Ahir a la nit veia des de casa el setge a Barcelona. La remor de tota l'artilleria pesada de les tropes borbòniques arribava clarament fins al punt del Maresme on sóc jo. Els coets, les tones de pólvora que van encendre van mostrar un paisatge desolador. Molt de tant en tant podia escoltar algun esbufec de la mar. Però fins i tot les ones semblaven clarament agòniques. Un paisatge desolador.
Jo no diré que haguem perdut la batalla. Ans el contrari. El futbol és una activitat que em sembla absolutament accessòria. Dono gràcies de no tenir selecció nacional, per a casos semblants. No estic segur de que no acabaríem fent ridículs calcats. La follia pel Barça n’és un mal indicador. És l’únic consol que sé trobar al fet de tenir una situació d’opressió nacional.
Em sembla retrocedir als temps del Nodo, quan miro la Cuatro per exemple. Hi ha una exaltació al patriotisme més propi de la darrera obra de La Cubana que d’una nació amb la seva estructura d’estat desplegada i amb llarga trajectòria. I em refereixo a la Cuatro per què és el colmo del progressisme.
Fa temps que perdem pistonada. Tots plegats. Europa, Espanya, Catalunya. Reviscolem amb gestes de pa sucat amb oli. Espanya arriba al més amunt de tot, però a cop de pilota. De suar la cansalada, de “poner toda la carne en el asador”. Sempre que sigui rere una pilota. No quan parlem de pujar els nivells d’excel·lència, no. Ni de ser més productius o de mirar de competir a la primera divisió de les coses que són importants. L’exaltació pàtria arriba pel cantó del cop de cap i la coça a un coi de pilota.
El més trist de tot és l’engranatge que s’ha creat al voltant de tal fotesa. Una cursa de cotxes o un partit de futbol pot desplaçar un informatiu. No a Burundi. A Catalunya!. Aquests progres que no fa pas massa es queixaven del “pan y circo” que oferia el franquisme com a recepta, avui són els que veuen directament d’aquesta font. Si mireu la programació més escombraria, veureu després que els seus autor signen ardents manifestos en pro de les polítiques d’esquerres. El “pan y futbol” avui ha passat a ser la credencial més visible de la “Espanya va bien”.
A casa nostra fa quatre dies vam ser obsequiats amb tota una declaració de principis de la flamant nova directora de TVres. La Terribas va tenir la pensada de que cal treure protagonisme a la política i fomentar programacions més ocioses i d’entreteniment. És a dir, “allò què vol la gent”. Som o no presoners d’un franquisme de disseny que aterra des de l’esquerra i amb la mateixa impunitat?.
Després ens sorprenem del grau d’adhesió a la “roja”, a l’augment de vocacions per fer de Pau Gassol o la tirada que té el nen per fer corredor de Fórmula 1, en comptes dels deures. Agafar un bon llibre, treure bones notes o demostrar aptituds bàsiques per la lectura comprensiva, això és ciència ficció. El que es tracta es d’arribar a tenir a cadascuna de les llars catalanes un bon tros de Rafa Nadal, de Ronaldinho o de Jorge Lorenzo. Això si que t’arriba a resoldre la vida, que és el què realment vol la gent. I encendre coets, mentre tot això no arriba.
dilluns, de juny 30, 2008
diumenge, de juny 29, 2008
Parts d'un mateix problema?
He acabat de llegir el llibre de les memòries del President Pujol. L’he de tornar a repassar. M’ha deixat molt sorprès. Hi ha coses del personatge que desconeixia totalment. He quedat radicalment impressionat.
N'hi ha que ja les sabia. Però la forma d’entendre, per exemple, el fenomen de la immigració, no. El seu mestre Benet, quan li presentà la moció de censura, feu anar com a un dels arguments per justificar-la, que en Pujol a segons on de Catalunya no hi podia posar els peus. Se suposa que és allí on hi ha alts índexs de població immigrada. En Benet o bé desconeixia Pujol o bé desconeixia Catalunya.
La tarda en que Pujol ja no era president de la Generalitat, va dirigir-se cap a Nou Barris. Va voler ser amb les associacions de veïns, que anava trobant al llarg del recorregut que fa el metro lleuger. No va poder assistir a la inauguració d’aquesta infraestructura, però volia celebrar l’arribada del metro en una de les zones més abandonades de... Barcelona? Catalunya?.
Va ser una estona molt llarga. Molt. En Pujol va arribar moix, amb la seva dona. El matí havia estat ferotge. Cada cop que s’obrien les portes del metro, per tal que la gent descendís del vagó passava que la mateixa gent tornava a entrar. Topar-se en Pujol a l’andana provocava tal sorpresa que molts simplement el volien seguir. I es va anar formant una comitiva nombrosa, fins el final del recorregut. Això va vitaminar l’esperit d’en Pujol.
En Pujol els xerrava en català i els seus interlocutors, que rarament el parlaven, feien l’esforç per respondre també en català. Jo contemplava l’escena i em demanava quina seria l’actitud del seu successor, en cas semblant. És així, que malgrat la complicada situació que viu el país, que pots arribar a creure versemblant l’afirmació “Catalunya, un sol poble”.
Al final de trajecte, com dic, va arrossegar un munt de gent simplement per inèrcia. Segons els clixés de l’oficialitat progre-esquerranosa, d’allí havia d’haver sortit per cames. Ell, que durant vint-i-tres anys va segregar els ciutadans segons llinatge i procedència!. Ell, banquer, burgés i classista irrefrenable!. Lluny d’això, la gent volia acompanyar-lo, fos on fos. Fins aleshores era impossible. Però no pel que conten les cròniques d’esquerres. No. En Pujol president sempre anava voltat d’una comitiva que impossibilitava qualsevol intent d’apropament. Aquella tarda va demanar: “No vull que vingui ningú. Vull ser jo amb els veïns. Ningú més”. I així va ser.
La lectura d’aquest llibre m’ha fet encara més evident un dubte que em pesa com una llosa, dins el panorama nacionalista català. No entenc que un home, que ha tingut Catalunya com a prioritat vital, no es declari separatista hores d’ara. (Em consola saber que no sóc l’únic que arriba a demanar-s'ho). Però entenc, encara menys, que els independentistes no tinguin com a prioritat vital Catalunya. Són parts del mateix problema nacional?.
N'hi ha que ja les sabia. Però la forma d’entendre, per exemple, el fenomen de la immigració, no. El seu mestre Benet, quan li presentà la moció de censura, feu anar com a un dels arguments per justificar-la, que en Pujol a segons on de Catalunya no hi podia posar els peus. Se suposa que és allí on hi ha alts índexs de població immigrada. En Benet o bé desconeixia Pujol o bé desconeixia Catalunya.
La tarda en que Pujol ja no era president de la Generalitat, va dirigir-se cap a Nou Barris. Va voler ser amb les associacions de veïns, que anava trobant al llarg del recorregut que fa el metro lleuger. No va poder assistir a la inauguració d’aquesta infraestructura, però volia celebrar l’arribada del metro en una de les zones més abandonades de... Barcelona? Catalunya?.
Va ser una estona molt llarga. Molt. En Pujol va arribar moix, amb la seva dona. El matí havia estat ferotge. Cada cop que s’obrien les portes del metro, per tal que la gent descendís del vagó passava que la mateixa gent tornava a entrar. Topar-se en Pujol a l’andana provocava tal sorpresa que molts simplement el volien seguir. I es va anar formant una comitiva nombrosa, fins el final del recorregut. Això va vitaminar l’esperit d’en Pujol.
En Pujol els xerrava en català i els seus interlocutors, que rarament el parlaven, feien l’esforç per respondre també en català. Jo contemplava l’escena i em demanava quina seria l’actitud del seu successor, en cas semblant. És així, que malgrat la complicada situació que viu el país, que pots arribar a creure versemblant l’afirmació “Catalunya, un sol poble”.
Al final de trajecte, com dic, va arrossegar un munt de gent simplement per inèrcia. Segons els clixés de l’oficialitat progre-esquerranosa, d’allí havia d’haver sortit per cames. Ell, que durant vint-i-tres anys va segregar els ciutadans segons llinatge i procedència!. Ell, banquer, burgés i classista irrefrenable!. Lluny d’això, la gent volia acompanyar-lo, fos on fos. Fins aleshores era impossible. Però no pel que conten les cròniques d’esquerres. No. En Pujol president sempre anava voltat d’una comitiva que impossibilitava qualsevol intent d’apropament. Aquella tarda va demanar: “No vull que vingui ningú. Vull ser jo amb els veïns. Ningú més”. I així va ser.
La lectura d’aquest llibre m’ha fet encara més evident un dubte que em pesa com una llosa, dins el panorama nacionalista català. No entenc que un home, que ha tingut Catalunya com a prioritat vital, no es declari separatista hores d’ara. (Em consola saber que no sóc l’únic que arriba a demanar-s'ho). Però entenc, encara menys, que els independentistes no tinguin com a prioritat vital Catalunya. Són parts del mateix problema nacional?.
dissabte, de juny 28, 2008
El que no acceptarem mai
Antoni Bassas anuncia la seva marxa del programa que ha conduit al voltant de catorze anys. Dona explicacions d’aquelles que, si no te les dona, tampoc passa res.
No en sé els motius, més enllà de la rastallera d’eufemismes que ell mateix ha proporcionat. Però a mi el que m’interessa de debò és saber el seu substitut per tal de poder fer qualsevol mena d’especulació.
A mi no m’ha agradat massa aquest periodista. Ho dic des del respecte. Com no m’agrada un plat de callos. No en menjo i no passa res. La seva formació excessivament futbolera trobo que desvirtua qualsevol conversa. Aquesta (de)formació provocava que el món acabés girant al voltant d’una piloteta.
Quan el diputat socialista va alçar la seva veu al Parlament, amenaçant la crosta –vull dir la crosta que no és la socialista-, un dels primers que es va donar per al·ludit fou el mateix Bassas. Un munt de gent em va comentar el viratge editorial que havia imprès al seu programa, de bon matí. Jo ja feia bastant que no l’escoltava. Així, que més d’un va venir a les meves i quedà acollit sota l’ala de RAC1.
Veient com les gasten podem fer moltes suposicions. No és d’estranyar. Tenint encara el cos calent de la Terribas sobre la taula, després d’una mort entre fulminant i sobtada, tot apunta a pensar que ja tenim un nou cadàver.
Però insisteixo: l’important serà veure quina mena de lluç el substitueix per tal de poder donar la raó a les ments més malfiades.
I no oblidem una altra cosa: si avui els socialistes fan i desfan amb aquesta alegria no és pas exclusivament per sectarisme. No. És perquè hi ha una mena de ruc polític que els dona cobertura. Ells solets no podrien fer res, donat que són en el punt més baix dels seus resultats electorals. Si avui remenen més cireres de les que els hauria de correspondre és perquè hi ha qui tant li fa el que pugui passar.
Hi ha qui hauria de tenir molt present que molts podem suportar que en Bassas canviï d’aires. Però el que no acceptarem mai és canviar de país.
No en sé els motius, més enllà de la rastallera d’eufemismes que ell mateix ha proporcionat. Però a mi el que m’interessa de debò és saber el seu substitut per tal de poder fer qualsevol mena d’especulació.
