L’ètica extraviada
No sé si és un clixé que és pot fer extensible, però sempre he trobat que la gent socialista –que conec- és gent que passa bàsicament mitja vida filosofant. Pensant i escrivint i publicant. Fundant revistes, butlletins i pamflets; teoritzant. Creant col•leccions. Editant textos, reescrivint i revisant articles per posar tota aquella teoria ja publicada en sintonia als nous corrents, que en repassen i en ressegueixen el rastre com no ho fa ningú més.
Passa que moltes de les coses que són objecte de tanta filosofia, en realitat, al que en diríem “ciutadà mig” li interessa ben poc. Donar tombs i més tombs a segons que, a molta gent –i aquí també m’hi incloc jo mateix- li importa un cogombre de l’Egido (que són aquells que tenen una mida que triplica el cogombre “normal” i que a l’any se’n recullen tres o fins a quatre collites). Hi ha un moment, en el qual, voler adoctrinar les masses és una feina ben erma. No serveix absolutament de res, perquè encara que costi de creure, també hi ha un nivell mínim de cordura o d’enteniment en aquells que no som socialistes practicants. Simplement és així d’obvi.
Dintre de tot aquest mercadeig filosòfic -suposadament intel•lectual- el pensament socialista s’apropia del llenguatge, convertint-lo en marca de la casa. En exclusiva. Dic això pensant, per exemple, en el cas de l’ètica. És un concepte amb molta màniga ampla, que pot voler dir moltes coses. O no. Que pot donar lloc a moltes interpretacions. O no. Que fa de paraigües en les situacions més sofertes. O no -si són poc ètiques-.
Hi ha hagut moments ben recents de la nostra història política en que l’ètica fou patrimoni absolut socialista. Només cal tenir l’humor de rellegir alguna cosa no massa llunyana, de l’època d’en Felipe Gonzàlez. Si tu eres una persona èticament correcta, no havia dubte que eres un cas de bon socialista. Només des del socialisme de carnet s’hi podia trobar els actes èticament correctes. L’Alfonso Guerra se’n va fer un tip d’intentar patrimonialitzar “la ètica socialista” a base de repetir-ho. És clar que tot va quedar en broma de mal gust quan va aparèixer l’hermanísimo i després l’astracanada del Gal.
Paradoxalment, el Gal va fer un bon favor als èticament correctes que encara no havien sentit la fe del socialisme. El Gal va ajudar a molta gent a sortir de l’armari i a pensar que podies traginar molta ètica i no pertànyer necessàriament a cap de les sucursals del Psoe. I a molts que ho eren, aquesta ètica socialista els va acabar convidant a la deserció el dia d’anar a votar. L’ètica –la socialista- va quedar anul·lada i des que els socialistes la van repudiar, mai més se n’ha sentit parlar. On podria ser hores d’ara l’ètica?
dijous, d’agost 31, 2006
dimecres, d’agost 30, 2006
Ja és setembre
No cal anar molt viu, per saber que ja és setembre. Els calendaris diran el que vulguin, però la realitat s’imposa: és setembre. Ahir encara no ho era, però avui és un fet consumat.
Vaig estrenar blog fa relativament poc, però m’hi vaig començar a dedicar sobre tot els mesos de juliol i agost. És quan hi he gaudit autènticament. Ara se’m fa molt estrany començar la rutina de sempre. En aquests mesos que dic, el correu-e ha entrat en la fase d’encefalograma pla. Només he hagut de ventilar les immundícies que em proporciona l’spam, o bé contestar els missatges que m’ha generat el blog. Porto un parell de mesos de rutina renovada, a la qual em començava a acostumar sense masses dificultats. Fins i tot, en molts aspectes, prefereixo més la vida virtual que la real. Cony, em fa una mandra tremebunda saber que en Pepito o en Menganito ja ha tornat de vacances i m’ho vol explicar tot. Jo només tinc ganes de dir-li: coi, m’importa un ou i part de l’altre el que hagis pogut fer a Badem-Badem. O al carrer Petritxol. Hòstia, si vols alguna cosa, fes-te blogger. Vols saber de mi?, posa’m a la teva llista d’enllaços i de tan en tan hi fas “click”. Per la xarxa he “conegut” gent bastant més interessant que tu i les teves ganes gilipolles d’anar foten el dominguero pel món.
Em comencen a arribar correus-e de feina. D’aquella que no puc eludir, perquè m’hi van els cigrons. Em fa molta, molta mandra ressuscitar segons quina mena de contacte. Però el que més em té capficat és trobar la forma de poder seguir fent el post diari, sense que em representi un destorb al quefer de sempre.
Aquest estiu ho he pogut fer en situacions idíl•liques: a casa, encarat a la mar. Fent sol, fent tempesta, guaitant els vaixells, les banyistes, el tren que ara passa parsimoniós i picant un albercoc o una cirera. Ho he fet des d’un hotel-balneari a Euskadi, on havies d’anar en boles per arreu i tothom content i feliç de veure’t amb barnús -i en boles-. “Però ningú me les pot tocar fins que a l’habitació hi rutlli el Wifi”. Vam canviar tres cops perquè la connexió no apareixia i a la fi ho va haver de solucionar el cable de sempre. Al restaurant, on vaig anar a amb la meva dona per incloure receptari mallorquí, vaig demanar connexió a internet –no vaig dir el perquè-. Sortia de la cuina, amb l’excusa de fer una copeta i donava una ullada a un possible text. No m’imagino com fins ara aturant, si cal, el món per mor del blog.
Ara ja comença a haver un augment de trànsit considerable a les rondes, el telèfon torna a botar amb el nervi de sempre i el correu-e s’omple dels remitents habituals. Això només vol dir una cosa: ja som al setembre, encara que em costi d’acceptar-ho. Ah, i Sant Ramon és per celebrar!.
Em qüestiono: pot haver vida virtual més enllà del setembre, no?
No cal anar molt viu, per saber que ja és setembre. Els calendaris diran el que vulguin, però la realitat s’imposa: és setembre. Ahir encara no ho era, però avui és un fet consumat.
Vaig estrenar blog fa relativament poc, però m’hi vaig començar a dedicar sobre tot els mesos de juliol i agost. És quan hi he gaudit autènticament. Ara se’m fa molt estrany començar la rutina de sempre. En aquests mesos que dic, el correu-e ha entrat en la fase d’encefalograma pla. Només he hagut de ventilar les immundícies que em proporciona l’spam, o bé contestar els missatges que m’ha generat el blog. Porto un parell de mesos de rutina renovada, a la qual em començava a acostumar sense masses dificultats. Fins i tot, en molts aspectes, prefereixo més la vida virtual que la real. Cony, em fa una mandra tremebunda saber que en Pepito o en Menganito ja ha tornat de vacances i m’ho vol explicar tot. Jo només tinc ganes de dir-li: coi, m’importa un ou i part de l’altre el que hagis pogut fer a Badem-Badem. O al carrer Petritxol. Hòstia, si vols alguna cosa, fes-te blogger. Vols saber de mi?, posa’m a la teva llista d’enllaços i de tan en tan hi fas “click”. Per la xarxa he “conegut” gent bastant més interessant que tu i les teves ganes gilipolles d’anar foten el dominguero pel món.
Em comencen a arribar correus-e de feina. D’aquella que no puc eludir, perquè m’hi van els cigrons. Em fa molta, molta mandra ressuscitar segons quina mena de contacte. Però el que més em té capficat és trobar la forma de poder seguir fent el post diari, sense que em representi un destorb al quefer de sempre.
Aquest estiu ho he pogut fer en situacions idíl•liques: a casa, encarat a la mar. Fent sol, fent tempesta, guaitant els vaixells, les banyistes, el tren que ara passa parsimoniós i picant un albercoc o una cirera. Ho he fet des d’un hotel-balneari a Euskadi, on havies d’anar en boles per arreu i tothom content i feliç de veure’t amb barnús -i en boles-. “Però ningú me les pot tocar fins que a l’habitació hi rutlli el Wifi”. Vam canviar tres cops perquè la connexió no apareixia i a la fi ho va haver de solucionar el cable de sempre. Al restaurant, on vaig anar a amb la meva dona per incloure receptari mallorquí, vaig demanar connexió a internet –no vaig dir el perquè-. Sortia de la cuina, amb l’excusa de fer una copeta i donava una ullada a un possible text. No m’imagino com fins ara aturant, si cal, el món per mor del blog.
Ara ja comença a haver un augment de trànsit considerable a les rondes, el telèfon torna a botar amb el nervi de sempre i el correu-e s’omple dels remitents habituals. Això només vol dir una cosa: ja som al setembre, encara que em costi d’acceptar-ho. Ah, i Sant Ramon és per celebrar!.
Em qüestiono: pot haver vida virtual més enllà del setembre, no?
dimarts, d’agost 29, 2006
Allí on hi ha Catalunya
No fa massa vaig ser a Kaunas, en motiu de que s’hi celebrava les primeres jornades de cultura catalana. La Catweek. Pel que sembla, l’ajuntament d’aquella ciutat bàltica en va quedar tan satisfet que les volen repetir, amb un programa ampliat. Demanar costa tan poc!... Hi va participar, entre d’altres, en Vicenç Villatoro.
En Villatoro va fer una conferència magistral sobre literatura catalana i va parlar, també, del Noucentisme. Segurament és a Lituània on s’ha parlat més d’aquest tema, -en aquest any que en teoria hauríem de celebrar el seu centenari, amb tot el bombo i plateret que mereix-. Però el que va realment caure com una bomba, va ser quan va dir que la nacionalitat catalana s’adquiria en el moment de conèixer la llengua. Imagineu-vos un públic no molt nombrós, però summament selecte: rectors i professors d’universitat, escriptors, filòsofs, poetes...(Si no voleu imaginar tant, aneu a http://www.catweek.cat/ . Al calendari adjunt, trieu el dia 26, i l’hora: les 18.00).
“La nostra nacionalitat no la defineix un territori, sinó els seus parlants. Allí on es parla el català, hi ha Catalunya”. Aquestes frases van sacsejar en major o menor mesura a tota aquella gent tant de lletres. Una reacció immediata va ser que allí mateix una poetessa ens convidà l’endemà a casa seva, perquè “si he de lluitar per una causa, necessito entendre-la”. Aquesta bona senyora va quedar trasbalsada; ella és de mena molt vital i suposo que això també hi compta. Vam parlar de moltes coses, de Catalunya i de Lituània. Vides quasi paral•leles.
És curiós com costa a casa nostra de fer entendre una cosa com aquesta: parlar el català et fa català, et converteix en part de Catalunya. Potser perquè hi ha qui aquestes coses les trivialitza, les minimitza. Suposo que tragina un complex indescriptible o bé n’espera aconseguir alguna cosa a canvi.
Ara, deixar bocabadats als lituans que no s’han mogut de Lituània genera una certa agrura, quan des d’allí gires la mirada sobre tot cap a Barcelona. El dia que perdem la llengua haurem perdut el país. La resta serà pura poètica o novel•leta barata. Però això sí: redactada en foraster.
No fa massa vaig ser a Kaunas, en motiu de que s’hi celebrava les primeres jornades de cultura catalana. La Catweek. Pel que sembla, l’ajuntament d’aquella ciutat bàltica en va quedar tan satisfet que les volen repetir, amb un programa ampliat. Demanar costa tan poc!... Hi va participar, entre d’altres, en Vicenç Villatoro.
En Villatoro va fer una conferència magistral sobre literatura catalana i va parlar, també, del Noucentisme. Segurament és a Lituània on s’ha parlat més d’aquest tema, -en aquest any que en teoria hauríem de celebrar el seu centenari, amb tot el bombo i plateret que mereix-. Però el que va realment caure com una bomba, va ser quan va dir que la nacionalitat catalana s’adquiria en el moment de conèixer la llengua. Imagineu-vos un públic no molt nombrós, però summament selecte: rectors i professors d’universitat, escriptors, filòsofs, poetes...(Si no voleu imaginar tant, aneu a http://www.catweek.cat/ . Al calendari adjunt, trieu el dia 26, i l’hora: les 18.00).
