Sobre la tradició catalana dels braus

El professor Bibiloni ha fet aquest article. Molt recomanable. Fes-ne difusió!

A la meva sort

Avui la meva dona i el meu fillet m’han deixat abandonat a la meva sort, a trenta tres graus que peten al Maresme. M’he plispat una ampolla de cava i una altra de vi rosat amb un punt d’agulla, per aquest ordre. Ara n’acabo de posar una altra a la nevera. Tot i que hi diu Vinho Verde D.O.C. –vi portuguès-, parlo d'un nou rosat. El productor ha tingut el detall d’advertir que “deve beber-se muito frio”. No em puc torbar, doncs. Tinc previst veure “Do the right thing”, de l’Spike Lee. Seria una llàstima que la copeta no tingués el punt de fred que toca.

Independentisme sense complexos

Ja pots llegir el nou post. És al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Qüestió de txuleria

En un dia frenètic de molt activisme ens van aturar tres, quatre o cinc unitats de la Polícia Nacional. (Era un temps on els mossos només servien per guardar museus i andròmines oficials i rarament hi podies topar pel carrer). Ens van encerclar per tal que el nostre cotxe no tingués opció de sortir escopetejat així que hi hagués una escletxa o una negligència. Ens van fer obrir la part del darrere de l’automòbil, van trobar la nostra artilleria pesada: uns cartells on hi deia alguna cosa com aquesta: “Rotula en català i et posaràs una medalla”. Era una època de febre preolímpica. I un tiparracu, guarnit de Polícia Nacional i amb pistola reglamentaria ens va dir: Y esto de la medalla, que significa? I li ho vam explicar, en una versió bucòlica i mentalment sostenible. Quatre cotxes de la Polícia Nacional, amb les corresponents llums de les sirenes parpellejant a la vegada i l’aquelarre format per tots els seus ocupants, fan molt de respecte. I tant bé els ho vam contar que aquell home curiós i armat, va respondre alleugerit: “A mi ya me parece bien que los pueblos tengan sus cosas y eso...” I va demanar, de bon rotllo: Cuantos sois realmente? I el meu amic, que és més flemàtic que jo, que és d’Unió, que per tant n’ha vist de tots colors, que va treure un puro dels grossos, que va encendre’l amb molta perícia d’una sola xuclada que li va arribar a l’ànima i que un cop va haver tret dels seus pulmons una immensa cortina de fum, li va respondre: “si me permite la txuleria, somos los suficientes”.

I és curiós que em vingui aquesta vivència tot llegint la vicepresidenta Fernandez de la Vega, quan diu que en Montilla i en ZP cercaran les "vies jurídiques" per "canalitzar" el "sentiment identitari i la voluntat d'autogovern" de Catalunya. Un cop ens han encerclat i a cop de pistola, reglamentària, torno a sentir allò amb posat bonrotllista de que “esta bien que los pueblos tengan sus cosas y eso...” Que sembla ser hi ha marge per aconseguir tenir-ho. I una gran majoria que també la tens al damunt per no deixar-te moure ni un dit. Això és Espanya i tot el que pot donar de si la seva versió de la democràcia. Falta veure si a nosaltres encara ens queda txuleria suficient.

L'Escola Millet

Dilluns sortirà aquest nou post. Al Bloc Gran del Sobiranisme. A partir de dos quarts d'una.

Molt bona setmana!

Les putes i el sentiment de nació català

Tot en un mateix sac. La forma com tracta la informació El Público em sembla molt simptomàtica de com veuen les putes i els catalans. Amb tot el talante que vulguis, però tots en el mateix sac. Vet-ho aquí.

Sobre el dia després

Ja es pot llegir el nou post que ha sortit publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Comença un altre cicle

Jo també hi vaig ser.

Declaració dels expresidents

Declaració dels expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i del Parlament, Heribert Barrera i Joan Rigol

Sort de la iniciativa privada!

Diu el titular de la notícia: “10-J.- Els partits veuen ridícula la polèmica però segueixen sense consens a tres dies de la marxa”. Sembla ser que el problema és d’incompatibilitat entre el lema de la convocatòria i el president de la Generalitat.

Em costa de comprendre aquest afer. Perquè estem parlant d’una iniciativa que promou una entitat privada, d’allò que en diem la societat civil. Per més que sigui Òmnium, per quins set sous el president de la Generalitat ha d’anar a remolc d’una institució privada?

Em costa encara més de comprendre, després de tot el que ha durat aquest culebrot, que el Parlament o el mateix president de la Generalitat no liderin des del minut zero una resposta contundent contra la retallada feta pel TC. Si la sobirania popular catalana no té validesa en un Estat aparentment democràtic, vol dir que el Parlament català -que és el txiringuito on reposa aquesta sobirania- ja pot plegar veles. No pas perquè l’Estatut que d’allí va sortir no té res a veure amb el que van aprovar a Las Cortes, no. Sinó perquè el que allí s’aprova, legisla o dicta, no té cap mena de validesa moral vist en el que s’ha convertit la nostra sobirania popular.

Si resulta que davant d’un fet d’aquesta gravetat qui ha de donar la resposta política en nom del poble de Catalunya és una entitat privada, tot l’honorable que tu vulguis, més al meu favor. Més motius per pensar en que les institucions més altes d’aquest país són un txiringuito més que prescindible. Sembla que funcionin de meravella quan no les necessites absolutament per res.

TOTS A LA MANIFESTACIÓ!

M'arriba aquest missatge, d'una amistat que milita a Convergència. El deixo penjat aquí, perquè el seu contingut no solament interessa a la gent amb carnet.
************************************************************************************

Benvolgut company, benvolguda companya,

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Artur Mas

Toca treure el nas

Dintre de mitja hora ja es podrà llegir un nou post, el del Bloc Gran del Sobiranisme. Com cada dilluns. Molt bona setmana!

Progressar correctament

Hem anat a veure uns amics. Hem fet un dinaret lleuger i saludable com feia temps que no passava. Hem tastat vi portat directament de l’Alguer. He fullejat algun passatge de “El malson”. Ha fet un bé de Déu de dia. Ha bufat mestral, ponent, garbí... bé, tant se val: ha bufat de valent. He fet una becaina, en companyia de la senyera. M’ha sentat de meravella. La bandera catalana ha voleiat incansablement i la llum del dia s’hi reflectia espurnejant. He fet notar que la intempèrie l’ha castigada i molt. I m’han respost immediatament: tenim encarregada una estelada. El proper cop que vingueu ja la hi trobareu.