Sobre l’abstenció (3)
El paper dels mitjans
Tenim a una banda el ciutadà i, a l’altra, el polític. Entre mig, fent de pont, hi ha els mitjans de comunicació. És aquell recurs tan necessari per poder seguir el dia a dia del que s’esdevé. En molt camps, i també en el de la política. Sobre tot són els mitjants els que han acabat projectant una imatge determinada dels partits, dels polítics i de la mateixa política en abstracte.
La primera pensada, que de tan òbvia passa de llarg, és que no hi ha professió al món que pugui resistir dignament un nivell de pressió similar al que se sotmet la política. Hi ha determinades professions que volen acostar-s’hi, però són molt lluny encara de rebre tal d’envestida: arquitectes i metges.
Podem tenir la classe política més lúcida d’aquest planeta, que si no hi ha una bona corretja de transmissió no ens n’assabentarem del que projecten. La política és, d’una banda, resoldre el dia a dia i, d’altra, és bastir un projecte de futur. Personalment, a mi el que més em sedueix de la política és la capacitat de projectar intel·ligentment aquest futur. El preu dels cigrons, l’esvoranc o les catenàries torracollons de rodalies m’importen molt relativament. Em preocupa molt més saber o percebre que col·lectivament anem encarats en el sentit que bufen els vents del progrés. De llarg.
Aquí els mitjans tenen una feina de primer ordre. Segons quina sigui la seva capacitat d’anàlisis, l’invent pot fer llufa abans de començar. I ara mateix, qualsevol projecte polític necessita tenir al darrere seu una brunete. Fidel i incombustible. A sou. Hi ha una guerra de guerrilles mediàtiques que als espectadors ens deixa fregits. No d’un dia per l’altre. És clar que les persones tenim més capacitat de resistència que la disponible per un dia, una setmana, cinc mesos. Però una pluja, que va començar essent fina, que ha anat tornat més gruixuda, al final acaba per enfonsar qualsevol projecte o qualsevol idea política. Trenta anys d’estupideses informatives acaba idiotitzant el més cabal. Tenim un problema que es diu informació.
Un exercici ràpid, un test de la gravetat del tema: intenta fer una llista de 10 escàndols polítics i una altra de 10 fets encomiables que t’hagi proporcionat la política. Cronometra una llista i l’altra. Estic segur que, d’entrada, decideixes començar per fer la primera. Que l’acabes abans i els temps entre una i altra són abismals.
Si hi penses fredament, la quantitat de persones que s’han dedicat a fer de polític és bestial. Només la política municipal requereix d’entre 75 o 80 mil persones a Espanya. Al llarg de 30 anys, sabent que cada quatre anys no es renova totalment el parc polític, surt una xifra brutal. Brutal. El tant per cent d’escàndols atribuïbles a la política no seria major que els que pot donar el gremi d’infermeres, dels curadors de pell de burra, els osteòpates o els treballadors del ram del metall. Avui totes aquestes professions i tantes d’altres gaudeixen d’una reputació que es mou dins d’una solvència garantida. I això és pura i simplement perquè cap mitja els ha dedicat un minut del seu temps. En canvi, estic convençut que hi ha d’haver algun xorisso i alguna xorissada digne de fer història. Com en qualsevol activitat amb presència humana.
dijous, de gener 31, 2008
dimecres, de gener 30, 2008
Nou sopar blogaire
Avui puc confirmar el convidat del segon sopar del blog. Tot just acabava de refer el motiu de la capçalera, que n’he hagut d’adaptar el disseny per a l’ocasió. (Tal i com em demana en Joliu, el fons és tret d’un paviment hidràulic que vaig trobar en una balconada, a Palma. Un cop fas el recorregut per dins la Seu –l’intervenció de’n Barceló val molt la pena!- vas a petar a una porta de sortida que dona a un carreró petit. Allí vaig retratar el motiu d'aquest paviment).
El sopar en qüestió és obert a tothom. El lloc és encara per decidir. Abans de res vull tornar a parlar amb en Papitu. El seu bon saber no té preu. Així que sàpiga alguna cosa del cert pel que fa al lloc, la trametre.
Mentre tant et suggereixo, que si hi vols assistir, facis la teva reserva el més aviat. Estic segur que una xerrada amb en David Madí serà molt interessant. En primer lloc, perquè serem en període calent de campanya. Em sembla una bona oportunitat tenir fil directe amb un personatge com ell en aquest context. En segon lloc, perquè podria ser que es trenquin mes d’un tòpic al voltant del personatge.
Mirarem d’encetar la vetllada xerrant del seu llibre. Ara, ell i nosaltres sabem que una conversa al voltant d’una bona teca, sempre pot conduir a terrenys que no figurin en cap guió. La paraula la té el convidat. I també els comensals.
PS: Demà seguiré amb les entrades sobre l’abstenció.
Avui puc confirmar el convidat del segon sopar del blog. Tot just acabava de refer el motiu de la capçalera, que n’he hagut d’adaptar el disseny per a l’ocasió. (Tal i com em demana en Joliu, el fons és tret d’un paviment hidràulic que vaig trobar en una balconada, a Palma. Un cop fas el recorregut per dins la Seu –l’intervenció de’n Barceló val molt la pena!- vas a petar a una porta de sortida que dona a un carreró petit. Allí vaig retratar el motiu d'aquest paviment).
El sopar en qüestió és obert a tothom. El lloc és encara per decidir. Abans de res vull tornar a parlar amb en Papitu. El seu bon saber no té preu. Així que sàpiga alguna cosa del cert pel que fa al lloc, la trametre.
Mentre tant et suggereixo, que si hi vols assistir, facis la teva reserva el més aviat. Estic segur que una xerrada amb en David Madí serà molt interessant. En primer lloc, perquè serem en període calent de campanya. Em sembla una bona oportunitat tenir fil directe amb un personatge com ell en aquest context. En segon lloc, perquè podria ser que es trenquin mes d’un tòpic al voltant del personatge.
Mirarem d’encetar la vetllada xerrant del seu llibre. Ara, ell i nosaltres sabem que una conversa al voltant d’una bona teca, sempre pot conduir a terrenys que no figurin en cap guió. La paraula la té el convidat. I també els comensals.
PS: Demà seguiré amb les entrades sobre l’abstenció.
dimarts, de gener 29, 2008
Sobre l’abstenció (2)
Els polítics
L’altre cara de la moneda són, sens dubte, els polítics. Ingredient imprescindible per aconseguir una abstenció exemplar.
Catalunya –i també Espanya- porta un recorregut de vint-i-cinc o trenta anys de cursa política democràtica. Entre altres coses això significa que som entre la segona i marxant cap a la tercera fornada de polítics en exercici. Vol dir tenir molt present un factor que per a mi és d’una importància cabdal: de la primera fornada a la segona hi ha un abisme. Res a veure, però, amb el que succeeix amb la segona i la tercera. I sospito que amb les posteriors.
Quan irromp una vocació política en la clandestinitat, sotmesa pel franquisme, vol dir que el procés per arribar a exercir és llarg. A més d’incert, naturalment. Té un alt component de risc i cap altra professió aleshores segurament se li pot comparar. És a dir, que cal gaudir d’una confluència de valors molt ben travats, immutables, capaços de resistir qualsevol envestida. Cal tenir un alt desig de llibertat, cal tenir una vocació autèntica de compromís social, de servei al proïsme, i cal estar molt convençut que la feina, cas de realitzar-se, serà a llarg termini. És a dir, que el polític nascut en la foscor franquista és el més semblant a un corredor de fons. Amb l’afegit d’haver de comptar amb la possibilitat de no arribar a creuar mai la meta. Calia ser d’una fusta especial per embrancar-s’hi. El polític de la transició s’ha criat fent xarxa, tocant societat civil i territori, teixint complicitats molt més enllà de l’estricte àmbit de partit. I el que és més important: s’ha hagut de guanyar les garrofes fora de la política. Coneix el món real.
La segona fornada de polítics ha crescut dins un despatx. Del partit o de l’administració. No coneix cap altre risc, ni l’exterior. Té una experiència professional nul·la o tendent a zero, fora del seu redol. Ha dut una vida plena d’asèpsia. De molta disciplina, però de partit. La seva xarxa de relacions es redueix al seu entorn immediat, altre cop partit o administració. No ha dedicat massa temps a filosofar, ni a gastar gaires estones per a reunir-se amb gent d’àmbits diversos per compartir un projecte comú, de tu a tu. Té una vida relativament curta i poca èpica. És com un pollastre criat a granja. Ha substituït la xarxa, la complicitat de la societat civil pel resultat que torna l’enquesta. El ciutadà és un número. Una porta freda. Ni puta idea de com sacsejar-li la fibra.
El que va començar en forma de mitja conyeta, allò de que contra Franco vivíem millor, ha acabat essent una gran veritat. Franco fou un objectiu molt ben delimitat i l’estratègia a seguir, àmpliament compartida. Sense un Franco a l’horitzó, ha calgut treballar a base de fer un gran esforç d’abstracció. Una realitat que s’ha anat complicant i una experiència vital molt més reduïda, poc permeable, han fet que les expectatives generals hagin caigut en un picat alarmant. El polític avui té autèntics problemes per advertir cap a on van els desitjos col·lectius. Prova d’això és l’oferta que fa a la ciutadania. Cada cop més vague, menys concreta. Més volàtil. Un punyeter perfum. És el reflex d’un certa impotència o incapacitat per proposar remeis contundents, agosarats. Fiables. La política, avui, és un circ format per una carrua de veritables extraterrestres.
Els polítics
L’altre cara de la moneda són, sens dubte, els polítics. Ingredient imprescindible per aconseguir una abstenció exemplar.
Catalunya –i també Espanya- porta un recorregut de vint-i-cinc o trenta anys de cursa política democràtica. Entre altres coses això significa que som entre la segona i marxant cap a la tercera fornada de polítics en exercici. Vol dir tenir molt present un factor que per a mi és d’una importància cabdal: de la primera fornada a la segona hi ha un abisme. Res a veure, però, amb el que succeeix amb la segona i la tercera. I sospito que amb les posteriors.
Quan irromp una vocació política en la clandestinitat, sotmesa pel franquisme, vol dir que el procés per arribar a exercir és llarg. A més d’incert, naturalment. Té un alt component de risc i cap altra professió aleshores segurament se li pot comparar. És a dir, que cal gaudir d’una confluència de valors molt ben travats, immutables, capaços de resistir qualsevol envestida. Cal tenir un alt desig de llibertat, cal tenir una vocació autèntica de compromís social, de servei al proïsme, i cal estar molt convençut que la feina, cas de realitzar-se, serà a llarg termini. És a dir, que el polític nascut en la foscor franquista és el més semblant a un corredor de fons. Amb l’afegit d’haver de comptar amb la possibilitat de no arribar a creuar mai la meta. Calia ser d’una fusta especial per embrancar-s’hi. El polític de la transició s’ha criat fent xarxa, tocant societat civil i territori, teixint complicitats molt més enllà de l’estricte àmbit de partit. I el que és més important: s’ha hagut de guanyar les garrofes fora de la política. Coneix el món real.
La segona fornada de polítics ha crescut dins un despatx. Del partit o de l’administració. No coneix cap altre risc, ni l’exterior. Té una experiència professional nul·la o tendent a zero, fora del seu redol. Ha dut una vida plena d’asèpsia. De molta disciplina, però de partit. La seva xarxa de relacions es redueix al seu entorn immediat, altre cop partit o administració. No ha dedicat massa temps a filosofar, ni a gastar gaires estones per a reunir-se amb gent d’àmbits diversos per compartir un projecte comú, de tu a tu. Té una vida relativament curta i poca èpica. És com un pollastre criat a granja. Ha substituït la xarxa, la complicitat de la societat civil pel resultat que torna l’enquesta. El ciutadà és un número. Una porta freda. Ni puta idea de com sacsejar-li la fibra.
El que va començar en forma de mitja conyeta, allò de que contra Franco vivíem millor, ha acabat essent una gran veritat. Franco fou un objectiu molt ben delimitat i l’estratègia a seguir, àmpliament compartida. Sense un Franco a l’horitzó, ha calgut treballar a base de fer un gran esforç d’abstracció. Una realitat que s’ha anat complicant i una experiència vital molt més reduïda, poc permeable, han fet que les expectatives generals hagin caigut en un picat alarmant. El polític avui té autèntics problemes per advertir cap a on van els desitjos col·lectius. Prova d’això és l’oferta que fa a la ciutadania. Cada cop més vague, menys concreta. Més volàtil. Un punyeter perfum. És el reflex d’un certa impotència o incapacitat per proposar remeis contundents, agosarats. Fiables. La política, avui, és un circ format per una carrua de veritables extraterrestres.
dilluns, de gener 28, 2008
Sobre l’abstenció (1)
El ciutadà
En el post sobre l’efecte Fujimori en B.Costa em demana la fórmula màgica per lluitar contra l’abstenció. He de dir que el màxim que puc arribar a fer és donar la meva humil opinió al respecte. Necessitaré, però, més d’un post per poder tocar el tema.
Per començar, suggereixo una atenta lectura del document que va elaborar el Grup Hayek, en la jornada que va organitzar el 9 de novembre del 2007, titulada "Crisi de la Democràcia a Europa: Estat de la qüestió i propostes". És a dir, sobre aprofundiment democràtic. El pots trobar al seu lloc web o bé baixar-te’l des d’aquí. Aquest és un material que accepta punts de vista nous i debat. Pots trametre la teva opinió directament al Grup o si prefereixes, me la fas arribar a mi. Justament aquesta setmana vaig parlar-ne amb el seu redactor, en aquest sentit: que aquest redactat sigui susceptible de ser ampliat, retocat, millorat, via aportacions externes. Estaria bé, doncs, que facis córrer el document. Sobre tot si sents el pes de l’abstenció damunt la teva consciència. I és clar, que trametis la teva opinió, encara que sigui per dir si et sembla bé, malament, millor o pitjor.
