dilluns, de novembre 19, 2007

Passi el que passi

Un dels majors símptomes de feblesa que mostra la societat –civil, o no- catalana es veu clarament reflectit en l’àmbit de l’ensenyament. Aquest és un terreny on caldria no fer-hi masses bromes. No s’hi pot gastar ni un bri de frivolitat i, en canvi, fa bastant de temps que se li ha assignat un paper més que secundari.

Tenim un problema més que evident d’incapacitat de formar elits intel·lectuals. Aquesta gent amb una formació excel·lent és la que ha de marcar el pas al conjunt del país. Les elits intel·lectuals, més que necessàries, són imprescindibles per a qualsevol societat que vulgui jugar a la primera divisió. Sempre ha estat així. Però és ara que sembla que ens vingui de nou.

El grau d’exigència al nostre ensenyament, sobre tot al superior, fa riure. Hi ha una permissivitat tan generalitzada que arriba a difuminar la mateixa consciència i condició d’estudiant universitari. S’hi arriba més per eliminació que per vocació i el resultat és pobre. Sense una elit intel·lectual com la que generava l’ensenyament a la Catalunya de la primera meitat del segle passat, avui no existiríem.

Amb la quantitat de centres universitaris que tenim escampats pel territori i el temps que fa que rutllen a ple rendiment, es podria pensar que aquí els savis els produïm com els xurros. La realitat és tota una altra de ben diferent. Si Franco arriba a aparèixer cronològicament quaranta anys més tard, ens hagués escombrat definitivament. Amb gran facilitat. Un cos social analfabet és molt més vulnerable a aquestes envestides i bastant incapaç d’enfrontar-se als reptes més domèstics.

Els problemes plantejats al nostre ensenyament sembla que se’ls hi dona una resposta de gràcia política més que pedagògica. D’altra banda no és d’estranyar. El mateix conseller se li coneix un perfil brillant com a home d’aparell de partit, més que com a pedagog.

Si ens arribem a creure que amb quatre assignatures suspeses pots passar de curs, anem dats. El principi de la fi és tenir el convenciment de que, passi el que passi, mai passa res. Si t’esforces, passes de curs. I sinó, també. Aquest és un valor que comença a tenir massa força. Fent oficial aquests principis, es pot arribar a la universitat amb un nivell acadèmic pèssim. Clar, que sempre el problema se li pot aplicar una nova mesura de gràcia política correctora: baixar el nivell d’exigència universitari.

Sense una fàbrica que produeixi elits intel·lectuals potents, estem literalment acabats. Els indicis que tenim apunten en sentit contrari. La nostra societat s’allunya cada cop més dels criteris de l’exigència per abraçar el miratge de la permissivitat. Aquesta fal·làcia, de retruc, ens aboca directament a una mediocritat que se’ns farà difícil de treure’ns del damunt.

Com més baix acceptem el nivell del nostre ensenyament, més recorregut hi haurà pels engalipadors, els farsants i la incapacitat col·lectiva. Rascaràs i de societat –civil, o no- només trobaràs un mussol o un llobarro. Bestioles que sempre fan el mateix posat encara que plogui, troni, llueixi el sol o passi el que passi.

17 comentaris:

Júlia ha dit...

El problema d'aquest ensenyament que vol igualar a la baixa i castiga l'excel·lència ja fa anys que s'arrossega. No es pot fer un ensenyament per a tots igual, cal potenciar els més motivats i capacitats, sense tancar cap porta a ningú. No és només a secundària, a primària portem temps rodolant per la pendent de la deficiència, molts assessoraments, més gent que mai, i resulta que abans sabien més, fins i tot aquells poc privilegiats que anaven poc temps a l'escola però amb ganes. Cal replantejar això de l'obligatorietat fins als setze i moltes coses més, però, qui li posa el cascavell a aquest gat del qual tants i tants viuen, més enllà de les aules, remenant fum i fent volar coloms?????

joliu ha dit...

