Passa el temps

Com cada dilluns, nova entrada. És aquesta, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Topar amb el de sempre: Espanya

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

“Corredors” per a tots
Ningú no m’ha de convèncer de la importància que té l’economia en les nostre vides. Tot el que sigui invertir esforços en garantir un futur econòmicament més viable ho trobo altament recomanable. No sóc cap descregut en aquesta matèria, ans el contrari. Tinc en l’economia posada tota la meva fe. De moment, és l’únic factor que esfondra imperis i que redibuixa fronteres en els mapes polítics.

Entenc, doncs, el cúmul d’energies abocades en això del “corredor mediterrani”. Certament, hauria de significar una infraestructura de primer ordre per al nostres país -i rodalies. És un eix on l’economia ha d’experimentar una revifada notable. El dia que sigui una realitat, és clar. I aquí és on rau el problema.

Una Espanya que frega el model grec de gestió de la cosa pública és qui té la darrera paraula en aquest festival de “corredors” –i “dos huevos duros”- que ha muntat de cara Europa. Es veu d’una hora lluny l’enèsima presa de pèl espanyola que s’està gestant, mentre la nostra classe política fa com si acabéssim de sortir de l’ou. Tanta celebració perquè el traçat del “corredor” mediterrani ja figura en algun dossier funcionarial europeu, és francament excessiva. Sabem que és Espanya qui ha de prendre les decisions finals. En l’Europa dels Estats -la dels grisos funcionaris-, Catalunya té ben poc a celebrar. Sinó, temps al temps.

Canviar de discurs o canviar de psicòleg
Deia ahir en Nicolas Sarkozy, en aparició conjunta amb la cancellera alemanya Angela Merkel, que Espanya ja no és a la primera línia de la crisi. Això és gràcies als enormes esforços que ha fet el govern d’en ZP i a l’alt sentit de responsabilitat mostrat per l’oposició, encarnada pel Sr. Rajoy. Reflecteixo sempre el parer del mandatari francès, que consti.

En aquesta percepció de l’assumpte, CiU queda missing en combat. Probablement és la formació que ha evitat fer descarrilar l’euro, perquè salvar Espanya en determinats moments volia dir això precisament. I la medalla se l’endu en Rajoy, que per arribar a la Moncloa hagués fet saltar la moneda europea i el que fes falta!

Aquesta és l’Europa dels Estats, un club on no hi té cabuda res que no sigui carcanada estatal. En Duran ja pot anar presumint d’europeisme, d’alt sentit d’Estat, d’anar de sacrifici en sacrifici per apuntalar Espanya. Obtindrà com a resposta el buit més cruel que li pot obsequiar la política.

Som davant d’un moment històric, que reclama un tombant en el discurs. Després de trenta anys d’experiència ja no es pot exhibir la vella cançoneta de ser “decisius a Madrid”. Ha d’haver algun missatge nou, renovat, i molt en sintonia als nous temps.

La política catalana a Espanya mostra un resultat desolador. Han fracassat estrepitosament els socialistes –recordeu la darrera presa de pèl monumental que fou allò del “gobierno amigo”?-, són un fracàs –o estafa- encara més espectacular els escolanets del PP que corren per aquí i és una història condemnada a l’abisme intentar alguna versió més degenerada del “peix al cove”. O apuntem més amunt, benvolgut Duran, o anem directes al psicòleg a veure què aconsella un professional de cara a marcar paquet realment.

La llana de la indignació

Ja es pot llegir el nou post, a l Bloc Gran del Sobiranisme. Com cada dilluns. És aquest.

Bona setmana!

Espanya porta les de guanyar

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

La política catalana corre el perill d’acabar resultant poc més que una oferta a exhibir dins el repertori de Port Aventura. Molt de soroll, molt de foc d’encenalls, molta comèdia i a l’hora de la veritat grates una mica i només hi trobes cartró pedra.

Hi ha escenes, com aquesta de les pagues extres dels funcionaris, que són ben bé d’òpera bufa. O aquella altra, consistent en retallar la dels membres del govern. Tot això ens situa en una divisió nacional insultantment “low cost”. Certament, la crisi fa estralls. Ara s’ho endu tot per endavant. Però no és motiu suficient com per donar corda a un estil “xavista” a la catalana. Retallem sous o replantegem el sistema? Senyories, vostès mateixos.

En aquest marc insofriblement de política-fireta ha estat notícia el retrobament entre la colla reagrupada i la nova (?) ERC. I com era més que previsible, SI encara no ha vist la llum.

Hem assistit, també, a escenes nogensmenys espelusnants. Hem descobert un Duran i Lleida tocant els bongos. Sabíem que tocava moltes altres tecles, però això de la percussió ha estat una troballa. Clar què, en campanya, qualsevol numeret esdevé factible.

La que s’acosta està més que decidida. Com ja és costum, des que Espanya va reintroduir formalment el sistema democràtic en els afers de la política. Però cada cop que n’arriba una de nova, Catalunya està una mica més defenestrada. Això és en part culpa d’aquest sistema, on les majories espanyolistes tenen sempre les de guanyar -i tota la resta només pot exercir el paper de florero-.

