de la presentació de “La catosfera literària 08-Primera antologia de blogs en català”. He vingut pensant com de ràpid m’ha passat el temps. Ep, vinc d’una presentació d’un llibre!. Aquesta mena de coses són feixugues, per dir-ho finament. He sortit més que satisfet. Jo i tant d’altres. Una presentació d’un llibre és un coi de tràmit, per norma general. Hi ha un parlament, quatre aplaudiments obligats i -en el millor dels cassos- una copa justeta de cava calent. I cap a casa.
Aquesta tarda el Casal de Vallromanes bullia. Això que havia de ser un tràmit, en Toni ho ha sabut convertir en un festa molt ben orquestrada. Ha estat, segurament, un treball de xinos arribar al punt que hem viscut aquesta tarda –veig que parlo ja d’ahir!-. Presentat per na Marina Martori, hem assistit a uns interessants els parlaments d’en Saül Gordillo, en Marc Vidal, el mateix Toni Ibáñez i l’editor del llibre, en Jordi Ferré. Molt encertada la lectura de fragments d’aquest llibre per part de l’actor Jaume Comas. I tot combinat amb un “quintet” de jazz, la jarband, que després ha seguit amanint les converses amb la Joana i família, la Cruella o el Veí de dalt –més fugaçment-, mentre corria la teca. També vull fer-ho notar: el menjar i el cava, deliciós. He tingut el plaer de conèixer en Rubèn Novoa i el rei dels Gumets, en Jordi Torà. (N’Elia Romaní queda per una altra ocasió). També he topat amb en J.M. Tibau. Una tarda-nit deliciosa.
S’ha d’agrair i molt les coses fetes cuidant tant el detall. Avui hi ha hagut alegria pels descosits. No és fàcil organitzar un acte multitudinari on s’hi respiri aquest bon caliu. Vull felicitar públicament a en Toni. No és gens fàcil, repeteixo, muntar tot aquest ciri i que surti tant bé. Vull animar-lo a que segueixi fent coses com aquestes. És així que aquest país es construeix gran i respectat.
Avui he sortit clarament convençut que arribaré a tastar els canelons que fa sa mare. (Fa dies que em treballo el tema!). Han de ser una veritable joia. Algú que s’ha criat amb aquesta matèria, per força li han de sortir les coses com les d’aquesta tarda a Vallromanes. L’enhorabona, doncs, Toni!.
(Ara penjo el post i vull dedicar una estona a llegir el llibre)
divendres, de maig 16, 2008
Linxaments morals de Catalunya
La forma en que aquest país va perdre la sobirania, ha estat una gran base pel linxament. Des del setge a Barcelona, la tàctica del linxament s’ha prodigat en formes més o menys barroeres, arribant fins avui.
A vegades, llegint per exemple, fets sobre el 1714 veus que tampoc han canviat gaire les coses. Hem passat del linxament físic i moral per part de les tropes espanyoles al –fins fa ben poc- linxament exclusivament moral. Ara les tropes s’han convertides en ses senyories. Però les ganes de linxar, intactes. Qualsevol que repassi un llibre d’història o l’edició d’avui de qualsevol diari, encara que sigui el més pamfletari, en trobarà mostres.
Dins d’aquest desgraciat destí, hi ha linxaments i linxaments. Una dada que sempre es repetia és la col·laboració d’algun autòcton en aquest afer tan pròdig. Tot i així, trobo que no és comparable a la situació actual el col·laboracionisme borbònic o el franquista. En aquestes situacions és molt fàcil, humà, entendre els canvis de camisa.
La situació moderna és la que em sembla més difícil de justificar. Ara som dins un context polític europeu on la por a la desaparició física no existeix. Hi ha certes garanties per poder fer-te aguantar el tipus, arribat el cas. Tot i així hem arribat a l’extrem dels extrems més absurds, per ridículs. Aquells on era inimaginable que per allí es podes donar un cas de linxament sagnant. Moralment sagnant, vull dir.
El cas de l’aigua a casa nostra ens ha esventrat moralment. Com a país. Ha deixat al descobert fins a quin punt podem arribar a ser d’insignificants i poca cosa. De la fotesa en la qual s’ha convertit Catalunya.
Abans d’ahir vam ser portada i comentari de tota la premsa internacional. Ni pagant haguéssim lograt aquest ressò mediàtic. La imatge del vaixell carregat d’aigua que atraca al port de Barcelona és la cosa més inexplicable que ha passat en molt de temps. En el nostre món, a la vella Europa. Escenes semblants les veiem en l’ajut humanitari després d’una catàstrofe sobtada. Ha estat una vexació majúscula.
Potser si que hi ha catàstrofe. Potser no és evident i requereix forçar l’abstracció. Potser sí que és una catàstrofe de dimensions desconegudes haver de patir el mateix color polític en tots els nivells de la política: govern espanyol, govern català, govern de Barcelona, govern de la Diputació, govern civil.
És un linxament moral haver de protagonitzar un ridícul mundial. Ratlla el drama humanitari l’haver d’aguantar tanta poca solvència del nostre govern. Pel matí aprova un decret i a la tarda se suma a la manifestació en contra. La novetat és que ara ja no cal cap tropa ni puny espanyol, per reblar un perfecte linxament.
El darrer, il·lustrat també pel regidor Wiliam. Anuncia una conxorxa internacional, amb l’objectiu d’enfonsar Barcelona. Ell que va formar part del govern català. Aquell que havia d’arreglar el mal de la pluja amb una nova cultura de l’aigua. I ara que hem vist tal obra de govern, ara se’n va a l’altra banda de la plaça a certificar que tot el món coneix la nostra particular forma de fer el ridícul. I la denuncia. Gràcies mil Sr. Wiliam.
Avui som capaços d’anul·lar-nos, d’humiliar-nos, solets com a país. No ens calen ni els col·laboracionistes. Ho fem tan bé que enlluernem el món. Un i altre cop. Els espanyols ho saben. I és en aquest context que es produirà segurament una altre gran prova de foc moral. Dubto molt que un país que no sap ni com fer-s’ho per omplir la cisterna del wàter, que sàpiga estar a l’alçada quan l’estat borbònic torni altre vegada a abolir-nos les lleis. Aquest cop no caldrà ni recórrer a la força, que és com pertoca a la forma moderna de linxar els catalans.
A vegades, llegint per exemple, fets sobre el 1714 veus que tampoc han canviat gaire les coses. Hem passat del linxament físic i moral per part de les tropes espanyoles al –fins fa ben poc- linxament exclusivament moral. Ara les tropes s’han convertides en ses senyories. Però les ganes de linxar, intactes. Qualsevol que repassi un llibre d’història o l’edició d’avui de qualsevol diari, encara que sigui el més pamfletari, en trobarà mostres.
Dins d’aquest desgraciat destí, hi ha linxaments i linxaments. Una dada que sempre es repetia és la col·laboració d’algun autòcton en aquest afer tan pròdig. Tot i així, trobo que no és comparable a la situació actual el col·laboracionisme borbònic o el franquista. En aquestes situacions és molt fàcil, humà, entendre els canvis de camisa.
La situació moderna és la que em sembla més difícil de justificar. Ara som dins un context polític europeu on la por a la desaparició física no existeix. Hi ha certes garanties per poder fer-te aguantar el tipus, arribat el cas. Tot i així hem arribat a l’extrem dels extrems més absurds, per ridículs. Aquells on era inimaginable que per allí es podes donar un cas de linxament sagnant. Moralment sagnant, vull dir.
El cas de l’aigua a casa nostra ens ha esventrat moralment. Com a país. Ha deixat al descobert fins a quin punt podem arribar a ser d’insignificants i poca cosa. De la fotesa en la qual s’ha convertit Catalunya.
Abans d’ahir vam ser portada i comentari de tota la premsa internacional. Ni pagant haguéssim lograt aquest ressò mediàtic. La imatge del vaixell carregat d’aigua que atraca al port de Barcelona és la cosa més inexplicable que ha passat en molt de temps. En el nostre món, a la vella Europa. Escenes semblants les veiem en l’ajut humanitari després d’una catàstrofe sobtada. Ha estat una vexació majúscula.
Potser si que hi ha catàstrofe. Potser no és evident i requereix forçar l’abstracció. Potser sí que és una catàstrofe de dimensions desconegudes haver de patir el mateix color polític en tots els nivells de la política: govern espanyol, govern català, govern de Barcelona, govern de la Diputació, govern civil.
És un linxament moral haver de protagonitzar un ridícul mundial. Ratlla el drama humanitari l’haver d’aguantar tanta poca solvència del nostre govern. Pel matí aprova un decret i a la tarda se suma a la manifestació en contra. La novetat és que ara ja no cal cap tropa ni puny espanyol, per reblar un perfecte linxament.
El darrer, il·lustrat també pel regidor Wiliam. Anuncia una conxorxa internacional, amb l’objectiu d’enfonsar Barcelona. Ell que va formar part del govern català. Aquell que havia d’arreglar el mal de la pluja amb una nova cultura de l’aigua. I ara que hem vist tal obra de govern, ara se’n va a l’altra banda de la plaça a certificar que tot el món coneix la nostra particular forma de fer el ridícul. I la denuncia. Gràcies mil Sr. Wiliam.
Avui som capaços d’anul·lar-nos, d’humiliar-nos, solets com a país. No ens calen ni els col·laboracionistes. Ho fem tan bé que enlluernem el món. Un i altre cop. Els espanyols ho saben. I és en aquest context que es produirà segurament una altre gran prova de foc moral. Dubto molt que un país que no sap ni com fer-s’ho per omplir la cisterna del wàter, que sàpiga estar a l’alçada quan l’estat borbònic torni altre vegada a abolir-nos les lleis. Aquest cop no caldrà ni recórrer a la força, que és com pertoca a la forma moderna de linxar els catalans.
dijous, de maig 15, 2008
Préssecs a 400 euros
Avui m’he llevat 2.0. a vessar. Us convido a mirar una seqüència de vídeos.
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=424439
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=213699
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=220999
Si vas molt enfeinat amb el primer n’hi ha prou. Més o menys tothom ha sentit parlar sobre el miracle dels pans i els peixos, que en la darrera cursa electoral va sorgir en forma de 400 euros.
Quan vaig trobar aquestes perles cinematogràfiques, vaig recordar la cara de lluç que se li va quedar a en Mas. Aquella encaixada de mà a la Moncloa gairebé em provoca el col·lapse. Em va costar uns quants dies processar aquella imatge, com a en Carod. Vist com va anar aquell campi-qui-pugui al final només comptava la foto-finish. Que li diguin a en Mas el que li ha arribat a pesar aquesta llosa. Gràcies a confiar amb el talante ZP, avui en Mas simbolitza el monument errant al préssec. I el que el rondarà aquesta llufa!.
Però la cosa semblava un problema personal de’n Mas. Quan una mentida te la venten una i altra vegada, diuen els experts de la comunicació que acaba esdevenint veritat irrefutable. Així és que quan vam entrar en la febrada electoral, el ventilador de les veritats ZP va posar-se en marxa. L’escampada va ser majúscula, amb coses només vistes per Nadal, a les cartes dirigides als Reis d’Orient. I la cirereta en fou els 400 euros, que havien de salvar-nos la vida demà passat.
Entenc que el model de la "peonada" faci fortuna. Sobretot en l’estrat social més infeliç. Ja vaig dir que quan la cosa t’ha de venir de 400 euros l’any, significa que el teu mal de cap real és de bastant més que això. I quan els problemes te’ls volen resoldre posant-te una pastanaga davant els nassos és que reps la consideració d’ase. Quan algú vol comprar el teu vot amb tanta poca consideració, amb diners que no són els seus, a preu rebentat, no mereix ni que se li torni cap contesta.
El que mai m’hagués imaginat -i aquí és quan m’agafa el complex de préssec ben almivarat- és que l’oferta anés tan saturada d’engany. Una cosa és agafar a banda en Mas i afaitar-lo de dalt a baix. Fins i tot hi ha qui amb això pot arribar a considerar en ZP un veritable heroi. Ara, amb la versió més aberrant de la "peonada", perquè en aquest cas el "senyorito" no paga ni la puta misèria que tant va marmolar a cau d’orella, en ZP i el seu cor d’escolanets esdevenen uns quasi delinqüents.
Les mentides, les estafes, els robatoris socialment estan mal vistes. Tant, que pots acabar a redòs d’alguna ombra, si no exerceixes de polític. M’agradaria saber on queda el pot de les essències, quan l’esquerra entra en campanya. On queda l’ètica, l’honor, el sentit de la vergonya, la paraula donada. El nostre món, per damunt dels papers –les lleis o els contractes- no és res sense la confiança.
Suposo que parlar d’aquestes foteses només ho fan els carques, els conservadors. El monstre de la dreta. Ser d’esquerres és tota una altra llegenda. No tothom està preparat per entendre-la. I, ai d’aquell que no ho faci!. M’agradaria saber, hores d’ara, qui sap destriar els bons dels dolents. A mi ja em costa molt. Si els 400 euros queden en no res, serà impossible. I no en vingueu amb més cuentos de la dreta i l’esquerra, si us plau. Parleu-me de lladres.
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=424439
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=213699
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=220999
Si vas molt enfeinat amb el primer n’hi ha prou. Més o menys tothom ha sentit parlar sobre el miracle dels pans i els peixos, que en la darrera cursa electoral va sorgir en forma de 400 euros.
Quan vaig trobar aquestes perles cinematogràfiques, vaig recordar la cara de lluç que se li va quedar a en Mas. Aquella encaixada de mà a la Moncloa gairebé em provoca el col·lapse. Em va costar uns quants dies processar aquella imatge, com a en Carod. Vist com va anar aquell campi-qui-pugui al final només comptava la foto-finish. Que li diguin a en Mas el que li ha arribat a pesar aquesta llosa. Gràcies a confiar amb el talante ZP, avui en Mas simbolitza el monument errant al préssec. I el que el rondarà aquesta llufa!.
Però la cosa semblava un problema personal de’n Mas. Quan una mentida te la venten una i altra vegada, diuen els experts de la comunicació que acaba esdevenint veritat irrefutable. Així és que quan vam entrar en la febrada electoral, el ventilador de les veritats ZP va posar-se en marxa. L’escampada va ser majúscula, amb coses només vistes per Nadal, a les cartes dirigides als Reis d’Orient. I la cirereta en fou els 400 euros, que havien de salvar-nos la vida demà passat.
Entenc que el model de la "peonada" faci fortuna. Sobretot en l’estrat social més infeliç. Ja vaig dir que quan la cosa t’ha de venir de 400 euros l’any, significa que el teu mal de cap real és de bastant més que això. I quan els problemes te’ls volen resoldre posant-te una pastanaga davant els nassos és que reps la consideració d’ase. Quan algú vol comprar el teu vot amb tanta poca consideració, amb diners que no són els seus, a preu rebentat, no mereix ni que se li torni cap contesta.
El que mai m’hagués imaginat -i aquí és quan m’agafa el complex de préssec ben almivarat- és que l’oferta anés tan saturada d’engany. Una cosa és agafar a banda en Mas i afaitar-lo de dalt a baix. Fins i tot hi ha qui amb això pot arribar a considerar en ZP un veritable heroi. Ara, amb la versió més aberrant de la "peonada", perquè en aquest cas el "senyorito" no paga ni la puta misèria que tant va marmolar a cau d’orella, en ZP i el seu cor d’escolanets esdevenen uns quasi delinqüents.
Les mentides, les estafes, els robatoris socialment estan mal vistes. Tant, que pots acabar a redòs d’alguna ombra, si no exerceixes de polític. M’agradaria saber on queda el pot de les essències, quan l’esquerra entra en campanya. On queda l’ètica, l’honor, el sentit de la vergonya, la paraula donada. El nostre món, per damunt dels papers –les lleis o els contractes- no és res sense la confiança.
Suposo que parlar d’aquestes foteses només ho fan els carques, els conservadors. El monstre de la dreta. Ser d’esquerres és tota una altra llegenda. No tothom està preparat per entendre-la. I, ai d’aquell que no ho faci!. M’agradaria saber, hores d’ara, qui sap destriar els bons dels dolents. A mi ja em costa molt. Si els 400 euros queden en no res, serà impossible. I no en vingueu amb més cuentos de la dreta i l’esquerra, si us plau. Parleu-me de lladres.
dimecres, de maig 14, 2008
Els descendents del 1714
Mentre no siguem capaços de veure Catalunya en clau catalana, anem malament. Consti que no ho dic excitat per les fètides teories que apunten cap el 2014. No. La cosa m’assalta quan veig el ressò que podem fer de determinades notícies, provinents del cor de la Brunete.
No fou cap novetat, fins que La Vanguàrdia va començar a tirar contra tot el que es movia que fos català. No en català, no. Contra allò que penses en clau catalana. Allò en absolut ha estat el més reeixit.
El Pais va representar la professionalització del tema. No sé que passa, però quan es tracta de la lluita més sibil·lina contra Catalunya, el progressisme sempre ha anat per endavant de qualsevol PP, Aznar o altre objecte catalogat a la dreta. De llarg. Un clàssic pel record fou el tema Banca Catalana, per exemple.
Quan no hi ha tancs per atiar alegrement, cal provar altres experiments. Democràtics, naturalment. Hi ha una insinuació política que sorgeix des de les files més progres, hi ha una mitjà de comunicació que se’n fa ressò i després arriba un fiscal, que tot prenent les magdalenes amb el cafè, llegeix sobresaltat una informació on l’objectivitat periodística apunta que per aquí es cou un fil de delicte. I naturalment, les coses així, engega una causa. La darrera experiència, el 3%.
Aleshores comença a bullir una olla, els vapors de la qual idiotitzen mig país. Ningú para a mirar qui remena l’olla o qui reparteix el tall. Tots ben encabronats, això si, com a perfectes mindundis. Com si la justícia es repartís pels safareigs en comptes dels jutjats. I vinga remenar i remenar i atiar el foc. I els catalanets, la ruqueria dels quals està més que comprovada, molt esvalotats, escandalitzats, corpresos. Com la tribu més analfabeta del planeta, s’avé a jugar amb allò que mai hauria d’avenir-s’hi: participar en el joc de les mitges veritats. Perquè al final qui esta posant-se en dubte és a si mateix. El país sencer. En darrer terme, la conclusió que surt de tot plegat, és que els catalans som uns xorissos, uns poca vergonyes i gent de poc fiar. Amb un punt excessiu de mesquinesa el que fem és aportar l’evidència. Sempre acaba amb el linxament moral de Catalunya per part dels mateixos.
