Dilluns dia 2

Aquest proper dilluns se celebrarà l’assemblea general del Grup Hayek. Ja fa més de deu anys que aquest col·lectiu rutlla. Cada cop que arriba una nova assemblea aflora una sensació especial: funcionar tant de temps fa el seu respecte. I veure que es van produint relleus en els seus òrgans fa pensar que hi ha vida per bastant de temps.

Ara mateix el Grup Hayek està impulsant dos projectes, que al marge de quina sigui la repercussió mediàtica, penso que són importants pel país: la celebració de la Segona Jornada Generacional d’Economia, organitzat conjuntament amb l’ACP i l’Espai Vicens Vives. Enguany l’eix de les conferències anirà al voltant del lideratge.

L’altre projecte que volem posar en dansa és la celebració d’un gran debat al voltant de la salut democràtica. La nostra, vull dir. Tot el panorama que ens ha quedat després del debat al voltant de l’estatut i el grau d’insatisfacció ciutadana que s’ha generat, no ens pot deixar indiferents. Ara estem elaborant un document base per poder-lo compartir amb altres entitats. Em sembla que al Grup Hayek no som els únics que pensem que alguna cosa no massa bona està passant. No cal que digui, que si voleu aportar idees o estar informats al respecte, simplement m’ho feu saber.

Després de l’assemblea celebrarem un debat –sopar-. Els convidats són en Carles Gasòliba i en Ramon Tremosa. El tema del debat: Present i futur de les infraestructures a Catalunya. Més actual, impossible. Una bona forma d’encetar la setmana, vaja.

Banalitzar

Fa ben poc n’Artur Mas va ser convidat a una de les sessions d’un programa sobre lideratge que s’organitza Esade. Fou una cosa molt informal i els assistents van poder adreçar-se-li amb total franquesa. Més que una classe magistral, fou una conversa a peu dret. En aquest context distés li van demanar què n’opinava del “Polònia” i del seu personatge. Va respondre que ell en tals hores rarament està mirant la televisió. Amb la millor de les sorts ja és a casa. Però això passa molt rarament. Finalment va afegir que hi ha criatures que només el coneixen d’aquest programa. Crec que la majoria d’Esade boys no van saber interpretar la gravetat de l’assumpte. En primer lloc, perquè hi ha gent ja més granadeta que, evidentment, sap qui és en Mas. Però no fa l’esforç de viure altra política que la que serveix el “Polònia”. En segon lloc, perquè a més de riure’s del gag determinat, probablement no sap veure més enllà. Encara que l’assumpte sigui realment greu.

Jo aquest programa tampoc me’l miro. Afortunadament, acostumo a ser a casa en aquelles hores. Però va passar de fer-me gràcia, a fer poca gràcia i darrerament no puc altra cosa que sentir vergonya aliena. Com ahir. Vaig engegar el televisor just quan feien un gag sobre l’aeroport, on en Montilla acaba vomitant dins d’una bossa de paper.
A mi fa dies que m’ha deixat de fer gràcia la forma com s’insulta, ja no al president de la Generalitat, que també. Sinó al senyor Montilla. La forma que s’arriba a tractar de mongòlic cap amunt, a qui sigui, no pot comptar amb la meva complicitat. La impunitat amb la qual s’actua, la brometa bastant fàcil que es genera setmana rere setmana contra els personatges que apareixen em sembla bastant immoral, bastant hipòcrita i bastant feixista.

Que ens enfotem de la laca o del tupé de’n Mas, és prou patètic perquè com dic és el recurs fàcil -i gastat-. Però que es munti la conya sistemàticament amb la dificultat d’expressar-se en català, ja no del president de la Generalitat, sinó de qualsevol ciutadà, em sembla abominable. Riure d’això, a Catalunya, és no tocar de peus a terra. Fer-ho per sistema a la televisió pública és poc edificant i bastant suïcida. Jo, en el lloc del ciutadà Montilla, passaria olímpicament de fer l’esforç. I com en Montilla tants i tants d’altres. Un dels motiu que els immigrants espanyols han exhibit per justificar el seu monolingüisme és la por a que se n’en riguin. Ara passen de la sospita a l’evidència.
Finalment, quan veig en Montilla, penso en els seus fills. En la seva dona. En la gent que el coneix personalment i el veu retratat com un veritable endarrerit. En la gent que se l’aprecia. Tots aquests segurament pateixen molt més que el mateix Montilla.