A mi no m’ha agradat massa aquest periodista. Ho dic des del respecte. Com no m’agrada un plat de callos. No en menjo i no passa res. La seva formació excessivament futbolera trobo que desvirtua qualsevol conversa. Aquesta (de)formació provocava que el món acabés girant al voltant d’una piloteta.
Quan el diputat socialista va alçar la seva veu al Parlament, amenaçant la crosta –vull dir la crosta que no és la socialista-, un dels primers que es va donar per al·ludit fou el mateix Bassas. Un munt de gent em va comentar el viratge editorial que havia imprès al seu programa, de bon matí. Jo ja feia bastant que no l’escoltava. Així, que més d’un va venir a les meves i quedà acollit sota l’ala de RAC1.
Veient com les gasten podem fer moltes suposicions. No és d’estranyar. Tenint encara el cos calent de la Terribas sobre la taula, després d’una mort entre fulminant i sobtada, tot apunta a pensar que ja tenim un nou cadàver.
Però insisteixo: l’important serà veure quina mena de lluç el substitueix per tal de poder donar la raó a les ments més malfiades.
I no oblidem una altra cosa: si avui els socialistes fan i desfan amb aquesta alegria no és pas exclusivament per sectarisme. No. És perquè hi ha una mena de ruc polític que els dona cobertura. Ells solets no podrien fer res, donat que són en el punt més baix dels seus resultats electorals. Si avui remenen més cireres de les que els hauria de correspondre és perquè hi ha qui tant li fa el que pugui passar.
Hi ha qui hauria de tenir molt present que molts podem suportar que en Bassas canviï d’aires. Però el que no acceptarem mai és canviar de país.
dijous, de juny 26, 2008
Raimon Galí, un mestre
Estic llegint el llibre de les memòries d’en Jordi Pujol. A estones. L’he d’agafar quan puc, però em sap molt greu el moment que l’he de deixar. És una lectura que m’interessa molt i que, a més, vaig intercalar amb el llibre dedicat a en Benet.
Crec que aquest llibre és important. D’una importància similar al d’en López Tena, “Catalunya sota Espanya”. Tot i que són dues obres que en principi no tenen massa a veure, el que els atorga un gran valor per a mi és la seva vista panoràmica. A vegades llegeixes coses que suposadament han de ser reveladores. Expliquen un fet. I prou. No hi ha res més que això. No hi veus els mecanismes que condueixen al fet. No hi ha anàlisi que faci entenedora la historia relatada. No tens l’amplitud suficient per entendre de que coi esta parlant.
En el seu moment, el llibre d’en López Tena em va servir per entendre moltes coses que sempre m’havien pul·lulat pel cap i que podien quedar erràticament així, per sempre més. Aquest llibre les va connectar i les hi va donar sentit. Cas del nacionalisme espanyol actual, tan histèric i primari. El llibre dona les claus, sense ser-ne el propòsit.
Aquest d’en Pujol hi ha un tros dedicat a la cerca dels mestres. (Qui coi busca un mestre, avui?). Parla d’en Raimon Galí i de la impressió que li fa la ponència fundacional del grup CC. En Galí considera que del desastre de la guerra civil tots se n’han de fer solidaris. Tots. Si els catalans la van perdre, fou perquè les coses no s’havien fet correctament. Fenomen que arrenca d’abans i que atribueix al fet d’haver deixat pel camí els “ideals potents de l’esperit”.
En Raimon Galí és una de les persones que també va posar ànima a la Fundació Relleu. Jo l’havia sentit parlar en diferents ocasions sobre conceptes infreqüents, com ara aquests dels ideals de l’esperit, l’honorabilitat, el compromís, l’exigència. Quan volia sorprendre algú el convidava a anar escoltar alguna de les seves xerrades. I la sorpresa es produïa, perquè els discursos d’en Galí són, més que d’un altre temps, d’una altra mentalitat. De la missa jo me’n perdia la meitat. Però el que més admiració em produïa era veure aquella persona tan gran, destil·lant tanta energia.
En alguna ocasió, després d’una llarga estona de xerrada seva, li havia dit: Sr. Galí, se n’adona que vostè parla per a quatre gats?. El més collonut de tot és el somriure que dibuixava, en comptes de provocar-li una reacció negativa. Em meravellava la força interior que irradiava. I després, encara ho incorporava ell mateix en posteriors discursos: tot això que dic i que només interessa als quatre gats que avui som aquí...
Rarament la gent que vaig portar repetia. Hi havia un abisme mental, difícil de superar, en tot allò que feia el GEN. Jo mateix feia un esforç titànic per repetir. Dedicaven molt de temps a la reflexió, a filosofar, a discutir molt saberudament mentre el món corria.
De totes formes, allí hi vaig conèixer gent molt interessant. La que després va intentar posar al dia tot el discurs que aquest i d’altres “mestres” els proporcionava i que ho fan a través de la Fundació Relleu. Un exemple n’és aquest Curs d’Estiu. Tota aquesta herència resulta així molt més interessant i actual.
Em quedo parat de la quantitat de gent que va sentir la influència d’en Raimon Galí. Moltes generacions, en moments molt diversos. Potser és ara que començo a saber valorar millor la magnitud d’aquest personatge. Potser és això que li atorga la condició de “mestre” i que no he sabut entendre fins avui.
Crec que aquest llibre és important. D’una importància similar al d’en López Tena, “Catalunya sota Espanya”. Tot i que són dues obres que en principi no tenen massa a veure, el que els atorga un gran valor per a mi és la seva vista panoràmica. A vegades llegeixes coses que suposadament han de ser reveladores. Expliquen un fet. I prou. No hi ha res més que això. No hi veus els mecanismes que condueixen al fet. No hi ha anàlisi que faci entenedora la historia relatada. No tens l’amplitud suficient per entendre de que coi esta parlant.
En el seu moment, el llibre d’en López Tena em va servir per entendre moltes coses que sempre m’havien pul·lulat pel cap i que podien quedar erràticament així, per sempre més. Aquest llibre les va connectar i les hi va donar sentit. Cas del nacionalisme espanyol actual, tan histèric i primari. El llibre dona les claus, sense ser-ne el propòsit.
Aquest d’en Pujol hi ha un tros dedicat a la cerca dels mestres. (Qui coi busca un mestre, avui?). Parla d’en Raimon Galí i de la impressió que li fa la ponència fundacional del grup CC. En Galí considera que del desastre de la guerra civil tots se n’han de fer solidaris. Tots. Si els catalans la van perdre, fou perquè les coses no s’havien fet correctament. Fenomen que arrenca d’abans i que atribueix al fet d’haver deixat pel camí els “ideals potents de l’esperit”.
En Raimon Galí és una de les persones que també va posar ànima a la Fundació Relleu. Jo l’havia sentit parlar en diferents ocasions sobre conceptes infreqüents, com ara aquests dels ideals de l’esperit, l’honorabilitat, el compromís, l’exigència. Quan volia sorprendre algú el convidava a anar escoltar alguna de les seves xerrades. I la sorpresa es produïa, perquè els discursos d’en Galí són, més que d’un altre temps, d’una altra mentalitat. De la missa jo me’n perdia la meitat. Però el que més admiració em produïa era veure aquella persona tan gran, destil·lant tanta energia.
En alguna ocasió, després d’una llarga estona de xerrada seva, li havia dit: Sr. Galí, se n’adona que vostè parla per a quatre gats?. El més collonut de tot és el somriure que dibuixava, en comptes de provocar-li una reacció negativa. Em meravellava la força interior que irradiava. I després, encara ho incorporava ell mateix en posteriors discursos: tot això que dic i que només interessa als quatre gats que avui som aquí...
Rarament la gent que vaig portar repetia. Hi havia un abisme mental, difícil de superar, en tot allò que feia el GEN. Jo mateix feia un esforç titànic per repetir. Dedicaven molt de temps a la reflexió, a filosofar, a discutir molt saberudament mentre el món corria.
De totes formes, allí hi vaig conèixer gent molt interessant. La que després va intentar posar al dia tot el discurs que aquest i d’altres “mestres” els proporcionava i que ho fan a través de la Fundació Relleu. Un exemple n’és aquest Curs d’Estiu. Tota aquesta herència resulta així molt més interessant i actual.
Em quedo parat de la quantitat de gent que va sentir la influència d’en Raimon Galí. Moltes generacions, en moments molt diversos. Potser és ara que començo a saber valorar millor la magnitud d’aquest personatge. Potser és això que li atorga la condició de “mestre” i que no he sabut entendre fins avui.
dimecres, de juny 25, 2008
Curs d'Estiu de la Fundació Relleu
Em plau molt fer-te avinent que els propers dies 2, 3 i 4 de juliol, la Fundació Relleu celebrarà el seu XXVII Curs d’Estiu, amb el títol de “Els fonaments d’un nou impuls”. Aquesta és una entitat que ha tingut sempre com objectiu central el proporcionar muscle al catalanisme, amb una visió molt oberta però rigorosa. És d’aquells llocs on s’hi pot trobar algun “mestre” i d’on sempre surts amb saba nova. Recomano vivament l’assistència a aquest curs, en alguna de les seves jornades. Cal confirmar l’assistència només als sopars (dies 2 i 3, 15 euros i dia 4, 38 euros. Els estudiants que demostrin tal condició, es podran atipar de franc).
Per a més informació:
Telèfon 93 488 09 00, demaneu per Sònia.
Fax: 93 215 87 68
relleu(arroba)relleu.net
Dilluns, dimarts i dijous, de 18 a 21 h
Per a més informació:
Telèfon 93 488 09 00, demaneu per Sònia.
Fax: 93 215 87 68
relleu(arroba)relleu.net
Dilluns, dimarts i dijous, de 18 a 21 h
dilluns, de juny 23, 2008
Exemple poc encertat
Ahir en Joan Oliver, en el seu Engrunes, feia un elogi al voltant del procés tan exemplarment democràtic que ha seguit ERC per a celebrar el seu darrer congrés. Com que ell és un furibund liberal –sempre i quan no li toquis el tema de fumar puros en lloc públic-, prescriu receptes que ho arreglen tot a base de consumir llibertat.
El que no fa, però, és una diagnosi del mal democràtic. Ve a reclamar semblant procedir a la resta de partits. Sobta perquè ell com a periodista i partidari de la llibertat en grau màxim, obvia la mare de totes les guerres: el tractament de show que n’ha fet la premsa.
Esquerra, si t’ho mires amb les ulleres de color rosa, ha estat un exemple. Certament s’ha donat oportunitat a tothom que, tenint dret a vot, l’ha volgut exercir. Aquest funcionament “obert i participatiu” tant admirat no ha estat exempt de cert perill gens menyspreable.
L’ús tan demencial que n’han fet els mitjans no ha estat gratuït. Se n’han dit de l’alçada d’un campanar, en directe i en diferit. Totes les facilitats per mostrar les vergonyes, els atacs, les mitges veritats. I que el votant, més enllà del procés congressual, en prengui bona nota. Si penses votar esquerres, ja tens la lliçó més que servida. Per això has pogut contemplar tantes baralles de gall. Mai fins ara ERC havia ocupat aquesta gran quota de pantalla.