Si les coses es fan mal fetes, com passa arreu, cal denunciar el que sigui als jutjats. I fins que un jutge no dicti sentència no es pot fer certa mena de sacramental. Si et creus tot aquest sermonet que pertanys a un país modern, europeu, llegit, és clar.
L’escàndol havia d’haver arribat abans. Amb la formació del tripartit. Veient la nul·litat per metre quadrat que exhibia aquest govern, no és pas d’estranyar que els informes havien de córrer frenèticament amunt i avall. Per força. Per pura necessitat. Si no t’escandalitza que segons qui pugui governar, sabent que va just de lectura comprensiva o d’ortografia, ara no pots fer gaire suc amb això dels informes. Si un jutge no te’n dona motius, és clar.
Tota la resta és donar corda als pesats de sempre. Als que proven de fer l’abordatge final. Als descendents dels pirates que el 1714 van pensar que la feina ja estava feta i que el camí era llis i pla. Que podien venir per aquí a cercar minyones i que estan convençuts que amb en Floquet de Neu també va arribar el pa amb tomàquet.
No fou cap novetat, fins que La Vanguàrdia va començar a tirar contra tot el que es movia que fos català. No en català, no. Contra allò que penses en clau catalana. Allò en absolut ha estat el més reeixit.
El Pais va representar la professionalització del tema. No sé que passa, però quan es tracta de la lluita més sibil·lina contra Catalunya, el progressisme sempre ha anat per endavant de qualsevol PP, Aznar o altre objecte catalogat a la dreta. De llarg. Un clàssic pel record fou el tema Banca Catalana, per exemple.
Quan no hi ha tancs per atiar alegrement, cal provar altres experiments. Democràtics, naturalment. Hi ha una insinuació política que sorgeix des de les files més progres, hi ha una mitjà de comunicació que se’n fa ressò i després arriba un fiscal, que tot prenent les magdalenes amb el cafè, llegeix sobresaltat una informació on l’objectivitat periodística apunta que per aquí es cou un fil de delicte. I naturalment, les coses així, engega una causa. La darrera experiència, el 3%.
Aleshores comença a bullir una olla, els vapors de la qual idiotitzen mig país. Ningú para a mirar qui remena l’olla o qui reparteix el tall. Tots ben encabronats, això si, com a perfectes mindundis. Com si la justícia es repartís pels safareigs en comptes dels jutjats. I vinga remenar i remenar i atiar el foc. I els catalanets, la ruqueria dels quals està més que comprovada, molt esvalotats, escandalitzats, corpresos. Com la tribu més analfabeta del planeta, s’avé a jugar amb allò que mai hauria d’avenir-s’hi: participar en el joc de les mitges veritats. Perquè al final qui esta posant-se en dubte és a si mateix. El país sencer. En darrer terme, la conclusió que surt de tot plegat, és que els catalans som uns xorissos, uns poca vergonyes i gent de poc fiar. Amb un punt excessiu de mesquinesa el que fem és aportar l’evidència. Sempre acaba amb el linxament moral de Catalunya per part dels mateixos.
Si les coses es fan mal fetes, com passa arreu, cal denunciar el que sigui als jutjats. I fins que un jutge no dicti sentència no es pot fer certa mena de sacramental. Si et creus tot aquest sermonet que pertanys a un país modern, europeu, llegit, és clar.
L’escàndol havia d’haver arribat abans. Amb la formació del tripartit. Veient la nul·litat per metre quadrat que exhibia aquest govern, no és pas d’estranyar que els informes havien de córrer frenèticament amunt i avall. Per força. Per pura necessitat. Si no t’escandalitza que segons qui pugui governar, sabent que va just de lectura comprensiva o d’ortografia, ara no pots fer gaire suc amb això dels informes. Si un jutge no te’n dona motius, és clar.
Tota la resta és donar corda als pesats de sempre. Als que proven de fer l’abordatge final. Als descendents dels pirates que el 1714 van pensar que la feina ja estava feta i que el camí era llis i pla. Que podien venir per aquí a cercar minyones i que estan convençuts que amb en Floquet de Neu també va arribar el pa amb tomàquet.
dimarts, de maig 13, 2008
Paranormalitat i desafecció
Un dels fenòmens paranormals que ens ha proveït el tripartit –en les dues versions- ha estat la desafecció. Aquí ja se’m pot acusar de demagog, perquè suposo que començar d’aquesta forma pot excitar molt, sobre tot si pagues alguna quota de militant obedient. Però en realitat de demagògia en pretenc fer ben poca. Jo no vull dir asèpticament que un tripartit comporti irremeiablement desafecció. No. Això que quedi clar. Ara, el que si he dit -i repetidament- és que la classe política és un referent per a la societat, amb valor incalculable.
Del que faci o desfaci aquest gremi no podem comptar que tingui un pes equivalent a zero. Que no hi hagi cap repercussió en la ciutadania. Per això sobta tant quan els polítics s’avenen a liderar segons quina mena d’espectacle.
El curs que protagonitza el govern marca la pauta. Hi té una responsabilitat màxima. L’oposició no queda exenta de responsabilitat, però la vida política del país resta en mans del govern. L’obra de govern no la fa qui és al galliner. Entenc que això és prou clar i qui lidera, per tant, el curs polític és qui governa. La cara política del país no és el teu retrat o el meu. Sinó el del Govern.
El gruixut del tema és que amb el tripartit, va venir la novetat. Per primer cop el Govern català crea una conselleria especifica de participació ciutadana. I coincideix amb aquest fet històric el de la desafecció roent.
A risc ara si de vorejar la demagògia, penso que el responsable d’aquella conselleria hores d’ara havia d’haver-se dedicat a d’altres afers. A poder ser més domèstics. No cal que expliciti el que s’esdevé quan un fenomen semblant brolla en el camp de l’empresa privada. La reacció aniria justament en sentit contrari, si aquesta empresa vol arribar a gaudir finalment d’uns resultats que es marca.
Lluny de tot això, la nit electoral que precedeix el naixement del segon tripartit, apareix un raig de goig i alegria que no es dona en cap altra seu política més que a can Saura. L’únic valor en alça de la política queda representat per aquesta opció. A la resta de partits només hi ha cara de funeral i principi de depressió.
La lògica paranormal porta indefectiblement a repetir. Vols participació ciutadana?. Aquí tens en Saura. No volies sopa?. Aquí tens dues tasses. I amb ell, l’abstenció s’engreixa vigorosament. Fins el punt, que quan ratlla l’escàndol, hi ha l’original pensada de redactar un projecte que en valori les causes.
L’estudi arriba a reflexar el detall dels 24 218’32 euros que costa. Hi ha una justificació molt pormenoritzada de què val cada peça que el compon i fins i tot arribem a saber que ha calgut que un tècnic del cos superior de nivell 26 de la Direcció General de Participació Ciutadana hi hagi dedicat aproximadament 180 de les seves hores. (No queda clar si el valor d’aquest temps és dins el total del cost directe “d’aquest projecte”).
La primera impressió és la de tenir un “paper” molt pensat de cara la galeria. Amb el que en el seu dia va elaborar el Grup Hayek, el problema ja anava més que servit. Ho dic altre cop sense ànim de fer el demagog. Alguna de les pensades són d’allò que la gent “normal” com ara jo en diem de pa sucat amb oli. Entre el “repertori obert” de propostes trobem perles d’aquest calibre: Establir la formació especialitzada dels professionals de la comunicació dedicats a la informació política.
El problema sembla que ens arribi de Mart. El tractem com bons marcians i fem un esforç marcià per assumir-ne alguna solució. Només en aquest cas, d’estricta lògica paranormal, trobo comprensible la creació d’una conselleria dedicada a eradicar la desafecció i que el seu responsable no se’l pugui extirpar de la cadira ni amb sabó. Si no hi ha marge pel surrealisme, escolta, que faci les maletes que ja ha durat prou aquesta comèdia.
Del que faci o desfaci aquest gremi no podem comptar que tingui un pes equivalent a zero. Que no hi hagi cap repercussió en la ciutadania. Per això sobta tant quan els polítics s’avenen a liderar segons quina mena d’espectacle.
El curs que protagonitza el govern marca la pauta. Hi té una responsabilitat màxima. L’oposició no queda exenta de responsabilitat, però la vida política del país resta en mans del govern. L’obra de govern no la fa qui és al galliner. Entenc que això és prou clar i qui lidera, per tant, el curs polític és qui governa. La cara política del país no és el teu retrat o el meu. Sinó el del Govern.
El gruixut del tema és que amb el tripartit, va venir la novetat. Per primer cop el Govern català crea una conselleria especifica de participació ciutadana. I coincideix amb aquest fet històric el de la desafecció roent.
A risc ara si de vorejar la demagògia, penso que el responsable d’aquella conselleria hores d’ara havia d’haver-se dedicat a d’altres afers. A poder ser més domèstics. No cal que expliciti el que s’esdevé quan un fenomen semblant brolla en el camp de l’empresa privada. La reacció aniria justament en sentit contrari, si aquesta empresa vol arribar a gaudir finalment d’uns resultats que es marca.
Lluny de tot això, la nit electoral que precedeix el naixement del segon tripartit, apareix un raig de goig i alegria que no es dona en cap altra seu política més que a can Saura. L’únic valor en alça de la política queda representat per aquesta opció. A la resta de partits només hi ha cara de funeral i principi de depressió.
La lògica paranormal porta indefectiblement a repetir. Vols participació ciutadana?. Aquí tens en Saura. No volies sopa?. Aquí tens dues tasses. I amb ell, l’abstenció s’engreixa vigorosament. Fins el punt, que quan ratlla l’escàndol, hi ha l’original pensada de redactar un projecte que en valori les causes.
L’estudi arriba a reflexar el detall dels 24 218’32 euros que costa. Hi ha una justificació molt pormenoritzada de què val cada peça que el compon i fins i tot arribem a saber que ha calgut que un tècnic del cos superior de nivell 26 de la Direcció General de Participació Ciutadana hi hagi dedicat aproximadament 180 de les seves hores. (No queda clar si el valor d’aquest temps és dins el total del cost directe “d’aquest projecte”).
La primera impressió és la de tenir un “paper” molt pensat de cara la galeria. Amb el que en el seu dia va elaborar el Grup Hayek, el problema ja anava més que servit. Ho dic altre cop sense ànim de fer el demagog. Alguna de les pensades són d’allò que la gent “normal” com ara jo en diem de pa sucat amb oli. Entre el “repertori obert” de propostes trobem perles d’aquest calibre: Establir la formació especialitzada dels professionals de la comunicació dedicats a la informació política.
El problema sembla que ens arribi de Mart. El tractem com bons marcians i fem un esforç marcià per assumir-ne alguna solució. Només en aquest cas, d’estricta lògica paranormal, trobo comprensible la creació d’una conselleria dedicada a eradicar la desafecció i que el seu responsable no se’l pugui extirpar de la cadira ni amb sabó. Si no hi ha marge pel surrealisme, escolta, que faci les maletes que ja ha durat prou aquesta comèdia.
dilluns, de maig 12, 2008
El dinar d'ahir
En alguna altra ocasió ja n’he parlat de na Brocheta Valiente. És la noia que ve a casa. Ens ajuda a tenir-la endreçada. La Brocheta es va creuar al nostre camí per alguna carambola del destí. La noia que treballava abans de fer-ho ella era una penques de marca major. Això sí, és molt bonica. El darrer cop que va decidir comparèixer –ho feia capriciosament, sense donar gaires explicacions- fou per anunciar que ens deixava. I aleshores ens va dir que la substituiria sa cosina.
Quan vaig veure la Brocheta, el primer que li vaig dir era que havia de ser una cosina ben llunyana. Les dues són bolivianes. Però físicament les diferències són abismals. Amb el temps vaig descobrir que el parentiu, a més de llunyà, era inexistent. Afortunadament. La Brocheta és viva com la fam. És un tros de pa i és una persona molt feinera.
Ella i nosaltres pertanyem a dos móns diferents. Rotundament diferents. Mentalment llunyans. Culturalment inconnexes. Hem de decidir si optem per construir ponts entre aquestes dues concepcions d’entendre la vida o si bé muntem alguna mena de cabaneta d’Ikea, que li en podem dir molt analfabetament república independent. I cadascú a la seva.
La Brocheta va plantar una bona oportunitat, quan va quedar en estat. Va demanar-nos si volíem fer de padrins de la seva filla. Hi vam acceptar encantats i és així que varem esdevenir “compadres”.
Ahir els vam tenir a dinar. Ella i el seu marit, la nena, un germà, un germanastre, la novia del germanastre i la mare del marit. Algú més va lamentar no poder venir perquè tenia partit de futbol, gràcies a Déu.
La mare parla quèchua i poc castellà. Li fa vergonya que es descobreixi el seu precari coneixement d’aquest idioma. Així és que li vaig dir que la diferència entre ella i jo és que a mi no me’n fa de vergonya. Li ho vaig dir per animar-la, és clar. (Tot i que la meva dona se me’n foti, jo el parlo bastant millor). I vam quedar que l’important és que s’espavili més amb el català. El que és terrible de debò és no entendre’s amb la família que ara li ha sortit a Catalunya. Així és que vam començar amb el programa bàsic: bon dia, bona nit, pare, mare, aigua, mar. La dona reia feliç. Deu ser el primer cop que ningú se li en riu del seu rebregat espanyol.
A mi em sembla vital conèixer sense filtres el que pensa en López Tena, en Madí, en Carretero. Però és fa igual d’imprescindible entaular-se amb la gent que aterra a Catalunya. Uns i altres tenen en comú el ser factors que poden decantar la balança del país cap un cantó o l’altre. Tots. Ara que no tenim les pistoles franquistes al clatell és molt més fàcil decantar-la per allí on més ens interessi. I convertir el fenomen de la immigració en una oportunitat. Sempre ha estat així, de fet.
Amb la Brocheta parlem en català. Hi vam quedar des del primer moment. Ella l’incorpora més lentament del que seria desitjable. Però ho fa mica en mica. Probablement la nena serà un cas diferent i el vehicle més eficaç. Però el camí és realment capriciós si aquesta responsabilitat la deleguem totalment a les institucions. O als il·luminats que tracten el tema via twitter com si fossin curts de gambals o elaborant teories demencials per aquí a setze anys.
Vam quedar que ben aviat el proper àpat serà a casa d’ells. Estan esperant l’arribada de nous familiars. Això és motiu suficient de celebració. D’aquí al 2014 cal fer alguna cosa més que calçotades. Altrament, les ganes per acudir a cap referèndum seran semblants a les del darrer. Això si, en el millor dels cassos, tots aquests il·luminats segueixen mantenint la seva paraula. Fins ara és tant volàtil...
Quan vaig veure la Brocheta, el primer que li vaig dir era que havia de ser una cosina ben llunyana. Les dues són bolivianes. Però físicament les diferències són abismals. Amb el temps vaig descobrir que el parentiu, a més de llunyà, era inexistent. Afortunadament. La Brocheta és viva com la fam. És un tros de pa i és una persona molt feinera.
Ella i nosaltres pertanyem a dos móns diferents. Rotundament diferents. Mentalment llunyans. Culturalment inconnexes. Hem de decidir si optem per construir ponts entre aquestes dues concepcions d’entendre la vida o si bé muntem alguna mena de cabaneta d’Ikea, que li en podem dir molt analfabetament república independent. I cadascú a la seva.
La Brocheta va plantar una bona oportunitat, quan va quedar en estat. Va demanar-nos si volíem fer de padrins de la seva filla. Hi vam acceptar encantats i és així que varem esdevenir “compadres”.
Ahir els vam tenir a dinar. Ella i el seu marit, la nena, un germà, un germanastre, la novia del germanastre i la mare del marit. Algú més va lamentar no poder venir perquè tenia partit de futbol, gràcies a Déu.
La mare parla quèchua i poc castellà. Li fa vergonya que es descobreixi el seu precari coneixement d’aquest idioma. Així és que li vaig dir que la diferència entre ella i jo és que a mi no me’n fa de vergonya. Li ho vaig dir per animar-la, és clar. (Tot i que la meva dona se me’n foti, jo el parlo bastant millor). I vam quedar que l’important és que s’espavili més amb el català. El que és terrible de debò és no entendre’s amb la família que ara li ha sortit a Catalunya. Així és que vam començar amb el programa bàsic: bon dia, bona nit, pare, mare, aigua, mar. La dona reia feliç. Deu ser el primer cop que ningú se li en riu del seu rebregat espanyol.
A mi em sembla vital conèixer sense filtres el que pensa en López Tena, en Madí, en Carretero. Però és fa igual d’imprescindible entaular-se amb la gent que aterra a Catalunya. Uns i altres tenen en comú el ser factors que poden decantar la balança del país cap un cantó o l’altre. Tots. Ara que no tenim les pistoles franquistes al clatell és molt més fàcil decantar-la per allí on més ens interessi. I convertir el fenomen de la immigració en una oportunitat. Sempre ha estat així, de fet.
Amb la Brocheta parlem en català. Hi vam quedar des del primer moment. Ella l’incorpora més lentament del que seria desitjable. Però ho fa mica en mica. Probablement la nena serà un cas diferent i el vehicle més eficaç. Però el camí és realment capriciós si aquesta responsabilitat la deleguem totalment a les institucions. O als il·luminats que tracten el tema via twitter com si fossin curts de gambals o elaborant teories demencials per aquí a setze anys.
Vam quedar que ben aviat el proper àpat serà a casa d’ells. Estan esperant l’arribada de nous familiars. Això és motiu suficient de celebració. D’aquí al 2014 cal fer alguna cosa més que calçotades. Altrament, les ganes per acudir a cap referèndum seran semblants a les del darrer. Això si, en el millor dels cassos, tots aquests il·luminats segueixen mantenint la seva paraula. Fins ara és tant volàtil...
diumenge, de maig 11, 2008
El got de la Sra. Bonàs
Les coses són com allò del got. Que el pots veure mig ple o mig buit. L’humor de cadascú el fa interpretar d’una forma o altra.
Em va tocar deixar-li un missatge a la Sra. Bonàs, convidant-la a sumar-se a B*. Jo m’encarrego de fer l’apostolat entre les primeres lletres de l’abecedari. La “B” de Bonàs, per tant, és competència meva.
La Sra. Bonàs dedica una entrada al seu blog a la causa que represento, com a contesta al comentari que li vaig lliurar. L’altre reacció que vaig tenir fou la de n’Agustí Cerdà –la “C” també és competència meva. Però va anar i tornar una i altra vegada en forma de correu-e. Va ser una experiència ben agradable.