A hores d'ara ja vivim en temps de mussols i llobarros. Compara la Catalunya actual amb la de fa 100 o 150 anys.
Aleshores, amb un país que era demogràficament la meitat, hi varen ser contemporanis personatges de 'lo milloret' del món.

Fes una llista ràpida de pintors: Rusiñol, Casas, Anglada, Fortuny,Llimona, Nonell... La podries fer ara?

Fes una llista ràpida d'arquitectes: Domènech i Montaner,
Rubió, Raspall, Puig i Cadafalch, Gaudí (of course) La podries fer ara?

Fes una llista ràpida d'escriptors:
Carner, Guimerà, Sagarra, Verdaguer, Maragall, ... en aquella època s'estrenaven obres de teatre en català cada setmana? La podries fer ara?

Però parlem clar. Fes una llista ràpida de mecenes o activistes: Milà, Güell, Rubió i Ors,... On és avui dia aquella burgesia liberal?

La cultura està subvencionada,... si és afí i si s'encarrega a FOCUS. Mieres va ser la consellera més espanyolista que ha tingut mai el departament, i ara que hi ha els d'ERC no ha canviat pas l'estructura socialista. Els xixarel·los que hi han aterrat es passen el dia més pendents d'orientar-se per Barcelona i la seva nova PDA que de res més.

Dessmond, ves al Nacional a veure A la Tocana, et cauran els collons a terra. Per acabar-ho d'adobar, puja al restaurant de l'altell i demanana un pa amb tomàquet... i una gibrella per....

El país s'ens està desintegrant.

joliu ha dit...

A la Toscana volia dir, amb la que jo considero la pitjor actriu del món, i probablement la que més treballa a Catalunya.
Abans els actors es queixaven que a Catalunya no podies treballar si no tenies una dicció perfecte. Però collons, aquesta nena parla pitjor que el Montilla, i a sobre actua malament! i a sobre te la trobes cada vegada que vas al teatre!

esparver ha dit...

L'absurd de l'educació té poc a veure amb lleis o programes.
L'absurd és l'absurd de les idees redemptores dels damnats de la terra escrites i pensades per burgesos que tenen mala consciència de classe i, a sobre, es creuen baluard i ensenya del progrés social.
Com diu un amic meu la gouche divina ha fet molt mal, sobretot perquè aquest papanatisme ha calat a la nostra societat (i en gran part a la societat europea continental).
Ja podem fer normes d'exelència i altres parides, que com no comencem a pensar i a compartir-ho una mica (els catalans i els continentals) no ens en sortirem.

Dessmond ha dit...

júlia,
Si, és un problema que fa anys que l'arroseguem i es nota molt.
Tens tota la raó que és paradoxal la quatitat de recursos materials i humans que ara s'hi aboca per obtenir un resultat tan nefast. Certament, hi ha creat uns interessos que faran difícil qualsevol replantejament anant a l'arrel del problema.

joliu,
Quan faig aquestes comparacions m'espanto. Pots veure la magnitud de la tragèdia.
Catalunya avui no dona per fer gaires llistes, excepte la de funcionaris. En això si que superem a qualsevol altra de fa cent anys.
No sé quina actriu vols dir. Lluïsa Castell o cristina Plazas. No sé qui és ni l'una ni l'altra, però. Ara, vistes les referències...

esparver,
El papanatisme ha estat un fenòmen extés a Europa. Cert. Però no únicament hi ha papanatisme a Europa. Perquè sempre hem de quedar-nos amb el que realment és prescindible?

Mikel ha dit...

que el nivell de l´ensenyament baixa cada any mes es una realitat pero em temo que no es quelcom aplicable nomes a Catalunya.Quan erem petits teniem que sentir "nen acabat el menjar del plat que hi ha gent a africa , xina o els paisos de l´est que es moren de gana".. Actualment als nostres fills els hi haurem de dir "Nen , estudia i acava la carrera que hi ha gent a la Xina i als paisos de l´est que vol el teu lloc de treball!".

