dijous, de desembre 28, 2006

El gran Mateu Llobera

Ahir vaig plantar-me a casa de’n Mateu Llobera, a Pollença. Feia un dia preciós i m’hi va acompanyar la meva dona. El cert és que tenia unes ganes irrefrenables de conèixer-lo, des que vaig topar amb un quadre seu.

En Mateu Llobera és un home de vuitanta-quatre anys, que diu no gaudir de les forces que havia tingut en altres temps. M’ho ben figuro. Tot i així, a mi des del primer moment em va semblar un home amb una vitalitat extraordinària.

Vam estar xerrant unes dues hores i mitja llargues, a casa seva. Anant d’aquí d’allà. Remenant en el seu estudi. El pintor cercava material que té col·leccionat sobre notícies que parlen d’ell. Les té de tot el món. És una persona que ha treballat com una veritable formigueta. Molta part de la seva obra descriu uns paisatges que ara mateix ja no existeixen a Pollença. O simplement en queden rastres molt lleus.

Ahir feia un dia preciós. Tant com per lograr captar la llum retratada als seus quadres, des dels finestrals de ca seva. Té una vista privilegiada. La vivenda és plena d’escales, perquè s’organitza en diferents nivells. Molt sòbria i molt acollidora, on a més hi pengen obres esplèndides seves. En té alguna de l’any seixanta-cinc.

L’home ens ho vol ensenyar tot i jo li ho agraeixo infinitament. Repassem molta part de la seva vida i ens explica anècdotes que li han passat: “miri, aquest és un senyor –alemany- que té més de cent quadres meus!”. Ens mostra una foto on hi ha una llarga fila de gent en un jardí, on cadascú aguanta un quadre de’n Mateu Llobera. L’estètica d’aquests energúmens és dels 70, però la fatxenderia és ben actual.

La vida del pintor ens passa d’una volada: “sap que n’he arribat a fer de feina!”. M’ho crec. Aquest home només sap fer de pintor, amb una bonhomia que no sembla pròpia d’una persona amb l’ofici d’artista. Va d’aquí d’allà, pujant i baixant escales. La meva dona i jo contemplem el nervi d’aquest senyor. Quina peça!. En un moment donat apareix de la foscúria, amb un marc a les mans: “els vull mostrar una cosa”. Porta una foto en blanc i negre. Apareix ell i la seva dona. “Va morir fa vint anys i encara no m’he refet”. Ho diu amb una passió que emociona. Es desfà en elogis de la seva estimada dona. Ens explica que ella no solament va aguantar estoicament les servituds del seu ofici, sinó que a més l’ajudava molt. Era una persona que tothom l’estimava perquè ella estimava tothom. El Sr. Llobera fa uns esforços inhumans per no vessar les llàgrimes. La meva dona no logra retenir-les, però les dissimula magníficament.

Picasso, per exemple, era un gran bandarra pel que fa a les dones. I tants d’altres artistes. L’emoció tan perdurable del Sr. Llobera mai l’hagués associat a cap geni de l’art. Hi ha un moment en que em quedo en mig de les llàgrimes d’un i les de l’altre. Jo estic acostumat a les de la meva dona, que per adobar-ho, sent debilitat per la gent gran. Però les d’aquest bon home confesso que no me les esperava. Són tan sentides que se’m fa estrany veure un homenet tan delicadament enamorat de la seva dona; després de tan de temps.

Quan som fora, ella és el primer que em fa notar: “se l’havia d’estimar molt la seva dona. Encara avui n’està molt d’enamorat”. És un quasi retret. La tarda ha perdut la seva mica de llum, però no li falta vivor. Els fanalets de les cases, els carrers nets i abillats i les façanes de pedra fan que no em quedi esma per tornar-li cap contesta. És un racó de món bell com pocs. Tot i així jo també faig el meu apunt: si em regalessis una caseta com la seva, en un poble com aquest, la flama del meu amor res l’apagaria.

Vam caminar en silenci i vam guaitar cada pam del recorregut que ens havia dut fins el carrer de les Creus. Vam contemplar l’estat de felicitat en el qual viuen els habitants d’aquell tros de Pollença, siguin els homes, les bèsties o els vegetals. A mesura que descendeixes, la placidesa també va empetitint. Però arribes al bell mig del poble, que quan no és l’estiu, sembla que també hi pots fer una molt bona vida. És justament allí on en Mateu Llobera ha lograt esgarrapar una infinitat de motius pels seus magnífics quadres.

12 comentaris:

Unknown ha dit...

Desconec l'obra d'en Mateu, però felicitats per haver aconseguit contactar-hi. Pel que expliques sembla una bona persona i amical...

Una abarçada des de Mont-roig,

Dessmond ha dit...

Estic molt content d'haver-lo conegut. Molt.
Mont-roig, un altre lloc que va amagar grans artistes!

Anònim ha dit...

quin escrit més tendre... li podries fer arribar! segur que t'estaria agraït

Dessmond ha dit...

Juli,
Aquest home dubto que entengui que és un blog... el tema de la informàtica pertany a un altre món, que ja no és el seu.
Gràcies pel suggeriment, de totes formes.

Marc Arza ha dit...

Ja em perdonareu per citar un poeta tan frivolitzat com en Martí i Pol, però la relació de'n Mateu Llobera amb la seva dona em recorda la que explica en Martí i Pol al "Llibre d'Absències". Hi ha aquells versos meravellosos per descriure-ho que diuen més o menys:

Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui.

Tornant al món, on es poden veure imatges dels quadres de l'artista de Pollença?

Marc

Dessmond ha dit...

Marc,
Pots trobar alguna cosa aquí: http://www.galeriadearte.com/portal/modules.php?name=coppermine&file=thumbnails&album=7
D'altra banda, no cal que digui que sempre és millor poder veure-ho en directe. No li fa justícia.

El veí de dalt ha dit...

Dessmond,
Ummmmhh; els paisatges de Pollença deuen encanterinar l'ànima. I predisposar a la creació a un artista, com Llobera. Però l'amor, la tendresa, aquest home, ja el duia a dins, com el que regala el teu escrit. Complicades, les dones. Complicats, els homes. Complexes les relacions humanes.

Bona entrada d'any!

l'home de la musica ha dit...

He vist la pàgina que em vas dir, i la veritat, es que els quadres et transporten a un complexe llistat de sensacions que es nota de seguida l'estat d'ànim de l'artista. Un altre peculiaritat d'aquest pintor, és que els seus personatges, viuen bastant resignats, o és el que a mi em transmet.

Molt bo, de debò! he flipat!

Dessmond ha dit...

Veí de dalt,
Ahir havia una llum esplèndida. Havia plogut els tres o quatre dies anteriors. L'atmòsfera era neta i els colors pletòrics. Aquella tarda, preciosa com poques altres. Les ànimes: molt més que encaterinades.

L'home de la música,
Estic molt d'acord amb tu. Els personatges destil·len resignació. El mitjà on els trobes és més ferèstec del que sembla. La vida que pinta el Sr. Llobera és rural. Mai ha estat fàcil. Ara potser si. Però trenta o quaranta anys enrera, no tant.

Anònim ha dit...

Eps Dessmond, sento una mica d'enveja sana al llegir la teva satisfacció per la troballa i també m'ha fet recordar, els estius passats a Pollença a ca la família... Que passis una bona entrada d'any!

Anònim ha dit...

Bo i artistic any nou!!!

Dessmond ha dit...

Clint,
Tens parentel·la a Pollença?
És allò que diuen: el món és un panyuelu!

Deric,
Gràcies! Et desitjo el mateix per a tu, que ets bastant més artista que jo!