A mi em sembla que la Sra. Borràs no és prou conscient de cap a on camina el món. Estic segur que ella, com a persona que es dedica a la política, s’ha sumat al carro d’allò tant gastat de “fer polítiques d’aproximació a la ciutadania”. Del rotllet “som com tu”. Que a l’hora de la veritat observo que són declaracions tan mecàniques com quan jo enfilo a recitar un Pare Nostre.
Un blog, Sra. Bonàs, és la voluntat de trencar el nivell màxim de barreres que hom pugui tenir vers el món. És per això que molts polítics n’han posat en dansa un. Per fer veure que la proximitat entre l’autor i el ciutadà normal és zero o tendent a zero. Però la cosa, Sra. Bonàs, resulta ser en doble sentit. Aquest humil ciutadà també pot accedir a vostè amb molta més facilitat. D’això tracta el web 2.0. en el qual vostè lliurement –suposo- s’hi ha embrancat.
Benvolguda Sra. Bonàs, el món democràtic anirà indefectiblement més cap aquí. A escurçar la distància entre administrador i administrat. A rehubicar el tradicional concepte de jerarquia. A rebre i lliurar informació de tots els colors. A saber filtrar el que és realment rellevant. En el cas d’algu que exerceixi de polític, això encara serà més important. Però si us plau, deixi pel passat els contubernis judeo-masònics.
És evident que jo no aniré a votar al congrés d’ERC. No hi milito pas. Això l’hauria de d’abocar a una tranquil·litat d’esperit infinita. La meva “arma” és solament la paraula. Així és que em sobta encara més la seva reacció tant i tant poruga. Vostè és conscient que les decisions que pren ERC van molt més enllà de la seva estricta militància?. Li estranya, doncs, que es pugui opinar amb el que fa o desfà Esquerra, des de fora el partit?.
Sra. Bonàs, ha de saber veure el got mig ple. Modestament penso que hauria d’haver-me felicitat perquè hores d’ara, en comptes de rondar la desafecció, la rondi a vostè. No sigui tan desconfiada, dona!. Estic segur que tenim moltes coses en comú: interès per la política, amor al país, santa paciència. I sàpiga que jo, de mena, també em considero un bonàs.
Em va tocar deixar-li un missatge a la Sra. Bonàs, convidant-la a sumar-se a B*. Jo m’encarrego de fer l’apostolat entre les primeres lletres de l’abecedari. La “B” de Bonàs, per tant, és competència meva.
La Sra. Bonàs dedica una entrada al seu blog a la causa que represento, com a contesta al comentari que li vaig lliurar. L’altre reacció que vaig tenir fou la de n’Agustí Cerdà –la “C” també és competència meva. Però va anar i tornar una i altra vegada en forma de correu-e. Va ser una experiència ben agradable.
A mi em sembla que la Sra. Borràs no és prou conscient de cap a on camina el món. Estic segur que ella, com a persona que es dedica a la política, s’ha sumat al carro d’allò tant gastat de “fer polítiques d’aproximació a la ciutadania”. Del rotllet “som com tu”. Que a l’hora de la veritat observo que són declaracions tan mecàniques com quan jo enfilo a recitar un Pare Nostre.
Un blog, Sra. Bonàs, és la voluntat de trencar el nivell màxim de barreres que hom pugui tenir vers el món. És per això que molts polítics n’han posat en dansa un. Per fer veure que la proximitat entre l’autor i el ciutadà normal és zero o tendent a zero. Però la cosa, Sra. Bonàs, resulta ser en doble sentit. Aquest humil ciutadà també pot accedir a vostè amb molta més facilitat. D’això tracta el web 2.0. en el qual vostè lliurement –suposo- s’hi ha embrancat.
Benvolguda Sra. Bonàs, el món democràtic anirà indefectiblement més cap aquí. A escurçar la distància entre administrador i administrat. A rehubicar el tradicional concepte de jerarquia. A rebre i lliurar informació de tots els colors. A saber filtrar el que és realment rellevant. En el cas d’algu que exerceixi de polític, això encara serà més important. Però si us plau, deixi pel passat els contubernis judeo-masònics.
És evident que jo no aniré a votar al congrés d’ERC. No hi milito pas. Això l’hauria de d’abocar a una tranquil·litat d’esperit infinita. La meva “arma” és solament la paraula. Així és que em sobta encara més la seva reacció tant i tant poruga. Vostè és conscient que les decisions que pren ERC van molt més enllà de la seva estricta militància?. Li estranya, doncs, que es pugui opinar amb el que fa o desfà Esquerra, des de fora el partit?.
Sra. Bonàs, ha de saber veure el got mig ple. Modestament penso que hauria d’haver-me felicitat perquè hores d’ara, en comptes de rondar la desafecció, la rondi a vostè. No sigui tan desconfiada, dona!. Estic segur que tenim moltes coses en comú: interès per la política, amor al país, santa paciència. I sàpiga que jo, de mena, també em considero un bonàs.
dissabte, de maig 10, 2008
Repúbliques independents d'Ikea
Un dia o altre la nostra ànima s’ha vist temptada per l'Ikea. I ha acceptat agraïdament el pa que s’hi dona. Preus rebentats, disseny aparent i tota una filosofia del consumisme més ferotge amb la disfressa del desganat.
Ikea és un santuari, de pa sucat amb oli. Tot d’una qualitat més que dubtosa, però a un preu que permet sortir del pas. No és cap model de res. Prou que ho sé. Tot és d’un insofrible nyigui-nyogui, que permet passar els estadis de provisionalitat. No hi ha res a Ikea que pensis que et durarà per tota la vida.
Hi ha molt del rotllo ecològic. Això sí, el primer és consumir pels descosits. Després ja vindrà tot un univers del reciclatge, que et farà sentir com la persona mes responsable del planeta. Però tu devora. Uf, i aquelles tones de frankfurts que s’ofereixen a un euro?. -Em venen esgarrifances-. Amb quin coi de material reciclat els deuen fer?. Encara no he gosat tastar-los.
A mi m’hi agrada anar a badar, molt de tant en tant. És l’ocasió en que no hi entro de mal humor. El personal és tan saldo com la variant d’orquídia que per allí hi pots trobar. Em sobta molt els que miren i remiren. Hi ha gent que hi aterra amb santa devoció. No ho entenc. Allí hi has d’anar a tiro fet. Em falten gots?. Cap a Ikea. Em falten tovalloles?. Cap a Ikea. He de fer un regal d’aniversari a un tros de lluç?. Cap a Ikea. Però anar a veure què hi ha de nou, a un lloc on a primers de gener ja t’anuncien quines seran les seves rebaixes d’agost, em sembla una bona pèrdua de temps. A Ikea s’hi va quan no tens cap altre remei. No a fer descobertes ni a gaudir massa de res. Ja se sap el pa que s’hi dona.
I quan sento en Carod... “plup”, em veig transportat novament dins alguna bombolla d’Ikea. En aquesta república imaginària que aquest personatge s’entesta en encolomar-nos. Obsessionat en oferir (sub)productes a preus rebentats. A l’abast del més escurat -intel·lectualment, vull dir-. El seu darrer llibre, el gran mèrit del qual és el temps rècord amb que l’ha escrit, és més a prop de ser un complement del catàleg general de la marca sueca que de cap altra cosa. Una idea de país més barata, impossible. La república que ell visiona arribarà abans que la nació!. Ara mateix no hi ha res al mercat que pugui competir amb aquesta filfa. Ho diu i ho proclama. Em sembla el cant que justament ens podria fer tot un encarregat d’Ikea-Badalona.
En Carod fa dies que proposa rocambolesques dreceres. Té un cap moblat a Ikea. D'això no hi ha dubte. No gosa demanar a la ciutadania que faci els deures. No parla pas de reconstruir el país amb tota la càrrega d’ingratitud que això comporta. No fa una crida a l’esforç. No. L’excel·lència, la disciplina, el rigor: tot això és pels tontos. Perquè ens hem d’arremangar podent fer la viu-viu?. La petjada del franquisme, no res. La nova immigració, cap problema. La nació?: pels pijos. No conec una versió més sòmines de concebre la política. Fer país sense país.
Quan sento el seu discurs polític veig fins a quin punt arriba a fer-se el suec. I que, també, pel cap li balla alguna versió de república independent. Ara, tan barateta ens la pinta, que suposo jo que parla d’algun model d’Ikea, no?. Amb quatre canyes, quin altre invent sospita que podrà muntar?.
Ikea és un santuari, de pa sucat amb oli. Tot d’una qualitat més que dubtosa, però a un preu que permet sortir del pas. No és cap model de res. Prou que ho sé. Tot és d’un insofrible nyigui-nyogui, que permet passar els estadis de provisionalitat. No hi ha res a Ikea que pensis que et durarà per tota la vida.
Hi ha molt del rotllo ecològic. Això sí, el primer és consumir pels descosits. Després ja vindrà tot un univers del reciclatge, que et farà sentir com la persona mes responsable del planeta. Però tu devora. Uf, i aquelles tones de frankfurts que s’ofereixen a un euro?. -Em venen esgarrifances-. Amb quin coi de material reciclat els deuen fer?. Encara no he gosat tastar-los.
A mi m’hi agrada anar a badar, molt de tant en tant. És l’ocasió en que no hi entro de mal humor. El personal és tan saldo com la variant d’orquídia que per allí hi pots trobar. Em sobta molt els que miren i remiren. Hi ha gent que hi aterra amb santa devoció. No ho entenc. Allí hi has d’anar a tiro fet. Em falten gots?. Cap a Ikea. Em falten tovalloles?. Cap a Ikea. He de fer un regal d’aniversari a un tros de lluç?. Cap a Ikea. Però anar a veure què hi ha de nou, a un lloc on a primers de gener ja t’anuncien quines seran les seves rebaixes d’agost, em sembla una bona pèrdua de temps. A Ikea s’hi va quan no tens cap altre remei. No a fer descobertes ni a gaudir massa de res. Ja se sap el pa que s’hi dona.
I quan sento en Carod... “plup”, em veig transportat novament dins alguna bombolla d’Ikea. En aquesta república imaginària que aquest personatge s’entesta en encolomar-nos. Obsessionat en oferir (sub)productes a preus rebentats. A l’abast del més escurat -intel·lectualment, vull dir-. El seu darrer llibre, el gran mèrit del qual és el temps rècord amb que l’ha escrit, és més a prop de ser un complement del catàleg general de la marca sueca que de cap altra cosa. Una idea de país més barata, impossible. La república que ell visiona arribarà abans que la nació!. Ara mateix no hi ha res al mercat que pugui competir amb aquesta filfa. Ho diu i ho proclama. Em sembla el cant que justament ens podria fer tot un encarregat d’Ikea-Badalona.
En Carod fa dies que proposa rocambolesques dreceres. Té un cap moblat a Ikea. D'això no hi ha dubte. No gosa demanar a la ciutadania que faci els deures. No parla pas de reconstruir el país amb tota la càrrega d’ingratitud que això comporta. No fa una crida a l’esforç. No. L’excel·lència, la disciplina, el rigor: tot això és pels tontos. Perquè ens hem d’arremangar podent fer la viu-viu?. La petjada del franquisme, no res. La nova immigració, cap problema. La nació?: pels pijos. No conec una versió més sòmines de concebre la política. Fer país sense país.
Quan sento el seu discurs polític veig fins a quin punt arriba a fer-se el suec. I que, també, pel cap li balla alguna versió de república independent. Ara, tan barateta ens la pinta, que suposo jo que parla d’algun model d’Ikea, no?. Amb quatre canyes, quin altre invent sospita que podrà muntar?.
divendres, de maig 09, 2008
La gran preocupació d’en Piqué
En Josep Piqué em mereix un gran respecte. És un home molt preparat. Diria jo insultantment preparat. Això és el que potser sobta més quan s’embranca en cert tipus de disquisició política. És d’una lucidesa única, quan es belluga en els mars de l’economia, però torna esquifit quan toca grans temes polítics.
Les comparacions són odioses. Ho sabem tots i sense ànim de provocar, el Piquè polític el vaig trobar més a prop del deliri Puigcercós-Carod amb els seu infumable “Som com tu”, que d’en Pujol. Això darrer és el que m’esperava, a priori: un brillant analista de la història a partir de la qual projecta qualsevol proposta de futur pel país.
I no. Quan li parles de coses com ara l’autodeterminació se li inflama aquella vena que un punt o altre del front tots la tenim tan visible. Parlar de nacionalisme –català- el fa enrojolar com una torradora de pa. S’escalfa incomprensiblement, com un Zaplana o Acebes qualsevol amb aquest tema. En Piqué és un tipus molt educat, però que s’encén com un misto per no res.
Aleshores ve quan enfilem amb allò que resulta ser tant decebedor. En comptes de parlar d’independències, de mirar-nos tant el nostre esquifit melic –confesso que part de raó no li en falta- i de quaranta collonades més, el que toca de debò políticament parlant és “d’allò que preocupa al ciutadà”. Causa shock sentir aquesta mena de subproducte populista en boca del Sr. Piqué.
Després de donar la volta al món en més d’un sentit esbrinant la salut econòmica mundial, de disseccionar meticulosament tots els escenaris que esdevindran claus per entendre el curs que enfila el futur del nostre món, quan aterra a Catalunya ho fa per la T4 i amb Low Cost. Amb perfil baix i espanyolista. En Piqué és un gran acadèmic. Molt gran. Però políticament parlant és ben fluix.
La seva visió historicista de Catalunya és d’una truculència digne de n’Acebes. El que ha entès o fa veure que va entendre del 1714 fa riure o plorar. L’important, el que ens ha de guiar políticament parlant, segons en Piqué és “allò que de debò preocupa a la gent”. Vaig trobar-lo massa orfe d’escola política. Allò que “preocupa a la gent” és el segell que mou el Diario de Patricia o l’Operación Triunfo. Una persona com en Piqué ha de liderar idees, més que deixar-se arrossegar pel populisme baratet.
El Piqué polític està molt descompensat amb l’acadèmic. Passa que va arribar a l’escena catalana essent diputat quan el nivell del nostre Parlament és segurament el més baix de la història. Aleshores sa senyoria, en mig de tanta grisor, fins i tot arriba a enlluernar. Però d’animal polític en té el que jo de monja franciscana.
Els seus inicis els fa militant al PSUC, perquè es declara “home d’ordre”. Per això no va anar a petar a Bandera Roja, com d’altres personatges que avui són tant admirats al Grup Hayek. Després de fer carrera brillant en el camp professional, n’Aznar el fa ministre de vàries coses. I quan n’Aznar canta el seu adéu, la vida política d’en Piqué no resisteix dos telenotícies seguits. Així de cru, però així de real.
En la conversa va sorgir una idea genial, per treure airosament en Piqué del terreny estrictament polític i tornar-lo a situar en un mix que deixés còmode tothom: barreja d’economia i política. Un dels comensals va fer una proposta brillantíssima de privatitzar la monarquia. Res de rampells nacionalistes, que consti. Una proposta d’arrel borsària. Sota la teoria econòmica de la confiança, de veure que els valors que generen confiança “real” són els més cotitzats, la idea proposada era la de treure la institució monàrquica del nivell polític perquè és ja un vestigi del passat i trasplantar-la als cercles dels poder modern (entenguis l'econòmic), a veure si és capaç de lograr grandesa. És a dir, confiança: fer-la cotitzar a borsa. Aquest argument que ens va fascinar a tots, a en Piqué li causà –gosaria dir- una bona dosi de repugnància. Aquí vaig veure quin plomall polític gasta i la seva poca cintura. Vaig adonar-me’n que en realitat a en Piqué li van fer un gran favor escombrant-lo de la forma més troglodita del seu partit. Acadèmicament és un paio admirat i reverenciat. I així seguirà per molt de temps. Políticament parlant és d’una fluxor que ara ja serà molt difícil de descobrir i sempre podrà viure molt dignament del seu propi mite.
Ara, sopar amb en Piqué ha estat un gran plaer que no em faria res tornar a repetir demà mateix.
Les comparacions són odioses. Ho sabem tots i sense ànim de provocar, el Piquè polític el vaig trobar més a prop del deliri Puigcercós-Carod amb els seu infumable “Som com tu”, que d’en Pujol. Això darrer és el que m’esperava, a priori: un brillant analista de la història a partir de la qual projecta qualsevol proposta de futur pel país.
I no. Quan li parles de coses com ara l’autodeterminació se li inflama aquella vena que un punt o altre del front tots la tenim tan visible. Parlar de nacionalisme –català- el fa enrojolar com una torradora de pa. S’escalfa incomprensiblement, com un Zaplana o Acebes qualsevol amb aquest tema. En Piqué és un tipus molt educat, però que s’encén com un misto per no res.
Aleshores ve quan enfilem amb allò que resulta ser tant decebedor. En comptes de parlar d’independències, de mirar-nos tant el nostre esquifit melic –confesso que part de raó no li en falta- i de quaranta collonades més, el que toca de debò políticament parlant és “d’allò que preocupa al ciutadà”. Causa shock sentir aquesta mena de subproducte populista en boca del Sr. Piqué.
Després de donar la volta al món en més d’un sentit esbrinant la salut econòmica mundial, de disseccionar meticulosament tots els escenaris que esdevindran claus per entendre el curs que enfila el futur del nostre món, quan aterra a Catalunya ho fa per la T4 i amb Low Cost. Amb perfil baix i espanyolista. En Piqué és un gran acadèmic. Molt gran. Però políticament parlant és ben fluix.
La seva visió historicista de Catalunya és d’una truculència digne de n’Acebes. El que ha entès o fa veure que va entendre del 1714 fa riure o plorar. L’important, el que ens ha de guiar políticament parlant, segons en Piqué és “allò que de debò preocupa a la gent”. Vaig trobar-lo massa orfe d’escola política. Allò que “preocupa a la gent” és el segell que mou el Diario de Patricia o l’Operación Triunfo. Una persona com en Piqué ha de liderar idees, més que deixar-se arrossegar pel populisme baratet.
El Piqué polític està molt descompensat amb l’acadèmic. Passa que va arribar a l’escena catalana essent diputat quan el nivell del nostre Parlament és segurament el més baix de la història. Aleshores sa senyoria, en mig de tanta grisor, fins i tot arriba a enlluernar. Però d’animal polític en té el que jo de monja franciscana.
