Itching like grass

La icona

Ahir va ser un dia molt surrealista. A finals del matí vaig assistir a l’acte de campanya del presindenciable Mas. Era el dia on presentava el programa de cultura. Valia la pena saber de primera mà que significa “cultura” per a la gent de CiU. La cultura sempre ha tingut la imatge –irreal, pel que s’ha vist- que era patrimoni exclusiu de les esquerres. Només des de l’esquerra es pot fer alguna cosa en aquest capítol. Tothom que no s’autodefineixi d’esquerres no pot ni citar la paraula, perquè se li suposa una voluntat d’estaquirot o una insensibilitat abassegadora.

En sortir hem topat amb la Núria Feliu i en la topada s’hi ha afegit poc després la Lloll.

Com ja deu saber la Catalunya bloggaire, en Zinc enarbora l’estendard del feliuisme i està fent una feina extraordinària per lograr situar la Núria al capdamunt de les enquestes i proporcionar al país un dirigent que realment ens el mereixem. La Núria és el candidat més boicotejat de Catalunya. Prova d’això és que ahir no va aparèixer en el debat, l’únic debat televisat!. Una cosa tan flagrant com aquesta, ja la denunciava en Zinc, al seu darrer post.

En la conversa improvisada amb la Núria, hi van sortir moltes coses. A un ritme frenètic: la Lloll i ella era com una mena de ping-pong d’alta competició. Però amb uns farts de riure que aquest esport no proporciona mai de la vida. Ara, el que més agradablement em va sorprendre de tot, va ser la dimensió domèstica o personal que li van imprimir a aquesta cosa de la política. O dit d’una altra forma: va ser curiós veure com cinc perfectes desconeguts, a través de la política, es van embrancar en una llarguíssima estona a parlar frenètica i apassionadament. Com si fóssim amics de tota la vida.

La cosa va començar mig en broma, mig emprenyant: Núria, volem un autògraf, va dir la meva dona. La amiga que ens acompanyava es va sumar a la reivindicació. Jo no podia ser menys i li en vaig demanar un que el dediqués al feliuisme.

-Al què????
-Al moviment polític que està en marxa a internet per lograr que tu siguis la propera presidenta de la Generalitat!
-Ai, Mare de Déu, en quin embolic em voleu posar?
-Núria, aquest moviment ja no el pots aturar. Demà et trametré l’adreça del blog.
-Ai Mare de Déu. Envia’m l’adreça, sobre tot.

A la Feliu primer li va agafar una mena de por. No sabia si havia d’escriure realment la dedicatòria a un tal Zinc –com s’escriu això, nen: Z I N C?-; després va veure la conya marinera. “Núria, és que ets una icona”, van apuntar les meves acompanyants. I aixeca la vista del paper on començava a escriure les primeres paraules, amb unes ulleres de sol que resplendien de netes i llustroses i tot aquell cap acabat de sortir de la perruqueria s’encara a la Lloll amb gran solemnitat i afluixa: “Nena, sóc una icona per aquesta gent”. Van venir uns segons de silenci i rialles, rialles i moltes més rialles. Quin personatge tan entranyable aquesta Núria!.

Després la cosa va continuar. L’amiga que li havia de fer de xofer va punxar una roda. Ens vam oferir a acompanyar-la. És la mena de tieta que tot convergent voldria tenir. En haver-la deixat a bon port vam decidir reprogramar l’agenda de sopars. Després d’en Villatoro serà la Feliu. Tant de bo ho accepti.