Itching like grass

Fill de puta

Fill de puta ha triomfat com a insult. Qui gosi dir el contrari és que no ha pogut suportar el signe dels temps.

De sempre he trobat que és un insult miserable. Com qualsevol altre que agafi alguna expressió xenòfoba o homòfoba. O com aquests insults construïts a partir d’un defecte físic o de parla. L’insult és una parcel·la de la nostra vida, que conreada amb una determinada finor, demostraríem que som propietaris d’una certa intel·ligència.

Fill de puta trobo que és un insult molt desgraciat. Suposo que ha de ser –en bastants dels cassos- molt cardat tenir la mare amb l’únic ofici conegut de puta. Molt. I que d’aquí hagi transcendit cap a una de les formes d’insult més esteses, confirma que ha de ser socialment una situació refotudament cardada. Personalment horrible, però socialment duríssima. És, per tant, un insult que em crea remordiments de consciència cada cop que em rebé, ja sigui en forma de pensament o paraula.

Puntualment l’utilitzo cada diumenge. Hi ha un grandíssim fill de puta que viu a la meva escala. El fill de la puta més vexada i desgraciat allí on els hagi. Com a subscriptor de l’Avui he de suportar que de forma aleatòria aquest diari arribi a les meves mans. Tot gràcies a l’esmentat fill de puta que sempre que pot me’l birla. Però el diumenge mai falla. Aquest fill infinit d’una bagassa subhumana m’obliga a haver-lo de tornar a pagar si el vull llegir. És tan sovint que l’Avui desapareix sense explicació, que començo a pensar que el fill de puta té més d’un germà.

Dit això, prometo esmerçar esforços per tal d’eradicar del meu vocabulari tal insult, repeteixo, ben miserable. Les putes sempre han comptat amb la meva solidaritat i, lògicament, qualsevol dels seus descendent, també.