divendres, de juny 29, 2007

Banalitzar

Fa ben poc n’Artur Mas va ser convidat a una de les sessions d’un programa sobre lideratge que s’organitza Esade. Fou una cosa molt informal i els assistents van poder adreçar-se-li amb total franquesa. Més que una classe magistral, fou una conversa a peu dret. En aquest context distés li van demanar què n’opinava del “Polònia” i del seu personatge. Va respondre que ell en tals hores rarament està mirant la televisió. Amb la millor de les sorts ja és a casa. Però això passa molt rarament. Finalment va afegir que hi ha criatures que només el coneixen d’aquest programa. Crec que la majoria d’Esade boys no van saber interpretar la gravetat de l’assumpte. En primer lloc, perquè hi ha gent ja més granadeta que, evidentment, sap qui és en Mas. Però no fa l’esforç de viure altra política que la que serveix el “Polònia”. En segon lloc, perquè a més de riure’s del gag determinat, probablement no sap veure més enllà. Encara que l’assumpte sigui realment greu.

Jo aquest programa tampoc me’l miro. Afortunadament, acostumo a ser a casa en aquelles hores. Però va passar de fer-me gràcia, a fer poca gràcia i darrerament no puc altra cosa que sentir vergonya aliena. Com ahir. Vaig engegar el televisor just quan feien un gag sobre l’aeroport, on en Montilla acaba vomitant dins d’una bossa de paper.
A mi fa dies que m’ha deixat de fer gràcia la forma com s’insulta, ja no al president de la Generalitat, que també. Sinó al senyor Montilla. La forma que s’arriba a tractar de mongòlic cap amunt, a qui sigui, no pot comptar amb la meva complicitat. La impunitat amb la qual s’actua, la brometa bastant fàcil que es genera setmana rere setmana contra els personatges que apareixen em sembla bastant immoral, bastant hipòcrita i bastant feixista.

Que ens enfotem de la laca o del tupé de’n Mas, és prou patètic perquè com dic és el recurs fàcil -i gastat-. Però que es munti la conya sistemàticament amb la dificultat d’expressar-se en català, ja no del president de la Generalitat, sinó de qualsevol ciutadà, em sembla abominable. Riure d’això, a Catalunya, és no tocar de peus a terra. Fer-ho per sistema a la televisió pública és poc edificant i bastant suïcida. Jo, en el lloc del ciutadà Montilla, passaria olímpicament de fer l’esforç. I com en Montilla tants i tants d’altres. Un dels motiu que els immigrants espanyols han exhibit per justificar el seu monolingüisme és la por a que se n’en riguin. Ara passen de la sospita a l’evidència.
Finalment, quan veig en Montilla, penso en els seus fills. En la seva dona. En la gent que el coneix personalment i el veu retratat com un veritable endarrerit. En la gent que se l’aprecia. Tots aquests segurament pateixen molt més que el mateix Montilla.

L’assumpte és greu. Perquè molts d’aquests que riuen de la suposada gracieta que pot fer en Montilla vomitant dins la bossa de paper, el dia que se’ns cridi a sortir al carrer per reclamar d’una refotuda vegada el traspàs de la gestió de l’aeroport no se sentiran al·ludits. Quan es banalitza reiteradament allò que es important, pots acabar perdent el nord. Siguis una criatura, siguis un adult. Aquells que són capaços de riure’s alegrement de les febleses dels altres no són individus de fiar. I ja no diguem d’aquells que d’això en fan “modus vivendi”...

L’aeroport, el català, la classe política, l’autogovern, els mossos, la convivència no són coses banals. Encara que ens n’enfotem puntualment cada setmana.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Al meu parer Polònia ha anat baixant graons a nivell de qualitat.

Al principi eren gags bon, elaborats i amb intel·ligència, ara cauen en el recurs fàcil.

El gag de president Montilla vomitant a la bossa va ser lamentable. A mi no em va fer gràcia. Però de fet, Polònia ja fa temps que molta no me'n fa.

Crec que a través de l'humor hauria d'aportar una reflexió sobre el món de bojos que vivim.

Dessmond ha dit...

