El socialisme, com exemple

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Tinc una mica la sensació que aquesta campanya passarà sense pena ni glòria. No sé, per exemple, com la poden viure a les Balears ara que una majoria insofrible popular sembla que s’ho ha d’endur tot pel davant –i pel darrera. Però a Catalunya veig que la cosa esta passant amb un to de sordina que tomba d’esquenes. No veig cap mena de passió per enlloc. Ans el contrari. L’única cuca política que belluga fa més pena que altra cosa. La desmobilització és una mal estès.

El socialisme espanyol –això és, també, el PSC- ha estat un dels fracassos més descomunals que ha proporcionat la democràcia espanyola. Ha exhaurit la credibilitat en poc menys de trenta anys d’arrossegar i repetir fins l’extenuació la mateixa mentida, haver promocionat els trepes -encara que indocumentats- i haver foragitat qualsevol bri de clarividència. Només hi queda resistint la grisor absoluta, aquella mena de rata que de ben segur s’ofegaria a les primeres de canvi fora de la vida política.

El progressisme no ha tingut masses manies a l’hora de fer manetes amb qualsevol tipus d’art obscè o la impostura. Tampoc ha gastat massa vergonya per fer-ho més o menys descarat i públic. Tot el que dictava el manual del bon esquerranós, se n’ha anat d’una ventada. El gran públic, de sobte, s’ha trobat contemplant la rebotiga d’una gran comèdia. Que coi és això del socialisme? La bomba atòmica en el camp de les afaitades.

Si us agrada el bon hardcore, us recomano ullar un trosset qualsevol del vídeo -documental, en diu la tropa de campanya... quina barra!-: “Carme Chacon: retrat d’una candidata”. (No cal dir que de l’Antologia de la desvergonya és igualment recomanable el del candidat Montilla) El rampell em va agafar de sobte, així que llegir unes chacones declaracions, on advertia els pobres mortals:"Vivim en un gran teatre, uns quants diem la veritat, i uns altres l’amaguen".

I, és clar, la presentació de l’aital candidata és memorable. Només en els dos primers minuts de “documental” –ha ha ha- ja topem amb les primeres cabrioles que fa la senyora ministra per ajustar el seu perfil al del bon practicant d’esquerres: “Vivíem a Les Corts, però el meu barri a Barcelona és el barri de Sants”. Les Corts no dona la talla per anar a rascar el vot de l’esquerranós de manual. Cal un llogarret de referència amb un segell més popular. Sants li senta de meravella a sa excel·lència. Hi ha, també, la justificació de perquè ningú no li ha vist el pèl en quatre anys per Catalunya –ni per Sants!-, tira d’avis a l’hora de reforçar el seu esperit irreductiblement d’esquerres -amb molt poca vergonya, per cert-. La mare confessa que ja li deia temps ha, que el més difícil en aquesta vida és “ser dona i d’esquerres”. Certament, contemplant-la a ella mateixa, a la seva nena ministrona i l’amiga de Les Corts que farceix la tertúlia, resulta tot un repte creure, com a mínim, el mantra de les esquerres. La Chacon i el tòpic, impossible. I ho he deixat aquí, perquè és evident que la senyora viu en un gran gran teatre.

Mireu si la cosa està perduda, que els socialistes van per Espanya ressuscitant dues velles glòries, dues faraones, que en el seu moment ja ni es van poder suportar mútuament: els camarades Gonzalez i Guerra. Dos dels consumidors més àvids de la insídia, de l’honestedat més que justeta, la barroeria, la fatxenderia i l’anticatalanisme. Dos magnífics exponents de l’Espanya de Puerto Hurraco. Aquest material, que no és apte per a cap mena de reciclatge, és el que ha de fer rebrotar la fe en l’esquerra “nacional”. (Probablement, és gràcies a aquesta mena de púrria que sobrevivim als nostres il·lusos enterradors)

No és el PP que el ha fet una guerra més bruta o acopi de més mèrits. No. Qui ha enfonsat el socialisme ha estat el mateix PSOE. Aquesta és la gran lliçó vital, de la qual el nacionalisme/independentisme n’hauria de prendre bona nota. Tanta insolvència, tard o d’hora, passa factura.