Catalunya i... ooolè!

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

A partir d’avui comença una Catalunya lliure de curses de braus. Una de les fites més grans que ha aconseguit aquest país per posar a lloc un dels clixés més refotudament espanyols. Qui vulgui curses de braus, que se’n vagi a l’estranger. Ara només queda engegar a Mart tota la iconografia que encara ronda per les botigues txusqueres de souvenirs. Les manoles amb farbalans i els braus -que al final acaben damunt d’algun televisor- han de ser definitivament extirpats del nostre imaginari col•lectiu. Si ens hem de presentar al món, que sigui amb Gaudí o Dalí o amb la barretina i el porró. Tenim mil collonades amb denominació d’origen, abans que haver de recórrer a qualsevol forma de producte espanyolista. Hi ha carcamalada que pugui superar un objecte amb els colors blaugranes? Qui vulgui segons quina meravella, que se’n vagi a l’estranger.

Els braus, doncs, estan de sort a casa nostra. Els ha tocat certament la grossa. Però en aquest tràmit, a més, ens hem trobat amb escenes d’histèria espanyolista, que mai hagués pogut imaginar. Posats a haver de suportar tanta caspa espanyolista per decret, he de reconèixer que he rigut molt veient les lectures que alguns prohoms de la causa pàtria han vist en tot aquest afer.

Començant pels mateixos “toreros” -carn de perfecte analfabet-, que han fet declaracions d’una lucidesa inhabitual. Serafín Marín, per exemple, ahir afirmà: “tenemos(?) un sector independentista que está gobernando y no quiere símbolos españoles”

Aquest tros de soca ni deu saber que tot això és fruit d’una iniciativa popular, engegada per un ciutadà argentí resident a Barcelona. Vull dir que ben probablement si una mà tacada de nacionalisme català hi hagués portat la iniciativa, de ben segur que de seguida en sortiria una altra, encara més nacionalista –i més progre- que hagués fet mans i mànigues per avortar l’operació. Ni aquest torero ni tota la caterva de –suposats- periodistes, polítics, opinadors professionals, liberals de vol rasant, altres impostors i quasi profetes, no volen saber res d’aquell argentí que un dia va ser presa del rampell animalista. Aquesta prohibició els proporciona cobertura per embestir altre cop contra tot allò que es mou en forma quatribarrada. Talment com un bou, així que veu el primer capot rosat, perden el món de vista.

Un país que maltracta els animals i d’això en fa espectacle és un país anormal. Tot el lirisme abocat en la defensa d’aital festa em sembla lamentable. Me’n refot bastant si empelta o no amb cap tradició genuïnament catalana. Avui trobar el gaudi a base de maltractar cap bèstia em sembla del tot censurable. Mil anys d’història ens han de servir per alguna cosa més que substituir els parracs dels nostres predecessors pels coi d’Iphone. L’oci, amb mil anys, també ha experimentat una gran varietat de formes i escales. Així com se li suposa a la sensibilitat humana.

Aquells pro-taurins que avui lamenteu la decisió del Parlament, podeu trobar gran consol llegint les cròniques de l’ABC, La Razón o escoltant Intereconomia. Unes quantes racions d’aquest xarop d’estopa i estic segur que aviat vindreu a les meves. Només per això, ja valia la pena haver prescindit de les “corrides”. Llàstima de no haver-ho sospitat molt abans. Muuuuu!!!

Classes d’idiota

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Passa que l’idiota és vostè
La setmana passada era moment de celebració patriòtica. En comptes d’això, vam arribar a escoltar una de les declaracions més desafortunades que s’han fet en nom de l’independentisme. Titllar d’idiota a la bossa més gran de separatisme que corre per aquest país és una magnífica forma d’enfonsar la causa. En comptes d’abundar en l’autocrítica per tal de veure com es poden millorar uns resultats prou desastrosos, la recepta emprada és la fàcil –i molt espanyola, per cert-: empastifar els altres. Ara, jo dubto que tal pensada doni masses rèdits. Es poden ser moltes coses, però no tan suficientment idiota com per decidir votar a qui directament t’insulta. Tant malament encara no estem.

Passa que vostè no té un pèl d’idiota
Aquest cap de setmana Esquerra ha triat nou president. En Junqueras ha aconseguit sortir escollit president amb un suport majoritari del seu partit, així com el seu candidat a les espanyoles, que ha doblat a l’altre aspirant, un exemplar de la vella guàrdia.

En Junqueras gasta bastant més d’intel•ligència com per suposar idiota tothom que decideix no votar-lo. Deia ell: “en la vigília de la victòria haurem de tenir la ma estesa”. Difícilment una ocurrència com aquesta pot ser compatible amb la de l’insult gratuït.