L’assumpte és greu. Perquè molts d’aquests que riuen de la suposada gracieta que pot fer en Montilla vomitant dins la bossa de paper, el dia que se’ns cridi a sortir al carrer per reclamar d’una refotuda vegada el traspàs de la gestió de l’aeroport no se sentiran al·ludits. Quan es banalitza reiteradament allò que es important, pots acabar perdent el nord. Siguis una criatura, siguis un adult. Aquells que són capaços de riure’s alegrement de les febleses dels altres no són individus de fiar. I ja no diguem d’aquells que d’això en fan “modus vivendi”...

L’aeroport, el català, la classe política, l’autogovern, els mossos, la convivència no són coses banals. Encara que ens n’enfotem puntualment cada setmana.

Celebracions

Avui faig anys. Mai he recordat massa bé aquest recompte. Sóc del 65. Des de les vuit del matí que m’han començat a arribar “felicitacions”.

Trobo una mica violent agrair aquesta mena de felicitacions. Perquè el mèrit no el considero pas meu. Fer anys és un acte totalment mecànic, irreversible i anacrònic. Al juny del 2007, fer anys té una significació més que relativa.

A més de violent, a la pregunta “com ho celebraràs?”, no sé massa quina resposta donar. Si he de ser sincer, és clar. Realment no necessito fer cap mena de cosa especial. Recordo que som a juny de 2007.

Suposo que el costum de celebrar sants i aniversaris, Nadals, el dia del casament, te el seu origen –i la seva raó- fa molts segles enrere. A l’Edat Mitjana té un sentit merescut. L’home depèn absolutament de l’atzar. Passa el dia amb el cap aferrat a la terra i ha de treballar com qualsevol de les bèsties que guarda a l’estable. I alguna estona que no treballa, ha de pregar a Déu perquè a més del cos no se li plegui l’ànima. Aquesta mena de vida, que significa estar en tensió permanent, necessita puntualment una vàlvula d’escapament: una festa, una celebració. Fer festa i donar gràcies a Déu.

Però el juny del 2007 fa dies que la majoria de celebracions són més caricatura d’allò que foren que altra cosa. En un temps on cada cap de setmana ja és festa, la sanitat -perdó, la salut- i l’educació són universals, la gran lluita dels que penquen és passar de 40 hores feineres setmanals a 35, on juliol i agost tirem de veta amb paga doble, com el desembre... (Ho deixo aquí, perquè el festival continua gairebé fins l’infinit). Després de tot això, que cony he de celebrar?. Anem i venim i tornem. Vivim en una opulència que no ens l’acabem i amb prou feines la podem digerir. Anant farts com mai, que cony he de celebrar?.

Quan moc un dit s’em fa la llum, quan giro una mà em brolla aigua i quan giro l’altra, l’agua és calenta. Quan moc un dit s’em fa el foc, tinc el rebost bastant ben proveït i sempre que tinc el caprici puc tirar de vinets o caves per rematar una teca. Cada dia, cada dia. Cada moment de les nostres vides, al juny de 2007 estem de festa. Que cony puc celebrar avui?.

Tot això em sembla tan bèstia, que l’únic al que encara li trobo sentit, és seguir donant gràcies a Déu per haver-me plantat aquí en el 65, quan tranquil·lament podia haver-ho fet mil anys abans. Siguis on siguis, Déu meu, si avui te m’apareixes, amb tu si que vull fer festa. I grossa.

Mig any després

He deixat inactiu el blog exactament mig any. Per qüestions de feina. Només per qüestions de feina. Però ara que s’acosta l’estiu, tot el que no hagi lograt encarrilar, no ho podré fer fins passada la febre de les vacances. Tot el que no hagi aconseguit fer fins ara, no té massa sentit voler-m'hi escarrassar. És gairebé com tirar aigua a mar.

A vegades ens entestem a no acceptar la realitat. Quan treballes amb més gent també has de comptar amb llur influència. Per a bé i per malament. Amb les genialitats de tercers o amb llurs limitacions. Pensar que pots fer més gambades de les que realment són possibles és fer d’il•lús, simplement.

Així és que veient quin és el panorama al meu voltant, he decidit tonar a escriure encara que no tinc la cadència decidida. Però veient el ritme que estem agafant, on més d’un caparronet pensa exclusivament en paradisíaques platges més que en altres coses més calentes i properes, podria ben ser que decidís postejar a diari. Si hem de celebrar l’arribada de l’estiu, fe-m’ho. Però tots.