Itching like grass

L’ètica extraviada

No sé si és un clixé que és pot fer extensible, però sempre he trobat que la gent socialista –que conec- és gent que passa bàsicament mitja vida filosofant. Pensant i escrivint i publicant. Fundant revistes, butlletins i pamflets; teoritzant. Creant col•leccions. Editant textos, reescrivint i revisant articles per posar tota aquella teoria ja publicada en sintonia als nous corrents, que en repassen i en ressegueixen el rastre com no ho fa ningú més.

Passa que moltes de les coses que són objecte de tanta filosofia, en realitat, al que en diríem “ciutadà mig” li interessa ben poc. Donar tombs i més tombs a segons que, a molta gent –i aquí també m’hi incloc jo mateix- li importa un cogombre de l’Egido (que són aquells que tenen una mida que triplica el cogombre “normal” i que a l’any se’n recullen tres o fins a quatre collites). Hi ha un moment, en el qual, voler adoctrinar les masses és una feina ben erma. No serveix absolutament de res, perquè encara que costi de creure, també hi ha un nivell mínim de cordura o d’enteniment en aquells que no som socialistes practicants. Simplement és així d’obvi.

Dintre de tot aquest mercadeig filosòfic -suposadament intel•lectual- el pensament socialista s’apropia del llenguatge, convertint-lo en marca de la casa. En exclusiva. Dic això pensant, per exemple, en el cas de l’ètica. És un concepte amb molta màniga ampla, que pot voler dir moltes coses. O no. Que pot donar lloc a moltes interpretacions. O no. Que fa de paraigües en les situacions més sofertes. O no -si són poc ètiques-.

Hi ha hagut moments ben recents de la nostra història política en que l’ètica fou patrimoni absolut socialista. Només cal tenir l’humor de rellegir alguna cosa no massa llunyana, de l’època d’en Felipe Gonzàlez. Si tu eres una persona èticament correcta, no havia dubte que eres un cas de bon socialista. Només des del socialisme de carnet s’hi podia trobar els actes èticament correctes. L’Alfonso Guerra se’n va fer un tip d’intentar patrimonialitzar “la ètica socialista” a base de repetir-ho. És clar que tot va quedar en broma de mal gust quan va aparèixer l’hermanísimo i després l’astracanada del Gal.

Paradoxalment, el Gal va fer un bon favor als èticament correctes que encara no havien sentit la fe del socialisme. El Gal va ajudar a molta gent a sortir de l’armari i a pensar que podies traginar molta ètica i no pertànyer necessàriament a cap de les sucursals del Psoe. I a molts que ho eren, aquesta ètica socialista els va acabar convidant a la deserció el dia d’anar a votar. L’ètica –la socialista- va quedar anul·lada i des que els socialistes la van repudiar, mai més se n’ha sentit parlar. On podria ser hores d’ara l’ètica?