Itching like grass

Amistats perilloses

Dilluns tocava dinar amb el meu amic erky, el de les discussions maratonianes. Amb ració doble: el meu amic em volia presentar un altre de la seva casta.

El dinar va acabar a les sis. A quarts de cinc ens van convidar a abandonar el menjador i anar cap a la zona de bar.

Parlem del món, del què –creiem- pot fer-lo cruixir. Parlem també de Catalunya, del discurs esquerranós dominant, de les eleccions al Parlament. En el meu fur intern penso que aquest parell no han sortit de l’armari. Pel que em diuen, són liberals, sionistes, pro-americans i favorables a un pacte amb CiU. Parlem, doncs, del que han fet Esquerra i Convergència –i Unió- en els darrers temps, per mirar d’avançar-nos cap on aniran els possibles pactes del dia després. La seva perspectiva és del tot incompatible amb la versió oficial del partit. Aquest parell, em refermo, és impossible que hagin sortit de l’armari!.

Sembla mentida però aquí hi ha algú que ha fet les coses bastant mal fetes, comento. Per a mi, la diferència amb les darreres eleccions, és que ara mateix en Mas comença la cursa inflat com un paó amb tota la ploma estesa, exultant. Algú li ha aplanat el terreny més escabrós: la sociovergència. Els pactes amb Esquerra es poden fer sempre que es vulgui, o no. Però sobre tot, ara el problema el té ERC com a partit. Segons per on es decanti, pot patir unes tensions que no les aguantarà. El “cinturó roig” erky té la pell molt fina, perquè no suporta la gent com vosaltres, la que pactaria tranquil·lament amb Convergència. Però tal i com estan les coses, a més, ara vosaltres tindreu seriosos problemes si finalment ERC es decanta per fer president Montilla. En Maragall ja fou un vertader disgust, però per empassar-se en Montilla cal tenir a més d’un aparell digestiu especial, un barram flexible com el d’una anaconda. I jo us veig amb la boqueta de pinyò.

En Mas espanta perquè porta massa laca. Però en Carod fa por als propis militants. No m’ho diuen ells; la conclusió és de collita pròpia. Mai m’ha passat això amb CiU, de dir si els “jefes” tiran per a qui o per allí, ja m’han vist prou. En aquest sentit puc anar bastant més tranquil per la vida que un militant d’ERC. Mai va ser un problema pels convergents o per la gent d’Unió, ser amic d’un erky. Al contrari, sempre hi va haver un punt d’admiració per la forma tan directa que feien segons quina mena de plantejaments. Però ara mateix, a ERC, si proclames cert tipus de referents, d’amistats, pots esdevenir altament perillós.

Ben aviat caldrà triar. Serà caixa o faixa. I aquí és on realment es veurà quines són, de forma gairebé definitiva, les amistats realment perilloses. Un tipus d’entesa o altra farà que l’abisme nacionalista és consolidi irremeiablement o bé que la ferida comenci a cicatritzar amb molta més facilitat de la que hom li suposa.