Entenc que el fenomen creixent de l’abstenció és el final d’un procés, on hi ha més d’una part implicada. Vull dir que la culpa no és o d’uns o dels altres. Ni d’un fet puntual. Crec, molt cert, que els polítics són responsables d’aquesta situació. Però crec que també és la visió fàcil i naïf de voler encarar el tema. L’altra banda, la que correspondria a la ciutadania, s’ha tirat pel pendent de la deserció en qüestions bàsiques, elementals, d’una forma vergonyant. Aquest ciutadà mig, anomenat com a referent de tantes coses, no és més que una vulgar mostra de pura decadència. De caricatura d’ell mateix. I aquí no s’hi val a donar culpes a tercers.
Si avui la política decep tant és perquè la ciutadania es mou per unes pulsacions poc saludables i difícils d’empeltar amb el sistema. Principalment perquè no vol assumir cap mena de responsabilitat. Ni pública, ni privada. És més, és conscient que certes actituds són d’una irresponsabilitat absoluta. Ara, prefereix seguir essent actor passiu i irresponsable perquè la impunitat dona un marge immens. És molt difícil ser identificat davant de segons quines situacions. La ciutadania ha fet un ús excessiu, demencial, suïcida, de la pròpia impunitat.
Hi ha dos vasos comunicants que no s’aguanten per enlloc. Per a mi il·lustren perfectament aquesta decadència cantada. D’una banda vivim en una època on mai com ara havíem tingut una producció anual tant alta d’universitaris i d’altra, veiem com canvia el criteri informatiu dels mitjans. No cap a notícies que se sofistiquen intel·lectualment, sinó cap a flaixos cada cop més desproveïts de fets realment importants. Només cal mirar qualsevol dilluns la importància atorgada a l’esport en una portada de La Vanguardia d’avui i una de fa vint anys. El resultat és simplement aberrant.
Una ciutadania que només reacciona a estímuls relacionats amb l’oci dona com a resultat un país entre malalt i mort. Una ciutadania que no està disposada a aplicar-se domèsticament determinada disciplina, és un fenomen absolutament prescindible en el curs de la vida. Hi ha un cert nivell d’exigència individual, que per pur esperit de supervivència, no pots delegar, ajornar o no executar. Per més que t’empari la impunitat.
Una ciutadania a la qual cal advertir que no abandoni impunement un gos, o que cal recollir-li la caca si la bèstia ho fa en via pública, és una ciutadania malalta. I que no està en disposició de fer gaires retrets tintats de moralina a ningú. Ni als seus polítics. Un país mentalment tan feble és pràcticament impossible que pugui resistir el pes de la democràcia. No està predisposat a assumir la quota de responsabilitat a la qual t’obliga el fet de ser lliure i de malavejar a continuar sent-ho.
El ciutadà
En el post sobre l’efecte Fujimori en B.Costa em demana la fórmula màgica per lluitar contra l’abstenció. He de dir que el màxim que puc arribar a fer és donar la meva humil opinió al respecte. Necessitaré, però, més d’un post per poder tocar el tema.
Per començar, suggereixo una atenta lectura del document que va elaborar el Grup Hayek, en la jornada que va organitzar el 9 de novembre del 2007, titulada "Crisi de la Democràcia a Europa: Estat de la qüestió i propostes". És a dir, sobre aprofundiment democràtic. El pots trobar al seu lloc web o bé baixar-te’l des d’aquí. Aquest és un material que accepta punts de vista nous i debat. Pots trametre la teva opinió directament al Grup o si prefereixes, me la fas arribar a mi. Justament aquesta setmana vaig parlar-ne amb el seu redactor, en aquest sentit: que aquest redactat sigui susceptible de ser ampliat, retocat, millorat, via aportacions externes. Estaria bé, doncs, que facis córrer el document. Sobre tot si sents el pes de l’abstenció damunt la teva consciència. I és clar, que trametis la teva opinió, encara que sigui per dir si et sembla bé, malament, millor o pitjor.
Entenc que el fenomen creixent de l’abstenció és el final d’un procés, on hi ha més d’una part implicada. Vull dir que la culpa no és o d’uns o dels altres. Ni d’un fet puntual. Crec, molt cert, que els polítics són responsables d’aquesta situació. Però crec que també és la visió fàcil i naïf de voler encarar el tema. L’altra banda, la que correspondria a la ciutadania, s’ha tirat pel pendent de la deserció en qüestions bàsiques, elementals, d’una forma vergonyant. Aquest ciutadà mig, anomenat com a referent de tantes coses, no és més que una vulgar mostra de pura decadència. De caricatura d’ell mateix. I aquí no s’hi val a donar culpes a tercers.
Si avui la política decep tant és perquè la ciutadania es mou per unes pulsacions poc saludables i difícils d’empeltar amb el sistema. Principalment perquè no vol assumir cap mena de responsabilitat. Ni pública, ni privada. És més, és conscient que certes actituds són d’una irresponsabilitat absoluta. Ara, prefereix seguir essent actor passiu i irresponsable perquè la impunitat dona un marge immens. És molt difícil ser identificat davant de segons quines situacions. La ciutadania ha fet un ús excessiu, demencial, suïcida, de la pròpia impunitat.
Hi ha dos vasos comunicants que no s’aguanten per enlloc. Per a mi il·lustren perfectament aquesta decadència cantada. D’una banda vivim en una època on mai com ara havíem tingut una producció anual tant alta d’universitaris i d’altra, veiem com canvia el criteri informatiu dels mitjans. No cap a notícies que se sofistiquen intel·lectualment, sinó cap a flaixos cada cop més desproveïts de fets realment importants. Només cal mirar qualsevol dilluns la importància atorgada a l’esport en una portada de La Vanguardia d’avui i una de fa vint anys. El resultat és simplement aberrant.
Una ciutadania que només reacciona a estímuls relacionats amb l’oci dona com a resultat un país entre malalt i mort. Una ciutadania que no està disposada a aplicar-se domèsticament determinada disciplina, és un fenomen absolutament prescindible en el curs de la vida. Hi ha un cert nivell d’exigència individual, que per pur esperit de supervivència, no pots delegar, ajornar o no executar. Per més que t’empari la impunitat.
Una ciutadania a la qual cal advertir que no abandoni impunement un gos, o que cal recollir-li la caca si la bèstia ho fa en via pública, és una ciutadania malalta. I que no està en disposició de fer gaires retrets tintats de moralina a ningú. Ni als seus polítics. Un país mentalment tan feble és pràcticament impossible que pugui resistir el pes de la democràcia. No està predisposat a assumir la quota de responsabilitat a la qual t’obliga el fet de ser lliure i de malavejar a continuar sent-ho.
diumenge, de gener 27, 2008
Seguretat jurídica i burocràcia
El Grup Hayek organitza el proper debat. Aquest porta per títol "Seguretat jurídica i burocràcia" i pretén ser una reflexió sobre el sistema judicial.
Són suficientment previsibles les lleis?. Com afecta això als contractes?. Se senten segurs els inversors que aposten pel nostre país?. I, sobretot, quins efectes se’n deriven de la lentitud del sistema?. Tres experts sobre la matèria donaran resposta a aquestes i més preguntes.
Es comptarà amb la presència de:
Joaquim Bisbal, Catedràtic de dret mercantil de la Universitat de Barcelona.
Jose María Fernández Seijo, Magistrat del Mercantil de Barcelona.
Alfons López Tena, Vocal del Consell General del Poder Judicial.
Dia: 4 de febrer
Lloc: Restaurant Gran París. C/ Muntaner, 182. Barcelona
Hora: 21.30 h
Preu soci: 32 EUR
Preu no noci: 42 EUR
Insripcions:
Guillem Laporta, gerent del Grup Hayek
guillemlaporta(arroba)hayek(punt)cat
http://www.gruphayek.cat/
El Grup Hayek organitza el proper debat. Aquest porta per títol "Seguretat jurídica i burocràcia" i pretén ser una reflexió sobre el sistema judicial.
Són suficientment previsibles les lleis?. Com afecta això als contractes?. Se senten segurs els inversors que aposten pel nostre país?. I, sobretot, quins efectes se’n deriven de la lentitud del sistema?. Tres experts sobre la matèria donaran resposta a aquestes i més preguntes.
Es comptarà amb la presència de:
Joaquim Bisbal, Catedràtic de dret mercantil de la Universitat de Barcelona.
Jose María Fernández Seijo, Magistrat del Mercantil de Barcelona.
Alfons López Tena, Vocal del Consell General del Poder Judicial.
Dia: 4 de febrer
Lloc: Restaurant Gran París. C/ Muntaner, 182. Barcelona
Hora: 21.30 h
Preu soci: 32 EUR
Preu no noci: 42 EUR
Insripcions:
Guillem Laporta, gerent del Grup Hayek
guillemlaporta(arroba)hayek(punt)cat
http://www.gruphayek.cat/
dissabte, de gener 26, 2008
Fer el vermut
En Carod ha aïllat la gran incògnita: no hi ha cap possibilitat que els diputats d’ERC pactin amb el PP. Tot i que la intenció és donar una lliçó de claredat política, aquesta declaració de principis és ben interpretable, encara.
D’una banda, la deriva que ha pres l’independentisme català fa necessari del tot un aclariment com el d'aquest divendres. Ara, si t’ho pares a pensar, tampoc n’hi ha per tant. Un cop regales la clau del país a una força política que fins ara titllaves d’opressora, el de menys és si t’arriben a fotre per la dreta o per l’esquerra. Una cardada com la que ens regala el PSOE, ens ha ben preparat per a qualsevol altre tipus d’ocasió. Quan t’avesen a fer de puta –o putu-, per collons, arribes a conclusions que no accepten certes mitges tintes: en temps de guerra qualsevol forat és trinxera.
Per què ara m’hauria de fer certa mena de fastigs un pacte amb el PP, quan tenim una Catalunya invisible davant dels nassos, que palpes i palpes i no la trobes per enlloc?. És que no cal anar a desempolsar cap llibre d’històries pretèrites!. Avui, és avui que tenim una Catalunya emmordassada!. Creu en Carod que les mordasses d’esquerres són gaire consol per algú que desitja una nació rica i plena?. Les crostes d’uns són les crostes dels altres. A mi em fastigueja exactament igual la ploma espanyolista d’esquerres que la de dretes. Per a qualsevol que posi per davant el país no li cal gastar masses dosis de temps per arrodonir aquest argument. Hores d’ara, atiar el PP en determinats moments, ratlla el mal gust. El fantasma ja no espanta ni pel cantó purament estètic.
D’altra banda, penso que en Carod hauria de ser més prudent, en comptes de taxatiu. En el primer tripartit va posar la mateixa condició: al PP ni aigua. I abans d’acabar la seva galdosa legislatura, ja se’n desdeia. Ell mateix va adonar-se’n que voler fer l’Estatut bandejant el PP havia estat un error.
Una cosa és que t’arrosseguis pels viaranys de l’oposició. Et pots permetre fer el numeret del PP amb notari inclòs. Una de ben diferent és quan tens a sobre la llosa del govern. Tot aquesta visió tan folklòrica de la política no pots anar-la exhibint. Quan tens el deure de tirar endavant Catalunya no pots posar condicions de neneta filfa. De la mateixa forma que no pots aturar la deslocalització de Phillips a base d’amenaçar amb no comprar-hi bombetes, per la mateixa raó no pots exhibir determinades postures de força. Més que res perquè fa molt lleig quedar-se amb el cul enlaire.
Carod i uns quants del seus queden embadalits amb aquesta visió tan casposa i rància d’interpretar la política. Aquests ultimàtums d’ameba pre-clara tenen un interès zero. Credibilitat zero. Desmotivació màxima.
El que realment cauria com a vertader revulsiu -i molt esperat- seria que obertament ens anunciés que els diputats d’ERC faran un front comú amb d’altres diputats catalanistes. Que ell es privi de ser anorreat per la dreta, quan està absolutament desaparegut en combat per l’esquerra, és pura anècdota. Provoca badalls i mandra. I ganes d’anar a fer el vermut si el dia llueix una mica de sol.
En Carod ha aïllat la gran incògnita: no hi ha cap possibilitat que els diputats d’ERC pactin amb el PP. Tot i que la intenció és donar una lliçó de claredat política, aquesta declaració de principis és ben interpretable, encara.
D’una banda, la deriva que ha pres l’independentisme català fa necessari del tot un aclariment com el d'aquest divendres. Ara, si t’ho pares a pensar, tampoc n’hi ha per tant. Un cop regales la clau del país a una força política que fins ara titllaves d’opressora, el de menys és si t’arriben a fotre per la dreta o per l’esquerra. Una cardada com la que ens regala el PSOE, ens ha ben preparat per a qualsevol altre tipus d’ocasió. Quan t’avesen a fer de puta –o putu-, per collons, arribes a conclusions que no accepten certes mitges tintes: en temps de guerra qualsevol forat és trinxera.
Per què ara m’hauria de fer certa mena de fastigs un pacte amb el PP, quan tenim una Catalunya invisible davant dels nassos, que palpes i palpes i no la trobes per enlloc?. És que no cal anar a desempolsar cap llibre d’històries pretèrites!. Avui, és avui que tenim una Catalunya emmordassada!. Creu en Carod que les mordasses d’esquerres són gaire consol per algú que desitja una nació rica i plena?. Les crostes d’uns són les crostes dels altres. A mi em fastigueja exactament igual la ploma espanyolista d’esquerres que la de dretes. Per a qualsevol que posi per davant el país no li cal gastar masses dosis de temps per arrodonir aquest argument. Hores d’ara, atiar el PP en determinats moments, ratlla el mal gust. El fantasma ja no espanta ni pel cantó purament estètic.