En aquesta selva dels mitjans, tant ben teledirigits, la llibertat que hom pot cercar és aparent. Demanar als demés que segueixin el camí d’Esquerra, sense tenir present l’exèrcit de sapadors que et minaran el terreny, és voler conduir-te al precipici.
Abans que els republicans enfilessin per aquest exemple de bondat democràtica, havia tingut una discussió amb una persona que coneix molt bé els mitjans. És un abrandat liberal i forma part del nucli dur d’un aparell. Va dir que ell no creia en les llistes obertes, cosa que em resultà incomprensible. Va sentenciar: en aquest país els mitjans, l’únic que cerquen, és veure com poden presentar la política com un afer d’idiotes. Només hi surts si et prestes a fer l’idiota i només els idiotes mereixen oportunitats. Si vols llistes obertes, o t’avens a fer l’idiota o no tens res a fer. Dubto molt que a Catalunya pugui subsistir el sistema de llistes obertes que tu o jo ara mateix puguem tenir al cap. Ho dubto molt molt seriosament. No funcionaria.
És d’aquelles coses que no vaig gosar rebatre, malgrat l’agror que em va provocar. De llarg ell coneix la rebotiga del joc mediàtic. Ara, he necessitat la maquinària del congrés d’ERC per entendre aquelles paraules. Si volem tastar democràcia i quaranta coses més desitjables en la cosa pública, cal fer una gran neteja als mitjans. Una reconversió ferotge i despietada. No començar per aquí és condemnar al fracàs el millor dels bons propòsits. No hi ha res més temible que viure submergit en la caricatura de la llibertat. A més d’esgotador és letal.
El que no fa, però, és una diagnosi del mal democràtic. Ve a reclamar semblant procedir a la resta de partits. Sobta perquè ell com a periodista i partidari de la llibertat en grau màxim, obvia la mare de totes les guerres: el tractament de show que n’ha fet la premsa.
Esquerra, si t’ho mires amb les ulleres de color rosa, ha estat un exemple. Certament s’ha donat oportunitat a tothom que, tenint dret a vot, l’ha volgut exercir. Aquest funcionament “obert i participatiu” tant admirat no ha estat exempt de cert perill gens menyspreable.
L’ús tan demencial que n’han fet els mitjans no ha estat gratuït. Se n’han dit de l’alçada d’un campanar, en directe i en diferit. Totes les facilitats per mostrar les vergonyes, els atacs, les mitges veritats. I que el votant, més enllà del procés congressual, en prengui bona nota. Si penses votar esquerres, ja tens la lliçó més que servida. Per això has pogut contemplar tantes baralles de gall. Mai fins ara ERC havia ocupat aquesta gran quota de pantalla.
En aquesta selva dels mitjans, tant ben teledirigits, la llibertat que hom pot cercar és aparent. Demanar als demés que segueixin el camí d’Esquerra, sense tenir present l’exèrcit de sapadors que et minaran el terreny, és voler conduir-te al precipici.
Abans que els republicans enfilessin per aquest exemple de bondat democràtica, havia tingut una discussió amb una persona que coneix molt bé els mitjans. És un abrandat liberal i forma part del nucli dur d’un aparell. Va dir que ell no creia en les llistes obertes, cosa que em resultà incomprensible. Va sentenciar: en aquest país els mitjans, l’únic que cerquen, és veure com poden presentar la política com un afer d’idiotes. Només hi surts si et prestes a fer l’idiota i només els idiotes mereixen oportunitats. Si vols llistes obertes, o t’avens a fer l’idiota o no tens res a fer. Dubto molt que a Catalunya pugui subsistir el sistema de llistes obertes que tu o jo ara mateix puguem tenir al cap. Ho dubto molt molt seriosament. No funcionaria.
És d’aquelles coses que no vaig gosar rebatre, malgrat l’agror que em va provocar. De llarg ell coneix la rebotiga del joc mediàtic. Ara, he necessitat la maquinària del congrés d’ERC per entendre aquelles paraules. Si volem tastar democràcia i quaranta coses més desitjables en la cosa pública, cal fer una gran neteja als mitjans. Una reconversió ferotge i despietada. No començar per aquí és condemnar al fracàs el millor dels bons propòsits. No hi ha res més temible que viure submergit en la caricatura de la llibertat. A més d’esgotador és letal.
diumenge, de juny 22, 2008
Dos i dos
“Rajoy assegura que el PP no renunciarà als seus principis i reivindica el diàleg amb els nacionalistes". I ha inclòs Vidal-Quadras a l’executiva. Perquè no renuncia a cap dels seus principis i perquè vol diàleg amb els nacionalistes. Ara ve quan en Mariano vol demostrar que dos i dos fan cinc.
dissabte, de juny 21, 2008
Jurament de 1939
Dimecres vaig comprar impulsivament el llibre “Josep Benet, El meu jurament de 1939. Semblança de Josep Benet, per Hilari Raguer i Jordi Pujol”. Anava a la cerca d’una altra cosa, per regalar a un estranger. És a dir, una solemne collonada i vaig sortir prou content de la llibreria.
El llibre que cito el trobo entre recomanable i imprescindible. La lectura és molt ràpida i quan l’encetes no la pots deixar a mitges. Te l’has de cruspir fins el final. És una obra –minúscula- només apte per a goig de les ments catalanistes. És un darrer homenatge a en Josep Benet, a partir dels parlaments que es van fer el dia que se li lliurà la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
La primera cosa que em torba és el mateix sentit de país que tots aquests personatges han encunyat molt interiorment. És una forma d’entendre Catalunya que ara és pràcticament impossible de trobar. Avui per arreu hi brolla un o altre fogot quatribarrat, però res a veure amb el compromís personal que per aquesta gent suposa redreçar el país. Davant una Catalunya derrotada, segrestada, mutilada, torturada, el 26 de gener de 1939 en Benet decideix fer un jurament pel segles dels segles: “Jo dedicaré la meva vida a reconstruir el país, en el lloc que em pertoqui i amb el grau d’eficàcia de què sigui capaç, però ho faré sense cansar-me. Això durarà molt. Ho faré sense cansar-me”.
Mantenir inamovible aquest compromís fins l’any 2008 és una cosa que simplement em trasbalsa. Quina grandesa espiritual la d’aquest mestre! -que és com el considera en Pujol-. La feina que té per endavant és titànica, vista des del bàndol dels més vençuts: els catalans. Tot i així, opta per la via del silent sacrifici personal.
Avui podríem trobar fàcilment semblants declaracions de principis: “Treballaré infinitament, però sense cansar-me. Sempre que compti amb cotxe oficial i despatx amb moqueta”. El de menys és Catalunya, que s’ha convertit en factor residual. Optar decididament per la reconstrucció nacional això ja només ho fan els extraviats del tot. Són coses d’altres temps.
Avui on són els mestres?. Avui que tenim més recursos que mai, semblem haver renunciat no ja al més ambiciós, sinó al mínim sentit de dignitat. Perquè hem acceptat posar-hi de tot en l’ordre de prioritats, menys el que sigui feixuc. Hem delegat el sentit de responsabilitat, la voluntat de ser i ho hem volgut maquillar amb dreceres, que de ben segur poden resultar poc menys que un insult per algú de la densitat d'en Benet. Proposar com a fita una Catalunya independent, encara que sigui amb el preu de la inexistència nacional, és simplement insultant.
Em demano si aquest país, cada dia amb més raquitisme espiritual, és conscient de la mena d’homes que perd. Fins a quin punt, enterrant en Josep Benet, no estem assistint a la sepultura de la mateixa Catalunya.
Llegint els motius pels quals en Benet accepta la medalla hi trobaràs un devessall de patriotisme, de catalanitat, d’autoritat moral incontestable. És de tal magnitud, que l’avui tant bramat independentisme pot arribar a provocar arcades i poca cosa més.
El llibre que cito el trobo entre recomanable i imprescindible. La lectura és molt ràpida i quan l’encetes no la pots deixar a mitges. Te l’has de cruspir fins el final. És una obra –minúscula- només apte per a goig de les ments catalanistes. És un darrer homenatge a en Josep Benet, a partir dels parlaments que es van fer el dia que se li lliurà la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
La primera cosa que em torba és el mateix sentit de país que tots aquests personatges han encunyat molt interiorment. És una forma d’entendre Catalunya que ara és pràcticament impossible de trobar. Avui per arreu hi brolla un o altre fogot quatribarrat, però res a veure amb el compromís personal que per aquesta gent suposa redreçar el país. Davant una Catalunya derrotada, segrestada, mutilada, torturada, el 26 de gener de 1939 en Benet decideix fer un jurament pel segles dels segles: “Jo dedicaré la meva vida a reconstruir el país, en el lloc que em pertoqui i amb el grau d’eficàcia de què sigui capaç, però ho faré sense cansar-me. Això durarà molt. Ho faré sense cansar-me”.
Mantenir inamovible aquest compromís fins l’any 2008 és una cosa que simplement em trasbalsa. Quina grandesa espiritual la d’aquest mestre! -que és com el considera en Pujol-. La feina que té per endavant és titànica, vista des del bàndol dels més vençuts: els catalans. Tot i així, opta per la via del silent sacrifici personal.
Avui podríem trobar fàcilment semblants declaracions de principis: “Treballaré infinitament, però sense cansar-me. Sempre que compti amb cotxe oficial i despatx amb moqueta”. El de menys és Catalunya, que s’ha convertit en factor residual. Optar decididament per la reconstrucció nacional això ja només ho fan els extraviats del tot. Són coses d’altres temps.
Avui on són els mestres?. Avui que tenim més recursos que mai, semblem haver renunciat no ja al més ambiciós, sinó al mínim sentit de dignitat. Perquè hem acceptat posar-hi de tot en l’ordre de prioritats, menys el que sigui feixuc. Hem delegat el sentit de responsabilitat, la voluntat de ser i ho hem volgut maquillar amb dreceres, que de ben segur poden resultar poc menys que un insult per algú de la densitat d'en Benet. Proposar com a fita una Catalunya independent, encara que sigui amb el preu de la inexistència nacional, és simplement insultant.
Em demano si aquest país, cada dia amb més raquitisme espiritual, és conscient de la mena d’homes que perd. Fins a quin punt, enterrant en Josep Benet, no estem assistint a la sepultura de la mateixa Catalunya.
Llegint els motius pels quals en Benet accepta la medalla hi trobaràs un devessall de patriotisme, de catalanitat, d’autoritat moral incontestable. És de tal magnitud, que l’avui tant bramat independentisme pot arribar a provocar arcades i poca cosa més.
dimarts, de juny 17, 2008
TVres, el gran referent
Ahir em recordava en Josep-Empordà que n’Andreu havia demanat cent dies de gràcia pel nomenament de na Mònica Terribas com a directora de la televisió pública catalana.
En el seu moment es van fer moltes teories al respecte d’aquest fet. Som molt propensos a escalfar-nos per un esclatant no res. Uns van veure-hi un clar “ara sí”, mentre uns altres la volien fer dimitir. Bé, jo sóc dels que creuen que han guanyat els darrers. I aclareixo –per aquests que s’escalfen amb tanta facilitat-: no sóc un partidari dels que la volen fer plegar. Només crec que l’han desactivat.