Els seus inicis els fa militant al PSUC, perquè es declara “home d’ordre”. Per això no va anar a petar a Bandera Roja, com d’altres personatges que avui són tant admirats al Grup Hayek. Després de fer carrera brillant en el camp professional, n’Aznar el fa ministre de vàries coses. I quan n’Aznar canta el seu adéu, la vida política d’en Piqué no resisteix dos telenotícies seguits. Així de cru, però així de real.
En la conversa va sorgir una idea genial, per treure airosament en Piqué del terreny estrictament polític i tornar-lo a situar en un mix que deixés còmode tothom: barreja d’economia i política. Un dels comensals va fer una proposta brillantíssima de privatitzar la monarquia. Res de rampells nacionalistes, que consti. Una proposta d’arrel borsària. Sota la teoria econòmica de la confiança, de veure que els valors que generen confiança “real” són els més cotitzats, la idea proposada era la de treure la institució monàrquica del nivell polític perquè és ja un vestigi del passat i trasplantar-la als cercles dels poder modern (entenguis l'econòmic), a veure si és capaç de lograr grandesa. És a dir, confiança: fer-la cotitzar a borsa. Aquest argument que ens va fascinar a tots, a en Piqué li causà –gosaria dir- una bona dosi de repugnància. Aquí vaig veure quin plomall polític gasta i la seva poca cintura. Vaig adonar-me’n que en realitat a en Piqué li van fer un gran favor escombrant-lo de la forma més troglodita del seu partit. Acadèmicament és un paio admirat i reverenciat. I així seguirà per molt de temps. Políticament parlant és d’una fluxor que ara ja serà molt difícil de descobrir i sempre podrà viure molt dignament del seu propi mite.
Ara, sopar amb en Piqué ha estat un gran plaer que no em faria res tornar a repetir demà mateix.
dijous, de maig 08, 2008
Vist com les gasten
Arriba l’hora de la veritat –relativa- i tothom lliura les signatures que avalen llurs candidatures. Els d’en Carretero n’aporten al voltant de 900. Són les que realment m’interessen.
Haver-ne d’aconseguir-ne un mínim de 507 va sorprendre a més d’un. Aquesta condició va ser fruit d’una calrada, més que la interpretació de cap reglament intern de partit. Així m’ho han fet saber per més d’una via. Jo confesso que desconec els estatuts d’ERC. Per tant no m’hi estendré massa en aquest punt.
Ara, s’ha de dir que la cosa no ha estat en sintonia amb allò que no fa pas tant de temps es pregonava orgullosament de les mans netes. Aquestes nou-centes persones ha calgut caçar-les al vol. Perquè resulta que ningú més que l’aparell pur i dur de partit no podia gaudir de la informació i estructura per anar recol·lectant aquesta quantitat respectable d’avals. No s’ha tingut accés a telèfons, adreces o el que sigui per poder dirigir-se a la militància, si no formes part de l’oficialitat. I encara menys s’ha comptat amb cap alliberat de partit per donar suport a un procés de mínims democràtics interns. Aquesta cursa a la cerca de l’aval ha calgut fer-la fora d’hores. No cal forçar gaire la imaginació per veure en quines condicions desiguals s’ha ventilat aquest tràmit. Una cosa és guanyar-se les garrofes i després invertir hores al partit i una altra és invertir totes les hores al partit per haver-te de guanyar les garrofes.
El resultat, doncs, és francament respectable pel cantó de RCat. Ara només m’assalta un nou interrogant, de cara aquest congrés. Vistes així les coses, dubto de l’afabilitat absoluta que hi ha dipositada en els milers de signatures que aporten les altres candidatures. Estic convençut que en més d’un i de dos casos hom ha accedit a recolzar una determinada opció per mor d’algun nus que pot formar-se a l’estómac quan es donen unes determinades condicions vitals. Quant sents amenaçada la teva línia de flotació pots arribar fer-ne de tots colors. Fins i tot votar per un sofà. Això no és pas criticable, sinó que gaudeix de la meva comprensió. És una reacció prou humana.
Ara, repeteixo: vistes així les coses en temo una de final, més gruixuda. Donat l’alt grau de sentit democràtic que corre, suposo que si l’aparell de partit no vol cap ensurt que faci trontollar la seva condició d’aparell, imposarà les votacions a mà alçada i ben públiques. És la millor forma de garantir amor i fidelitat a tot aquell que senti estranyes temptacions en el darrer moment. És allò de canviar el que sigui per a que no canviï res. Una interpretació molt personal, és clar. Però vist com les gasten...
Haver-ne d’aconseguir-ne un mínim de 507 va sorprendre a més d’un. Aquesta condició va ser fruit d’una calrada, més que la interpretació de cap reglament intern de partit. Així m’ho han fet saber per més d’una via. Jo confesso que desconec els estatuts d’ERC. Per tant no m’hi estendré massa en aquest punt.
Ara, s’ha de dir que la cosa no ha estat en sintonia amb allò que no fa pas tant de temps es pregonava orgullosament de les mans netes. Aquestes nou-centes persones ha calgut caçar-les al vol. Perquè resulta que ningú més que l’aparell pur i dur de partit no podia gaudir de la informació i estructura per anar recol·lectant aquesta quantitat respectable d’avals. No s’ha tingut accés a telèfons, adreces o el que sigui per poder dirigir-se a la militància, si no formes part de l’oficialitat. I encara menys s’ha comptat amb cap alliberat de partit per donar suport a un procés de mínims democràtics interns. Aquesta cursa a la cerca de l’aval ha calgut fer-la fora d’hores. No cal forçar gaire la imaginació per veure en quines condicions desiguals s’ha ventilat aquest tràmit. Una cosa és guanyar-se les garrofes i després invertir hores al partit i una altra és invertir totes les hores al partit per haver-te de guanyar les garrofes.
El resultat, doncs, és francament respectable pel cantó de RCat. Ara només m’assalta un nou interrogant, de cara aquest congrés. Vistes així les coses, dubto de l’afabilitat absoluta que hi ha dipositada en els milers de signatures que aporten les altres candidatures. Estic convençut que en més d’un i de dos casos hom ha accedit a recolzar una determinada opció per mor d’algun nus que pot formar-se a l’estómac quan es donen unes determinades condicions vitals. Quant sents amenaçada la teva línia de flotació pots arribar fer-ne de tots colors. Fins i tot votar per un sofà. Això no és pas criticable, sinó que gaudeix de la meva comprensió. És una reacció prou humana.
Ara, repeteixo: vistes així les coses en temo una de final, més gruixuda. Donat l’alt grau de sentit democràtic que corre, suposo que si l’aparell de partit no vol cap ensurt que faci trontollar la seva condició d’aparell, imposarà les votacions a mà alçada i ben públiques. És la millor forma de garantir amor i fidelitat a tot aquell que senti estranyes temptacions en el darrer moment. És allò de canviar el que sigui per a que no canviï res. Una interpretació molt personal, és clar. Però vist com les gasten...
dimecres, de maig 07, 2008
Sopar amb en Josep Piqué
Ahir el Grup Hayek va organitzar un sopar amb en Josep Piqué. Políticament parlant diria que és un personatge fet de la mateixa fusta que en Duran i Lleida: molt ben valorat però difícil que t’arrenqui el vot.
Va ser una estona llarga que va passar volant. Una memorable estona, perquè es va discutir de moltes coses, es van creuar moltes idees. Quan enfiles camí de tornada cap a casa, vas meditant el que s’ha ventilat i te n’adones que el Grup Hayek és un invent entre únic i estrany. És la vàlvula que em proveeix del millor oxigen.
En Josep Piqué és lúcid quan parla sobre temes estrictament econòmics. És un tipus brillant i intel·ligent. Ho dic així de rotund perquè els que no som del ram de l’economia -i fins i tot en som bastant al·lèrgics-, arriba a fer entenedors els mecanismes que regulen aquest món dels mercats. Radiografia situacions que són de difícil lectura i de processar. Això el porta a dir que avui se sent entre poc optimista i molt poc optimista. I quan argumenta el perquè, ho veus clar.
Europa fa dies que dona símptomes de perdre pistonada. Hi ha motius interns per pensar en aquesta clau i motius que li són externs. Tot això succeeix en un context que apunta cap a una crisi econòmica global.
En clau interna, el llast europeu el produeix aquesta interpretació que es fa de la societat del benestar. Hem tornat una societat eminentment acomodada, on hi ha el culte cap els valors de la igualtat sense destriar massa. Hi ha lectures que porten directament cap a l’igualitarisme, cap a la decadència. En el cas d’Europa pot ser irreversible.
Els factors externs que ens fan perdre el tren és la nova situació geoestratègica. El despertar econòmic de països com la Xina o la Índia fan desplaçar el centre de gravetat del nostre món. A Europa hi ha poca reacció davant d’aquest fet.
Tot plegat en un context presidit per una crisi econòmica global. Segons Piqué aquesta any i el proper seran molt durs per a nosaltres; particularment per Espanya. No en té cap dubte d’això. El que és una incògnita, però, és quan dura el termini d’aquesta crisi global.
Ens trobem davant tres factors que ens porten davant una previsió de crisi de grans dimensions:
1) Hi ha una crisi immobiliària, que aflora als EEUU i que peta a Europa.
2) Hi ha una crisi financera, que no és de liquiditat sinó de manca de confiança
3) Hi ha un shock d’oferta, on matèries com ara el petroli estan sotmeses a valors difícils de preveure. Digues-li petroli, digues-li cereals.
Aquest panorama el duu a pensar que s’albira una crisi d'abast global, semblant a la del 29.
El Piqué economista també va haver de posar-se el barret de polític. Li va gran. Piqué mostra una sensibilitat extraordinària per comprendre qualsevol racó del món en termes econòmics. Furga en la lletra més petita a l’hora de construir un discurs econòmic que resulta apassionant. I en canvi, políticament parlant, és un home barroer. Poc fi. Torpe com un mamut. Però això ja és història d’un altre post.
Va ser una estona llarga que va passar volant. Una memorable estona, perquè es va discutir de moltes coses, es van creuar moltes idees. Quan enfiles camí de tornada cap a casa, vas meditant el que s’ha ventilat i te n’adones que el Grup Hayek és un invent entre únic i estrany. És la vàlvula que em proveeix del millor oxigen.
En Josep Piqué és lúcid quan parla sobre temes estrictament econòmics. És un tipus brillant i intel·ligent. Ho dic així de rotund perquè els que no som del ram de l’economia -i fins i tot en som bastant al·lèrgics-, arriba a fer entenedors els mecanismes que regulen aquest món dels mercats. Radiografia situacions que són de difícil lectura i de processar. Això el porta a dir que avui se sent entre poc optimista i molt poc optimista. I quan argumenta el perquè, ho veus clar.
Europa fa dies que dona símptomes de perdre pistonada. Hi ha motius interns per pensar en aquesta clau i motius que li són externs. Tot això succeeix en un context que apunta cap a una crisi econòmica global.
En clau interna, el llast europeu el produeix aquesta interpretació que es fa de la societat del benestar. Hem tornat una societat eminentment acomodada, on hi ha el culte cap els valors de la igualtat sense destriar massa. Hi ha lectures que porten directament cap a l’igualitarisme, cap a la decadència. En el cas d’Europa pot ser irreversible.
Els factors externs que ens fan perdre el tren és la nova situació geoestratègica. El despertar econòmic de països com la Xina o la Índia fan desplaçar el centre de gravetat del nostre món. A Europa hi ha poca reacció davant d’aquest fet.
Tot plegat en un context presidit per una crisi econòmica global. Segons Piqué aquesta any i el proper seran molt durs per a nosaltres; particularment per Espanya. No en té cap dubte d’això. El que és una incògnita, però, és quan dura el termini d’aquesta crisi global.
Ens trobem davant tres factors que ens porten davant una previsió de crisi de grans dimensions:
1) Hi ha una crisi immobiliària, que aflora als EEUU i que peta a Europa.
2) Hi ha una crisi financera, que no és de liquiditat sinó de manca de confiança
3) Hi ha un shock d’oferta, on matèries com ara el petroli estan sotmeses a valors difícils de preveure. Digues-li petroli, digues-li cereals.
Aquest panorama el duu a pensar que s’albira una crisi d'abast global, semblant a la del 29.
El Piqué economista també va haver de posar-se el barret de polític. Li va gran. Piqué mostra una sensibilitat extraordinària per comprendre qualsevol racó del món en termes econòmics. Furga en la lletra més petita a l’hora de construir un discurs econòmic que resulta apassionant. I en canvi, políticament parlant, és un home barroer. Poc fi. Torpe com un mamut. Però això ja és història d’un altre post.
dimarts, de maig 06, 2008
Obrir les portes
A la televisió del règim fa dies que no surt l’anunci on s'hi proclama la feinada que arriba a fer el govern per resoldre el tema de l’aigua. Aquell il·lustrat amb rierols extenuats, embassaments agònics i aixetes que no ragen. És un videoclip per dir-te que no malbaratis l’aigua. La culpa ha de ser teva, naturalment. Ells hi treballen de valent. Però la culpa és ben teva.
En comptes d’aquesta forma tant poc reeixida de proclamar les proeses governamentals, n’ha aparegut un altre. Amb la mateixa aspiració de voler arribar a tocar el miracle i a veure si a cop de videoclip s’aconsegueix l’impossible. En aquest cas: obrir les portes del Parlament, amb la finalitat de fer-lo més proper al ciutadà. Tanta desafecció al sistema cal donar-li una resposta.
I en realitat el problema no es resol a base de convertir les institucions en parc temàtic. El problema no és tant del grau d’obertura que puguin tenir determinades portes. Un cop tens, per exemple, el canal tv del Parlament, quin coi de porta necessites obrir?.
És cert que amb “Nissaga de poder” el món vitivinícola va experimentar una embranzida insospitada. Per l’Alt Penedès i l’Anoia van començar a circular carretades d’autocars rebotits de gent delerosa per conèixer els escenaris on transcorrien les maldats, les corrupteles, les traïcions de tota una trama de personatges foscos. Veies ramats de pixa-pins amunt i avall, que de tant en tant els encolomaven la capsa de dotze ampolles de cava no-t’hi-fixis, després de tota una vida amarada pels espumosos Rondel. Allò va ser obrir les portes de bat a bat al món de l’enologia: autocars, entrepans oliosos i venda discrecional de cava.
Allò va ser, també, el començament de la Catalunya-parc-temàtic en forma d’èxit clamorós. Per cada culebrot emès havia una llarga resposta popular en forma de processó. (Un país que pot presumir de que el seu museu més visitat sigui el de can Barça, ja pots intuir com poden anar les jornades de portes obertes).
La política catalana reconeix el seu perfil de culebrot inacabable. Ara només falta crear una línia de garrafes d’oli, de formatge artesanal o de potes de pernil autòcton per arrodonir aquesta pensada de les portes obertes. De cara el bon temps ja arribaran les samarretes, les xancles, les ronyoneres o les viseres. El que es tracta és d’abocar carretades de gent àvida de consumir ben bé no sé el què, allí per la Ciutadella. Sempre que he volgut, he visitat el Parlament. Hi he portat gent de fora, també. No ha estat fruit de cap jornada de portes obertes.
Serà que aviat tornarem a tenir aquella conjunció de col·lapse energètic, caos ferroviari, cues quilomètriques, incendis d’estiu i sequera en el seu punt àlgid. Que no es pugui dir que no s’hi ha "treballat" de valent.
En realitat el canvi ha de produir-se en la cultura de la classe política. En els valors que tant proclama amb veu alta i que tan alegrement ignora. Apropar les institucions és una feina que s’assolirà a base de tenir ascendent moral sobre la ciutadania. No pas de mostrar el piset a una quantitat ingent de persones, que en el millor dels cassos compraran el cava amb l’etiqueta del Parlament que ja s’hi ofereix a la botiga. Una cosa són els culebrots de TV3 o les operacions de merchandising tipus Barça. I una altra sensiblement diferent és intentar rentar la cara a la política.
En comptes d’aquesta forma tant poc reeixida de proclamar les proeses governamentals, n’ha aparegut un altre. Amb la mateixa aspiració de voler arribar a tocar el miracle i a veure si a cop de videoclip s’aconsegueix l’impossible. En aquest cas: obrir les portes del Parlament, amb la finalitat de fer-lo més proper al ciutadà. Tanta desafecció al sistema cal donar-li una resposta.
I en realitat el problema no es resol a base de convertir les institucions en parc temàtic. El problema no és tant del grau d’obertura que puguin tenir determinades portes. Un cop tens, per exemple, el canal tv del Parlament, quin coi de porta necessites obrir?.
És cert que amb “Nissaga de poder” el món vitivinícola va experimentar una embranzida insospitada. Per l’Alt Penedès i l’Anoia van començar a circular carretades d’autocars rebotits de gent delerosa per conèixer els escenaris on transcorrien les maldats, les corrupteles, les traïcions de tota una trama de personatges foscos. Veies ramats de pixa-pins amunt i avall, que de tant en tant els encolomaven la capsa de dotze ampolles de cava no-t’hi-fixis, després de tota una vida amarada pels espumosos Rondel. Allò va ser obrir les portes de bat a bat al món de l’enologia: autocars, entrepans oliosos i venda discrecional de cava.
Allò va ser, també, el començament de la Catalunya-parc-temàtic en forma d’èxit clamorós. Per cada culebrot emès havia una llarga resposta popular en forma de processó. (Un país que pot presumir de que el seu museu més visitat sigui el de can Barça, ja pots intuir com poden anar les jornades de portes obertes).
La política catalana reconeix el seu perfil de culebrot inacabable. Ara només falta crear una línia de garrafes d’oli, de formatge artesanal o de potes de pernil autòcton per arrodonir aquesta pensada de les portes obertes. De cara el bon temps ja arribaran les samarretes, les xancles, les ronyoneres o les viseres. El que es tracta és d’abocar carretades de gent àvida de consumir ben bé no sé el què, allí per la Ciutadella. Sempre que he volgut, he visitat el Parlament. Hi he portat gent de fora, també. No ha estat fruit de cap jornada de portes obertes.
Serà que aviat tornarem a tenir aquella conjunció de col·lapse energètic, caos ferroviari, cues quilomètriques, incendis d’estiu i sequera en el seu punt àlgid. Que no es pugui dir que no s’hi ha "treballat" de valent.