“La nostra nacionalitat no la defineix un territori, sinó els seus parlants. Allí on es parla el català, hi ha Catalunya”. Aquestes frases van sacsejar en major o menor mesura a tota aquella gent tant de lletres. Una reacció immediata va ser que allí mateix una poetessa ens convidà l’endemà a casa seva, perquè “si he de lluitar per una causa, necessito entendre-la”. Aquesta bona senyora va quedar trasbalsada; ella és de mena molt vital i suposo que això també hi compta. Vam parlar de moltes coses, de Catalunya i de Lituània. Vides quasi paral•leles.
És curiós com costa a casa nostra de fer entendre una cosa com aquesta: parlar el català et fa català, et converteix en part de Catalunya. Potser perquè hi ha qui aquestes coses les trivialitza, les minimitza. Suposo que tragina un complex indescriptible o bé n’espera aconseguir alguna cosa a canvi.
Ara, deixar bocabadats als lituans que no s’han mogut de Lituània genera una certa agrura, quan des d’allí gires la mirada sobre tot cap a Barcelona. El dia que perdem la llengua haurem perdut el país. La resta serà pura poètica o novel•leta barata. Però això sí: redactada en foraster.
dilluns, d’agost 28, 2006
Futur de Catalunya
La senyora que ens ajuda amb les feines de casa és la Brocheta Valiente. És una noia boliviana, que com moltes ha vingut a provar sort a Catalunya. I penso que aquesta és de les que l’ha ben trobat.
Nosaltres som dues persones a casa i no tenim periquito. De bon matí marxem a pencar a Barcelona i no tornem fins a les tantes de la nit. Dissabtes i diumenges molts cops també els passem completament a fora. Dissabtes segur –perquè penquem-, i diumenges diria que una bona tongada.
El panorama, doncs, que pot trobar aquesta senyora a casa nostra crec que és ben plàcid. Tot i així diu que per poder complir, com a mínim, ha de venir tres cops per setmana. Jo m’ho prenc a conya. Però això sí, ella ve tres cops.
La Brocheta fa poc que ha tingut una nena. Cada dia és més preciosa i més viva. Ben aviat serà més gran que sa mare. Les bolivianes són menudes i morenes. Com era de suposar, la petita ha sortit morena, però imprevisiblement llarga. Li he advertit que deixi la criatura un parell o tres de setmanes sense alimentar-la o no la podrà traginar. O bé que bescanviïn llurs dietes; simplement perquè es compensin. La Brocheta m’acusa sovint de ser un “gran malvado”, per aquests i d’altres consells que ara no confessaré.
En paraules de la Brocheta, “ustedes són mi família en Espanya”.
-Brocheta, sento decebre’t, però a Espanya vostè no hi té família.
-Cómo???
-Si estuviéramos en Espanya con mis parientes i amigos hablaria en espanyol. Pero como nos encontramos en Catalunya, hablamos en catalán. Benvinguda a la família, doncs.
-Es usted un diablo y un gran malvado.
-Si, y usted tenga cuidado. Puede pasar de Brocheta Valiente a Brocheta a l’Ast.
-Como???
-Brocheta, aqui tienes una libretita. LLévala siempre encima. Cada día que vengas, apuntas dos palabras en catalán y muy pronto lo vas a comprender y a hablar. Mucho antes de lo que nunca te hubieras imaginado serás catalana. Pero “a l’ast” lo dejamos para otro día.
Venint tres cops per setmana, la Brocheta té prous deures de llengua. La casa ens queda llustrosa i la Brocheta cada cop que acaba la feina, marxa amb l’Avui sota el braç. Té una hora llarga de trajecte, fins arribar a ca seva. Quina imatge tan bona ha de ser topar amb la Brocheta llegint l’Avui dalt d’un tren de rodalíes!. Triem alguna notícia que pugui durar varis dies i l’ha de llegir i demanar els dubtes que li surtin, abans no s’embranqui amb el lleixiu. Molts cops ho fem via telèfon, per sort. La lectura que ha arribat a fer, per exemple de l’Estatut, és ben macabre. Tan que potser li dedicaré un post a part. Però no hi ha dubte que el futur de Catalunya ja és aquí.
La senyora que ens ajuda amb les feines de casa és la Brocheta Valiente. És una noia boliviana, que com moltes ha vingut a provar sort a Catalunya. I penso que aquesta és de les que l’ha ben trobat.
Nosaltres som dues persones a casa i no tenim periquito. De bon matí marxem a pencar a Barcelona i no tornem fins a les tantes de la nit. Dissabtes i diumenges molts cops també els passem completament a fora. Dissabtes segur –perquè penquem-, i diumenges diria que una bona tongada.
El panorama, doncs, que pot trobar aquesta senyora a casa nostra crec que és ben plàcid. Tot i així diu que per poder complir, com a mínim, ha de venir tres cops per setmana. Jo m’ho prenc a conya. Però això sí, ella ve tres cops.
La Brocheta fa poc que ha tingut una nena. Cada dia és més preciosa i més viva. Ben aviat serà més gran que sa mare. Les bolivianes són menudes i morenes. Com era de suposar, la petita ha sortit morena, però imprevisiblement llarga. Li he advertit que deixi la criatura un parell o tres de setmanes sense alimentar-la o no la podrà traginar. O bé que bescanviïn llurs dietes; simplement perquè es compensin. La Brocheta m’acusa sovint de ser un “gran malvado”, per aquests i d’altres consells que ara no confessaré.
En paraules de la Brocheta, “ustedes són mi família en Espanya”.
-Brocheta, sento decebre’t, però a Espanya vostè no hi té família.
-Cómo???
-Si estuviéramos en Espanya con mis parientes i amigos hablaria en espanyol. Pero como nos encontramos en Catalunya, hablamos en catalán. Benvinguda a la família, doncs.
-Es usted un diablo y un gran malvado.
-Si, y usted tenga cuidado. Puede pasar de Brocheta Valiente a Brocheta a l’Ast.
-Como???
-Brocheta, aqui tienes una libretita. LLévala siempre encima. Cada día que vengas, apuntas dos palabras en catalán y muy pronto lo vas a comprender y a hablar. Mucho antes de lo que nunca te hubieras imaginado serás catalana. Pero “a l’ast” lo dejamos para otro día.
Venint tres cops per setmana, la Brocheta té prous deures de llengua. La casa ens queda llustrosa i la Brocheta cada cop que acaba la feina, marxa amb l’Avui sota el braç. Té una hora llarga de trajecte, fins arribar a ca seva. Quina imatge tan bona ha de ser topar amb la Brocheta llegint l’Avui dalt d’un tren de rodalíes!. Triem alguna notícia que pugui durar varis dies i l’ha de llegir i demanar els dubtes que li surtin, abans no s’embranqui amb el lleixiu. Molts cops ho fem via telèfon, per sort. La lectura que ha arribat a fer, per exemple de l’Estatut, és ben macabre. Tan que potser li dedicaré un post a part. Però no hi ha dubte que el futur de Catalunya ja és aquí.
diumenge, d’agost 27, 2006
Cara de pòquer
És la que se’m queda quan penso en les sigles ONG. Tinc entès que vol dir Organització No Governamental. Tinc entès que no n’hi ha cap que no acabi passant el platet a l’administració en un moment o altre de la seva vida. I moltes d’elles ja neixen amb el paquet que els hi ha fet algun dels governs. És més, segurament no hi ha cap govern del “nostre” món que no apadrini una organització no governamental.Espero que la meva informació sigui errònia i agrairé a qui pugui llegir-me, que em corregeixi; que em faci saber d’una ONG que no la subvencioni l’administració. Demano ben poc. Simplement, perquè m’agradaria canviar l’expressió de la cara.
És la que se’m queda quan penso en les sigles ONG. Tinc entès que vol dir Organització No Governamental. Tinc entès que no n’hi ha cap que no acabi passant el platet a l’administració en un moment o altre de la seva vida. I moltes d’elles ja neixen amb el paquet que els hi ha fet algun dels governs. És més, segurament no hi ha cap govern del “nostre” món que no apadrini una organització no governamental.Espero que la meva informació sigui errònia i agrairé a qui pugui llegir-me, que em corregeixi; que em faci saber d’una ONG que no la subvencioni l’administració. Demano ben poc. Simplement, perquè m’agradaria canviar l’expressió de la cara.
dissabte, d’agost 26, 2006
Eco-rampells
Confesso que tinc preocupacions comunes amb en Xoan. I moltes d’altres coses, també. L’atzar fa, per exemple, que en Xoan i jo topem sovint per Gràcia. L’altre dia –de pagès- en Xoan anava cap a casa mentre xerrava pel mòbil. Movia enèrgicament un braç cap amunt i amb l’altre aguantava un portafoli de pell, on de ben segur hi guarda els guions. Vaig pensar: mite’l, no t’estranyi que ve de rodar algun capítol. Són tan de conya les propostes de’n Xoan, que l’arribes a associar abans amb el Polònia dels dijous que amb la mateixa Generalitat.
A vegades, però, crec que tenim rampells comuns, a més de les nostres respectives dones, que són mallorquines. Molt abans que a en Xoan li preocupés el gust del tomàquet, a mi m’emprenyava haver de renunciar al del pa. Les panificadores han anat deixant enrere el forns de tota la vida, i no precisament per a millor. Sortosament, a Gràcia conec el darrer que encara fa les coses amb llenya. A preu d’or, però pa a tots els efectes.
Un Altre Món És Possible des del dia que, mirant el programa de cuina dels migdies, vaig veure que un dels xefs feia pa amb una maquineta. Aquest invent, anomenat Termomix, combina tantes funcions que amb el mínim esforç puc satisfer aquests meus rampells “ecos”. No passa el mateix amb els d’en Xoan, que per això segueix encaparrat amb el tema dels tomàquets: primer portant-ho al seu programa electoral i, després, convertint-ho en reivindicació nacional així que l’autocar del “Festatut” va fer una d’aquestes sortides per recollir suggeriments patris.
Des que el Termomix va aparèixer en el meu horitzó, he deixat per a la història -dels horrors- tot el cúmul d’hores ingrates d’amassar farina, el llevat, la sal, l’aigua... aquest robot m’ha retornat la possibilitat de gaudir amb el pa amb totes les facilitats del món.
Però en tenir una bona eina –que no és el cas de l’Estatut-, passa que aleshores li demanes més. Del pa, he passat als pastissos. Dels pastissos, a la pasta de croquetes i a la dels canalons –la beixamel, també-. Uf, no em deixeu parlar dels sorbets amb fruita natural! És un moment. Sempre els fem l’instant abans de menjar-los. Gelats? És clar que si.
L’etcètera és ben llarg, fins que arribem al tema dels iogurts. Els de Pascual van lograr fer el miracle: ara ja qualsevol pastereta es pot fer passar per iogurt. I no crec ser gratuït si afirmo que un bon iogurt –com a mínim a Barcelona- és ben difícil de trobar, per no dir “impossible”. Així és que vaig confiar novament en el Termomix. La base, però, ha de sortir d’un d’existent. Estic, doncs, en fase de provatures. Els resultats són diversos –i escassos-. El meu rigor “eco” no em permet deixar les coses a mig fer i en aquest calorós agost experimento llarga i plàcidament.
La meva sorpresa ha estat quan, en un d’aquests molts assaigs, em trobo a les mans amb un “Yoghourt” que diu textualment “con Fermentos Propios de Danone”. Les preguntes són tan immediates com alarmants: coneix el poble de Catalunya la lletra petita dels iogurts? Se n’ha adonat en Xoan que els de Danone s’han sumat a tots aquests que també ens la volen fotre de canto?.
Dintre de ben poc haurem de revisar l’Estatut, i no perquè ho digui en Pujol. Cada cop el marge -“marxa” que diria el bo d’en Xoan- de maniobra que tenim els “eco” s’escanya tant que no ens quedarà altra alternativa que posar-nos en peu de guerra.