Només ens faltava, però, sentir les declaracions d’ella apostant per menys política i més entreteniment. Formant un estrany duet amb el director de la corporació, convertit en defensor de les pel·lícules en castellà. Però tot això em sembla anècdota. Tampoc s’ha de fer més gros del que és ni cal personalitzar-ho. Totes aquestes declaracions de principis te les faria qualsevol altre. Perquè no és el plus que aporta un professional del periodisme, sinó el segell de la casa. Són els colors de la crosta.
Que en Fernando Alonso segueixi desplaçant un telenotícies, no és culpa de la Sra. Terribas. Com tampoc ho és el goig subnormal que ha transportat en Pellicer al bell mig d’una expo a Saragossa. TV3 s’ha convertit en un rosari de programació intranscendent, d’informació que aporta poc -per no dir res- i que ha enterrat definitivament la seva raó de ser, que és la de contribuir a la normalització nacional catalana. Catalunya necessita una televisió amb visió del món catalana. No pas un canal més.
Un dels moments on la idiotesa es manifesta més radical la podem trobar als telenotícies. Quan no és en Fernando Alonso, la carcassa de notícies es construeix als jutjats, a la cerca de notícies escabroses: assassinats, violacions, estafes, segrestos. Darrerament vaig adonar-me’n que quan hi ha una d’aquestes notícies tan imprescindible per saber com rutlla el món, només es fa una cita a la localitat. “Aquesta matinada a Sabadell un home apunyala una persona al carrer, mentre un tercer s’afarta clavant-li coces fins que mor dessagnat a la vorera. Tots dos fugen i ningú sap res de res. És una d’aquestes notícies molt desgraciada, això sí, però d’interès zero. Ara, si vas a TVE el mateix fet te’l relaten sense tanta beateria: “Reyerta entre Latin Kings, en Sabadel. Un ajuste de cuentas acaba con la muerte de un ciudadano de nacionalidad equatoriana.
A TV3 l’assumpte queda tot entre catalans. És la nova normalització que ens subministra la ideologia Fòrum, el recalcitrant progressisme i la visió multiculti més estúpida. Al final el que proposa és l’autoflagel·lació. A Telecinco, per exemple, hi ha una sèrie anomenada “Aida”. Un dels personatges és el “Machupichu”, que òbviament li ve donat pel seu origen llatinoamericà. Us imagineu a Ventdelpla una cosa semblant?. Algú que no té ni nom, que només se’l conegués com en “Xarnego” o en “Machupichu”?. Però no, a TV3 l’empresari és el xorisso -i molt català- per definició, el mosso un tarat mental, l’okupa és l’heroi veïnal i a l’immigrant (espanyol o no) li hem de parlar en castellà, no fos cas que li provoquem cap trauma. Tot molt políticament correcte. Sempre.
Aquest és el patró que converteix TV3 en TVres. Un invent que en temps rècord s’ha convertit en una caricatura de si mateix. Talment com sembla estar fent-ho el país sencer. Que camina impertorbablement cap el més absolut no res.
En el seu moment es van fer moltes teories al respecte d’aquest fet. Som molt propensos a escalfar-nos per un esclatant no res. Uns van veure-hi un clar “ara sí”, mentre uns altres la volien fer dimitir. Bé, jo sóc dels que creuen que han guanyat els darrers. I aclareixo –per aquests que s’escalfen amb tanta facilitat-: no sóc un partidari dels que la volen fer plegar. Només crec que l’han desactivat.
Només ens faltava, però, sentir les declaracions d’ella apostant per menys política i més entreteniment. Formant un estrany duet amb el director de la corporació, convertit en defensor de les pel·lícules en castellà. Però tot això em sembla anècdota. Tampoc s’ha de fer més gros del que és ni cal personalitzar-ho. Totes aquestes declaracions de principis te les faria qualsevol altre. Perquè no és el plus que aporta un professional del periodisme, sinó el segell de la casa. Són els colors de la crosta.
Que en Fernando Alonso segueixi desplaçant un telenotícies, no és culpa de la Sra. Terribas. Com tampoc ho és el goig subnormal que ha transportat en Pellicer al bell mig d’una expo a Saragossa. TV3 s’ha convertit en un rosari de programació intranscendent, d’informació que aporta poc -per no dir res- i que ha enterrat definitivament la seva raó de ser, que és la de contribuir a la normalització nacional catalana. Catalunya necessita una televisió amb visió del món catalana. No pas un canal més.
Un dels moments on la idiotesa es manifesta més radical la podem trobar als telenotícies. Quan no és en Fernando Alonso, la carcassa de notícies es construeix als jutjats, a la cerca de notícies escabroses: assassinats, violacions, estafes, segrestos. Darrerament vaig adonar-me’n que quan hi ha una d’aquestes notícies tan imprescindible per saber com rutlla el món, només es fa una cita a la localitat. “Aquesta matinada a Sabadell un home apunyala una persona al carrer, mentre un tercer s’afarta clavant-li coces fins que mor dessagnat a la vorera. Tots dos fugen i ningú sap res de res. És una d’aquestes notícies molt desgraciada, això sí, però d’interès zero. Ara, si vas a TVE el mateix fet te’l relaten sense tanta beateria: “Reyerta entre Latin Kings, en Sabadel. Un ajuste de cuentas acaba con la muerte de un ciudadano de nacionalidad equatoriana.
A TV3 l’assumpte queda tot entre catalans. És la nova normalització que ens subministra la ideologia Fòrum, el recalcitrant progressisme i la visió multiculti més estúpida. Al final el que proposa és l’autoflagel·lació. A Telecinco, per exemple, hi ha una sèrie anomenada “Aida”. Un dels personatges és el “Machupichu”, que òbviament li ve donat pel seu origen llatinoamericà. Us imagineu a Ventdelpla una cosa semblant?. Algú que no té ni nom, que només se’l conegués com en “Xarnego” o en “Machupichu”?. Però no, a TV3 l’empresari és el xorisso -i molt català- per definició, el mosso un tarat mental, l’okupa és l’heroi veïnal i a l’immigrant (espanyol o no) li hem de parlar en castellà, no fos cas que li provoquem cap trauma. Tot molt políticament correcte. Sempre.
Aquest és el patró que converteix TV3 en TVres. Un invent que en temps rècord s’ha convertit en una caricatura de si mateix. Talment com sembla estar fent-ho el país sencer. Que camina impertorbablement cap el més absolut no res.
dilluns, de juny 16, 2008
Vergonyes primàries
La vida política a voltes és francament molt crua. Per no dir cruel. Després de dur-hi fent feina anys i panys, hi ha moments que tornes fonedís. Les circumstàncies es posen de tal forma que desapareixes del mapa incomprensiblement. Pots ser dalt de tot de la cresta de l’ona, després de treballar molt i molt, i sobtadament desapareixes per encanteri.
Recordo, per exemple el cas de l’Alberto Fernández. De com va haver de salvar-se a sí mateix, ell que és un perfecte picapedrer de partit. Fou ell qui va autoproclamar-se candidat a l’alcaldia. A bombo i plateret perquè, de cop i volta, les circumstàncies apuntaven a d’altres persones acabades d’aterrar. Eren els temps en que en Piquè havia caigut en parapent al cor del PP català i volia fer un punt i a part.
De forma semblant, però en context diferent, va decidir-se la candidatura de Carod com a cap de cartell a Madrid. Davant els mitjans va improvisar la decisió i en Puigcercós va exhibir el somriure de qui s’ha enganxat el trasto a la cremallera.
Conec cassos més sonats, on després de seguir tota la rutina que mana el procés interior del partit, l’escolli’t per anar en la part alta de la llista, així que apareixen editades les butlletes, troba que el seu nom ha estat misteriosament enfonsat fins ratllar la misèria. I el motiu no és precisament un diable de la impremta.
Tot això em ve al cap perquè la tria d’un candidat és una cosa complicada. Per no dir fosca. Té una certa lògica que només es pot admetre essent molt i molt coneixedor de la vida interna de partit. Altrament, pot resultar aberrant. Sense haver viscut en primera persona una abnegada militància, hi ha coses que simplement poden escandalitzar.
Jo dubto molt de que el procés seguit a ERC en aquesta “renovació” hagi estat modèlica. Ho dubto sobre tot perquè ha servit per enrojolar la meitat de la seva pròpia parròquia. És per això que els socialistes els han regalat el prime time televisiu els cop que han fet falta.
Per a mi hi ha encara un capítol més perillós. És el que fins ara ens té acostumats CiU. Cada cop que s’escalfen motors hi ha numeret entre algun convergent i el maco d’en Duran. I pam: surt en primera portada de qualsevol mitjà, sigui en paper, radio o televisió. L’efecte serveix per destrempar la seva gent.
Si ara la patum d’ERC ha fet entrar a casa seva les càmeres per deixar-se retratar fins les amígdales, espereu-vos quan siguin en el procés de les primàries. Sota la pàtina de procés democràtic, el que hi haurà és un numeret difícil de digerir per l’audiència. En Carod, democràticament com sempre, s’ha postulat altre cop candidat a la presidència. I en semblant forma democratissima ho ha fet en Puigcercós.
Ara mateix es donen unes circumstàncies perfectes per a fer catastròfiques previsions. Tenim a ERC els dos galls més encesos que mai. Les primàries ben retransmeses prometen ser un espectacle únic. A la rebotiga de TV3 hi podreu trobar els Icetes i Zaragozes d’aquest món, fregant-se les mans. No hauran de gastar un euro ni cap neurona per confeccionar truculents espots tipus “que vénen els d’Esquerra si no ens voteu”. Temps al temps, vaja.
Recordo, per exemple el cas de l’Alberto Fernández. De com va haver de salvar-se a sí mateix, ell que és un perfecte picapedrer de partit. Fou ell qui va autoproclamar-se candidat a l’alcaldia. A bombo i plateret perquè, de cop i volta, les circumstàncies apuntaven a d’altres persones acabades d’aterrar. Eren els temps en que en Piquè havia caigut en parapent al cor del PP català i volia fer un punt i a part.
De forma semblant, però en context diferent, va decidir-se la candidatura de Carod com a cap de cartell a Madrid. Davant els mitjans va improvisar la decisió i en Puigcercós va exhibir el somriure de qui s’ha enganxat el trasto a la cremallera.
Conec cassos més sonats, on després de seguir tota la rutina que mana el procés interior del partit, l’escolli’t per anar en la part alta de la llista, així que apareixen editades les butlletes, troba que el seu nom ha estat misteriosament enfonsat fins ratllar la misèria. I el motiu no és precisament un diable de la impremta.
Tot això em ve al cap perquè la tria d’un candidat és una cosa complicada. Per no dir fosca. Té una certa lògica que només es pot admetre essent molt i molt coneixedor de la vida interna de partit. Altrament, pot resultar aberrant. Sense haver viscut en primera persona una abnegada militància, hi ha coses que simplement poden escandalitzar.
Jo dubto molt de que el procés seguit a ERC en aquesta “renovació” hagi estat modèlica. Ho dubto sobre tot perquè ha servit per enrojolar la meitat de la seva pròpia parròquia. És per això que els socialistes els han regalat el prime time televisiu els cop que han fet falta.
