Itching like grass

Eco-rampells

Confesso que tinc preocupacions comunes amb en Xoan. I moltes d’altres coses, també. L’atzar fa, per exemple, que en Xoan i jo topem sovint per Gràcia. L’altre dia –de pagès- en Xoan anava cap a casa mentre xerrava pel mòbil. Movia enèrgicament un braç cap amunt i amb l’altre aguantava un portafoli de pell, on de ben segur hi guarda els guions. Vaig pensar: mite’l, no t’estranyi que ve de rodar algun capítol. Són tan de conya les propostes de’n Xoan, que l’arribes a associar abans amb el Polònia dels dijous que amb la mateixa Generalitat.

A vegades, però, crec que tenim rampells comuns, a més de les nostres respectives dones, que són mallorquines. Molt abans que a en Xoan li preocupés el gust del tomàquet, a mi m’emprenyava haver de renunciar al del pa. Les panificadores han anat deixant enrere el forns de tota la vida, i no precisament per a millor. Sortosament, a Gràcia conec el darrer que encara fa les coses amb llenya. A preu d’or, però pa a tots els efectes.

Un Altre Món És Possible des del dia que, mirant el programa de cuina dels migdies, vaig veure que un dels xefs feia pa amb una maquineta. Aquest invent, anomenat Termomix, combina tantes funcions que amb el mínim esforç puc satisfer aquests meus rampells “ecos”. No passa el mateix amb els d’en Xoan, que per això segueix encaparrat amb el tema dels tomàquets: primer portant-ho al seu programa electoral i, després, convertint-ho en reivindicació nacional així que l’autocar del “Festatut” va fer una d’aquestes sortides per recollir suggeriments patris.

Des que el Termomix va aparèixer en el meu horitzó, he deixat per a la història -dels horrors- tot el cúmul d’hores ingrates d’amassar farina, el llevat, la sal, l’aigua... aquest robot m’ha retornat la possibilitat de gaudir amb el pa amb totes les facilitats del món.

Però en tenir una bona eina –que no és el cas de l’Estatut-, passa que aleshores li demanes més. Del pa, he passat als pastissos. Dels pastissos, a la pasta de croquetes i a la dels canalons –la beixamel, també-. Uf, no em deixeu parlar dels sorbets amb fruita natural! És un moment. Sempre els fem l’instant abans de menjar-los. Gelats? És clar que si.

L’etcètera és ben llarg, fins que arribem al tema dels iogurts. Els de Pascual van lograr fer el miracle: ara ja qualsevol pastereta es pot fer passar per iogurt. I no crec ser gratuït si afirmo que un bon iogurt –com a mínim a Barcelona- és ben difícil de trobar, per no dir “impossible”. Així és que vaig confiar novament en el Termomix. La base, però, ha de sortir d’un d’existent. Estic, doncs, en fase de provatures. Els resultats són diversos –i escassos-. El meu rigor “eco” no em permet deixar les coses a mig fer i en aquest calorós agost experimento llarga i plàcidament.

La meva sorpresa ha estat quan, en un d’aquests molts assaigs, em trobo a les mans amb un “Yoghourt” que diu textualment “con Fermentos Propios de Danone”. Les preguntes són tan immediates com alarmants: coneix el poble de Catalunya la lletra petita dels iogurts? Se n’ha adonat en Xoan que els de Danone s’han sumat a tots aquests que també ens la volen fotre de canto?.

Dintre de ben poc haurem de revisar l’Estatut, i no perquè ho digui en Pujol. Cada cop el marge -“marxa” que diria el bo d’en Xoan- de maniobra que tenim els “eco” s’escanya tant que no ens quedarà altra alternativa que posar-nos en peu de guerra.