Confesso que tinc preocupacions comunes amb en Xoan. I moltes d’altres coses, també. L’atzar fa, per exemple, que en Xoan i jo topem sovint per Gràcia. L’altre dia –de pagès- en Xoan anava cap a casa mentre xerrava pel mòbil. Movia enèrgicament un braç cap amunt i amb l’altre aguantava un portafoli de pell, on de ben segur hi guarda els guions. Vaig pensar: mite’l, no t’estranyi que ve de rodar algun capítol. Són tan de conya les propostes de’n Xoan, que l’arribes a associar abans amb el Polònia dels dijous que amb la mateixa Generalitat.
A vegades, però, crec que tenim rampells comuns, a més de les nostres respectives dones, que són mallorquines. Molt abans que a en Xoan li preocupés el gust del tomàquet, a mi m’emprenyava haver de renunciar al del pa. Les panificadores han anat deixant enrere el forns de tota la vida, i no precisament per a millor. Sortosament, a Gràcia conec el darrer que encara fa les coses amb llenya. A preu d’or, però pa a tots els efectes.
Un Altre Món És Possible des del dia que, mirant el programa de cuina dels migdies, vaig veure que un dels xefs feia pa amb una maquineta. Aquest invent, anomenat Termomix, combina tantes funcions que amb el mínim esforç puc satisfer aquests meus rampells “ecos”. No passa el mateix amb els d’en Xoan, que per això segueix encaparrat amb el tema dels tomàquets: primer portant-ho al seu programa electoral i, després, convertint-ho en reivindicació nacional així que l’autocar del “Festatut” va fer una d’aquestes sortides per recollir suggeriments patris.
Des que el Termomix va aparèixer en el meu horitzó, he deixat per a la història -dels horrors- tot el cúmul d’hores ingrates d’amassar farina, el llevat, la sal, l’aigua... aquest robot m’ha retornat la possibilitat de gaudir amb el pa amb totes les facilitats del món.
Però en tenir una bona eina –que no és el cas de l’Estatut-, passa que aleshores li demanes més. Del pa, he passat als pastissos. Dels pastissos, a la pasta de croquetes i a la dels canalons –la beixamel, també-. Uf, no em deixeu parlar dels sorbets amb fruita natural! És un moment. Sempre els fem l’instant abans de menjar-los. Gelats? És clar que si.
L’etcètera és ben llarg, fins que arribem al tema dels iogurts. Els de Pascual van lograr fer el miracle: ara ja qualsevol pastereta es pot fer passar per iogurt. I no crec ser gratuït si afirmo que un bon iogurt –com a mínim a Barcelona- és ben difícil de trobar, per no dir “impossible”. Així és que vaig confiar novament en el Termomix. La base, però, ha de sortir d’un d’existent. Estic, doncs, en fase de provatures. Els resultats són diversos –i escassos-. El meu rigor “eco” no em permet deixar les coses a mig fer i en aquest calorós agost experimento llarga i plàcidament.
La meva sorpresa ha estat quan, en un d’aquests molts assaigs, em trobo a les mans amb un “Yoghourt” que diu textualment “con Fermentos Propios de Danone”. Les preguntes són tan immediates com alarmants: coneix el poble de Catalunya la lletra petita dels iogurts? Se n’ha adonat en Xoan que els de Danone s’han sumat a tots aquests que també ens la volen fotre de canto?.
Dintre de ben poc haurem de revisar l’Estatut, i no perquè ho digui en Pujol. Cada cop el marge -“marxa” que diria el bo d’en Xoan- de maniobra que tenim els “eco” s’escanya tant que no ens quedarà altra alternativa que posar-nos en peu de guerra.
divendres, d’agost 25, 2006
Brad Pits
És l’hora de l’esmorzar. Tota la mar és als nostres peus. L’horitzó és net i definit. Barcelona en miniatura apareix a una punta. Mostra l’Hotel Arts i la Torre Mafre, el supositori d’Agbar i de forma més xata el Maremàgnum, les grues del port, el que suposo hauria de ser la Marina del Port Vell, el World Trade Center i moltes més siluetes que aposta em deixo. El fons de tot plegat ho presideix el gep de Montjuïc. La mar té un color blau intens i es va tornant turquesa a mesura que s’acosta a la poc concorreguda platja.
Abans de fer el primer mos, guaitem una embarcació diminuta. Sembla que faci senyals d’auxili, perquè de forma rítmica envia uns reflexos. Pensem que som els únics que l’avistem, donada la nostra situació privilegiada en les alçàries. Pensar que algú tingui un bon ensurt enmig de només mar pot ben fotre un esmorzar. De seguida veiem que l’embarcació diminuta s’esmuny decididament rumb cap a Barcelona. Ha estat la lenta maniobra en canviar el sentit del trajecte que ens ha obsequiat amb un fals monòleg en fals Morse.
-Tens les tetes més petites.-Vols dir?-Vull dir. Tant de caminar a la vora de la platja i tanta fruita per sopar no em surt a compte. Hi ha una bona ració de les teves tetes que s’esfuma. Hi surto perdent, saps?.
Es fa un silenci. L’esmorzar tan lluminós comença a tenyir-se d’eclipse i Barcelona comença a sucumbir en la fastigosa boira de sempre. M’engrapo barroerament el que són actualment les meves tetes vingudes a menys. I faig un suggeriment ben seriós:-En endavant pots dir-me Brad, Brad Pits. Si això pot ajudar-te a rememorar aquelles molsudes tetes meves d’antuvi...
La darrera cirera vola del plat entre rialles. Apunto que les seves fixacions mamàries de bon matí són clarament lèsbiques, però té el seu punt d’encant. Mica en mica es fa més clar el soroll d’un motor i apareix cobrint el firmament una avioneta –extenuada- arrossegant la pancarta més gran que mai ha presidit la cúpula celeste. No podia anunciar altra cosa que "Marina d’Or" amb les lletres del revés. El dia no pot començar més romàntic i xusquero.
És l’hora de l’esmorzar. Tota la mar és als nostres peus. L’horitzó és net i definit. Barcelona en miniatura apareix a una punta. Mostra l’Hotel Arts i la Torre Mafre, el supositori d’Agbar i de forma més xata el Maremàgnum, les grues del port, el que suposo hauria de ser la Marina del Port Vell, el World Trade Center i moltes més siluetes que aposta em deixo. El fons de tot plegat ho presideix el gep de Montjuïc. La mar té un color blau intens i es va tornant turquesa a mesura que s’acosta a la poc concorreguda platja.
Abans de fer el primer mos, guaitem una embarcació diminuta. Sembla que faci senyals d’auxili, perquè de forma rítmica envia uns reflexos. Pensem que som els únics que l’avistem, donada la nostra situació privilegiada en les alçàries. Pensar que algú tingui un bon ensurt enmig de només mar pot ben fotre un esmorzar. De seguida veiem que l’embarcació diminuta s’esmuny decididament rumb cap a Barcelona. Ha estat la lenta maniobra en canviar el sentit del trajecte que ens ha obsequiat amb un fals monòleg en fals Morse.
-Tens les tetes més petites.-Vols dir?-Vull dir. Tant de caminar a la vora de la platja i tanta fruita per sopar no em surt a compte. Hi ha una bona ració de les teves tetes que s’esfuma. Hi surto perdent, saps?.
Es fa un silenci. L’esmorzar tan lluminós comença a tenyir-se d’eclipse i Barcelona comença a sucumbir en la fastigosa boira de sempre. M’engrapo barroerament el que són actualment les meves tetes vingudes a menys. I faig un suggeriment ben seriós:-En endavant pots dir-me Brad, Brad Pits. Si això pot ajudar-te a rememorar aquelles molsudes tetes meves d’antuvi...
La darrera cirera vola del plat entre rialles. Apunto que les seves fixacions mamàries de bon matí són clarament lèsbiques, però té el seu punt d’encant. Mica en mica es fa més clar el soroll d’un motor i apareix cobrint el firmament una avioneta –extenuada- arrossegant la pancarta més gran que mai ha presidit la cúpula celeste. No podia anunciar altra cosa que "Marina d’Or" amb les lletres del revés. El dia no pot començar més romàntic i xusquero.
dijous, d’agost 24, 2006
Elemental, benvolgut Watson
Na Lucrecia fa tres anys i escaig que és a Catalunya. Ha regularitzat la seva situació i la del seu marit. Amb això ha pogut fer venir dos germans seus, amb les respectives senyores. I aquest estiu li ha arribat la sogra. Tindrà cura de la seva petita, que ara és a punt de fer tres mesos.
Na Yasmina, -una de les cunyades- s’està rumiant això de la tornada cap a casa. Aquí s’hi troba bé, però res pot substituir l’afecte dels seus dos fillets, que ha hagut de deixar a la seva Colòmbia natal. A na Lucrecia li sap greu que la cunyada se n’entorni. Tan que no pot estar-se’n de comentar-ho a la senyora per la qual treballa.
La senyora l’escolta. Troba que hauria de posar-se en el seu lloc, sobre tot ara que ella també és mare. “No olvides que también eres colombiana. Algun dia querrás que Colombia sea un pais próspero, donde la gente tenga su sanidad gratuïta, una educación gratuïta... Colombia necesita también a su gente para que algun dia llegue todo éste bienestar que has encontrado por aquí”.
Si el discurs maternal semblava no fer forat, el “nacionalista” sí que ha tingut el seu efecte. Tot i que na Lucrecia no ha dit ni mú, l’expressió de la cara li ha canviat radicalment. I s’acomiada de la senyora fins la setmana vinent.
Passat els set dies, apareix na Lucrecia contenta com unes castanyoles. El primer que fa és informar a la seva senyora:
-Sabe, que? La Yasmina decidió quedarse.
-A sí?
-Y decidió traer a sus niños a Barcelona.
Si la senyora arriba a fumar pipa, el més oportú hagués estat exclamar: “Elemental, benvolgut Watson. E-le-men-tal!”.
Na Lucrecia fa tres anys i escaig que és a Catalunya. Ha regularitzat la seva situació i la del seu marit. Amb això ha pogut fer venir dos germans seus, amb les respectives senyores. I aquest estiu li ha arribat la sogra. Tindrà cura de la seva petita, que ara és a punt de fer tres mesos.
Na Yasmina, -una de les cunyades- s’està rumiant això de la tornada cap a casa. Aquí s’hi troba bé, però res pot substituir l’afecte dels seus dos fillets, que ha hagut de deixar a la seva Colòmbia natal. A na Lucrecia li sap greu que la cunyada se n’entorni. Tan que no pot estar-se’n de comentar-ho a la senyora per la qual treballa.
La senyora l’escolta. Troba que hauria de posar-se en el seu lloc, sobre tot ara que ella també és mare. “No olvides que también eres colombiana. Algun dia querrás que Colombia sea un pais próspero, donde la gente tenga su sanidad gratuïta, una educación gratuïta... Colombia necesita también a su gente para que algun dia llegue todo éste bienestar que has encontrado por aquí”.
Si el discurs maternal semblava no fer forat, el “nacionalista” sí que ha tingut el seu efecte. Tot i que na Lucrecia no ha dit ni mú, l’expressió de la cara li ha canviat radicalment. I s’acomiada de la senyora fins la setmana vinent.
Passat els set dies, apareix na Lucrecia contenta com unes castanyoles. El primer que fa és informar a la seva senyora:
-Sabe, que? La Yasmina decidió quedarse.
-A sí?
-Y decidió traer a sus niños a Barcelona.
Si la senyora arriba a fumar pipa, el més oportú hagués estat exclamar: “Elemental, benvolgut Watson. E-le-men-tal!”.
dimecres, d’agost 23, 2006
Immigració, polítics i Catalunya
És un d’aquests dies de mundial de futbol. Un dels dos dies on la selecció espanyola va més que inflada perquè encara fa algun un gol. Un d’aquests moments històrics em toca viure’l assegut circumstancialment en un frankfurt de la Rambla. Teca que he de fer a corre-cuita perquè és, també, dia de Liceu.
