Itching like grass

Fragilitat dels kikuius

Vaig tenir coneixement dels kikuius per primer cop a través de les obres escrites per la baronesa Blixen. En els seus llibres "Out of Africa" i "Shadows on the grass" relata unes històries fascinants, basades en un món que ja mai més tornarà. L’Àfrica encara verge de finals del 1800, principis del 1900. Decidir marxar cap a Kènia aleshores si que era l’equivalent a fer una gran aposta personal. Viatjar per plantar una casa al cor de la immensa Àfrica, per més colònia anglesa que fos, no era cosa tan fàcil. La mobilitat, la ciència o la tècnica no tenen res a veure amb el que qualsevol mortal avui pot optar. La meva admiració vers Isak Dinesen es multiplica pel fet de ser dona. A l’època les dones eren autèntics floreros. Amb totes les excepcions que vulguis. Sempre n’hi ha hagut d’excepcions admirables, però la norma anava per altres cantons. Així és que quan vaig descobrir aquesta autora no sé que em podia més: si l’embeja pel que va arribar a viure o l’admiració com a fenomen humà.

Ella va haver de tocar el dos de forma traumàtica. La seva empenta anava renyida amb els negocis. Però va voler marxar deixant els “seus” kikuius arreglats. Va negociar per ells unes reserves de territori que els permetés sobreviure en un context que començava a ballar i que avui encara no ha aturat el seu sotrac.

Quan vaig llegir aquests llibres sempre vaig experimentar un fil de simpatia pels kikuius. No saps mai perquè, però quan veus a algú que se’l rifen, sempre acabes pensant: coi, com nosaltres. És aquesta visió de mindundi que t’acaba fen-te sentir cosí germà de qualsevol causa que ensumes rematadament perduda.

Ahir vaig veure un vídeo esfereïdor, al telenotícies. Kènia no sembla haver trobat encara la calma, després de tant bellugadissa. Em va encongir l’ànima contemplar amb quina absurditat es pot acabar amb la vida d’una persona. Pel simple fet de ser kikuiu.

I vaig tornar a pensar amb els catalans. Sembla que una cosa semblant només passa a la televisió, a l’Àfrica, allí on Déu va perdre l’espardenya. I no. Aquesta follia també l’hem viscut aquí, a casa nostra. La guerra civil espanyola tenia mateixes escenes. Només cal aigualir el color de la pell dels protagonistes. La impunitat que genera una situació convulsa és universal. El cop de garrot, la vexació, l’acarnissament gratuït, la bèstia desfermada apareix arreu.

Afortunadament el nostre context és molt diferent. Però és més fràgil del que sembla. A vegades em demano si realment queda tan lluny una situació de conflicte a casa nostra. Hem oblidat, per exemple, aquella pressió tan summament bèstia que el PP d’Aznar va sotmetre al País Basc. Era d’una virulència inacceptable en un sistema democràtic. I després li va seguir Catalunya. Tot allò va quedar estroncat momentàniament. Tot allò es va fer perquè el PP se sabia propietari del garrot.

Del conflicte democràtic a l’armat no hi ha tal abisme. L’Aznar va fer molta gràcia en aquelles imatges a la vora de’n Bush. Però l’Aznar sap que l’únic que posa ordre al nostre món són els americans. No aquesta colla de funcionaris europeus. A Europa qui la va endreçar foren els americans, mentre els cascos blaus contemplaven la trinxada de milers de persones a l’antiga Iugoslàvia. L’Aznar va fer els deures molt ben fets, per més que només hi veiéssim ínfules de grandesa.

Per recordar tot això sembla que haguem d’anar a remenar a un passat llunyà. Però d’això fa tan sols quatre anys. Tot ha quedat en sordina. Segons com vagin les travesses electorals pot ressorgir amb una virulència extrema novament. No sé si fins al punt de veure les destrals pel carrer. Però si per sentir-nos ben kikuius. Ben ataconats, amb un marge de maniobra on fins i tot serà difícil el respirar. Les coses, per més bèsties que siguin, un dia poden esdevenir-se al costat de casa. O dins de casa.