D’altra banda, penso que en Carod hauria de ser més prudent, en comptes de taxatiu. En el primer tripartit va posar la mateixa condició: al PP ni aigua. I abans d’acabar la seva galdosa legislatura, ja se’n desdeia. Ell mateix va adonar-se’n que voler fer l’Estatut bandejant el PP havia estat un error.
Una cosa és que t’arrosseguis pels viaranys de l’oposició. Et pots permetre fer el numeret del PP amb notari inclòs. Una de ben diferent és quan tens a sobre la llosa del govern. Tot aquesta visió tan folklòrica de la política no pots anar-la exhibint. Quan tens el deure de tirar endavant Catalunya no pots posar condicions de neneta filfa. De la mateixa forma que no pots aturar la deslocalització de Phillips a base d’amenaçar amb no comprar-hi bombetes, per la mateixa raó no pots exhibir determinades postures de força. Més que res perquè fa molt lleig quedar-se amb el cul enlaire.
Carod i uns quants del seus queden embadalits amb aquesta visió tan casposa i rància d’interpretar la política. Aquests ultimàtums d’ameba pre-clara tenen un interès zero. Credibilitat zero. Desmotivació màxima.
El que realment cauria com a vertader revulsiu -i molt esperat- seria que obertament ens anunciés que els diputats d’ERC faran un front comú amb d’altres diputats catalanistes. Que ell es privi de ser anorreat per la dreta, quan està absolutament desaparegut en combat per l’esquerra, és pura anècdota. Provoca badalls i mandra. I ganes d’anar a fer el vermut si el dia llueix una mica de sol.
divendres, de gener 25, 2008
L’efecte Fujimori
Ara que el semàfor de les eleccions pinta verd, la feina dels partits és començar a fer propostes. El repte, sens dubte, és el de mirar d’engrescar la ciutadania. Hi ha molts indicis que apunten a senyalar un resultat que anirà pel canto d’un duro. L’elector ha tornat molt difícil de revifar i, hi ha també, indicis que apunten a la deserció generalitzada.
Què vol dir quan hi ha tanta gent desmotivada?. Que a més del corrent d’indecisos que sempre plana en qualsevol elecció, els partits perden votants. Aquesta pèrdua de vots no es produeix en forma de fuita cap a altres opcions, sinó que resta escarxofada a casa. És a dir: el pitjor dels casos.
Davant d’un panorama semblant, la tàctica política comença per intentar esperonar els seus. No a mirar d’eixamplar el gruix de votants. No. Garantir que els teus tindran un motiu per moure el cul de la trona el dia D. Els nivells d’humor estan com els nostres pantans.
La situació, diria jo, que requereix d’un subtil exercici de cirurgia. De fer un lífting, de rentar la cara i rere les orelles a tot el que ha entrat en clara decadència. De gastar un mínim d’honestedat. De fer un mea culpa, si cal. Crec que tot això podria gaudir d’una certa comprensió per part de l’elector escaldat.
Lluny d’això, a Espanya estan posant tota “la carne en el asador”. Així de bèstia. L’altre dia ja comentava la lucidesa que hom pot trobar en el PSOE quan fa brotar els seus bolets pel País Basc. Francament deplorable. I a l’altra banda hi llueix el gran esforç d’imaginació del PP. Simplement m’horroritza. Els conservadors espanyols demostren ser uns autèntics enterramorts de la política. Veure, per exemple, l’ús tan miserable que fa anar amb el tema de l’avortament és una cosa que provoca de tot menys res de bo. Si per aconseguir l’efecte esperó al cul del seus votants només se’ls encén aquesta mena de bombetes, és que van molt malament.
En mig de tot hi ha la justícia. Que se la reparteixen uns i altres, perquè han tocat fons. Aquesta cadena de clíniques posada sota sospita de culpa, no és una acció que s’improvisa tan fàcilment i em costa massa de creure que és una simple casualitat que brolli ara.
L’elector cabal, si tenia indicis per no votar els seus, ara té l’evidència. Els seus són uns perfectes miserables. Si acaba optant per anar a votar serà per l’efecte Fujimori. Aquest individu va guanyar el 1990 la presidència del Perú perquè ningú sabia qui collons era. Tota la resta de candidats, ben peruans ells, eren considerats entre mentiders i xorissos. Un escenari semblant al que s’albira avui per Espanya, vaja. El súmmum de la desesperació.
Ara que el semàfor de les eleccions pinta verd, la feina dels partits és començar a fer propostes. El repte, sens dubte, és el de mirar d’engrescar la ciutadania. Hi ha molts indicis que apunten a senyalar un resultat que anirà pel canto d’un duro. L’elector ha tornat molt difícil de revifar i, hi ha també, indicis que apunten a la deserció generalitzada.
Què vol dir quan hi ha tanta gent desmotivada?. Que a més del corrent d’indecisos que sempre plana en qualsevol elecció, els partits perden votants. Aquesta pèrdua de vots no es produeix en forma de fuita cap a altres opcions, sinó que resta escarxofada a casa. És a dir: el pitjor dels casos.
Davant d’un panorama semblant, la tàctica política comença per intentar esperonar els seus. No a mirar d’eixamplar el gruix de votants. No. Garantir que els teus tindran un motiu per moure el cul de la trona el dia D. Els nivells d’humor estan com els nostres pantans.
La situació, diria jo, que requereix d’un subtil exercici de cirurgia. De fer un lífting, de rentar la cara i rere les orelles a tot el que ha entrat en clara decadència. De gastar un mínim d’honestedat. De fer un mea culpa, si cal. Crec que tot això podria gaudir d’una certa comprensió per part de l’elector escaldat.
Lluny d’això, a Espanya estan posant tota “la carne en el asador”. Així de bèstia. L’altre dia ja comentava la lucidesa que hom pot trobar en el PSOE quan fa brotar els seus bolets pel País Basc. Francament deplorable. I a l’altra banda hi llueix el gran esforç d’imaginació del PP. Simplement m’horroritza. Els conservadors espanyols demostren ser uns autèntics enterramorts de la política. Veure, per exemple, l’ús tan miserable que fa anar amb el tema de l’avortament és una cosa que provoca de tot menys res de bo. Si per aconseguir l’efecte esperó al cul del seus votants només se’ls encén aquesta mena de bombetes, és que van molt malament.
En mig de tot hi ha la justícia. Que se la reparteixen uns i altres, perquè han tocat fons. Aquesta cadena de clíniques posada sota sospita de culpa, no és una acció que s’improvisa tan fàcilment i em costa massa de creure que és una simple casualitat que brolli ara.
L’elector cabal, si tenia indicis per no votar els seus, ara té l’evidència. Els seus són uns perfectes miserables. Si acaba optant per anar a votar serà per l’efecte Fujimori. Aquest individu va guanyar el 1990 la presidència del Perú perquè ningú sabia qui collons era. Tota la resta de candidats, ben peruans ells, eren considerats entre mentiders i xorissos. Un escenari semblant al que s’albira avui per Espanya, vaja. El súmmum de la desesperació.
dijous, de gener 24, 2008
Recompte final
Una de les imatges que trobo més gràfiques per mostrar com se’t pot arribar a estrènyer el món, és aquesta de veure una escampada de peixos agonitzants. Ara que parlem tant del canvi climàtic en veiem tot sovint. Ja no és cap vessament tòxic que deixa totes aquestes bestioletes agonitzant, sinó que la manca d’aigua fa, també, que l’oxigen que hauria de circular sigui menor. Pel simple fet de respirar, s’acaben cruspint el que els és vital. Així, sense més.
No puc deixar d’associar aquesta imatge amb la política catalana. El seu baix nivell, la manera tan gratuïta que estem cavil·lant els mateixos catalans per acorralar-nos. No necessitem ningú per a que ens cavi la pròpia fossa. Au, no vagis a votar. A qui et penses que castigues, tu?.
Em diràs que tal o qual polític t’ha decebut. Què és analfabet o pijo rematat. Les bestieses que tu vulguis. La roda de la política segueix el seu curs, prescindint d’aquestes humorades teves. El sistema el podràs combatre a partir de conèixer-lo bé, de saber-t’hi moure. No de fer l’estruç, per més que pensis que en tens tot el dret.
Avui, per exemple, tenim un Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tenir, només, un López Tena és un luxe. Saps d’on collons arrenca aquesta història?. D’implicar-te en el sistema, de ser ben bé al moll de l’os. Si en el seu moment una força catalana no arriba a poder plantar un vocal al Consejo General del Poder Judicial, avui no tindries cap Cercle ni cap estudi sobiranista seriós. Tindries la mateixa impotència de sempre, que arrossega l’independentisme. El desconeixement no et fa lliure, en tot cas més vulnerable.
Anar a votar, entre d’altres coses, és dotar-te de més força. Encara que et costi de creure, el tema funciona així. Deshabilitant qualsevol opció per ser influent, t’estàs carregant qualsevol via d’entrada d’oxigen. No som en cap paradís, no plou sempre que vols i la revolució no es fa sense sacrificis.
Un dia trobaràs pel camí panteixant a en Carod, en Ridao, en Mas o en Felip Puig. Poc després, però ben poc, l’escena la contemplarà un senyor –o senyora- del PP o del PSOE, que farà el recompte més llarg encara. I tu hi seràs en aquesta llista. Encara que siguis el més anònim del catalans.
Una de les imatges que trobo més gràfiques per mostrar com se’t pot arribar a estrènyer el món, és aquesta de veure una escampada de peixos agonitzants. Ara que parlem tant del canvi climàtic en veiem tot sovint. Ja no és cap vessament tòxic que deixa totes aquestes bestioletes agonitzant, sinó que la manca d’aigua fa, també, que l’oxigen que hauria de circular sigui menor. Pel simple fet de respirar, s’acaben cruspint el que els és vital. Així, sense més.
No puc deixar d’associar aquesta imatge amb la política catalana. El seu baix nivell, la manera tan gratuïta que estem cavil·lant els mateixos catalans per acorralar-nos. No necessitem ningú per a que ens cavi la pròpia fossa. Au, no vagis a votar. A qui et penses que castigues, tu?.
Em diràs que tal o qual polític t’ha decebut. Què és analfabet o pijo rematat. Les bestieses que tu vulguis. La roda de la política segueix el seu curs, prescindint d’aquestes humorades teves. El sistema el podràs combatre a partir de conèixer-lo bé, de saber-t’hi moure. No de fer l’estruç, per més que pensis que en tens tot el dret.
Avui, per exemple, tenim un Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tenir, només, un López Tena és un luxe. Saps d’on collons arrenca aquesta història?. D’implicar-te en el sistema, de ser ben bé al moll de l’os. Si en el seu moment una força catalana no arriba a poder plantar un vocal al Consejo General del Poder Judicial, avui no tindries cap Cercle ni cap estudi sobiranista seriós. Tindries la mateixa impotència de sempre, que arrossega l’independentisme. El desconeixement no et fa lliure, en tot cas més vulnerable.
Anar a votar, entre d’altres coses, és dotar-te de més força. Encara que et costi de creure, el tema funciona així. Deshabilitant qualsevol opció per ser influent, t’estàs carregant qualsevol via d’entrada d’oxigen. No som en cap paradís, no plou sempre que vols i la revolució no es fa sense sacrificis.
Un dia trobaràs pel camí panteixant a en Carod, en Ridao, en Mas o en Felip Puig. Poc després, però ben poc, l’escena la contemplarà un senyor –o senyora- del PP o del PSOE, que farà el recompte més llarg encara. I tu hi seràs en aquesta llista. Encara que siguis el més anònim del catalans.
dimecres, de gener 23, 2008
Pornografia
Hi ha una rara coincidència cada cop que entrem en pre-campanyes electorals. S’ha fet tan habitual i regular què, diria jo, ratlla l’espectacle obscè.
La justícia a l’estat espanyol jeu sota l’ombra del dubte. Tant hi fa qui governi o qui va llençar la primera pedra. Però el cas és que quan manen uns o altres –és a dir PP o PSOE-, per donar una espenteta a la cursa electoral, veus fins hi tot que la justícia empeny.
Hi ha un històric acumulat de fa temps, per concloure de tal forma. El cas Banca Catalana n’és un primer referent. Sortia a tota hora. I evidentment rebrotava amb virulència en plena campanya. Amb tot el talante que tu vulguis, però amb una mala hòstia que no te l’acabes. Aquí s’hi va haver de posar fre perquè encara hagués pogut sorgir l’efecte contrari al desitjat.
Un altre clàssic ha estat el cas Casinos. Una trama on s’hi barreja el joc d’atzar i el finançament irregular. Ha estat tant i tant constant material de campanya, que ara mateix no estic segur si ja ha rajat prou aquesta mamella o encara té diligències obertes.
O el cas Treball. Aquí s’hi donava el morbo afegit perquè tocava a Unió en exclusiva. En aquesta època ja era descarada la coincidència entre període electoral i rebrot de la causa. Després es va poder amanir encara millor amb el cas Turisme, que va esdevenir un magnífic culebrot.
Tancats la majoria de clàssics, la rebotiga es va a tornar a farcir amb la cosa del 3 per cent i Adigsa. Un material de primera, vist el signe dels temps, on el boom de la construcció permet fer recreacions argumentals fins l’infinit. Veuràs cada quan és que hi ha rebrot d’aquest bolet. Això i alguna altra presumpta irregularitat feta en aquests darrers 23 anys, porten camí de ser els nous clàssics.
Fixa’t, per exemple, com va funcionar de bé el tema Andratx, a Mallorca, i el moment en el qual va aparèixer. És innegable que tot el referent al totxo marxa de primera, coi. Justícia i totxo és una combinació que permet una quota de pantalla alta. No calen floritures per demanar pas.
