Itching like grass

“Fluido glacial”

Passejant vora la mar se’m refresca l’enteniment. Passejar a les fosques dona per la meditació i recordar. I no saps perquè, em revé un flaix del sopar amb en Sostres.

Hi va haver una escena que em va fer sentir incòmode, amb aquell efecte que feia el “fluido glacial”. El solíem vessar a la cadira del mestre quan era més fill de puta del que tocava. Quan veies que primer l’assetjava la calor i després li venien els tremolors de fred, senties una recompensa plena. Tota la classe se sentia alleugerida contemplant el fill de puta que no podia parar quiet amb el cul, que arribava aixecar-se per refregar-lo contra la paret, pensant-se que ho feia de forma dissimulada. El “fluido glacial” va ser en moltes ocasions la nostra arma per posar a lloc els mestres-abusa-nanos. Quan tens vuit o nou anys i un mestre fill de puta al davant, el “fluido glacial” és una mena de garantia per aconseguir la treva. I ara he tornat a sentir-lo, com si me l’haguessin vessat a mi.

En Sostres donava arguments elementals per defensar que en Montilla no és català. I no basa el seu argumentari pel fet de no haver nascut a Catalunya, no. Les raons són pensades, però en el temps que ens toca viure, pots agafar-te fàcilment a dir que en Sostres no és més que un xenòfob. I jo un altre per reproduir-les. Sé que l’ombra de SOS-Racisme és llarga i s’amaga també en les cantonades de la blogosfera.

A la sala hi havia dues andaluses. I, mentre, en Sostres afirmant que en Montilla no és català, sino andalús i tota una rastellera de motius per apuntalar la tesi. Vaig sentir que el "fluido" corria –uf!- i vaig mirar de reüll les formoses andaluses –una d’elles tornava diumenge cap a casa- i vaig quedar encuriosit per quin cantó es podien prendre aquelles paraules. Les vaig veure ben alegres i ben salades.

Hi havia també una bleda-fifi, de Vic. La vigatana va a començar a mostrar el seu desacord i a bramar “i tant que n’és de català! Qui t’has pensat que ets, tu!”. La noia va quedar planxada en un tres i no res. L’endemà encara m’emprenyava pel mòbil amb la mateixa cançó. Jo li vaig insistir en allò que ja li havien insistit: per exemple, que una persona que du vint anys llargs a Catalunya i té un coneixement tan deficitari de l’idioma dona la sensació de que no té un interès especial en integrar-se. “És pot ser ben espanyol i viure a Catalunya, sense problemes, tot i que a Vic no us ho imagineu”.

-Ah, reina: i a més de ser espanyol, saps que és en Montilla?
-Què?
-el proper president de la Generalitat!
-escolta, prou de bromes!