dimarts, de novembre 04, 2008

Obama, sí. McCain..., no?

Quedo sobtat per l’ampli desplegament que farà la tropa antiamericana de les eleccions als US of A. Amb Bush la cosa no va ser així. El mateix exèrcit, a més d’especular infantilment, va quedar parapetat a casa sabent que tot i les mentides vessades per la televisió i ràdio els demòcrates no governarien Amèrica. Totes les fal·làcies es van intentar maquillar d’una forma o altra i la mare de tots els escalfaments mentals, un cop vist el resultat, fou: “el poble americà no és prou madur, encara”. Al cap d’un temps els canons es van encarar cap a França, amb la mateixa estratègia rinoceròntica i a favor de la imbatible –deien- Ségolèn Royal. Altre cop el mateix grau d’autisme.

Però ara no. Un mitjà tan estúpidament antiamericà com TV3 i d’una esquerrenositat igual d’estúpida farà un seguiment des de la mateixa i tan odiada Amèrica. Allí començarà a rodar aquest minyó avui tot ell màrtir per Catalunya però igual de miop que els seus botxins, el Sr. Bassas. Ell i tota una bona colla, on cal destacar l’aparició estel·lar del mateix Cuní fent la maca en alguna raconada de l’olimp McDonnals.

I penso: i tota aquesta conya, per a què?. Suposo que la televisió en mans exclusivament socialistes és sobretot show. De forma despietada, si cal. Els socialistes són els mestres de la il·lusió. Són els reis del mambo fent aparèixer i desaparèixer Catalunya, l’oposició, la crisi, les deslocalitzacions, l’augment de l’atur, les baralles miserables del tripartit, la llei de la dependència. El que tu vulguis i una mica més. Sempre els hi aniràs deu passes enrere.

Tanta vocació sobtada pels resultats americans, ara que el capitalisme, el neocapitalisme, el liberalisme, etc., etc., ja ha estat anunciat puntualment que està tocat de mort, cal fer la travessia per retransmetre en directe la victòria previsible del primer ZP color negre d’Americà.

Veurem a “peu d’urna” l’estil més cafre i patètic de l’antiamericanisme. Si, per exemple, l’11-S va donar prou per fer aflorar el cantó més miserable d’aquest exèrcit que ronda “la nostra”, les eleccions poden donar lloc a una explosió de felicitat difícil de catalogar. Rere el triomf previsible de n’Obama què hi veuran els ideòlegs de la carxofa tevetresina?. El triomf del multiculturalisme?. Un gir cap a l’esquerra dels US of A?. La tant anhelada maduresa del poble americà?.

TV3 i tot el seguici amic han jugat infantilment a fer posicionar les audiències. A prendre part per un o altre. Obama, a més de negrata i enrollat és el bo. I McCain, la peste. A mi em demanen qui votaria. I jo responc: però tu ets imbècils o més que un simple imbècil?. Algú pot creure que les situacions polítiques poden trasplantar-se així, sense més?. A mi me’n fot un candidat o altre. El que sé d’elles és el que he vist per la tele. O sia res de res.

A mi el somriure tan Profident de l’Obama no em genera cap adhesió. Només li he sentit dir barbaritats molt empeltades amb aquesta cosa insofrible que aquí en diuen “polítiques socials”. Només em consola saber que a Amèrica la mentida si que és castiga. D’altra banda, en McCain no es cansa de repetir que ell no té res a veure amb Bush. Per aquí no li deixen dir res més.

Per sort els Estats Units d’Amèrica són molt més que aquesta cosa irreal que en forma de faula ens vol vendre el cantó més poc solvent de la cosa progre que ronda per casa nostra. Per més que t’ho vulguin transmetre en rigorós directe, avui amb prou feines veuràs l’enèsim show. Ara, per quatre duros agafa l’avió i ves-te’n a veure-ho tu, si és que et pica la curiositat electoral. Amèrica val molt la pena que no te l’expliquin. I menys el dia que voten els americans. És sobretot aleshores que només sentiràs el pim-pam-pum de l’exèrcit més tanoca que mai ha donat Catalunya i l’esquerra.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Certament, el tanoquisme és una malaltia que ens te invahïts pels quatre cantons a casa nontre, ara bé, com totes les malalties virulentes , és a dir, molt contagioses, diria jo que s'ha extes de tal manera que ja ocupa tota la resta del mon, i que els EE.UU. no n'han sigut pas inmunes.

El tanoquisme és el signe dels temps que ens ha tocat viure. Al menys, així és com ho veig, i per tant, així ho dic.

Al meu parer, que als EE.UU. hagi arribat a la presidencia un tanoca de la mida de George W. Bush, és tant sintoma de tanoquisme com que a Catalunya ho hagin fet personatges tant sinistres com un tal Maragall i un tal Montilla.

Per altre banda, crec que si tant ens ha d'influir qui surti elegit president dels EE.UU., exigeixo el meu dret a poder votar a les seues eleccions, i si no puc, exigeixo que la elecció de president dels EE.UU. no tingui cap consequencia ni pel meu pais, Catalunya ni per a mi ni per ningú, fora dels EE.UU. Es la democràcia!!.

Cordialment.

Josep-Empordà

Anònim ha dit...

Go'd Bless America!