I així com el firmament polític gaudeix d’un espectacle pirotècnic cada cop que hi ha la festa major de les eleccions, al País Basc no podia ser menys. Jo no sé entendre d’altra forma el cas del Suprem amb n’Atutxa. O tota aquesta corredissa rere les sigles que representen la descendència d’HB. Ha de ser ara, justament ara, que s’ha marcat el calendari electoral?.
El PSOE té problemes per convèncer els espanyols de la seva espanyolitat?. Fotem canya al PNB i a la tropa abertzale. Repartim a banda i banda, no fos cas que l’espanyolet del carrer pugui restar amb el dubte encès. Una causa oberta al 2003 ha de petar cinc anys després i els directament afectats se n’assabenten com tu i jo, per la premsa?. Això és porno dur. Les més altes institucions basques són tractades amb una vulgaritat i discreció tal, que hauria de fer meditar a qualsevol que se’n vulgui desentendre del sistema. Demà pots ser tu mateix qui es trobi sentenciat a restar amb el cul a l’aire. I no se t’ocorri demanar justícia!.
Hi ha una rara coincidència cada cop que entrem en pre-campanyes electorals. S’ha fet tan habitual i regular què, diria jo, ratlla l’espectacle obscè.
La justícia a l’estat espanyol jeu sota l’ombra del dubte. Tant hi fa qui governi o qui va llençar la primera pedra. Però el cas és que quan manen uns o altres –és a dir PP o PSOE-, per donar una espenteta a la cursa electoral, veus fins hi tot que la justícia empeny.
Hi ha un històric acumulat de fa temps, per concloure de tal forma. El cas Banca Catalana n’és un primer referent. Sortia a tota hora. I evidentment rebrotava amb virulència en plena campanya. Amb tot el talante que tu vulguis, però amb una mala hòstia que no te l’acabes. Aquí s’hi va haver de posar fre perquè encara hagués pogut sorgir l’efecte contrari al desitjat.
Un altre clàssic ha estat el cas Casinos. Una trama on s’hi barreja el joc d’atzar i el finançament irregular. Ha estat tant i tant constant material de campanya, que ara mateix no estic segur si ja ha rajat prou aquesta mamella o encara té diligències obertes.
O el cas Treball. Aquí s’hi donava el morbo afegit perquè tocava a Unió en exclusiva. En aquesta època ja era descarada la coincidència entre període electoral i rebrot de la causa. Després es va poder amanir encara millor amb el cas Turisme, que va esdevenir un magnífic culebrot.
Tancats la majoria de clàssics, la rebotiga es va a tornar a farcir amb la cosa del 3 per cent i Adigsa. Un material de primera, vist el signe dels temps, on el boom de la construcció permet fer recreacions argumentals fins l’infinit. Veuràs cada quan és que hi ha rebrot d’aquest bolet. Això i alguna altra presumpta irregularitat feta en aquests darrers 23 anys, porten camí de ser els nous clàssics.
Fixa’t, per exemple, com va funcionar de bé el tema Andratx, a Mallorca, i el moment en el qual va aparèixer. És innegable que tot el referent al totxo marxa de primera, coi. Justícia i totxo és una combinació que permet una quota de pantalla alta. No calen floritures per demanar pas.
I així com el firmament polític gaudeix d’un espectacle pirotècnic cada cop que hi ha la festa major de les eleccions, al País Basc no podia ser menys. Jo no sé entendre d’altra forma el cas del Suprem amb n’Atutxa. O tota aquesta corredissa rere les sigles que representen la descendència d’HB. Ha de ser ara, justament ara, que s’ha marcat el calendari electoral?.
El PSOE té problemes per convèncer els espanyols de la seva espanyolitat?. Fotem canya al PNB i a la tropa abertzale. Repartim a banda i banda, no fos cas que l’espanyolet del carrer pugui restar amb el dubte encès. Una causa oberta al 2003 ha de petar cinc anys després i els directament afectats se n’assabenten com tu i jo, per la premsa?. Això és porno dur. Les més altes institucions basques són tractades amb una vulgaritat i discreció tal, que hauria de fer meditar a qualsevol que se’n vulgui desentendre del sistema. Demà pots ser tu mateix qui es trobi sentenciat a restar amb el cul a l’aire. I no se t’ocorri demanar justícia!.
dilluns, de gener 21, 2008
Vergonya aliena
L’acte de dijous, amb el Lehendakari, no va servir de gaire més que per excitació onanista. No sé si de gaire calat, però. En acabar em vaig fer un fart de tornar a sentir altre cop allò de que els bascos els tenen tan ben posats. Planava una excitació quasi infantil. Va haver aplaudiments llargs llargs en situacions on el power point era tan poc transcendent que fins i tot el mateix Lehendakari podia pensar “quina mosca els ha picat?”.
Amb l’olla bullint així, només va faltar el remat final de’n Joel Joan:"moltes gràcies per ser aquí, per portar llum a les nostres vides i per portar esperança". Si els intel·lectuals fent política provoquen por, els artistes fan... basca?.
Ni llum a les nostres vides, ni un retorçat bri d’esperança. No sé d’on coi surt tot això a la vista del que es va exposar. Ganes, moltes ganes del qui vol trobar-se la feina feta sense haver d’arremangar-se massa. I el que és pitjor: de creure que els altres de tan bé que ho fan encara ens trauran les castanyes del foc... Gràcies per portar llum a les nostres vides. Que hem perdut, fins i tot, el sentit del ridícul?.
L’acte de dijous, amb el Lehendakari, no va servir de gaire més que per excitació onanista. No sé si de gaire calat, però. En acabar em vaig fer un fart de tornar a sentir altre cop allò de que els bascos els tenen tan ben posats. Planava una excitació quasi infantil. Va haver aplaudiments llargs llargs en situacions on el power point era tan poc transcendent que fins i tot el mateix Lehendakari podia pensar “quina mosca els ha picat?”.
Amb l’olla bullint així, només va faltar el remat final de’n Joel Joan:"moltes gràcies per ser aquí, per portar llum a les nostres vides i per portar esperança". Si els intel·lectuals fent política provoquen por, els artistes fan... basca?.
Ni llum a les nostres vides, ni un retorçat bri d’esperança. No sé d’on coi surt tot això a la vista del que es va exposar. Ganes, moltes ganes del qui vol trobar-se la feina feta sense haver d’arremangar-se massa. I el que és pitjor: de creure que els altres de tan bé que ho fan encara ens trauran les castanyes del foc... Gràcies per portar llum a les nostres vides. Que hem perdut, fins i tot, el sentit del ridícul?.
divendres, de gener 18, 2008
El mirall basc
Després de la conferència hi havia un aperitiu amb el Lehendakari, en petit comitè. He declinat educadament la invitació, perquè “estic a règim”. I és cert. No vull engreixar-me amb segons què.
N’Ibarretxe ha dut un power point i comandament a distància. Era més a prop d’en Bill Gates promocionant la darrera de Microsoft, que d’algú intentant presentar el seu projecte de Casa Gran. M’hi jugo un ou i les proteïnes de l’altre que ben aviat aquest model farà, per desgràcia, fortuna. Coses laterals del mirall basc.
La conferència del Lehendakari ha consistit en dir que “hi tornarem”. Perquè hi tenim tot el dret del món, perquè ho farem de cara i amb la mà estesa. I aquesta cançoneta no és nova, perquè ja ha sortit a l’anterior post. Però és que ha estat talment així.
Hi ha un element molt molt molt fill de puta que, qui mira tant cap aquest mirall deforme, mai té en compte del nacionalisme basc que avui representa aquest Lehendakari. Hi una cosa més bàsica que una simple qüestió de collons ben posats, de plantar cara, de tenir les idees clares. Hi ha el sentit de supervivència de les institucions basques, que sobretot el Lehendakari i el PNB tenen claríssim. Però que molt clar, afortunadament pel País Basc.
Quan –tots- els governs d’Espanya s’han assegut a negociar amb ETA, com us penseu que queda el president d’Euskadi?. Què cony poden pactar el govern espanyol i ETA a les esquenes de les institucions basques?. I és això el que probablement dona tota la raó a fer aquesta mena de brindis al sol a qualsevol president basc. És això el que empeny a qualsevol que senti el càrrec de Lehendakari. Espanya i ETA fan la pinça a la democràcia basca, al nacionalisme majoritari, a qualsevol sentit de justícia. Com s’aguanta l’argument de que uns terroristes sí i el Lehendakari no?. Només pots accedir al pacte de més alt nivell si llueixes una bona metralleta?. Com s’ha de sentir el president d’un país quan veu que s’enceta un estira i arronsa polític sense tenir-lo en compte?. És que és demencial!.
El més important del power point és això. Ni drets, ni història, ni cojuntura política, ni segle XXI. Ni les cites de Martí Pol, Gandhi o Karl Popper. El Lehendakari vol posar al lloc que li pertoca el seu càrrec, la institució que representa. Dignitat nacional bàsica. Elemental. Però un sentit de la dignitat institucional que aquí semblem haver perdut.
Sobta, també, que un acte d’aquesta volada el lideri en Joel Joan. No hi ha un polític solvent a Catalunya que pugui rebre tot un Lehendakari?. Suposo que demanar tal cosa al president de la Generalitat, avui és tan com voler la lluna. Hem passat del Molt Honorable al cervell de Plats Bruts. Us n’adoneu de què reflexa el mirall, realment?. Sembla que anem de calçotada en calçotada. I que aleshores tot es redueixi a qüestió de pebrots, d’aixecar la veu, de fer volar coloms, de picar de mans i de cridar independència. I ja tenim la feina feta. A mi aquesta deixadesa em descol·loca.
Aquests, que volen veure’s tan retratats al mirall basc, que li demanin al Lehendakari en quin cas regalaria la trona de president a algú que se’n fot dels bascos per activa i per passiva. En quin supòsit estaria disposat a regalar la clau del país un home al qual l’honor i la dignitat nacional li pesa com una llosa?. Coi, cerca, cerca, en aquest collons de mirall màgic, a veure quina resposta et retorna.
Després de la conferència hi havia un aperitiu amb el Lehendakari, en petit comitè. He declinat educadament la invitació, perquè “estic a règim”. I és cert. No vull engreixar-me amb segons què.
N’Ibarretxe ha dut un power point i comandament a distància. Era més a prop d’en Bill Gates promocionant la darrera de Microsoft, que d’algú intentant presentar el seu projecte de Casa Gran. M’hi jugo un ou i les proteïnes de l’altre que ben aviat aquest model farà, per desgràcia, fortuna. Coses laterals del mirall basc.
La conferència del Lehendakari ha consistit en dir que “hi tornarem”. Perquè hi tenim tot el dret del món, perquè ho farem de cara i amb la mà estesa. I aquesta cançoneta no és nova, perquè ja ha sortit a l’anterior post. Però és que ha estat talment així.
Hi ha un element molt molt molt fill de puta que, qui mira tant cap aquest mirall deforme, mai té en compte del nacionalisme basc que avui representa aquest Lehendakari. Hi una cosa més bàsica que una simple qüestió de collons ben posats, de plantar cara, de tenir les idees clares. Hi ha el sentit de supervivència de les institucions basques, que sobretot el Lehendakari i el PNB tenen claríssim. Però que molt clar, afortunadament pel País Basc.
Quan –tots- els governs d’Espanya s’han assegut a negociar amb ETA, com us penseu que queda el president d’Euskadi?. Què cony poden pactar el govern espanyol i ETA a les esquenes de les institucions basques?. I és això el que probablement dona tota la raó a fer aquesta mena de brindis al sol a qualsevol president basc. És això el que empeny a qualsevol que senti el càrrec de Lehendakari. Espanya i ETA fan la pinça a la democràcia basca, al nacionalisme majoritari, a qualsevol sentit de justícia. Com s’aguanta l’argument de que uns terroristes sí i el Lehendakari no?. Només pots accedir al pacte de més alt nivell si llueixes una bona metralleta?. Com s’ha de sentir el president d’un país quan veu que s’enceta un estira i arronsa polític sense tenir-lo en compte?. És que és demencial!.
El més important del power point és això. Ni drets, ni història, ni cojuntura política, ni segle XXI. Ni les cites de Martí Pol, Gandhi o Karl Popper. El Lehendakari vol posar al lloc que li pertoca el seu càrrec, la institució que representa. Dignitat nacional bàsica. Elemental. Però un sentit de la dignitat institucional que aquí semblem haver perdut.
Sobta, també, que un acte d’aquesta volada el lideri en Joel Joan. No hi ha un polític solvent a Catalunya que pugui rebre tot un Lehendakari?. Suposo que demanar tal cosa al president de la Generalitat, avui és tan com voler la lluna. Hem passat del Molt Honorable al cervell de Plats Bruts. Us n’adoneu de què reflexa el mirall, realment?. Sembla que anem de calçotada en calçotada. I que aleshores tot es redueixi a qüestió de pebrots, d’aixecar la veu, de fer volar coloms, de picar de mans i de cridar independència. I ja tenim la feina feta. A mi aquesta deixadesa em descol·loca.
Aquests, que volen veure’s tan retratats al mirall basc, que li demanin al Lehendakari en quin cas regalaria la trona de president a algú que se’n fot dels bascos per activa i per passiva. En quin supòsit estaria disposat a regalar la clau del país un home al qual l’honor i la dignitat nacional li pesa com una llosa?. Coi, cerca, cerca, en aquest collons de mirall màgic, a veure quina resposta et retorna.
dijous, de gener 17, 2008
Ve el Lehendakari Ibarretxe
Avui hi haurà una conferència a l’auditori AXA, a la Diagonal de Barcelona. Hi és convidat el Lehendakari. El títol del seu parlament: “Ahora más que nunca iniciativa política”.
Em sobta que vinguin a parlar-nos d’iniciativa política. A Catalunya. Em sobta molt. Crec que el president basc pot parlar de moltes coses, però em sembla una mica sorprenent que sigui d’això, precisament, i aquí.