La cuina bull en un lloc d’aquests. I bull de feina, de futbol i de gent immigrant llatina comandant la rebotiga. La selecció espanyola va fer un gol i l’alegria d’aquell gol fa suposar que hi ha un bon grapat de gent rere la cuina. A la barra, ens quedem sorpresos. Però fou en el segon gol on es desferma tanta alegria per la sort “pàtria” que el núvol d’equatorians comença a entonar una cridòria de “Espanya, Espanya, Espanya” . L’encarregat, de nacionalitat requeteespanyola, els ha de posar a lloc. I que consti que l’establiment no és precisament un punt neuràlgic de la cosa catalana.
La salsitxa se’m posa de través només d’especular com pot ser possible un arrelament, la integració, d’aquesta gent al país que els acull. Fa dies que se’n parla de la immigració. De la moneda de dues cares que representa.
Sóc dels que pensen que la immigració és una oportunitat clara pel país, sense oblidar el que pot representar de positiu pel qui arriba de fora. El problema el veig en els gestors d’aquesta immigració. En la clau tan descaradament electoralista que se li vol prémer a la gestió d’aquesta gran bossa de vots.
El primer globus sonda arriba amb l’organització de la Feria Latina, versió equivalent a la Feria d’Abril. Perpetuar els ghettos en la nostra societat hi ha qui ho troba rendible, perquè rere aquesta iniciativa hi ha un partit polític. Catalanista i d’esquerres, per suposat. Després un segon globus, de més calatge: atorgar el dret a vot a la immigració extracomunitària.
Aquesta legislatura ha esta duríssima, per a nosaltres. Vull dir per aquells que dipositem el vot a l’urna. No vull estendre’m en el culebrot de l’Estatut que ens ha deixat exhausts. Que ha derivat en una convocatòria electoral i que larvadament continua amb aquest invent que eufemísticament s’anomena “precampanya”. Només fomenta més cansament, tot i que anunciï l’hora dels catalans.
Sembla que ara, a més d’augmentar les quotes d’afiliació a la seguretat social, necessitem la immigració per pujar el tan per cent de participació en unes eleccions. Sembla que els autòctons prefereixen viure del subsidi abans que arromangar-se o quedar-se a casa en comptes d’anar a les urnes. El sistema ho permet. Però més que semblar-ho, el que resulta molt cert, és que una bona part de la classe política demostra tenir una idea de país massa grotesca.
L’Estatut n’ha estat un primer símptoma. I la forma d’afrontar el capital que podria representar la immigració, confirma aquesta visió tan curta, mesquina i barroera d’aquests politics respecte de Catalunya.
És un d’aquests dies de mundial de futbol. Un dels dos dies on la selecció espanyola va més que inflada perquè encara fa algun un gol. Un d’aquests moments històrics em toca viure’l assegut circumstancialment en un frankfurt de la Rambla. Teca que he de fer a corre-cuita perquè és, també, dia de Liceu.
La cuina bull en un lloc d’aquests. I bull de feina, de futbol i de gent immigrant llatina comandant la rebotiga. La selecció espanyola va fer un gol i l’alegria d’aquell gol fa suposar que hi ha un bon grapat de gent rere la cuina. A la barra, ens quedem sorpresos. Però fou en el segon gol on es desferma tanta alegria per la sort “pàtria” que el núvol d’equatorians comença a entonar una cridòria de “Espanya, Espanya, Espanya” . L’encarregat, de nacionalitat requeteespanyola, els ha de posar a lloc. I que consti que l’establiment no és precisament un punt neuràlgic de la cosa catalana.
La salsitxa se’m posa de través només d’especular com pot ser possible un arrelament, la integració, d’aquesta gent al país que els acull. Fa dies que se’n parla de la immigració. De la moneda de dues cares que representa.
Sóc dels que pensen que la immigració és una oportunitat clara pel país, sense oblidar el que pot representar de positiu pel qui arriba de fora. El problema el veig en els gestors d’aquesta immigració. En la clau tan descaradament electoralista que se li vol prémer a la gestió d’aquesta gran bossa de vots.
El primer globus sonda arriba amb l’organització de la Feria Latina, versió equivalent a la Feria d’Abril. Perpetuar els ghettos en la nostra societat hi ha qui ho troba rendible, perquè rere aquesta iniciativa hi ha un partit polític. Catalanista i d’esquerres, per suposat. Després un segon globus, de més calatge: atorgar el dret a vot a la immigració extracomunitària.
Aquesta legislatura ha esta duríssima, per a nosaltres. Vull dir per aquells que dipositem el vot a l’urna. No vull estendre’m en el culebrot de l’Estatut que ens ha deixat exhausts. Que ha derivat en una convocatòria electoral i que larvadament continua amb aquest invent que eufemísticament s’anomena “precampanya”. Només fomenta més cansament, tot i que anunciï l’hora dels catalans.
Sembla que ara, a més d’augmentar les quotes d’afiliació a la seguretat social, necessitem la immigració per pujar el tan per cent de participació en unes eleccions. Sembla que els autòctons prefereixen viure del subsidi abans que arromangar-se o quedar-se a casa en comptes d’anar a les urnes. El sistema ho permet. Però més que semblar-ho, el que resulta molt cert, és que una bona part de la classe política demostra tenir una idea de país massa grotesca.
L’Estatut n’ha estat un primer símptoma. I la forma d’afrontar el capital que podria representar la immigració, confirma aquesta visió tan curta, mesquina i barroera d’aquests politics respecte de Catalunya.
dimarts, d’agost 22, 2006
Sexe a Cuba (III)
Cada dia en Pepe és al trencaones, amb els seus fils de naylon. Diu que pesca i que viu de pescar. En Pepe té cabell i barba blanques. El seu cap s’il•lumina bondadosament amb aquest cabell i barba tan de guru indi, si el sol li queda a l’esquena. Té un aire de santó hindú del Ganges, si no fos per la camisa i els texans tan llardosos. Li trenquen absolutament l’aura divina. Les ones espeteguen furiosament contra les pedres. Hi ha esquitxos -o no-, segons la grandària de l’ona que topa en les roques. Hi corre una mica de vent –o no- i rere d’ell queda tota una bandada d’edificacions. Les més altes són, sobretot, hotels. Aquells cotxes dels anys 40-50 americans deambulen encara miraculosament i les demés construccions aguanten d’esma. Aguanten i ben bé ningú sap perquè.
En Pepe és un tipus que has de conèixer, m’assegura en Carles. En Pepe acostuma a ser just davant el nostre hotel. En Carles i la Carla són una parella que vam conèixer a l’anada –“Bona la teca d’avió, no?”, “Sí. No hi ha res més suïcida que una bona gana”-.En Carles i na Carla van anar a petar a Cuba de rebot, com nosaltres, però amb motius ben diferents. Ells sortien de llurs separacions i volien veure si junts podien recompondre la vida en parella novament. I cony, van haver de fer-ho a Cuba!.
Els vam perdre la pista perquè anàrem a Varadero, que és una mena de reserva sioux. Però l’indi el fan els turistes. Tan fou així que vam marxar cap a l’Habana abans del que ens tocava. Ells ja hi eren de bon començament a la capital, havien fet les seves coneixences i sentien la necessitat de presentar-nos-les. Hòs-ti-a de catalans!. La meva amiga va demanar-me que fos amable i que dediqués una mica d’atenció a en Carles, la Carla i al santon Pepe.
En Pepe els havia explicat coses increïbles que els havia esmaperdut, corsecat i bocabadat. En Pepe podia lograr el que fos –suposo que pagant. El capítol de les tarifes no l’havia abordat, encara-. Vols un cotxe?. Un cotxe. Vols carn o pell de cocodril?. El cocodril sencer. Vols una tia per fer un trio o un trio amb tot de ties per que en perdis el compte? En Pepe t’ho ben cerca i t’ho troba.
Jo em vaig escoltar més les ones que aquell espanyol atrotinat i difícil de seguir que lluïa en Pepe. El cubà em costa molt si hom no fa l’esforç de fer-lo entenedor. Com que va notar el meu pobre interès, en Pepe va fer més incomprensible el seu idioma, cosa que vaig agrair infinitament. Després de la pallissa indesxifrable, vam tocar el dos. Abans, però, en Jordi –una altra coneixença d’aquesta parella catalana- em va dir a l’orella: “vigila, que aquest paio és un fill de puta”.
Jo simplement em delia per passejar pel Malecon. No volia fer veure que era més amic del que realment ho podia ser d’algú amb el qual solament he creuat una trista frase en un avió. A Cuba la gent es torna misteriosament empallegosa. Catalans o cubans. La diferència és que amb els cubans, a més, pots cardar-hi. I no cal ser cap Casanova. Qualsevol imbècil pot fer-s’ho amb una facilitat d’espant. Això sí, a canvi d’algun dòlar. Només cal topar amb el fill de puta correcte.
Pel que sembla, en Pepe va resultar ser el rei d’aquesta mena de fill. Va acabar a la presó. Entre els fils de naylon hi duia caramelets. També per pescar. Fins que tres nens el van reconèixer com el paio que els havia llogat a cinc italians del Friül amb ganes de gresca. Ja s’havien repassat tots els cocodrilots del Malecón i ara volien tastar una mica de cua de cérvol.
Cada dia en Pepe és al trencaones, amb els seus fils de naylon. Diu que pesca i que viu de pescar. En Pepe té cabell i barba blanques. El seu cap s’il•lumina bondadosament amb aquest cabell i barba tan de guru indi, si el sol li queda a l’esquena. Té un aire de santó hindú del Ganges, si no fos per la camisa i els texans tan llardosos. Li trenquen absolutament l’aura divina. Les ones espeteguen furiosament contra les pedres. Hi ha esquitxos -o no-, segons la grandària de l’ona que topa en les roques. Hi corre una mica de vent –o no- i rere d’ell queda tota una bandada d’edificacions. Les més altes són, sobretot, hotels. Aquells cotxes dels anys 40-50 americans deambulen encara miraculosament i les demés construccions aguanten d’esma. Aguanten i ben bé ningú sap perquè.
En Pepe és un tipus que has de conèixer, m’assegura en Carles. En Pepe acostuma a ser just davant el nostre hotel. En Carles i la Carla són una parella que vam conèixer a l’anada –“Bona la teca d’avió, no?”, “Sí. No hi ha res més suïcida que una bona gana”-.En Carles i na Carla van anar a petar a Cuba de rebot, com nosaltres, però amb motius ben diferents. Ells sortien de llurs separacions i volien veure si junts podien recompondre la vida en parella novament. I cony, van haver de fer-ho a Cuba!.
Els vam perdre la pista perquè anàrem a Varadero, que és una mena de reserva sioux. Però l’indi el fan els turistes. Tan fou així que vam marxar cap a l’Habana abans del que ens tocava. Ells ja hi eren de bon començament a la capital, havien fet les seves coneixences i sentien la necessitat de presentar-nos-les. Hòs-ti-a de catalans!. La meva amiga va demanar-me que fos amable i que dediqués una mica d’atenció a en Carles, la Carla i al santon Pepe.
En Pepe els havia explicat coses increïbles que els havia esmaperdut, corsecat i bocabadat. En Pepe podia lograr el que fos –suposo que pagant. El capítol de les tarifes no l’havia abordat, encara-. Vols un cotxe?. Un cotxe. Vols carn o pell de cocodril?. El cocodril sencer. Vols una tia per fer un trio o un trio amb tot de ties per que en perdis el compte? En Pepe t’ho ben cerca i t’ho troba.
Jo em vaig escoltar més les ones que aquell espanyol atrotinat i difícil de seguir que lluïa en Pepe. El cubà em costa molt si hom no fa l’esforç de fer-lo entenedor. Com que va notar el meu pobre interès, en Pepe va fer més incomprensible el seu idioma, cosa que vaig agrair infinitament. Després de la pallissa indesxifrable, vam tocar el dos. Abans, però, en Jordi –una altra coneixença d’aquesta parella catalana- em va dir a l’orella: “vigila, que aquest paio és un fill de puta”.
