Itching like grass

DVD, amb la Catalunya real

Mentre la Catalunya mediàtica s’ha instal·lat en l’escàndol de paper, la Catalunya real s’acosta a les paradetes de CiU per obtenir el DVD, que també regalen. Els que no tenen per costum de llegir cap diari, no s’ho volen perdre. Molts arriben amb la ma a la butxaca, segons em diu un d’aquests militants incombustibles. “Si els hi diguéssim: són tres euros, encara ho trobarien barat; ens els treuen de les mans”.

Tot aquest suposat escàndol l’únic que ha fet és excitar el morbo i si aquest és de franc, el morbo és una autèntica delícia. Escenes paral·leles a les del tortellet dels diumenges. “Ah, ho regaleu?. Me’n pot posar tres? Un és pel meu marit –i per mi, és clar- i un altre és per la meva jove. També en vull donar un a la Pepita, amiga meva de sempre”.

Em trobo, també, un dels col·laboradors més estrets d’en Mas en un acte. Sempre em saluda efusivament. Quan coincidim sempre ho fa. Sempre. Consti que jo no acostumo a anar aquests tipus d’esdeveniments polítics, tot i que pugui donar la sensació contrària. I sempre penso que li hauré de dir descaradament que no ens coneixem de res. Estic segur que em confon, cony. Evidentment jo sé qui és ell, però com ho pots saber tu. Ell fa el mateix joc que la Senyoreta Romaní, en aquests cassos.

Vaig veure’l assegut a primera línia, a la fila zero. Jo era a la segona fila, al darrere, però del segon pis.
-“Ja t’he vist nano, ja t’he vist allà dalt!”. Aquest plus de familiaritat –el “nano”- em confirma que no té ni punyetera idea de qui sóc.
-Caramb, doncs m’havia semblat que tu estaves ben clapat!. Fas cara de cansat...
Aleshores, com que no sé si amb el seu vertader conegut hi té una relació de molta, molta confiança, procuro encetar un tema neutre, que però que també m’interessi:
-Quantes iaies de Convergència han estripat el carnet?
-Perquè???? –Tensa els ulls que li semblaven fer figa. No sap per on van els “tiros”. Podria ser que hi hagués un foc encès i que el fum no s’hagi vist des de la trona més alta, encara-.
-Pel DVD...
El tio comença a descollonar-se. “No me’n parlis. Teníem els convergents encesos com un misto! Com un misto!. Abans d’encartar-lo!. Vols fer una aposta?. (Li adverteixo que jo només aposto quan sé del cert que guanyo). Vols apostar-te a veure quin serà per primer cop el gadget de campanya de Convergència, després de tants anys, que no en quedarà ni un, però ni un?”. “Quant de temps tinc per poder respondre?”...

Ahir, fins i tot en Trallero a La Vanguardia va fer un article que es podria qualificar de “convergent”, sobre el maleït DVD. En realitat no ho és gens. Simplement és d’una sensatesa demolidora. Afirma que es queda de “pasta de xurro” veient el papanatisme que ha planat en el seu gremi, sobre aquest tema. Amb això queda tot bastant dit i remenat.