Hi ha molta gent que el País Basc els deixa enlluernats. Per bé i per malament. Queden rematadament fascinats per un mirall que pensen hauria de ser el nostre. Catalunya i el País Basc tenen poques coses en comú, més que la desgràcia de compartir el mateix jou. A banda d’això, no hi ha res més.
Tinc molt d’amic exaltat que sempre em posa com exemple a seguir el model basc. La cerca de models em rebenta, vagi per endavant. Jo mateix en sóc un enamorat d’aquella gent i d’aquelles terres. I tant com he anat coneixent-los, tant he anat veient que ens hi assemblem el mateix que un ou a una castanya. La diferència més gran és que ells si que ho tenen clar. Són sabedors de l’abisme, de la impossibilitat de fer cap calc entre ambdues situacions. És per això que es queden tan amples el dia que els necessites per tocar el crostó de la ministra. A nosaltres se’ns queda una cara d’idiotes i ells cobren per no aixecar el ditet. Tot i així, tinc molt d’amic que l’endemà en comptes de sentir-se ruc com una mala cosa em posa com exemple el PNB.
N’Ibarretxe va fer un trist paper amb el difunt Pla que duu el seu nom. Va ser una rifada monumental. Així va ser simplement perquè Espanya pot dispensar aquest tracte. Espanya t’enganya i et roba i esperes que no se’t rifi quan vulgui?. El Lehendakari va parlar de drets, del molt que se’ls mereixen. De la bondat de les seves intencions, d’estendre la ma. De tota la generositat que vulguis i més. Però és tan com fer la carta als Reis d’Orient. Com si Espanya i els seus efectes fossin pura anècdota. Espanya existeix amb rotunditat demolidora. I fer determinats plantejaments, com si no coneguessis l’adversari, crec que és encarar al personal directament cap a l’hort. Amb desigualtat de condicions, la part feble, com ha de plantejar cap repte i pensar, a més, que en sortirà victoriosa?. Aquest és un mal model a seguir.
A Catalunya la gesticulació abrandada i tan gratuïta ha fet forat. Sí, ens mereixem la independència i pagada. I a més hi ha qui defensa que “si ho expliquem ben explicat no ens poden dir que no”. Com va gosar dir el sòmines d’en Saura, referint-se a l’Estatut. Qualsevol iniciativa basada en el simple desafiament és una temeritat, per més bé que facis les redaccionetes i els ho expliquis ben explicat.
Els brindis al sol no els vull ni per un tema tan estúpid com és l’esport i les seleccions. Desafiar Espanya és simplement tan productiu com la crema de retrats. Els discursos i la bondat són categoria zero en política si les coses te les mires des de baix, arran del fossar.
Políticament parlant sóc molt escèptic amb el model basc. Ara més que mai. En el punt tan baix com som, cada cop que des d’Euskadi arriba un cert moviment, una certa iniciativa, Catalunya desapareix literalment de l’escena. Queda entre enlluernada, anorreada o directament fulminada. Tot i així aniré a sentir el president dels bascos. No perquè pensi que descobriré la sopa d’all. Simplement perquè m’estimo el País Basc i la seva gent. Més autènticament que molt d’aquest amics, que parlant de política només fan que semblar carallots.
Avui hi haurà una conferència a l’auditori AXA, a la Diagonal de Barcelona. Hi és convidat el Lehendakari. El títol del seu parlament: “Ahora más que nunca iniciativa política”.
Em sobta que vinguin a parlar-nos d’iniciativa política. A Catalunya. Em sobta molt. Crec que el president basc pot parlar de moltes coses, però em sembla una mica sorprenent que sigui d’això, precisament, i aquí.
Hi ha molta gent que el País Basc els deixa enlluernats. Per bé i per malament. Queden rematadament fascinats per un mirall que pensen hauria de ser el nostre. Catalunya i el País Basc tenen poques coses en comú, més que la desgràcia de compartir el mateix jou. A banda d’això, no hi ha res més.
Tinc molt d’amic exaltat que sempre em posa com exemple a seguir el model basc. La cerca de models em rebenta, vagi per endavant. Jo mateix en sóc un enamorat d’aquella gent i d’aquelles terres. I tant com he anat coneixent-los, tant he anat veient que ens hi assemblem el mateix que un ou a una castanya. La diferència més gran és que ells si que ho tenen clar. Són sabedors de l’abisme, de la impossibilitat de fer cap calc entre ambdues situacions. És per això que es queden tan amples el dia que els necessites per tocar el crostó de la ministra. A nosaltres se’ns queda una cara d’idiotes i ells cobren per no aixecar el ditet. Tot i així, tinc molt d’amic que l’endemà en comptes de sentir-se ruc com una mala cosa em posa com exemple el PNB.
N’Ibarretxe va fer un trist paper amb el difunt Pla que duu el seu nom. Va ser una rifada monumental. Així va ser simplement perquè Espanya pot dispensar aquest tracte. Espanya t’enganya i et roba i esperes que no se’t rifi quan vulgui?. El Lehendakari va parlar de drets, del molt que se’ls mereixen. De la bondat de les seves intencions, d’estendre la ma. De tota la generositat que vulguis i més. Però és tan com fer la carta als Reis d’Orient. Com si Espanya i els seus efectes fossin pura anècdota. Espanya existeix amb rotunditat demolidora. I fer determinats plantejaments, com si no coneguessis l’adversari, crec que és encarar al personal directament cap a l’hort. Amb desigualtat de condicions, la part feble, com ha de plantejar cap repte i pensar, a més, que en sortirà victoriosa?. Aquest és un mal model a seguir.
A Catalunya la gesticulació abrandada i tan gratuïta ha fet forat. Sí, ens mereixem la independència i pagada. I a més hi ha qui defensa que “si ho expliquem ben explicat no ens poden dir que no”. Com va gosar dir el sòmines d’en Saura, referint-se a l’Estatut. Qualsevol iniciativa basada en el simple desafiament és una temeritat, per més bé que facis les redaccionetes i els ho expliquis ben explicat.
Els brindis al sol no els vull ni per un tema tan estúpid com és l’esport i les seleccions. Desafiar Espanya és simplement tan productiu com la crema de retrats. Els discursos i la bondat són categoria zero en política si les coses te les mires des de baix, arran del fossar.
Políticament parlant sóc molt escèptic amb el model basc. Ara més que mai. En el punt tan baix com som, cada cop que des d’Euskadi arriba un cert moviment, una certa iniciativa, Catalunya desapareix literalment de l’escena. Queda entre enlluernada, anorreada o directament fulminada. Tot i així aniré a sentir el president dels bascos. No perquè pensi que descobriré la sopa d’all. Simplement perquè m’estimo el País Basc i la seva gent. Més autènticament que molt d’aquest amics, que parlant de política només fan que semblar carallots.
dimecres, de gener 16, 2008
Químicament impur
A vegades la política s’ha volgut reduir tant i tant que és oportú fer notar que no som químicament purs. Vull dir els que tenim la única condició de votants. Així és com em sento jo. Impur del tot.
No reaccionem com ho poden fer els elements de la taula periòdica. No som un bocí aïllat i petri, uniforme. Som molt sensibles a l’entorn i no ens movem en condicions ideals. Les de laboratori permeten elaborar lleis que mai fallen. Formulacions i més formulacions que poden ajudar a fer avançar la humanitat. Però sempre cal aplicar un coeficient de correcció, perquè la realitat acaba imposant-se. Sabem que adaptar els experiments de laboratori al context és el més segur per optar a l’èxit.
A vegades penso que els nostres polítics miren la realitat amb uns ulls radicalment extraviats. Estan convençuts que som químicament purs, com ells. Vist el comportament que s’estila, els militants d’una organització estan obligats ha creure’s químicament purs. Allò què es diu, el què es pensa, com es proclama. Sempre és infalible, si la cretinada és de collita pròpia. O cal ser artificiosament crític i destructiu, si el discurs ve de fora.
Jo em declaro químicament impur. Avui voto CiU i demà puc votar ERC. O a qui sigui, mentre m’ofereixi les millors garanties. Pensar així és pecat per a un militant, que ha posat l’ànima -i molts cops les garrofes- al servei d’una causa política. Només sap ullar en clau de puresa interna. El món només se li aguanta al laboratori, portes endins. Per això té aquesta mirada tan perduda quan treu el nas per la finestra. No sap què ha d’interpretar. El que passa fora és una incògnita permanent.
Els que decidim anar votar ens preocupa ben poc la retòrica interna que pateix un lacai de partit. Lacai a estones i bufó en d’altres. A mi m’és ben igual la puresa de la dreta o d’esquerra. Ho considero tan volàtil, com qualsevol altre fantasma. Ho proclamo sense cap trauma i sent molt conscient d’estar fent coses químicament impures.
Diré més: quanta més puresa se’m reclama, més incompetència hi veig. Més deslliurat em sento de no seguir un determinat cant. Més caducat trobo el missatge, més truculent, més ganes tinc de canviar de musiqueta.
Un votant té molta més complexitat que qualsevol element de la taula periòdica. No el pots reduir tan fàcilment a Oxigen o Ferro. A blanc o negre. A dreta o esquerra. No. Fins i tot crea una certa angúnia veure que el vot es pot anar pidolant d’una forma anímicament aïllada, tan mancada de context. On queda aleshores aquesta Catalunya de naturalesa tant i tant rica, però químicament tan impura?.
A vegades la política s’ha volgut reduir tant i tant que és oportú fer notar que no som químicament purs. Vull dir els que tenim la única condició de votants. Així és com em sento jo. Impur del tot.
No reaccionem com ho poden fer els elements de la taula periòdica. No som un bocí aïllat i petri, uniforme. Som molt sensibles a l’entorn i no ens movem en condicions ideals. Les de laboratori permeten elaborar lleis que mai fallen. Formulacions i més formulacions que poden ajudar a fer avançar la humanitat. Però sempre cal aplicar un coeficient de correcció, perquè la realitat acaba imposant-se. Sabem que adaptar els experiments de laboratori al context és el més segur per optar a l’èxit.
A vegades penso que els nostres polítics miren la realitat amb uns ulls radicalment extraviats. Estan convençuts que som químicament purs, com ells. Vist el comportament que s’estila, els militants d’una organització estan obligats ha creure’s químicament purs. Allò què es diu, el què es pensa, com es proclama. Sempre és infalible, si la cretinada és de collita pròpia. O cal ser artificiosament crític i destructiu, si el discurs ve de fora.
Jo em declaro químicament impur. Avui voto CiU i demà puc votar ERC. O a qui sigui, mentre m’ofereixi les millors garanties. Pensar així és pecat per a un militant, que ha posat l’ànima -i molts cops les garrofes- al servei d’una causa política. Només sap ullar en clau de puresa interna. El món només se li aguanta al laboratori, portes endins. Per això té aquesta mirada tan perduda quan treu el nas per la finestra. No sap què ha d’interpretar. El que passa fora és una incògnita permanent.
Els que decidim anar votar ens preocupa ben poc la retòrica interna que pateix un lacai de partit. Lacai a estones i bufó en d’altres. A mi m’és ben igual la puresa de la dreta o d’esquerra. Ho considero tan volàtil, com qualsevol altre fantasma. Ho proclamo sense cap trauma i sent molt conscient d’estar fent coses químicament impures.
Diré més: quanta més puresa se’m reclama, més incompetència hi veig. Més deslliurat em sento de no seguir un determinat cant. Més caducat trobo el missatge, més truculent, més ganes tinc de canviar de musiqueta.
Un votant té molta més complexitat que qualsevol element de la taula periòdica. No el pots reduir tan fàcilment a Oxigen o Ferro. A blanc o negre. A dreta o esquerra. No. Fins i tot crea una certa angúnia veure que el vot es pot anar pidolant d’una forma anímicament aïllada, tan mancada de context. On queda aleshores aquesta Catalunya de naturalesa tant i tant rica, però químicament tan impura?.
dilluns, de gener 14, 2008
El sucre i la sal
Si avui el PP fa el vídeo que fa i n’Aznar diu el que diu, és perquè hi ha hagut 23 anys de govern nacionalista. Si hagués estat el PSC qui hagués dirigit el país, avui aquesta pel·liculeta seria radicalment diferent. I amb la deriva que porta aquesta ERC, començo a sospitar que també.
Si avui ningú s’escandalitza pel vídeo del PP o el que pugui dir n’Aznar, a Catalunya, és perquè van haver 23 anys de govern nacionalista. Són afirmacions d’autèntics alienígenes. Tothom sap, a Catalunya, que els casos monolingües només afloren en la banda espanyola. La polèmica, doncs, és estèril.
Vint-i-tres anys de govern nacionalista no són els que va protagonitzar CiU. Són els que la majoria de gent que viu i treballa a Catalunya tenia clara una forma d’entendre el país. Els de CiU van ser els mindundis, el braç executor. Potser el ritme de creuer aplicat era bastant més lent del desitjat, però el vaixell feia el seu camí.
En vint-i-tres anys de govern nacionalista al conseller d’Ensenyament no se li va passar mai pel cap dir que els nens d’Olot no saben parlar en espanyol. Sortint de la plaça Sant Jaume, només cal agafar el metro per veure allò que floreix a l’àrea metropolitana, que oscil·la entre un neng o un Estopa. I resulta que el problema el tenim a Olot. Ni fent una broma macabre se li hagués acudit defensar la tercera hora a cap conseller d’aquests darrers temps.
En vint-i-tres anys vam visualitzar la complexitat que significa voler tornar al món del vius una pàtria que havia entrat a l’uci. Amb la condició de forçar el miracle, que és a les nostres mans, érem capaços de tenir la paciència de Gandhi. Els falsos profetes, els que volien tirar pel dret no tenien cabuda en aquest procés. Primer la nació. Després Catalunya. Primer recompondre les peces malmeses. Després la sobirania.
