Itching like grass

Diàlegs d'arquitectura (2)

Fa més de trenta anys que en Coderch s’escandalitzava per la baixa qualitat de l’ensenyament en el camp de l’arquitectura. Pel producte que en resulta, quan s’acaba la vida d’estudiant i es fa el pas cap al món professional.

No sé que és primer, si l’ou o la gallina. No tinc tanta perspectiva per poder ser contundent en un sentit o altre. Però en el declivi de l’arquitectura hi té una gran responsabilitat l’alumnat, que arriba a la universitat amb una mentalitat deliberadament immadura.

Quan es planteja una cosa tan important com un canvi de pla d’estudis, els alumnes han anat a remolc de qualsevol proposta. Sobre tot per aquesta mentalitat de funcionari que sembla que ha impregnat els nivells que fins no fa massa eren els més contestataris de la nostra societat. Si el canvi d’estudis el que proposa és que de set anys passem a quatre o cinc, “on és que he de signar?”. Estudiar s’ha convertit en un pur tràmit.

La fi de l’arquitectura la garanteix un arquitecte amb una formació deficient. Si això li sumem la manca d’ambició professional, que delata una manca d’ambició personal, simplement és qüestió de deixar passar el temps. No cal ni forçar el fenomen.

Cada cop més tot el relacionat amb el món de la construcció ha anat augmentat el nivell tecnològic. En el resultat final d’una obra hi gravita un nombre important de professionals, en camps molt diversos i acadèmicament –se suposa- molt competents. Aquest nivell tecnològic tot just ara desperta. En un futur no massa llunyà experimentarà canvis importantíssims en qualitat i quantitat. És a dir, que l’arquitecte hauria d’entendre que la seva vida professional s’haurà de reconvertir constantment. I això només s’acompleix si t’has format amb aquesta mentalitat.

Fa temps que l’arquitecte, el professional que hauria de defensar l’arquitectura, ha entrat en crisi. Aquest alt grau de qualificació tècnica exerceix una gran pressió des de l’exterior. Però la força que hi ha a l’interior de la professió és d’una consistència bastant dubtosa. Cal realment un arquitecte per projectar la Torre Agbar?. Aquesta obra, per posar un exemple conegut, és un cant a l’enginyeria. Totes les seves capes destil·len enginyeria: des de la concepció de la seva estructura fins les parts més visibles, com ara els tancaments vidrats o el jocs de leds lluminosos que s’encenen per la nit.

On és, doncs, la part arquitectònica d’aquest projecte?.

A Catalunya sempre hem tingut una visió pròpia del que és l’arquitectura. Però com a tot arreu. L’arquitectura ha significat, entre moltes altres coses, un símbol d’identitat que ha anat engreixant el nostre patrimoni cultural.

L’etiqueta “arquitecte”, “arquitectura” és cada cop un concepte que viu de rendes. Però aquestes no són infinites. Cada cop més és un concepte amb una càrrega orientada al pur màrketing que a subministrar-li nova consistència.

Hi ha arquitectes tècnics, hi ha arquitectura tèxtil o arquitectura d’interiors, hi ha arquitectures complexes en el ram de la informàtica. Però els arquitectes, aquells que van subministrar el prestigi a la marca, on coi són hores d’ara? Quan de temps els queda?.

La frontera que delimita l’arquitectura cada cop és més difusa. Qui l’ha de dibuixar i redibuixar amb precisió hauria de ser justament els arquitectes. Però en aquests moments amb prou feines poden explicar-te que coi és l’arquitectura. Allò que ha de formar part de la cultura pròpia i que, alhora, és universal. Allò que té present el context on s’executarà, que pensa en com bufa el vent o el recorregut del sol. Allò que s’imbrica en el paisatge o que respecta les capes del subsòl. Allò que vol formar part del tot harmònicament allí on es projecti, per més que sigui un lloc remot.