Jo simplement em delia per passejar pel Malecon. No volia fer veure que era més amic del que realment ho podia ser d’algú amb el qual solament he creuat una trista frase en un avió. A Cuba la gent es torna misteriosament empallegosa. Catalans o cubans. La diferència és que amb els cubans, a més, pots cardar-hi. I no cal ser cap Casanova. Qualsevol imbècil pot fer-s’ho amb una facilitat d’espant. Això sí, a canvi d’algun dòlar. Només cal topar amb el fill de puta correcte.
Pel que sembla, en Pepe va resultar ser el rei d’aquesta mena de fill. Va acabar a la presó. Entre els fils de naylon hi duia caramelets. També per pescar. Fins que tres nens el van reconèixer com el paio que els havia llogat a cinc italians del Friül amb ganes de gresca. Ja s’havien repassat tots els cocodrilots del Malecón i ara volien tastar una mica de cua de cérvol.
dilluns, d’agost 21, 2006
Cap a la presidència del barça
Cometo febleses amb més freqüència del que pensava. Crec que a un impuls semblant el professor Medina el tipifica com a procastinació. He tornat a pitjar el botó de la televisió i l’he encès altre cop per canal que emet TV3, la vostra. Una cara en primer pla –m’ha semblat veure el Dioni- es presentava com a nou aspirant a candidat a la presidència del Barça. Acció i reacció. Si en Dioni pot aspirar a dirigir el barça, en Dessmond –com diria l’Helenio Herrera- ho pot fer sense baixar de l’autocar.
L’aparició d’aquella cara ha estat reveladora. M’ha fet donar el pas definitiu per començar la meva carrera meteòrica al front del club més gran de la galàxia. Des d’aquí faig una crida blaugrana a tot els bloggers amb carnet o sense que em vulguin donar el seu suport. No ens resta massa temps, però podem fer realitat aquest somni.
No vull fer cap reflexió al voltant del que és el barça –que per norma general és pura mentida- i les seves connotacions. De les múltiples lectures, que no podem oblidar quan mirem els colors del club. Són com les cançons d’en Llach, que tenen moltes lectures, també.
Només vull sintetizar el meu programa en tres punts -un de menys i no cal ni redactar-lo-:
Més que un club: un puticlub
El barça és una gran casa de barrets. Tothom entra i surt amb molta alegria. Tan és així que en una nit de glòria, un d’aquest endarrerits mentals que es guanya la vida foten patacades a una pilota, pot agafar el president de la Generalitat i sacsejar-lo com un vil sac de patates, públicament al balcó de la plaça de Sant Jaume. Cap país mínimament normalitzat no permetria escenes d’aquest cabotatge. En cap país del món s’hi llencen els calçotets d’altri des d’aquest balcó. Cap país que es consideri com a tal pot dependre de les humiliacions d’un club de futbol. Cal, doncs, posar aquest esport/club al lloc que realment li pertoca.
Ciutadania blaugrana: la fundació
El barça xucla moltes de les energies vitals que són necessàries per fer rutllar el país. Hom pot creuar Catalunya d’una punta a l’altra per tal de veure un partit al Camp Nou. Una gesta com aquesta no es faria ni per anar a votar l’estatut, o per assistir a una manifestació en el seu favor o per fer una donació de sang. Cal, doncs, potenciar una fundació –o reconvertir l’existent- per tal que la ciutadania blaugrana pugui seguir un tractament amb l’objectiu de tornar a reinsertar socialment aquests valuosos individus.
Més que un lema: Dessmond-teu el Barça
El futbol és una activitat trivial. El món no el mou una piloteta que acaba enredant-se en el fons d’una xarxa, empesa per norma general gràcies a un analfabet. Ho pot fer amb un peu, el cap o alguna altra extremitat, si l’àrbitre no se n’adona. Una activitat com aquesta no pot ser que ocupi portades dels telentícies o dels diaris, perquè al món hi passen coses realment importants i que el futbol les eclipsa. Cal, doncs, trobar el lema que sintetizi la voluntat de salvació col•lectivament que ens urgeix. La idea vertadera que jo vull imprimir en aquest nou barça revolucionat: Teu el barça.
Confio que aquestes idees força, agosarades com cap altra, comptaran amb el teu suport. Imprescindible que em facis arribar les teves dades per tal que la meva candidatura, la autènticament responsable, arribi a bon port. Pots fer-ho via el meu correu-e.
Gràcies a la bestreta per la confiança que diposites en mi. Estic segur que, finalment, Catalunya brillarà en el firmament dels països lúcids un cop haguem guanyat aquestes eleccions de pa sucat amb oli. Compta, també, amb una butaca en la propera junta del club i amb tota la rastellera de croasants i entrepanets que a la llotja s’hi acostuma a cruspir, encara que només hi hagi partit de costellada.
Cometo febleses amb més freqüència del que pensava. Crec que a un impuls semblant el professor Medina el tipifica com a procastinació. He tornat a pitjar el botó de la televisió i l’he encès altre cop per canal que emet TV3, la vostra. Una cara en primer pla –m’ha semblat veure el Dioni- es presentava com a nou aspirant a candidat a la presidència del Barça. Acció i reacció. Si en Dioni pot aspirar a dirigir el barça, en Dessmond –com diria l’Helenio Herrera- ho pot fer sense baixar de l’autocar.
L’aparició d’aquella cara ha estat reveladora. M’ha fet donar el pas definitiu per començar la meva carrera meteòrica al front del club més gran de la galàxia. Des d’aquí faig una crida blaugrana a tot els bloggers amb carnet o sense que em vulguin donar el seu suport. No ens resta massa temps, però podem fer realitat aquest somni.
No vull fer cap reflexió al voltant del que és el barça –que per norma general és pura mentida- i les seves connotacions. De les múltiples lectures, que no podem oblidar quan mirem els colors del club. Són com les cançons d’en Llach, que tenen moltes lectures, també.
Només vull sintetizar el meu programa en tres punts -un de menys i no cal ni redactar-lo-:
Més que un club: un puticlub
El barça és una gran casa de barrets. Tothom entra i surt amb molta alegria. Tan és així que en una nit de glòria, un d’aquest endarrerits mentals que es guanya la vida foten patacades a una pilota, pot agafar el president de la Generalitat i sacsejar-lo com un vil sac de patates, públicament al balcó de la plaça de Sant Jaume. Cap país mínimament normalitzat no permetria escenes d’aquest cabotatge. En cap país del món s’hi llencen els calçotets d’altri des d’aquest balcó. Cap país que es consideri com a tal pot dependre de les humiliacions d’un club de futbol. Cal, doncs, posar aquest esport/club al lloc que realment li pertoca.
Ciutadania blaugrana: la fundació
El barça xucla moltes de les energies vitals que són necessàries per fer rutllar el país. Hom pot creuar Catalunya d’una punta a l’altra per tal de veure un partit al Camp Nou. Una gesta com aquesta no es faria ni per anar a votar l’estatut, o per assistir a una manifestació en el seu favor o per fer una donació de sang. Cal, doncs, potenciar una fundació –o reconvertir l’existent- per tal que la ciutadania blaugrana pugui seguir un tractament amb l’objectiu de tornar a reinsertar socialment aquests valuosos individus.
Més que un lema: Dessmond-teu el Barça
El futbol és una activitat trivial. El món no el mou una piloteta que acaba enredant-se en el fons d’una xarxa, empesa per norma general gràcies a un analfabet. Ho pot fer amb un peu, el cap o alguna altra extremitat, si l’àrbitre no se n’adona. Una activitat com aquesta no pot ser que ocupi portades dels telentícies o dels diaris, perquè al món hi passen coses realment importants i que el futbol les eclipsa. Cal, doncs, trobar el lema que sintetizi la voluntat de salvació col•lectivament que ens urgeix. La idea vertadera que jo vull imprimir en aquest nou barça revolucionat: Teu el barça.
Confio que aquestes idees força, agosarades com cap altra, comptaran amb el teu suport. Imprescindible que em facis arribar les teves dades per tal que la meva candidatura, la autènticament responsable, arribi a bon port. Pots fer-ho via el meu correu-e.
Gràcies a la bestreta per la confiança que diposites en mi. Estic segur que, finalment, Catalunya brillarà en el firmament dels països lúcids un cop haguem guanyat aquestes eleccions de pa sucat amb oli. Compta, també, amb una butaca en la propera junta del club i amb tota la rastellera de croasants i entrepanets que a la llotja s’hi acostuma a cruspir, encara que només hi hagi partit de costellada.
diumenge, d’agost 20, 2006
Cara de pòquer
TV3 al País Valencià, un bon acord?
Acció Cultural del País Valencià i el govern de l’Estat –concretament el ministre Montilla- van pactar que TV3 podria continuar arribant al sud gràcies a un canal TDT que el ministeri d’Indústria cediria a l’entitat. L’acord és va establir amb la supervisió dels responsables de l’àrea de la Generalitat. El problema és que la TDT encara només és un propòsit amb data poc clara i que el govern de Madrid ha cedit a La Sexta la freqüència analògica per on arriba TV3 al País Valencià. Una vegada més, TV3 perilla al sud.
Avui, 15 d'agost del 2006.
Bé, només podem sospitar que sí, que “ara és l’hora dels catalans”.
TV3 al País Valencià, un bon acord?
Acció Cultural del País Valencià i el govern de l’Estat –concretament el ministre Montilla- van pactar que TV3 podria continuar arribant al sud gràcies a un canal TDT que el ministeri d’Indústria cediria a l’entitat. L’acord és va establir amb la supervisió dels responsables de l’àrea de la Generalitat. El problema és que la TDT encara només és un propòsit amb data poc clara i que el govern de Madrid ha cedit a La Sexta la freqüència analògica per on arriba TV3 al País Valencià. Una vegada més, TV3 perilla al sud.
Avui, 15 d'agost del 2006.
Bé, només podem sospitar que sí, que “ara és l’hora dels catalans”.
divendres, d’agost 18, 2006
Tumbet és amor
L’estiu dona per molt. Sobre tot per tancar deutes. La resta de l’any t’empenyores fins les orelles de promeses, difícils de tornar o d’acomplir. Sempre es diu allò de “ens hem de veure”. Passen les setmanes i els mesos i li tornes a repetir a la mateixa persona: “ens hem de veure”.
L’estiu s’ha fet per això. Per retornar aquesta mena de deutes pendents. Un d’aquests que més mal em feia era el de quedar amb uns bons amics. Tenen un magnífic restaurant prop de Vic i jo moltes idees, que se suposava que les hi faria saber “així que ens veiem”. Dilluns va haver ultimàtum i va ser memorable, tant que dimarts vaig repetir.
L’últimàtum va consistir en passar el dia rere els fogons. He de dir que jo només tinc idees. Mai he arribat a fer un ou ben ferrat. Em reconec una nul•litat en la matèria i reconec que el meu matrimoni s’aguanta, també, per la cuina. Això que pot semblar tan frívol, no ho és. A través del menjar pots trobar-te amb altes càrregues d’amor. Una taula ben parada és una mostra d’amor. Una truita feta o no amb amor s’hi nota. Un plat de pasta o un tumbet són altes dosis d’amor. La truita que surt d’un envoltori de plàstic i va directe al microones anuncia les primeres banyes. I les sopes Knorr. I una pizza de Can Tarradellas. L’arrós tres delícies Salto, de Frudesa, és crisi irreversible de la parella.
He descobert tan d’afecte en les taules que m’ha arribat parar la meva mare!. Que jo només tingui idees, és responsabilitat de ma mare. Sempre he tingut la taula parada i el plat calent. Sempre. Quan hi penso m’agafa vertigen. Vull dir que si mai jo arribava a casa a les tres de la matinada tenia el plat a taula i una nota amb les instruccions necessàries, perquè tot fos al punt. Si m’havia de llevar a les quatre, a les cinc, a les sis... sempre he tingut l’esmorzar a punt i el cafè fumejant. Això no m’ha faltat mai i és una proba d’amor que ha quedat lacrat en el més dedins de la meva ànima. El meu cor es farà miques un cop jo hagi mort, però aquest record vagarà amb mi en el més enllà.