Per a mi hi ha encara un capítol més perillós. És el que fins ara ens té acostumats CiU. Cada cop que s’escalfen motors hi ha numeret entre algun convergent i el maco d’en Duran. I pam: surt en primera portada de qualsevol mitjà, sigui en paper, radio o televisió. L’efecte serveix per destrempar la seva gent.
Si ara la patum d’ERC ha fet entrar a casa seva les càmeres per deixar-se retratar fins les amígdales, espereu-vos quan siguin en el procés de les primàries. Sota la pàtina de procés democràtic, el que hi haurà és un numeret difícil de digerir per l’audiència. En Carod, democràticament com sempre, s’ha postulat altre cop candidat a la presidència. I en semblant forma democratissima ho ha fet en Puigcercós.
Ara mateix es donen unes circumstàncies perfectes per a fer catastròfiques previsions. Tenim a ERC els dos galls més encesos que mai. Les primàries ben retransmeses prometen ser un espectacle únic. A la rebotiga de TV3 hi podreu trobar els Icetes i Zaragozes d’aquest món, fregant-se les mans. No hauran de gastar un euro ni cap neurona per confeccionar truculents espots tipus “que vénen els d’Esquerra si no ens voteu”. Temps al temps, vaja.
diumenge, de juny 15, 2008
Megatall
Avui hi ha un megatall –que és tal i com ho qualifiquen els organitzadors- a la N-II, per reivindicar-ne la seva conversió en Passeig. Era anunciat per les 11 del matí. En aquesta hora els cotxes hi han circul·lat com sempre, cosa que l’he trobat estranyíssima. Conciliar una manifestació amb els vehicle de front pot perfectament acabar en tragèdia. Però no ha estat fins a vols de la una que no s’ha fet el silenci. Hi ha una estanya remor que, amb un dia tant lleig com el d’avui, provoca més desolació que una altra cosa. Aquesta quietud ambiental sembla l’episodi immediat d’alguna tragèdia. Semblo sortit d’algun mecanoscrit del segon origen. Hi ha absència dels sorolls habituals, una mar mandrosa i algun crit que fa una criatura ben lluny. Des del darrer trist megatall a la N-II que no tornava a sentir-me tant extraterrestre a casa meva.
Al final ha aparegut un centenar de penjats penjats, amb pancartes, algun capgròs i poca cosa més. M’ha sobtat molt veure quanta poca gent s’ha sumat a aquesta reivindicació. I això que acabarà en una gran arrossada popular a la platja. Costa un euro el cobert. Potser el que costa més de tot és entendre que els diumenges són festes que es respecten religiosament. Sobre tot quan venim de tota una setmaneta cosida de veritables megatalls.
Ara, reconec que viure així cada dia, amb aquesta calma -i una mica més de sol-, em faria sentir en el cor mateix del paradís. Sense gaire vergonya avui em sento espiritualment a favor d’aquest megatall. Si lo riu és vida, això ho és encara més.
Al final ha aparegut un centenar de penjats penjats, amb pancartes, algun capgròs i poca cosa més. M’ha sobtat molt veure quanta poca gent s’ha sumat a aquesta reivindicació. I això que acabarà en una gran arrossada popular a la platja. Costa un euro el cobert. Potser el que costa més de tot és entendre que els diumenges són festes que es respecten religiosament. Sobre tot quan venim de tota una setmaneta cosida de veritables megatalls.
Ara, reconec que viure així cada dia, amb aquesta calma -i una mica més de sol-, em faria sentir en el cor mateix del paradís. Sense gaire vergonya avui em sento espiritualment a favor d’aquest megatall. Si lo riu és vida, això ho és encara més.
Por a resultar poc seriosos
La informació que arriba del congrés d’ERC és bastant decebedora. Pocs canvis de forma i de fons. Les discussions al voltant de la “nova” executiva són el de sempre. Qüestions polítiques d’allò més domèstiques. Ha de ser molt dur anar-hi com a congressista anònim i esperar trobar una discussió a fons sobre què cal fer per redreçar el rumb del país o de com s’ha de reconvertir el partit, vists els darrers resultats.
Independentisme de pòrex. Amb poca consistència, que només es posa en marxa quan hi ha una calrada cada cop que s’organitza una calçotada. Però independentisme, més enllà de l’espot amb un compte enrere que fa riure, res de res. Hi ha hagut un procés electoral intern que ha deixat les coses pràcticament al punt on eren abans de començar-lo. Em temo, doncs, que la veritable renovació vindrà per altres vies, si és que mai arriba.
Mentres tant, paciència. A seguir aguantant les lliçons magistrals de dubtosa esquerrenositat i de més radicalisme verbal. I de no trencar el tripartit, no fos cas que no ens prenguem seriosament una opció com la que ara mateix representa ERC.
Independentisme de pòrex. Amb poca consistència, que només es posa en marxa quan hi ha una calrada cada cop que s’organitza una calçotada. Però independentisme, més enllà de l’espot amb un compte enrere que fa riure, res de res. Hi ha hagut un procés electoral intern que ha deixat les coses pràcticament al punt on eren abans de començar-lo. Em temo, doncs, que la veritable renovació vindrà per altres vies, si és que mai arriba.
Mentres tant, paciència. A seguir aguantant les lliçons magistrals de dubtosa esquerrenositat i de més radicalisme verbal. I de no trencar el tripartit, no fos cas que no ens prenguem seriosament una opció com la que ara mateix representa ERC.
dijous, de juny 12, 2008
Bandolerisme
Normalment quan tanques la parada ho fas cansat. Mentalment cansat. Voldries fer petar els dits i trobar-te dins una banyera templada, acolorida amb sals i els vapors d’algun perfum. Com que visc fora de Barcelona, en comptes d’aquesta postal, el que hi ha és encara un camí llarg de tornada. O sia, que quan finalment creuo la porta només tinc esma per fer una bona dutxa i... tornar a engegar l’ordinador.
No fa tant que cada dimecres, amb precisió alemanya, m’enganxava molt de resquitllada una patum que tallava la Ronda de Dalt. A mi em suposava haver d’aguantar mitja hora o tres quarts més de trajecte. I em considerava afortunadíssim quan veia les cares de la gent que ni podien fer marxa enrere ni endavant ni a la dreta ni a l’esquerra i que més tard o l’endemà la ràdio deia que s’hi havien quedat atrapats entre dues o tres hores. Com aquell qui res.
Va començar a ser habitual veure moltes cares de desesperació els dimecres a la Ronda, els mossos de Tura fent acte de presència i poca cosa més i aquells torracollons reivindicant la deslocalització d’una narcosala. Algun cop havia tingut el privilegi de contemplar just el moment el qual la tropa es tirava a la via de circul·lació per tallar-la. I pensava: hòstia, sabent el que m’espera, què faria si jo fos el primer de la fila?. Que per culpa d’uns segons em toca parar perquè un tros d’imbècil amb el vist-i-plau de l’autoritat competent, se’t planta davant el cotxe. Que per molt poc no he pogut evitar-lo i em té segrestat les hores que sigui perquè té un problema que tu no li pots resoldre ni li has provocat. Quin dret té aquest fill de puta a retenir-me en contra de la meva voluntat?. Què sap ell –o ella- dels meus problemes?. S’avindria a ser solidari amb qualsevol de les coses que em turmenten, a la força?. Podria comptar amb la policia per poder-lo fer passar per l’embut?.
Molts cops vaig pensar que jo no pararia del tot. Que a marxa molt lenta l’aniria empenyent fins escapolir-me’n. No us podeu imaginar la mena de ratera que arribaven a muntar aquesta colla de xorissos. La quantitat de gent que quedava enganxada sense poder-hi fer res de res. Quilòmetres i quilòmetres. Cada dimecres, amb puntualitat germànica. Quin filldeputisme!.
Ara que hi ha en marxa aquesta vaga del transport me n’assabento que a Granada un camioner ha matat un d’aquests personatges que assalten les carreteres i que agafen al primer que hi troben per fer-lo servir de moneda de canvi en la seva reivindicació. Ningú li ha demanat permís al camioner de Granada per implicar-lo en la causa, no li han demanat la mena de problemes que potser li poden venir al damunt si no fa la jornada i l’home probablement ha tingut la mateixa pensada que vaig tenir jo. Si se’t planta un assalta camins l’empenys mica en mica, fins que desisteixi i l’emprengui amb el que ve darrera. L’estira i arronsa entre un bandoler i un camió acaba a favor del que té més força. O amb qui demostra tenir menys cervell. Quina mena de torracollons has de ser per anar botant davant d’un camió que et ve de front, encara que sigui molt lentament!. Quina mena d’ofuscació has de dur per arribar-la a encomanar al camioner!.
Suposo que t’hi has de trobar. Has d’haver experimentat el calor de la impotència per arribar a pensar que la víctima és el camioner i no pas l’atropellat. Tinc ganes de saber quina mena de justícia s’aplicarà en aquest cas. Perquè es veu que si no hi ha morts pel mig, no hi ha autoritat que vulgui posar-se del teu cantó -o no- en cas de segrest.
En absolut desitjo que una qüestió d’aquestes hagi d’acabar amb un o altre mort. No. Si confesso tenir la mateixa pensada que el camioner és justament perquè mai hagués cregut que això podia acabar en tragèdia. Ara, no m’explico ni aquesta forma tant salvatge de reivindicar ni la tolerància de l’autoritat en cassos com aquest. És això que duu al cantó més fosc de la naturalesa humana. Tots tenim els nostres problemes i hem de tenir, també, el dret a ser solidaris. Però lliurement. I a poder arribar a casa, sense haver de demanar permís a cap aprenent d’assalta camins. Què coi sap ell dels problemes que m’assoten?.
No fa tant que cada dimecres, amb precisió alemanya, m’enganxava molt de resquitllada una patum que tallava la Ronda de Dalt. A mi em suposava haver d’aguantar mitja hora o tres quarts més de trajecte. I em considerava afortunadíssim quan veia les cares de la gent que ni podien fer marxa enrere ni endavant ni a la dreta ni a l’esquerra i que més tard o l’endemà la ràdio deia que s’hi havien quedat atrapats entre dues o tres hores. Com aquell qui res.
Va començar a ser habitual veure moltes cares de desesperació els dimecres a la Ronda, els mossos de Tura fent acte de presència i poca cosa més i aquells torracollons reivindicant la deslocalització d’una narcosala. Algun cop havia tingut el privilegi de contemplar just el moment el qual la tropa es tirava a la via de circul·lació per tallar-la. I pensava: hòstia, sabent el que m’espera, què faria si jo fos el primer de la fila?. Que per culpa d’uns segons em toca parar perquè un tros d’imbècil amb el vist-i-plau de l’autoritat competent, se’t planta davant el cotxe. Que per molt poc no he pogut evitar-lo i em té segrestat les hores que sigui perquè té un problema que tu no li pots resoldre ni li has provocat. Quin dret té aquest fill de puta a retenir-me en contra de la meva voluntat?. Què sap ell –o ella- dels meus problemes?. S’avindria a ser solidari amb qualsevol de les coses que em turmenten, a la força?. Podria comptar amb la policia per poder-lo fer passar per l’embut?.
Molts cops vaig pensar que jo no pararia del tot. Que a marxa molt lenta l’aniria empenyent fins escapolir-me’n. No us podeu imaginar la mena de ratera que arribaven a muntar aquesta colla de xorissos. La quantitat de gent que quedava enganxada sense poder-hi fer res de res. Quilòmetres i quilòmetres. Cada dimecres, amb puntualitat germànica. Quin filldeputisme!.