Però no hem d’oblidar tampoc l’ínfim sentit d’estat que han mostrat les forces catalanes, a l’hora de plantejar propostes que condueixin a reforçar el tremp del país. L’actual feblesa política nostra és en bona mesura provocada per una actuació entesa en clau de partit i, per tant, en benefici estrictament d’Espanya i el seu espanyolisme.

En comptes de promoure coalicions de vol rasant, potser seria hora de pensar en propostes bastant més transversals. Faria bastant més de goig descobrir que els nostres polítics, a més de tocar-se els bongos, comencen a treballar per construir espais de trobada molt més amples i en clau radicalment catalana.

No serveix de res, absolutament de res, ser el polític més ben valorat d’Espanya o refer els ponts amb una grapada d’ex camarades de partit. Davant l’ofensiva anticatalana que impepinablement vindrà després del ball electoral, el que s’hauria de trobar l’espanyolisme -de dretes en sintonia amb el d’esquerres- és amb una Catalunya reforçada portes endins.

Tots aquest numerets de política ficció ens els acabarem menjant amb patates. No s’hi valdrà ja tornar a expel•lir els retrets de sempre. Cada cop que venen eleccions espanyoles les encarem amb una posició de debilitat més gran. I ho serà més un cop hi hagi nou govern, perquè allò que som incapaços de fer a Catalunya, l’espanyolisme ho té claríssim. Gràcies a tanta frivolitat política no ens quedarà ni l’aigua.

En motiu de retallar

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)


La notícia de les retallades s’està convertint en el tema estrella d’aquesta legislatura. Mentre no comenci la traca del pacte fiscal, hi ha poques altres coses de més volada que l’afany per reduir els números vermells d’un sistema que torna inviable.

Què ha passat per arribar a tals altes cotes de misèria? Se’n poden dir moltes de coses, de més o menys afortunades. Es pot carregar contra tal o qual teoria econòmica. Contra la classe política en pes. Contra l’etern enemic, Espanya. Contra la gran banca i el capitalisme salvatge. Contra tantes i tantes coses, que en darrer terme són la cançoneta filfa de sempre, hi hagi o no hi hagi crisi galopant a l’horitzó. Hom pot, fins i tot, experimentar la temptació de pujar al carro de la indignació.

Però són poques les veus que apel•len, a més, a la responsabilitat imputable directament al conjunt. Aquesta ciutadania que era la receptora d’un conte de fades, així que ha tingut oportunitat, ha actuat amb la mateixa infàmia que només era pròpia de les classes riques. Hem anat esbombant no sé quants d’altres clixés i així poder amagar les males conductes individuals que posaven en perill tot aquest miracle anomenat estat del benestar.

A mi em fan molta gràcia aquells que clamen contra l’especulació i l’avarícia dels banquers. Coi, la bombolla immobiliària només la van inflar caixes i bancs? No. Ha pesat –i molt- el paper del ciutadà “normal”, que quan posava a la venda una propietat immobiliària en volia treure el màxim. Aspirava -com qualsevol altre especulador-cobrar a preu d’or el que en realitat no era més que una vulgar tifeta. Ara, el rang de dolent ja està tòpicament assignat: poderosos, banquers, capitalistes i altra mena de salvatges, com ara els americans. I així, el ciutadà “normal” pot anar fent la viu-viu amb la consciència més que tranquil•la i sense passar cap escorcoll.

Les retallades en el camp de la sanitat pateixen del mateix mal. No apunten a l’abús fet pel conjunt, que ha dut el sistema directe cap el col•lapse. Els uns perquè no posen límits al servei, a més de prescriure proves inútils o medicaments a pacients, als quals en realitat només correspondria engegar a Mart. Els altres per forçar la relació metge-pacient a partir de la fal•làcia que és el ciutadà “normal” qui paga tota la festa a través dels impostos. En comptes de vetllar per fer-lo sostenible, durant molt de temps la ciutadania ha tractat el recurs amb ben pocs miraments i molta exigència. Per exemple, no hi ha casa en el nostre país –i en el veí- que el calaix dels medicaments no estigui a vessar. O el poc cas que hom dispensa al dictat d’un metge, probablement perquè obtenir-lo “no costa res”. És més, pel ciutadà “normal” ja és un clàssic discutir el parer mèdic!. Aquest “fenomen” sol, té un cost ocult de dimensions galàctiques. El resultat és que surt caríssima l’actitud bufa –i poc honesta- del conjunt que conformen receptors i dispensadors del sistema.


Aquest comportament tan miserable -des d’un punt de vista col•lectiu- és molt perillós. Carregar el mort a tercers és la via fàcil per justificar l’injustificable. L’absència de crítica o de rigor individual pel que respecta a tot allò que és públic, demostra la incapacitat per fer viable qualsevol projecte ambiciós de país.

Necessitem lideratges polítics forts, en moments difícils com els presents. Però el lideratge és un guió dirigit des d’una elit. No serveix de res si, després, el conjunt actua de forma poc honesta, creient que gaudeix d’una impunitat a prova de bombes. Cosa altament incerta. I aquí només vull apuntar cap el que és una evidència: com més sostingudament amaguem el cap sota l’ala, més trigarem a convertir qualsevol somni en realitat.