Anònim ha dit...

Hola grass, una pregunta: es pot anar a l'acte d'en mas sense invitació?
disgues kelcom al ciumera please.
Thanks :)

joliu ha dit...

La Lluïsa Castell té una trajectòria llarga i solvent, tant al teatre (molt) com a la televisió (poca). No recordo cap paper protagonista memorable però soluciona bé una pila de registres. A més, es conserva súper bé, la recordo de la tele de quan jo era adolescent i ara li posaria 10 anys menys que a mi.

En canvi la Cristina Plazas, és una madrileña insuportable, i m'ha tocat aguantar-la al Shakespeare d'aquest any al Mercat de les Flors (sort de l'Arquillué, que aguantava la peça tot sol), en una altra peça a la sala petita (no recordo el nom), a la sèrie dels Romans a Tarraco (ho acabava d'espatllar soleta), A la Toscana d'aquest cap de setmana, i a sobre llogo un DVD amb una peli del Ventura Pons i em torna a sortir la pesada aquesta.
Espero que no es prengui malament les males crítiques, això va amb la professió.

Mart de Garriga ha dit...

També hi he d'estar d'acord. Encara hi ha una altra diferència. Abans del 1936, els intel·lectuals catalans estaven a l'aguait de tot el que passava en el conjunt del país. Josep Carner venia a Mallorca i coneixia tothom. Miquel Costa i Llobera rebia homenatges a Barcelona. La participació als Jocs Florals incloïa tots els escriptors, per parlar del segle XIX també. Ara tothom s'ha tancat a la seva "regió autònoma". Ja ho hem vist amb l'espectacle de Frankfurt, sense el País Valencià -tret de quatre ajuntaments- i amb una representació simbòlica de les Illes.

reflexions en català ha dit...

Estic molt d'acord amb tu, dessmond. Aquesta permissivitat ja es veu en molts joves que fa poc que treballen. Com es nota que no saben el que és suar la cansalada... Ara bé, els seus drets i la pasta ho tenen molt controlat.

Anònim ha dit...

A la gent que critica el sistema educatiu sempre sol parlar de la permissivitat del sistema, la manca d'exigència, la manca d'inversió, etc. , però sempre se li escapa una peça fonamental, sense la qual el sistema és impossible que funcioni: els professors.

Tots els qui conegueu un poc com van les coses per l'ensenyament, sabeu com són els professors: molts són col·locats per l'administració per ser qualque cosa d'algú i reben un sou fix -i molt generós- havent de rebre escassos comptes a algú del rendiment que en treuen els alumnes en el futur. El resultat és clar: professionals desmotivats amb coneixements escassos i desfasats de les matèries que expliquen. Molts acaben aprovant els seus alumnes simplement perquè si repeteixen els hauran de tornar a suportar l'any que ve. Autèntics mercenaris de la cultura. Almenys és aquesta la impressió vista en perspectiva que tenc del 90% dels professors que he tengut.

Ja podeu parlar ja de reformar el sistema, de fer-lo més exigent pels alumnes, d'introduïr o llevar assignatures, d'augmentar les partides pressupostàries per educació, etc. però si no es fa res amb el professorat que tenim actualment no hi ha res a fer, i molt em tem que fer-hi alguna cosa, mentre siguin considerats com a funcionaris més de l'administració serà molt complicat. Alguns pares que protesten per la incompetència dels professors dels seus fills s'han trobat que l'administració es nega a prendre mesura per aquesta causa.

Dessmond ha dit...

Mikel,
hahaha, raó no te'n falta!.

català molt i molt emprenyat,
Si que s'hi pot anar, però millor que la tinguis. Hauràs d'anar-hi amb antel·lació, perquè es preveu el ple. També ho he dit al cimera.

