divendres, de gener 04, 2008

Fragilitat dels kikuius

Vaig tenir coneixement dels kikuius per primer cop a través de les obres escrites per la baronesa Blixen. En els seus llibres "Out of Africa" i "Shadows on the grass" relata unes històries fascinants, basades en un món que ja mai més tornarà. L’Àfrica encara verge de finals del 1800, principis del 1900. Decidir marxar cap a Kènia aleshores si que era l’equivalent a fer una gran aposta personal. Viatjar per plantar una casa al cor de la immensa Àfrica, per més colònia anglesa que fos, no era cosa tan fàcil. La mobilitat, la ciència o la tècnica no tenen res a veure amb el que qualsevol mortal avui pot optar. La meva admiració vers Isak Dinesen es multiplica pel fet de ser dona. A l’època les dones eren autèntics floreros. Amb totes les excepcions que vulguis. Sempre n’hi ha hagut d’excepcions admirables, però la norma anava per altres cantons. Així és que quan vaig descobrir aquesta autora no sé que em podia més: si l’embeja pel que va arribar a viure o l’admiració com a fenomen humà.

Ella va haver de tocar el dos de forma traumàtica. La seva empenta anava renyida amb els negocis. Però va voler marxar deixant els “seus” kikuius arreglats. Va negociar per ells unes reserves de territori que els permetés sobreviure en un context que començava a ballar i que avui encara no ha aturat el seu sotrac.

Quan vaig llegir aquests llibres sempre vaig experimentar un fil de simpatia pels kikuius. No saps mai perquè, però quan veus a algú que se’l rifen, sempre acabes pensant: coi, com nosaltres. És aquesta visió de mindundi que t’acaba fen-te sentir cosí germà de qualsevol causa que ensumes rematadament perduda.

Ahir vaig veure un vídeo esfereïdor, al telenotícies. Kènia no sembla haver trobat encara la calma, després de tant bellugadissa. Em va encongir l’ànima contemplar amb quina absurditat es pot acabar amb la vida d’una persona. Pel simple fet de ser kikuiu.

I vaig tornar a pensar amb els catalans. Sembla que una cosa semblant només passa a la televisió, a l’Àfrica, allí on Déu va perdre l’espardenya. I no. Aquesta follia també l’hem viscut aquí, a casa nostra. La guerra civil espanyola tenia mateixes escenes. Només cal aigualir el color de la pell dels protagonistes. La impunitat que genera una situació convulsa és universal. El cop de garrot, la vexació, l’acarnissament gratuït, la bèstia desfermada apareix arreu.

Afortunadament el nostre context és molt diferent. Però és més fràgil del que sembla. A vegades em demano si realment queda tan lluny una situació de conflicte a casa nostra. Hem oblidat, per exemple, aquella pressió tan summament bèstia que el PP d’Aznar va sotmetre al País Basc. Era d’una virulència inacceptable en un sistema democràtic. I després li va seguir Catalunya. Tot allò va quedar estroncat momentàniament. Tot allò es va fer perquè el PP se sabia propietari del garrot.

Del conflicte democràtic a l’armat no hi ha tal abisme. L’Aznar va fer molta gràcia en aquelles imatges a la vora de’n Bush. Però l’Aznar sap que l’únic que posa ordre al nostre món són els americans. No aquesta colla de funcionaris europeus. A Europa qui la va endreçar foren els americans, mentre els cascos blaus contemplaven la trinxada de milers de persones a l’antiga Iugoslàvia. L’Aznar va fer els deures molt ben fets, per més que només hi veiéssim ínfules de grandesa.

Per recordar tot això sembla que haguem d’anar a remenar a un passat llunyà. Però d’això fa tan sols quatre anys. Tot ha quedat en sordina. Segons com vagin les travesses electorals pot ressorgir amb una virulència extrema novament. No sé si fins al punt de veure les destrals pel carrer. Però si per sentir-nos ben kikuius. Ben ataconats, amb un marge de maniobra on fins i tot serà difícil el respirar. Les coses, per més bèsties que siguin, un dia poden esdevenir-se al costat de casa. O dins de casa.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Dessmond,

Com sempre, un post únic i lúcid.

Però perdona que et trobi avui una mica catastrofista, la veritat.

Mikel ha dit...

l´Ansar va jugar a ser un pais gran i aquest es un tema que es mereix un post propi.

Per cert tens una CONVOCATORIA al meu blog de la que no et pots pas escapar , a no ser que em portis una excusa tan currada com la d´un concert en privat d´en Knopfler a Madrid ;-))

Anònim ha dit...