En vint-i-tres anys no vam deixar-nos temptar per les dreceres. Per les falses promeses. Pels remeis casolans dubtosos. Perquè sabíem el més elemental: el ritme el marca la nació.
En aquests vint-i-tres anys no hi havia lloc a certes confusions. Les elementals, vull dir. Tothom sabia que és el PP i que és CiU. Tothom sabia que és Catalunya i que és Espanya. Tothom sabia que és la dreta i que no ho és.
Quan avui, després de vint-i-tres anys, hi ha qui confon els vídeos del PP amb els de CiU és perquè pateix una ceguera voluntària. Ha corregut poc món. Ha perdut capacitat analítica i pateix un cert daltonisme polític. O és un engalipador que pot arribar a confondre Catalunya amb Espanya.
Aquells que vam donar suport abnegadament als vint-i-tres anys de govern nacionalista, avui no ens fan por els fantasmes. L’experiència és un grau. Nosaltres estem de tornada. Dels espanyolistes, dels involucionistes, dels mentiders i dels sobiranament ases. Sabem quin és el nostre objectiu i sabem, també, quan algú perd el seu. És just en el moment on es confon el sucre amb la sal.
Si avui el PP fa el vídeo que fa i n’Aznar diu el que diu, és perquè hi ha hagut 23 anys de govern nacionalista. Si hagués estat el PSC qui hagués dirigit el país, avui aquesta pel·liculeta seria radicalment diferent. I amb la deriva que porta aquesta ERC, començo a sospitar que també.
Si avui ningú s’escandalitza pel vídeo del PP o el que pugui dir n’Aznar, a Catalunya, és perquè van haver 23 anys de govern nacionalista. Són afirmacions d’autèntics alienígenes. Tothom sap, a Catalunya, que els casos monolingües només afloren en la banda espanyola. La polèmica, doncs, és estèril.
Vint-i-tres anys de govern nacionalista no són els que va protagonitzar CiU. Són els que la majoria de gent que viu i treballa a Catalunya tenia clara una forma d’entendre el país. Els de CiU van ser els mindundis, el braç executor. Potser el ritme de creuer aplicat era bastant més lent del desitjat, però el vaixell feia el seu camí.
En vint-i-tres anys de govern nacionalista al conseller d’Ensenyament no se li va passar mai pel cap dir que els nens d’Olot no saben parlar en espanyol. Sortint de la plaça Sant Jaume, només cal agafar el metro per veure allò que floreix a l’àrea metropolitana, que oscil·la entre un neng o un Estopa. I resulta que el problema el tenim a Olot. Ni fent una broma macabre se li hagués acudit defensar la tercera hora a cap conseller d’aquests darrers temps.
En vint-i-tres anys vam visualitzar la complexitat que significa voler tornar al món del vius una pàtria que havia entrat a l’uci. Amb la condició de forçar el miracle, que és a les nostres mans, érem capaços de tenir la paciència de Gandhi. Els falsos profetes, els que volien tirar pel dret no tenien cabuda en aquest procés. Primer la nació. Després Catalunya. Primer recompondre les peces malmeses. Després la sobirania.
En vint-i-tres anys no vam deixar-nos temptar per les dreceres. Per les falses promeses. Pels remeis casolans dubtosos. Perquè sabíem el més elemental: el ritme el marca la nació.
En aquests vint-i-tres anys no hi havia lloc a certes confusions. Les elementals, vull dir. Tothom sabia que és el PP i que és CiU. Tothom sabia que és Catalunya i que és Espanya. Tothom sabia que és la dreta i que no ho és.
Quan avui, després de vint-i-tres anys, hi ha qui confon els vídeos del PP amb els de CiU és perquè pateix una ceguera voluntària. Ha corregut poc món. Ha perdut capacitat analítica i pateix un cert daltonisme polític. O és un engalipador que pot arribar a confondre Catalunya amb Espanya.
Aquells que vam donar suport abnegadament als vint-i-tres anys de govern nacionalista, avui no ens fan por els fantasmes. L’experiència és un grau. Nosaltres estem de tornada. Dels espanyolistes, dels involucionistes, dels mentiders i dels sobiranament ases. Sabem quin és el nostre objectiu i sabem, també, quan algú perd el seu. És just en el moment on es confon el sucre amb la sal.
divendres, de gener 11, 2008
Bondat catalana
Sincerament, no m’explico com s’ha pogut reunir la Comissió Bilateral, que hauria de servir per fer efectiu el traspàs de Rodalies al Govern de la Generalitat. Sobre tot ara que cada moviment es fa amb una clau tan descaradament electoralista.
Contemples les imatges i només hi veus uns nois de províncies, inflats com a paons perquè van a la capital. A veure tota una senyora ministra!. Només llurs mares poden experimentar semblant satisfacció. Que el teu nen arribi a trucar a la porta ministerial i que aquesta se li obri, ha d’omplir a seny tots aquells esforços que abnegadament li va dedicar. Pujar pel camí recte una criatura és una vertadera proesa. Però que la deriva l’hagi dut tan amunt, fa que només l’amor d’una mare pugui contemplar la postal amb una satisfacció radiant.
A banda d’aquests entranyables casos comptats, la resta dels que hem mirat aquesta escenificació, crec que només experimentàvem incredulitat absoluta. Quin indici hi ha al firmament que ens permeti pensar lluny de l’escepticisme?. El govern amic ha demostrat sobradament el que entén per veritable amistat. Remenes i remenes i no hi trobes absolutament res de bondadós.
En ZP, com és tradició en el socialisme espanyol, no compleix ni amb els mínims que per llei li tocaria fer. El talante, el bonrotllisme, la rialla perpètua, que tant els surt de franc, s’ha convertit en el màxim de l’aspiració catalana. Res més que un somriure postís. A res més podem aspirar amb aquesta Espanya atrinxerada, si no canviem el xip.
Portem masses anys de raspall a l’esquena. Els nostres polítics, els que suposem que pensen en clau catalanista, han de fer un salt qualitatiu. I començar a ser bel·ligerants. Com Espanya ho està sent amb nosaltres.
El cas ZP té tots els ingredients d’estafa: et promet uns diners –per variar-, que en el millor dels casos significa enterrar la Generalitat. O les competències s’envaeixen o s’intenta minimitzar l’acció del govern català. I tot plegat és misèria si ho compares amb el que realment hauria d’estar invertint en allò que realment hauria de fer l’estat espanyol a Catalunya. Que per llei li correspon de fer.
Anar a Madrid en aquestes dates, a demanar segons què, només ho fan els vertaders il·lusos. Tanta gomina, tanta clenxa, tanta de ratlla als camals del pantalon, tanta corbateta no causa la més mínima impressió a la senyora ministra. Ella hi va sempre així de guarnida, de tocada i posada. I no li vinguis amb aquestes històries de reietó de la casa. Hòstia, que som en campanya i això només t’ho acceptaria ta mare. Després de fer molta molta molta bondat. Cosa que essent català mai arribaràs a fer-ne prou.
Sincerament, no m’explico com s’ha pogut reunir la Comissió Bilateral, que hauria de servir per fer efectiu el traspàs de Rodalies al Govern de la Generalitat. Sobre tot ara que cada moviment es fa amb una clau tan descaradament electoralista.
Contemples les imatges i només hi veus uns nois de províncies, inflats com a paons perquè van a la capital. A veure tota una senyora ministra!. Només llurs mares poden experimentar semblant satisfacció. Que el teu nen arribi a trucar a la porta ministerial i que aquesta se li obri, ha d’omplir a seny tots aquells esforços que abnegadament li va dedicar. Pujar pel camí recte una criatura és una vertadera proesa. Però que la deriva l’hagi dut tan amunt, fa que només l’amor d’una mare pugui contemplar la postal amb una satisfacció radiant.
A banda d’aquests entranyables casos comptats, la resta dels que hem mirat aquesta escenificació, crec que només experimentàvem incredulitat absoluta. Quin indici hi ha al firmament que ens permeti pensar lluny de l’escepticisme?. El govern amic ha demostrat sobradament el que entén per veritable amistat. Remenes i remenes i no hi trobes absolutament res de bondadós.
En ZP, com és tradició en el socialisme espanyol, no compleix ni amb els mínims que per llei li tocaria fer. El talante, el bonrotllisme, la rialla perpètua, que tant els surt de franc, s’ha convertit en el màxim de l’aspiració catalana. Res més que un somriure postís. A res més podem aspirar amb aquesta Espanya atrinxerada, si no canviem el xip.
Portem masses anys de raspall a l’esquena. Els nostres polítics, els que suposem que pensen en clau catalanista, han de fer un salt qualitatiu. I començar a ser bel·ligerants. Com Espanya ho està sent amb nosaltres.
El cas ZP té tots els ingredients d’estafa: et promet uns diners –per variar-, que en el millor dels casos significa enterrar la Generalitat. O les competències s’envaeixen o s’intenta minimitzar l’acció del govern català. I tot plegat és misèria si ho compares amb el que realment hauria d’estar invertint en allò que realment hauria de fer l’estat espanyol a Catalunya. Que per llei li correspon de fer.
Anar a Madrid en aquestes dates, a demanar segons què, només ho fan els vertaders il·lusos. Tanta gomina, tanta clenxa, tanta de ratlla als camals del pantalon, tanta corbateta no causa la més mínima impressió a la senyora ministra. Ella hi va sempre així de guarnida, de tocada i posada. I no li vinguis amb aquestes històries de reietó de la casa. Hòstia, que som en campanya i això només t’ho acceptaria ta mare. Després de fer molta molta molta bondat. Cosa que essent català mai arribaràs a fer-ne prou.
dijous, de gener 10, 2008
Gat escaldat
Mentre el sistema sigui aquest, el millor que podem fer és anar a votar. Encara que duguis una pinça al nas. Però cal fer-ho. Encara que ens dolgui, tot allò que pugui tenir de senyor, de justificat, d’honorable, de rebel·lió, l’efecte d’un vot en blanc s’esvairà molt abans que tanquin els col·legis electorals.
I al tanto: jo respecto molt qui decideixi fer-ho. O votar nul o abstenir-se. Però quan tractes de política el que has de tenir clar és que els gestos, el testimonialisme, són una delícia per a l’adversari. És el millor regal que li puguis proporcionar. Políticament parlant té el mateix pes que anar cremant retrats del rei. Si la independència penses trobar-te-la a cop de misto, vas dat.
El context actual de la nostra política es belluga entre el fàstic i el morbo. El fàstic s’arrossega des de fa dies, on la culminació de tot plegat fou la forma amb la qual es va tancar la negociació de l’Estatut a Madrid. Va ser un dels gerros d’aigua freda més bèsties que recordo haver experimentat mai a la vida. La part catalana fou explícitament decebedora. Tota ella no va saber estar a l’alçada. I d’aquella ruqueria tan nostrada com beneita, qui més se’n va beneficiar fou la part contrària. A més renúncia nostra, més satisfacció espanyola.
D’allò crec que tothom en va prendre bona nota. No sé pas com acabarà el cromo que és l’Estatutet, però penso que tots n’han fet la seva lectura. Al menys en clau interna. No hi ha res més alliçonat que un gat escaldat.
Cert és que la cosa arrenca d’abans, que amb el procés de l’Estatut la decepció es va engreixar i que la cosa continua després de viure episodis com les apagades, els col·lapses a la carretera, rodalies, l’aeroport del Prat, etc., etc. Jo mateix sóc un decebut confés, amb la meva ànima política que s’arrossega per les cantonades.
Però jo faig un altre tipus de càlcul. Per cadascun dels diputats que perdi ERC o CiU, no apareixerà pas un escó buit a les Corts. Al contrari, serà ocupat per un diputat espanyolíssim. Al servei fidel d’Espanya i a saber l’estimació que pugui tenir per a Catalunya. Votar en blanc, nul o abstenir-se i tant que n’és de respectable!. Però, ull viu, que parlem de política. Les mesures de força en política són les que compten. No el gest testimonial, per més legítim que sigui.
A més força que puguin tenir les formacions catalanes, més morbo tindrà la situació resultant. Podem passar del fàstic rematat a un escenari més obert del que sembla. A un somiat foc d'encenalls. Sempre que hi hagi un bon resultat, és clar. Jo encara confio molt en el gat escaldat. No en el mort i enterrat.
Mentre el sistema sigui aquest, el millor que podem fer és anar a votar. Encara que duguis una pinça al nas. Però cal fer-ho. Encara que ens dolgui, tot allò que pugui tenir de senyor, de justificat, d’honorable, de rebel·lió, l’efecte d’un vot en blanc s’esvairà molt abans que tanquin els col·legis electorals.
I al tanto: jo respecto molt qui decideixi fer-ho. O votar nul o abstenir-se. Però quan tractes de política el que has de tenir clar és que els gestos, el testimonialisme, són una delícia per a l’adversari. És el millor regal que li puguis proporcionar. Políticament parlant té el mateix pes que anar cremant retrats del rei. Si la independència penses trobar-te-la a cop de misto, vas dat.
El context actual de la nostra política es belluga entre el fàstic i el morbo. El fàstic s’arrossega des de fa dies, on la culminació de tot plegat fou la forma amb la qual es va tancar la negociació de l’Estatut a Madrid. Va ser un dels gerros d’aigua freda més bèsties que recordo haver experimentat mai a la vida. La part catalana fou explícitament decebedora. Tota ella no va saber estar a l’alçada. I d’aquella ruqueria tan nostrada com beneita, qui més se’n va beneficiar fou la part contrària. A més renúncia nostra, més satisfacció espanyola.
D’allò crec que tothom en va prendre bona nota. No sé pas com acabarà el cromo que és l’Estatutet, però penso que tots n’han fet la seva lectura. Al menys en clau interna. No hi ha res més alliçonat que un gat escaldat.