Aquesta sensació és la que ha de lograr transmetre aquest restaurant. El lloc és més que agradable i la cuina basada en la qualitat del material. L’elaboració ha de ser sense cap sofisticació. Cuina directa i un preu molt i molt competitiu. T’hi has de trobar com a casa. Els plats han de tenir les flaires d’aquest amor.
La col•laboració d’ella és imprescindible. És l’altra part que aguanta el matrimoni. Ja he dit que jo amb prou feines només se pelar patates i segueixo vivint a cos de rei. Ella és la que ha de portar realment el tumbet a la plana de Vic. Quan ho feia a Torino els àngels hi cantaven. A Mallorca els àngels hi van massa plens de tumbet. Avui marxem corrents altre cop cap el restaurant, a confirmar que no s’adormin aquests àngels. I m’enporto la meva mare, per retornar-li una infinitèsima part d’aquest amor que és tan seu.
L’estiu dona per molt. Sobre tot per tancar deutes. La resta de l’any t’empenyores fins les orelles de promeses, difícils de tornar o d’acomplir. Sempre es diu allò de “ens hem de veure”. Passen les setmanes i els mesos i li tornes a repetir a la mateixa persona: “ens hem de veure”.
L’estiu s’ha fet per això. Per retornar aquesta mena de deutes pendents. Un d’aquests que més mal em feia era el de quedar amb uns bons amics. Tenen un magnífic restaurant prop de Vic i jo moltes idees, que se suposava que les hi faria saber “així que ens veiem”. Dilluns va haver ultimàtum i va ser memorable, tant que dimarts vaig repetir.
L’últimàtum va consistir en passar el dia rere els fogons. He de dir que jo només tinc idees. Mai he arribat a fer un ou ben ferrat. Em reconec una nul•litat en la matèria i reconec que el meu matrimoni s’aguanta, també, per la cuina. Això que pot semblar tan frívol, no ho és. A través del menjar pots trobar-te amb altes càrregues d’amor. Una taula ben parada és una mostra d’amor. Una truita feta o no amb amor s’hi nota. Un plat de pasta o un tumbet són altes dosis d’amor. La truita que surt d’un envoltori de plàstic i va directe al microones anuncia les primeres banyes. I les sopes Knorr. I una pizza de Can Tarradellas. L’arrós tres delícies Salto, de Frudesa, és crisi irreversible de la parella.
He descobert tan d’afecte en les taules que m’ha arribat parar la meva mare!. Que jo només tingui idees, és responsabilitat de ma mare. Sempre he tingut la taula parada i el plat calent. Sempre. Quan hi penso m’agafa vertigen. Vull dir que si mai jo arribava a casa a les tres de la matinada tenia el plat a taula i una nota amb les instruccions necessàries, perquè tot fos al punt. Si m’havia de llevar a les quatre, a les cinc, a les sis... sempre he tingut l’esmorzar a punt i el cafè fumejant. Això no m’ha faltat mai i és una proba d’amor que ha quedat lacrat en el més dedins de la meva ànima. El meu cor es farà miques un cop jo hagi mort, però aquest record vagarà amb mi en el més enllà.
Aquesta sensació és la que ha de lograr transmetre aquest restaurant. El lloc és més que agradable i la cuina basada en la qualitat del material. L’elaboració ha de ser sense cap sofisticació. Cuina directa i un preu molt i molt competitiu. T’hi has de trobar com a casa. Els plats han de tenir les flaires d’aquest amor.
La col•laboració d’ella és imprescindible. És l’altra part que aguanta el matrimoni. Ja he dit que jo amb prou feines només se pelar patates i segueixo vivint a cos de rei. Ella és la que ha de portar realment el tumbet a la plana de Vic. Quan ho feia a Torino els àngels hi cantaven. A Mallorca els àngels hi van massa plens de tumbet. Avui marxem corrents altre cop cap el restaurant, a confirmar que no s’adormin aquests àngels. I m’enporto la meva mare, per retornar-li una infinitèsima part d’aquest amor que és tan seu.
dijous, d’agost 17, 2006
Homosexualitat i Cuba
Fa dies que esperem que s’entoni la “Vall del riu vermell” en algun raconet de la paradisíaca Cuba. Arriben notícies en comptagotes. El cor de veus i el director ja tenen els faristols preparats i la batuta és a punt de cridar l’atenció amb el “toc, toc, toc”. Les gàrgares fa dies que també les van fer.
L’espera motiva, mentrestant, que els partidaris o els detractors vagin traient el nas amb les seves proclames. I en Fidel els obsequia amb una aparició quasi reveladora. Sembla l’anunci del seu traspàs. De l’uniforme militar al xandall. És així com el guarniran per entrar al taüt. Al cel s’hi va en xandall. Ho vaig descobrir a “El cielo puede esperar”. Núbols, xancles i xandall. Poc després una altra revelació, d’estadistes: la menjada de iogurt entre Castro i Hugo Chàvez, els dos vestint amb camisa vermella, a l’infermeria del càmping La Ballena Alegre de Castelldefels. Ara no en tinc cap dubte. Una imatge per complaure a els Richals i les Yessis d’aquest món; aquests que envesteixen grumers i que també es guarneixen amb el xandall per a qualsevol ocasió assenyalada -i que no li apareixen en exclusiva a en Karbeis-.
Però em sobten els intel•lectuals. Cada cop menys, que consti. No llur xandall, que també. Sinó certes adhesions al règim. A un règim on, per exemple, els homosexuals van a la presó, directament. Els mateixos intel•lectuals que aquí braman molt, però que a Cuba lluny de piular, hi fan ridículament la reverència.
A Nicaragua l’homosexualitat és tipificada com infermetat. El meu amic sandinista és professor de medicina. Jo mateix he vist –emprenyat- el llibre de docència on està escrit i, per tant, matèria d’examen. Però els gais i lesbianes campen lliures com qualsevol altre, si no la fan grossa. A Cuba, no. Ser homosexual és delicte.
Fa tres dies en Joan Oliver escrivia un comentari en el seu “Engrunes”. Citava un article que apareix en la revista Juventud Rebelde, porta-en-veu de la joventut oficial cubana. L’article és signat per R.M. Elizalde des de Barcelona (Espanya) i que jo, a més, en recomano la seva lectura. Hi veureu algun exemple d’intel•lectual, català, espanyol o portuguès. Per a mi ha significat una nova revelació: els del xandall dubto que a més del Pryca els deixin entrar al cel, a no ser que també sigui el dia que hi arribi una altra marea repleta de grumers.
Fa dies que esperem que s’entoni la “Vall del riu vermell” en algun raconet de la paradisíaca Cuba. Arriben notícies en comptagotes. El cor de veus i el director ja tenen els faristols preparats i la batuta és a punt de cridar l’atenció amb el “toc, toc, toc”. Les gàrgares fa dies que també les van fer.
L’espera motiva, mentrestant, que els partidaris o els detractors vagin traient el nas amb les seves proclames. I en Fidel els obsequia amb una aparició quasi reveladora. Sembla l’anunci del seu traspàs. De l’uniforme militar al xandall. És així com el guarniran per entrar al taüt. Al cel s’hi va en xandall. Ho vaig descobrir a “El cielo puede esperar”. Núbols, xancles i xandall. Poc després una altra revelació, d’estadistes: la menjada de iogurt entre Castro i Hugo Chàvez, els dos vestint amb camisa vermella, a l’infermeria del càmping La Ballena Alegre de Castelldefels. Ara no en tinc cap dubte. Una imatge per complaure a els Richals i les Yessis d’aquest món; aquests que envesteixen grumers i que també es guarneixen amb el xandall per a qualsevol ocasió assenyalada -i que no li apareixen en exclusiva a en Karbeis-.
Però em sobten els intel•lectuals. Cada cop menys, que consti. No llur xandall, que també. Sinó certes adhesions al règim. A un règim on, per exemple, els homosexuals van a la presó, directament. Els mateixos intel•lectuals que aquí braman molt, però que a Cuba lluny de piular, hi fan ridículament la reverència.
A Nicaragua l’homosexualitat és tipificada com infermetat. El meu amic sandinista és professor de medicina. Jo mateix he vist –emprenyat- el llibre de docència on està escrit i, per tant, matèria d’examen. Però els gais i lesbianes campen lliures com qualsevol altre, si no la fan grossa. A Cuba, no. Ser homosexual és delicte.
Fa tres dies en Joan Oliver escrivia un comentari en el seu “Engrunes”. Citava un article que apareix en la revista Juventud Rebelde, porta-en-veu de la joventut oficial cubana. L’article és signat per R.M. Elizalde des de Barcelona (Espanya) i que jo, a més, en recomano la seva lectura. Hi veureu algun exemple d’intel•lectual, català, espanyol o portuguès. Per a mi ha significat una nova revelació: els del xandall dubto que a més del Pryca els deixin entrar al cel, a no ser que també sigui el dia que hi arribi una altra marea repleta de grumers.
dimecres, d’agost 16, 2006
Imbècils i Grumers
L’agost és el caldo –brou- de cultiu òptim per als bucles. De tots aquests els que tenen el brou –caldo?- especialment tediós són els que fan referència a les notícies que any rere any el senyor del telenotícies llegeix i en acabar les desa al congelador. Fins l’agost següent, que minuts abans les passarà pel microones de la redacció –que fa vacances, esclar- i les tornarà a llegir amb lleu somriure de geneta. Periodisme de tetrabrick: obrir, escalfar i llegir. I el que sobri ho pots gastar l’any vinent, afegint-t’hi aigua, encara que sigui la de rentar els mitjons.
D’aquestes notícies de tetrabrick, mai, mai, mai en fallen les que fan referència als grumers i la verema de Raïmat, que per les mateixes raons de sempre avança un mes la collita. Raimat ben mereix un post a banda.
Un grumer és allò que aquest presentador en diu “madussa”, amb la seva impecable dicció xava. Cada any, exèrcits de grumers apareixen a les nostres costes i provoquen pànic col•lectiu en kilòmetres i més kilòmetres de platja.
És una bestiola, el grumer, d’una bellesa difícil de superar, que en el seu hàbitat llueix tota l’elegància que li subministra la coloració variant, els traços fràgils de les extremitats, la seva gelatinosa transparència, els fils d’electricitat estàtica que desprèn segons en quins moments. És una petita meravella de la creació que aflora on hi ha aigües calentes i ho fa en grans manades quan els seus depredadors han estat exterminats per altres depredadors, que són justament els mateixos que senten pànic pels grumers.
Cada any surt el tall de dotze segons anunciant l’arribada de seixanta milions de grumers a les nostres costes –simplement perquè la mediterrània es tropicalitza-. Un primer pla de cinc segons de la cama inflada del fill de l’imbècil amb els brams de la criatura -“veu en off”-. Finalment, el cunyat de l’imbècil, l’imbècil mateix i el cosinet del fill de l’imbècil apareixen burxant en l’arena com a descerebrats un parell de grumers. Dues senyores en forma de bocoi s’ho miren i, mentre, per un espai de quinze segons més, la veu ja imbecil•litzada del presentador alerta de la perillositat d’aitals bèsties. L’endemà la platja és a vessar.
Any rere any espero que aquesta notícia hagi caducat. Que les restes putrefactes d’aquest llardós tetrabrick s’hagin escampat abans d’arribar al congelador. Anar a la platja no és cap necessitat, és pur lleure. I si abans que tu hi han arribat els grumers, agafes els trastets i te’n vas l’Aquaparc, no sigui cas que el presentador del telenotícies es torni persona i t’ho digui clar i a la cara: vostè és un rematat IM-BÈ-CIL!