D'acord amb el que dius.
Optar per carregar-se sistemàticament la política o els polítics és símptoma d'una cultura democràtica pobre. Una cosa és fer "Polònia" i una altra de ben diferent és aquella sèrie anglesa "Sí, ministre". Clar que a Anglaterra fa molt de temps que saben el que és la democràcia. Aqui encara estem a anys llum.

Marketing Cultural Heritage Class ha dit...

Jo no veig Polònia massa sovint, però miro d'escoltar el podcast de Minoria Absoluta cada dia (que ve a ser el mateix).

Només que el programa hagi provocat aquest post/reacció per mi ja el fa útil. Per cert, és precisament sobre coses no banals que la caricatura té sentit.

Júlia ha dit...

Mantenir un programa d'humor costa molt i, efectivament, han anat caient en la grolleria, a més d'ocupar llocs que no els toca, com ara això que el 'suposat' Maragall tingui un espai a premsa.

Cristina ha dit...

Òndia!!!No sabia que havies tornat. Sort que faig un tomb per tots els blocs de tant en tant. Me n´alegro moltíssim. Bon cap de setmana! Petons!

Dessmond ha dit...

Defak,
Si només el programa hagués provocat aquest post/reacció, podria estar ben satisfet. El problema és que la cosa va bastant més enllà. Que és precisament del que em lamento.

Júlia,
Jo també crec que costa. Ara, potser cal ser honest i plegar en e moment que pots assegurar uns mínims.

Cristina,
El dia 26 vaig reenganxar-me. T'agreixo molt que hagis "topat" altrament amb aquest blog. Benvinguda, com sempre! Bon cap de setmana!

Anònim ha dit...

Benvingut de nou, Dessmond.

Què vols que et digui, si no podem riure'ns de nosaltres mateixos... i mira que jo sóc dels qui no riu els acudits racistes i immorals, però Polònia, mira, em fa força gràcia. Són personatges públics i que la televisió pública d'un país se'n rigui dels seus polítics és un símptoma que hi ha democràcia i no dictadura.

Anònim ha dit...

Hola Dessmond,

Trobava a faltar els teus articles i comentaris. Molt encertat el de Polònia. No obstant, ha tingut una època en que va apropar els polítics a la societat i fins i tot els va arribar a fer simpàtics. A hores d'ara coincideixo amb tú que el retrat és nefast.

Carles.

Dessmond ha dit...

Bones Alprazolam,

Hi ha formes i formes de fer conya de nosaltres mateixos, de trencar mites, de desacralitzar.

Fer conya de que algú no sap parlar correctament el català em sembla un recurs poc afortunat i que posa de manifest una manca de recursos del qui insiteix en treure-li punta. I amb aquesta mateixa poca inteligència, setmana rere setmana, dedicar l'artilleria pesada contra els mateixos em sembla allò que en el món de l'economia se'n diu "cultura del pelotazo", que és fer rendible un recurs encara que sigui de baixa estopa.

T'asseguro que no necessitem pas el "Polónia" per adonar-nos que en comptes d'una dictadura vivim en democràcia. Hi ha moltissimes formes més verament progressistes de llençar aquest missatge.


Bones Carles,
Celebro que t'agradi el que s'escriu per aquí. Jo també trec el nas pel teu blog. M'agrada molt.

A mi també em passa això. Al principi està bé, però ara mateix "Polònia" s'ha convertit en molt més del mateix. Es fa cansadissim.

Recordo que en el seu dia en Duran ho va calificar de "cultura del ja-ja-ja". I això que es referia a un programa anterior. Doncs bè, aleshores el que deia en Duran era absolutament pertirnent. Li va caure un xàfeg pseudo progre que feia, també, sentir vergonya aliena. No cal insistir que el temps li dona llargament la raó.

JRoca_Font ha dit...

Jo sóc fan del Polònia però estic d'acord que de vegades es passen en algunes coses. El que comentes del president Montilla és greu, no és lògic que se'n fotin de forma descarada d'algú que intenta aprendre català quan sabem perfectament que molta gent no s'anima a parlar la nostra llengua per la por dels que se'n riurien dels seus errors.
Del Polònia m'encanten els gags de la família Real, del Zaplana i companyia i molts de política catalana.
Salut

Dessmond ha dit...

diarimef,
Quan carreguen contra la família reial o en Zaplana és més digerible. Ara, trobo que el recurs esta gastat.