Cert és que la cosa arrenca d’abans, que amb el procés de l’Estatut la decepció es va engreixar i que la cosa continua després de viure episodis com les apagades, els col·lapses a la carretera, rodalies, l’aeroport del Prat, etc., etc. Jo mateix sóc un decebut confés, amb la meva ànima política que s’arrossega per les cantonades.
Però jo faig un altre tipus de càlcul. Per cadascun dels diputats que perdi ERC o CiU, no apareixerà pas un escó buit a les Corts. Al contrari, serà ocupat per un diputat espanyolíssim. Al servei fidel d’Espanya i a saber l’estimació que pugui tenir per a Catalunya. Votar en blanc, nul o abstenir-se i tant que n’és de respectable!. Però, ull viu, que parlem de política. Les mesures de força en política són les que compten. No el gest testimonial, per més legítim que sigui.
A més força que puguin tenir les formacions catalanes, més morbo tindrà la situació resultant. Podem passar del fàstic rematat a un escenari més obert del que sembla. A un somiat foc d'encenalls. Sempre que hi hagi un bon resultat, és clar. Jo encara confio molt en el gat escaldat. No en el mort i enterrat.
dimarts, de gener 08, 2008
Vénen les eleccions
Encara tips de turrons i farts dels detestables pares Noëls, que comencen a bufar els primers aires d'eleccions. Hi ha en marxa dos vídeos de pre-campanya i hi ha qui té l’humor de fer grans lectures sobre llur contingut. Són dos spots publicitaris, que en comptes de signar-los una marca de sostenidors o de menjar ràpid, ho fan dues marques polítiques. Ja corren rius d’experts en el psicoanàlisis argentí, que interpreten els somnis que poden o podrien provocar aquests talls.
Hi ha, després, les declaracions dels líders. En Puigcercós diu que ja tornen a ser normalitzades les relacions amb els sobiranistes de Convergència. És allò que passa cada cop que bufen aquests aires de campanya. En realitat parla per no dir res. Ja em diràs que collons vol dir normalitzar les relacions amb un sector que no existeix més que en l’imaginari. O n’Huguet, que parla en clau de patacada per a dir que perdent tants diputats no podem parlar de patacada. És a dir, un i altre cerquen el mateix. Quan hi ha la por de la gran castanya fan la comèdia de l’equidistància o del gest que refà els ponts nacionalistes.
A Convergència també fan declaracions. Potser fan més números que grans frases per a la posteritat. Lògic d’altra banda, perquè són els números el que fan més mal a CiU. Però tots sabem, també, les grans dificultats que troben en la matemàtica política aquesta patum. Per tant, els números estaria millor fer-los i no explicar-los gaire. I com diu en Pujol, fer més cantonada. Trepitjar territori fent propostes interessants, com havia estat fins ara, al marge de la quota mediàtica que puguin generar. Aquesta ha estat la fórmula màgica per els ha permès fer quadrar els números fins que s’ha intentat viure a cop d’enquesta.
També hi ha el grinyol socialista. És allò que en gastronomia representaria el McDonnals, amb llurs inevitables conseqüències. Tot un super-size de l’hamburguesa política a preu rebentat. Engreix ràpid a canvi de l’autodestrucció. Espanya grossa a base de matar Catalunya. De fer-la petita fins la insignificança. Fins arribar a la desaparició. Absència total de discurs propi: vota socialista perquè no guanyi el PP. Encefalograma pla. Una mostra del que no hauria de ser la política a Catalunya. I aquests són els previsibles vencedors.
Després queden la resta de putxinel·lis. I tu i jo. Transparents. Que ens ho hem de mirar amb l’asèpsia que comença a ser crònica. Davant d’aquest panorama és difícil reaccionar més que amb disciplina. No hi ha aquella il·lusió que empeny la consciència, que genera un efecte dominó. Hi ha una sensació de que enfilem un camí on serà molt difícil de canviar el rumb. De que som ben capaços d’igualar qualsevol perfil baix polític. Que Catalunya avança pètriament cap a una extinció.
Encara tips de turrons i farts dels detestables pares Noëls, que comencen a bufar els primers aires d'eleccions. Hi ha en marxa dos vídeos de pre-campanya i hi ha qui té l’humor de fer grans lectures sobre llur contingut. Són dos spots publicitaris, que en comptes de signar-los una marca de sostenidors o de menjar ràpid, ho fan dues marques polítiques. Ja corren rius d’experts en el psicoanàlisis argentí, que interpreten els somnis que poden o podrien provocar aquests talls.
Hi ha, després, les declaracions dels líders. En Puigcercós diu que ja tornen a ser normalitzades les relacions amb els sobiranistes de Convergència. És allò que passa cada cop que bufen aquests aires de campanya. En realitat parla per no dir res. Ja em diràs que collons vol dir normalitzar les relacions amb un sector que no existeix més que en l’imaginari. O n’Huguet, que parla en clau de patacada per a dir que perdent tants diputats no podem parlar de patacada. És a dir, un i altre cerquen el mateix. Quan hi ha la por de la gran castanya fan la comèdia de l’equidistància o del gest que refà els ponts nacionalistes.
A Convergència també fan declaracions. Potser fan més números que grans frases per a la posteritat. Lògic d’altra banda, perquè són els números el que fan més mal a CiU. Però tots sabem, també, les grans dificultats que troben en la matemàtica política aquesta patum. Per tant, els números estaria millor fer-los i no explicar-los gaire. I com diu en Pujol, fer més cantonada. Trepitjar territori fent propostes interessants, com havia estat fins ara, al marge de la quota mediàtica que puguin generar. Aquesta ha estat la fórmula màgica per els ha permès fer quadrar els números fins que s’ha intentat viure a cop d’enquesta.
També hi ha el grinyol socialista. És allò que en gastronomia representaria el McDonnals, amb llurs inevitables conseqüències. Tot un super-size de l’hamburguesa política a preu rebentat. Engreix ràpid a canvi de l’autodestrucció. Espanya grossa a base de matar Catalunya. De fer-la petita fins la insignificança. Fins arribar a la desaparició. Absència total de discurs propi: vota socialista perquè no guanyi el PP. Encefalograma pla. Una mostra del que no hauria de ser la política a Catalunya. I aquests són els previsibles vencedors.
Després queden la resta de putxinel·lis. I tu i jo. Transparents. Que ens ho hem de mirar amb l’asèpsia que comença a ser crònica. Davant d’aquest panorama és difícil reaccionar més que amb disciplina. No hi ha aquella il·lusió que empeny la consciència, que genera un efecte dominó. Hi ha una sensació de que enfilem un camí on serà molt difícil de canviar el rumb. De que som ben capaços d’igualar qualsevol perfil baix polític. Que Catalunya avança pètriament cap a una extinció.
divendres, de gener 04, 2008
Fragilitat dels kikuius
Vaig tenir coneixement dels kikuius per primer cop a través de les obres escrites per la baronesa Blixen. En els seus llibres "Out of Africa" i "Shadows on the grass" relata unes històries fascinants, basades en un món que ja mai més tornarà. L’Àfrica encara verge de finals del 1800, principis del 1900. Decidir marxar cap a Kènia aleshores si que era l’equivalent a fer una gran aposta personal. Viatjar per plantar una casa al cor de la immensa Àfrica, per més colònia anglesa que fos, no era cosa tan fàcil. La mobilitat, la ciència o la tècnica no tenen res a veure amb el que qualsevol mortal avui pot optar. La meva admiració vers Isak Dinesen es multiplica pel fet de ser dona. A l’època les dones eren autèntics floreros. Amb totes les excepcions que vulguis. Sempre n’hi ha hagut d’excepcions admirables, però la norma anava per altres cantons. Així és que quan vaig descobrir aquesta autora no sé que em podia més: si l’embeja pel que va arribar a viure o l’admiració com a fenomen humà.
Ella va haver de tocar el dos de forma traumàtica. La seva empenta anava renyida amb els negocis. Però va voler marxar deixant els “seus” kikuius arreglats. Va negociar per ells unes reserves de territori que els permetés sobreviure en un context que començava a ballar i que avui encara no ha aturat el seu sotrac.
Quan vaig llegir aquests llibres sempre vaig experimentar un fil de simpatia pels kikuius. No saps mai perquè, però quan veus a algú que se’l rifen, sempre acabes pensant: coi, com nosaltres. És aquesta visió de mindundi que t’acaba fen-te sentir cosí germà de qualsevol causa que ensumes rematadament perduda.
Ahir vaig veure un vídeo esfereïdor, al telenotícies. Kènia no sembla haver trobat encara la calma, després de tant bellugadissa. Em va encongir l’ànima contemplar amb quina absurditat es pot acabar amb la vida d’una persona. Pel simple fet de ser kikuiu.
I vaig tornar a pensar amb els catalans. Sembla que una cosa semblant només passa a la televisió, a l’Àfrica, allí on Déu va perdre l’espardenya. I no. Aquesta follia també l’hem viscut aquí, a casa nostra. La guerra civil espanyola tenia mateixes escenes. Només cal aigualir el color de la pell dels protagonistes. La impunitat que genera una situació convulsa és universal. El cop de garrot, la vexació, l’acarnissament gratuït, la bèstia desfermada apareix arreu.
Afortunadament el nostre context és molt diferent. Però és més fràgil del que sembla. A vegades em demano si realment queda tan lluny una situació de conflicte a casa nostra. Hem oblidat, per exemple, aquella pressió tan summament bèstia que el PP d’Aznar va sotmetre al País Basc. Era d’una virulència inacceptable en un sistema democràtic. I després li va seguir Catalunya. Tot allò va quedar estroncat momentàniament. Tot allò es va fer perquè el PP se sabia propietari del garrot.
Del conflicte democràtic a l’armat no hi ha tal abisme. L’Aznar va fer molta gràcia en aquelles imatges a la vora de’n Bush. Però l’Aznar sap que l’únic que posa ordre al nostre món són els americans. No aquesta colla de funcionaris europeus. A Europa qui la va endreçar foren els americans, mentre els cascos blaus contemplaven la trinxada de milers de persones a l’antiga Iugoslàvia. L’Aznar va fer els deures molt ben fets, per més que només hi veiéssim ínfules de grandesa.
Per recordar tot això sembla que haguem d’anar a remenar a un passat llunyà. Però d’això fa tan sols quatre anys. Tot ha quedat en sordina. Segons com vagin les travesses electorals pot ressorgir amb una virulència extrema novament. No sé si fins al punt de veure les destrals pel carrer. Però si per sentir-nos ben kikuius. Ben ataconats, amb un marge de maniobra on fins i tot serà difícil el respirar. Les coses, per més bèsties que siguin, un dia poden esdevenir-se al costat de casa. O dins de casa.
Vaig tenir coneixement dels kikuius per primer cop a través de les obres escrites per la baronesa Blixen. En els seus llibres "Out of Africa" i "Shadows on the grass" relata unes històries fascinants, basades en un món que ja mai més tornarà. L’Àfrica encara verge de finals del 1800, principis del 1900. Decidir marxar cap a Kènia aleshores si que era l’equivalent a fer una gran aposta personal. Viatjar per plantar una casa al cor de la immensa Àfrica, per més colònia anglesa que fos, no era cosa tan fàcil. La mobilitat, la ciència o la tècnica no tenen res a veure amb el que qualsevol mortal avui pot optar. La meva admiració vers Isak Dinesen es multiplica pel fet de ser dona. A l’època les dones eren autèntics floreros. Amb totes les excepcions que vulguis. Sempre n’hi ha hagut d’excepcions admirables, però la norma anava per altres cantons. Així és que quan vaig descobrir aquesta autora no sé que em podia més: si l’embeja pel que va arribar a viure o l’admiració com a fenomen humà.
Ella va haver de tocar el dos de forma traumàtica. La seva empenta anava renyida amb els negocis. Però va voler marxar deixant els “seus” kikuius arreglats. Va negociar per ells unes reserves de territori que els permetés sobreviure en un context que començava a ballar i que avui encara no ha aturat el seu sotrac.
Quan vaig llegir aquests llibres sempre vaig experimentar un fil de simpatia pels kikuius. No saps mai perquè, però quan veus a algú que se’l rifen, sempre acabes pensant: coi, com nosaltres. És aquesta visió de mindundi que t’acaba fen-te sentir cosí germà de qualsevol causa que ensumes rematadament perduda.
Ahir vaig veure un vídeo esfereïdor, al telenotícies. Kènia no sembla haver trobat encara la calma, després de tant bellugadissa. Em va encongir l’ànima contemplar amb quina absurditat es pot acabar amb la vida d’una persona. Pel simple fet de ser kikuiu.
I vaig tornar a pensar amb els catalans. Sembla que una cosa semblant només passa a la televisió, a l’Àfrica, allí on Déu va perdre l’espardenya. I no. Aquesta follia també l’hem viscut aquí, a casa nostra. La guerra civil espanyola tenia mateixes escenes. Només cal aigualir el color de la pell dels protagonistes. La impunitat que genera una situació convulsa és universal. El cop de garrot, la vexació, l’acarnissament gratuït, la bèstia desfermada apareix arreu.
Afortunadament el nostre context és molt diferent. Però és més fràgil del que sembla. A vegades em demano si realment queda tan lluny una situació de conflicte a casa nostra. Hem oblidat, per exemple, aquella pressió tan summament bèstia que el PP d’Aznar va sotmetre al País Basc. Era d’una virulència inacceptable en un sistema democràtic. I després li va seguir Catalunya. Tot allò va quedar estroncat momentàniament. Tot allò es va fer perquè el PP se sabia propietari del garrot.
Del conflicte democràtic a l’armat no hi ha tal abisme. L’Aznar va fer molta gràcia en aquelles imatges a la vora de’n Bush. Però l’Aznar sap que l’únic que posa ordre al nostre món són els americans. No aquesta colla de funcionaris europeus. A Europa qui la va endreçar foren els americans, mentre els cascos blaus contemplaven la trinxada de milers de persones a l’antiga Iugoslàvia. L’Aznar va fer els deures molt ben fets, per més que només hi veiéssim ínfules de grandesa.
