dimarts, d’agost 22, 2006

Sexe a Cuba (III)

Cada dia en Pepe és al trencaones, amb els seus fils de naylon. Diu que pesca i que viu de pescar. En Pepe té cabell i barba blanques. El seu cap s’il•lumina bondadosament amb aquest cabell i barba tan de guru indi, si el sol li queda a l’esquena. Té un aire de santó hindú del Ganges, si no fos per la camisa i els texans tan llardosos. Li trenquen absolutament l’aura divina. Les ones espeteguen furiosament contra les pedres. Hi ha esquitxos -o no-, segons la grandària de l’ona que topa en les roques. Hi corre una mica de vent –o no- i rere d’ell queda tota una bandada d’edificacions. Les més altes són, sobretot, hotels. Aquells cotxes dels anys 40-50 americans deambulen encara miraculosament i les demés construccions aguanten d’esma. Aguanten i ben bé ningú sap perquè.

En Pepe és un tipus que has de conèixer, m’assegura en Carles. En Pepe acostuma a ser just davant el nostre hotel. En Carles i la Carla són una parella que vam conèixer a l’anada –“Bona la teca d’avió, no?”, “Sí. No hi ha res més suïcida que una bona gana”-.En Carles i na Carla van anar a petar a Cuba de rebot, com nosaltres, però amb motius ben diferents. Ells sortien de llurs separacions i volien veure si junts podien recompondre la vida en parella novament. I cony, van haver de fer-ho a Cuba!.

Els vam perdre la pista perquè anàrem a Varadero, que és una mena de reserva sioux. Però l’indi el fan els turistes. Tan fou així que vam marxar cap a l’Habana abans del que ens tocava. Ells ja hi eren de bon començament a la capital, havien fet les seves coneixences i sentien la necessitat de presentar-nos-les. Hòs-ti-a de catalans!. La meva amiga va demanar-me que fos amable i que dediqués una mica d’atenció a en Carles, la Carla i al santon Pepe.

En Pepe els havia explicat coses increïbles que els havia esmaperdut, corsecat i bocabadat. En Pepe podia lograr el que fos –suposo que pagant. El capítol de les tarifes no l’havia abordat, encara-. Vols un cotxe?. Un cotxe. Vols carn o pell de cocodril?. El cocodril sencer. Vols una tia per fer un trio o un trio amb tot de ties per que en perdis el compte? En Pepe t’ho ben cerca i t’ho troba.

Jo em vaig escoltar més les ones que aquell espanyol atrotinat i difícil de seguir que lluïa en Pepe. El cubà em costa molt si hom no fa l’esforç de fer-lo entenedor. Com que va notar el meu pobre interès, en Pepe va fer més incomprensible el seu idioma, cosa que vaig agrair infinitament. Després de la pallissa indesxifrable, vam tocar el dos. Abans, però, en Jordi –una altra coneixença d’aquesta parella catalana- em va dir a l’orella: “vigila, que aquest paio és un fill de puta”.

Jo simplement em delia per passejar pel Malecon. No volia fer veure que era més amic del que realment ho podia ser d’algú amb el qual solament he creuat una trista frase en un avió. A Cuba la gent es torna misteriosament empallegosa. Catalans o cubans. La diferència és que amb els cubans, a més, pots cardar-hi. I no cal ser cap Casanova. Qualsevol imbècil pot fer-s’ho amb una facilitat d’espant. Això sí, a canvi d’algun dòlar. Només cal topar amb el fill de puta correcte.

Pel que sembla, en Pepe va resultar ser el rei d’aquesta mena de fill. Va acabar a la presó. Entre els fils de naylon hi duia caramelets. També per pescar. Fins que tres nens el van reconèixer com el paio que els havia llogat a cinc italians del Friül amb ganes de gresca. Ja s’havien repassat tots els cocodrilots del Malecón i ara volien tastar una mica de cua de cérvol.

11 comentaris:

lourdes ha dit...

Hola! Gràcies per escriure al meu blog! Quina tristor el tema de Cuba! A veure si poden eixir de la misèria algun dia. :-) El que no sé si deixarà d'haver-hi mai és cabrons que s'aprofiten de la necessitat ecòmica d'aquesta pobra gent. :-(

Dessmond ha dit...

Lourdes,
Benvinguda al blog.
Cuba necessita llibertat. I la gent ja s'espavilarà, que no és imbècil.

deric ha dit...