Aquest home pot fer una gran feina, perquè mentalment no està subjecte al jou clàssic del sectarisme. Té una visió més lúcida del que estem acostumats a veure en l’independentisme oficialitzat. Pocs són els excessos que se li coneixen, per no dir cap. Molta és la capacitat demostrada per construir ponts amb l’objectiu de sumar per la causa que defensa, que també és la nostra. Aquest estil de fer política fa temps que una majoria l’espera.

Passa que aquests tampoc han fet l’idiota. De moment.
Hi ha la gran bossa de vot independentista dipositada a CiU que espera el seu moment. Això és: trobar la versió política que posi per davant els interessos de país a els ideològics o els de partit. En teoria això hauria de ser el fonament on reposés tota la teoria independentista d’una formació que se’n declari com a tal.

A l’hora de la veritat no es pas així. Hem assistit a molta efervescència separatista, a molta cridòria i ha poca traducció política de tot aquest enrenou. Per això CiU s’acaba lucrant d’un vot que en realitat no el mereix. Però la coherència del seu discurs fa que molta gent es decanti per ells abans que fer-ho per una altra opció desacomplexadament independentista.

Podria ser que la victòria que ara mateix li toca gestionar a la federació nacionalista (una conjuntura rematadament desastrosa, un PP abrasiu i amb efectes devastadors i el canvi de rumb que sembla iniciar ERC amb en Junqueras) li surti molt cara. Pocs seràn els avenços que experimentarem com a país i, en canvi, el nivell de frustració nacional sembla disparar-se fins a quotes impensables. És justament en aquesta retorçada combinatòria que auguro un bon futur al recentment escollit president d’ERC.

Els uns que no saben fer res més que l’idiota. Els altres que juguen amb foc, sense tenir massa clar que tant el cove com el peix se n’han anat a fer punyetes. Conclusió: totes li ponen a en Junqueres, hores d’ara.

Tragèdia de l'11S: Badalona

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

(Nombre d’habitants, segons dades del 2010:
Barcelona: 1 619 337. Tarragona: 134 737. Lleida: 137 387. Girona: 96 236.
L’Hospitalet: 258 642. Badalona: 218 886. Sabadell: 207 338. Terrassa: 212 724. Mataró: 122 905)

A mi el tema “Badalona” em fa més por que una pedregada. No per mor de l’alcalde que avui hi tenen, sinó per la mena de reacció que ha provocat. Aquesta no és una ciutat qualsevol de Catalunya, sinó la tercera quant a població. Demogràficament parlant –i amb tot el respecte-, Tarragona, Lleida o Girona al seu costat fan riure, tot i lluir la condició de “capital de província”. Badalona quasi les duplica amb escreix. Passa que és tan a tocar de Barcelona que tot el seu brogir sempre resta esmorteït. Qualsevol comparació amb Barcelona no aguanta. Però el de Badalona no és un assumpte menor.

Ens hem entrampat i escalfat amb afers molt greus, en aquests darrers dies. Una cosa és la democràcia que ens dispensa Espanya als catalans: Estatut, Finançament, Immersió lingüística. Una de ben diferent és la que resulta fruit d’unes eleccions, de forma neta i justa i que s’esdevé dins el país. En un cas i altre, hem de descobrir que podem fer cap en el mateix atzucac? Ens pot fer el mateix mal allò que ens arriba de dins o de fora?

El PP a Catalunya és una formació que es troba en vies d’expansió. D’una banda, beu directament de les fonts socialistes (d’on brolla de tot menys aigua clara. No oblidem que és al PSOE català on va veure la llum aquesta cosa dels Ciutadanos). D’altra banda, els populars comencen a tenir una visibilitat mai vista a Catalunya, perquè han esdevingut formació de govern.

I aquí, una part de la “culpa” la hi podem donar a la victòria de CiU, que tot i ser gran és, a més, prou insuficient. Tant com per haver de dependre de tercers. Però una altra part d’aquesta “culpa” prové de la resta de partits, d’aquells que en major o menor grau es declaren “catalanistes”. La seva visió de la política, que prima l’eix ideològic per damunt el nacional, converteix qualsevol petit escull en una vertadera muntanya. CiU arriba per eliminació als braços del nacionalisme espanyol. Tornem, doncs, a quedar-nos políticament molt tocats, sobretot davant Espanya.

Ancorar CiU cap al PP és d’una inconsistència moral difícil de justificar. I de pair. Aquí, repeteixo, hi prendrem mal tots: els qui volem la independència, els qui volem avançar cap a cotes més altes d’autogovern, els qui volem respostes contundents davant cadascun dels atacs a la nostra dignitat, els qui volem viure en una democràcia oxigenada, els qui tenim ambició sana de prosperar sense haver de pidolar allò que, d’altra banda, és nostre. CiU amb l’únic i enverinat recolzament del PP va camí del desastre, que anirà més enllà del seu compte particular de resultats. Si CiU fracassa en aquesta legislatura, viurem un rebrot de l’espanyolisme dur com mai hem tastat. Un PP en ascens a casa nostra garanteix el principi de la fi de Catalunya, com a realitat nacional. Una entesa a la basca només és qüestió d’aritmètica política. Res a veure amb aquestes palles mentals que es fot l’esquerra catalana i de progrés (!?), que només ha servit per marcar gols en pròpia porta.