Per recordar tot això sembla que haguem d’anar a remenar a un passat llunyà. Però d’això fa tan sols quatre anys. Tot ha quedat en sordina. Segons com vagin les travesses electorals pot ressorgir amb una virulència extrema novament. No sé si fins al punt de veure les destrals pel carrer. Però si per sentir-nos ben kikuius. Ben ataconats, amb un marge de maniobra on fins i tot serà difícil el respirar. Les coses, per més bèsties que siguin, un dia poden esdevenir-se al costat de casa. O dins de casa.
dijous, de gener 03, 2008
Pinícula o flin?
Fa dies que hem excedit el joc del políticament correcte. Fins al punt de quedar extasiadament lelos. Com que no en podem dir campanya electoral en diem pre-campanya. I ja podem posar la cara idiota de satisfets. Per què campanya electoral no té res a veure amb el que eufemísticament s’ha batejat com a pre-campanya. Res. Fer campanya en pre-campanya és una cosa impecablement encarrilada en el políticament correcte i per tant podem anar ben contents.
Per a mi aquest és el cas àlgid d’una cadena de situacions que fan gairebé possible qualsevol altre derivada. El nivell de reflexió és tant sota mínims, que som vulnerables al més obvi. És així que puc explicar-me, per exemple, el rebombori que va suscitar el DVD convergent a les darreres autonòmiques. Els més escandalitzats: els que no l’havien vist. I en aquest sac hi podies trobar de tot: contrincants polítics –per descomptat-, gent del carrer o la cosa més talibana amb carnet convergent. Una cosa demencial. En tot aquell enrenou, abans i després de les eleccions, vaig haver de sentir una rastellera de tonteries que va superar de llarg la meva capacitat d’escàndol. Aquell puto DVD era un exercici vulgar de “cut and paste”. Un meditat exercici d’anar entrellaçant recordatoris que podien més o menys incomodar als protagonistes. Clar que ha de tocar els collons -i molt!- tornar a veure’t col·locar la corona d’espines en viatge oficial, com faria el més rucs dels púbers en viatge de fi de curs!. Una relliscada com aquesta no té perdó. Ni en un púber ni en un representant de vetes i fils. Però res més. Allò podia tocar els nassos, és clar. Però als directament al·ludits. Si no saps de que coi va la pinícula, perquè xerres i tant t’escandalitzes?.
Ara, torne-m’hi. Avui he mirat un brevíssim vídeo de pre-campanya. Fa dies que corre la crítica de racista, xenòfoba i no sé quina altra collonada més. I el més sorprenent de tot és que farà fortuna. El políticament correcte obliga a no poder parlar de la immigració. Sense que se’t tirin al damunt, hi ha temes que només en pot parlar l’autoanomenada esquerra. La resta dels mortals resultem ser uns vertaders feixistes.
La immigració la podem contemplar en clau d’oportunitat o en clau de desastre. Jo estic abastament convençut de les seves virtuts i per aquest cantó ara no me’n vull estendre. El que no pot ser és que aquest fenomen tan terrenal quedi exclusivament en mans de l’Esperit Sant.
En la darrera campanya electoral va quedar estigmatitzat qualsevol intent de plantejar el tema amb la cançoneta del “carnet per punts”. I jo no he sentit mai a ningú de CiU parlar de carnets. Aquesta forma tan irresponsable de carregar-se un dels temes de fons que té plantejades la majoria de societats, és una mostra de debilitat intel·lectual. O no toquem el tema o ets converteixes en un vulgar xenòfob. Quan a un tema fonamental se li respon xiulant és que la ballem.
El problema de fons que hi ha a Catalunya és de manca de llibertat. De poder parlar sense que et criminalitzin. Si en diem campanya, pecat. Si és pre-campanya, virtut. Aquest políticament correcte ha infantilitzat els grans debats i sembla que només puguem parlar de la felicitat, de la pau al món, del protocol de Kyoto. Tot el demés acaba etiquetat de feixista, de xenòfob o d’alguna cosa que comença per neo. Estem tan summament satisfets amb aquesta infame correcció que som incapaços de superar el clàssic: ara que havíem aprés a dir pinícula, resulta que toca dir-ne flim!. Fí del problema.
Fa dies que hem excedit el joc del políticament correcte. Fins al punt de quedar extasiadament lelos. Com que no en podem dir campanya electoral en diem pre-campanya. I ja podem posar la cara idiota de satisfets. Per què campanya electoral no té res a veure amb el que eufemísticament s’ha batejat com a pre-campanya. Res. Fer campanya en pre-campanya és una cosa impecablement encarrilada en el políticament correcte i per tant podem anar ben contents.
Per a mi aquest és el cas àlgid d’una cadena de situacions que fan gairebé possible qualsevol altre derivada. El nivell de reflexió és tant sota mínims, que som vulnerables al més obvi. És així que puc explicar-me, per exemple, el rebombori que va suscitar el DVD convergent a les darreres autonòmiques. Els més escandalitzats: els que no l’havien vist. I en aquest sac hi podies trobar de tot: contrincants polítics –per descomptat-, gent del carrer o la cosa més talibana amb carnet convergent. Una cosa demencial. En tot aquell enrenou, abans i després de les eleccions, vaig haver de sentir una rastellera de tonteries que va superar de llarg la meva capacitat d’escàndol. Aquell puto DVD era un exercici vulgar de “cut and paste”. Un meditat exercici d’anar entrellaçant recordatoris que podien més o menys incomodar als protagonistes. Clar que ha de tocar els collons -i molt!- tornar a veure’t col·locar la corona d’espines en viatge oficial, com faria el més rucs dels púbers en viatge de fi de curs!. Una relliscada com aquesta no té perdó. Ni en un púber ni en un representant de vetes i fils. Però res més. Allò podia tocar els nassos, és clar. Però als directament al·ludits. Si no saps de que coi va la pinícula, perquè xerres i tant t’escandalitzes?.
Ara, torne-m’hi. Avui he mirat un brevíssim vídeo de pre-campanya. Fa dies que corre la crítica de racista, xenòfoba i no sé quina altra collonada més. I el més sorprenent de tot és que farà fortuna. El políticament correcte obliga a no poder parlar de la immigració. Sense que se’t tirin al damunt, hi ha temes que només en pot parlar l’autoanomenada esquerra. La resta dels mortals resultem ser uns vertaders feixistes.
La immigració la podem contemplar en clau d’oportunitat o en clau de desastre. Jo estic abastament convençut de les seves virtuts i per aquest cantó ara no me’n vull estendre. El que no pot ser és que aquest fenomen tan terrenal quedi exclusivament en mans de l’Esperit Sant.
En la darrera campanya electoral va quedar estigmatitzat qualsevol intent de plantejar el tema amb la cançoneta del “carnet per punts”. I jo no he sentit mai a ningú de CiU parlar de carnets. Aquesta forma tan irresponsable de carregar-se un dels temes de fons que té plantejades la majoria de societats, és una mostra de debilitat intel·lectual. O no toquem el tema o ets converteixes en un vulgar xenòfob. Quan a un tema fonamental se li respon xiulant és que la ballem.
El problema de fons que hi ha a Catalunya és de manca de llibertat. De poder parlar sense que et criminalitzin. Si en diem campanya, pecat. Si és pre-campanya, virtut. Aquest políticament correcte ha infantilitzat els grans debats i sembla que només puguem parlar de la felicitat, de la pau al món, del protocol de Kyoto. Tot el demés acaba etiquetat de feixista, de xenòfob o d’alguna cosa que comença per neo. Estem tan summament satisfets amb aquesta infame correcció que som incapaços de superar el clàssic: ara que havíem aprés a dir pinícula, resulta que toca dir-ne flim!. Fí del problema.
dimecres, de gener 02, 2008
Caïnians
Hi ha l’home d’Unió. Reposadament n’explica unes quantes. Són de la mateixa arrel demencial de les que jo conec. Hi ha, també, la convergent intel·ligent. Ella diu que votarà CiU. Fa una gran carregada contra Duran, però anirà a votar-lo. Ara s’ha posat de moda ser convergent i no votar CiU. Poques en conec de més demencials que aquesta. Ser militant d’una formació i no votar-la. És la primera pedra del monument al sapastrisme.
Quan la taula ja està més que guarnida, arriba el noi de casa bona. Saluda a tothom, seu i escolta. Després de parar l’orella, arrenca amb el to més pujat que ningú -hi ha qui innocentment pensa que la raó no arriba per l’argumentari sinó pel to- i sentencia: “M’heu convençut. Jo no volia anar a votar, però ho faré. Votaré. A ERC. No sé ben bé perquè, però veig que he de votar ERC”.
Penso que no hi ha res com tenir unes bones esquenes cobertes. És aleshores que pots apostar a la bola que vulguis, quan la vida ja no és cap tómbola. Penso, també, que no val la pena engreixar cert tipus de discussió. Ja em sembla prou extraviat haver de defensar la coherència d’un militant per a què no faci el ruc o ase o guarà, com per que ara m’embranqui en el que no és més que l’enèsim rampell d’un noi de casa bona. Vota ERC, coi. Vota el PP, vota el que et surti de la pebrotada. Vota cap per avall. Vota amb la tita si no et trobes el cervell.
A vegades ens hem lamentat de l’ànima caïniana que va fer possible la formació del tripartit. De la poca visió d’estat que cal tenir per arribar a fer-ne una d’aquesta mida. Des de Convergència –i Unió- la lectura que se’n fa és bastant aquesta. Ara, també és cert que el geperut és el darrer en veure’s el gep.
En el món nacionalista modern, el primer referent caïnià és Convergència més que ERC. Si vols, més intel·ligent, més recollit. Però el tracte que Convergència dispensa a la gent d’Unió ratlla l’esquizofrènia. Té un punt que frega allò tant malaltís. Té molta més història de la que sembla. Fins l’extrem que duu a creure sapastrement que no votar a CiU comporta debilitar irreversiblement a en Duran. És una lectura que mereix un premi a la mesquinesa o una alta menció de l’associació d’autistes suïcides.
Els d’ERC són uns perfectes aprenents. Allò del viatge a Perpinyà és igual de mesquí, sí. Ara, molt ben empeltat amb la rucada convergent. Si ningú mira, puc fins i tot orinar damunt el país que dic estimar. Puc riure’m de la institució que vull representar i que pregono amb vehemència l’obligació d’enaltir-la. Quan ensumo una certa impunitat, em puc treure la careta. Puc anar amb la cara de burro al descobert, que és la que vertaderament tragino.
Com pots demanar públicament el vot per CiU, si ni penses votar als teus. Si us plau, digues: qui són els teus?. Amb qui somies fer una casa gran?. La casa Gran del Cotolengo?.
Hi ha l’home d’Unió. Reposadament n’explica unes quantes. Són de la mateixa arrel demencial de les que jo conec. Hi ha, també, la convergent intel·ligent. Ella diu que votarà CiU. Fa una gran carregada contra Duran, però anirà a votar-lo. Ara s’ha posat de moda ser convergent i no votar CiU. Poques en conec de més demencials que aquesta. Ser militant d’una formació i no votar-la. És la primera pedra del monument al sapastrisme.
Quan la taula ja està més que guarnida, arriba el noi de casa bona. Saluda a tothom, seu i escolta. Després de parar l’orella, arrenca amb el to més pujat que ningú -hi ha qui innocentment pensa que la raó no arriba per l’argumentari sinó pel to- i sentencia: “M’heu convençut. Jo no volia anar a votar, però ho faré. Votaré. A ERC. No sé ben bé perquè, però veig que he de votar ERC”.
Penso que no hi ha res com tenir unes bones esquenes cobertes. És aleshores que pots apostar a la bola que vulguis, quan la vida ja no és cap tómbola. Penso, també, que no val la pena engreixar cert tipus de discussió. Ja em sembla prou extraviat haver de defensar la coherència d’un militant per a què no faci el ruc o ase o guarà, com per que ara m’embranqui en el que no és més que l’enèsim rampell d’un noi de casa bona. Vota ERC, coi. Vota el PP, vota el que et surti de la pebrotada. Vota cap per avall. Vota amb la tita si no et trobes el cervell.
A vegades ens hem lamentat de l’ànima caïniana que va fer possible la formació del tripartit. De la poca visió d’estat que cal tenir per arribar a fer-ne una d’aquesta mida. Des de Convergència –i Unió- la lectura que se’n fa és bastant aquesta. Ara, també és cert que el geperut és el darrer en veure’s el gep.
En el món nacionalista modern, el primer referent caïnià és Convergència més que ERC. Si vols, més intel·ligent, més recollit. Però el tracte que Convergència dispensa a la gent d’Unió ratlla l’esquizofrènia. Té un punt que frega allò tant malaltís. Té molta més història de la que sembla. Fins l’extrem que duu a creure sapastrement que no votar a CiU comporta debilitar irreversiblement a en Duran. És una lectura que mereix un premi a la mesquinesa o una alta menció de l’associació d’autistes suïcides.
Els d’ERC són uns perfectes aprenents. Allò del viatge a Perpinyà és igual de mesquí, sí. Ara, molt ben empeltat amb la rucada convergent. Si ningú mira, puc fins i tot orinar damunt el país que dic estimar. Puc riure’m de la institució que vull representar i que pregono amb vehemència l’obligació d’enaltir-la. Quan ensumo una certa impunitat, em puc treure la careta. Puc anar amb la cara de burro al descobert, que és la que vertaderament tragino.
Com pots demanar públicament el vot per CiU, si ni penses votar als teus. Si us plau, digues: qui són els teus?. Amb qui somies fer una casa gran?. La casa Gran del Cotolengo?.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)