En realitat el canvi ha de produir-se en la cultura de la classe política. En els valors que tant proclama amb veu alta i que tan alegrement ignora. Apropar les institucions és una feina que s’assolirà a base de tenir ascendent moral sobre la ciutadania. No pas de mostrar el piset a una quantitat ingent de persones, que en el millor dels cassos compraran el cava amb l’etiqueta del Parlament que ja s’hi ofereix a la botiga. Una cosa són els culebrots de TV3 o les operacions de merchandising tipus Barça. I una altra sensiblement diferent és intentar rentar la cara a la política.
dimarts, d’abril 29, 2008
Metàfora de la sequera
Sembla ser que avui s’ha muntat la Taula Nacional de la Sequera. Més de seixanta convidats a fer una versió laica i atemporal del pessebre vivent. Han marxat tal com havien arribat. No acabo d’entendre aquesta mena de comèdies, quan el problema ha petat de fa dies. No m’ho explico més que com un intent de mirar de camuflar la incompetència pròpia. Tots asseguts en una llarga i infinita taula, ben retratats, a veure si la responsabilitat queda més repartida. Al menys, gràficament.
Una argúcia d’aquestes presidida pels qui anaven en contra del que ara s’hi defensa és una taula on només s’hi poden fer els pastorets. Credibilitat zero. Hem arribat a un punt de descrèdit altíssim, propi d’un país entre subdesenvolupat i analfabet.
Fa masses dies que la demagògia és la carta de presentació de la nostra política. I això no surt de franc. Hi ha carretades -cada cop més nombroses- de vots que van directes al desencant. El grau de desencís polític és cada cop major. La irresponsabilitat, la demagògia, l’engany, la poca vergonya política fa que moltes persones decideixin girar l’esquena a tot aquest circ de vol tant rasant.
El tema de l’aigua és lamentable. És la mostra palpable de com la incompetència o la manca d’escrúpols pot arribar al cap d’amunt del sistema. Sembla increïble, però és així.
Es veia a venir que la cosa hídrica seria un desastre de referència. (Ep, encara ens podem superar per aquesta banda, que consti!). La forma amb la qual va quedar silenciada, quan ja era un bon problema, va ser un indici de que no anava per bon camí. Un desastre que desapareix de l’escena per mor d’un altre desastre acaba sent una tragèdia.
I en mig d’un panorama tan desolador es fa molt difícil entendre el missatge d’ERC, que està a favor i en contra dels possibles remeis. A mi em sembla que no es poden fer tots els papers de l’auca en la mateixa comèdia.
Aquesta mena de rampells em fan explicar, per exemple, que un outsider com és en Carretero agafi tanta empenta en aquesta cursa cap al congrés de juny. Al Facebook, la causa del RCat ja té més de cent membres. Les altres opcions no hi arriben o els queda ben lluny la xifra. I això és, entre d’altres coses, perquè en Carretero projecta una imatge bastant més cabal en un panorama presidit per tanta sequera.
No es tracta de dir una cosa i fer-ne una altra. Això no hi ha caparronet que ho processi satisfactòriament. No hi ha ningú que en el seu fur intern t’ho accepti. Encara que costi haver de plegar veles, a la llarga la coherència té recompensa. Que és el que de moment li està passant a en Carretero.
Una argúcia d’aquestes presidida pels qui anaven en contra del que ara s’hi defensa és una taula on només s’hi poden fer els pastorets. Credibilitat zero. Hem arribat a un punt de descrèdit altíssim, propi d’un país entre subdesenvolupat i analfabet.
Fa masses dies que la demagògia és la carta de presentació de la nostra política. I això no surt de franc. Hi ha carretades -cada cop més nombroses- de vots que van directes al desencant. El grau de desencís polític és cada cop major. La irresponsabilitat, la demagògia, l’engany, la poca vergonya política fa que moltes persones decideixin girar l’esquena a tot aquest circ de vol tant rasant.
El tema de l’aigua és lamentable. És la mostra palpable de com la incompetència o la manca d’escrúpols pot arribar al cap d’amunt del sistema. Sembla increïble, però és així.
Es veia a venir que la cosa hídrica seria un desastre de referència. (Ep, encara ens podem superar per aquesta banda, que consti!). La forma amb la qual va quedar silenciada, quan ja era un bon problema, va ser un indici de que no anava per bon camí. Un desastre que desapareix de l’escena per mor d’un altre desastre acaba sent una tragèdia.
I en mig d’un panorama tan desolador es fa molt difícil entendre el missatge d’ERC, que està a favor i en contra dels possibles remeis. A mi em sembla que no es poden fer tots els papers de l’auca en la mateixa comèdia.
Aquesta mena de rampells em fan explicar, per exemple, que un outsider com és en Carretero agafi tanta empenta en aquesta cursa cap al congrés de juny. Al Facebook, la causa del RCat ja té més de cent membres. Les altres opcions no hi arriben o els queda ben lluny la xifra. I això és, entre d’altres coses, perquè en Carretero projecta una imatge bastant més cabal en un panorama presidit per tanta sequera.
No es tracta de dir una cosa i fer-ne una altra. Això no hi ha caparronet que ho processi satisfactòriament. No hi ha ningú que en el seu fur intern t’ho accepti. Encara que costi haver de plegar veles, a la llarga la coherència té recompensa. Que és el que de moment li està passant a en Carretero.
diumenge, d’abril 27, 2008
Blogs amb bona Estrella
Disciplinadament em disposo a fer difusió dels blocs amb estrella entre la militància d’ERC. De la A a la C. Així és que començo la ronda i topo, entre d’altres, amb n’Agustí Cerdà. És el president de la Federació Valenciana d'ERPV.
Penso que demanar-li a algú que forma part de l’aparell que s’apunti al cantó d’en Carretero ratlla la provocació. N’Agustí Cerdà va ser diputat a Madrid en l’anterior legislatura. Vull dir que alguna mena de bona relació ha de tenir amb la direcció d’ERC. Tot i així, pam: li deixo un comentari al seu blog.
Poc després m’arriba un correu-e aclarint que el meu comentari no serà penjat, donat el caràcter personal que té la meva reflexió. Jo contesto i això dona lloc a una altra resposta. N’Agustí Cerdà era el paio que s’acomiadava de n’Eliseu Climent quan la tropa del Grup Hayek va arribar a l’edifici Octubre, ara fa dues setmanes.
Després he vist que en Cerdà ha estat molt vinculat a Acció Cultural del País Valencià. Des del 1984. Això ja em dona una idea de quina mena de personatge pot ser. Per tenir l’humor de ser nacionalista a València cal tenir molta corda. Això explica el to tan amable amb el qual ha respost a la meva invitació de formar part dels Blocs amb Estrella.
Després he estat mirant les fotos que vaig fer d’aquesta escapada al País Valencià. Me n’ha quedat un record molt grat. Va ser molt alliçonador. Els catalans principatins acostumem a tenir una idea molt clara del que en realitat no són els Països Catalans. A vegades penso que els catalans som uns perfectes idiotes. Però molt perfectes. No tenim ni punyetera idea de qui són valencians, andorrans o baleàrics. Però fem veure que el coneixement és absolut. Som uns autistes de primera.
Aquest abisme suposo que té la mateixa distància de Barcelona a València que de València a Barcelona. Per això em sembla que n’Agustí Cerdà viu molt més santament tota aquesta cosa de la cursa cap al congrés de juny. Crec que aquest paio segurament se sentirà còmode amb qualsevol que pugui bastir un discurs clarament nacional. A València afortunadament no hi ha arriben certs ecos. No hi ha massa temps per a determinades formes poc afortunades de safareig.
Em va saber greu no poder agafar el tren Jaume I, direcció cap a València. Diu n’Agustí que ha estat un “xute d’adrenalina” i per Alacant!. Em vaig quedar amb les ganes de voltar més enllà de València capital. Qualsevol excusa és bona per fer una escapada. Qualsevol moment és bo per arribar a conèixer la realitat del país. I la gent que encara el respecta, com l’Agustí.
Trobo que aquesta història dels Blocs amb Estrella és una cosa apassionant. Hi ha un fotimer de bones estones. M’ha fet contactar una patum amb molta marxa. I la que em queda per descobrir!. Això no pot ser altra cosa que bona estrella. I com diu en Cerdà, que diu n’Eliseu: encara queda fe en Israel.
PS: Val a dir que la persona que ostenta el càrrec de president de la Federació Valenciana d'ERPV, és un membre nat de la direcció del partit.
Penso que demanar-li a algú que forma part de l’aparell que s’apunti al cantó d’en Carretero ratlla la provocació. N’Agustí Cerdà va ser diputat a Madrid en l’anterior legislatura. Vull dir que alguna mena de bona relació ha de tenir amb la direcció d’ERC. Tot i així, pam: li deixo un comentari al seu blog.
Poc després m’arriba un correu-e aclarint que el meu comentari no serà penjat, donat el caràcter personal que té la meva reflexió. Jo contesto i això dona lloc a una altra resposta. N’Agustí Cerdà era el paio que s’acomiadava de n’Eliseu Climent quan la tropa del Grup Hayek va arribar a l’edifici Octubre, ara fa dues setmanes.
Després he vist que en Cerdà ha estat molt vinculat a Acció Cultural del País Valencià. Des del 1984. Això ja em dona una idea de quina mena de personatge pot ser. Per tenir l’humor de ser nacionalista a València cal tenir molta corda. Això explica el to tan amable amb el qual ha respost a la meva invitació de formar part dels Blocs amb Estrella.
Després he estat mirant les fotos que vaig fer d’aquesta escapada al País Valencià. Me n’ha quedat un record molt grat. Va ser molt alliçonador. Els catalans principatins acostumem a tenir una idea molt clara del que en realitat no són els Països Catalans. A vegades penso que els catalans som uns perfectes idiotes. Però molt perfectes. No tenim ni punyetera idea de qui són valencians, andorrans o baleàrics. Però fem veure que el coneixement és absolut. Som uns autistes de primera.
Aquest abisme suposo que té la mateixa distància de Barcelona a València que de València a Barcelona. Per això em sembla que n’Agustí Cerdà viu molt més santament tota aquesta cosa de la cursa cap al congrés de juny. Crec que aquest paio segurament se sentirà còmode amb qualsevol que pugui bastir un discurs clarament nacional. A València afortunadament no hi ha arriben certs ecos. No hi ha massa temps per a determinades formes poc afortunades de safareig.
Em va saber greu no poder agafar el tren Jaume I, direcció cap a València. Diu n’Agustí que ha estat un “xute d’adrenalina” i per Alacant!. Em vaig quedar amb les ganes de voltar més enllà de València capital. Qualsevol excusa és bona per fer una escapada. Qualsevol moment és bo per arribar a conèixer la realitat del país. I la gent que encara el respecta, com l’Agustí.
Trobo que aquesta història dels Blocs amb Estrella és una cosa apassionant. Hi ha un fotimer de bones estones. M’ha fet contactar una patum amb molta marxa. I la que em queda per descobrir!. Això no pot ser altra cosa que bona estrella. I com diu en Cerdà, que diu n’Eliseu: encara queda fe en Israel.
PS: Val a dir que la persona que ostenta el càrrec de president de la Federació Valenciana d'ERPV, és un membre nat de la direcció del partit.
dimarts, d’abril 22, 2008
Monjos violents de Lhassa
M'arriba això i tal qual ho penjo.Que cadascú en tregui conclusions.
***********************************Cal difondre-ho arreu! El govern xinès és pitjor encara del que pensàvem. Tot i la imaginació que hi hem posat!Veieu com la Xina fa la desinformació.Aquí teniu una foto de militars xinesos a punt de vestir-se amb hàbits de lames tibetans. Recordeu la informació: els monjos de Lhasa van dir que s'havien quedat tancats sense intervenir per res en les manifestacions. La foto ha passat per Itàlia i França i araarriba a nosaltres. Seria desitjable que travassés totes les fronteresi la veiés el món sencer. Cal fer-ne via per no donar temps que Yahoo, o d'altres servidors de correu, filtrin els missatges.
dilluns, d’abril 21, 2008
Experiència 2.0.
Dijous i divendres passat en Marc Vidal, en Roc Fages, en Sergio Cortés i en Ramon Sangüesa van conduir la primera Experiència 2.0. . Un exercici magnífic de reflexió en més d’un sentit. La meva lectura, però, discorre per una via diferent al que seria estrictament l’ús de la nova tecnologia. No me’n considero un expert i, fins a cert punt, tampoc en vull acabar sent-ne. Però és innegable la influència que tindrà –encara més- en un futur a mig termini, en les formes de relació. Tant en les personals com en les professionals. És indubtable que suposen una oportunitat. Cada cop que es produeix un avanç tècnic significa eixamplar els horitzons.
Es va parlar molt, per exemple, de l’important que és arribar a incorporar la cultura –actitud?- 2.0. en les empreses. Del gran pas que es pot donar obrint les empreses, de fer-les transparents per assolir cotes de rendiment i resultats superiors. Vam incidir en la importància de saber crear xarxa i de com la jerarquia en l’empresa pot arribar a desaparèixer per tal d’afavorir l’èxit. Tot això a base d’anar fent xarxes, de gestionar xarxes, de donar joc a les xarxes, de pensar en clau de xarxes. Un punt de vista trencador. Per a mi, vull dir. Tot a base d’anar incorporant eines tecnològiques, la majoria de les quals són a l’abast de qualsevol butxaca.
L’empenta del 2.0. a l’empresa, en les persones, ha de tenir forçosament una repercussió en clau col·lectiva. En el sentit d’identitat. Aquest punt me’l vaig reservar per a mi. A la taula de l’Experiència 2.0. no tocava treure aquesta derivada. Però és evident que la nostra salvació serà amb xarxa o no serà.
Si el món el fa avançar un tres per cent de la població a cop de genialitat, vol dir una altra vegada que la Xina ostenta un gran potencial dins aquest futur. No solament pel que fa a l’economia, sinó quant a pensament, recerca, coneixement. El tres per cent de 1600 milions de persones dona com a resultat un exèrcit de cervells privilegiats. És el compte de la vella que feia l’altre dia en David Madí, en un escenari diferent. També podria ben passar que la font del coneixement desplaci el seu centre tradicional de gravetat, direcció cap a la Xina.
És important, doncs, saber conrear una actitud 2.0. per guanyar aquest futur que avui s'insinua tant apassionant. Saber crear i gestionar xarxes serà probablement el secret de la supervivència en més d’un sentit. Cal ser-ne molt conscient, per poder aprofitar totes les oportunitats que se’ns presentaran.
L’Experiència 2.0. va ser una ocasió magnífica per adquirir perspectives noves. Fou un esdeveniment molt ben organitzat i que provoca una gran satisfacció el veure que a Catalunya es promouen iniciatives com aquestes. A més de reflexió hi va haver lloc per la bona teca, al Celler de Can Roca. Sobren les paraules i només cal preguntar-se: i la propera Experiència 2.0., quan arribarà?. Mentre, adjunto al costat el video-resum que ha fet en Marc Vidal en el seu darrer post.
Es va parlar molt, per exemple, de l’important que és arribar a incorporar la cultura –actitud?- 2.0. en les empreses. Del gran pas que es pot donar obrint les empreses, de fer-les transparents per assolir cotes de rendiment i resultats superiors. Vam incidir en la importància de saber crear xarxa i de com la jerarquia en l’empresa pot arribar a desaparèixer per tal d’afavorir l’èxit. Tot això a base d’anar fent xarxes, de gestionar xarxes, de donar joc a les xarxes, de pensar en clau de xarxes. Un punt de vista trencador. Per a mi, vull dir. Tot a base d’anar incorporant eines tecnològiques, la majoria de les quals són a l’abast de qualsevol butxaca.
L’empenta del 2.0. a l’empresa, en les persones, ha de tenir forçosament una repercussió en clau col·lectiva. En el sentit d’identitat. Aquest punt me’l vaig reservar per a mi. A la taula de l’Experiència 2.0. no tocava treure aquesta derivada. Però és evident que la nostra salvació serà amb xarxa o no serà.
Si el món el fa avançar un tres per cent de la població a cop de genialitat, vol dir una altra vegada que la Xina ostenta un gran potencial dins aquest futur. No solament pel que fa a l’economia, sinó quant a pensament, recerca, coneixement. El tres per cent de 1600 milions de persones dona com a resultat un exèrcit de cervells privilegiats. És el compte de la vella que feia l’altre dia en David Madí, en un escenari diferent. També podria ben passar que la font del coneixement desplaci el seu centre tradicional de gravetat, direcció cap a la Xina.
És important, doncs, saber conrear una actitud 2.0. per guanyar aquest futur que avui s'insinua tant apassionant. Saber crear i gestionar xarxes serà probablement el secret de la supervivència en més d’un sentit. Cal ser-ne molt conscient, per poder aprofitar totes les oportunitats que se’ns presentaran.
L’Experiència 2.0. va ser una ocasió magnífica per adquirir perspectives noves. Fou un esdeveniment molt ben organitzat i que provoca una gran satisfacció el veure que a Catalunya es promouen iniciatives com aquestes. A més de reflexió hi va haver lloc per la bona teca, al Celler de Can Roca. Sobren les paraules i només cal preguntar-se: i la propera Experiència 2.0., quan arribarà?. Mentre, adjunto al costat el video-resum que ha fet en Marc Vidal en el seu darrer post.
diumenge, d’abril 20, 2008
Breu
Dijous se celebrarà l’assemblea de l’Associació catalano-lituana, CT-LT. En acabar hi haurà un sopar amb n’Alfons López Tena com a convidat. El Cercle d’Estudis Sobiranistes i aquesta associació volen organitzar properament algun acte conjunt.
Ara, el que em sembla més rellevant és poder conèixer l’opinió de n’Alfons sobre la qüestió de l’Estatut. La coincidència del PP i del PSOE en aquest tema era pràcticament calcada. La diferència només fou de calendari, de concretar la data per enterrar definitivament la nostra carta magna. Ara ja no cal fer comèdia ni repartir talante d'allò més postís. Ja han passat les eleccions espanyoles i ja es pot posar fil a l’agulla. Què haurem de fer en cas de veure tombat l'Estatut?.
Si vols assistir-hi, envia’m un correu-e abans de dimarts. El sopar serà a Barcelona i el preu de 30 euros.
Ara, el que em sembla més rellevant és poder conèixer l’opinió de n’Alfons sobre la qüestió de l’Estatut. La coincidència del PP i del PSOE en aquest tema era pràcticament calcada. La diferència només fou de calendari, de concretar la data per enterrar definitivament la nostra carta magna. Ara ja no cal fer comèdia ni repartir talante d'allò més postís. Ja han passat les eleccions espanyoles i ja es pot posar fil a l’agulla. Què haurem de fer en cas de veure tombat l'Estatut?.