Ahir el PP va decidir -perquè pot- esborrar qualsevol acte oficial d’afirmació nacional catalana, el dia 11 de setembre (a veure, per exemple, què passarà amb el dia de la Raza!) i en la tercera ciutat més important del país. El tema no és menor i en funció de la lectura que en fem tots plegats hi haurà motius per pensar en que tot és possible o, ben al contrari, que amb en Barrera va morir quelcom més que un ex president. Em demano si sabrem estar a l’alçada de les circumstàncies, ara que encara som a temps de poder fer grans revolucions i ara que el vent bufa al nostre favor. És per això que avui encara goso cridar convençudament: “Visca Catalunya Lliure!” Per què ho crec possible. I per què només depèn de nosaltres.

Després de trenta anys

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Setmana marcada per dos fets: la reforma de la constitució i l'auto del TSJC que insta a la Generalitat a incloure el castellà com a llengua vehicular a les aules.

Sobre la reformeta, hi ha dues coses que em semblen remarcables. La primera és que després de trenta anys d’anar marejant la perdiu espanyola, de bramar que era entre sagrada i reconsagrada, a l’hora de la veritat ha resultat que només cal fer espetegar els dits i la Constitució dels espanyols entra en procés de reforma. Això sí, en absència de referèndum no fos cas que un excés de democràcia pogués capgirar el resultat desitjat. Però no tothom té la capacitat d’engegar el procés. Han estat la Sra. Merkel i el Banc Central Europeu els que han donat l’ordre, cosa que em fa pensar en quina mena de filfa s’ha convertit la “sobirania” espanyola. Calia un gest contundent de cara aconseguir la confiança dels mercats. És a dir, d’aquells que tenen a bé subvencionar aital sobirania. El que abans era feina dels tancs ara és patrimoni de l’economia. Les guerres ja no s’estilen. Ara és l’economia la que fa saltar les fronteres dels Estats i permet la lliure circulació d’homes –i de capitals!-.

És per això que hem de començar a tenir més present la qüestió econòmica a l’hora de plantejar la separació, on sigui. Els drets trepitjats, l’incompliment de la llei, el dèficit democràtic que es respira a Espanya, tot això i més, és una causa que en el millor dels casos acaba impecablement arxivada. En canvi, el plantejament d’una Espanya esmicolada en ares de garantir una autosuficiència econòmica és tota una altra cosa. L’Estat espanyol li costa una fortuna a Europa!. Ben explicat a la Merkel, el tema pot acabar amb un nou espetec de dits. Deixem-nos, doncs, de fer el ploramiques i aprofitem la feblesa moral, material i política d’Espanya. Ara el vent bufa en favor nostre.

La segona cosa destacable en vistes de com s’ha ventilat aquest afer és el paper fet per en Duran. Tot i seguint pensant que és el millor polític que ara mateix campa per Las Cortes Generales, li cal una revisió a fons del seu paper a Madrid.

Després de certificar com ha anat tot plegat, resulta una mica grotesc això de descobrir que els espanyols han deixat de banda Catalunya i que s’ha trencat l’esperit constitucional del 78. Hi ha algú, hores d’ara, que sospiti això o una majoria aclaparadora n’estava ja més que convençuda?

Fa dies que les tàctiques i tactiquetes s’han vist desbordades. Ha passat massa temps com per creure que la negociació, el pacte, la lleialtat institicional i financera, són valors respectats a parts iguales, quan parlem d’Espanya i Catalunya. Els fets s’entesten a dir tot el contrari. Espanya pateix tal dèficit democràtic que ha ensorrat qualsevol bri de credibilitat. Si ho saben a Alemanya, aquí ja n’hauríem d’estar de tornada. El Sr. Duran i tot aquests tripijocs propis d’una intensa però inútil vida cortesana comencen a resultar fruit del passat més que objecte de futur.

Hem apurat tota la combinatòria política possible. Han passat trenta anys, amb la consegüent experiència, i ens hem quedat amb bastant més que un pam de nassos. El peix al cove és un recurs que ha quedat totalment desballestat per la força dels fets. Després de la lliçó magistral que l’Estat va aplicar-nos en motiu de l’Estatut, calia haver tret conclusions sobre el què pot donar de sí la condició d’espanyola per a Catalunya. És hora de començar a repensar el discurs i la tàctica. Trenta anys no passen de franc ni per tot un senyor Duran.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/