Joliu,
Doncs no sé qui coi és aquesta perla!. No vols dir que et persegueix?

mart de garriga,
Tens molta raó. Fa poc vaig començar a llegir el llibre de'n Gregori Mir, que es diu "Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca". Entre d'altres coses es diu que Barcelona fa de motor cultural dels Països Catalans. Però en aquesta època, d'abans de la guerra civil. Avui, Barcelona, només pensa en ser multicultural i poca cosa més. És inconcebible aquesta Barcelona motor del catalanisme, gràcies al progressisme.

reflexions en català,
Si, hi ha molta gent que reclama un lloc de treball al qual no podria aspirar mai si no existís aquesta permissivitat. Ni suen la cansalada ni tenen una formació d'acord amb el que diu el seu currículum.

joan,
Toques una part del problema importantissima. Sobre tot pel que fa a la universitat. Els professors són un gremi que fan de coll d'ampolla. Un cop entren a fer-hi de funcionari és difícil poder exigigir-los la reconversió que el món real aplica als canvis. El gremi dels professors fan endarrerir moltes coses. Si, a més, hi són perquè han tingut bons padrins, ja pots tancar la universitat. És l'opció més barata i productiva.

Anònim ha dit...

No tinc ni idea de quina mosca t'ha picat, pero t'equivoques de bat a bat.

Catalunya segueix produint una elit intel.lectual en molts camps (no tots, que no som el superhome) per damunt de qualsevol altre punt d'Espanya. En l'ambit de la recerca economica, que conec be, els catalans dominen molts altres paissos europeus. Pel que se en medecina tambe deu n'hi do.

Un altre tema es si aixo es cert en el mon cultural (on ho tenim mes pelut, pero no es culpa de l'educacio) o si aquesta elit prefereix quedar-se als USA o Madrid abans de tornar a Barcelona (altre cop, no crec que sigui culpa de l;educacio).

Els problemes de l'educacio catalana no els hem a la cua sino al centre.

Dessmond ha dit...

Ra,
L'elit intelectual catalana es forma a fora de Catalunya. Si vols rematar el clau te n'has d'anar, perquè la universitat d'aquí és fluixa. Molt fluixa si la comparem amb la de fa cent anys.
Perquè no parles amb professors universitaris amb una antiguitat superior als deu anys?. Potser les mosques que els piquen a ells són les que em piquen a mi.
Passar de curs amb quatres assignatures suspeses no és fruit de cap picadura. Penses que això va molt en favor de crear elits intel·lectuals?.
Ho sento, però em sembla que la part final del teu comentari volies dir alguna cosa a tall de conclusió però no acabo de deduïr-la.

Anònim ha dit...

El que volia dir es que els problemes de l'educacio que tu anomenes, com passar de curs amb quatre suspesos, no son determinants de la presencia d'elits intel.lectuals... En canvi si que afecten l'educacio de la persona mitjana, o del "centre" de la distribucio per educacio.

Seguint un dels comentaris anteriors, les consequencies de l'educacio actual no son que no hi hagi un Gaudi (o un Ramon Llull, posats a demanar) sino la falta de responsabilitat i fusta que deixa a molts joves amb dificultats al mon professional.

Dessmond ha dit...

Ra,
Potser parlem del mateix.
Estic d'acord en que el sistema provoca això que dius tu:"la falta de responsabilitat i fusta que deixa a molts joves amb dificultats al mon professional".
Conseqüència: si vols assolir l'excel·lència, cal tocar el dos. La gent que forma el gruix d'aquesta elit aconsegueix el plus fora de les nostres universitats.

Anònim ha dit...

Ni que fossis editor...

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071121/53412996779.html

Si que parlem dels mateixos problemes pero em sembla que mirem a segments diferents per educacio. Tret de Franc,a (i esta canviant), una part molt gran de l'elit intel.lectual europea s'educa a USA o UK. A Catalunya, a Portugal, a Italia, a Suecia.