Si vols assistir-hi, envia’m un correu-e abans de dimarts. El sopar serà a Barcelona i el preu de 30 euros.
dissabte, d’abril 19, 2008
No som aquesta mena d’imbècils
Prendre’t per imbècil és també una forma de carregar-se el país.
Prendre’t per esclau és la versió políticament correcta de sotmetre el país. És la darrera etapa d’un trajecte embolcallat de glamurós exercici democràtic. Trobem el seu origen fa al voltant de tres-cents anys, en una desfeta on és va perdre bastant més que bous i esquelles. Catalunya va quedar trinxada, com aquella carn amb la qual pots fer-te una hamburguesa de mida i forma que vulguis.
Contra pronòstic va revifar i amb força. Imparable. Tant va ser així que només que t’ho miris amb una mica de precisió veuràs que la guerra civil espanyola va ser un “sant-torne-m’hi”. Una nova gran guerra contra Catalunya. Els morts aquí eren catalans. Vull dir que les bales les rebíem per l’esquena. Allò de la dreta i l’esquerra va funcionar a Espanya. Però en aquestes terres les bales tant xiulaven del davant com pel darrera. I és així que tota aquella efervescència que respiràvem es va acabar tot d’una amb l’assassinat, la repressió, a cop de bomba o pistola. No hi ha altra forma més eficaç per recordar-te qui és l’amo i qui és l’esclau.
El segell del franquisme ens ha dut avui fins el políticament correcte. Que és la cançoneta de sempre. Sense gota de sang, és clar. Vols que parlem de coses serioses?. Parlem-ne. Vols un Estatut perquè la llei vigent et pren per imbècil?. Puja’t al Festatut i a ritme de samba parlem del que hauria de ser el moll de l’os, la constitució d’aquest país que somies. I el resultat és una formosa buina que coneixes i que un dia d’aquest te n’hauràs d’acomiadar definitivament. Conclusió: passes de la consideració d’esclau a la d’imbècil.
Fins ara la humiliació la rebies en forma de bomba, ganivetada o d’un tret al clatell d’alguna força espanyola. Ara tenim el bufons, els incompetents de fabricació casolana, que els fan la feina. Vols la independència, perquè cada cop n’estàs més fart?. Doncs com un bolet surt del no res el col·laboracionista que munta una performance que et fa sentir com un perfecte imbècil, que et fa venir vergonya aliena directament de les teves legítimes aspiracions. Vol enfonsar-te la il·lusió a base de ridiculitzar el que consideres transcendent.
No en van tenir prou amb aquell compte enrere dels 30 segons cap a la independència, no. Cal insistir en que aquest assumpte és d’un infantilisme semblant a la carta als Reis d’Orient. Et prenen per un perfecte imbècil. El pas següent ja l’imagino. T’ho escopiran a la cara, en un acte d’originalitat.
Entre tu i jo: vols caminar cap a la independència?. Suma’t a RCat. Que no ens prenguin més per imbècils, si us plau!.
Prendre’t per esclau és la versió políticament correcta de sotmetre el país. És la darrera etapa d’un trajecte embolcallat de glamurós exercici democràtic. Trobem el seu origen fa al voltant de tres-cents anys, en una desfeta on és va perdre bastant més que bous i esquelles. Catalunya va quedar trinxada, com aquella carn amb la qual pots fer-te una hamburguesa de mida i forma que vulguis.
Contra pronòstic va revifar i amb força. Imparable. Tant va ser així que només que t’ho miris amb una mica de precisió veuràs que la guerra civil espanyola va ser un “sant-torne-m’hi”. Una nova gran guerra contra Catalunya. Els morts aquí eren catalans. Vull dir que les bales les rebíem per l’esquena. Allò de la dreta i l’esquerra va funcionar a Espanya. Però en aquestes terres les bales tant xiulaven del davant com pel darrera. I és així que tota aquella efervescència que respiràvem es va acabar tot d’una amb l’assassinat, la repressió, a cop de bomba o pistola. No hi ha altra forma més eficaç per recordar-te qui és l’amo i qui és l’esclau.
El segell del franquisme ens ha dut avui fins el políticament correcte. Que és la cançoneta de sempre. Sense gota de sang, és clar. Vols que parlem de coses serioses?. Parlem-ne. Vols un Estatut perquè la llei vigent et pren per imbècil?. Puja’t al Festatut i a ritme de samba parlem del que hauria de ser el moll de l’os, la constitució d’aquest país que somies. I el resultat és una formosa buina que coneixes i que un dia d’aquest te n’hauràs d’acomiadar definitivament. Conclusió: passes de la consideració d’esclau a la d’imbècil.
Fins ara la humiliació la rebies en forma de bomba, ganivetada o d’un tret al clatell d’alguna força espanyola. Ara tenim el bufons, els incompetents de fabricació casolana, que els fan la feina. Vols la independència, perquè cada cop n’estàs més fart?. Doncs com un bolet surt del no res el col·laboracionista que munta una performance que et fa sentir com un perfecte imbècil, que et fa venir vergonya aliena directament de les teves legítimes aspiracions. Vol enfonsar-te la il·lusió a base de ridiculitzar el que consideres transcendent.
No en van tenir prou amb aquell compte enrere dels 30 segons cap a la independència, no. Cal insistir en que aquest assumpte és d’un infantilisme semblant a la carta als Reis d’Orient. Et prenen per un perfecte imbècil. El pas següent ja l’imagino. T’ho escopiran a la cara, en un acte d’originalitat.
Entre tu i jo: vols caminar cap a la independència?. Suma’t a RCat. Que no ens prenguin més per imbècils, si us plau!.
dimarts, d’abril 15, 2008
Xat amb en Joan Carretero
Demà dimecres a les 18.00h, xat amb en Joan Carretero. A Vilaweb. Fes-ho córrer!
Ser o no ser impresentable
Les hores d’esmorzar a València foren, també, el moment ideal per donar un cop d’ull a la premsa: El País, La Vanguardia, Las Províncias i algun altre diari que ara no recordo. La imatge del cafè fumejant, un entrepanet, mil tonteries que et serveixes al buffet i el primer raig de sol faria l’enveja de qualsevol. Vull dir que simplement relatant les coses a base de mitges veritats jo podria quedar com una persona atinada, educada, selecta. Afortunada.
Doncs, no. No t’enganyis. Ho vaig voler tastar tot com una criatura. Vaig endrapar com una perfecta truja. Confesso que em va escandalitzar aquesta incontinència. També he de dir que la meva dona i jo érem els únics al menjador de l’hotel, de bon matí. Ella, pobreta, coneix episodis encara més tristos pel que fa a la meva insaciable forma de descobrir món, pel cantó gastronòmic.
En realitat em vaig sentir com un perfecte desgraciat, tot i que la cosa no va transcendir. He de dir en minsa defensa meva que tot l’estol de matèria exposada era excel·lent. Però en fi, això no justifica res.
Un cop arribat al punt d’infelicitat per aquesta forma tan lamentable d’obrar, venia la lectura. Lectures en diagonal, titulars, ulls cap a les imatges. I veia tot allò que s’estava coent amb la presa de posició dels nous ministres. I em va semblar un altre despropòsit.
Per exemple, la ministra de defensa. Si una imatge val més que mil paraules, només podies deduir que la senyora era al punt de recollir els nebodets a la guarderia. Mai, mai gràficament una imatge ha dit menys que mil paraules. Si no feies l’esforç de mirar el peu de foto, podies pensar que era l’hora del bollycao més que una presa de possessió ministerial.
Quan penses, per exemple, que en mateixes circumstàncies en Bono va muntar una festeta amb tota la crema i nata, que vol dir passejar la Concha Velasco o l’incombustible Raphael, honradament totes les meves males humorades, la mala consciència pel meu obrar -fet en privat- volaven lluny.
Crec que ser impresentable no es justificable en cap cas ni circumstància. Però fer-ne ostentació, com a mínim, hauria de ser pecat. O penat. El que deia ahir: València em va tornar l’esma i la dignitat als porus més extraviats.
Doncs, no. No t’enganyis. Ho vaig voler tastar tot com una criatura. Vaig endrapar com una perfecta truja. Confesso que em va escandalitzar aquesta incontinència. També he de dir que la meva dona i jo érem els únics al menjador de l’hotel, de bon matí. Ella, pobreta, coneix episodis encara més tristos pel que fa a la meva insaciable forma de descobrir món, pel cantó gastronòmic.
En realitat em vaig sentir com un perfecte desgraciat, tot i que la cosa no va transcendir. He de dir en minsa defensa meva que tot l’estol de matèria exposada era excel·lent. Però en fi, això no justifica res.
Un cop arribat al punt d’infelicitat per aquesta forma tan lamentable d’obrar, venia la lectura. Lectures en diagonal, titulars, ulls cap a les imatges. I veia tot allò que s’estava coent amb la presa de posició dels nous ministres. I em va semblar un altre despropòsit.
Per exemple, la ministra de defensa. Si una imatge val més que mil paraules, només podies deduir que la senyora era al punt de recollir els nebodets a la guarderia. Mai, mai gràficament una imatge ha dit menys que mil paraules. Si no feies l’esforç de mirar el peu de foto, podies pensar que era l’hora del bollycao més que una presa de possessió ministerial.
Quan penses, per exemple, que en mateixes circumstàncies en Bono va muntar una festeta amb tota la crema i nata, que vol dir passejar la Concha Velasco o l’incombustible Raphael, honradament totes les meves males humorades, la mala consciència pel meu obrar -fet en privat- volaven lluny.
Crec que ser impresentable no es justificable en cap cas ni circumstància. Però fer-ne ostentació, com a mínim, hauria de ser pecat. O penat. El que deia ahir: València em va tornar l’esma i la dignitat als porus més extraviats.
dilluns, d’abril 14, 2008
Estimar València
Ja hem tornat de València. Una agradable estada, asoleiadeta i vivificant. Una agenda molt ben orquestrada, que no vaig poder acabar-la. Em vaig deixar una visita a l’Albufera i la casa de Joan Fuster, a Sueca.
A més de rondar per València ciutat, que és un lloc molt recomanable, vam fer trobades molt productives. Aquesta ciutat té un casc antic preciós, entranyable. Molt ben cuidat i mantingut. I té una part nova que emergeix amb una empenta que cal visitar i comprendre.
La primera trobada fou amb el conseller de la Generalitat de Inmigración y Ciudadanía, el Sr. Rafael Blasco. Algú l’ha qualificat com “el secret de València”. I això no s’entén fins que no descobreixes que és el conseller amb més trajectòria de la Generalitat valenciana. Vull dir que ha exercit d’honorable primer amb socialistes i ara amb peperos. Un home clau per fer guanyar les campanyes, de qui sigui. Una persona complexa, de raça política molt consistent i gestor magnífic de les contradiccions que pot avocar tant de pragmatisme. Gràcies a ell, també, TV3 va poder emetre al País Valencià. Tot un cas.
Blasco parla sense embuts i sense por. Posa les coses al seu lloc. És amable i fi. Però diu les coses tal com segurament són. Tal i com la beneiteria principatina molts cops no deixa veure ni vol sentir. Aporta les claus de perquè avui el PP representa majoria absoluta: perquè entra magníficament en sectors clarament de classe treballadora, populars. Remena les cireres en feus on el manual diu que són exclusivament d’esquerres. Parla de’n Zaplana o de na Rita Barberà. Del primer en lloa la intel·ligència i de la batlesa la seva capacitat de sintonitzar amb el votants. De fet és en Zaplana qui, acabat d’aterrar de Múrcia, el fitxa per poder entrar directament al cor de la societat valenciana. En Blasco va ser un dels artífexs de la victòria socialista i arquitecte de l’edifici legislatiu que va arrencar amb la presidència d’en Lerma. Comptar amb un element com en Blasco és tenir en Ronaldinho –de la primera època, és clar. I l’havies sentit anomenar gaire?. Un perfecte geni. Educat, camaleònic, ara preocupat per la immigració, pel nacionalisme hídric i per l’ofec econòmic al qual sotmet l’administració de l’estat al País València. Un personatge ple de raons, predisposat a la discussió civilitzada. Apunta als assumptes de naturalesa econòmica per fomentar l’acostament entre catalans i valencians. Apunta en la mateixa direcció que després faran els demés, gent del Bloc o n’Eliseu Climent.
Probablement sota el paraigües PP hi ha molta més teca que el clixé. Les coses tenen bastant més complexitat que el blanc o el negre. Vaja, com ha passat a casa nostra. Si CiU fos estrictament de dretes o estrictament nacionalista o estrictament partit de botiguers mai hagués tocat la majoria absoluta. Ara, certament costa d’admetre la transversalitat del PP. La pressió de la brunete d’esquerres és tal que costa d’imaginar determinada casuística. Un cas semblant al PP balear. Ni les illes ni València van tenir el seu Pujol. I el seu producte el va recollir el PP.
L'endemà vam tenir una llarga llarga conversa amb tres persones que van dur el Bloc a les portes d’aconseguir el 5%, necessari per poder entrar a les Corts Valencianes. Tots tres han passat a millor vida que la política. Tenen una visió crítica, interessant, del País Valencià. I a parer meu, els manca tres coses fonamentals: resistència del corredor de fons, manca de complicitat amb altres visions semblants del país i, sospito, que poca complicitat fora de València.
La diagnosi d’ells i la de n’Eliseu són clavades. Ara, ni els uns ni els altres els veuràs asseguts a la mateixa taula. Un cas clínic i ben català. Aquesta gent del Bloc és molt vàlida. Fan reflexions intel·ligents i critiquen des del desencant la darrera política d’aliances que ha dut el partit. S’han aliat amb Izquierda Unida i han anat de pet al desastre. Aquí també cal fer notar el paper d’ERC al País Valencià. En un univers de vots nacionalistes tant escàs, que coi hi fa ERC?. Esquarterar el panorama, ja de per si inexistent. Al Bloc se li obre un panorama fosc com el sutge. I, des del punt de vista nacionalista, aboca agrament al desencant.
Ells i n’Eliseu parlen de l’alt grau de coneixement del valencià. Tot un èxit. Aquesta lectura del panorama no he lograt encara desxifrar-la. A Valencia ciutat aquest coneixement, si corre per alguna banda, ha de ser en la intimitat. Els del Bloc penso que ho diuen per no deprimir-se encara més. I n’Eliseu perquè sap què cal dir a qualsevol tropa catalaneta que tingui a bé fer una excursió fins a casa seva.
Eliseu Climent és una institució catalana a València. És un valencià amb catalanitat/valencianitat conscient. L’únic cas semblant que jo conec i que et fa sentir el parentiu, tant remot com proper. Ens va mostrar un dels seus projectes més emblemàtics, l’edifici octubre. Tota una joia. Allí va encetar una extensa xerrada.
Va fer un repàs, molt condensat, de la història política moderna del País Valencià. Com s’ha arribat al punt que és ara València. Com es va anar tramant la política, com es va dilapidar tot l’actiu nacionalista que inicialment era a la banda socialista i com avui el PP campa tant ferm pel territori.
València va bé, econòmicament molt bé. I els catalans només mirem al nord, cap a França. Caldria aprofitar l’embranzida que viu el País Valencià, per relligar la nació. Políticament qualsevol estratègia és morta abans de començar. En canvi, ara mateix, l’economia és un escenari on catalans i valencians funcionem la mar de bé. Perquè no aprofitar-ho?. Perquè els catalans no decidiu intervenir més al País Valencià?. De forma coordinada, això sí.
N’Eliseu insufla vitamina cap a l’esperit necessitat. Hom surt alleugerit i amb tots els pecats purgats. Eliseu diu que els valencians “han de matar el pare”, cas ja descrit per en Freud. I esclata en rialles. Li ha tocat viure temps molt difícils i els explica amb una energia tan positiva que fa fredar. Parla de l’època quan li arribaven torrons per Nadal que eren bombes de fabricació casolana. Un sisè sentit li feia no obrir el paquet. Ho diu rient, tot i que la situació en realitat havia de ser dramàtica. La llibreria Tres i Quatre va patir uns quants atemptats. Avui això està superat, remarca. Ara, en veure el nostre regal, el primer que li va suggerir fou novament un paquet bomba. I per si de cas va deixar anar: perquè no me l’obres tu?.
A més de rondar per València ciutat, que és un lloc molt recomanable, vam fer trobades molt productives. Aquesta ciutat té un casc antic preciós, entranyable. Molt ben cuidat i mantingut. I té una part nova que emergeix amb una empenta que cal visitar i comprendre.
La primera trobada fou amb el conseller de la Generalitat de Inmigración y Ciudadanía, el Sr. Rafael Blasco. Algú l’ha qualificat com “el secret de València”. I això no s’entén fins que no descobreixes que és el conseller amb més trajectòria de la Generalitat valenciana. Vull dir que ha exercit d’honorable primer amb socialistes i ara amb peperos. Un home clau per fer guanyar les campanyes, de qui sigui. Una persona complexa, de raça política molt consistent i gestor magnífic de les contradiccions que pot avocar tant de pragmatisme. Gràcies a ell, també, TV3 va poder emetre al País Valencià. Tot un cas.
Blasco parla sense embuts i sense por. Posa les coses al seu lloc. És amable i fi. Però diu les coses tal com segurament són. Tal i com la beneiteria principatina molts cops no deixa veure ni vol sentir. Aporta les claus de perquè avui el PP representa majoria absoluta: perquè entra magníficament en sectors clarament de classe treballadora, populars. Remena les cireres en feus on el manual diu que són exclusivament d’esquerres. Parla de’n Zaplana o de na Rita Barberà. Del primer en lloa la intel·ligència i de la batlesa la seva capacitat de sintonitzar amb el votants. De fet és en Zaplana qui, acabat d’aterrar de Múrcia, el fitxa per poder entrar directament al cor de la societat valenciana. En Blasco va ser un dels artífexs de la victòria socialista i arquitecte de l’edifici legislatiu que va arrencar amb la presidència d’en Lerma. Comptar amb un element com en Blasco és tenir en Ronaldinho –de la primera època, és clar. I l’havies sentit anomenar gaire?. Un perfecte geni. Educat, camaleònic, ara preocupat per la immigració, pel nacionalisme hídric i per l’ofec econòmic al qual sotmet l’administració de l’estat al País València. Un personatge ple de raons, predisposat a la discussió civilitzada. Apunta als assumptes de naturalesa econòmica per fomentar l’acostament entre catalans i valencians. Apunta en la mateixa direcció que després faran els demés, gent del Bloc o n’Eliseu Climent.