Però ara mateix estas a Cuba?
Jo sempre he dit que m'agradaria anar a Cuba abans de la desaparició del Castro, ara em sembla que ja faré tard.

Dessmond ha dit...

Deric,
Ara mateix no. Fa uns anys que hi vaig anar. Fins i tot em van convidar a anar un míting del comandante.
Vaig tornar deprimit i aquells que vaig conèixer van repetir i m'han dit que d'any en any la cosa ha anat a molt pitjor.
Demencial el discurs revolucionari i demencial el que el defensa per aqui.
Ves-ho a veure i no deixis que t'ho expliquin. Mai és prou tard.

Justine ha dit...

Fa tot just un mes que jo passejava pel malecon...i no sabia que aquella Cuba que estava descobrint potser estava apunt d'acabar.
Doncs que visqui la "Cuba Libre"!!!

Sulpertu ha dit...

Gràcies per escriure al meu bloc, Dessmond. De moment, pràcticament ets l´únic, jaja.
No he estat mai a Cuba, però conec força cubans i tens tota la rao, Cuba necessita llibertat, i ells ja s´espavilaran

l'avi ha dit...

Benvolgut Dessmond, com vostè ja sap, sóc un home curtit per la vida i poques coses em sorprenen o m'espanten, a més sóc molt tolerant. Però la pederastia, és una cosa que sempre m'ha repugnat, encara que alguns venguin nens per poder menjar. És clar que qui els compra... Bé, deixe'm-ho que encara em fotré de mala llet.

Anònim ha dit...

Bona tarda,
Jo vaig anar a Cuba l'any 98, a rebuscar entre la història, pq 2 besàvis meus eren navegants i, com molta gent de LLoret, allà hi tenim una part del passat. El fundador de La Floridita i inventor del daikiri era lloretenc. Tb vam anar a Santiago, per poder contemplar la badia per on entraven els barcos ke arribaven del nostre poble, i a fer immersió a Isla de la Juventud, a Nueva Gerona.
Com ke el meu marit i jo viatgem sols i a l'hivern, ens estalviem les relacions amb gent "de compromís". Amb cubans ja la vam fer petar més però pq ells sempre volen algo a canvi. No pots abaixar mai la guardia. Mai són simpàtics pq si, fins i tot es fan pesats. Si els estiraves de la llengüa i els feies parlar del comunisme...ja l'havies cagat. Sobretot els taxistes. Desconfiaven. Es devien pensar ke erem agents del govern camuflats pq ens deixaven anar unes arengues a favor d'en Fidel i del règim ke kedàvem akollonidos!!
No buscàvem sexe, però kuan estàvem fent uns mojitos sempre apareixia algun espavilat, ke dp de fer-se el "simpàtic" s'oferia a acompanyar-nos a l'hotel.
A Cuba no passen gana. Jo no vaig veure gent infeliç, s'adapten al ke tenen. Així...kualsevol treballa! I si vols uns kuants dòlars, doncs cardes amb europeus. Sóm nosaltres ke en fem escarafalls i són els europeus ke hi van a cardar els ke em fan fàstig. Has de fugir dels restaurants i locals nocturns turístics pq només hi ha homes amb cubanes amb menys edat ke les seves filles.
Vam anar al museu de la Revolución, a veure el Granma. Molt comunistes, però el poderós dòlar triomfa fins i tot al ticket d'entrada: 1 $ americà. Fantàstic. El pur reflex dels ki governen el país.
Ara veurem ke passarà. Els USA ja estan com voltors.
Dessmond, perdona la llargària del comentari, gràcies per la teva paciència.
Dafne

Dessmond ha dit...

Justine,
Cuba mereix ser lliure d'una vegada.

Sulpertu,
Benvinguda al blog.
És qüestió de paciència, per a que la gent s'animi a fer comentaris. Tot i que el mitjà és perfecte, són molts als que els fa "vergonya" escrirue alguna cosa referida a un post.

Avi,
A Cuba hi ha un cert desquiciament. Quan el palpes entens coses que són incomprensibles.

Dafne,
La situació és molt complexa.
Ho veig bastant com el que dius tu.
El cubà mitjà s'ha acostumat a viure -i viure molt bé- de la picaresca. Quan el règim peti, els exilats cubans entraran com un cap de fibló.
El panorama és negre. I no solament en té la culpa els US of A.

deric ha dit...

el viatge a Cuba és una assigantura pendent, però ara que ja perdré la por al vol transoceànic, potser m'animaré

Dessmond ha dit...

Deric,
Fes-ho i viu la festa cubana!