Cert, sempre ho he dit, ens convé el "cossí de Zumosol", que no és altre que els EE.UU. Moltes vegades penso que l'antiamericanisme estùpid que pulula per Catalunya és una maniobra instigada des de Madrid, que ells si que ho tenen clar aixó de les relacións internacionals i no els interessaria gens ni mica que els Nordamericans ens consideressin els seus aliats. De fet, ja ho feren en el passat, en la edat mitjana, tant castellans com francessos, enfrontant a Catalunya amb el "cossi de Zumosol" de a les hores que no era altre que el Papa de Roma. Aquesta fou una de les claus de que Cataluya no reneixis com a nació.

joliu ha dit...

Segons com vagin les coses ens podem trobar amb un govern a Madrid PPSOE per allò que en diuen "cerrar el tema nacional". Són moltes les veus que ho demanen.
Però què voleu que us digui, potser no renaixerem fins que ens enfosem una mica més.

El veí de dalt ha dit...

Sense voler ser tan alarmista com sembla el teu post d'avui, en el fons, en el fons, tens un xic de raó. Els discursos de Rajoy, Acebes o ZApalna al Congrés recoden molt els de Calvo Sotelo el 1936. Vaja, els mateixos arguments. I l'església d'ara és tan o més carpetovetònica que abans de la Guerra. Segurament -vaja, segur- no hi haurà una nova Bòsnia a Catalunya (que era més a prop nostre que Kenya), precisament perquè els americans no voldran. LA teva reflexió el que em porta a pensar però, és en una altra línia. (I que consti que em declaro pacifista). I és: realment un poble -si se'n sent- pot ser lliure -si ho vol- si no és amb l'ús de les armes; és a dir, per la força? És el debat de fons...I més encara: ho serà de lliure, en un món tan globalitzat (nord-americanitzat) com el nostre? Buf! Em sembla que l'he vessat.

Dessmond ha dit...

Cruella,
Només avui?

Mikel,
Ara dono un cop d'ull a la CONVOCATÒRIA. D'excusses tan bones com les de'n Knopfler no crec tenir-ne. Vejam, doncs.

josep-empordà,
Nosaltres anem massa de sobrats i sense cosins. Ara, l'antiamericanisme no crec que sigui, "també", culpa de Madrid. En ZP sembla tan soca com tants i tants d'altres catalans.
Però si, ens creiem tan bons que ens pensem que les coses passen soletes. I a més hi posem data, el 2014, com aquell que fabrica iogurts.

joliu,
No he cregut mai en les proves de força quan es fan en desigualtat de condicions. I menys quan la desigualtat és abismalment desfavorable cap a nosaltres. Espero que el seny català s'acabarà per imposar, abans no decidim anar una mica més avall.
Certament, hi ha masses veus que volen la nostra fi. És el talante espanyol.

Veí de dalt,
El post és alarmista formalment. Potser la comparació és bèstia, perquè som a Europa. Però a vegades penso que aquesta Europa políticament és inexistent. I que creuar la ratlla de la barbàrie és més fàcil del que pensem, per més que ens les donem de civilitzats.
Totalment d'acord amb el que dius dels discursos de'n Rajoy i companyia. Ha passat el temps, però el significat és el mateix que a l'any 36.
Jo crec que abans de res cal tenir clar si som un poble. Sense consciència de poble no farem absolutament res de res. El problema no és la globalització. El problema és l'ànima que tenim com a poble.
No veig que l'hagis vessat. Al contrari, em sembla ben agossarat el punt de vista teu. Cosa que és d'agraïr.

reflexions en català ha dit...

No hi haurà guerres com abans, però sí que és possible l'asfíxia i una repressió subtil però brutal en el fons.

Jo em faig les lleis que em convenen i, doncs, són democràtiques. Com la llei de partits, que potser és una llei però hi manca el sentit comú.

Creieu que el tribunal europeu tombarà aquesta llei? Que Batasuna podrà anar a les eleccions?

Així la bola es va fent grossa. Molts bascos es queden sense veu, radicalisme, més personal cap a ETA, i apa. El conflicte es fa etern i el neofranquisme espanyol manté l'excusa i la pressió perquè res no canviï.

I només canviarà si els independentistes esdevenen majoria, cosa que podria passar tant aquí com al País Basc perquè els espanyols són maldestres i crec que cada vegada hi haurà més "consciència de poble" (com dius), de poble que vol caminar sol, hi afegiria jo.