Itching like grass

Barcelona-Reus-Mallorca

La setmana passada vaig ser a Reus. En Marc Arza em va convidar a la presentació del llibre d’en Tremosa, que ell havia organitzat a la Cambra de Comerç d’aquella localitat.

Després de l’acte li seguia un sopar. En Marc es porta entre mans un projecte que, espero, acabi donant els seus fruits. Vol aglutinar un grup de gent que pensi en duur a terme accions locals pensades en clau de país. Simplement admirable.

Al restaurant ens vam trobar amb una gran taula, que un cop tots vam ser asseguts, vaig veure que va quedar petita. Hi va haver congregat un grup de persones summament interessant. Gent d’àmbits diversos, però amb un denominador comú: molta iniciativa pròpia, voluntat de servei i preocupació sincera pel país. Em va agradar, sobre tot, l’afabilitat d’aquesta gent. És l’ambient que sol presidir, per exemple, en un sopar-debat del Grup Hayek.

Tot i no conèixer més que en Tremosa i n’Arza, va ser una trobada que em va resultar familiar. Resulta curiós -i gratificant- veure que hi ha gent per arreu que comparteix el mateix tipus de neguit i que confia en ella mateixa per resoldre els problemes que tenim plantejats. Crec que gent amb aquest patró, Catalunya n’ha d’estar plena. Cal fer una tasca de formigueta, per anar trobant-los. Però si volem fer coses d’un cert gruix, cal que ens posem en contacte. Cal que sapiguem de la nostra existència els uns dels altres. Cal que fem una bona xarxa. Cal que sumem sinèrgies.

Val a dir que el sopar va ser excel·lent. Per a que un àpat sigui òptim, s’han de donar tres condicions: bona teca, bona beguda, bona companyia.

La companyia, ja ho he dit: encantat de trobar i compartir taula amb tots aquests comensals. La beguda –el vi, vaja- molt encertat. I la menja, deliciosa. En particular destacaria uns ous ferrats en un llit de mongeta verda i les postres. Del primer, lamentar que van arribar en forma de pica-pica i calia compartir-ho irremeiablement, per no deixar al descobert el meu cantó troglodita. És una de les coses més dramàtiques que he fet a la vida: compatir un ou ferrat!. Collons, que bó que estava. De les postres no en recordo el nom. És una menja típica de Reus –el Menjar blanc?-: de-li-cio-sa!. Marc, quan puguis, fes-me’n memòria del seu nom, si us plau. Un dia no massa tard vull tornar a tastar-la!.

Em sembla que és demà que marxo cap a Mallorca. Penso que a més de les fartaneres familiars nadalenques, s’ha d’aprofitar el temps. Vaig tenir notícia de la creació del fòrum anomenat Tercer Espai per Mallorca. M’hi he posat en contacte, per tal que m’expliquin de que va aquest projecte. Ja avanço que espero tornar a experimentar la mateixa sensació de satisfacció que a Reus. El tipus de persona i el tall generacional són molt semblants. I la teca allí la tinc més que assegurada, per més d’una banda.

Sembla increïble que existeixi aquesta societat civil, que encara no s’ha rendit als seus enemics més directes. Aquests són: els que volen inculcar com a model de pensament únic la mentalitat de funcionari gris i els que viuen amb la fixació de liquidar la nació catalana.