En motiu de retallar

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)


La notícia de les retallades s’està convertint en el tema estrella d’aquesta legislatura. Mentre no comenci la traca del pacte fiscal, hi ha poques altres coses de més volada que l’afany per reduir els números vermells d’un sistema que torna inviable.

Què ha passat per arribar a tals altes cotes de misèria? Se’n poden dir moltes de coses, de més o menys afortunades. Es pot carregar contra tal o qual teoria econòmica. Contra la classe política en pes. Contra l’etern enemic, Espanya. Contra la gran banca i el capitalisme salvatge. Contra tantes i tantes coses, que en darrer terme són la cançoneta filfa de sempre, hi hagi o no hi hagi crisi galopant a l’horitzó. Hom pot, fins i tot, experimentar la temptació de pujar al carro de la indignació.

Però són poques les veus que apel•len, a més, a la responsabilitat imputable directament al conjunt. Aquesta ciutadania que era la receptora d’un conte de fades, així que ha tingut oportunitat, ha actuat amb la mateixa infàmia que només era pròpia de les classes riques. Hem anat esbombant no sé quants d’altres clixés i així poder amagar les males conductes individuals que posaven en perill tot aquest miracle anomenat estat del benestar.

A mi em fan molta gràcia aquells que clamen contra l’especulació i l’avarícia dels banquers. Coi, la bombolla immobiliària només la van inflar caixes i bancs? No. Ha pesat –i molt- el paper del ciutadà “normal”, que quan posava a la venda una propietat immobiliària en volia treure el màxim. Aspirava -com qualsevol altre especulador-cobrar a preu d’or el que en realitat no era més que una vulgar tifeta. Ara, el rang de dolent ja està tòpicament assignat: poderosos, banquers, capitalistes i altra mena de salvatges, com ara els americans. I així, el ciutadà “normal” pot anar fent la viu-viu amb la consciència més que tranquil•la i sense passar cap escorcoll.

Les retallades en el camp de la sanitat pateixen del mateix mal. No apunten a l’abús fet pel conjunt, que ha dut el sistema directe cap el col•lapse. Els uns perquè no posen límits al servei, a més de prescriure proves inútils o medicaments a pacients, als quals en realitat només correspondria engegar a Mart. Els altres per forçar la relació metge-pacient a partir de la fal•làcia que és el ciutadà “normal” qui paga tota la festa a través dels impostos. En comptes de vetllar per fer-lo sostenible, durant molt de temps la ciutadania ha tractat el recurs amb ben pocs miraments i molta exigència. Per exemple, no hi ha casa en el nostre país –i en el veí- que el calaix dels medicaments no estigui a vessar. O el poc cas que hom dispensa al dictat d’un metge, probablement perquè obtenir-lo “no costa res”. És més, pel ciutadà “normal” ja és un clàssic discutir el parer mèdic!. Aquest “fenomen” sol, té un cost ocult de dimensions galàctiques. El resultat és que surt caríssima l’actitud bufa –i poc honesta- del conjunt que conformen receptors i dispensadors del sistema.


Aquest comportament tan miserable -des d’un punt de vista col•lectiu- és molt perillós. Carregar el mort a tercers és la via fàcil per justificar l’injustificable. L’absència de crítica o de rigor individual pel que respecta a tot allò que és públic, demostra la incapacitat per fer viable qualsevol projecte ambiciós de país.

Necessitem lideratges polítics forts, en moments difícils com els presents. Però el lideratge és un guió dirigit des d’una elit. No serveix de res si, després, el conjunt actua de forma poc honesta, creient que gaudeix d’una impunitat a prova de bombes. Cosa altament incerta. I aquí només vull apuntar cap el que és una evidència: com més sostingudament amaguem el cap sota l’ala, més trigarem a convertir qualsevol somni en realitat.