Itching like grass

Tendra foscúria

Aquest dies la calor és tan densa que empeny. A mi m’aboca a fer el recorregut al costat de la mar. On comença la platja hi un caminoi estretet i mal fotut, que la seva única virtut és que t’estalvia el deambular per l’arena, a la foscor de la nit.

Cada any, pels vols de juny, aquest mini sender rep les atencions d’un dia i es desbrossa, és reomple, allí on la terra s’ha escolat i, enguany, se li ha plantificat un senyor rètol. Tota aquesta feina sospito que anava en una partida pressupostària del consistori sota un flamant epígraf tipus: Projecte de millora del Passeig marítim.

El cert és que tot i semblar que rondes per Burundi, val molt la pena estirar les cames a canvi de rebre l’alè de la mar o de sentir el seu batec esmorteït. Quedes sedat després de tota la crispació que et proporciona l’assolellada.

El rètol és gran i gros. I ho diu ben clar: a l’arena hi és prohibit que campin els gossos i pel caminoi cal que hi circul•lin degudament fermats. Just a sota d’aquest rètol hi ha situat un paio, que podria ser més a prop de la família dels goril•les que d’una estirp humana. Amb melena "quinqui" i arraulit gesticula i gruny amb la mateixa excitació que un mico davant d’un plàtan.

Resulta que el gos d’aquest subhumà ha miccionat i defectat just allí on el rètol prohibeix de fer-ho. Vol tocar el dos, però la seva mascota s’entreté fent bots i giragonses amb els altres set cans que s’han congregat amb llurs amos a la sorra de la platja. Uns hi caguen més que d’altres, i aquests altres orinen amb un deliri que s’encomana.

Ah, una platja sota la llum de la lluna!: hi ha una postal més evocadora?. Hi ha res més tendre que els secrets d’aquesta foscúria a ran de la mar? Giro cua i altre cop Barcelona queda allí, delimitada per la incandescència de milions de bombetes color taronja pàlid. De tan lluny i fins aquesta platja arriba la remor de les ones i del paper mullat de qualsevol ordenança que decreti civisme.