Tant, o més important, que la persona del President, ho són els col.laboradors immediats i els alts càrrecs de l'administració en els temes clau.

I els darrers Presidents republicans, des d'en Reagan, fins els georgre Bush pare, i fill, amb diferències, però no gaires, han sapigut rodejar-se per extraordinaris col.laboradors. A la Secretaria d'Estat, a la Secretaria de Defensa, a la de Comerç Exterior (economia.) i, en alguns cas, també a les vicepresidències.

Aquests pesos pesants són els qui administren el més important pais (agrupació confederal d'estats) del planeta.

Son no electes, i, en canvi, el President sempre és electe. Directament.

I tots, tots, tots, venen, (menys l'Obama..) de demostrar que han governat a estats federals importants (Ronald Reagan a Califòrnia, George Bush fll a Texas, fins i tot en Bill Clinton a Arkansas) o han ocupat una vicepresidència amb molta capacitat executiva (George Bush pare amb Ronald Reagan).

El Gran Comunicador, digueren de R.Reagan. L'actor de tercera, deien els progres europeus. Però, renois, com va canviar el món, mentre ell va presidir USA, i a millor, reduint fortament la crua guerra freda ideològica anterior, amb els acords de reducció d'armes estratègiques.

Personalment, he tingut l'ocassió, per circumstàncies que no venen al cas, de poder escoltar directament en sengles conferències/actes d'una certa importància, a George Bush pare, i a l'Al Gore vicepresident.

Sense papers, sense teleprompters.
90 minuts intensos de discursos /conferència, sense palla, sintètics, explicant processos polítics importants, pros i contres, preparacions i resultats, avantatges i perills, i comunicant, sí, comunicant capacitat, coneixement, lideratge i capacitat de decisió.

No, benvolgut Josep-Empordà, no.

Ni en Maragall ni en Montilla, ni en Carod, a USA, mai, mai dels mais, haguessin arribat ni a senadors, ni a congressistes ni a governadors. I no cal que tirem amunt.

Després seran governants sense èxits, potser, (Carter, físic nuclear, per cert, no un pitxafreda..; o George Bush, fill, potser, però els primers 6 anys a la Casa Blanca, amb tots els seus col.laboradors o al capdavant de Texas, també per elecció directa popular) però, renois, quina diferència amb els ZP o Aznar de torn a les espanyes.

L'Obama resulta, molta més incògnita, evidentment, que en McCain, però sent un molt bon comunicador, estic segur que té molt bon cervell, molta capacitat i un molt bon equip de col.laboradors. I en McCain és de "pedra picada", ho ha demostrat molts anys.

Bon president tindràn, els nordamericans, de ben segur.

I la impressió i valoració d'en ZP no la canviarn, també de ben segur.

Tontos, tontos, en queden molts més per la vella Europa, com molt bé ressumí , en una gran frase, de gran abast, en Donald Rumsfeld, i fins i tot a la nova Europa, que al subcontinent nordamericà.

Cordialment,
Andreu

Anònim ha dit...

Be, Andreu, jo és que no combrego amb la "ideologia" neoconservadora dels Cheney, Runsfeld i companyia. Jo soc dels de'n Xavier Sala i Martín, que ahir mateix, sense anar tant lluny, afirmaba que a Mc.Cain, li han costat les eleccions el fet de que degut a la crissis economica, un George W. Bush que els republicans tenian ben amagat degut a la seua impopularitat, ha hagut de sortir a la palestra , i com que, sent segurament molt diferents, tant en Bush com en Mc. Cain son republicans, ha consolidat el discurs de que Mc. Cain i Bush son el mateix.

És en Xavier Sala i Martin, gens sospitos d'antiamericanisme, el que ha qualificat a la caterva "neocon" que han "ocupat" el poder dels EE.UU. com a verdaders "boixos" i "fanàtics", i si ell ho diu, jo me'l crec.

Referent a les comparacions fetes amb en Maragall, Montilla i Carod (i molts més), estic totalment d'acord amb tu.

Cordialment.

Josep-Empordà

Anònim ha dit...

A RAC-1 s'han passat el matí dient que avui és una gran dia? Ah sí?

Trina Milan ha dit...

Dess,
molt d'acord amb el que explica l'Andreu; els processos electorals a EEUU són molt més asseguradors de qualitat en els candidats que els nostres; no té més secret...salut

Anònim ha dit...

Benvolgut Josep-Empordà,


Xavier Sala-Martin, al davant de tot.

Forever, XSM, sense cap dubte.

Però el que jo deia, estrictament, era que habitualment els presidents USA s'han rodejat de gent molt i molt bona, a les seves administracions. (La Sra. Rice, per exemple, o el general Powell, són extremadament competents).

I això, malgrat el grau de tanoquisme del President, normalment infinitament mes baix que el dels politics espanyols i molts dels catalans, permet sempre mantenir uns minims de funcionament, de l'administracio federal USA, molt pel damunt dels rècords de l'administracio espanyola.

Cordialment,
Andreu

Mikel ha dit...

algu em pot explicar que en te l'Obama de Socialista??

Va a misa cada diumenge , esta a favor de la pena de mort , en contra de l'avortament , a favor de que la gent porti armas...no idintifico res d'aixo en el misatge dels nostres socialistes...