Ara que hi ha en marxa aquesta vaga del transport me n’assabento que a Granada un camioner ha matat un d’aquests personatges que assalten les carreteres i que agafen al primer que hi troben per fer-lo servir de moneda de canvi en la seva reivindicació. Ningú li ha demanat permís al camioner de Granada per implicar-lo en la causa, no li han demanat la mena de problemes que potser li poden venir al damunt si no fa la jornada i l’home probablement ha tingut la mateixa pensada que vaig tenir jo. Si se’t planta un assalta camins l’empenys mica en mica, fins que desisteixi i l’emprengui amb el que ve darrera. L’estira i arronsa entre un bandoler i un camió acaba a favor del que té més força. O amb qui demostra tenir menys cervell. Quina mena de torracollons has de ser per anar botant davant d’un camió que et ve de front, encara que sigui molt lentament!. Quina mena d’ofuscació has de dur per arribar-la a encomanar al camioner!.
Suposo que t’hi has de trobar. Has d’haver experimentat el calor de la impotència per arribar a pensar que la víctima és el camioner i no pas l’atropellat. Tinc ganes de saber quina mena de justícia s’aplicarà en aquest cas. Perquè es veu que si no hi ha morts pel mig, no hi ha autoritat que vulgui posar-se del teu cantó -o no- en cas de segrest.
En absolut desitjo que una qüestió d’aquestes hagi d’acabar amb un o altre mort. No. Si confesso tenir la mateixa pensada que el camioner és justament perquè mai hagués cregut que això podia acabar en tragèdia. Ara, no m’explico ni aquesta forma tant salvatge de reivindicar ni la tolerància de l’autoritat en cassos com aquest. És això que duu al cantó més fosc de la naturalesa humana. Tots tenim els nostres problemes i hem de tenir, també, el dret a ser solidaris. Però lliurement. I a poder arribar a casa, sense haver de demanar permís a cap aprenent d’assalta camins. Què coi sap ell dels problemes que m’assoten?.
dimarts, de juny 10, 2008
Què em costa de creure
Em costa de creure que tota aquesta quota de pantalla que ha tingut el procés electoral d’ERC surti de franc. Tot aquest sobtat amor democràtic, quan ve de la crosta, sens dubte és enverinat. El procés uns el qualifiquen d’exemplar. Ells ben lluços. A mi m’agradaria saber què ens ha mostrat en realitat. Tenir la càmera posada dins els mateixos budells del partit, a diari, pot ser una cosa tant edificant per l’exercici de la política com és el mateix Polònia. Ara tenim la certesa de com es ventilen les hòsties i de qui les reparteix en la casa del Gran Hermano Erky. Sabem qui està nominat i a punt de sortir per la finestra. Ventilar aquesta mena d’informació em costa de creure que no passi factura.
Em costa de creure que el punt on hem arribat s’hi albirin vents de canvi. Ara el guanyador ha de pactar amb els diferents corrents. Però molt em temo que vindrà allò tant elemental de que l’ordre dels factors no altera la suma. Cal pactar el de sempre, amb la proporció de sempre. El canvi, doncs, l’aporta en Ridao. Abans s’asseia a la punta de la taula, en aquell extrem on un dels colzes ja ni tenia lloc per poder reposar i ara el trobarem just al bell mig. Però la foto que resultarà d’aquest canvi serà molt difícil de destriar, si la compares amb la vista abans de tot aquest sarau.
Em costa de creure que aviat comenci l’acostament cap a CiU. Tots l’han pregonat en campanya. Quan hom està convençut d’una cosa com aquesta no li cal proclamar-ho, si no és per esgarrapar cap vot. L’acostament a CiU fa dies que s’havia pogut produir i el que jo veig és qualsevol pardalada, exceptuant una opció com aquesta. El resultat electoral fa dies que clama en aquesta direcció i la resposta donada ha estat en sentit contrari. Em costa de creure que ara es produeixi.
Em costa de creure que CiU provoqui aquest acostament que molts desitgem. A més de voler-lo, cal saber empènyer-lo. Em costa, però molt molt, pensar que vindrà de la mà de n’Àngel Colom. Un personatge que va sortir d’ERC igual com feia l’home bala al circ de la Manolita Chen, dubto jo que tingui molt de marge per a encetar cap maniobra orquestrada en l’obscuritat. Amb la d’amics que allí hi va deixar i que és per això que va arribar amb paracaigudes a CDC, em costa molt de creure en determinades formes de miracle.
Em costa molt de creure de totes formes, que si no és amb una estratègia comuna, ens en sortim. Passat l’agost començarà un ball de bastons considerable. L’Estatut té els dies comptats, la recessió serà més forta i evident, el finançament català no serà respectat ni pel cantó que empara la llei. M’aturo aquí. La llista és llarga. Però és que em costa de creure que d’aquí a l’estiu estiguem preparats per respondre com a país. Hores d’ara no comprenc aquesta nostra incapacitat per defensar la porteria amb un mínim de dignitat i em demano perquè les nostres jugades sempre acaben tan tranquil·lament en el mateix fora de joc.
Em costa de creure que el punt on hem arribat s’hi albirin vents de canvi. Ara el guanyador ha de pactar amb els diferents corrents. Però molt em temo que vindrà allò tant elemental de que l’ordre dels factors no altera la suma. Cal pactar el de sempre, amb la proporció de sempre. El canvi, doncs, l’aporta en Ridao. Abans s’asseia a la punta de la taula, en aquell extrem on un dels colzes ja ni tenia lloc per poder reposar i ara el trobarem just al bell mig. Però la foto que resultarà d’aquest canvi serà molt difícil de destriar, si la compares amb la vista abans de tot aquest sarau.
Em costa de creure que aviat comenci l’acostament cap a CiU. Tots l’han pregonat en campanya. Quan hom està convençut d’una cosa com aquesta no li cal proclamar-ho, si no és per esgarrapar cap vot. L’acostament a CiU fa dies que s’havia pogut produir i el que jo veig és qualsevol pardalada, exceptuant una opció com aquesta. El resultat electoral fa dies que clama en aquesta direcció i la resposta donada ha estat en sentit contrari. Em costa de creure que ara es produeixi.
Em costa de creure que CiU provoqui aquest acostament que molts desitgem. A més de voler-lo, cal saber empènyer-lo. Em costa, però molt molt, pensar que vindrà de la mà de n’Àngel Colom. Un personatge que va sortir d’ERC igual com feia l’home bala al circ de la Manolita Chen, dubto jo que tingui molt de marge per a encetar cap maniobra orquestrada en l’obscuritat. Amb la d’amics que allí hi va deixar i que és per això que va arribar amb paracaigudes a CDC, em costa molt de creure en determinades formes de miracle.
Em costa molt de creure de totes formes, que si no és amb una estratègia comuna, ens en sortim. Passat l’agost començarà un ball de bastons considerable. L’Estatut té els dies comptats, la recessió serà més forta i evident, el finançament català no serà respectat ni pel cantó que empara la llei. M’aturo aquí. La llista és llarga. Però és que em costa de creure que d’aquí a l’estiu estiguem preparats per respondre com a país. Hores d’ara no comprenc aquesta nostra incapacitat per defensar la porteria amb un mínim de dignitat i em demano perquè les nostres jugades sempre acaben tan tranquil·lament en el mateix fora de joc.
dilluns, de juny 09, 2008
Benvolgut director general de Air Berlin
Air Berlin menysprea la llengua catalana
Air Berlin menysprea la llengua catalana. Davant aquesta actitud hostil, l'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear ha posat en marxa una campanya d'enviament de cartes per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants. Us demanam que copieu elsegüent text i que el faceu arribar, acompanyat del vostres nom i llinatges al següent correu elecrònic: airberlin@airberlin.com
------------------------------------------------------------------
Herr Joachim Hunold
Generaldirektor Air Berlin
Sehr geehrter Herr Joachim Hunold,
Als katalanisch sprechender Bürger Mallorcas bin ich wirklich enttäuschtüber die unglücklichen Äusserungen, die in Ihrem Magazin zu lesen waren.
Es ist tatsächlich die Mehrheit der balearischen Bürger, die diekatalanische Sprache als Muttersprache hat, weshalb natürlich vieleMenschen bitter enttäuscht darüber sind, dass Ihre Sprache schlechtgemachtwird; und dass im Hinblick auf die Tatsache, dass Mallorca einer derwichtigsten wirtschaftlichen Standpunkte Air Berlins ist und zum Aufbau desAir Berlin- Flugnetzes in entscheidendem Masse beigetragen hat. Insbesonderedie lange Zeit der sprachlichen Unterdrückung, welche diekatalanischsprachigen Teile des spanischen Staates unter General Franco zuerdulden hatten, hat zur logischen Folge, dass die Bürger in der heutigendemokratischen Gesellschaft mit und in ihrer Sprache leben möchten.
Ich bin mehr als überzeugt, dass der Service, ihre Fluggäste auch inkatalanischer Sprache zu informieren, von ihren balearischen Kunden als einschönes Zeichen der Verbundenheit Air Berlins mit Mallorca sowie denanderen katalanischsprachigen Teilen des spanischen Staates verstanden würdeund in nicht zu unterschätzendem Masse zu einer weiteren Festigung derdeutsch-mallorquinischen Verbindung beitragen wird.
Mit fereundlichen Grüssen,
-----------------
Sr. Joachim Hunold,
director general de Air Berlin
Benvolgut senyor Hunold:
Com a persona que coneix la realitat de les Illes Balears i com a clientd'Air Berlin vull manifestar la meva decepció per l'article recentmentpublicat a la revista Air Berlin Magazin en què, lluny de mantenir unarelació de respecte cap a la llengua catalana que utilitzen molts delsusuaris de la companyia, s'hi expressen informacions que falsegen,tergiversen i criminalitzen la nostra realitat lingüística. Amb aquestarticle Air Berlin no actua com una empresa que ha de donar servei alsciutadans i ciutadanes, sinó com un agent en contra de la llengua que parlala majoria de la societat de les Illes Balears, el País Valencià iCatalunya malgrat la repressió lingüística patida durant la dictaduramilitar del General Franco.
Sr. Hunold, voldria aprofitar l'ocasió per fer-li notar que l'empresa quevostè dirigeix, tot i tenir Mallorca com un dels seus centres operatius, noofereix cap informació als usuaris en la llengua pròpia d'aquesta terra.Pensam que no seria cap trasbals per a una companyia aèria tan implantada acasa nostra que el català es vehiculés com a llengua d'informació, de lamateixa manera que respecta i fa servir els idiomes dels altres territorisen què opera. D'aquesta manera acontentaria una gran part dels seus clientsi consolidaria les relacions d'amistat entre Mallorca i Alemanya.
Atentament,
Air Berlin menysprea la llengua catalana. Davant aquesta actitud hostil, l'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear ha posat en marxa una campanya d'enviament de cartes per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants. Us demanam que copieu elsegüent text i que el faceu arribar, acompanyat del vostres nom i llinatges al següent correu elecrònic: airberlin@airberlin.com
------------------------------------------------------------------
Herr Joachim Hunold
Generaldirektor Air Berlin
Sehr geehrter Herr Joachim Hunold,
Als katalanisch sprechender Bürger Mallorcas bin ich wirklich enttäuschtüber die unglücklichen Äusserungen, die in Ihrem Magazin zu lesen waren.