L’agost és el caldo –brou- de cultiu òptim per als bucles. De tots aquests els que tenen el brou –caldo?- especialment tediós són els que fan referència a les notícies que any rere any el senyor del telenotícies llegeix i en acabar les desa al congelador. Fins l’agost següent, que minuts abans les passarà pel microones de la redacció –que fa vacances, esclar- i les tornarà a llegir amb lleu somriure de geneta. Periodisme de tetrabrick: obrir, escalfar i llegir. I el que sobri ho pots gastar l’any vinent, afegint-t’hi aigua, encara que sigui la de rentar els mitjons.
D’aquestes notícies de tetrabrick, mai, mai, mai en fallen les que fan referència als grumers i la verema de Raïmat, que per les mateixes raons de sempre avança un mes la collita. Raimat ben mereix un post a banda.
Un grumer és allò que aquest presentador en diu “madussa”, amb la seva impecable dicció xava. Cada any, exèrcits de grumers apareixen a les nostres costes i provoquen pànic col•lectiu en kilòmetres i més kilòmetres de platja.
És una bestiola, el grumer, d’una bellesa difícil de superar, que en el seu hàbitat llueix tota l’elegància que li subministra la coloració variant, els traços fràgils de les extremitats, la seva gelatinosa transparència, els fils d’electricitat estàtica que desprèn segons en quins moments. És una petita meravella de la creació que aflora on hi ha aigües calentes i ho fa en grans manades quan els seus depredadors han estat exterminats per altres depredadors, que són justament els mateixos que senten pànic pels grumers.
Cada any surt el tall de dotze segons anunciant l’arribada de seixanta milions de grumers a les nostres costes –simplement perquè la mediterrània es tropicalitza-. Un primer pla de cinc segons de la cama inflada del fill de l’imbècil amb els brams de la criatura -“veu en off”-. Finalment, el cunyat de l’imbècil, l’imbècil mateix i el cosinet del fill de l’imbècil apareixen burxant en l’arena com a descerebrats un parell de grumers. Dues senyores en forma de bocoi s’ho miren i, mentre, per un espai de quinze segons més, la veu ja imbecil•litzada del presentador alerta de la perillositat d’aitals bèsties. L’endemà la platja és a vessar.
Any rere any espero que aquesta notícia hagi caducat. Que les restes putrefactes d’aquest llardós tetrabrick s’hagin escampat abans d’arribar al congelador. Anar a la platja no és cap necessitat, és pur lleure. I si abans que tu hi han arribat els grumers, agafes els trastets i te’n vas l’Aquaparc, no sigui cas que el presentador del telenotícies es torni persona i t’ho digui clar i a la cara: vostè és un rematat IM-BÈ-CIL!
dimarts, d’agost 15, 2006
Cara de pòquer
És la que se’m queda quan veig que enguany és el centenari del Noucentisme. Que som en ple agost i que el vent no piula ni per pietat meva ni per anunciar a cada raconada d’aquest país que també hem gaudit de temps llustrosos, de remuntades col•lectives meritòries i esplèndides, de les quals en som hereus.
Avui només sembla que visquem d’aquelles rendes i faci vergonya acceptar-ho. Em fa mal aquest silenci, sabent que en Maragall té un empelt directe amb aquells temps. Em pregunto en mig del desert: què coi pot voler dir “catalanista i d’esquerres”?
PS1: Amb 23 anys d’eclipsi pujolero m’havia cregut allò de que l’esquerra era l’opció “sensible” a la cultura.
PS2:Una cosa com el Fòrum he d’entendre que és cultura?. Anar en una carrua, dalt d’un escenari amb samarreta groga i remenar el carpó, entenc que és mostra de cultura popular? Em quedo amb cara de pòquer, sí. I de repòquer.
És la que se’m queda quan veig que enguany és el centenari del Noucentisme. Que som en ple agost i que el vent no piula ni per pietat meva ni per anunciar a cada raconada d’aquest país que també hem gaudit de temps llustrosos, de remuntades col•lectives meritòries i esplèndides, de les quals en som hereus.
Avui només sembla que visquem d’aquelles rendes i faci vergonya acceptar-ho. Em fa mal aquest silenci, sabent que en Maragall té un empelt directe amb aquells temps. Em pregunto en mig del desert: què coi pot voler dir “catalanista i d’esquerres”?
PS1: Amb 23 anys d’eclipsi pujolero m’havia cregut allò de que l’esquerra era l’opció “sensible” a la cultura.
PS2:Una cosa com el Fòrum he d’entendre que és cultura?. Anar en una carrua, dalt d’un escenari amb samarreta groga i remenar el carpó, entenc que és mostra de cultura popular? Em quedo amb cara de pòquer, sí. I de repòquer.
dilluns, d’agost 14, 2006
Sexe a Cuba (II)
Hem coincidit a Barcelona el comunista, el sandinista i un servidor de vostès, el convergent. En vàries ocasions. Una taula més transversal que aquesta no crec que es pari en gaires ocasions més per cap restaurant de la ciutat.
Però també arriba el moment en que el sandinista no sap qui és més comunista: si ell mateix, el convergent o el qui en paga religiosament una quota anyal per ser-ne. I el convergent no sap que coi fa un sandinista de soca-rel amb un comunista d’unes conviccions tals, que ens més d’una i de dues ocasions, jo mateix el passo per l’esquerra sense haver de prémer gaire l’accelerador. I el comunista que, de liberal no en té un pèl –ara ja llueix un tall impecable de perruquer- s’espanta al coincidir amb segons quines idees del convergent, mentre el sandinista s’espanta encara més de tal espant.
Tot plegat no seria reeditable si no fos pel vi i per Cuba. Sobre tot Cuba actua com ungüent miraculós. Ells van conèixer una Cuba pletòrica i jo més decadent. Ells la pinten pletòrica, però jo ho poso en dubte, esclar. Tot aquell brillo sortia del subsidi soviètic. Si els programes i bondats del socialisme que preconitza Fidel haguessin tingut en algun moment algun aura d’èxit, avui no hauria aquesta Cuba tan summament tronera.
Aquell curs que van fer dins el ram de la sanitat els va marcar. Al comunista perquè molt em temo que va descobrir un despertar sexual que mai hagués pogut topar en aquesta Barcelona tan olímpica tota ella. Cardar, a Cuba, és una mena d’esport al qual en Samaranch mai en permetria la creació de cap comité olímpic tot i ser-ne mereixedors. Com en el cas català, però amb raons sensiblement diferents.
Al sandinista li va obrir la porta al món. Era el primer cop que podia establir contacte amb algú no nicaragüenc. Es va trobar amb comunistes i socialistes de nacionalitat mexicana, argentina, colombiana, espanyola o catalana. En el seu cervell s’hi va fondre més d’un plom ideològic. Va començar a madurar i després vindria l’esclat final, amb la derrota del Frente Sandinista a les urnes. Un bona hòstia que allà, a Cuba, no es podia ni ensumar encara.
Al principi l’estada va ser molt dura, segons explica el comunista català. Lluny de casa i aquell règim –militar- el tenia molt pesarós. Incomunicació absoluta i un ambient radicalment diferent al de Barcelona. La joventut suposo que també compta a l'hora de racionar-te un tipus d’humor o altre. Tant era així que un company de classe li va fer una oferta que mai més ningú l’ha igualat.
-Compa, te veo tan jodido que mañana le digo a mi hermana que no te suelte ni de noche ni de dia.
El remei va ser tan miraculós com instantani. I el brollador de teoria psico-religiós-sexual encara avui no ha deixat de rajar. Encara hi ha un fil d’enyor per la revolució, però sospito que és només per la sexual.
Hem coincidit a Barcelona el comunista, el sandinista i un servidor de vostès, el convergent. En vàries ocasions. Una taula més transversal que aquesta no crec que es pari en gaires ocasions més per cap restaurant de la ciutat.
Però també arriba el moment en que el sandinista no sap qui és més comunista: si ell mateix, el convergent o el qui en paga religiosament una quota anyal per ser-ne. I el convergent no sap que coi fa un sandinista de soca-rel amb un comunista d’unes conviccions tals, que ens més d’una i de dues ocasions, jo mateix el passo per l’esquerra sense haver de prémer gaire l’accelerador. I el comunista que, de liberal no en té un pèl –ara ja llueix un tall impecable de perruquer- s’espanta al coincidir amb segons quines idees del convergent, mentre el sandinista s’espanta encara més de tal espant.
Tot plegat no seria reeditable si no fos pel vi i per Cuba. Sobre tot Cuba actua com ungüent miraculós. Ells van conèixer una Cuba pletòrica i jo més decadent. Ells la pinten pletòrica, però jo ho poso en dubte, esclar. Tot aquell brillo sortia del subsidi soviètic. Si els programes i bondats del socialisme que preconitza Fidel haguessin tingut en algun moment algun aura d’èxit, avui no hauria aquesta Cuba tan summament tronera.
Aquell curs que van fer dins el ram de la sanitat els va marcar. Al comunista perquè molt em temo que va descobrir un despertar sexual que mai hagués pogut topar en aquesta Barcelona tan olímpica tota ella. Cardar, a Cuba, és una mena d’esport al qual en Samaranch mai en permetria la creació de cap comité olímpic tot i ser-ne mereixedors. Com en el cas català, però amb raons sensiblement diferents.
Al sandinista li va obrir la porta al món. Era el primer cop que podia establir contacte amb algú no nicaragüenc. Es va trobar amb comunistes i socialistes de nacionalitat mexicana, argentina, colombiana, espanyola o catalana. En el seu cervell s’hi va fondre més d’un plom ideològic. Va començar a madurar i després vindria l’esclat final, amb la derrota del Frente Sandinista a les urnes. Un bona hòstia que allà, a Cuba, no es podia ni ensumar encara.
Al principi l’estada va ser molt dura, segons explica el comunista català. Lluny de casa i aquell règim –militar- el tenia molt pesarós. Incomunicació absoluta i un ambient radicalment diferent al de Barcelona. La joventut suposo que també compta a l'hora de racionar-te un tipus d’humor o altre. Tant era així que un company de classe li va fer una oferta que mai més ningú l’ha igualat.
-Compa, te veo tan jodido que mañana le digo a mi hermana que no te suelte ni de noche ni de dia.
El remei va ser tan miraculós com instantani. I el brollador de teoria psico-religiós-sexual encara avui no ha deixat de rajar. Encara hi ha un fil d’enyor per la revolució, però sospito que és només per la sexual.
diumenge, d’agost 13, 2006
Cara de pòquer
En un moment de feblesa se m’acut engegar l’aparell de televisió. A TV3 hi fan un programa anomenat Villaguerrilla. Programa d’humor. Per a ments pre-clares. Vol ser humor molt nostrat. Conviden a en Pere Tàpies i en Tomeu Penya; els foten plegats en un llit de matrimoni, amb una guitarra per hom. Una situació sense solta ni volta. Sí, programa d’humor. A l’hora d’acomiadar al cantant mallorquí, el clímax humorístic. Els actors del Teatre de Guerrilla diuen que no entenen a en Tomeu. Ho diuen i ho repeteixen. Sembla ser que l’intel•lecte d’aquesta tropa interpreta que el que parlen a Mallorca és un idioma indesxifrable: “no se l’entén de res”. Programa d’humor, que em deixa amb cara majúscula de pòquer. Hi ha algú tan mentalment delicat que hagi cregut que això que fa aquesta colla es pugui considerar humor? Penso, també, en la cara que poden haver posat els abnegats televidents que reben el senyal a les Balears. Un bon fotimer de gràcia la que irradia aquesta TV3!. Definitivament, la vostra. Colla d'Im-bè-cils.
