Topar amb el de sempre: Espanya

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

“Corredors” per a tots
Ningú no m’ha de convèncer de la importància que té l’economia en les nostre vides. Tot el que sigui invertir esforços en garantir un futur econòmicament més viable ho trobo altament recomanable. No sóc cap descregut en aquesta matèria, ans el contrari. Tinc en l’economia posada tota la meva fe. De moment, és l’únic factor que esfondra imperis i que redibuixa fronteres en els mapes polítics.

Entenc, doncs, el cúmul d’energies abocades en això del “corredor mediterrani”. Certament, hauria de significar una infraestructura de primer ordre per al nostres país -i rodalies. És un eix on l’economia ha d’experimentar una revifada notable. El dia que sigui una realitat, és clar. I aquí és on rau el problema.

Una Espanya que frega el model grec de gestió de la cosa pública és qui té la darrera paraula en aquest festival de “corredors” –i “dos huevos duros”- que ha muntat de cara Europa. Es veu d’una hora lluny l’enèsima presa de pèl espanyola que s’està gestant, mentre la nostra classe política fa com si acabéssim de sortir de l’ou. Tanta celebració perquè el traçat del “corredor” mediterrani ja figura en algun dossier funcionarial europeu, és francament excessiva. Sabem que és Espanya qui ha de prendre les decisions finals. En l’Europa dels Estats -la dels grisos funcionaris-, Catalunya té ben poc a celebrar. Sinó, temps al temps.

Canviar de discurs o canviar de psicòleg
Deia ahir en Nicolas Sarkozy, en aparició conjunta amb la cancellera alemanya Angela Merkel, que Espanya ja no és a la primera línia de la crisi. Això és gràcies als enormes esforços que ha fet el govern d’en ZP i a l’alt sentit de responsabilitat mostrat per l’oposició, encarnada pel Sr. Rajoy. Reflecteixo sempre el parer del mandatari francès, que consti.

En aquesta percepció de l’assumpte, CiU queda missing en combat. Probablement és la formació que ha evitat fer descarrilar l’euro, perquè salvar Espanya en determinats moments volia dir això precisament. I la medalla se l’endu en Rajoy, que per arribar a la Moncloa hagués fet saltar la moneda europea i el que fes falta!

Aquesta és l’Europa dels Estats, un club on no hi té cabuda res que no sigui carcanada estatal. En Duran ja pot anar presumint d’europeisme, d’alt sentit d’Estat, d’anar de sacrifici en sacrifici per apuntalar Espanya. Obtindrà com a resposta el buit més cruel que li pot obsequiar la política.

Som davant d’un moment històric, que reclama un tombant en el discurs. Després de trenta anys d’experiència ja no es pot exhibir la vella cançoneta de ser “decisius a Madrid”. Ha d’haver algun missatge nou, renovat, i molt en sintonia als nous temps.

La política catalana a Espanya mostra un resultat desolador. Han fracassat estrepitosament els socialistes –recordeu la darrera presa de pèl monumental que fou allò del “gobierno amigo”?-, són un fracàs –o estafa- encara més espectacular els escolanets del PP que corren per aquí i és una història condemnada a l’abisme intentar alguna versió més degenerada del “peix al cove”. O apuntem més amunt, benvolgut Duran, o anem directes al psicòleg a veure què aconsella un professional de cara a marcar paquet realment.