Es ist tatsächlich die Mehrheit der balearischen Bürger, die diekatalanische Sprache als Muttersprache hat, weshalb natürlich vieleMenschen bitter enttäuscht darüber sind, dass Ihre Sprache schlechtgemachtwird; und dass im Hinblick auf die Tatsache, dass Mallorca einer derwichtigsten wirtschaftlichen Standpunkte Air Berlins ist und zum Aufbau desAir Berlin- Flugnetzes in entscheidendem Masse beigetragen hat. Insbesonderedie lange Zeit der sprachlichen Unterdrückung, welche diekatalanischsprachigen Teile des spanischen Staates unter General Franco zuerdulden hatten, hat zur logischen Folge, dass die Bürger in der heutigendemokratischen Gesellschaft mit und in ihrer Sprache leben möchten.
Ich bin mehr als überzeugt, dass der Service, ihre Fluggäste auch inkatalanischer Sprache zu informieren, von ihren balearischen Kunden als einschönes Zeichen der Verbundenheit Air Berlins mit Mallorca sowie denanderen katalanischsprachigen Teilen des spanischen Staates verstanden würdeund in nicht zu unterschätzendem Masse zu einer weiteren Festigung derdeutsch-mallorquinischen Verbindung beitragen wird.
Mit fereundlichen Grüssen,
-----------------
Sr. Joachim Hunold,
director general de Air Berlin
Benvolgut senyor Hunold:
Com a persona que coneix la realitat de les Illes Balears i com a clientd'Air Berlin vull manifestar la meva decepció per l'article recentmentpublicat a la revista Air Berlin Magazin en què, lluny de mantenir unarelació de respecte cap a la llengua catalana que utilitzen molts delsusuaris de la companyia, s'hi expressen informacions que falsegen,tergiversen i criminalitzen la nostra realitat lingüística. Amb aquestarticle Air Berlin no actua com una empresa que ha de donar servei alsciutadans i ciutadanes, sinó com un agent en contra de la llengua que parlala majoria de la societat de les Illes Balears, el País Valencià iCatalunya malgrat la repressió lingüística patida durant la dictaduramilitar del General Franco.
Sr. Hunold, voldria aprofitar l'ocasió per fer-li notar que l'empresa quevostè dirigeix, tot i tenir Mallorca com un dels seus centres operatius, noofereix cap informació als usuaris en la llengua pròpia d'aquesta terra.Pensam que no seria cap trasbals per a una companyia aèria tan implantada acasa nostra que el català es vehiculés com a llengua d'informació, de lamateixa manera que respecta i fa servir els idiomes dels altres territorisen què opera. D'aquesta manera acontentaria una gran part dels seus clientsi consolidaria les relacions d'amistat entre Mallorca i Alemanya.
Atentament,
diumenge, de juny 08, 2008
Un primer pas
Després de tota la tempesta em queda una cosa molt viva: ERC ha despertat passions. De tots els colors. Unes més florides que d’altres, però ha despertat moltes passions. Aquests darrers dies les eleccions per triar secretari general i president ha estat un procés atípic. Hi ha una part molt positiva que hauria de quedar sempre flotant. Després d’aquest cas n’han de venir d’altres processos semblants. A d’altres formacions. Sospito, però, que no generaran el grau d’adhesió, de passió, que s’ha vist amb ERC.
Aquí brolla el que no s’hi dona enlloc més. Hi ha unes carreres meteòriques. Úniques en el panorama polític. Es passa d’una marea a favor a tenir un onatge en contra. De tenir una perspectiva de creixement a començar una davallada literal. Un cas únic, vaja. Fer aquesta mena de recorreguts en menys de cinc anys no és el freqüent.
Aquest nervi que recorre l’espinada republicana potser explica tota la gran diversitat d’energies que s’han congregat al voltant d’aquest partit. En cap altra formació hi haurà un moviment tectònic semblant. Penso que és una dels grans actius que ara mateix té ERC. És el seu “fet diferencial”.
Carretero ha fet un gran paper. Un gran resultat. D’acord en que no s’ha arribat al punt de guanyar, que era el realment important. Però la trajectòria carreterista ha estat digne d’estudi. És un cas a tenir molt present. Dels 10-16 elements que conformaven RCat quan van deixar la conselleria, Carretero ha arribat a ser el segon de la cursa. I perquè ha estat un procés adobat amb alguna candidatura de palla. Altrament, la cosa segurament hagués estat més roent.
RCat ha sabut passar molt bé el rasclet. Gràcies a internet. Fer un bon ús d’aquest mitjà permet ser alguna cosa més que un Chikiliquatre, tal com hagués estat el desig de l’aparell. Però passa que en Carretero no és cap bluf, sinó l’element amb valor afegit dins el panorama de caiguda lliure al qual convida l’actual direcció. Els carreteristes, com molt bé indica en Sort, no gaudeixen de feus. Són la confluència de molts militants, però dispersos. No són amos de cap ghetto, ni reducte, ni de cap clot que permet fer decantar una balança en cas d’emergència. Només compta amb el talent propi per posar en dansa idees noves que aportin saba nova.
Haver guanyat hagués estat el súmmum. En canvi RCat només ha fet un magnífic resultat. Potser en qualsevol altre partit al senyor Carretero se li començaria a fer la reverència. No se com reaccionarà ERC, en endavant. Té aquesta ànima tant taquicàrdica que fa difícil preveure res. En tot cas el realment importat és saber quina lectura en farà de tot plegat el mateix Carretero. Espero que sigui conscient de quin és ara mateix el seu gran actiu. Espero, també, que pesi més que cap sensació agredolça que li pugui obsequiar un segon lloc. S’ha fet un gran pas. Ara cal començar-ne a fer un altre. Aquesta cursa en realitat no es fa amb una sola gambada.
Aquí brolla el que no s’hi dona enlloc més. Hi ha unes carreres meteòriques. Úniques en el panorama polític. Es passa d’una marea a favor a tenir un onatge en contra. De tenir una perspectiva de creixement a començar una davallada literal. Un cas únic, vaja. Fer aquesta mena de recorreguts en menys de cinc anys no és el freqüent.
Aquest nervi que recorre l’espinada republicana potser explica tota la gran diversitat d’energies que s’han congregat al voltant d’aquest partit. En cap altra formació hi haurà un moviment tectònic semblant. Penso que és una dels grans actius que ara mateix té ERC. És el seu “fet diferencial”.
Carretero ha fet un gran paper. Un gran resultat. D’acord en que no s’ha arribat al punt de guanyar, que era el realment important. Però la trajectòria carreterista ha estat digne d’estudi. És un cas a tenir molt present. Dels 10-16 elements que conformaven RCat quan van deixar la conselleria, Carretero ha arribat a ser el segon de la cursa. I perquè ha estat un procés adobat amb alguna candidatura de palla. Altrament, la cosa segurament hagués estat més roent.
RCat ha sabut passar molt bé el rasclet. Gràcies a internet. Fer un bon ús d’aquest mitjà permet ser alguna cosa més que un Chikiliquatre, tal com hagués estat el desig de l’aparell. Però passa que en Carretero no és cap bluf, sinó l’element amb valor afegit dins el panorama de caiguda lliure al qual convida l’actual direcció. Els carreteristes, com molt bé indica en Sort, no gaudeixen de feus. Són la confluència de molts militants, però dispersos. No són amos de cap ghetto, ni reducte, ni de cap clot que permet fer decantar una balança en cas d’emergència. Només compta amb el talent propi per posar en dansa idees noves que aportin saba nova.
Haver guanyat hagués estat el súmmum. En canvi RCat només ha fet un magnífic resultat. Potser en qualsevol altre partit al senyor Carretero se li començaria a fer la reverència. No se com reaccionarà ERC, en endavant. Té aquesta ànima tant taquicàrdica que fa difícil preveure res. En tot cas el realment importat és saber quina lectura en farà de tot plegat el mateix Carretero. Espero que sigui conscient de quin és ara mateix el seu gran actiu. Espero, també, que pesi més que cap sensació agredolça que li pugui obsequiar un segon lloc. S’ha fet un gran pas. Ara cal començar-ne a fer un altre. Aquesta cursa en realitat no es fa amb una sola gambada.
divendres, de juny 06, 2008
Repugnància blaugrana
A mi el Barça em genera bastant d’això, de repugnància. Ja sé que si vols passar la prova del cotó de la bona catalanitat, aquestes coses mai les hauria de dir. I menys públicament. Però és que és superior a mi. Avui ja és tot un mal exemple pel país.
El club inverteix immenses fortunes per congregar a Barcelona homes als quals només els hi demana una cosa: que fotin coces o cops de cap a una pilota. Com a bojos. I gairebé pots establir una relació directa entre el grau de ruqueria i la genialitat d’una coça. Com més ruc, més ben pagat. Tant hi fa el color de pell, la religió o la condició d’extracomunitari. Si demostres ser prou ruc i home, segur que hi ha una fitxa esperant-te.
És una mal exemple per a les generacions més tendres veure l’estona que li dediquen els mitjans a un rotund analfabet, pel fet de lluir una samarreta blaugrana. Quan el veus tractat com tot un Déu vertader, per aquesta regla de tres, pots comprendre moltes coses que passen a Catalunya. A mi per això el Barça em posa malalt. Les energies que absorbeix al país és d’un cost ocult amb proporcions majúscules. En conec un i més d’un que són capaços de sortir de Barcelona per anar fer quatre rebregades amb els esquís, en algun cim de la Cerdanya, i tornar a ser puntualment a la cita del Camp Nou. Això sí, no els demanis anar al Fossar de les Moreres, al monument de Rafael de Casanovas o fer una donació de sang. No tenen temps.
Ara fa dies que el Barça arriba altre cop a exasperar. Hi ha muntat un debat al voltant d’en Joan Laporta que evidencia el subdesenvolupament mental que genera aquesta institució. Ha de ser per això que és més que un club.
On és el drama, per mor d’un fet tan vulgar com és no guanyar una lliga?. El soci del Barça és un personatge que hauria de tenir un bon mirall a casa. I mirar-s’hi de tant en tant. Quan el sento emocionar-se amb la copa del rei, sí, del rei!, hauria de posar-se davant el mirall. A veure quina mena de tros de suro descobreix.
Tot i resistir-m’hi, fa temps em van proposar participar en una campanya a les eleccions del club. Allí vaig confirmar totes les meves sospites al voltant de la veritable essència blaugrana. És granítica. Quan diuen que és de pedra picada, s’ha d’entendre en el sentit més literal. Vam estar analitzant milimètricament cada pas, cada discurs, cada conseqüència dels altres candidats. Només hi havia pedres. Ni rastre d’intel·ligència. Vam fer enquestes i vam obtenir un mapa de la composició –mental- de les grades del Camp Nou. El resultat era més semblant al subsòl de Mallorca que altra cosa. Roca de la més resistent. I és així que vaig accedir al palc, però amb condicions: fes el favor de venir afaitat. Mentre sonava l’himne, era l’únic moment que podies arribar als canapès. Deliciosos, per cert. Ara, en el temps de joc, es formava una defensa implacable que riu-te’n tu d’un Puchol un Migueli o un Koeman. Ni driblant com en Pelé podies arribar a engrapar a un canapè.