Probablement sota el paraigües PP hi ha molta més teca que el clixé. Les coses tenen bastant més complexitat que el blanc o el negre. Vaja, com ha passat a casa nostra. Si CiU fos estrictament de dretes o estrictament nacionalista o estrictament partit de botiguers mai hagués tocat la majoria absoluta. Ara, certament costa d’admetre la transversalitat del PP. La pressió de la brunete d’esquerres és tal que costa d’imaginar determinada casuística. Un cas semblant al PP balear. Ni les illes ni València van tenir el seu Pujol. I el seu producte el va recollir el PP.
L'endemà vam tenir una llarga llarga conversa amb tres persones que van dur el Bloc a les portes d’aconseguir el 5%, necessari per poder entrar a les Corts Valencianes. Tots tres han passat a millor vida que la política. Tenen una visió crítica, interessant, del País Valencià. I a parer meu, els manca tres coses fonamentals: resistència del corredor de fons, manca de complicitat amb altres visions semblants del país i, sospito, que poca complicitat fora de València.
La diagnosi d’ells i la de n’Eliseu són clavades. Ara, ni els uns ni els altres els veuràs asseguts a la mateixa taula. Un cas clínic i ben català. Aquesta gent del Bloc és molt vàlida. Fan reflexions intel·ligents i critiquen des del desencant la darrera política d’aliances que ha dut el partit. S’han aliat amb Izquierda Unida i han anat de pet al desastre. Aquí també cal fer notar el paper d’ERC al País Valencià. En un univers de vots nacionalistes tant escàs, que coi hi fa ERC?. Esquarterar el panorama, ja de per si inexistent. Al Bloc se li obre un panorama fosc com el sutge. I, des del punt de vista nacionalista, aboca agrament al desencant.
Ells i n’Eliseu parlen de l’alt grau de coneixement del valencià. Tot un èxit. Aquesta lectura del panorama no he lograt encara desxifrar-la. A Valencia ciutat aquest coneixement, si corre per alguna banda, ha de ser en la intimitat. Els del Bloc penso que ho diuen per no deprimir-se encara més. I n’Eliseu perquè sap què cal dir a qualsevol tropa catalaneta que tingui a bé fer una excursió fins a casa seva.
Eliseu Climent és una institució catalana a València. És un valencià amb catalanitat/valencianitat conscient. L’únic cas semblant que jo conec i que et fa sentir el parentiu, tant remot com proper. Ens va mostrar un dels seus projectes més emblemàtics, l’edifici octubre. Tota una joia. Allí va encetar una extensa xerrada.
Va fer un repàs, molt condensat, de la història política moderna del País Valencià. Com s’ha arribat al punt que és ara València. Com es va anar tramant la política, com es va dilapidar tot l’actiu nacionalista que inicialment era a la banda socialista i com avui el PP campa tant ferm pel territori.
València va bé, econòmicament molt bé. I els catalans només mirem al nord, cap a França. Caldria aprofitar l’embranzida que viu el País Valencià, per relligar la nació. Políticament qualsevol estratègia és morta abans de començar. En canvi, ara mateix, l’economia és un escenari on catalans i valencians funcionem la mar de bé. Perquè no aprofitar-ho?. Perquè els catalans no decidiu intervenir més al País Valencià?. De forma coordinada, això sí.
N’Eliseu insufla vitamina cap a l’esperit necessitat. Hom surt alleugerit i amb tots els pecats purgats. Eliseu diu que els valencians “han de matar el pare”, cas ja descrit per en Freud. I esclata en rialles. Li ha tocat viure temps molt difícils i els explica amb una energia tan positiva que fa fredar. Parla de l’època quan li arribaven torrons per Nadal que eren bombes de fabricació casolana. Un sisè sentit li feia no obrir el paquet. Ho diu rient, tot i que la situació en realitat havia de ser dramàtica. La llibreria Tres i Quatre va patir uns quants atemptats. Avui això està superat, remarca. Ara, en veure el nostre regal, el primer que li va suggerir fou novament un paquet bomba. I per si de cas va deixar anar: perquè no me l’obres tu?.
divendres, d’abril 11, 2008
Viatge a València amb el Grup Hayek
Avui toca anar cap a València. A conèixer-la una mica millor. Amb el Grup Hayek. He de dir que aquesta institució ha organitzat sortides memorables, com la d’Andorra o Mallorca. En aquesta ocasió el programa altre cop promet i molt. Compartirem taula amb un conseller de la Generalitat Valenciana, amb emprenedors locals i, com no podia ser, amb n’Eliseu Climent.
Al Grup Hayek se li poden dir moltes coses, perquè es declara liberal. Però és –per a mi, és clar- una de les vies més bones que tinc per arribar a conèixer les coses tal i com són. No com diuen les cròniques, ni el corrent d’opinió oficial. Tal i com són. I sóc jo qui jutjo després en el sentit que sigui.
Una de les coses que més he valorat en aquest Grup és el coratge. Clar, que declarar-se liberal ja és una mostra de coratge explícit. Recordo en particular el cas de n’Heribert Barrera. Fa temps va haver una campanya contra el president Barrera, per unes declaracions que es van publicar en un llibre, que si no recordo malament el signava n’Enric Vila. Era una conversa. I pam, un bon dia comença a aparèixer tota una interpretació d’allò més recargolada de les seves paraules. La conclusió era deixar-lo com un empestat de xenofòbia. Recordo, també, com de miserables van ser la cúpula del partit per fer-li el buit. Van deixar-lo sol davant els gossos. L’important era que el primer tripartit no se’n ressentís. Quin acte tan vil!.
Doncs bé, el Grup Hayek va decidir organitzar un acte amb ell com a convidat. Amb quin motiu?: fer-li arribar afecte. Res més que pur afecte, agraïment, admiració. Que es trobés còmode i estimat en uns moments on tothom d’una forma o altra li feia el buit. Tothom de la oficialitat, vull dir. Aquells dies van ser per a mi una mostra de fins a quin punt a Catalunya es pot confondre filldeputisme i analfabetisme.
Després el GH va decidir fer-li un homenatge, públic. I va comptar amb l’ajut de la Fundació Catalunya Oberta. Liberals també, però amb bastants més quartos. I l’home només va demanar una cosa: res de polítics en actiu. Va ser un dia que no oblidaré mai a la vida. Van sorgir episodis de l’exili i dels primers anys del retorn de la democràcia, dels pactes amb CiU, de la seva presidència al Parlament que simplement feien emocionar. Aquelles dosis tan altes de concentració patriòtica us asseguro que són difícils de repetir. L’home va revifar.
Vaig convidar un fotògraf. Al final de l’acte em volia retratar amb ell. Aquesta tonteria al final es convertí en una llarga cua on els assistents volien acabar immortalitzats amb ell. Com passa a les bodes, que tothom es vol fer la foto amb els nuvis. L’home va acabar plorant emocionat. Quines imatges!.
No sé si el món tornarà més transfronterer, si l’economia oberta ens farà més lliures, si la iniciativa privada triomfarà per mor de la influència del Grup Hayek. Ara, jo de moment, el que ja he lograt és sentir-me patriòticament més ric, més ple. Molt més catalanament feliç. Coses que té el liberalisme a casa nostra. No s’ha d’oblidar que el liberalisme vetlla per la llibertat. Lli-ber-tat!. M’explico?.
Avui toca marxar cap València. Espero que fer-ho amb el Grup Hayek torni a significar una nova joia per a la col·lecció dels bons records.
Al Grup Hayek se li poden dir moltes coses, perquè es declara liberal. Però és –per a mi, és clar- una de les vies més bones que tinc per arribar a conèixer les coses tal i com són. No com diuen les cròniques, ni el corrent d’opinió oficial. Tal i com són. I sóc jo qui jutjo després en el sentit que sigui.
Una de les coses que més he valorat en aquest Grup és el coratge. Clar, que declarar-se liberal ja és una mostra de coratge explícit. Recordo en particular el cas de n’Heribert Barrera. Fa temps va haver una campanya contra el president Barrera, per unes declaracions que es van publicar en un llibre, que si no recordo malament el signava n’Enric Vila. Era una conversa. I pam, un bon dia comença a aparèixer tota una interpretació d’allò més recargolada de les seves paraules. La conclusió era deixar-lo com un empestat de xenofòbia. Recordo, també, com de miserables van ser la cúpula del partit per fer-li el buit. Van deixar-lo sol davant els gossos. L’important era que el primer tripartit no se’n ressentís. Quin acte tan vil!.
Doncs bé, el Grup Hayek va decidir organitzar un acte amb ell com a convidat. Amb quin motiu?: fer-li arribar afecte. Res més que pur afecte, agraïment, admiració. Que es trobés còmode i estimat en uns moments on tothom d’una forma o altra li feia el buit. Tothom de la oficialitat, vull dir. Aquells dies van ser per a mi una mostra de fins a quin punt a Catalunya es pot confondre filldeputisme i analfabetisme.
Després el GH va decidir fer-li un homenatge, públic. I va comptar amb l’ajut de la Fundació Catalunya Oberta. Liberals també, però amb bastants més quartos. I l’home només va demanar una cosa: res de polítics en actiu. Va ser un dia que no oblidaré mai a la vida. Van sorgir episodis de l’exili i dels primers anys del retorn de la democràcia, dels pactes amb CiU, de la seva presidència al Parlament que simplement feien emocionar. Aquelles dosis tan altes de concentració patriòtica us asseguro que són difícils de repetir. L’home va revifar.
Vaig convidar un fotògraf. Al final de l’acte em volia retratar amb ell. Aquesta tonteria al final es convertí en una llarga cua on els assistents volien acabar immortalitzats amb ell. Com passa a les bodes, que tothom es vol fer la foto amb els nuvis. L’home va acabar plorant emocionat. Quines imatges!.
No sé si el món tornarà més transfronterer, si l’economia oberta ens farà més lliures, si la iniciativa privada triomfarà per mor de la influència del Grup Hayek. Ara, jo de moment, el que ja he lograt és sentir-me patriòticament més ric, més ple. Molt més catalanament feliç. Coses que té el liberalisme a casa nostra. No s’ha d’oblidar que el liberalisme vetlla per la llibertat. Lli-ber-tat!. M’explico?.
Avui toca marxar cap València. Espero que fer-ho amb el Grup Hayek torni a significar una nova joia per a la col·lecció dels bons records.
dijous, d’abril 10, 2008
Constel·lació Carretero
En Carretero ahir va baixar de Puigcerdà i, en comptes d’anar directe al Camp Nou, va protagonitzar el tercer sopar que s’organitza des d’aquest blog.
Aquesta mena d’acte són sempre una mena de descoberta. En més d’un sentit.
La primera és l’entusiasme que ha voltat l’organització del sopar. Des del primer moment n’Elies va fer una tasca de suport impagable. Les seves aportacions van anar sumant qualitativament, en positiu, el plantejament inicial. Rondar la setantena de comensals no és fruit de la generació espontània. També tinc un agraïment infinit als blogaires com ara en Josep Sort, en Joan Arnera, L’Espelt, en Marc, en Joliu, l’altre Marc, en Manel Bargalló i a d’altres no tan blogaires. Aquí hi ha el nucli d’on surt el projecte http://www.blocsambestrella.cat/ i que espero ben aviat t’hi sumis.
En Carretero va oferir-nos una visió mundana de la política. Va defugir el discurs feixuc per anar al debat. Prefereix deixar de banda certa retòrica i entrar al cos a cos. Amb una certa fleuma, si vols. Però és la seva forma de fer política. Potser és això el que desconcerta més. Estem massa acostumats a veure polítics encesos. Al final, per vendre fum. Però encesos com un misto. I ahir en Carretero el que va fer és continuar la seva feina de formigueta. Sense alterar-se. Sense despentinar-se, que diria en Josep Sort.
Certament, el seu discurs trenca el que sentim a dir a la línia oficial d’ERC i va a empeltar amb els valors de sempre que havia lluït aquesta formació. Primer el país. Després tot el que tu vulguis, però davant de tot, el nord que dona sentit a la tasca política és Catalunya. Sense embuts ni retòrica de venedor ambulant. Propugna un discurs directe i franc, que no doni lloc a sorpreses. Ni als seus ni als que no ho són. És la seva recepta per tal de generar la confiança que ara mateix li manca a la política.
En Carretero té el seu estil. I s’ha de fer notar que ara mateix és en campanya. Però en campanya estricta de partit. S’ha d’agrair, doncs, el fet que ahir ens dediques una llarga estona perquè de nosaltres no rebrà un suport directe a les urnes. No som militants, no som gent de la qual pugui obtenir un rendiment immediat pel seu –legítim- interès. Un detall com aquest ja és un símptoma de que representa nous valors, lluny de la politiqueta de circumstàncies, de les miques, de perfil baix, que avui amara tant el panorama.
És això el que fa animar a la gent preocupada positivament per Catalunya. Dins i fora les parets del partit on milita. És aquí on Carretero i el RCat trobaran la seva força el juny i probablement més enllà del congrés, si continuen sembrant d’aquesta forma.
Estic convençut que mica en mica, anirà apareixent una constel·lació d’estrelles cada cop més gran en el firmament del sobiranisme. En Carretero té molta feina a fer. Però no oblidis que tu, també.
Aquesta mena d’acte són sempre una mena de descoberta. En més d’un sentit.
La primera és l’entusiasme que ha voltat l’organització del sopar. Des del primer moment n’Elies va fer una tasca de suport impagable. Les seves aportacions van anar sumant qualitativament, en positiu, el plantejament inicial. Rondar la setantena de comensals no és fruit de la generació espontània. També tinc un agraïment infinit als blogaires com ara en Josep Sort, en Joan Arnera, L’Espelt, en Marc, en Joliu, l’altre Marc, en Manel Bargalló i a d’altres no tan blogaires. Aquí hi ha el nucli d’on surt el projecte http://www.blocsambestrella.cat/ i que espero ben aviat t’hi sumis.
En Carretero va oferir-nos una visió mundana de la política. Va defugir el discurs feixuc per anar al debat. Prefereix deixar de banda certa retòrica i entrar al cos a cos. Amb una certa fleuma, si vols. Però és la seva forma de fer política. Potser és això el que desconcerta més. Estem massa acostumats a veure polítics encesos. Al final, per vendre fum. Però encesos com un misto. I ahir en Carretero el que va fer és continuar la seva feina de formigueta. Sense alterar-se. Sense despentinar-se, que diria en Josep Sort.
Certament, el seu discurs trenca el que sentim a dir a la línia oficial d’ERC i va a empeltar amb els valors de sempre que havia lluït aquesta formació. Primer el país. Després tot el que tu vulguis, però davant de tot, el nord que dona sentit a la tasca política és Catalunya. Sense embuts ni retòrica de venedor ambulant. Propugna un discurs directe i franc, que no doni lloc a sorpreses. Ni als seus ni als que no ho són. És la seva recepta per tal de generar la confiança que ara mateix li manca a la política.
En Carretero té el seu estil. I s’ha de fer notar que ara mateix és en campanya. Però en campanya estricta de partit. S’ha d’agrair, doncs, el fet que ahir ens dediques una llarga estona perquè de nosaltres no rebrà un suport directe a les urnes. No som militants, no som gent de la qual pugui obtenir un rendiment immediat pel seu –legítim- interès. Un detall com aquest ja és un símptoma de que representa nous valors, lluny de la politiqueta de circumstàncies, de les miques, de perfil baix, que avui amara tant el panorama.
És això el que fa animar a la gent preocupada positivament per Catalunya. Dins i fora les parets del partit on milita. És aquí on Carretero i el RCat trobaran la seva força el juny i probablement més enllà del congrés, si continuen sembrant d’aquesta forma.
Estic convençut que mica en mica, anirà apareixent una constel·lació d’estrelles cada cop més gran en el firmament del sobiranisme. En Carretero té molta feina a fer. Però no oblidis que tu, també.
dimecres, d’abril 09, 2008
www.blocsambestrella.cat
Avui ha de ser un gran dia. Hi haurà el sopar amb en Joan Carretero, que tanta expectació ha creat. A veure que en diran les cròniques el dia després. Jo estic segur que no deixarà indiferent.
D’altra banda, ha aparegut el portal http://www.blocsambestrella.cat/ . Serà un lloc per donar recolzament a la feina que vol tirar endavant RCat. Et suggereixo que hi donis una bona ullada, que t’hi adhereixis i que llueixis en el teu blog algun dels motius que pots trobar en la secció de descàrregues. Si vols publicar-hi, envia el teu post via correu-e a: info(arroba)blocsambestrella(punt)cat .
De moment, res més. Però només de moment.
D’altra banda, ha aparegut el portal http://www.blocsambestrella.cat/ . Serà un lloc per donar recolzament a la feina que vol tirar endavant RCat. Et suggereixo que hi donis una bona ullada, que t’hi adhereixis i que llueixis en el teu blog algun dels motius que pots trobar en la secció de descàrregues. Si vols publicar-hi, envia el teu post via correu-e a: info(arroba)blocsambestrella(punt)cat .
De moment, res més. Però només de moment.
diumenge, d’abril 06, 2008
Una pinça al nas d'en Carod
En Carod fa una intervenció al Consell Nacional. Parla de la pinça. No la que, suposo, ha de portar al nas per poder aguantar segons què. No. Parla d’una pinça permanent que diu han orquestrat el govern d’Espanya i l’oposició que representa CiU per ataconar la Generalitat.
Jo suposo que ha de dur la pinça al nas. Perquè ja m’explicarà quan va fer tal descoberta aquest prodigi de la política. Vol fer-nos creure que això de la pinça és un invent nou de trinca?. Allò d’intentar empresonar el President de la Generalitat perquè feia nosa, allò si que fou una pinça. Aleshores si que Catalunya era temuda. Tant, que la visió entre progre i feixista de l’època, va decidir tirar pel dret. Allò si que va ser una tenalla. La contundència amb la qual es va anar tramant tot allò va ser un escàndol majúscul. Carod, vols parlar de pinça?. Força una neurona i recorda.
És aquesta mena de desmemòria que un dia, pam, fa saltar de les sigles la “R” i la “C”. I no passa res. Ens hem tornat Esquerra, a seques. No sé qui realment fa la pinça a Catalunya, quan hom la tracta com si fos d’allò més accessori. De debò creu aquest homenet que és el govern d’Espanya el que ha de treure les castanyes del foc als catalans, en cas de sequera?.
Aleshores és quan Catalunya esdevé un eslògan. Una província espanyolíssima d’Espanya. No li cal cap pinça de fora per convertir-la en un tolit. Cal tenir la pinça al nas per avenir-se a rebaixar el teu país a la consideració de pueril regioneta, incapaç de fer res que no sigui rutinari i gestionat a cop de segell funcionarial. La mentalitat d’estat la hi reserva pel govern d’Espanya. No hi ha pitjor pinça que la mental.
