Itching like grass

Celebracions

Avui faig anys. Mai he recordat massa bé aquest recompte. Sóc del 65. Des de les vuit del matí que m’han començat a arribar “felicitacions”.

Trobo una mica violent agrair aquesta mena de felicitacions. Perquè el mèrit no el considero pas meu. Fer anys és un acte totalment mecànic, irreversible i anacrònic. Al juny del 2007, fer anys té una significació més que relativa.

A més de violent, a la pregunta “com ho celebraràs?”, no sé massa quina resposta donar. Si he de ser sincer, és clar. Realment no necessito fer cap mena de cosa especial. Recordo que som a juny de 2007.

Suposo que el costum de celebrar sants i aniversaris, Nadals, el dia del casament, te el seu origen –i la seva raó- fa molts segles enrere. A l’Edat Mitjana té un sentit merescut. L’home depèn absolutament de l’atzar. Passa el dia amb el cap aferrat a la terra i ha de treballar com qualsevol de les bèsties que guarda a l’estable. I alguna estona que no treballa, ha de pregar a Déu perquè a més del cos no se li plegui l’ànima. Aquesta mena de vida, que significa estar en tensió permanent, necessita puntualment una vàlvula d’escapament: una festa, una celebració. Fer festa i donar gràcies a Déu.

Però el juny del 2007 fa dies que la majoria de celebracions són més caricatura d’allò que foren que altra cosa. En un temps on cada cap de setmana ja és festa, la sanitat -perdó, la salut- i l’educació són universals, la gran lluita dels que penquen és passar de 40 hores feineres setmanals a 35, on juliol i agost tirem de veta amb paga doble, com el desembre... (Ho deixo aquí, perquè el festival continua gairebé fins l’infinit). Després de tot això, que cony he de celebrar?. Anem i venim i tornem. Vivim en una opulència que no ens l’acabem i amb prou feines la podem digerir. Anant farts com mai, que cony he de celebrar?.

Quan moc un dit s’em fa la llum, quan giro una mà em brolla aigua i quan giro l’altra, l’agua és calenta. Quan moc un dit s’em fa el foc, tinc el rebost bastant ben proveït i sempre que tinc el caprici puc tirar de vinets o caves per rematar una teca. Cada dia, cada dia. Cada moment de les nostres vides, al juny de 2007 estem de festa. Que cony puc celebrar avui?.

Tot això em sembla tan bèstia, que l’únic al que encara li trobo sentit, és seguir donant gràcies a Déu per haver-me plantat aquí en el 65, quan tranquil·lament podia haver-ho fet mil anys abans. Siguis on siguis, Déu meu, si avui te m’apareixes, amb tu si que vull fer festa. I grossa.