Em foten molta gràcia aquells que veuen en Laporta el futur president de Catalunya. És tant com pensar en aquest país amb la mateixa pulsació que Marbella. Aquesta teoria intento combatir-la sempre, per un sentit de dignitat elemental. Tenir aquesta visió tan tercermundista del nostre sostre nacional m’escandalitza. Ara, si algun d’aquests nou rics i abastament analfabets són incapaços de fer res de bo, no sé perquè ve l’escàndol. Que podies esperar d’aquesta matèria gris?.
La feina del president del Barça no és la d’anar al vestidor. Ni la de fer gols. Si el Barça no es menja un torrat no és culpa d’en Laporta. En tot cas n’és del klinker conformat per l’entrenador i l’equip. Començar processos de moció de censura contra el president del Barça, per aquest motiu, només s’entén en el cas que siguis constructor. Que de tant fascinat que puguis estar pel món del totxo, la pedra picada o el ciment porland, en vulguis contemplar els millors exemplars del món. Ara que venen les vaques magres al sector puc entendre això i poca cosa més.
El club inverteix immenses fortunes per congregar a Barcelona homes als quals només els hi demana una cosa: que fotin coces o cops de cap a una pilota. Com a bojos. I gairebé pots establir una relació directa entre el grau de ruqueria i la genialitat d’una coça. Com més ruc, més ben pagat. Tant hi fa el color de pell, la religió o la condició d’extracomunitari. Si demostres ser prou ruc i home, segur que hi ha una fitxa esperant-te.
És una mal exemple per a les generacions més tendres veure l’estona que li dediquen els mitjans a un rotund analfabet, pel fet de lluir una samarreta blaugrana. Quan el veus tractat com tot un Déu vertader, per aquesta regla de tres, pots comprendre moltes coses que passen a Catalunya. A mi per això el Barça em posa malalt. Les energies que absorbeix al país és d’un cost ocult amb proporcions majúscules. En conec un i més d’un que són capaços de sortir de Barcelona per anar fer quatre rebregades amb els esquís, en algun cim de la Cerdanya, i tornar a ser puntualment a la cita del Camp Nou. Això sí, no els demanis anar al Fossar de les Moreres, al monument de Rafael de Casanovas o fer una donació de sang. No tenen temps.
Ara fa dies que el Barça arriba altre cop a exasperar. Hi ha muntat un debat al voltant d’en Joan Laporta que evidencia el subdesenvolupament mental que genera aquesta institució. Ha de ser per això que és més que un club.
On és el drama, per mor d’un fet tan vulgar com és no guanyar una lliga?. El soci del Barça és un personatge que hauria de tenir un bon mirall a casa. I mirar-s’hi de tant en tant. Quan el sento emocionar-se amb la copa del rei, sí, del rei!, hauria de posar-se davant el mirall. A veure quina mena de tros de suro descobreix.
Tot i resistir-m’hi, fa temps em van proposar participar en una campanya a les eleccions del club. Allí vaig confirmar totes les meves sospites al voltant de la veritable essència blaugrana. És granítica. Quan diuen que és de pedra picada, s’ha d’entendre en el sentit més literal. Vam estar analitzant milimètricament cada pas, cada discurs, cada conseqüència dels altres candidats. Només hi havia pedres. Ni rastre d’intel·ligència. Vam fer enquestes i vam obtenir un mapa de la composició –mental- de les grades del Camp Nou. El resultat era més semblant al subsòl de Mallorca que altra cosa. Roca de la més resistent. I és així que vaig accedir al palc, però amb condicions: fes el favor de venir afaitat. Mentre sonava l’himne, era l’únic moment que podies arribar als canapès. Deliciosos, per cert. Ara, en el temps de joc, es formava una defensa implacable que riu-te’n tu d’un Puchol un Migueli o un Koeman. Ni driblant com en Pelé podies arribar a engrapar a un canapè.
Em foten molta gràcia aquells que veuen en Laporta el futur president de Catalunya. És tant com pensar en aquest país amb la mateixa pulsació que Marbella. Aquesta teoria intento combatir-la sempre, per un sentit de dignitat elemental. Tenir aquesta visió tan tercermundista del nostre sostre nacional m’escandalitza. Ara, si algun d’aquests nou rics i abastament analfabets són incapaços de fer res de bo, no sé perquè ve l’escàndol. Que podies esperar d’aquesta matèria gris?.
La feina del president del Barça no és la d’anar al vestidor. Ni la de fer gols. Si el Barça no es menja un torrat no és culpa d’en Laporta. En tot cas n’és del klinker conformat per l’entrenador i l’equip. Començar processos de moció de censura contra el president del Barça, per aquest motiu, només s’entén en el cas que siguis constructor. Que de tant fascinat que puguis estar pel món del totxo, la pedra picada o el ciment porland, en vulguis contemplar els millors exemplars del món. Ara que venen les vaques magres al sector puc entendre això i poca cosa més.
dijous, de juny 05, 2008
Recuperar l’estrella (manifest de fi de campanya)
El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.
Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.
Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.
Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.
Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.
El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.
Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.
Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.
Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008
Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.
Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.
Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.
Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.
El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.
Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.
Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.
Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008
dimecres, de juny 04, 2008
Vine a la Festa!
Els amics, versió espanyola
A Espanya es fa ús i abús del llenguatge i la gesticulació. Madrid, com no podria ser d’altra forma, n’és la capital. Allí, el segon cop que topes amb el mateix paio, quan li vas a dir bon dia, se t’abraona i t’obsequia amb unes abraçades que arriben a ser incòmodes. En aquest segon cop ja et dispensa un tracte d’amic de tota la vida. I no és més que una simple entabanada.
Una manera de fer tan superficial a vegades sobta, quan te la mires catalanament. Aquí potser costa d’endinyar aquests cops de braç i aquestes maganyes si no tractes en clau d’amistat, de coneixença amb afecte, de veritable estimació. Altrament, la cosa resulta ser més formal i freda. Però el tracte dispensat deixa llegir clarament per on van els tiros de les relacions.
En el seu dia a mi em va sobtar molt que determinada argumentació política aterrés en el buit més feréstec. Que allò fos talment com picar en ferro fred. Fins i tot arribant al cas d’incomplir la llei, el pacte o la paraula donada.
Però a partir d’un cert moment encara va ser més escandalosa la forma per on podia produir-se un canvi radical de tendència en el resultat: a base d’exhibir això tan proxeneta del “gobierno amigo”. És el discurs de l’antidemocràcia. Vota’m a mi perquè jo sóc amic d’aquests que manen tant. La resta no hi té res a fer, per més que hi hagi una llei, pacte o paraula donada. Exactament el mateix que passa al ram de la construcció. Un bon dia t’arriba un patriarca que t’assegura que, si el contractes a ell, mai més et robaran. I el gitano compleix.
Això del “gobierno amigo” ja no recordo ni com va començar. Gaudeix ja tal pàtina de normalitat que no causa ni vergonya ni escàndol. Fer anar les coses a cop d’amic fins no fa massa es feia d’amagat. Per què tothom pensava que era lleig. O que era una altra cosa de la gent de dretes. O molt català. Per tant, denunciable.
Quan en Maragall va tenir un problema gros per resoldre, com ara El Carmel, el primer que li va venir a la barretina va ser a veure de quin amic podia tirar. Va fer dos cops de cap. Entre els amics que li volten per Europa i el govern també amic, va recaptar mentalment 200 milions de dòlars. Pim pam.
Quan apunten les flaires electorals és cada cop més freqüent –i normal- lluir la por a la dreta i la condició d’amic preferent davant el govern amic. Sense manies, a pit descobert. Com ho fan els millors clans calabresos o a Rússia.
Al final s’ha perdut la vergonya més elemental. Per esgarrapar un vot miserable s’hi val tot. Prescindir de la democràcia i optar directament per l’amiguisme. La llei, el pacte o la paraula donada han perdut qualsevol valor. No és d’estranyar, doncs, que quan escoltes determinada xerrameca política sents aquesta mena d’abraçada tan espanyola i de postís. Aquestes encaixades tan sentides no condueixen absolutament a res. Mes que fer-te sentir incòmode. Aquesta mena de fer amics és simplement repugnant. I és un drama que això s’hagi convertit en moneda de curs legal a Catalunya. Això si que és sentir el pes de la pitjor espanyolització.
Una manera de fer tan superficial a vegades sobta, quan te la mires catalanament. Aquí potser costa d’endinyar aquests cops de braç i aquestes maganyes si no tractes en clau d’amistat, de coneixença amb afecte, de veritable estimació. Altrament, la cosa resulta ser més formal i freda. Però el tracte dispensat deixa llegir clarament per on van els tiros de les relacions.
En el seu dia a mi em va sobtar molt que determinada argumentació política aterrés en el buit més feréstec. Que allò fos talment com picar en ferro fred. Fins i tot arribant al cas d’incomplir la llei, el pacte o la paraula donada.
Però a partir d’un cert moment encara va ser més escandalosa la forma per on podia produir-se un canvi radical de tendència en el resultat: a base d’exhibir això tan proxeneta del “gobierno amigo”. És el discurs de l’antidemocràcia. Vota’m a mi perquè jo sóc amic d’aquests que manen tant. La resta no hi té res a fer, per més que hi hagi una llei, pacte o paraula donada. Exactament el mateix que passa al ram de la construcció. Un bon dia t’arriba un patriarca que t’assegura que, si el contractes a ell, mai més et robaran. I el gitano compleix.
Això del “gobierno amigo” ja no recordo ni com va començar. Gaudeix ja tal pàtina de normalitat que no causa ni vergonya ni escàndol. Fer anar les coses a cop d’amic fins no fa massa es feia d’amagat. Per què tothom pensava que era lleig. O que era una altra cosa de la gent de dretes. O molt català. Per tant, denunciable.
Quan en Maragall va tenir un problema gros per resoldre, com ara El Carmel, el primer que li va venir a la barretina va ser a veure de quin amic podia tirar. Va fer dos cops de cap. Entre els amics que li volten per Europa i el govern també amic, va recaptar mentalment 200 milions de dòlars. Pim pam.
Quan apunten les flaires electorals és cada cop més freqüent –i normal- lluir la por a la dreta i la condició d’amic preferent davant el govern amic. Sense manies, a pit descobert. Com ho fan els millors clans calabresos o a Rússia.
Al final s’ha perdut la vergonya més elemental. Per esgarrapar un vot miserable s’hi val tot. Prescindir de la democràcia i optar directament per l’amiguisme. La llei, el pacte o la paraula donada han perdut qualsevol valor. No és d’estranyar, doncs, que quan escoltes determinada xerrameca política sents aquesta mena d’abraçada tan espanyola i de postís. Aquestes encaixades tan sentides no condueixen absolutament a res. Mes que fer-te sentir incòmode. Aquesta mena de fer amics és simplement repugnant. I és un drama que això s’hagi convertit en moneda de curs legal a Catalunya. Això si que és sentir el pes de la pitjor espanyolització.
diumenge, de juny 01, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)