dijous, d’octubre 01, 2009

Gòtic català

Una mostra gòtica de Catalunya ho és ben bé el nostre Parlament. No per les pedres que el sustenten, sinó per les ànimes de càntir que hi acull. Gòtic del bo i millor, equiparable a l’exhibit no fa pas tant per na Sonsoles i en Jóse.

És francament tètric contemplar en què consisteix un “debat”. Tot està escrit i, òbviament, pre-fixat i arxi-conegut. No hi ha marge per a l’espontaneïtat o l’honestedat política. Les intervencions fan vertadera llàstima perquè s’acosten més al que seria un concert en play-back que una actuació on realment el ciutadà “normal” pugui identificar un bri de lideratge polític que permeti alleugerir el pes de totes les tensions que mortifiquen la vida moderna, marcada per tant desconcert i crisi.

El govern de Catalunya ofereix una imatge de família Adams que tomba, amb un president que necessita llegir fins i tot el “Bon dia”. Tot ho porta escrit o pre-fixat. I allò que no surt al guió no rep símptomes d’atenció o de rèplica. L’home transmet una manca de credibilitat per liderar el país tan rotunda, que fins i tot els seus consellers en fan la conyeta via sms del que n’arriba a ser de pesat aquest home quan té el micròfon en dansa. Exactament: “toston”. I un altre dels diputats que suporta –entén-ho com millor et sembli- el govern contesta que és poc sensible amb la gent que pateix dificultats.

L’espectacle ofert pel Parlament és bastant rònec. Ni els predicadors del patriotisme social creuen en el producte que ofereixen. I aquí hi té una bona part de responsabilitat, insisteixo, la manca de lideratge que ofereix el govern català i molt particularment el seu president. Fins i tot, a la hora d’intervenir els grups polítics, quan ha estat el torn del partit socialista, el seu porta-en-veu ha fet una prèvia a la intervenció que tenia preparada. S'ha a dedicat a replicar intervencions anteriors que en realitat li correspondria haver-ho fet el mateix president o algú altre del govern. Però ja no ve d’aquí. Qualsevol ajut per difuminar el semblant gòtic de l’obra de govern sempre és benvingut.

Aquí només ens falta l’Obama i senyora, per passar definitivament a la posteritat. Gòtic com el nostre no se’n troba per gaires llocs més. I si no s’afanyen els americans, aviat ni tindran ocasió per retratar-lo. Cau a miques.

12 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

És que em vaig empassar tot el debat i...m'he quedat sense paraules.

Hi ha una dita que diu que una imatge val més que mil paraules, i de paraules explicant la lamentable situació en que es troba Catalunya, se n'han dites tantes que ja és dificil ser original, que al final, la creativitat s'esgota i no dona més de sí, però la imatge que ho defineix tot, és sentir en Montilla al faristol del Parlament intentant construïr un discurs coherent.

Jo vaig sentir vergonya.

Dessmond ha dit...

Jo també la vaig sentir. I molta.

Anònim ha dit...

JO QUASI VAIG PLORAR DE RABIA.
COM PODEM CONSENTIR QUE AQUESTA VERGONYA FAGI VIA?
JUGANT AMB BCN...

Dessmond ha dit...

Anònim,
Jo no vaig arribar al punt de plorar. Però en més d'una ocasió vaig canviar de canal perquè sentia vergonya aliena.

Torsimany ha dit...

El gòtic català té una elegància molt superior a altres gòtics. Així és demostrat que en queda només el de les esglésies i potser algun dels discursos parlamentaris del nostres reis medievals. El goticisme modern és només coentor.

Dessmond ha dit...

Torsimany,
Jo em refereixo al goticisme modern, que no sabia que se'n deia goticisme.

Torsimany ha dit...

Potser la meva metàfora està fora de lloc

Dessmond ha dit...

Torsimany,
No, ha estat bé!

Carles TV ha dit...

A mi em cou una sensació d'impotència i ràbia cada vegada que veig aquests impostors governant un país que no se'l creuen, que no se'l senten seu. Donant lliçons a tort i a dret de moral....però si són els únics que han anat a la presó per lladres? Parlem del quinqui Sala?

Anònim ha dit...

Pels que fa anys que vivim al Principat i teniem al cap una Catalunya moderna, amb lideratge polític i moral, etc. i veure ara per ara el que hi ha als dos costats de la plaça de Sant Jaume o al propi Parlament...Aquell mite ha caigut.
Aucanada.

reflexions en català ha dit...

S'ha de tenir molt estómac per segui un debat d'aquests. Jo no puc aguantar-ho, de tant vergonya que sento.

En fi...molt depriment. Sort en tinc que encara em domina la il·lusió (ja saps per què ho dic), que sino ja m'hauria abocat al megacinisme.

PS ha dit...

Tot plegat com una pel·lícula de por de la sèrie B.
Quina moral aguantar-la fins al final!Jo ni aguanto el retall que donen les notícies.