En un moment de feblesa se m’acut engegar l’aparell de televisió. A TV3 hi fan un programa anomenat Villaguerrilla. Programa d’humor. Per a ments pre-clares. Vol ser humor molt nostrat. Conviden a en Pere Tàpies i en Tomeu Penya; els foten plegats en un llit de matrimoni, amb una guitarra per hom. Una situació sense solta ni volta. Sí, programa d’humor. A l’hora d’acomiadar al cantant mallorquí, el clímax humorístic. Els actors del Teatre de Guerrilla diuen que no entenen a en Tomeu. Ho diuen i ho repeteixen. Sembla ser que l’intel•lecte d’aquesta tropa interpreta que el que parlen a Mallorca és un idioma indesxifrable: “no se l’entén de res”. Programa d’humor, que em deixa amb cara majúscula de pòquer. Hi ha algú tan mentalment delicat que hagi cregut que això que fa aquesta colla es pugui considerar humor? Penso, també, en la cara que poden haver posat els abnegats televidents que reben el senyal a les Balears. Un bon fotimer de gràcia la que irradia aquesta TV3!. Definitivament, la vostra. Colla d'Im-bè-cils.
dissabte, d’agost 12, 2006
Sexe a Cuba (I)
Ja en fa uns quants dies d’això. En Fidel i el seu règim gaudien d’una salut de poltre gràcies a la ma protectora de l’URSS. Aleshores Cuba mantenia una gran veneració per aquí, a finals dels 80.
Vaig quedar a xerrar en un bar de Gràcia amb un paio, d’esquerres a matar, comunista de carnet i psicòleg acabat d’estrenar. Amb les seves grenyes, les olleres de John Lennon i una densa barba de rigor. Tot el necessari per amanir correctament el posat d’aquesta perla preocupada pel comportament humà. Amb aquest m’uneix una amistat comuna: un personatge que el considero un gran amic meu tot i ser sandinista. Però a aquest darrer li tinc un gran respecte i admiració, perquè en comptes de fotre discursos ideològics, l’home va deixar els seus estudis universitaris, es va arromangar i se’n va anar a la muntanya agafant fort la metralleta. Poques palles mentals i guaitar que la cartutxera tingués sempre ben a prop la capsa dels recanvis.
Més que el castrisme, el socialisme, el comunisme o alguna altra santa collonada d’aquestes amb segell revolucionari, m’ha interessat de veres el sandinisme. Comences idealitzant-lo, et bombardeja la premsa afí d’aquí –i la d’allà, esclar- i si vols saber del cert la veritat, fas maletes i cap a Nicaragua. La veritat, com no pot ser d’altra forma, té un preu i és, a més, personal i intransferible. El que puguin veure els teus ulls, que no t’ho expliquin els dels altres. Si vols saber que s’hi menja a l’Hispania, per més que t’ho expliqui en Sostres, ves-hi, cony. No serà mai el mateix.
Tenint, doncs, en comú el sandinisme, aquell jove comunista s’havia brindat a fer de “correu”. Ell tornava d’un curs llarg a Cuba, on també hi participava el meu amic nica. És allí que el va conèixer i em portava un paquet d’ell. Vam parlar extensament de Cuba, tema que va quedar endreçat al meu congelador polític per més endavant.
El psicòleg va descobrir moltes meravelles per terres cubanes i algun fenomen que l’havia insuflat un renovat vigor teòric. Ple d’erudició va endinsar-se en els viaranys de la religió i comportament sexual. Te n’adones de seguida que aquella font de coneixement té color –torrefacte-, i que la nota de tast de llurs mugrons podia ser envellutat i barreja de roure americà amb eucaliptus. Textura de gominola ferma.
“La religió castiga el sexe, el cataloga de pecaminós. En Castro ha fet desaparèixer la religió de l’illa. Conseqüència directa d’això: la gent no experimenta cap mena de trauma alhora de cardar. I cardar ho fan els cubans –i les cubanes, que diria l’Ibarretxe i els eco-eco-políticament correctes-. En situacions que mai t’esperaries. De la manera més natural. De la mateixa forma que no penses en Déu quan et pica una orella, que fas si et pica la titola o la poma?: doncs simplement, grates. I grata és, també, la companyia”.
Teoria brillant, que un cop exposada allí mateix, va esmicolar-se. El sandinisme mai va prohibir cap religió així que va fer-se amb les regnes del país. Va haver alguna tibantor amb l’església catòlica, això si.
-I diries tu que a Nicaragua la gent passa gana... sexual?
-De cap de les maneres! Com diu el nostre amic nica, allò és terra de volcans!.
Ja en fa uns quants dies d’això. En Fidel i el seu règim gaudien d’una salut de poltre gràcies a la ma protectora de l’URSS. Aleshores Cuba mantenia una gran veneració per aquí, a finals dels 80.
Vaig quedar a xerrar en un bar de Gràcia amb un paio, d’esquerres a matar, comunista de carnet i psicòleg acabat d’estrenar. Amb les seves grenyes, les olleres de John Lennon i una densa barba de rigor. Tot el necessari per amanir correctament el posat d’aquesta perla preocupada pel comportament humà. Amb aquest m’uneix una amistat comuna: un personatge que el considero un gran amic meu tot i ser sandinista. Però a aquest darrer li tinc un gran respecte i admiració, perquè en comptes de fotre discursos ideològics, l’home va deixar els seus estudis universitaris, es va arromangar i se’n va anar a la muntanya agafant fort la metralleta. Poques palles mentals i guaitar que la cartutxera tingués sempre ben a prop la capsa dels recanvis.
Més que el castrisme, el socialisme, el comunisme o alguna altra santa collonada d’aquestes amb segell revolucionari, m’ha interessat de veres el sandinisme. Comences idealitzant-lo, et bombardeja la premsa afí d’aquí –i la d’allà, esclar- i si vols saber del cert la veritat, fas maletes i cap a Nicaragua. La veritat, com no pot ser d’altra forma, té un preu i és, a més, personal i intransferible. El que puguin veure els teus ulls, que no t’ho expliquin els dels altres. Si vols saber que s’hi menja a l’Hispania, per més que t’ho expliqui en Sostres, ves-hi, cony. No serà mai el mateix.
Tenint, doncs, en comú el sandinisme, aquell jove comunista s’havia brindat a fer de “correu”. Ell tornava d’un curs llarg a Cuba, on també hi participava el meu amic nica. És allí que el va conèixer i em portava un paquet d’ell. Vam parlar extensament de Cuba, tema que va quedar endreçat al meu congelador polític per més endavant.
El psicòleg va descobrir moltes meravelles per terres cubanes i algun fenomen que l’havia insuflat un renovat vigor teòric. Ple d’erudició va endinsar-se en els viaranys de la religió i comportament sexual. Te n’adones de seguida que aquella font de coneixement té color –torrefacte-, i que la nota de tast de llurs mugrons podia ser envellutat i barreja de roure americà amb eucaliptus. Textura de gominola ferma.
“La religió castiga el sexe, el cataloga de pecaminós. En Castro ha fet desaparèixer la religió de l’illa. Conseqüència directa d’això: la gent no experimenta cap mena de trauma alhora de cardar. I cardar ho fan els cubans –i les cubanes, que diria l’Ibarretxe i els eco-eco-políticament correctes-. En situacions que mai t’esperaries. De la manera més natural. De la mateixa forma que no penses en Déu quan et pica una orella, que fas si et pica la titola o la poma?: doncs simplement, grates. I grata és, també, la companyia”.
Teoria brillant, que un cop exposada allí mateix, va esmicolar-se. El sandinisme mai va prohibir cap religió així que va fer-se amb les regnes del país. Va haver alguna tibantor amb l’església catòlica, això si.
-I diries tu que a Nicaragua la gent passa gana... sexual?
-De cap de les maneres! Com diu el nostre amic nica, allò és terra de volcans!.
divendres, d’agost 11, 2006
Si us plau
M’ha sobtat sempre la breu frase: “Cuba Libre”. Tan repetida i tan gastada. Cosina germana del Nicaragua libre, que lluïen tots els cotxes en les seves matrícules per Managua. L’embeja formal em menjava viu, al veure-ho. Però embeja formal, perquè en el fons de la qüestió, en ambdós cassos, la llibertat va ser una paraula desterrada en aquests països. Molt pitjor a Cuba, sens dubte, que encara han de resistir sense ella.
M’agradaria saber que inspira Cuba, quan encara hi ha algú que crida “Fidel, ponte bueno!”. Suposo que una frase d’aquestes la provoca la més pura ignorància. Una persona cabal no es despenja per aquest cantó, per més mala llet que pugui arribar a tenir. Idealitzar aquell paradís és condemnar directament els seus habitants. És jugar amb foc, perquè sempre hi ha el pas següent: voler el règim cubà per a casa teva.
Cuba és irrepetible. És aquella calor, l’embat de les ones a l’Havana o la mar plàcida de Varadero. Aigües netes. Illes encantadores. Un doll de bellesa, sí. És aquest rom bailongo, són les mulates fibrades com gaseles, és el Son i la Trova. El temps discorre inexorable, però molt i molt atapeït. En una setmana a Cuba pots viure un cúmul de situacions equivalent al que podries atresorar en mig any a Barcelona o a cap altre coi de lloc en el món. Vols guanyar el Pulitzer? Ves-te’n a l’Havana. Aquesta ciutat és un laboratori on s’hi donen les situacions més increïbles per a l’existència humana. Cada dia és una prova de foc nova per aquesta existència, tan vexada. Retrata-la en algun llibre, que farà goig i tot. Un migdia, el trenc d’alba, un cap d’any a Cuba és pura novel•la; mai podries haver imaginat com et poden discórrer del cert. El que et passí allí, no et passarà en lloc. T’ho certifico.
Qualsevol turista té més drets i llibertat que un cubà. El castrisme mima els dòlars; el súmmum de les paradoxes. Poques humiliacions poden resultar més aclaparadores. Sigues cubà i crida el que puguis, amb totes les teves forces. Però si ets català, respecta la dignitat de la gent que viu per sobreviure ben justet a Cuba, quan vulguis bramar. O simplement calla, si us plau.
M’ha sobtat sempre la breu frase: “Cuba Libre”. Tan repetida i tan gastada. Cosina germana del Nicaragua libre, que lluïen tots els cotxes en les seves matrícules per Managua. L’embeja formal em menjava viu, al veure-ho. Però embeja formal, perquè en el fons de la qüestió, en ambdós cassos, la llibertat va ser una paraula desterrada en aquests països. Molt pitjor a Cuba, sens dubte, que encara han de resistir sense ella.
M’agradaria saber que inspira Cuba, quan encara hi ha algú que crida “Fidel, ponte bueno!”. Suposo que una frase d’aquestes la provoca la més pura ignorància. Una persona cabal no es despenja per aquest cantó, per més mala llet que pugui arribar a tenir. Idealitzar aquell paradís és condemnar directament els seus habitants. És jugar amb foc, perquè sempre hi ha el pas següent: voler el règim cubà per a casa teva.
Cuba és irrepetible. És aquella calor, l’embat de les ones a l’Havana o la mar plàcida de Varadero. Aigües netes. Illes encantadores. Un doll de bellesa, sí. És aquest rom bailongo, són les mulates fibrades com gaseles, és el Son i la Trova. El temps discorre inexorable, però molt i molt atapeït. En una setmana a Cuba pots viure un cúmul de situacions equivalent al que podries atresorar en mig any a Barcelona o a cap altre coi de lloc en el món. Vols guanyar el Pulitzer? Ves-te’n a l’Havana. Aquesta ciutat és un laboratori on s’hi donen les situacions més increïbles per a l’existència humana. Cada dia és una prova de foc nova per aquesta existència, tan vexada. Retrata-la en algun llibre, que farà goig i tot. Un migdia, el trenc d’alba, un cap d’any a Cuba és pura novel•la; mai podries haver imaginat com et poden discórrer del cert. El que et passí allí, no et passarà en lloc. T’ho certifico.
Qualsevol turista té més drets i llibertat que un cubà. El castrisme mima els dòlars; el súmmum de les paradoxes. Poques humiliacions poden resultar més aclaparadores. Sigues cubà i crida el que puguis, amb totes les teves forces. Però si ets català, respecta la dignitat de la gent que viu per sobreviure ben justet a Cuba, quan vulguis bramar. O simplement calla, si us plau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)