Fer la pinça és ploriquejar quan el país reclama estar a l’alçada de les circumstàncies. Quin fart de fer el ridícul quan va passar allò del Carmel. La desgràcia l’accepto, perquè pot passar a qui sigui. El que és inadmissible, per aquell qui pensi que Catalunya és un país, que per adobar-ho aspira a viure lliure, és que el president d’aquest país no se li acudeixi altra cosa que dir que té un amic seu socialista que ens empaperarà de dòlars. I que la resta la hi posarà el govern amic. Això si que és fer una bona pinça. Això és tallar d’arrel qualsevol aspiració d’una Catalunya sobirana.
El dia que en Carod entengui que l’ordre correcte és: Catalunya, República i Esquerra, l’home començarà a veure les pinces allí on són. Mentrestant, la única que segurament coneix és la que porta al nas. Altrament, es fa difícil d’entendre com pot aguantar segons quina mena de ferum tant a prop seu.
Jo suposo que ha de dur la pinça al nas. Perquè ja m’explicarà quan va fer tal descoberta aquest prodigi de la política. Vol fer-nos creure que això de la pinça és un invent nou de trinca?. Allò d’intentar empresonar el President de la Generalitat perquè feia nosa, allò si que fou una pinça. Aleshores si que Catalunya era temuda. Tant, que la visió entre progre i feixista de l’època, va decidir tirar pel dret. Allò si que va ser una tenalla. La contundència amb la qual es va anar tramant tot allò va ser un escàndol majúscul. Carod, vols parlar de pinça?. Força una neurona i recorda.
És aquesta mena de desmemòria que un dia, pam, fa saltar de les sigles la “R” i la “C”. I no passa res. Ens hem tornat Esquerra, a seques. No sé qui realment fa la pinça a Catalunya, quan hom la tracta com si fos d’allò més accessori. De debò creu aquest homenet que és el govern d’Espanya el que ha de treure les castanyes del foc als catalans, en cas de sequera?.
Aleshores és quan Catalunya esdevé un eslògan. Una província espanyolíssima d’Espanya. No li cal cap pinça de fora per convertir-la en un tolit. Cal tenir la pinça al nas per avenir-se a rebaixar el teu país a la consideració de pueril regioneta, incapaç de fer res que no sigui rutinari i gestionat a cop de segell funcionarial. La mentalitat d’estat la hi reserva pel govern d’Espanya. No hi ha pitjor pinça que la mental.
Fer la pinça és ploriquejar quan el país reclama estar a l’alçada de les circumstàncies. Quin fart de fer el ridícul quan va passar allò del Carmel. La desgràcia l’accepto, perquè pot passar a qui sigui. El que és inadmissible, per aquell qui pensi que Catalunya és un país, que per adobar-ho aspira a viure lliure, és que el president d’aquest país no se li acudeixi altra cosa que dir que té un amic seu socialista que ens empaperarà de dòlars. I que la resta la hi posarà el govern amic. Això si que és fer una bona pinça. Això és tallar d’arrel qualsevol aspiració d’una Catalunya sobirana.
El dia que en Carod entengui que l’ordre correcte és: Catalunya, República i Esquerra, l’home començarà a veure les pinces allí on són. Mentrestant, la única que segurament coneix és la que porta al nas. Altrament, es fa difícil d’entendre com pot aguantar segons quina mena de ferum tant a prop seu.
divendres, d’abril 04, 2008
Sopar amb en Carretero
Acabo de trametre les confirmacions per assistir al sopar. Ja no queden llocs lliures. M’he dut una bona sorpresa de la quantitat de gent que hi vol venir. S’ha de dir que l’ajut de n’Elíes ha estat molt important. Ha estat un efecte de bola de neu. Pensa que rondem la setantena de persones. I entre els convidats, alguns de significatius.
Crec que serà un d’aquests actes per recordar. El bo i millor del sobiranisme, vaja. (Exagero, però tampoc gaire).
El tema serà aconseguir que les expectatives es vegin acomplertes. Crec que en Joan Carretero tindrà una gran oportunitat de poder llençar un bon missatge polític i de país. Espero que sigui molt conscient de quina mena d’auditori serà davant seu.
Jo diria que el món blogaire es caracteritza per una cosa: exigeix autenticitat. Allò que desperta interès, credibilitat, afecció, és la veritat. No hi ha tanta permissivitat amb la picaresca. El que crea adhesió als blogs és la càrrega d’autenticitat que pugui destil·lar. Quan tens la sensació que t’estan fotent el número en algun blog, el deixes de banda. Hi ha on triar i remenar i ningú pot fer-te combregar amb rodes de molí.
Molts van arribar a la vocació blogaire com a reacció. La gran decepció que va significar el curs polític en el qual entràvem amb el primer tripartit va esperonar l’obertura d’uns quants blogs. Hi ha un gran desig per tornar la política al seu lloc. Així es posa de manifest contínuament a la xarxa. Hi ha una clara voluntat de posar el país per davant els interessos de vol rasant, d’una visió miop de futur. A la xarxa aflora tot el que no reflecteix la premsa amiga, els mitjans totalment sotmesos, la docilitat dels mercenaris de la ploma. A la xarxa si que hi apareix Catalunya.
Si Carretero sap captar tota això, ens tindrà al seu costat. Serà imparable.
Crec que serà un d’aquests actes per recordar. El bo i millor del sobiranisme, vaja. (Exagero, però tampoc gaire).
El tema serà aconseguir que les expectatives es vegin acomplertes. Crec que en Joan Carretero tindrà una gran oportunitat de poder llençar un bon missatge polític i de país. Espero que sigui molt conscient de quina mena d’auditori serà davant seu.
Jo diria que el món blogaire es caracteritza per una cosa: exigeix autenticitat. Allò que desperta interès, credibilitat, afecció, és la veritat. No hi ha tanta permissivitat amb la picaresca. El que crea adhesió als blogs és la càrrega d’autenticitat que pugui destil·lar. Quan tens la sensació que t’estan fotent el número en algun blog, el deixes de banda. Hi ha on triar i remenar i ningú pot fer-te combregar amb rodes de molí.
Molts van arribar a la vocació blogaire com a reacció. La gran decepció que va significar el curs polític en el qual entràvem amb el primer tripartit va esperonar l’obertura d’uns quants blogs. Hi ha un gran desig per tornar la política al seu lloc. Així es posa de manifest contínuament a la xarxa. Hi ha una clara voluntat de posar el país per davant els interessos de vol rasant, d’una visió miop de futur. A la xarxa aflora tot el que no reflecteix la premsa amiga, els mitjans totalment sotmesos, la docilitat dels mercenaris de la ploma. A la xarxa si que hi apareix Catalunya.
Si Carretero sap captar tota això, ens tindrà al seu costat. Serà imparable.
dijous, d’abril 03, 2008
Votar en blanc
Amb motiu de les darreres eleccions es va encetar un debat, al voltant del vot en blanc. Com ja vaig dir, em sembla una pèrdua absoluta i respectable de temps. Sobre tot perquè hem de tenir en compte el context on es produeix. En un país on la salut democràtica és pletòrica, el vot en blanc seria un element d’alarma, un toc d’atenció, un avís. En una democràcia de perfil baix com la espanyola, el vot en blanc és la nota folklòrica. Digues-me, si vas decidir votar en blanc, si hores d’ara no et sents més transparent i prescindible que mai.
Als polítics els importa ben poc aquesta opció. I la premsa, al servei amatent d’un lobby polític, tres quarts del mateix. Uns i altres acaben convertint el sistema en un negociet que no té en compte lectures en clau de democràcia saludable. És per això que quan et manifestes a les urnes, ho has de fer apostant per algú. Altrament, quedes absorbit, digerit i expulsat de l’escenari. Gairebé d’immediat.
Una altra mostra del vot en blanc. En aquesta ocasió, aberrant la lectura que en fan uns i altres: polítics i camàlics amb carnet de periodista. Il·lustra perfectament aquesta democràcia de taverna que s’ha imposat com a model. Em refereixo a la polèmica suscitada al voltant de l’elecció del socialista Bono, com a president del Congreso.
S’han vist, per exemple, titulars on un polític o periodista es feia l’astorat perquè en Duran podia ser que arribes a votar en blanc. “Després de com Bono tracta Catalunya, encara hi ha qui s’ho rumia!”, es deia amb to d’escàndol. Aquesta és la lectura que et deixen sobre la taula, per rematar-la amb coses tipus “regionalista” o “botifler” o el que sigui, en forma poc amable.
Aquesta mena d’observacions només les fan aquells qui ja en tenen prou amb edulcorar el perfil baix d’aquesta democràcia. Comparar el que tu pots fer a les eleccions amb el que està fent un diputat al Congreso és, pel cap baix, frau. No és comparable. Quan es tria president del Congreso no hi ha possibilitat d’abstenir-se ni de fer-ho en blanc. Només pots votar al candidat, dipositant una butlleta amb el seu nom –en aquest cas en Bono- o no fer-ho, que és dipositar una butlleta sense el nom del candidat. No hi ha més.
Així es tria un president del Congreso. La cosa és de Sí o No. Però es manifesta en els termes que he dit. (Res comparable amb el que has fet tu mai!). Les altres interpretacions són per mirar de prendre’t la mida per enèsim cop. A veure si jugant amb la desinformació, encara es pot arribar a fer el darrer esforç per decantar el resultat a base d’intoxicar l’opinió pública. És aquest recurs de la por, dut a l’extrem, que converteix aquest sistema en una democràcia de solvència agònica.
T’ho dic ara, que no som en campanya: la regeneració o la fas tu o no la farà ningú més. Entens perquè no et pots ni permetre votar en blanc?.
Als polítics els importa ben poc aquesta opció. I la premsa, al servei amatent d’un lobby polític, tres quarts del mateix. Uns i altres acaben convertint el sistema en un negociet que no té en compte lectures en clau de democràcia saludable. És per això que quan et manifestes a les urnes, ho has de fer apostant per algú. Altrament, quedes absorbit, digerit i expulsat de l’escenari. Gairebé d’immediat.
Una altra mostra del vot en blanc. En aquesta ocasió, aberrant la lectura que en fan uns i altres: polítics i camàlics amb carnet de periodista. Il·lustra perfectament aquesta democràcia de taverna que s’ha imposat com a model. Em refereixo a la polèmica suscitada al voltant de l’elecció del socialista Bono, com a president del Congreso.
S’han vist, per exemple, titulars on un polític o periodista es feia l’astorat perquè en Duran podia ser que arribes a votar en blanc. “Després de com Bono tracta Catalunya, encara hi ha qui s’ho rumia!”, es deia amb to d’escàndol. Aquesta és la lectura que et deixen sobre la taula, per rematar-la amb coses tipus “regionalista” o “botifler” o el que sigui, en forma poc amable.
Aquesta mena d’observacions només les fan aquells qui ja en tenen prou amb edulcorar el perfil baix d’aquesta democràcia. Comparar el que tu pots fer a les eleccions amb el que està fent un diputat al Congreso és, pel cap baix, frau. No és comparable. Quan es tria president del Congreso no hi ha possibilitat d’abstenir-se ni de fer-ho en blanc. Només pots votar al candidat, dipositant una butlleta amb el seu nom –en aquest cas en Bono- o no fer-ho, que és dipositar una butlleta sense el nom del candidat. No hi ha més.
Així es tria un president del Congreso. La cosa és de Sí o No. Però es manifesta en els termes que he dit. (Res comparable amb el que has fet tu mai!). Les altres interpretacions són per mirar de prendre’t la mida per enèsim cop. A veure si jugant amb la desinformació, encara es pot arribar a fer el darrer esforç per decantar el resultat a base d’intoxicar l’opinió pública. És aquest recurs de la por, dut a l’extrem, que converteix aquest sistema en una democràcia de solvència agònica.
T’ho dic ara, que no som en campanya: la regeneració o la fas tu o no la farà ningú més. Entens perquè no et pots ni permetre votar en blanc?.
dimecres, d’abril 02, 2008
RENOVEM ERC. ARA PODEM!
Ara que hem deixat enrere les eleccions, ara comença a haver senyals de congrés. N’hi ha d’haver a ERC i també a Convergència. Són dues situacions diferents. Uns són part del govern els altres són a l’oposició. Els uns han confirmat una tendència cap al daltabaix polític i els altres ho poden dissimular millor. Els uns sense els altres són misèria i companyia. En gradacions diferents, però misèria de totes totes.
On s’ha aixecat molt de moviment ha estat a ERC. Fa dies, però. La seva política de pactes, que enterra la prioritat per l’eix nacional, ha estat una decisió més que polèmica. Primer en forma de teoria i després va transformar-se en pràctica. Moltes més coses de la gestió de govern han ajudat a dibuixar un panorama difícil de creure si només te l’expliquen. A la vista de que les grans decisions de país semblen sortir a cop de calçot, la polèmica ha estat més que servida. Dins i fora de la formació.
Han començat a néixer corrents, famílies, simpaties, fílies dins i fora del partit. Internet contribueix a engreixar el debat. I en aquest rebombori jo també he decidit prendre-hi partit.
Ara mateix no milito enlloc. Per allí on he estat sempre he acabat topant amb la sacrosanta interpretació de la ideologia. Això m’ha convertit en una bestioleta incapaç d’acceptar la visió tan subjectiva que arriba a tenir el concepte “disciplina de partit”. Perquè hi acabo topant. Normalment, quan es dona el cas que et criden a menjar “disciplina de partit”, és perquè algú li pot deixar de bullir l’olla. No pas perquè el partit o el país corrin cap perill i calgui tancar files.
En això em sento proper a en Carretero. Cal tenir unes idees, uns principis, un marc general, un sentit de la fidelitat, una visió del conjunt si vols fer política. Res a confondre amb el servilisme. Fidel o lleial no vol dir servil. I hi ha moments que les coses cal dir-les pel seu nom. Encara que no hi trobis un bri de poesia o de “disciplina de partit”. Normalment això acaba passant factura.
A en Carretero li va costar el preu de ser conseller de la Generalitat. Em mereix tot el meu respecte i tota la meva consideració. Per això crec que les persones mentalment lliures compten amb el meu suport, encara que només sigui emocional.
En Carretero prioritza l’eix nacional. Això el converteix –i suposo que a mi també- en una abominable persona de dretes. No deu les seves garrofes a cap amo. Pot ser ben lliure de prendre les decisions que consideri pertinents, perquè no les te subjectes a factors tan elevats com ara fer bullir l’olla. Significativament aquest no és el cas de cap altre candidat dins ERC. Per contrast, la resta de patums, es declara feligresa d’una visió d’esquerres i a mercè d’una retribució que li ha d’agrair al partit.
Això em porta a fer una crida a militants i simpatitzants d’ERC a donar suport a en Carretero i el Reagrupament.cat . No compten amb la visibilitat dels mitjans “convencionals”, perquè és el que acostuma a passar quan el teu pensament és crític. No disposen de mitjans econòmics ni amb la infraestructura del partit. Només tenen idees i propostes de renovació, que a la vista de les actuals aspiracions d’ERC, poden qualificar-se de “trencadores”.
De moment han renovat el lloc web i ja han obert aquest espai a facebook. Et convido, doncs, a que t’hi subscriguis. No compromet a res. No cal tenir el carnet. És totalment de franc. Segueix el que fan i, arribat el congrés, ja em diràs si són o no l’opció -cas de ser militant- per la qual apostaries.
On s’ha aixecat molt de moviment ha estat a ERC. Fa dies, però. La seva política de pactes, que enterra la prioritat per l’eix nacional, ha estat una decisió més que polèmica. Primer en forma de teoria i després va transformar-se en pràctica. Moltes més coses de la gestió de govern han ajudat a dibuixar un panorama difícil de creure si només te l’expliquen. A la vista de que les grans decisions de país semblen sortir a cop de calçot, la polèmica ha estat més que servida. Dins i fora de la formació.
Han començat a néixer corrents, famílies, simpaties, fílies dins i fora del partit. Internet contribueix a engreixar el debat. I en aquest rebombori jo també he decidit prendre-hi partit.
Ara mateix no milito enlloc. Per allí on he estat sempre he acabat topant amb la sacrosanta interpretació de la ideologia. Això m’ha convertit en una bestioleta incapaç d’acceptar la visió tan subjectiva que arriba a tenir el concepte “disciplina de partit”. Perquè hi acabo topant. Normalment, quan es dona el cas que et criden a menjar “disciplina de partit”, és perquè algú li pot deixar de bullir l’olla. No pas perquè el partit o el país corrin cap perill i calgui tancar files.
En això em sento proper a en Carretero. Cal tenir unes idees, uns principis, un marc general, un sentit de la fidelitat, una visió del conjunt si vols fer política. Res a confondre amb el servilisme. Fidel o lleial no vol dir servil. I hi ha moments que les coses cal dir-les pel seu nom. Encara que no hi trobis un bri de poesia o de “disciplina de partit”. Normalment això acaba passant factura.
A en Carretero li va costar el preu de ser conseller de la Generalitat. Em mereix tot el meu respecte i tota la meva consideració. Per això crec que les persones mentalment lliures compten amb el meu suport, encara que només sigui emocional.
En Carretero prioritza l’eix nacional. Això el converteix –i suposo que a mi també- en una abominable persona de dretes. No deu les seves garrofes a cap amo. Pot ser ben lliure de prendre les decisions que consideri pertinents, perquè no les te subjectes a factors tan elevats com ara fer bullir l’olla. Significativament aquest no és el cas de cap altre candidat dins ERC. Per contrast, la resta de patums, es declara feligresa d’una visió d’esquerres i a mercè d’una retribució que li ha d’agrair al partit.
Això em porta a fer una crida a militants i simpatitzants d’ERC a donar suport a en Carretero i el Reagrupament.cat . No compten amb la visibilitat dels mitjans “convencionals”, perquè és el que acostuma a passar quan el teu pensament és crític. No disposen de mitjans econòmics ni amb la infraestructura del partit. Només tenen idees i propostes de renovació, que a la vista de les actuals aspiracions d’ERC, poden qualificar-se de “trencadores”.
De moment han renovat el lloc web i ja han obert aquest espai a facebook. Et convido, doncs, a que t’hi subscriguis. No compromet a res. No cal tenir el carnet. És totalment de franc. Segueix el que fan i, arribat el congrés, ja em diràs si són o no l’opció -cas de ser militant- per la qual apostaries.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)